els meus reptes esportius

Qui em coneix sap que m'agrada molt l'esport, sóc entrenador de bàsquet (ja en parlaré un altre dia) i m'empasso quasi tot el que fan per la tele (bé, posem-ho en condicional això) però a més, m'agrada l'esport com a practicant. Si clar, ja sé que em direu que mirant el meu tipet no es nota, que no tinc un cuerpo danone (jo crec que si, que es danone però enriquecido con nata)... però la balança no enganya i en un any he perdut 15 kilets, bé és veritat que me'n sobraven (i sobren) uns quants.

Ara fa una setmana que em torno a sentir esportista. Tot i que ja fa un any i mig vaig començar a fer esport regularment, fa qüestió d'uns 5 mesos vaig haver de deixar de fer esports que impliquessin massa impacte al peu. Fou degut a una lesió al calcani, a l'os posterior del taló, que ha tingut un creixement una mica excessiu cap enrera (em surt un petit bony i tot) degut a que els tendons em treballen malament com a conseqüència de molts esquinços de turmell que vaig patir quan jugava a bàsquet...fa moooooolt. He estat fent ones de xoc, un tractament bastant novedós en el que et van fent com petits impactes a freqüències variables sobre la zona en qüestió; no és que m'hagi desaparegut l'aresta d'os, però pels teixits del voltant m'ha anat bé i ara em fa menys mal.

Fa una setmaneta doncs, he tornat a còrrer, ho faig molt gradualment, i a més, de moment, no sobre asfalt. Treballar al Parc Cientific i tenir una caseta a Quart em va perfecte, tres cops per setmana utilitzo l'hora de dinar per anar a còrrer pel carril bici, just al costat del Parc, just al costat de casa. Els altres dos dies vaig a fer natació a la piscina de Roses i els caps de setmana els invertiré en la bicicleta (quan la tingui clar, perquè em fan fotre la que tenia!!!).

I com que la vida són reptes, aquí en teniu dos a nivell esportiu personal; són molt agoserats, ho sé, però jo no apostaria en contra meu en que no ho aconseguiré... L'octubre del 2011 vull participar en una triatló(Triatló Garmin) que es fa a Barcelona i el maig del 2012 a la Marató d'Empúries.
Ep, el que si és agoserat és anotar-ho al bloc perquè ara ja hi ha constància per escrit...però què voleu que us digui, després d'una setmana de fer esport tinc aquest subidón jaja... una constància més de que l'esport allibera endorfines...i de que aquestes són addictives.

records de Fires

Som en temps de Fires, qui no els ha viscut mai no pot entendre la màgia que envolta Girona aquests dies. Ahir hi pensava i em van venir al cap molts records, i és que el que tenen de bo els esdeveniments que es repeteixen any rera any (i les Fires en són un exemple) és que pots anar recordant com has anat creixent, evolucionant, i com has passat de pescar aneguets a servir en una de les barraques de la Copa.

Me'n recordo de pujar al tren de la bruixa; del concurs de pesca que es feia en els canals de la Plaça de les Botxes, dins la devesa; d'aquell any que ma germana va arribar a casa amb el llavi inflat per un accidents els "auto-de-xocs"; del dinar familiar aquell en el que, en una paradeta d'articles de broma vaig comprar un terrós de sucre amb una mosca de plàstic dins, el vaig posar al cafè de la iaia Teresa...i es va empassar la mosca sense adonar-se'n.

Me'n recordo dels xurros que compravem en marxar cap a casa; de com avorrit que trobava el Certamen (Fira de Mostres) quan era petit; d'anar a la parada de tir amb el meu pare per anar tirant boletes amb aquelles escopetes de perdigons, acumular punts i bescanviar-los l'últim dia per un regal; dels primers cops d'anar a fires amb els mics (i quedar-me guardant les jaquetes perquè ni boig pujava a segons quines atraccions...); del concert de Seguridad Social que vaig anar veure sol i amb croses a Fontajau, i com després vaig anar a barraques quedant-me el guix que portava a la cama xop, xop...

Me'n recordo de quan les barraques d'entitats estaven sota la via; de quan Sopa de Cabra va fer l'últim concert; d'aquella jaqueta de "peruans" que em vaig comprar i que no vaig portar mai; de l'any que amb el meu amic Ponç vaig poder veure els focs des del sostre del Pavelló de Fontajau; de quan quedava amb les noies que m'agradaven a veure si la màgia de les Fires els feia despertar en elles el mateix sentiment que tenia jo (seré discret i no posaré els seus noms...); de quan amb el meu amic Martí feiem un 9 de 9 (és a dir sortir cada dia de barraques) amb folre (entrepà) i manilles (gin-tònics); de quan fa uns anys els UdG.doc vam gestionar una barraca....i de l'any que vaig seguir menjant frankfurts i pinxos que ens havien sobrat aquells dies.

I, llei de vida, ara amb el que aniré a pescar algun aneguet groc de plàstic serà amb el meu fill, perquè les Fires de Girona segueixen allà, esperant, com el tren de la bruixa, que hi pugem algun dia.

la croada PePera

Diu la Viquipèdia que les croades foren campanyes militars, de caràcter religiós, a fi d'alliberar Terra Santa (Jerusalem) dels musulmans sostingudes pels estats cristians durant l'edat mitjana, especialment entre els segles XI i XIII; també es van lliurar croades contra els estats que s'oposaven a la disciplina papal. Evidentment no hi era en aquella època, però ja em suposo que els papes, que eren qui manaven les croades i qui pagaven els croats, devien estar encegats amb l'objectiu sense importar el procés que seguissin per aconseguir-ho, i molt em temo que malgrat la raó primera era alliberar Terra Santa (pot ser entenedora segons la mentalitat de l'època), realment el que buscaven era augmentar el seu poder sobre el territori; no entenien de diversitat, buscaven l'homogeneïtzació.

I ves per on que quasi un miler d'anys després es repeteix un procés semblant. O aquesta és la impressió que vaig tenir ahir en escoltar les notícies del dia. Envalentonats per la seva Biblia (sentència sobre l'Estatut per part del Tribunal Constitucional), l'exercit croat (militants del PP) encapçalats per un valent soldat (Alicia Sánchez Camacho) escampen sobre el territori el poder de les seves armes (denúncies a tort i a dret) sobre aquests inconfessos (m'hi incloc) que viuen còmodes en la seva religió (parlar català).

L'encegament que té aquesta dona crec que és perillós, sincerament. Perillós pel català perquè realment no fa sinó criminalitzar una llengua i qui la defensa; perillós per la societat perquè no fa si no crear un problema allà on no n'hi ha cap, es dedica a intentar apagar un foc posant-hi benzina en lloc d'aigua; i perillós (i això si que, evidentment se me'n refot) pels seus resultats electorals. En un final de legislatura on les posicions s'han crispat i radicalitzat, si tingués una mica de cap i agafés la bandera de la centralitat (que proclama però que no segueix) segurament tindria més vots el 28N; però no, lluny de fer això el que fa es radicalitzar-se amb el discurs de la por i del victimisme...pobre castellà, està desapareixent de Catalunya, no em direu que no ho heu notat. Ep, compte, i això ho escric jo que no tinc cap problema en parlar en castellà si cal, per mi la llengua és cultura i si, sóc catalanoparlant i aquesta és la meva llengua, i la defensaré, però no per això atacaré el castellà, al contrari, sóc bilingüe, com tota la gent de la meva generació i de posteriors, i això és una sort.

I deixaré per un altre dia el que fan amb la immigració aquests peperos, perquè aquesta n'és una altra, una altra croada vaja.

Encara em pregunto, i cada dia més, com una persona que es sent catalana pot acabar donant suport a les tesis d'aquesta gent. Però bé, la ceguera que té n'Alicia no li deixa veure més enllà, i ahir ja van sortir gent del seu partit duent-li la contrària i recordant-li que van votar a favor a allò que ara vol portar als tribunals. En fi Alicia,  qui t'entengui que et compri, jo no ho faré pas...

Joan Solà i Cortassa, in memoriam

Ahir vam rebre la notícia de que ens deixava en Joan Solà i Cortassa. Descansi en pau. Als 70 anys i, com es diu en aquests casos, després de lluitar contra el càncer, traspassava un dels grans personatges de la llengua i la cultura catalanes; com escrivia un conegut pel Facebook, "se'ns estan acabant els referents", perquè el mestre Solà era un referent.

No us faré aquí una biografia del personatge; cliqueu el seu nom al google i us sortirà; m'agraden els posts més aviat curtets, i seria una injustícia pel mestre Solà que resumís grollerament el seu currículum. I no us penseu que sóc un gran coneixedor d'ell, de fet, el vaig descubrir no fa pas molt temps, en una entrevista al programa d'en Cuní. Podria posar d'excusa que el meu camp són les ciències, i la lingüística i filologia em queden una mica lluny, però realment l'he descobert tard; la sort és que treballant en el que feia, ens ha quedat un gran llegat seu (llibres, revisions de diccionaris i normatives...i multitud d'articles en diaris...a veure si algú agafa l'encàrrec de fer-ne un recull i editar-los en un llibre...el compraré!).

Curiositats que té la vida: el mestre Solà es mor el dia després de conèixer que tota la maquinària en contra de la llengua catalana que dibuixava la sentència del TC contra l'Estatut comença a engegar, i sembla que això de que el català no serà llengua preponderant a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida és només la punta de l'iceberg del que ens espera... Ell, que era un gran estudiós, defensor i activista de la llengua, podria semblar que ha marxat perquè ha abandonat davant la piconadora en contra de la llengua, però no és així, ens ha deixat el camí marcat i ara han /hem de ser altres els que recollim el testimoni. Defensar el català no és anar en contra del castellà, és simplement defensar el que es nostre.

Avui fa just una setmana escrivia l'últim article al diari Avui, amb un títol ben explícit: "adeu i moltes gràcies". Deixeu-me que acabi l'escrit amb un fragment d'aquest article, on, un cop més, diu una veritat com un temple quan parla de..."el lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil."

Gràcies mestre Joan, i ara descansa, que t'ho has ben guanyat.

estratègies de mercat

Per qüestions laborals ahir dimarts vaig anar al Mercat de Girona, a la Devesa. Feia temps que no hi anava. I com resa una cançó de Sopa de Cabra ("tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via") vaig tenir una barreja de sensacions; allà s'hi podies trobar des de les bates d'estar per casa de tota la vida a reproductors MP4, dels enciams de tota la vida, a fruites tropicals; però el que m'agradaria destacar són les estratègies de mercat que em vaig trobar en, us ho prometo, només 10 minuts de passejar per allà. Per mostra un botó:

Una dona li pregunta al venedor de fruita, sorpresa perquè en la mateixa parada tenia mandarines a 1 € i altres a 3 € (cosa que considerava excessiu), que com podia ser possible. El venedor li va respondre: "senyora, les de 1€ si volgués encara les podria vendre més barates i les de 3€ és una vergonya que les vengui a aquest preu perquè en podria fer pagar el doble de lo bones que són, o sigui que el que hauria d'estar emprenyat és aquest senyor d'aquí al davant (referint-se a mi, que n'acabava de comprar un kilo de les de 1 €) que ha pagat més del que hauria"...osti tu, o a mi o a la dona ens estava fotent una bola de campionat...(o segurament a tots dos)...però ho fa fer amb un art que n'hi vaig acabar comprant un kilo més...això si, de les de 1 €.

Dues parades, una davant de l'altre, amb una estimba de roba cada peça de les quals a 3 €, és a dir, jerseis, pantalons, samarretes...tot a tres euros...On està le marge de benefici venent a aquests preus? doncs el marge es grandiós perquè molt em temo que aquesta roba és agafada dels contenidors de roba, passada per la rentadora (potser) i de cap a la paradeta...i no hi ha pas competència entre ambdues parades perquè eren de la mateixa familia.

Una altra parada amb texans a 5 €. La primera reflexió és: a aquest preu aquests texans et duren dos mesos màxim. Però clar, si et gastes 50 € en una botiga i fem una regla de tres, els texans de la botiga t'haurien de durar uns dos anys màxim i, com a mínim en el meu cas, abans d'aquest temps ja els he foradat, per tant, potser gastar-se 5 € cada dos mesos.

I la última...un venedor cridant: "pijamas a 6 €, y si me comprais uno ahora oferta de 1 pincho de tortilla gratis"; el paio tenia un tupper amb truita de patates que duia de casa tallada a daus: si no venia els pijames ja tenia esmorzar i si els venia ja tenia més marge de benefici per anar al bar del mercat a menjar.

Ahh, per cert, quan vaig tornar a passar per davant de la paradeta de fruita la dona "indignada" estava comprant les mandarines a 3 €....estratègies de mercat tu.

una vida contemplativa

El diumenge passat vam anar amb la dona i els nens a veure una tia de la meva dona, a Barcelona; fins aquí res d'especial, a no ser que sempre hem de ser nosaltres els que anem a veure-la...i això? doncs perquè la tieta Carme és monja de clausura, de les Carmelites, a la zona de Pedralbes.

La tieta Carme ens rep en una sala que ja tenen acondicionada per les visites; hi ha com una mena de taula de punta a punta de l'habitació que separa, d'alguna manera, el món exterior del seu món. Hi podem tenir cert contacte (encaixades de mans, un parell de petons...) però aquella mena de taula, d'escassament un metre d'alçada separa dues realitats tant diferents...?

Jo tinc per costum valorar i admirar aquella gent que fa coses que jo seria incapaç de fer...i afegeixo: que són feliços sense fer mal a ningú, i creieu-me, que jo seria incapaç de fer el que fa la tieta Carme. Tots els dies deuen ser iguals, les mateixes coses en el mateix horari (si ja sé que en el post d'ahir parlava en positiu de la rutina...però hi ha graus i graus), i sobretot, sense poder sortir a l'exterior, si exceptuem, clar està, el pati que deuen tenir i que, obviament, no us puc pas descriure.

Una de les coses que m'agrada del meu dia a dia és la socialització amb la gent: des del cambrer del bar, al conserge del Pavelló, al "gasoliner", als amics amb els que compartim el cafè de ben dinat, a la gent que ens escrivim quatre ratles ni que sigui de tant en tant, etc... quina socialització poden fer unes persones que viuen recloses en el seu món? Però és el que volen fer, sense cap dubte, perquè la taula d'un metre d'alçada és molt fàcil de passar-hi per sobre i canviar de món, bé, fàcil segurament per una persona com jo que es sentiria engabiada a l'altre costat...la tieta Carme no.

I deixeu-me acabar amb un parell de preguntes; primera, ara que ve el Papa Benet XVI, podran sortir a veure'l? (per cert, inquietant la foto del Papa que tenen a la sala de visites...potser per això no s'atreveixen a saltar la taula?) i segona, la tieta Carme sabia perfectament com era l'escola de l'Oleguer perquè l'havia vist per internet...així doncs, no poden sortir físicament de l'edifici però tenen una finestra oberta al món com és internet? curiós si més no...

l'home és un animal de costums

Tal com diu el meu títol, l'home és un animal de costums...i jo potser encara més. Molts dels meus amics "m'acusen" de ser previsible i de que se'm veu venir, però crec que m'ho diuen com a crítica constructiva eh?

El fet és que us explico part de la meva rutina al matí: m'aixeco a les 6:15h, em faig un primer cafè amb la Nespresso mentre engego l'ordinador per escriure el post diarial blog i després o bé llegeixo algunes de les múltiples revistes a la que estic subscrit (National Geographic, Quercus, Sapiens, SportLife, Runners, Men's Health, Muy Interesante....) o bé estudio una estona d'anglès, because of my job I need to improve my level. I això fins que es fan les 7:50h que començo a espavilar l'Oleguer per poder marxar cap a l'escola a les 8:25h aprox.

Doncs bé, què hi té a veure el títol del post d'avui amb el que us explico? Doncs perquè avui el despertador i jo no ens hem comunicat bé, hi ha hagut falta d'entesa (bàsicament ell m'ha cridat i jo no l'he sentit); i quan he obert els ulls ja eren les 7:50h; per cert, que curiós que és el rellotge biològic que m'ha despertat just a l'hora que haig de despertar l'Oleguer, donar-li el biberó, vestir-lo, etc...

I clar, un ja no ha pogut fer la rutina que té de costum....aquesta és la raó per si algú (que suposo que no) havia trobat a faltar el post. I aquesta és la raó del perquè avui el penjo a les 3 de la tarda.

Si recupero l'entesa amb el despertador (el diàleg sempre arregla les coses) demà ens tornem a "veure" as usual.

al President li falta contundència

Ahir dissabte vaig veure la Noria (ho admeto, ho faig sovint quan el partit de futbol no em barrufa) i també perquè estava anunciada la presència de Jose Montilla. Deixeu-me dir que el presentador, en Jordi González, es el respallador oficial de tothom que va a la Noria, fa unes setmanes respallant en Mas, ahir en Montilla, etc...

Però el que més em fot és veure com tenim un president que no acaba de deixar les coses clares, li falta contundència. Hi ha un pájaru al programa que es diu Alfonso Rojo (participant habitual a Intereconomia) que li va etzibar un parell de preguntes-comentaris-punyalades sobre el suposat intent d'agressió el dia de la Mani en Defensa de l'Estatut i pel tema de rotular en català a les botigues. Malgrat ell va explicar ambdues situacions, no ho va fer amb la contundència que cal davant una persona que està dient mentida rera mentida. L'únic moment en que es va "desmelenar" va ser quan va dir que ell esperava que l'estat espanyol defensés també el català i que no ho feien suficientment.

Ja sé que molts (sobretot els votans del PSC, entre els quals obviament no m'hi trobo) direu que un president ha de mantenir les formes, etc...però es pot ser contundent sense deixar d'actuar amb educació. Ahhh i una perla que va passar desaparcebuda per tothom, em sembla, i és que a l'inici de l'entrevista va definir-se com nacionalista, catalanista, sentint-se espanyol i europeïsta...i després d'uns minuts, quan li van retreure que governés amb els radicals catalans (ERC???) ell va dir que mai es ni serà, ni ha sigut, catalanista. Aiaiaiiiiii

els premis príncep d'Astúries de l'Esport

Bé, vagi per endavant que, per les meves pròpies conviccions, trobo que la monarquia (i sobretot la borbònica) i tot el que li envolta fa un tuf de resclosit i d'anacronisme que fa tirar enrera.

Ahir, per poc, l'actuació del Barça i d'en Pep quasi costa un consell d'estat al club blaugrana. La "sort" va ser que en Xavi hagi de descansar pre recuperar-se de les seves molèsties i mira, així va poder anar a fer el paripè de recollir un premi que, ja d'inici, crec que la selecció espanyola no es mereixia. Si si, ja sé que ve de guanyar un Mundial i una Eurocopa en dos anys...però pel que tinc entès el que es premia és una trajectòria...però vaja, això són figues d'una altra panera.

Quina culpa tenia en Pep de que el Barça hagi de jugar avui dissabte a les 6 de la tarda a Saragossa i els premis es donin un divendres a la tarda? Com va dir algú ahir en una tertúlia, si en Fernando Alonso o en Rafa Nadal tinguessim cursa/partit avui dissabte haguessin hagut d'anar ahir a Oviedo?

Potser qui té raó es un tal Maximino Martínez (president de la Federació crec que Asturiana de Futbol) que va dir que com que Mourinho i Guardiola són pràcticament estrangers no entenen de la importància de rebre aquest premi...potser serà això...i clar, de retruc jo també sóc estranger...gràcies Maximino, ja veig que poc a poc ens aneu entenent.

Per cert, deixeu-m'ho dir perquè si no rebento...visca la República!!!

el "trilero" de la política

Vivint a Roses i treballant a Girona coincideix gairebé sempre que, un cop deixat l'Oleguer a l'escola, de camí cap a la feina per la radio (RAC1) fan el perquè de tot plegat, el debat d'actualitat de el Món a RAC1. Ahir gairebé va ser un monogràfic sobre ZP, després de la crisi de Govern que havia fet el dia anterior amb el canvi de ministres.

Doncs bé, va haver-hi uns instants de la tertúlia que van ser hilarants; en escassament 2 minuts es van dir una quantitat de frases describint el tarannà del president del "paoyaré..." dignes del millor guió d'un monòleg. Me'n recordo només de cinc o sis que us escriuré tot seguit, però n'hi van haver molts més; els autors-cuplables-monologuistes van ser principalment en Vicent Sanchis (a la foto), ex-director, entre altres, del diari Avui i de Barça TV i en Jordi Barbeta, cap de política de La Vanguardia.

Mireu quines "floretes" sobre Zapatero:
- és com un escapista perquè quan sembla que està més fotut sempre se n'ensurt.
- és el "trilero" de la política, perquè amb jocs de mans acaba enredant a tothom que té al costat.
- és el gran mentider de la comèdia en què s'ha convertit la política en aquest país.
- és com el suro que sempre sura malgrat faci mala mar.
- és com aquelles nines que sempre cauen dretes (un tentetieso en castellà).
- és com una mòmia, perquè és un cadàver polític però que no es podreix mai...(aquesta era, segons Barbeta, l'opinió d'un diputat crec que del propi PSOE).

Deu n'hi do quin reguitzell no?, i què voleu que us digui, en més o menys grau (això, obviament sempre és opinable) certa part de raó tenen...."perdoneu, però algú ho havia de dir".

unes tapes al Zampanzar?

Avui una recomanació. El restaurant Zampanzar situat al barri vell de Girona, al carrer de la Cort-Reial 10-12. Un restaurant amb cuina basca i on pots escullir entre una varietat de tapes o bé entaular-te i gaudir de la carta...molt recomanable en els dos casos.

El Zampanzar és un personatge tradicional de la cultura basca, que té el seu origen en els pobles de Zubieta i Ituren, que anuncia l'arribada del carnaval tot fent sonar els seus escatllots la última setmana de gener; també se'ls anomena Joaldunak. És una tradició rural i el seu sentit és despertar la natura i foragitar els mals esperits després de l'hivern tot fent molt de soroll.

Nosaltres hem adaptat la tradició i gairebé cada dimecres ens trobàvem (parlo en passat perquè ara, obviament, faig campana obligada massa sovint), i alguns encara es troben, per foragitar els mals esperits de la feina, de l'estrés, dels mals rotllos...tot fent soroll amb el txacolí abocant-lo al got des d'una alçada considerable perquè s'oxigeni bé.

La tradició va començar ja fa molts anys (7, 8?...no ho sé del cert) un dimecres en el que en Martí, en Joan i un servidor vam anar allà a fer unes tapes (per cert, passeu-vos-hi nois que fa massa que no ens veiem); encara me'n recordo que, tips com berros, sortint del local, en Joan ens va dir que després de berenar (ejem) ens aniríem a sopar...i l'animal ens va portar fins a Vic, a cal Patricó!!!! (animal dit amb tot el carinyo eh?).

D'ençà aquell dia "anar al basc" es va convertir en una tradició dels dimecres, i quasi no feia falta ni quedar, el grup va anar augmentant i uns dies venien uns, altres uns altres...si hi anàvem tots quasi col·lapsàvem el local...els primers anys sortint d'allà ens anàvem a jugar a dards, o bé a casona, o bé a fer unes cerveses als pubs irlandesos del voltant, o bé a carpes si era estiu...fos com fos la cita del dimecres era inaludible. Per sort hi ha gent que segueix mantenint la tradició (Noe, Mireia...) i un servidor que s'hi afeigeix quan li deixen (jeje).

És maco i necessari fer una pausa de tant en tant; quan a molta gent li dic que jo disfruto de les petites coses em refereixo a coses com aquestes, a fer unes braves (boníssimes per cert) al basc amb els meus amics, amb gent a la que estimo.

O sigui que ja sabeu, anem a fer un txacolí?

la tramuntana blaugrana

Es podria definir la TRAMUNTANA com aquell vent ford i fred que ve del Nord, d'origen polar, usant el nord dels Pirienus i el sud-oest del Massís Central francès com a zones d'acceleració. Ja es troba aquest terme en obres de Llull i el seu origen és llatí: transmontanus-i (d'enllà de les muntanyes).

Aquí a l'Empordà ja sabeu que és un vent que bufa sovint i que pot arribar a velocitats considerables; hi ha estudis que diuen que és un vent que ha modelat un caràcter propi als empordanesos i les referències en el món cultural són innombrables (des de Josep Pla a Sopa de Cabra).

Ahir el gurú Guardiola, preguntat per l'affaire Sandruscu vs Al loro Laporta va apuntar que desitjava que tot fos un vent que aviat passés i s'endués tot l'enrenou... Just quan deia això (jo estava conduint per la plana empordanesa, de camí cap a casa) vaig pensar, i veure, en com de net deixa la tramuntana el cel, sense cap núvol, o bé només algún de molt finet, planer, a l'horitzó...però cap risc de ruixat, cap risc d'aiguat...donant la impressió que s'ha netejat i oxigenat el cel.

Doncs bé, ironies de la vida, l'últim episodi que hem tingut de Tramuntana començà just dissabte tarda, al mateix moment que es devia estar acabant l'assemblea de compromisaris del Barça...i va acabar ahir, quan sembla que ja totes les parts del litigi blaugrana han dit públicament la seva... però què voleu que us digui, em sembla que en aquest cas el cel blaugrana no haurà quedat net, ans al contrari, hi ha un polsim de merda (...) que enterenyina el cel i no deixa veure l'horitzó i en aquest cas no són cendres d'un volcà, si no que són mostres de vanitat, supèrbia, afany de protagonisme, personalisme...i això encara costa més d'escampar que les cendres del Eijafjalla.

quische de bacon i formatge de cabra

Avui canviem el resgistre. De tant en tant al bloc també hi aniré penjant informació de servei, com per exemple, receptes de cuina que descobreixo (i que m'agraden, està clar). Aquest diumenge vaig fer una quische de bacon i formatge de cabra, vaig a compartir-la amb vosaltres:

INGREDIENTS: 1 massa de pasta per quische, 2 paquets de bacon (d'aquell de tires que està fumat), 1 rulo de formatge de cabra, formatge parmesà i emmental, 4 ous, 40cl de nata per cuinar (2 bricks petits), 10cl de llet, sal.

Primer poso a pasta al forn , la base, per fer una pre-cocció; perquè la pasta no pugi la punxo amb una forquilla i hi poso per sobre paper d'alumini amb coberts pq pesi una mica i la massa no pugi (10 minuts a 200ºC). Fregeixo una mica el bacon que l'hauré tallat en porcions petites; no ha de quedar el bacon massa cuit pequè després continuarà la cocció dins del forn. Un cop he tret la base del forn i n'he enretirat el paper d'alumini hi reparteixo les tires de bacon fregit per la base i a sobre hi posaré les rondanxes de formatge de cabra; una mica de parmesà en pols a sobre i després hi aboco la barreja dels ous batuts amb la llet, la nata de cuinar i la sal. Per sobre ben cobret de formatge emmental ratllat i al forn, aproximadament 50 minuts a 180ºC (o, molt millor, li deixeu fins que punxant la quische amb un escuradents aquest us surti net).

La recepta original (que vaig trobar a internet) portava també porro (del que es menja...està clar) i nou moscada per sobre l'emmental. It's up to you!!!!

Apa doncs, bona cuina!!!!!

Gran Hermano...a la mina

Ahir es veu que vam començar Gran Hermano i de veritat que no ho vaig veure (no sóc dels que diuen que miren documentals a La 2 quan els fan enquestes) però no és de Gran Hermano que us vull parlar, o com a mínim, no del de la Mercedes Milà, sinó de l'espectacle que va passar a la mina de Xile la setmana passada, a Copiapó.
Molta gent estava en contra que es retransmetís tot el serial de l'alliberament en directe per la televisió, i en més d'una tertúlia es criticava el govern xilè per aquest motiu...jo, què voleu que us digui, sóc dels que vaig intentar veure-ho per internet i dels que hi estava a favor, més que res (i això si, creieu-me) per qüestions purament informatives: dit per la gent que hi entèn es veu que els enginyers que van montar la càpsula, que van dirigir el rescat, etc... es mereixen l'admiració mundial.
També va ser lloable, per mi, que els miners estiguin dient que volen que no se'ls tracti com a stars sinó com a "simples" treballadors (ho poso entre cometes perquè cada cop ser treballador serà més "complicat") i que fins i tot han fet un pacte entre els 33 per no explicar el que va passar allà baix...i aquí si que m'hi jugo un pèsol amb qui vulgui que a no tardar algun d'ells sucumbirà a l'atractiu dels diners que els hi oferiran per anar a algún plató. Però mireu, si ho volen fer que ho facin!!! que nassos, s'han passat 2 mesos allà enterrats i se n'han ensortit, i no creieu que gent que les passa tan "putes", en una feina de risc, en una zona subdesenvolupada... no mereixen ara guanyar una mica de "diner fàcil" que compensi una mica la vida que estan portant allà?
Doncs mira, la meva opinió és que si ho volen fer que ho facin...però aiii amics, aquí de moment qui en treu rèdit és un tal Sebastian Piñera,  president de Xile i que ara es passeja per mitja Europa amb un somriure d'orella a orella, repartint pedres de la mina a presidents europeus i còpies del paper que els miners van fer arribar a la superfície per dir que estaven vius... Encara hi havia miners a l'hospital que ell ja volava cap a la fama... I ara es començen a saber "cosetes" com que va ser el president que, contra la voluntat dels enginyers, psicòlegs, etc. va fer retransmetre tot el xou per mostrar al món com que poderós és Xile (i clar, com de bé que ho fa ell)...
Deixeu-me fer dues reflexions finals (si heu llegit els anteriors posts veureu que els intento fer breus i avui ja m'estic passant, sorry): els diners que s'estan gastant en el viatge no estarien més ben invertits si ajudessin a la gent de Copiapó (sóc un demagog?)  i... sobretot, ja que en les declaracions que ha fet ha dit que les condicions laborals dels miners canviaran a partir d'ara un 100% no tindria ell alguna responsabilitat en tot plegat com a president dels xilens?
Bé, i el que em fot és que jo he contribuït a aquest circ mirant les imatges de la tele...però així estan les coses...menys mal que la caixa tonta també ens ha informat que a part dels miners qui ha tornat a casa ha estat la parella de la Belén Esteban... i això si que és un CIRC, i els pallassos cobren una pasta...

el temps està fet de segons...però dura una eternitat

Quan vaig començar aquest blog, un parell d'amigues meves (la Marta i la Irene) que, per cert, no es coneixen entre elles, em van comentar més o menys el mateix; alguna cosa així com "no sé d'on treus el temps per ara fer un blog". I clar, ben mirat, si em parés a pensar les coses que faig, potser si que em podria donar vertigen, però com diu el títol del post el temps dura una eternitat, i quan he pensat que podria escriure un text que justifiqués una mica tot el que faig i com és que ho faig, només em venen al cap les coses que encara no he fet i que tinc ganes de fer...i fa fredar...

Per mostra un botó: vull aprendre a tocar la guitarra, a pintar, fer el camí de Sant Jaume en bici, perdre 15 kilets més, fer un triatló, tenir un hortet ecològic, escriure un llibre, muntar un petit museu-taller dedicat als insectes, tenir la meva pròpia barca i també un kaiac, aprendre a fer millors fotos, fer una marató, etc. ahhhh si, tranquils que no em deixo el que molts penseu: acabar la tesi!!!!

Uffff, tindré temps de tot això? si clar...no veieu que el temps dura una eternitat? I com que està fet de segons vaig a invertir-ne uns quants en fer el primer cafè del dia...igual mentre el faig se m'acudeix alguna cosa més per fer.

avui fa 3 anys...

Doncs si, avui fa tres anys vaig passar una mala nit, perdó, rectifico, una molt bona nit sense apenes aclucar ull. A l'habitació hi havia la meva dona si, però no al mateix llit que jo...i hi havia algú altre, de fet, aquest altre va ser el "culpable" que no dormís. A més. l'habitació era estranya per mi... Estava a l'hospital i aquesta criatureta que estava entre la mava dona i jo era l'Oleguer, el nostre primer fill (algú havia pensat malament ja?)...
Així doncs la criatureta ja ha fet tres anys. Aquell 15 d'octubre de 2007 vam començar l'aventura de ser pares, una aventura que de moment no se li veu el final. S'han escrit molts tòpics sobre com et canvia la vida quan estrenes paternitat: que si canvien les prioritats, que si t'has adaptar a l'horari de les criatures, que se t'ha acabat fer les coses que tu volies fer quan les volies fer...creieu-vos-les totes i encara més!!!! Però què voleu que us digui, COM-PEN-SA.
Han passat només tres anys però el nostre fill Oleguer ja ha estat capaç de fer-nos riure cada dia, de fer-nos enfadar sovint, de fer-nos crear dubtes sobre si fèiem bé les coses a vegades, i fer-nos passar un parell de moments horribles, d'espantar-nos...però aquí seguim, amb ganes d'anar creixent junts, i de superar nous reptes en aquesta aventura que és la paternitat.
Vaja, recordeu el que us deia en el segon paràgraf? Doncs haig d'acabar l'escrit aquí perquè el petit, l'Eudald, ja reclama la seva quota de protagonisme i està fotent un escàndol al llit que em despertarà a tot el veinat (Oleguer i Montse inclosos...)...potser s'havia adonat que no havia parlat d'ell en aquest post?

(per cert, dedico aquest post a la meva germana Anna i cunyat Ricard...ells ja saben per què)

davant l'art de mentir...hi ha el dret a no creure

Dos fets actuals m'han fet escriure aquesta entrada al bloc: la picabaralla CIU-PSC (Medir-Collboni) sobre el perquè s'han trencat les negociacions per fer un debat cara a cara entre els dos principals (snif) candidats a la Presidència de la Generalitat i picabaralla que s'entreveu entre Sandro Rossell's boys i Joan Laporta's boys sobre com van deixar els comptes de can Barça aquests últims. Que si tu vas dir això i per això jo he dit allò, que si tu no has actuat bé i jo m'he vist "obligat a" fer tal cosa... de veritat creuen que som tant tontos per empassar-nos-ho tot?
En el primer cas, el polític, fa tuf de que està tot pactat i més pactat i que ni a un ni a l'altre els interessa el debat: a un perquè l'oratòria no és el seu fort i a l'altre perquè les enquestes li són tan favorables que per què arriscar-se?
En el segon cas, l'econòmic, diuen que la major part de les discrepàncies són simples matisos, uns matisos que els eleven a nivell quasi de dogmes per justificar que van acabar el mandat amb 11 milions d'euros de benefici uns o per dir, els altres, que lluny d'això van acabar amb 80 milions de pèrdues...res, 91 milions de diferència, simple xavalla, "calderilla"...qui de nosaltres no porta això a la cartera cada dia?
Doncs res, que segurament ni uns ni altres diuen tota la veritat...i com que demà ja sortiran noves declaracions dels brillants polítics que ens representen i el dissabte entrarà la piloteta a la porteria del València (espero)...qui dia passa, any empeny...
I és que com diu un dels filòsofs de l'APM. "que no nos engañen...que nos digan la verdáaa"

la llevantada és necessària

Ara que ja ha passat l'episodi de la llevantada permeteu-me dir que: quina sort que de tant en tant la natura ens recordi que els humans encara no ho controlem tot. I el mateix va per la nevada del 8 de març, per quan la tramuntana trenca algun tendal, etc... La natura és la natura, i nosaltres formem part d'ella, tots els esforços per voler extralimitar-nos en les nostres funcions i modificar en excés el curs natural de les coses seran en va...
Ja ho va dir ahir l'alcalde de Cabrera, al Maresme, quan va fer unes declaracions dient que es plantejaven portar el Ministeri corresponent (Medi Ambient) i la Generalitat a judici per haver llençat diners inútilment al mar tot gastant-los per regenerar unes platges amb sorra que de tant en tant torna, empesa per la força del mar, cap allà d'on un dia les màquines la van extreure...
I aquests diners que es llencen al mar allà queden, engolits per sempre.

12 d'octubre...dia de la Hispanitat?

Una petita reflexió sobre la jornada d'ahir 12 d'octubre. No faré aquí cap dissertació sobre el genocidi que va suposar el que aquest dia es celebra, ni diré aquella frase tan nostrada de "no hi ha res a celebrar", etc..., tothom que em coneix sap les idees polítiques que tinc. El que si que em va sobtar va ser veure com ahir, en les passejades que vaig fer per Roses (quan la llevantada m'ho va permetre) vaig veure una sola bandera espanyola penjada en un balcó, quan el 12 de juliol, fa només 3 mesos, el dia després de la final del campionat del món de futbol n'hi havien a desenes (i potser em quedo curt...).
Nosaltres, en canvi, treiem les senyeres l'onze de setembre i engalanem els balcons ja sigui penjant l'estelada, la senyera en horitzontal, en vertical... Me'n recordo que dies després de l'esmentada final del Mundial, en totes les tertúlies (sobretot en l'Espanya profunda) deien que per fi aquí a Catalunya la gent havia perdut la vergonya de mostrar la bandera espanyola, es tornava a sentir orgullosa del país, etc etc....i bla bla bla... i doncs? que va passar ahir 12 d'octubre? la gent que es sent espanyola ja torna a estar "avergonyida"? (noteu que ho poso entre cometes perquè no crec que mai ningú s'hagi avergonyit de mostrar el símbol del seu país, sigui quin sigui), o és que no volien penjar la bandera per por de la llevantada?...o, i em temo que és això, no cal que els que es senten espanyols pengin la bandera perquè ells saben que cada dia estan a Espanya, i que cada dia és el dia de la "pàtria"...un signe de normalitat, no com els que ens sentim catalans que, ni que sigui un dia a l'any, hem de fer notar que no estem còmodes sota una bandera de tres franges, dues de vermelles i una de grogra central...
PD: per cert, ahir també vaig veure una estelada...o sigui que 1-1.
PD2: Sergio Ramos, ni necessites que t'ho tradueixi no tinc cap inconvenient.