divendres, 31 de desembre del 2010

de farra amb l'home dels nassos

Últim dia de l'any, dia de balanços, de propòsits pel nou any, etc... No tinc ganes de fer això avui, bàsicament perquè estic esmorzant a la feina i tinc els 10 minuts que em durarà el mini i el cafè per escriure. Per tant, deixeu-me parlar d'una de les nits que més ràbia em fan de l'any, la del Cap d'Any.

Si, sé que sonarà estrany, però jo, aquestes nits que sembla que s'ha de sortir per força (avui i, per exemple, Revetlla de Sant Joan) son les que de sempre m'ha fet més mandra quedar, sortir, etc.  Des de que tenim nens acostumàvem a quedar amb un parell o tres de parelles més amb el mateix "problema" (si ho poso en cometes és perquè, obviament, no és un problema eh?), un bon sopar a casa d'un, amb grans embotits d'Osona pel mig.

Anteriorment doncs, algun sopar amb amics (però sense sortir després...de fet, crec que només vaig sortir un any a una mena de carpa-revetlla que ni me'n recordo on era...i no pas per l'alcohol ingerit malpensats). Fins i tot en alguna ocasió vaig "simular" una malaltia (no pas greu, un fort mal de cap o un malestar general) per quedar-me a casa jajajaja.

Però un dels Caps d'Any que recordo més "friky" però alhora més inolvidable que vaig viure va ser farà uns deu anys. Amb una colla d'amics vam anar a passar uns dies a Villardeciervos, un poble a la provínca de Zamora, al bell mig de la Sierra de Culebra, que és el lloc de la Península amb més possibilitat de veure llops. Havíem llogat una furgoneta i durant les campanades estàvem fent "lightspoting" (em sembla que s'escriu així); traduït seria: anàvem voltant per carreteres secundàries amb un potent focus conectat a la furgoneta i mirant a banda i banda de la carretera quins animals trobàvem (recordo que van guanyar cèrvols i guineus).

Com ho vam fer a les 12h? Molt fàcil: havíem anat a comprar raïms; vam parar la furgoneta i la Mercè, una de les amigues que venia, va trucar amb el mòbil a casa seva, a Palamós, el seu pare va posar el telèfon al costat de la tele i vam escoltar les campanades de TV3 a una carretera secundària de Villardeciervos...curiós i per recordar. Després a celebrar-ho a la fonda on ens allotjàvem on els amos ens van deixar estar al bar de la fonda sense problemes (estava tancat, només obert per nosaltres)...molt gran!!!! Us imagineu un lloc on us deixessin el bar obert amb la clau per tancar quan estiguéssiu?

En fi, avui el cap d'Any serà a casona, amb la dona i els meus dos nens...i ben content que estic. Soparem bé, riurem una estona i potser li fem treure fum a la Wii, qui sap!!. I abans del sopar d'avui...toca la Sant Silvestre de Girona...demà us dic com ha anat!!!! Ens veiem l'any vinent!!

dijous, 30 de desembre del 2010

et vols marejar? canvia de mòbil

Durant les vacances de Nadal, a part de les festes tradicionals que hom té i que impliquen una generositat extrema d'uns éssers enigmàtics (digues-li reis, digues-li tió) un servidor fa anys i a més cel·lebra el sant. Així doncs, el que de petit es convertia en un empatx de regals ara de gran s'ha convertit amb pocs però grans regals.

Quan dic això de gran regal potser us ha fet la impressió que parlo des d'un punt de vista massa materialista, però qui em coneix sap que no sóc així. Bé, al que anàvem. Fa un temps que m'havia plantejat canviar de mòbil i passar-me o bé a Blackberry o bé a iPhone, i d'aquesta manera estalviar en gadgets elèctrònics (no caldria GPS, ni IPod..que ja n'havia tingut però que va anar a la rentadora, ni MP3, etc etc), a part de millorar en la gestió de mails etc. ja que ara per feina volto (i voltaré) més.

Malgrat que això ho havia comentat a la meva dona, es va conxorxar amb els meus pares i total, que el dia del meu aniversari tenia un catalèg de mòbils amb un sobre amb diners a dins perquè tries el que volgués...i aqui va començar l'odissea dins la qual encara estic immers.

Visita, per aquest ordre a Orange, a Movistar i a Vodafone. Als dos primers operadors tàctica 1: "hola, sóc de vodafone però em voldria canviar i a més em faria gràcia tenir una Blackberry o bé un iPhone", i ja hi som pel tros, catàlegs que guixen marcant-me les millors tarifes per mi, que si "planazos" que si tarifes "Delfin", que si la biblia en vers...

I a part? què triar? Blackberry bé per gestió de correu però iPhone millor per les aplicacions que té....aishhh. I clar, després vaig a Vodafone i el capullo (dit amb tot el carinyo per una persona que fa una feina que jo no faria mai) dient-me que si, que iPhone està molt bé però que està sobrevalorat i que tot el que et posis dins el mòbil s'ha de pagar, que Blackberry està bé com a "oficina" però que a part d'això pel resta és molt millorable. Clar, fos el mòbil de l'empresa i em quedava aquest però jo també el vull com a reproductor de música, GPS, etc...

Doncs apa, embolica que fa fort. El venedor de Vodafone em recomana HTC Desire HD, que és millor que el HTC Desire, vaja, que ha sortit del forn no fa ni tres setmanes i que és una passada i, el que és millor (i això si que ho comparteixo) que el sistema operatiu és Android, per tant codi lliure (no s'ha de pagar pels programets) i parent de google (ningú pensa que google no és una empresa fiable no?).

Som-hi, avui a parlar amb Orange i Movistar a veure quan em costaria venir de Vodafone a la seva companyia i que m'aconseguissin un HTC...tot i que em sembla que aquest telefon el té en exclusiva Vodafone...potser per això és tan bo i me'l recomanen no? Malpensa i encertaràs jejejejeje.

dimecres, 29 de desembre del 2010

la innocentada del CAP

Ahir es va celebrar el dia dels Sants Innocents; com deveu saber, aquest dia es commemora la matança d'infants que va ordenar el cabró de l'Herodes per eliminar també a Jesús, que feia uns dies havia nascut. Com es passa d'un dia tan macabra a fer bromes i enfotre's de la gent en què es va convertir en temps moderns? Doncs perquè, d'alguna manera, s'imita al que van haver de fer els pares dels infants: tot un reguitzell d'enganys, excuses, etc... per evitar que els soldats de l'Herodes degollessin els seus fills.

S'ha de reconèixer que en els últims temps això de fer bromes ha passat una mica de moda. Ja no parlo només de les típiques "llufes" penjades a l'esquena de la gent, sino també de les notícies "broma" que sortien als mitjans de comunicació, etc. (ara pràcticament només surten en els diaris esportius, i encara).

Doncs ahir vaig tastar una nova innocentada. Ja diumenge al vespre havia sentit un mal de gola d'aquells sospitosos, que anuncien arribada d'angines...el tractament amb Saetil (medicament amb gust d'anís) no va reeixir, o sigui que ahir al matí, cansat de no poder empassar saliva (o veure les estrelles quan ho feia) vaig decidir anar al CAP de Quart.

Haig de confessar que em fèia mandra perquè les vegades que hi havia anat m'hi havien fet estar estona; arribo, i ningú esperant (cap avi fent receptes, cap nen amb febre....ningú!!!!). El meu dia de sort vaig pensar (eren les 9 del matí i amb una mica de sort no hi estaria més de 5 minuts...). Parlo amb la recepcionista i....em dona hora per les 11h!!!!!!!!

Perdona?...però no em pot visitar ara la doctora? que no hi és la doctora?...Doncs si, la doctora hi és però no entres per urgència sinó per visita concertada...per això no em pot agafar fins les 11h. Estava tant de mala llet però tan atuït pel mal de gola que només li vaig dir que no entenia perquè no em podia agafar si no hi havia ningú a la sala. Em va dir que si no tornés a última hora del matí...ostiaaaa, sé que no és un atac de cor, però calia que m'esperés a començar el tractament a la tarda perquè les meves angines no eren motiu d'urgència?

Solució: anar al Montepio, a Girona, ja que en sóc associat. Arribava a les 9:40h, a les 9:50h sortia del consultori mèdic i a les 10h ja m'havia pres la primera dosi d'antibiòtic.

I ara, com que m'he anat encenent (es nota que se m'ha passat una mica el mal de coll) vaig a escriure una carta a l'Ajuntament, o a Sanitat o on calgui... que a mi les bromes m'encanten...però les de mal gust no, encara que sigui un 28 de desembre.

dimarts, 28 de desembre del 2010

la iaia

Avui fa un any que la flama de la iaia Carmen (Carme, però sempre li havíem dit Carmen) es va apagar. Els últims anys ja estava en una residència i poc a poc s'anava fent petita petita...fins que ens va deixar.

Quan algú proper acaba marxant sempre és millor quedar-se amb les imatges maques, amb els records imborrables, a vegades de coses quotidianes; i és que la iaia Carmen ens venia a buscar a l'escola i ens portava a casa seva, al carrer Hortes...i mentre miràvem la tele berenàvem, i no ens hi posàvem pas per poc: pa amb tomata i truita o tonyina (de la Masó, poca broma).

A tres quarts de 7 sortíem i anàvem al carrer Ballesteries, on hi havia l'oficina de la Lampisteria dels meus pares; normalment ens aturàvem al Colmado que hi hava a Santa Clara.

I com oblidar el seu braç de patata (farcit de carn i tonyina) i sobretot les platades de carn arrebossada que feia de segon. I l'hort que durant un temps van treballar a La Creueta abans de mudar-se a Fornells.

En fi, molts records quotidians...els àpats familiars amb els parents d'Hostalric, cantant el "rititiu" a la comunió de la meva germana, i tantes coses que sempre perduraran a la nostra memòria...

Un petonet iaia Carmen...vas donar records a l'avi Josep?

dilluns, 27 de desembre del 2010

avui comença el nou any

Eppp no estic pas sota influència dels efectes de l'alcohol eh? ja sé que avui som dia 27, però el fet que l'aniversari meu caigui el 26 sempre fa que per mi l'endemà comenci un nou any: balanç de l'any, nous reptes, il·lusions, records...

Ahir, evidentment el dia va ser rodó: vaig sobreviure als 7 km (a 5'20'' el km, tot un récord per mi) de la Sant Silvestre de Riudarenes, per després tenir un àpat tradicional de Sant Esteve (canelons i després pollastre i vedella...amb pastís, torrons i demés de postres). Menció a part per la cuinera, quins canelons i quin pastis de crema amb fruita que ens va preparar...quina llàstima que encara no s'hagi inventat el que us pogués transmetre per aquí el sabor que tenia tot plegat...aishhh).

Hi ha un moment a cada dinar de Sant Esteve que m'aïllo un moment i penso si l'any vinent serem més, serem menys...la intuïció em diu que serem més (però no pas per culpa meva eh?), en parlem d'aquí a un any.

A part de les típiques coses ( però  no per típiques monòtones eh?) que hi va haver: "discussions" cunyat-pare, moments d'admiració pel que endrapa el meu cunyat, les intervencions de la meva iaia a les converses (menció a part quan diu, a mig àpat, que demà només menjarà verdura per compensar), etc etc...hi va haver alguna novetat i repte al mateix temps: el 26 de desembre del 2011, quan fem el dinar pel meu 37è aniversari tocaré una cançó en guitarra...una guitarra que no sé tocar però que tinc a casa de farà més de 20 anys!!! Un nou repte a la meva agenda.

Em deixeu que em posi tendre per un moment? Tinc la millor família que un podria tenir...gràcies a tots.

diumenge, 26 de desembre del 2010

fum, fum, fum

A vint-i-cinc de desembre
Fum, fum, fum
( 26 de desembre, i de fum poc, a no ser que sigui el de la llar de foc)

Ha nascut un minyonet
Ros i blanquet, ros i blanquet
(home minyonet, vaig ser força grosset, i més que m’hi he tornat amb el temps...encara que al principi això de menjar no ho portava massa bé, i si no pregunteu-ho als meus pares...i tema ros i blanquet...moreno moreno, com a mínim quan tenia cabell)

Fill de la Verge Maria
(no no, de la Montserrat, Montse pels amics i familiars, lo millor de lo millor, de veritat)

N'és nat en una establia
Fum fum fum.
(no pas, a l’Aliança de Girona si de cas...i de fum hem dit que nooooo, a qui se li acudeix fumar en presència d’un nadó?)

Aquí a dalt de la muntanya
Fum, fum, fum
(home, de petit si que m’agradava més la muntanya...ara m’agrada la muntanya i el mar a parts iguals, tot depèn del lloc i de l’època)...i fum gens, no m’agrada la contaminació)

Si n'hi ha dos pastorets
Abrigadets, abrigadets
Amb la pell i la samarra
(no he estat mai massa fredolic, això és veritat...i els pastorets qui deuen ser? L’Anna i la Montse, les dones de la meva vida i que sempre hi són quan cal?, o seran els dos napbufs de l’Oleguer i l’Eudald? El millor que m’ha passat vaja...)

Mengen ous i botifarra.
Fum, fum, fum
(i un bon plat de pasta, una pizza si és dissabte, un bon  tall de formatge o d’embotit...i la tonyina, que no falti la tonyinaaaa)

Nit enllà el sol desperta
Fum, fum, fum
(eppp molt matiner, això si que sóc perquè sempre tinc coses a fer!!! I un cop ha dormit al llit no s’hi fa res, com a minim sol...ejem)

Veuen l'angel resplendent
(d’Àngel autèntic  només en conec  un, diuen que m’hi assemblo...que més voldria jo!!!!)

Que els va dient :
Ara és nat a l'establia
Déu infant fill de Maria
Fum, fum, fum
(que noooo, que vaig ser jo el que vaig nèixer!!! I sense fum!!!!)

A vint-i-cinc de desembre
Fum, fum, fum
És el dia de Nadal
Molt principal
( si, i si el dia de Nadal del 74 la meva mare no hagués tastat el cava encara m’hagués estat a la panxona uns dies, que es veu que ja feia quasi tres setmanes que havia d’haver sortit)

En sortint de les Maitines
Menjarem cosetes finas
Fum, fum, fum
(home, sibarita m’hi vaig tornant amb el temps).

Déu nos do unes santes festes
Fum, fum, fum
(no hi crec pas en Déu...serà la meva formació científica?)

Faci fred faci calor
Serà el millor, serà el millor
(em molesta més la calor que la  fred)

De Jesús fem gran memòria
Perquè ens vulgui dar la Glòria
Fum, fum, fum
(jo a la memòria hi tinc els que ja no hi són...i crec més en les petites coses del dia a dia que en grans glòries que ens vindran en el futur...)
(i mira, per començar avui toca una cursa de 7 km a Riudellots i després un bon àpat amb la família...i demà serà un altre dia).

dissabte, 25 de desembre del 2010

tradicions casposes

Ahir mentre els nostres estòmacs es recuperaven del tiberi del sopar (carn a la brasa, embotit de primera, turrons excel·lents...) i els nens començaven a esgotar les bateries, que consti, només començaven... vaig poder veure al canal 33 un programa que em va encantar. Es deia la "Bressola de Nadal" i era un programa on 6 músics del panorama català (incloent Mazzoni, Lidia Pujol, Gerard Quintana, Lluís Gavaldà...) juntament amb els nens de l'escola Bressola de Perpinyà adaptaven cançons populars catalanes, incloent algunes nadales...l'escenografia, vestits, qualitat musical...per mi, que no hi entenc massa, brutals!!!!

Si us ho vau perdre o bé si en voleu tornar a gaudir mireu avui a les 18:45h el C33.

Mentre ho mirava em va venir al cap un comentari que el vaig fer en veu alta....televisió de Catalunya fa això, i La1 un especial "Raphael"...una cosa és que les tradicions d'hagin de mantenir, però hi ha "caspositats" (perdoneu per la incorrecta expressió, però crec que m'enteneu el significat) que potser caldria eliminar...tot i que, suposo, la seva audiència tindrà. Aquest en Raphal voleu dir que durant tot l'any no està dins un sarcòfag on li van estirant la pell i només surt el 24????

Ara que, parlant de sarcòfags i caspositats unes hores abans havíem "gaudit" (noti's la fina ironia) del missatge del Borbó. Un personatge representant d'un concepte anacrònic com és la monarquia que, llegint en un pronter un discurs que li deuen haver escrit, intenta arengar els espanyols perque surtin de la crisi dient paraules com: que som una nació forta, treballadors...etc etc... I encara hi ha gent que pensa que el paper del rei i de la monarquia és essencial per un estat de dret democràtic? aishhhh, quanta palla a l'ull.

I a sobre enregistrant el discurs va fer que arribés tard a la cita que tenia amb la presidenta del Parlament de Catalunya...però ella, en una actitud servil i profundament emocionada, encara li va agrair que la rebés en un dia com ahir (que deu ser el dia, entenc, més ocupat en l'agenda del borbó)....perdoneu però algú ho havia de dir!!!!

divendres, 24 de desembre del 2010

avui el farem cagar

Ja sabeu que, dins del possible, intentem a casa mantenir les tradicions, no per res més que pel fet que són les més maques...subjectivitat al poder. Avui, per exemple, farem cagar el tió. Sempre ho hem fet i ara que tenim dos bufonets a casa amb més motiu.

El fet de cagar el tio vé, com segurament us deveu suposar, de que antingament, per aquestes dates, es picava un tronc gran, que s'anava cremant per una punta; aquest tronc donava, primer de tot, dues coses molt valioses que avui, amb la modernitat, ja ningú hi pensa com era llum i escalfor. Després també donava certs regals com eren neules, torrons, etc... per consumir-los durant la mateixa nit o en el dinar de Nadal de l'endemà.

Els meus records em porten a la casa freda de Quart on vivia la meva àvia Tresa (si si, ja sé que s'escriu Teresa però era la "iaia Tresa"...epppp i encara ho és eh?). Allà fèiem cagar el tió que era una caixa de fusta girada del revés: torrons, nous, mitjons,....i alguna joguina petita (suposo que perquè després deixés sopar en pau als grans jajajaja).

Avui farem cagar el tió a casa dels meus pares i demà a casa els pares de la Montse. Ja només veure la cara que posaran els nanos ja val la pena tot (fins i tot saltar-me la dieta perquè m'espera un sopar de carn a la brasa, embotits i turrons..mmmm).

I ho sento pel Pare Noel però no entra a casa. Primer de tot, pequè està tan gras que no passaria per la xemeneia, segon perquè des de que tots els balcons estan plens de Pares Noel (inclòs el nostre de Roses) ja li estic agafant una mania...., tercer, perquè com Halloween, San Valentín, etc...són tradicions que no les sento meves i, per últim, perquè a casa ja hi deixo entrar uns foranis el 5 de gener a la nit, avui, porta tancada que ve fred!!!!

Ahhh i a més, feu-lo cagar aquest any, no sigui que l'any que ve el Tribunal Constitucional i el Suprem també ho considerin un senyal de discriminació pel Pare Noel o bé sigui declarat festa anticonstitucional...que tot pot ser.
Que tingueu una bona cagada de tió!!! Molta merdaaaa

dijous, 23 de desembre del 2010

vaselina a punt?

la cosa està així de fotuda eh? Recomano a tots els amics, i als amics dels amics, i a tothom que li faci mal els atacs continus al poble català que tingui un bon pot de vaselina al rebost...perquè això només ha fet que començar.

Que haurien de dir ara els que, un cop vista la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya ens volien fer combregar amb rodes de molí i fer veure que no passaria pas res?...doncs mira, ja tenim aquí la primera: el Tribunal Suprem (amparant-se en el que havia dictat del TC) obliga a la Generalitat  a garantir que aquells pares que vulguin que els seus fills siguin escolaritzats en castellà ho poguin fer, és a dir, que el acstellà passis a ser llengua vehicular a l'escola catalana.

Apa, ja la tenim...zaaaaasssss...quatre pares es queixen (i quatre no és un número aproximat eh?) i tirem per terra tota la immersió lingüística de 30 anys. Quina vergonya!!!! Fins quan haurem de seguir així? i ara que, abaixar el cap i fer com si res no? Si fos jo director d'escola ho tindria força clar: desobediència civil.

A veure, aquests senyors del Suprem no han vist que fa 15 dies l'informe PISA deia que els estudiants fills de la immersió sortien amb unes capacitats en castellà molt millors que en la resta d'Espanya? No hem de garantir que els nostres fills surtin amb un bon nivell en les dues llengues? No és veritat que la llengua que està en inferioritat de condicions (escolteu al carrer, mireu els quioscos...) és el català?

En fi, el post donaria per molt més però entre que estic superindignat i que a més estic en horari laboral no vull perdre més energia i temps en aquesta colla de cacics...ahhh y por cierto, yo soy hijo de la educación catalana que ahora estais intentando desprestigiar y creo que más o menos me defiendo en castellano ¿no?...¿podran vuestros hijos hacer lo mismo que estoy haciendo yo ahora en catalan?

dimecres, 22 de desembre del 2010

la grossa

Si si, avui caurà el algun lloc, i quan em refereixo a la "grossa" no parlo pas de l'Ofèlia, si no de la GROSSA de Nadal. Fa uns anys, per mi, avui era com l'inici del Nadal, avui en dia, el Corte Inglés primer i tot el comerç després s'entesten en que el Nadal comenci per pont de la Immaculada Constitució (joc de paraules, no errada eh?) o, cada cop més, fins i tot abans (a Roses, per exemple, els llums de Nadal ja es posen al novembre...tot i que romanen apagats fins a l'esmentat pont).

Preparem-nos per veure imatges de l'administració on han venut la grossa destapant i malbaratant el cava, per descobrir algun poble d'aquells que no n'hem sentit mai el nom on al bar del poble s'han venut participacions del número premiat, o veure també aquells obrers vestits amb el mono de treball sortint fora de la fàbrica a celebrar-ho, algun que ja portarà un pet una mica significatiu, la mestressa de l'administració que haurà escrit amb rotulador negre sobre cartolina blanca: "aquí se ha vendido el primer premio"...en fi, les coses de sempre...això si, la paraula que repretiran més els afortunats que els toqui serà: "la crisi".

Com és que tenim aquesta il·lusió per la Loteria de Nadal? Sabeu que la probabilitat de que toqui la grossa és d'un 0.001176 %? Això si, de que toqui algun premi (ni que sigui tornar els calés) ja creix una mica força(15.68%) ... Ep, que aquests números no són inventats eh? Ara bé, tampoc és que m'hagi aixecat a les 4 del matí i hagi començat a fer càlculs i més càlculs escrivint-los a les parets de la casa (com Russell Crowe a "Una mente maravillosa"), ja hi ha qui ho ha fet per mi. Us recomano aquest blog d'un matemàtic on hi ha un article molt maco i treballat sobre la loteria de Nadal.

Doneu-hi un cop d'ull i veureu que qui confïi en loteries, travesses, euromilions i de més per fer-se ric és poc menys que inconscient, ara bé, tal com diu el mateix autor, sobretot en la loteria de Nadal a algú li ha de tocar no? Jo, per si de cas, m'he gastat poc...però alguna cosa si, ni que sigui per temptar la sort.

I si no, com a minim ja podrem dir que el Nadal ha començat no? o, encara molt més nostrat, podrem dir que l'important és que hi hagi salut, que els diners no fan la felicitat....(però com hi ajuden eh?)

dimarts, 21 de desembre del 2010

orgullós de pertànyer a aquest país

Diumenge va ser un d'aquells dies que un es sent orgullós de pertànyer al país que pertany. Per què? doncs per la resposta de la gent a "La Marató" de TV3.

Tots (o gairebé) d'una manera o altra patim aquesta crisi ecoòmica que afecta les nostres butxaques; malgrat això, la gent d'aquest país ha estat capa de donar més de 7,3 milions d'euros (quasi 1200 milions de les antigues pessetes) per una causa com la de les lesions medul·lars i cerebrals adquirides. Record absolut de recaptació!!!!!

No és per sentir-se orgullós? Si, ja sé que els malpensats de torn diran que potser hi ha empreses que el que fan és donar uns diners per a netejar consciències (desgrava en ser una donació), o que ves a saber on van a parar aquests diners, en si els artistes que van actuar-hi ho van fer totalment de franc, etc etc, però com que jo encara penso en la bondat de determinades accions doncs, què voleu que us digui, trobo que és una forma de col·laborar en una bona causa.

Sobretot, segons el meu punt de vista, hi ha dues coses que són les que impacten més. Primer, que pràcticament en tots els pobles de Catalunya hi ha activitats que s'organitzen per recaptar fons, és a dir, gent que altruistament dedica eforços, temps, etc, en organitzar una activitat en benefici d'altres i, segon, fa uns anys era habitual en totes les cadenes de televisió organitzar telemaratons, gal·les solidàries, etc... però en cap cas es recollia el que es recull a Catalunya...i curiosament de fa uns anys ja pràcticament no es fan gal·les d'aquestes, segurament perquè no porten l'audiència que voldrien no? i ja se sap, o hi ha audiència o s'ha acabat ser solidaris.

Tampoc ens hauria d'estranyar que els catalans fossim tan generosos, de fet, portem anys sent solidaris amb la resta d'Espanya no? (apa, ja he colat la falca política).

I un últim esment a tots i cada un dels anònims i no tan anònims afectats per aquestes lesions; són un exemple de superació tal que quan després t'emprenyes o t'enfonses per qualsevol ximpleria diària ens hauria de caure la cara de vergonya. Aquesta gent que hauria de tenir tot el dret del món a enfonsar-se, en la majoria dels casos acaben treient força d'on sigui per moure el bloc de ciment al qual estan enganxats. Un exemple per tots.

dilluns, 20 de desembre del 2010

ahir, de presentacions de llibres

Això mateix, com si fos un erudit de la lectura ahir vaig anar a dues presentacions de llibres; bé, una mica de trampa, les dos es feien dins el mateix acte, en l'incomprable marc (i no és retòrica) de la Ciutadella de Roses.

El primer d'ells és l' "Anuari Ornitològic del Parc Natural de Cap de Creus 1950-2000", que és una autèntica recopil·lació de dades, algunes preses pel propi autor/coordinador del llibre (company de carrera i amic Ponç) i d'altres presents en bibliografia. El mateix Ponç va dir que el llibre a vegades es fa feixuc de seguir perquè són un seguit de dades, amb poca literatura, però que els fantàstics dibuixos d'en Toni Llobet els il·lustra molt bé; a més, cal dir-ho, la làbia que te en Ponç a l'hora de parlar (com es nota aquí que és polític i està acostumat als discursos) fa que tinguis ganes d'obrir el llibre i descobrir per exemple que dos exemplars de siboc estaven cantant a la Vinya del Rei de Vilajuïga el 7 de juny del 1997.

A més, el meu inici dins l'ornitologia (de la que encara sóc molt profà) fou en un seguiment d'aquests que feia en Ponç pel Cap de Creus, possiblement l'any 98. Qui podia endevinar que en aquell poble on ens vam para a dinar de tornada de l'observació d'ocells seria ara casa meva, de fet, vam dinar en una rostisseria que ara ja no existeix, a 50 metres d'on visc...curiositats que té la vida.

L'altra llibre que es presentava era la "Guia de cetacis del Parc Natural del Cap de Creus". No només és una guia, sinó que com resa el subtítol, és també un "manual d'albirament i bones pràctiques marineres per a la protecció dels cetacis a Catalunya".

Igual que en l'altre llibre, aquest és el resultats de una munió de dades que han recollit els autors del llibre (la Gemma i l'Albert) a bord del catamarà Dzul Haà així com de molts voluntaris que els han acompanyat. No té tampoc desperdici aquest llibre, només l'he pogut fullejar (el tinc a casa però encara no m'ha donat temps) però només per veure les fotos i descobrir (i ser conscient) que a escassos metres de la costa et pots trobar un grup de 40 dofins llistats voltant al teu costat o que, amb una mica de sort, veuràs al segon animal més gran del planeta (el rorqual comú) ja val la pena col·laborar, d'alguna manera, amb el projecte Ninam.

En fi, gràcies als autors per recordar-nos un cop més que encara que sembli que l'home d'entossudeix a destrossar el que ens envolta, encara la Natura és més forta i intenta sobreviure, malgrat nosaltres.

diumenge, 19 de desembre del 2010

que falsos que som a vegades

I fixeu-vos que parlo amb primera persona del plural, o sigui que m'hi incloc. No estic parlant de grans mentides sinó d'aquell punt de falsetat quan diem les coses per quedar bé. Us posaré un exemple que pot ser banal, de fet però, segur que pot ser extrapol·lable a qualsevol àmbit quotidià.

Us parlaré de com de fals sóc quan estic fent d'entrenador. Sorpresos? noooo, tranquils, que ho entendreu aviat.

Per què abans de començar el partit els entrenadors ens diem coses com "sort" o "que et vagi bé" o "bon partit". De veritat creieu que els entrenadors ho diem de tot cor? A mi, sincerament, com més malament li vagi a l'entrenador contrari millor m'anirà a mi no? I a veure, tampoc ens enganyem, no em sortiu amb lo de desitjar "bon partit" significa que hi hagi un partit maco: com més bé jugui el meu equip en defensa més lleig jugarà l'equip contrari en atac.

Una altra faceta important és fer-li la pilota a l'àrbitre. En el partit d'ahir un parell de cops, davant la queixa d'alguna jugadora meva per alguna decisió arbitral li acabo donant la raó a l'àrbitre...justament? no pas...com a inversió de "futur" perquè en els moment importants del partit l'àrbitre ens doni alguna cosa...o com a mínim no ens tregui res.

Al final del partit (guanyem de 1) m'acosto a l'entrenador rival i li desitjo sort pel que queda de temporada (sincerament se me'n refum si tenen sort o no, de fet, com que m'estan defensant en zona durant 20 minuts i no suporto els equips que fan això per amagar les seves carències en defensa tant de bo en perdin uns quants) i, sobretot, una cosa que ens acostumem a dir els entrenadors al final del partit són coses com "bon partit", "ben jugat"... ben jugat? però si ahir els dos equips ho vam fer de pena....

Tot sigui per quedar bé...!! Per cert, que tingueu un bon dia (això ho dic sincerament eh?).

PD: avui és el post número 69, epppp, no vull dir res, simplement que em fa gràcia el número...

dissabte, 18 de desembre del 2010

una base de pizza i una coca de vidre amb pinyons

Us passo una recepta que una bona amiga em va fer arribar. Ja sabeu que una de les meves debilitats/perdicions és la pizza del dissabte, doncs amb aquesta recepta farem que aquesta perdició sigui una miqueeeeeta més saludable.

Ingredients: 250 g de farina de blat (millor si és integral), una bosseta de llevat de fleca o 20 g. de llevat fresc en pols dissolta en aigua tèbia, 3 cullerades soperes d'oli d'oliva, 1 cullerada (de cafè) colmada de sal i 15 cl d'aigua.

Preparació: barrejar la farina i la sal amb una cullera de fusta. Afegir el llevat i barrejar. Incorporar l'aigua tèbia i tornar a barrejar durant un minut. Afegir l'oli i amassar la pasta durant 5 minuts, fins que estigui homogènia i es desenganxi de les vores del recipient. Cobrir amb un drap i deixar que pugi la massa en un entorn calent (per exemple, ara a l'hivern, es pot preescalfar el forn a 30ºC, introduir la pasta i tancar el forn) fins que dupliqui el seu volum durant uns 45 minuts. Preescalfar el forn a la temperatura que farem la pizza (uns 240ºC). Enfarinar la zona de treball. Extendre la massa amb l'ajuda d'un corró ("rodillo"). Col·locar la massa extesa a la placa del forn sobre paper vegetal, afegir els ingredients de la pizza i cap al forn!!!!

Les quantitats que us he passat són per fer dues pizzes; si voleu, en podeu guardar la meitat de la pasta i fer una coca de vidre amb pinyons. Partim de la massa extesa, la untem amb oli, li posem sucre (millor integral) i pinyons i la posem al forn. Poca estona (menys de 10 minuts) i quan els pinyons estiguin torradets tanquem el forn; afegim un bon raig de "anís del mono" i ho deixen dins el forn (això si, aquest apagat) perquè s'esbravi l'alcohol...iiiii...apa a jalar!!!! (això si, deixeu que es refredi no fos cas que us escaldéssiu el bec).

divendres, 17 de desembre del 2010

seguim aprenent dels insectes

Ahir a les noticíes vaig veure com es presentava un nou invent que ajudaria als lesionats medul·lars a poder caminar; no és casualitat que la notícia aparegués a TV3 ahir, donat que estem a la setmana que acabarà diumenge amb la Marató destinada a l'esmentat col·lectiu.

De fet, buscant la imatge que acompanya aquest post he trobat que el que ara es presenta és una evolució d'una altra "màquina" molt més aparatosa que es va presentar en societat farà uns tres anys per la mateixa empresa, anomenada Berkeley.

I, curiosament, aquesta empresa ja havia sortit a les classes que feia jo de Biologia dels Artròpodes a la Universitat de Girona perquè està especialitzada en la fabricació d'exoesquelets artificials, de fet, el model que es va presentar fa uns tres anys s'anomenava Skeleton, i, de fet, derivava d'un de molt similar que s'havia presentat anteriorment però amb una altra funció: permetre que els soldats/bombers poguessin dur càrregues molt pesades a l'esquena, ja que la força per suportar-les no venia de la persona si no de l'artilugi, de l'exosesquelet (es deia que un pes de 60kg era percebut per la persona com si pesés realment 2 kg). Curiosament que la tecnologia, un cop més, es dissenyi primer per a usos militars.

Una mica de biologia, no massa. Els artròpodes (insectes, aràcnids, crustacis, miriàpodes) són animals invertebrats, sense ossos, per tant, la sustentació del cos es fa mitjançant un esquelet exterior (exoesquelet) format per peces d'un material resistent anomenat quitina (amb proteïnes també) que s'uneix en diferents punts d'articulació, si no, l'animal no es podria moure, seria massa rígid. L'artilugi al que fem referència en aquest pos podria més o menys respondre a la definició d'exoesquelet com a mínim funcionalment (evidentment el material és artificial i no cobreix tot el cos de la persona).

Un cop més els homes hem mirat la natura, el nostre voltant, molt més sàvia que nosaltres (pel fet que ens porta molts anys d'evolució d'avantatge) per dissenyar quelcom que pot fer la vida més fàcil a algú. Jo a les classes posava altres exemples (les "potes" de les sondes usades en la cursa espacial recorda les potes d'un artròpode, molts teixits resistents s'han sintetitzat a partir del teixit que forma les terenyines, etc).

Ahhh, una última cosa per als "puristes": ja sé que al títol he posat aprenent dels insectes i no aprenent dels artròpodes...però entendreu que el nom d'insecte és més familiar que el d'artròpode no? És una llicència que m'he permès...em perdoneu no? Ja sé que les femelles de les mantis no tenen clemència dels mascles un cop han acabat de copular i se'ls mengen, però tampoc cal que tot tot tot ho aprenguem.

dijous, 16 de desembre del 2010

com es pot perdre tant el cap?

Un cop més la realitat supera la ficció, i el que va passar ahir a Olot ho signarien els germans Cohen per a la seva pròxima pel·lícula sens dubte. El poble d'Olot està passant una autèntica mala ratxa de récords negatius: el segrest més llarg a Espanya va ser el de ja fa uns anys de la farmacèutica d'Olot, l'assasí "en sèrie" més cruel ha estat el zelador d'Olot i ara l'assassinat múltiple més frapant també és localitza a la capital de la Garrotxa, quina injustícia que una zona i un poble tan preciosos acabi sent conegut més per aquests successos que pel seu propi atractiu.

Però així com en els dos primers casos hi pots arribar a trobar un motiu (ep!!!! no estic dient justificació!! això mai!!), econòmic en el cas del segrest i d'alliberament del dolor aliè en el cas del zelador, què es pot dir del cas d'ahir?

Una persona de 57 anys, solter i vivint amb el seu pare i, que amb tota la sang freda del món prepara un assassinat com aquest. Quatre fets em fan pensar en aquesta sang freda: 1er acostumava a anar sempre en transport públic a la feina i ahir hi va anar amb el seu cotxe; 2n quan un company li va dir que avui (per ahir) fèia fred ell va respondre-li que durant el dia ja s'escalfaria; 3er quan va ser detingut va dir que ja estava content perquè havia acabat la feina i, sobretot, el 4rt mata pare i fill i després condueix uns 20 minuts fins arribar a la sucursal bancària i carregar-se els innocents treballador...massa episodis com per considerar que va ser un "megacalentón" del moment no?

Sentint ahir diversos experts per la radio parlant del tema em va quedar clar que a aquesta persona se l'ha de considerar un malalt, un psicòpata, en el sentit de que, segons els punts considerats en el paràgraf anterior, no mostrava cap empatia, ans al contrari, semblava disfrutar amb el dolor dels altres, no va haver-hi penediments entr l'assassinat a La Canya i el de la sucursal, estava tot premeditat des de ves a saber quan...i clar, pels mateixos motius, no em val la gent que diu que la situació d'estrés provocada pel fet que no cobrava o per una situació econòmica personal delicada li hagués portat a la situació d'esdevenir un assassí (la gent en situacions similars poden acabar en altres extrems com el suicidi, però no l'assassinat).

Però el que m'estranya és...si realment aquest senyor és un psicòpata, com pot ser que aquest instint hagi estat amagat durant 57 anys? perquè, segons sembla, mai havia tingut cap problema amb ningú...és ben bé que mai sabrem prou de la conducta humana...en fi...descansin en pau.

dimecres, 15 de desembre del 2010

la primera reunió amb la mestra

Ja sé que últimament només faig que escriure coses "personals", serà que perquè s'acosta Nadal m'estic "nyonyotitzant"? (caram, quina paraula no?...aishhh si Pompeu Fabra aixequés el cap...). Bé, al que anàvem, ahir a la tarda la meva dona i jo vam anar a la primera reunió amb la mestra de l'Oleguer, la Mari Pau.

Jo vaig arribar a l'escola quan la meva dona ja hi era i resulta que ja s'havien creuat una mirada amb l'Oleguer, malgrat que aquest li va fer un paper ben estrany i la va quasi ignorar en la distància...l'explicació? en la primera frase de la Mari Pau (bé, la segona que la primera va ser per saludar-nos): que en lloc de pintar amb el pinzell ho havia fet amb les mans, i a base de bé, i que la Mari Pau l'havia renyat i li havia dit que quan veiés la mama li explicaria. Per cert, perquè a la mama i no al papa? senzill, perquè qui va a les reunions acostuma a ser la mare...oleeeee, 1-0 per mi jajaja.

Començava bé la reunió si la segona frase ja era que la mestra l'havia hagut de renyar molt. A partir d'aquí música de violins per les oïdes d'uns pares: que si el nen era maquíssim, que feia les coses amb una gran motivació i interés, que es sabia tots els números, lletres, dies de la setmana, etc... que si era supercarinyós amb les mestres i els nens...vaja, un gínjol. Bé, una mica brutot en fer les coses (que voleu, és fill meu) i que no s'asseu bé a les cadires i li agrada manar (que voleu, és fill de la meva dona).

I el millor estava per arribar...quan ens va veure a la porta de la classe va arrencar a còrrer (una altra cosa que ens va dir la mestra que feia sempre, serà que va per atleta?) cap a nosaltres amb un somriure d'orella a orella...suposo que en aquell moment s'havia oblidat de que en lloc de pintar amb pinzell havia pintat amb les mans.

Dues reflexions abans d'acabar: fins a quin punt són sinceres les mestres? vull dir, no ens regalen les oïdes amb boníques paraules a tots els pares perquè quan sortim de l'escola pensem que el nostre fill és el MÉS del món? I segona, ja sé que els/les mestres tenen moltes vacances, un bon sou... però és que s'ho ben guanyen...ja seria hora que la societat valorés una mica més la seva feina que no són pas controladors aeris eh? ahhh, i que consti que no he escrit això perquè sàpiga que ho llegirà la meva germana...que és mestra d'educació infantil..ejem ejem

dimarts, 14 de desembre del 2010

les autèntiques piles duracell...duren i duren

No sé pas on, mira que quan els banyo no veig pas cap recipient on puguin anar les piles, però els meus fills n'han de dur per nassos, si no és que no ho entenc.

D'exemples n'hi haurien molts, però us explico l'últim, el d'aquesta nit. Quan posem els dos nanos a dormir, als volts de les 9 del vespre sovint hem d'acabar per treure el petit de l'habitació i fer-lo dormir al cotxet; bàsicament perquè, en compartir habitació, un per l'altre es comencen a dir coses, a jugar, a cridar, a vegades es llancen els pelutxos d'un llit a l'altre...en fi, ganes de jugar (quan en teoria arriben cansats de l'escola i llar d'infants...i de fet aixì és perquè a vegades gasten un humor...).

A les dues se'ns desperta el petit plorant, crec que somnia, i de fet no és inhabitual que això ens passi cada nit. Dos o tres minuts d'agafar-lo a coll i es calma. Torna el silenci...però a les quatre, ai a les quatre. Els dos cridant-me a mi (ho diuen tant clar això de "papa" que no puc fer veure que no ho sento) drets al llit; l'Eudald es calma relativament ràpid, l'Oleguer no tant.

L'hereu ja s'ha tret el sac de dormir en el que dorm argumentant que te calor, però vol que l'abrigui amb la manta d'en Micky Mouse, i vol la pipa, i diu que vol el biberó (són les 4:15h, el biberó vindrà a les 7:50h!!!!) que vol que li faci manyagues a la cara per calmar-se, etc... Fins a quatre vegades he pensat que dormia, he tornat al llit, i les quatre vegades, quan apuntalava el meu cul sobre el matalàs tornem-hi..."papa...vull el biberó!!".

A les 5 ha arribat el relleu en dos sentits: l'Oleguer s'ha adormit i s'ha despertat l'Eudald...i un servidor ha claudicat al llit i ha estat la meva dona la que s'ha hagut d'aixecar...i pel que m'ha dit fins les 6 ha durat el xou.
I després d'això, obviament he passat del meu despertador (posat a les 6:20h) i m'he llevat amb el so gens discret del despertador de la meva dona, a les 7:45h (vet aquí que fins ara no he pogut escriure el post).

I perquè dic lo de les piles? Doncs perquè ha estat despertar-los, posar un CD de música (ara el que tenim posat a casa és el de la "Marató" d'aquest any) i veiéssiu com han començat a ballar un i altre...i la meva dona amb un ull cluc fins que no ha pres el suc de taronja i ha passat una bona estona i un servidor no essent persona fins que no ha pres la dosi de cafeïna... però d'on treuen les piles aquests nanos????

dilluns, 13 de desembre del 2010

a la platja a mitjans desembre

Avui toca un post d'aquells més personals, d'aquells que a la meva dona no li agraden massa perquè diu que explico coses que ningú n'ha de fer res (ara tampoc li agradarà que hagi escrit això jejeje), però a vegades et passen coses pel cap que ve de gust escriure.

Aquest cap de setmana hem viscut un temps inusual per l'època de l'any en què estem; temperatures acostant-se als 20 graus, amb un solet recomfortant, un mar que semblava una bassa d'oli...(aishhh ja ho podia haver fet pel pont i així hagués anat a pescar amb el meu pare...), total, massa condicionants favorables com per, tenint el passeig marítim de Roses a 50 metres, no aprofitar i passejar-hi. Això de passejar pel passeig ja ho solem fer sovint però aquest dissabte vam decidir trepitjar la sorra; només van ser 10 minuts, però suficients per veure que l'Oleguer estava més que feliç i per agafar el compromís que, a l'endempa, si feia bon temps hi tornaríem una bona estona.

Diumenge 7:15 a.m., l'Oleguer dempeus al seu llit preguntant-me si fa bon dia per anar a jugar a la sorra...no se n'havia oblidat del compromís adquirit no. Doncs al migdia allà estàvem, fent un "castell" de sorra, recollint petxines que les llevantades duen a la platja, en definitiva, gaudint d'un matí d'hivern inusual. l'Oleguer i l'Eduald van acabar tan plens de sorra que a la nit, a la banyera, encara n'hi havia rastres (ja podríem tenir a Roses la sorra que tenen a Platja d'Aro, catxis), però bé, són els efectes col·laterals d'un matí de platja a mitjans desembre.

diumenge, 12 de desembre del 2010

el llebrer ha volgut còrrer massa

He intentat esperar a escriure aquest post per allò que diuen de la presumpció d'innocència i, perquè, de fet, no volia creure que fos veritat. No sóc ingenu i ser que el dopatge existeix, evidentment. Però aquest cop s'ha vist esquitxada la que era un referent per tots els atletes, i per alguns aficionats a l'esport en general com jo mateix.

Quan fa un any va sortir el cas del marxador Paquillo, la pròpia Marta Domínguez va fer unes declaracions dient l'errada que havia comès el seu company de competicions i que s'havia de perseguir els tramposos...quina bona actriu va ser. Com ens va enredar a tots!!!!

Em sap greu que dos esports com són l'atletisme i el ciclisme, que potser, entre tots els esports "seguits" són els que menys repercussió tenen a nivell mediàtic (si exceptuem Tours i Mundials d'Atletisme, principalment) es vegin sempre sota l'ombra d'aquesta xacra que és el dopatge. Per molt trampós que hi hagi en l'esport en general (i en els dos esmentats en particular) encara hi ha més gent noble que no pas tramposa i em resisteixo a opinar el contrari.

Què pot portar a figures consagrades com la Marta, com l'Alberto (Contador) a creuar la línia? Bé, el cas del ciclista està per confirmar però....bé, no el condemnem encara; però posem-hi altres noms igual d'importants en el seu moment com Roberto Heras, com Alejandro Valverde...

A aquests esportistes se'ls valora, sovint, per l'actuació en un dia puntual, i potser això fa que la temptació d'aconseguir un rendiment extra sigui difícil de refusar; a més, molts d'ells tindran un contracte més o menys alt, una beca ADO (del govern), contractes publicitaris...depenent de la marca en aquell dia. És ben veritat que per molta ajuda il·legal que prenguin, si no hi ha una bona base no serviria de res, però, cal creuar la frontera?

A aquesta gent el seu nom vindrà sempre acompanyat de l'ombra de la sospita i potser moltes de les coses les han aconseguit amb hores d'entrenament a temperatures gèlides a Palència...però qui pot posar la mà al foc per ells a partir d'ara?

En fi, jo pel que pugui ser no em doparé per la Sant Silvestre que correré en 3 setmanes, bé, a no ser que considerem la tonyina com a agent dopant...

dissabte, 11 de desembre del 2010

en el fons sóc massa romàntic...

...i potser hauria de ser més pragmàtic perquè 30 milions d'euros per temporada són una picossada. M'estic referint, clar està, al nou patrocini que rebrà el Barça per part d'una fundació anomenada Qatar Foundation.

Puc arribar a entendre que en una situació global econòmica com la que estem vivint per un gestor ha de ser dificil (per no dir impossible) renunciar a una pastarrufa com aquesta...i que, segons el que diuen els directius del Barça, actualment el forat econòmic en forma de deutes que té el club feien inviable refusar una oferta com aquesta.

Però com que jo no sóc gestor del club, i penso, des de la meva ignorància, que es podrien trobar recursos d'altres maneres (venent patrimoni si fes falta) no estic d'acord amb aquesta decisió. Fins ara el Barça era l'únic gran club que no tenia publicitat a la samarreta, bé, tenia la "marca" UNICEF però no rebia diners per això, ans al contrari, i a més trobo que portar el nom de l'organització humanitària a la samarreta era un actiu més.

Si, ja sé, diran que Qatar Foundation no és una marca comercial, que és una entitat sense ànim de lucre que fa projectes humanitaris. Em deixeu que posi aigua al vi? Aquesta fundació la paga el govern qatarí, de fet, la presidenta és la dona de l'emir; segon, no deixa de ser propaganda de Qatar (per cert, diuen que un dels governs més oberts de la zona, però on encara els homosexuals són perseguits i la dona no té els mateixos drets que l'home) i, tercer, si realment tenen 180 milions d'euros per patrocinar el Barça, i ja que és una entitat sense ànim de lucre, perquè no inverteixen tota aquesta morterada en projectes solidaris, i no en fer propaganda?.

En fi, ho sento, sé que peco de romanticisme i que si el Barça no hagués acceptat igual un altre club se n'aprofitaria, però, així com l'Athletic de Bilbao és un dels meus equips preferits per mantenir-se fidel als seus principis, doncs el Barça ara considero que els ha traït una mica. I sabeu què em sembla? Que part d'aquests diners aniran invertits en fitxar a Cesc per un preu desorbitat i a seguir pujant sous a la plantilla...ho sento, ho veig així.

Per cert, dues últimes coses per acabar de buidar el pap: Qatar només ha signat 3 dels 17 punts de la carta dels Drets Humans i...si, sóc dels que considero que s'ha empastifat la samarreta amb aquesta decisió, i que deixem de ser "més que un club" per ser "un club més" (la frase no és meva, però la subscric 100%).

divendres, 10 de desembre del 2010

la cimera del fracàs, un altre cop

Avui a Cancún, Mèxic, es tanca la COP16/CMP6 (16ª edició de la Conferència de les Parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el canvi climàtic i 6ª Conferència de les Parts actuant com a Reunió de les Parts del Protocol de Kyoto), vaja, el que es coneix com a Conferència sobre el Canvi Climàtic. Eiii que el nom tan complicat se l'han posat ells eh? Us passo l'enllaç de la web de l'esdeveniment pels incrèduls.

Ja sabeu que, per "deformació" professional m'interessen tots els temes referents a la natura, medi ambient, etc..., doncs us haig de confessar que fins fa un parell de dies no m'havia assabentat que es realitzava tal esdeveniment, i sospito que és perquè no ha tingut l'aparició als mitjans que caldria ni la difussió que crec que un esdeveniment a escala mundial hauria de tenir (la cimera va començar el 29 de novembre i es tanca avui, 13 dies). Però de fet, res m'estranya. El Medi Ambient s'ha convertit en una pedra a la sabata de la majoria de països, que pot fer mal si no te la treus, però que és tan fàcil d'eliminar com descalçar-se un moment.

I això m'entristeix. Vaig sentir per les notícies dues declaracions: la del secretari general de la ONU, Ban Ki-moon, admeten que de nou els països no aconseguirien cap gran acord i, demanant-los que aconseguissin ni que fossin petits avenços perquè la cimera no fos un fracàs; i la de l'enviat dels EEUU jugant amb la delegació xinesa al "jo no he sigut, ha començat ell"...en fi, com criatures.

Però això no són criaturades, són coses molt serioses que crec que la majoria de gent no n'és conscient. Costa tan poc malmetre el Medi i a aquest li costa tant de recuperar-se que hi haurà un moment que no hi haurà marxa enrera.

Quan vaig veure la quantitat de gent desplaçada a la Cimera d'arreu del món em va venir un pensament molt senzill: "Calia?". Sincerament crec que no; de veritat que crec que són cimeres estalviables perquè ja se sap que si els poderosos (posant EEUU i Xina al davant de tot) no es posen d'acord, de què servirà que 184 països es reuneixin? I si no es fes tal cimera doncs mira, viatges en avió, en cotxes oficials, etc... ens estalviaríem i, per tant, la despesa de la petjada ecològica no seria tan gran.

Sabeu el que és aquest concepte? La petjada ecològica és, per dir-ho d'alguna manera, la despesa, calculada en tones de CO2, que causa una activitat en concret d'algú. En la web de l'esdeveniment, al fons a la dreta hi ha un link que us porta a una calculadora de petjada ecològica en la qual pots acabar invertint la despesa que has causat al medi pel fet d'assistir a la cimera en projectes ambientals de la zona.

Entreu-hi i aneu seguint els passos (simplement, a la última diapositiva canceleu i ja està); malgrat no hagi assistit a Cancún m'ha fet gràcia saber què hauria costat la meva petjada ecològica i per curiositat he anat escollint el més "barat", és a dir, que vitajava jo sol, en turista, em desplaçava amb el transport públic, m'allotjava en un hotel senzill pel meu compte (no els grans hotels on deuen estar els delegats), etc... i la meva petjada hagués estat de... 1.49 tones de CO2 alliberat a l'atmosfera...no ho trobeu brutal?????

En fi, em farà "gràcia" demà intentar buscar en algun medi quin ha estat l'acord de mínims de la cimera...suposo que "seguir-ne parlant l'any vinent" en una altra cimera costosa ambientalment i inútil políticament; això si, que la ONU trïi bé el lloc ja que si aquest any s'ha estat a Cancún, l'any vinent com a mínim a les Seychelles o en algun altre lloc paradisíac del Carib, que així tot plegat segueixin essent unes vacances pagades pels assistents.

dijous, 9 de desembre del 2010

benvingudes de nou endorfines

Una mica de bioquímica..ejem...les endorfines són uns pèptids (petites proteïnes) derivades d'un precursor produït a nivell de la hipòfisis, una petita glàndula ubicada a la base del cervell. Quan fem esport aquesta glàndula és estimulada, produint-se per tant, endorfines en el nostre organisme que actuaran com a analgèsics i, a més, produiran un efecte sedant, similar al que fa la morfina.

Sobretot les endorfines es produeixen en esports aeròbics, és a dir, intensitats moderades però durades llargues (natació, ciclisme, còrrer...). Doncs tal com us deia en el títol ahira vaig tornar a experimentar la sensació que les endorfines s'alliberessin dins meu...

Us faré cinc cèntims de la qüestió perquè malgrat volia fer un bloc específic del que ara us explicaré encara no he tingut temps. Fa unes setmanes us vaig parlar dels reptes esportius que tenia a dos anys vista i el primer mini repte és la Cursa Sant Silvestre de Girona; fa un temps que, un cop superada una lesió al taló d'Aquil·les, torno a còrrer, uns quatre dies a la setmana.

Per circumstàncies diverses el dimecres de la setmana passada fou l'últim dia que vaig còrrer i ahir, després d'una setmana sense fer-ho, hi vaig tornar. Curiosament pel matí, mentre els nens miraven la tele i jugaven pel menjador un servidor estava llegint una revista (Runners) i hi havia un article que precisament parlava de les endorfines i, sobretot, de l'estat d'ànsia, de mala bava, etc que es produeix en un atleta (sigui quin sigui el seu nivell) quan no pot provocar l'alliberament d'aquests pèptids.

Aquests dies de festa m'ha passat; els dies que tenia previst anar a còrrer i no he pogut es generava en mi uns moments de mala llet interessants (que se'm passaven ràpid, això si, però hi eren). Ara ja he recuperat l'hàbit; ahir uns 40 minutets de còrrer, això si, suau, per acostumar de nou les cames a carretejar els 97 kilets de res que peso...i demà sant tornem-hi.

I a seguir alliberant morfina endògena, endorfines, que sóna molt malament, ho sé, però que voleu que us digui si el nostre cos fa aquestes coses? per una "droga" que és bona...

dimecres, 8 de desembre del 2010

WikiLeaks: un guió boníssim!!!

Com passa sovint a la vida, haurem d'esperar uns mesos, potser uns anys, per jutjar amb la mesura correcte el que suposa l'aparició de WikiLeaks. Bé, de fet ja fa uns anys que funciona (i fins i tot aquesta pàgina ha guanyat premis de periodisme), però d'uns mesos ençà s'ha convertit amb l'enemic públic número 1 del poder internacional.

No jutjaré si el que fan està bé o no; possiblement podria ser defensor del les dues opinions; el que si que no em nego a comentar és com de sorprenents són algunes de les revelacions que fa. No us dona la impressió que podem estar vigilats per algú? Estarà el govern americà investigant el paio que tinc assegut al davant, a la cafeteria, amb un posat de mafiós rus que no s'aguanta? I la iaia que tinc al costat, que no para d'apuntar coses a una llibreta, estarà agafant informació de la badia de Roses per si algun dia s'ha de fer un desembarcament aquí? Potser d'aqui a uns anys WikiLeaks em donarà la resposta...qui sap.

No nego que potser en fan un gra massa i que estan esbombant coses de seguretat nacional que potser seria millor que no es sapiguessin, però el que si és veritat és que ens estan informant d'aquelles mentides que es van difressar de veritats mitjançant els telenoticies; fins a quin punt ens podem creure el que ens volen fer empassar? Inquietant si més no.

I ara, a l'instigador-creador-alma mater d'aquesta pàgina l'acusen de violació i assetjament sexual...tot el món buscant-lo: a Austràlia (país natal de Lassange) el detindran si posa els peus al pais, a Suècia en demanen l'extradició i al final ell s'acaba lliurant a Scotland Yard... de película tot plegat, no creieu?

Un paio ha posat a tots els governs del món en alerta, i tots els governs del món acaben celebrant la seva detenció, com si mort el gos morta la ràbia...però en un món global com aquest no serà tan fàcil; de fet, WikiLeaks ja ha anunciat que penjarà informació confidencial sobre els grans bancs i lobbys econòmics i el seu paper en la crisi mundial...jo que no hi entenc un burrall d'economia ja friso perquè ho publiquin i algú m'ho tradueixi.

Quanta gent que té coses a amagar... I per cert, ja tarda algun director de cine per començar a fer un guió del que estem vivint...us asseguro que seria una pel·lícula exitosa, de fet, ja ho diuen que la realitat supera a la ficció!!!

dimarts, 7 de desembre del 2010

l'home és un animal de costums

Alguns ho sabeu, els altres ho sabreu ara, però un dels reptes que tinc és escriure, durant un any, un post cada dia. Acostumo a fer-ho els matins, tan bon punt m'he llevat i la Nespresso m'ofereix un petit plaer en forma de cafè. Si els llençols se m'han enganxat sense poder fer-hi res el bloc l'escric a l'hora d'esmorzar quedant-me al despatx enlloc d'anar al bar (ho dic perquè veieu que no inverteixo hores de la meva feina en fer aquests escrits).

Aquests dies que hem estat de pont he hagut de canviar els costums...i això costa. A Quart vaig donar de baixa l'internet, per tant, o he hagut de manllevar el wifi de la meva germana i cunyat o bé he escrit (diumenge) el bloc a casa dels meus pares, just al lloc on fa anys em passava hores i hores (o potser no tantes) estudiant; sigui com sigui he hagut de canviar els hàbits i això no és una cosa que, com a científic, m'agradi.

Potser això últim no té una correlació massa alta però crec que els científics (bé, jo sóc biòleg de formació) acostumem a ser gent força rutinària, sense fer servir rutina com a sinònim de monotonia eh?. Per això, aquests dies que no he pogut seguir amb la rutina habitual, he trobat que m'ha faltat alguna cosa...i aquí em teniu, quan amb prou feines queden 40 minuts per acabar el dia escrivint el post diari.

Ara ja sóc a Roses, o sigui que demà crec que recuperaré els hàbits habituals i em tindreu aquí puntual (més o menys) escrivint ves a saber què...depèn com m'aixequi.

Apaaaa, bona nit i tapeu-vos.

dilluns, 6 de desembre del 2010

redescobrint casa meva

Aquest pont l'estic passant a Quart, bé, l'estem passant ja que obviament la Montse i els nanos han vingut; de fet, va ser idea de la meva dona. La vida ara la tenim muntada a Roses i no és fàcil moure'ns cap a Quart, on encara hi mantinc la casa.

No és fàcil perquè els 65 km de distància que hi ha entre Roses i Quart, quan tens dos nens petits, s'estiren com un xiclet. Si a aixòi li afegim que durant anys he tingut els caps de setmana hiperocupats amb el bàsquet fa que no hagi estat senzill el poder venir aquí. Per això, quan la Montse m'ho va proposar vaig tenir dos pensaments: el primer, una alegria immensa i el segon...faria falta que una brigada de neteja envaís casa meva i fer una neteja a fons.

Ara estic al sofà assegut, "xuclant" el wifi dels veïns (ma germana i cunyat), amb els nens dormint (l'Oleguer en un llit nou, que fa tres anys que tenim però que no havia estrenat mai encara) i la gata, sempre la gata, entremig de la Montse i jo...i penso que ha valgut la pena estar dues setmanes invertitnt cada tarda en fer una neteja a fons. Com dic sovint jo faig al revés de la gent, que viu a l'interior i se'n va a una segona residència a la platgeta...

Un altre dia us descriuré com és casa meva, avui no estic inspirat i encara vull fer una mica de feina ara que m'he pogut connectar a internet...si, ja sé el que em direu, no sé desconnectar...potser és que tampoc ho necessito..de moment.

Ahhh i quan volgueu passeu per casa...aprofiteu que ara està neta!!!!

diumenge, 5 de desembre del 2010

la Tramuntana està estressada

Ep, no és pas una trampa, no estic parlant del vent, estic parlant de la gata que viu a casa, de nom Tramuntana. I si, la gata està estressada, bé, ahir estava estressada.

Els que em coneixeu sabreu que no sóc pas un amant dels gats (ni molt menys!!!), podríem dir fins i tot que és dels animals que menys m'agraden; però ja fa uns anys, quan vaig conèixer la meva dona, la Tramuntana ja li feia companyia, per tant, clar, m'havia de quedar amb el pack. A més, tal com l'anomeno jo (a la gata) és una "pija", només menja delicatessens i, quan marxem uns dies, la gata ve amb nosaltres.

Així doncs, en aquest pont que estem passant a Quart, la Tramuntana va deixar el seu piset a Roses per venir a una casa que no li era del tot desconeguda perquè ja havia vingut en altres ocasions. És això el que ens va estranyar més quan al vespre va mostrar un caràcter del tot agressiu. Es va apoderar del llit nostre i fins que la Montse, la meva dona, no la va fer fora d'allà no hi havia manera que es mogués de sobre el llit. Això si, aquest fet encara va fer que augmentés la dosi d'agressivitat, i allà ens teniu: la meva dona a dalt que no podia baixar, la gata al mig de l'escala bufant i fent gestos agressius, i un servidor abaix oferint-li menjar (des de la distància) a veure si es movia. I no hi havia manera. I les pizzes refredant-se...

Al final la meva dona es va armar de valor i amb la tapa de vímet del cubell de la roba bruta fent-li d'escut a les cames va baixar l'escala. Ep, siiii ja sé que la història l'escric jo i que podria tirar-me floretes i dir que la vaig salvar, jo a més que fa un temps vaig treballar amb serps, llangardaixos, etc... però no, jo em vaig quedar al pis de baix per dos motius: a) la gata és de la meva dona no? i b) algú s'havia de quedar vigilant les pizzes...(ejem)

Es curiós com un animal manyac com és la Tramuntana (ho reconec) i que està farta d'estar al costat nostre al sofà compartint espai, en un moment, mostri aquest caràcter tan agressiu, però ben mirat, si nosaltres en un embús de trànsit insultarem fins a la sacietat l'espavilat que se'ns vol colar, que no farà un animal quan el treiem del seu entorn?

dissabte, 4 de desembre del 2010

jo de gran vull ser controlador aeri

Si si, això mateix; quan sigui gran vull ser controlador aeri. Ep, però no només pel sou (que, ben mirat, diuen que els diners no fan la felicitat no?)...ejem....quina frase més poc creible en temps de crisi. Jo vull ser controlador aeri pel poder que tenen!!!!

No entraré aquí si les seves reclamacions són justes; o més ben dit, pel poc que he sentit aquest matí al 3/24 podria fins i tot entendre que el que ha desencadenat aquesta vaga és fins i tot justificable; abans que us abraoneu a sobre de mi (sobretot si algú de vosaltres és damnificat) vull dir-vos que, segons el que he sentit, han convocat aquesta vaga perquè el govern ha aprovat un decret-llei en el qual, a les hores treballades a l'any no se'ls computa les baixes laborals, permisos personals i permisos sindicals, és a dir, en paraules planeres, si un controlador es posa malalt ha de recuperar les hores, cosa que em sembla que no passa a cap feina (sense comptar autònoms i becaris i d'altres pringats d'universitat). No tot són els diners.

Ara bé, a quin paio amb dos dits de front se li acudeix organitzar aquesta vaga salvatge? Molta gent esperava amb candaletes aquests dies per marxar de vacances, gent que, com ells, van igual o més estressats (sense, ni de bon tros, la seva nòmina a final de mes), gent que havia de marxar per treballar, no sé, mil coses, la casuïstica segur que és molt diversa en un dels dies de l'any amb més tràfic aeri.

En una situació econòmica com l'actual, si una de les fonts que mínimanent subsisteixen com és el turisme la maltractem d'aquesta manera, no ens estarem enfonsant cada cop més? Com bé diu el cap de la meva empresa (britànic): "en temps de crisi el que cal és treballar més per treure el país endavant"...doncs gràcies a aquests controladors hem fet un nou pas enrera.

Sabeu qué és el que passarà amb ells? Reeeeeeeesssss, i si no temps al temps, quatre reunions, i "donde dije digo digo diego"... per això dic que tenen un poder brutal. Si no, digueu-me quin col·lectiu pot posar un país potes amunt en escasses hores com han fet ells...vergonyós i vergonyant...menys mal que jo el pont el passo a Quart i em desplaço amb cotxe...

divendres, 3 de desembre del 2010

curiós això de la memòria

Avui és 3 de desembre, i això significa doncs que és l'aniversari d'algú que conec. Fins aquí res d'especial...amb la de gent que hi ha al món anant bé avui és l'aniversari de milions de persones no? I, segurament, també és l'aniversari d'algú altre que conec...doncs a què ve el post d'avui?

Doncs que això de la memòria és ben curiós. La persona que fa els anys avui és l'Olga, una companya de feina que vaig tenir quan feia extraescolars a l'escola del Pla de Girona...i això fa més o menys...uns 6-7 anys crec. D'ençà aquells anys, amb l'Olga només ens enviem 2 sms a l'any, jo pel seu aniversari i ella pel meu aniversari; bé, dic mentida, un dia ens vam veure al Bahaus...farà uns 3 anys...

Ahhh, potser ho havia d'haver dit abans perquè de malpensats el món n'és ple...entre l'Olga i jo no va passar res eh? Nooooo jaaaaaa, negueu-me que algú de vosaltres ja estava pensant en aquesta opció...

En fi, que és ben curiós com cada any pensem en felicitar-nos quan, per circumstàncies de la vida, no ens podem considerar ni amics, o com a mínim no exercim com a tal...perquè si el contacte són 2 sms a l'any... I en canvi no me'n recordo de l'aniversari d'altres amics o familiars, no me'n recordo de la matrícula del meu cotxe, ahir no em vaig enrecordar de tancar la calefacció de la meva casa de Quart, etc...

Potser l'Eduard Punset tindrà l'explicació a aquest fenomen, que em passa a mi però que d'alguna o altra forma ens passa a tots; o potser jo ja la sé l'explicació per haver-ho llegit en algun lloc o haver-ho escoltat...però no me'n recordo.

dijous, 2 de desembre del 2010

malsons/terrors nocturns

Malgrat sembli el mateix, un malson o un terror nocturn no és el mateix; el segon és molt més fort, es dona entre 2-3 hores després que el nen s'hagi adormit i quan es dóna aquest episodi el nen acostuma a incorporar-se del llit, comença a cridar, a plorar fort, pot suar, etc... a més de que no es consola ràpid malgrat que el pare o mare s'hi esmerin.

No és fàcil discernir que és una cosa i què l'altra. Aquesta nit, per exemple, l'Oleguer, el meu fill gran, ha tingut un episodi d'aquests. A quarts de dues s'ha aixecat del llit i ha començat a cridar que volia anar a dormir al sofà; donat el perill de que els seus crits despertessin a l'Eudald hem decidit posar-lo al sofà (ja ho vam fer la setmana passada).

És curiós; l'Oleguer diu que té por al llit però no ens sap dir el perquè. Mentre l'he posat al sofà i li anava fent manyagues perquè es calmés una mica i agafés el són (certament no m'ha costat pas massa) he pensat en els malsons que tenia jo de petit. Sobretot tenia un parell de malsons que eren recurrents; us els explico.

Quan era petit anava a fer activitat extraescolar esportiva, i fèiem classes de defensa personal (ja m'explicaràs el que devíem fer essent tant petits). M'enrecordo que un dia ens van passar una pel·lícula d'arts marcials, suposo que de sèrie B essent generosos, en el que hi havia un paio sense braços i sense cames que fulminava la gent amb la mirada... doncs no us podeu pas imaginar les vegades que somniava que em perseguia aquell paio pel carrer.

I ja de més gran (però no gaire) tenia un altre somni, que em passava sovint, i era que passejava despullat i clar, vinga a amagar-me perquè no m'enganxessin...si algú sap interpretar els somnis em podria dir el significat? (només si és bo eh?, si no calleu-vos-ho jejejeje).

Ahhh, i una última coseta, sabeu que havia de fer cada nit abans de posar-me a dormir? (recordo que estic parlant de quan era petit eh?)... doncs ajupir-me a veure si hi havia un toro (un brau) a sota el llit. Si si, us ho podeu ben creure. Suposo que algún cop devia veure alguna "cornada" d'un brau per la tele, perquè si no no m'explico d'on venia aquesta mania.

...això si, sort que tenia el nino de l'Snoopy per abraçar-m'hi...ell em protegia

dimecres, 1 de desembre del 2010

segons els ulls amb què es miri

Tal com us vaig dir ahir, avui volia parlar del post-partit de dilluns; perdoneu els que no sigueu futboleros però el que va passar té prou suc (sobretot si un és culé) com per dedicar-li un parell de posts.

Dilluns doncs, després de veure el partit en directe al bar, vaig tornar a casa i, com no, vaig veure el post-partit a TV3: repetecions, rodes de premsa... i després vaig tenir la brillant idea de quedar-me a veure el pseudo-debat esportiu diari que és el programa "Punto Pelota" de Intereconomia. Haig de reconèixer que miro aquest programa (com d'altres de la tele) per pur morbo, per veure què es dirà i sobretot com es dirà. Com que comença a les 12 de la nit no acostumo a mirar-lo quasi mai, però dilluns era un dia especial.

Una cosa si que té aquest programa: que és equitatiu en el tema Barça-Madrid, vull dir, que ambdós clubs estan representats per igual, sense preponderància d'un dels dos (a diferència de tooooota la resta de programes de la cadena on només hi ha opinadors de dreta, o de més a la dreta).

Després d'uns primers minuts "lògics" on es va destacar la victòria del Barça, el seu joc, el triomf de l'estil Pep sobre l'estil (?) Mourinho, del triomf de la cantera sobre la cartera (ja sé que és una frase massa sentida...però és tan bona!!!), etc... i després de veure les cares de funeral dels ultras (Hermel de l'Equipe i Siro López, ex-cap d'esports de Telemadrid, català per cert) tothom es va treure la careta i...si.....el que estava esperant jo que passés...que si Guardiola és un provocador per amagar la pilota a Cristiano Ronaldo, que si Messi només tenia obsessió en que expulsessin a Carvalho, que si Piqué va ser un provocador ensenyant la maneta al cel al final del partit, etc... I em van fer anar a dormir a 3/4 de 2, perquè volia veure la cara i reacció del gran Tomás Roncero, del diari Marca...un dels màxims exponents del que des d'aquí hem anomenat la Caverna mediàtica...quin paio tu...però quina cara més desencaixada que tenia: això si, en la seva intervenció va estar 15 segons lloant el joc del Barça i 4 minuts insultant (o quasi) els jugadors i entrenadors de l'equip culé per la seva prepotència (?), no saber guanyar (?), provocació (?), etc...

Però sabeu què?, doncs dilluns ni això em feia emprenyar. En altres termes, però els madridistes del programa es van comportar amb els seus comentaris amb la mateixa impotència que Sergio Ramos al camp.

Capítol a part tene els sms que enviava la gent al programa. Sé que aquest post arriba tard en el sentit que ahir, en molts programes de radio, tele, per les xarxes socials, etc... ja circulaven molts acudits del 5-0, però dilluns al vespre, només una hora després d'acabat el partit la gent amb inventiva ja llançava frases més que bones. A veure, que me'n recordi jo, aquests són alguns dels sms que es van enviar al "Punto Pelota" de dilluns:

- como has visto el partido de hoy? Cinco-mentarios
- des de cuando se televisan los entrenamientos?
- que quieres tomar? Una Mou 5 estrellas
- uffff, en Madrid hace un frio que pela, estan a 5 bajo 0
- sabes que Cristiano se dedica a hacer triatlones al revés? Corre, hace la bicicleta y luego...nada.
- hola, soy Preciado y voy a denunciar al Madrid por adulterar la competición.

En fi, jo, per norma general i més en l'àmbit de l'esport, acostumo a ser molt prudent perquè el que avui és blanc demà pot ser negre, però tampoc cal llepar-nos les ferides tot el dia i els seguidors també tenim dret a gaudir de dies com aquests no? doncs apa, a fer-ho, això si, compte que dissabte toca l'Osasuna i són tres punts iguals que els que es van guanyar diumenge (bé, iguals iguals no, però a nivell de competició si)...paraula de Pep...us lloem entrenador.