Avui fa un any el meu país va viure la situació més caòtica que tinc la sensació d'haver vist mai. La neu, tan desitjada a vegades, tan volguda sovint, va ser capaç el 8 de març de l'any passat, de capgirar el dia a dia.
Tothom se'n recorda què feia aquell dia. Jo, com un dia feiner qualsevol, havia baixat a la facultat a treballar. Els pronòstics bé avisaven que hi havia risc de nevades a cotes baixes però bé, la feina era la feina, i a més sempre pensaves que si la cosa es posava lletja marxaves i punt. I així ho vaig fer cap a les 11.15h. L'abundant neu que es veia caure ja començava a cuallar i tampoc era plan de tornar a casa en trineu...(doncs que bé que n'hagués tingut un).
Ja al tram de doble carril de la NII de passat Medinyà vaig veure algun indici de que la cosa era anormal...vaig veure dos arbres ajaguts a la carretera, els primers que ja no varen aguantar l'embranzida del temps. A Bàscara vaig veure els primers vehicles que preferien quedar-se a un costat de la carretera per precaució, però com que la cosa encara estava practicable seguia tirant endavant, tot seguint la cua que ja s'havia format.
Com que tenia el dipòsit mig ple (sempre optimista eh?) vaig decidir no aturar-me a la benzinera de Bàscara i res, uns 300 metres més endavant, els cotxes parats. Quan vaig parar-me vaig tenir la sensació de les "arenas movedizas" (perdoneu però no en sé la traducció), semblava que la neu ens anava engullint. Cotxe parat: no tenia la pinta que la cosa s'arreglés immediatament i no era plan que cremar tota la benzina...i ara ja el dipòsit el veia mig buit.
La radio del cotxe era qui m'anava informant de com estava l'assumpte. Les 12, la 1, les 2...i encara parats. Vaig dinar mongetes i hamburguesa...fred és clar; i per economitzar bateria i benzina i evitar que el cotxe se'm congelés feia: 5 minuts cotxe engegat, 10 minuts apagat i radio encesa i 10 minuts tot parat. Quina sort, com sempre faig, portar algun llibre i revista a sobre, així podia llegir i distreure'm...com a mínim mentre va haver-hi llum a fora, perquè clar, quan es va fer fosc simplement havíem avançat, entre el caos, uns 800 metres.
La meva dona i els nanos eren a casa, només hi vaig poder-hi parlar devien ser a la 1 o a les 2 del migdia; després les comunicacions es van espatllar i, per més inri, la bateria del portàtil també es va esgotar.
El caos que s'havia format a la carretera feia que les màquines llevaneus no poguessin accedir allà on érem. Quan passaven els mossos amb els seus 4x4 només era per dir-nos que paciència, que les màquines llevaneus no podien passat però que ho estaven intentant. Qui ens va donar un bon cop de mà van ser els camioners. Com que ells ja tenien clar que d'allà no en sortien fins l'endemà i, a més, com que els que fan grans rutes estan mínimament preparats, ens van ajudar als turismes a poc a poc anar sortint.
I devien ser passades les 10 del vespre que vam poder fer una mena de fila india d'una dotzena de turismes, jo era el quart. La cosa no estava superada encara. Just al trencant de la NII de Figueres Sud la màquina llevaneus, venint de dirrecció nord, ja havia netejat minimament la carretera; o sigui que estàvem a uns 500 metres de "la llibertat"... doncs el cotxe que anava primer, el cotxe que anava segon i el cotxe que anava tercer, successivament, van anar patinant de nou fins la cuneta abans de trepitjar de nou asfalt. Jo no, vaig tenir la sort (podria dir perícia però crec que fou més sort que res més) de ser el "primer" de la fina índia que arribava a la zona neta.
Ara ja només quedava, xino xano, arribar a Roses. Realment la situació de la carretera de Figueres a Roses no era gens dolenta, suposo que les màquines havien treballat perquè així fos. Això si, arribo a Roses i tot a les fosques. En aquells moments vivíem a un 6è pis. Anava carregat amb 2-3 bosses (ordinador, bossa de la feina, la que tenia per anar a fer esport...) i totalment a les palpentes. Només de sortir del cotxe peu a la bassa, per tant, peu xop. Que llargs se'm van fer 6 pisos pujant escaló a escaló totalment a les palpentes...però ho vaig fer. I a dalt m'esperava el premi, veure la dona i els nens...imagineu-vos la Montserrat, patidora com és de mena, quan a les 23:30h de la nit va veure que havia tornat a casa, després de quasi 11 hores de no haver sentit on era ni si estava bé.
D'ençà aquell dia no es que tingui mania a la neu...però si no veig nevar tampoc passa res eh? l'empatx que vaig tenir fa un any encara durarà un temps. Avui, per sort, crec que no nevarà.
