a garrotades

De nou un fet ja conegut: manifestació (agrupació de gent), uns mossos per controlar-ho, a algun mosso se li escapa la porra, merder assegurat. Això és el que va passar a la Plaça de Catalunya el divendres i també a Lleida.

En aquell moment jo estava escoltant RAC1 i en tot moment ens estaven informant del que anava passant, sense ser comentaris tendenciosos; ho dic, bàsicament, per les declaracions de Felip Puig a la premsa pel tractament de les informacions. Hem de partir d'un principi bàsic: les imatges no hi serien si els fets no s'haguessin produït, és a dir, no es veurien mossos estomacant amb la porra a manifestants (com a mínim pel que es va veure en les imatges, pacífics) si realment no haguessin fet servir aquesta actitud repressiva.

Es curiós veure com s'actua davant fets similars de diferent manera segons el calendari...electoral. La concentració pacífica dels indignats va començar quasi una setmana abans de les eleccions. Duran aquella setmana els indignats no devien embrotir (dic això perquè va ser la raó principal que esgrimien les autoritats per fer servir la força el divendres passat), o potser la raó principal és que cap partit polític s'oposava frontalment a aquest moviment no fos cas que una actitud bel·ligerant en front d'ell els pogués fer perdre rèdit electoral? Obvi, la raó era aquesta, no em queda cap dubte.

Felip Puig va actuar defensant l'actuació dels mossos en la represàlia contra els estudiants pel pla Bologna fa un parell d'anys? O només pel canvi en el cap de la conselleria els mossos s'han tornat de "dolents" a "bons"? Compte, no estic dient jo que siguin bons o dolents, de fet, hi haurà de tot com a per tot (tinc bons amics mossos); estic criticant si de cas la falta de rigor i criteri dels polítics.

També s'ha d'anar en compte amb les imatges que surten per internet no fos cas que estiguessin manipulades. I tant de bo sigui així, que estiguin manipulades, perquè he vist una captura de pantalla d'una suposada conversa via facebook amb un dels mossos que estava allà que faria frapar a qualsevol defensor d'un estat de dret; i no menys forta és la imatge de 4 mossos estomacant un indigent que estava prop de la zona de manifestació...repeteixo tant de bo siguin producte d'un crack del Photoshop.

Sigui com sigui, que es depurin responsabilitats. No m'agrada que la meva policia faci servir la violència contra concentracions pacífiques, això fa que aumentin les simpaties pels indignats, això i que el govern decideixi apujar el sou a càrrecs de directors generals...just quan tanquen sales d'operacions...incoherència? vergonya? morro?...indigneu-vos.

córrer o morir

Què dràstic no? còrrer o morir? Només hi ha dues opcions, o una o l'altra? Per la majoria de mortals, obviament, no, però per algú això sembla. De fet, "córrer o morir" és el títol del llibre que acabo de llegir, i el seu autor, en Kilian Jornet, és el personatge al que se li escau la disjuntiva: còrrer o morir.

Alguns potser el coneixereu, si no (o encara que el conegueu) doneu un cop d'ull a la seva pàgina web (http://www.kilianjornet.cat/), descobrireu un autèntic personatge. Nascut el 1987 sempre ha estat lligat a la muntanya, tant que amb 5 anys ja havia pujat l'Aneto i amb 10 anys havia culminat la travessia integral als Pirineus, no és mal bagatge no? Actualment és 4 vegades campió mundial de skyrunning (una modalitat de curses de muntanya amb un gran kilometratge, 50, 100 km o més... i un desnivell acumulat de més de 2000 metres) i ha guanyat les curses més emblemàtiques d'aquest "mundillo" com la Ultra Trail de Montblanc, la Transpirenaica, la volta al llac Tahoe, etc...

Si us agraden els textos motivacionals no us perdeu el "manifest de l'skyrunner", surt al principi del llibre o a la seva web. Però més us diria, lleigiu-vos tot el llibre. Malgrat que relata com ningú el patiment que viu en les animalades de curses que fa (i com no patir quan corres, per exemple, durant 10 dies seguits més de 10 hores al dia?), és impossible no quedar-se també embadalit pels sentiments que desgrana línia a línia, de veritat, altament recomanable. Costa no voler-te posar les sabates de còrrer quan tanques el llibre.

Pot semblar el típic llibre de les aventuretes d'un triomfador, però no. Al contrari, podríem dir que hi ha més pàgines de moments de debilitat, moments de dubte...que no pas paràgrafs triomfants; la prova està que es recrea més en el sofriment i en canvi, quan acaba guanyant la cursa fuig de l'autobombo. Aquest noi no és escriptor, només li faria falta això, però per mi escriu de nassos (també és veritat que no sóc pas un crític literari jo)...però és veritat que la seva lectura m'ha fet captar sensacions que són difícils de transmetre; no us diré que quan li curaven les ampolles al peu em facin mal a mi...però quasi jajaja.

Sigui com sigui, recomanada 100% la seva lectura, proveu-ho i ja em direu. Sabeu el que penso jo dels reptes en la vida, per tant, si a això li afegim les ganes d'aprendre que tinc sempre, perquè no aprendre d'un que no para fins assolir els seus reptes?.

emotivitat

Ja està, ja tenim aquí la quarta Champions. Avui tot seran anàlisis de la victòria, de la sobrada victòria aconseguida. Jo, com que sóc un simple aficionat no vull fer reflexions purament esportves, d'això ja se n'encarregarà qui en sap, però si que m'agradaria duir quatres cosetes des del punt de vista emotiu.

Sobretot vull parlar dels entrenadors; el fet que un sigui entrenador fa que sovint senti empatia pels que ocupen el mateix càrrec, encara que sigui en un altre esport i, obviament, en un altre nivell.

No és fàcil per un entrenador pair la derrota, i fer-ho insitu. Ahir Fergusson va exercir del que és, de "Sir"; la frase en la roda de premsa on admetia que en tota la seva carrera esportiva mai havia vist un equip així de bo i que mai li havien clavat una pallissa així de gran és un exemple del que ha de ser un entrenador; humil en la victòria però també en la derrota. Algú pensa que hagués estat la mateixa reacció la que hagués tingut un entrenador portuguès mooooolt mediàtic? A què s'hagués pogut enganxar ahir, quan fins i tot el gol del Manchester no hauria d'haver pujat al marcador i un tal València hagués, possiblement, d'haver estat expulsat ni que sigui per reiteració de faltes dures?

A Guardiola, a la roda de premsa, se'l va veure emocionat per les paraules que havia dit el seu col·lega entrenador del Manchester. Sovint els elogis debiliten o bé són avantatgistes (la premsa idolatra Guardiola però a la que el Barça algun dia perdi dos-tres partits seguits els mateixos que ara li tiren floretes li tiraran pals), però quan venen de col·legues de la teva professió són realment recomfortants.

Obviament que Guardiola sense els jugadors que té no faria el que fa, però ell és el primer que ho reconeix. Si tens bones peces al teler segur que la cosa surt més bé, però fer rutllar un equip amb tanta figura és realment difícil, sobretot amb les coses extraesportives. Aquest any en Pep i els seus han patit el que no està escrit per intentar gestionar tot el que arribava des de fora per fer desestabilitzar l'equip; i han aconseguit com mai unir esforços i fer que cada un dels jugadors, per sobre de personalismes, hagin lluitat pel bé comú.

Ahir se'l veia també emocionat agraïnt al gran capità, Carles Puyol, el gest que va tenir ahir en deixar que fos Abidal qui aixequés la copa. Hi ha un detall, a més, que demostra que Puyol ho fa de tot cor, i és que lluny de quedar-se al costat d'Abidal per sortir a la foto en el moment de la recollida i alçada del trofeu, en Carles es retira en una segona fila...brutal. I més en un dia com ahir, en el que pensava a jugar de titular i només va participar en els darrers 5 minuts...però ell sap que l'èxit no es forja el dia de la final, sinó en el treball del dia a dia.

Entenc que als que no els agrada l'esport em considerin un exagerat, però realment se'n poden extreure conclusions tan últils del que fa el Barça, i, sobretot, de com ho fa.

Gràcies nois per deixar-nos participar d'un somni així.

cafè, copa i...

...a dormir, això del cafè, copa i puro és pels casaments no? I al que vaig assistir ahir no era pas un àpat de casament, però tant li fa, de fet, va ser molt millor. Ahir vam anar els integrants dels dos equips seniors del club, tan el masculí com el femení, a fer un "sopar oficial de fi de temporada".

El lloc estava prou bé, La Bodega de Can Carriot, a Empuriabrava, un fotiment de primers a escollir, un fotiment de segons...postres, cafè... i 22 euros per cap, avui no es pot pas fer una xefla semblant per menys despesa.

Hora de convocatòria: 21:45h, hora en la que va arribar un servidor: 22:20h. Més de mitja hora tard. I no sabeu pas la ràbia que em fa ser inpuntual, la culpa no va ser meva...bé, potser si, però només una mica. La meva part de culpa està en fer cas a una aplicació infernal del meu smartphone, el GPS vaja; va, i aquest andròmine m'indica que el camí cap al restaurant, enlloc de passar pel centre d'Empuriabrava, és millor que l'agafi per la zona dels Aiguamolls de l'Empordà; i cap allà que vaig anar jo. Camí de carros, obviament sense asfaltar, i cada cop fent-se menys "practicable"; com que semblava que cada cop m'acostava més a Empuriabrava jo anava confiant en el GPS, fins que vaig trobar una tanca al mig del camí que només em donava l'opció de fer mitja volta.

En fi, menys mal que un cop arribo al restaurant tinc la primera bona notícia: totes les meves jugadores venien al sopar, però sobretot, que un dia abans (entrenament del dijous al que no vaig poder assistir per atac d'al·lèrgia) no només 6 jugadores meves havien anat a l'entrenament (un récord per ser dijous i més ara que ja fa dues setmanes que la temporada s'ha finiquitat) si no que davant la meva absència es van posar a entrenar, a fer un 3x3... el fàcil hagués estat escaquejar-se, però elles no, es van posar a entrenar. Ja sé que potser ho considereu una tonteria però són coses que et demostren valors que, al menys per mi, són molt importants. Bravo noies.

Després del sopar, a les postres, estona per al "divertimento": cada integrant dels dos equips tenia una "banda" commemorativa de la temporada; i allà hi havia títols de miss i mister a tort i a dret...una estona divertida.

Obviament el sopar no podia acabar així i després, tots a fer el toquillo a un lloc que em va agradar prou, a Empuriabrava, el Captain's: bona música, bona ambientació...faltava que el gintònic enlloc de portar-me'l en got de tubo ho fessin en un got ample...però la perfecció no existeix. És ben bé que un perd el ritme eh? Mai he estat un gran bebedor (i millor que així hagi estat) però abans podien caure dos combinats amb poca estona fàcilment, ahir em va costar acabar-me l'únic que vaig fer. L'avantatge? arribo a les 3 a casa, m'aixeco a les 8 (amb dues aixecades a la matinada pels plors dels petits de casa)...i estic quasi com nou...això si, si em permeteu vaig a fer-me el primer cafè del dia...

fotut però superant-ho

Així és com em sentia ahir (fotut) i així és com em llevo avui (superant-ho). No patiu familiars i amics, no és pas res greu, simplement una combinació fatal d'al·lèrgia i inici de costipat que ahir em va deixar KO. Fixeu-vos si em trobava malament al vespre que no vaig anar ni a entrenar, i qui em coneix sap que (tal com va dir la meva dona) haig d'estar molt fotut per perdre'm un entrenament.

Ja abans d'ahir em voltava la cosa; ja vaig anar a la farmàcia a agafar-me el Frenadol, però res. El mal de coll de dimecres al matí presagiava un costipat. No tinc pas massa facilitat per costipar-me, ans al contrari, però, això si, quan l'agafo l'agafo amb ganes.

Ahir dimecres, però, va ser la "debacle", en ma vida havia estornudat tant, i no exagero. Els que sou al·lèrgics sabeu que fer uns quants estornuts seguits és una cosa habituals, sobretot pel matí quan ens aixequem; doncs ahir vaig superar totes les espectatives. Al vespre em feia mal la caixa toràcica i tot de les contraccions que tenim quan estornudem...Possiblement el vent que feia ahir va resuspendre tot el pol·len i va fer que l'efecte de l'antihistamínic ahir fos anulat (bé, de fet ahir vaig prendre'm una dosi doble d'antihistamínic, però ni així).

I el nas? uffff el nas, semblava un sortidor. Tinc la costum de fer servir encara mocadors de roba ja que els kleenex em duren mitja sonada (perdoneu si algú està llegint el bloc mentre esmorza, però és el que hi ha), doncs ahir ràpidament el mocador quedava xop per la secreció nassal (que no diria mocs pq era tan líquid...), total, que un cop al despatx vaig començar a fer servir la tàctica del paper de wc i vaig ser capaç jo sol de gastar-me un rutllo i mig, eppp, un professional tu.

Així doncs que ahir a la nit, amb molts més esforços del que és habitual, vaig sopar i ràpid a fer nonetes, a les 11h de la nit ja hi era, fet molt inusual amb mi. Avui sembla que m'he llevat molt millor...porto ja mitja hora dempeus i ni un estornut...millor, no tinc pas ganes de millorar la marca d'ahir.

després de les eleccions (II)

Ja vaig amenaçar ahir en que el post que escrivia sobre el resultat de les eleccions tindria continuació no?, doncs aqui està. La cosa ja vaig dir que donava per molt i, de fet, tampoc faig un anàlisi massa profund, simplement allò que se'm passa pel cap.

Avui toca les esquerres, unes esquerres que, en general, estan més perdudes que un gos a missa. I sap greu, sap greu veure com molts partits polítics amb aquesta ideologia s'estan desinflant, estan en una deriva permanent que els està portant cap a un naufragi que sembla que no té aturador.

El PSC va ben perdut, sembla com la cua de la sargantana quan li tallen, va donant espasmes, cops a dreta i esquerra, sense cap sentit ni cap futur. Després d'una nova patacada sento tan poca gent dins el partit fent autocrítica, i el que és pitjor, la gent que en fa o bé són personatges cada cop més arraconats dins el partit (Ernest Maragall, Montse Tura...) o bé fan l'autocrítica tan diluïda amb justificacions i teories de la conspiració que més que una autocrítica és una excusa de mal perdedor (Joaquim Nadal). Com s'ensortiran d'aquesta? no és fàcil no.

ERC va en caiguda lliure, em sembla que ni una bona xarxa salvarà aquests equilibristes que en els darrers anys han festejats tantes companyes diferents, han provat fer tantes coses, que han desorientat els propis votants. Com a mínim ells si que han agafat el bou per les banyes i han plegat els de dalt, això si, postposant la renovació al pròxim congrés a celebrar-se passat l'estiu crec. Sona l'eurodiputat Oriol Junqueras (historiador) com a possible candidat a "reflotar" tot això...no em sembla pas mala opció.

Iniciativa. Bé, un partit petit amb ànima de partit petit; que vull dir amb això? que no s'enfadi ningú eh?, però, amb poca cosa que fan ja estan contents, per això acostumen sempre a fer valoracions positives dels resultats que obtenen a les urnes. I no ens enganyem, els "esquerranistes esquerranistes" que estan farts de PSC són una font important de votants d'IC.

CUP. La sorpresa agradable de les eleccions. Un dia que amb uns amics xerràvem d'això els deia que si hagués de votar a Girona, votaria per les CUP...i renoi quin resultat van fer. De 0 a 3 regidors de cop. Molt content que un partit que es defineix com d'esquerres, independent i ecologista hagi tret bons resultats; a més, pel tipus de partit que és, sense un cap únic, molt assambleari...res, que combrego força amb el seu ideari. Tant de bo ara segueixin guanyant-se la confiança de cada cop més gent.

I demà més...tot i que potser descansem d'eleccions no?

després de les eleccions (I)

Deu n'hi do el que donarien els resultats d'aquestes eleccions per parlar, crec que podria escriure un post cada dia durant vàries setmanes. No pot ser, la política és important però no ha d'hipotecar aquest bloc, i més encara quan els polítics s'esmercen en "superar-se" cada dia més amb les seves actuacions. No descarto però tornar a escriure sobre aquest tema en els propers dies, per això el titol porta un (I) delator...hi haurà com a mínim un (II).

Avui em vull referir a les "dretes". Primer, res a dir dels resultats de CIU, segur que han superat les seves espectatives més optimistes guanyant per majoria en molts llocs, conquerint alcaldies històriques socialistes com Barcelona, Girona, Mataró... Ara bé, compte amb les conclusions que se n'extreguin. Ahir ja vaig sentir en Mas dient que després dels resultats es sentien recolzats per la gent per continuar amb les retallades, que els resultats legitimitzaven la seva actuació. Compte, realment és així? Jo no sé si en votant de Quart, per citar el meu poble, que vota a CIU ho fa per recolzar la política d'en Mas, més avita diria que vota a en Lloret, que n'és el candidat...tot i que si és cert que molts voten al partit que està al govern pensant, no sense raó, que si l'alcalde del seu poble és del mateix color polític del president de la Generalitat potser podrà treure més rèdit pel municipi.

PP. Té collons que una campanya que es diu "centrats en tu" acabi sent una de les campanyes més dures que han fet contra la immigració, els casos de Fernández Diaz a Barna i sobretot l'Albiol a Badalona fan frapar. Quin ha estat el discurs constructiu del PP? És un partit que únicament limitant-se a criticar el govern central ja té suficient crèdit com perquè la gent els voti. Home, obviament en Zapatero els hi està posant en safata, però la gent hauria de ser més responsable en donar el seu vot no?

PxC. Fa por, relativa això si. És veritat que han passat de 17 a 72 regidors (em sembla) i que pot semblar molt, tot i que si ho comparem amb els 9000 regidors que hi ha a Catalunya tampoc són tants. Però si que fa por veure com un partit que l'únic que apareix al seu programa són consignes racistes sigui capaç d'aconseguir un recolzament tan important de la gent. Un dia m'agradaria parlar amb un votant convençut de Plataforma per Catalunya, realment es creuen totes les mentides que diu la gent (lo de la campanya de Mataró posant un xec fictici a dins on dèia que cada contribuent català havia pagat 600 euros sense saber-ho per fer xecs de 4000 euros pels immigrants deixa de ser demagògia per ser una mentida com una casa de pagès!!, una infàmia diria!!).

En fi, vaig llegir un twitter fa dos dies que, malgrat que una mica fortet, ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. Deia la persona que escrivia el twitter que desitjaria que un dia, les persones que han votat PxC tinguessin un familiar (o ells mateixos) molt ferits i haguessin d'estar operats per un guineà, equatorià, etc... o, encara més, haguessin de rebre un ronyó d'un d'ells per a un transplantament...Si, ja us he dit que era una mica bèstia...però més bestia és que 60000 persones votin un partit xenòfob...quin país!!!

al·lèrgia

Primavera, ja se sap, un dels danys colaterals de l'estació en que la natura sembla que rebroti després de l'aturada hivernal són les al·lèrgies. Curiosament, o potser no tant, cada cop hi ha més gent que pateix al·lèrgies, per tant, segur que algun dels lectors del post d'avui es sentirà representat pel que un servidor escriurà.

Dic que pot ser no és tan casual el fet de que avui tinguem més al·lèrgies pel fet que possiblement en prendre tants medicaments (no ens enganyem, per molt que beneficiosos, són elements químics estranys que introduim d'alguna manera a l'organisme) el cos acaba perdent alguna de les defenses, acaba mostrant-se més dèbil davant l'atac d'elements estranys i pam, aqui tenim el que s'anomena una reacció al·lèrgica.

Anem-ho a definir tal com cal. Una al·lèrgia és una reacció estranya, una hipersensibilitat a una partícula o substància que si s'inhala, s'ingereix o es toca produeix uns símptomes característics. La substància a la que s'és al·lèrgic s'anomena "al·lergen" i els símptomes provocats "reaccions al·lèrgiques". Quan un al·lergen penetra en l'organisme d'un subjecte al·lèrgic, el sistema immunitari d'aquest respon produint una gran quantitat d'anticossos anomenats IgE (concretament són immunoglobulines). La successiva exposició als al·lèrgens provocorà l'alliberaments d'uns mediadors químics, en concret la histamina, que provocaran els símptomes típics de la reacció al·lèrgica (llacrimeig, estornuts, picor al nas, a la gola, mucositat...).

Jo fa força anys que sóc al·lèrgic, de fet, em sembla que vaig ser dels primers als que van fer la típica prova de l'al·lèrgia de posar, sobre la pell del subjecte (en aquest cas jo) diferents substàncies susceptibles d'esdevenir al·lèrgiques i veure'n la reacció de la pell. Veredicte? al·lèrgic al polen de les gramínies, de l'olivera, dels pollancres, i als elements químics zenc i cobalt....no està malament no? Penseu que la major part de les plantes de marges, de les males herbes, etc... són gramínies.

Sempre recordaré que l'anàlisis de sang que em va fer fer el doctor quan vaig tenir un període alt d'al·lèrgia just per l'època que em feia les proves abans esmentades va sortir que les meves IgE eren de quasi 2000 (no recordo les unitats) quan en un adult normal els valors normals estan entre 20 i 150. De fet, el propi doctor em va "demanar permís" per exposar el meu cas en un congrés proper que tenia i és que era la segona persona amb IgE més altes que mai havia vist / tingut notícia (sempre és bo "sostentar" algun récord); el top l'ocupava un senyor de Cassà de la Selva que tenia una fàbrica de taps de suro i era al·lèrgic al suro...

Així doncs ja em veieu a mi tot el dia amb els antihistamínics a sobre. De fet, abans d'escriure això ja m'he pres la dosi que em tocava i malgrat això porto ja més d'una dotzena d'estornuts mentre us escric aquestes línies. Només cal paciència, començo a notar els símptomes a finals d'abril i em duren fins a mitjans juny, per tant, com aquell qui diu ja em passat l'equador...optimisme que no falti.

curiós dia d'eleccions

El dia comença a les 7:15h, hora molt normal per ser diumenge (en el meu cas). El que ja no és tan normal és que la meva dona s'aixequi abans de les 8, però ahir ho havia de fer. Ho havia de fer perquè va tenir la sort de poder col·laborar amb la festa de la democràcia; si si, esteu encertats, havia de formar part d'una mesa electoral, amb la sort, però, que era 1ª suplent.

Així doncs a les 8 era fora...amb sort, al cap de mitja hora tornaria a casa, i així va ser: la titular havia aparegut o sigui que, es va salvar, pels pèls. Matí molt bo: vam anar a la platja, no ens vam banyar però una estona de solet a la platja carrega les piles (i de passada cansar als nens, que és tan o més important).

Per dinar les "deixies" d'ahir, que és això? doncs aprofitar les coses que van sobrar ahir d'un dinar familiar, per tant, menjar bo i sense feina a preparar-lo, sols reescalfar-lo. Segueix pintant bé la cosa.

Però clar, hi ha un moment que les coses s'han de torçar. A la tarda volia baixar a votar a Quart (on segueixo empadronat) de camí a Barcelona; avui dilluns hi tinc un parell de reunions a primera hora i volia, per evitar problemes d'arribar tard, ja ser a la capital. Doncs avui no faré tard, però ahir per anar a votar si...poc que hi pensava jo en que els diumenges a la tarda la gent de la "capital" gironina va a les platges de l'Empordà; tocaven les 8 quan era a Medinyà...per primer cop des que puc votar he engreixat l'abstenció sense voler-ho.

Arribo a Barcelona i, menys mal que vaig mirar el mail abans, perquè el meu cap havia canviat la reserva de l'hotel. Com que el divendres li vaig explicar la moguda que hi ha a la Plaça Catalunya amb els indignats...doncs mira, resulta que teníem reserva en un hotel proper a la Rambla i va decidir canviar-la...ara estem en un hotel en un polígon de l'Hospitalet, bé, són conceptes diferents. Tan diferents que vaig haver d'agafar el cotxe per anar a sopar alguna cosa...eren quasi les 11 de la nit per tant em vaig parar al primer llocs que vaig trobar...un bar gestionat per xinos. Per tant un plat combinat a bon preu però clar, en ser xinès, no serà gat la carn que m'hi van posar?

De voltes a l'hotel a consultar els resultats de les eleccions...i no m'han agradat, ni a Quart, ni a Roses ni a Girona...però bé, això ho deixem per un altre post.

la cara trista de l'esport

Normalment quan un es esportista o ha practicat algun esport, ja sigui a nivell professional o totalment amateur, recorda amb més facilitat els moments positius que els negatius,els instants d'alegria més que els de tristor. Malgrat això, són aquests últims els moments que a un li serveix per enfortir-se, li serveix com a aprenentatge per a futures ocasions...quantes vegades en el món de l'esport s'ha dit que per guanyar una final primer n'has de perdre unes quantes?

Ahir, última jornada de la Lliga de Futbol de primera divisió; les coses per dalt (en quant a campió i places europees) estaven força clares des de feina un parell de setmanes. Però en quant a les places de descens quedava per adjudicar-se'n una, i en aquesta tessitura hi estaven enmerdats fins a 6 equips.

No té res a veure estar a primera o a segona divisió; ni a nivell de repercussió, sous, impacte en el territori, en les televisions, en el currículum d'un mateix...en res d'això és comparable la primera i la segons divisió malgrat estiguem parlant de dues lligues totalment professionals.

Com a home d'esport que sóc ( i havent tingut la sort de tastar el professionalisme encara més) m'imagino com de dura ha estat aquesta setmana per tots els implicats. Inevitablement el fantasme del descens haurà aparegut en les seves ments diverses vegades, els entrenadors hauran intentat treure ferro a l'assumpte per no afegir pressió als jugadors (malgrat que ho hagin hagut de fer a contracor) i, segurament, les converses en l'hotel de concentració no hauran estat tan animades com de costum.

Ahir el Dépor, l'equip que fa uns anys va meravellar el món del futbol, va haver de patir la patacada. Eren tants els equips implicats i la igualtat en els camps que un gol del Dépor enviava el Mallorca a segona, però si en marcava dos era el Getafe el damnificat...bé, no sé, centenars de combinacions, imagineu-vos, sis partits jugant-se a l'hora, nit de transistors, nervis i somriures i llàgrimes al final.

Ara els jugadors del Dépor estaran fotuts, lògic; hi ha els jugadors que la tristor els durarà pocs dies perquè vindran altres clubs a voler-los fitxar (i al cluib li anirà bé per alleugerir fitxes), d'altres jugadors, els de club, els de tota la vida, potser la cabrejada els durarà uns dies més, però seran els primers que es posaran en primera línia per intentar que a segons només s'hi passin un any, i amb l'entrenador, què passarà amb un entrenador amb tanta experiència com en Lotina? ves a saber...

Sigui com sigui qui es mereix un 10 és l'afició de l'equip; ahir, després de perdre la categoria, després de pensar que l'any vinent els visitarà el Castellò en lloc del Barça, després que molts d'ells van tastar la mel dels Bebeto, Rivaldo, etc.... van dedicar una obvació als jugadors que baixaven; lluny de xiular-los els van agrair l'esforç realitzat... jo fos jugador del Dépor i demanava començar la segona divisió demà mateix per intentar pujar de nou i que una afició de primera tingués l'equip a primera.

indignats

Ja tardava en fer un post sobre aquest corrent iniciat el 15 de maig amb una manifestació en contra de les mesures econòmiques (diguem-li retallades). En certa manera, l'ideologia d'aquesta "revolució pacífica", la inspiració de qui la va començar, o simplement una feliç casualitat, ha estat el llibre de Stéphane Hessel "Indigneu-vos".

Aquest autor francès, als 93 anys, ha publicat un breu escrit que, tal com resa el subtítol del llibre, és "un al·legat contra la indeiferència i a favor de la insurrecció pacífica". No he tingut l'oportunitat encara de llegir-lo, però està en llista d'espera.

El que estem vivint a la Puerta del Sol a Madrid, a la Plaça Catalunya de Barcelona...i en tantes i tantes altres ciutats, no és més que l'embrió d'una insurrecció pacífica, i cal recalcar les dues paraules: INSURRECCIÓ perquè la gent ha dit que prou, que ja està farta de pagar la incompetència de qui ha de prendre les decissions, d'afavorir sempre els mateixos, de que als ciutadans de peu només se'ns faci cas en campanya política anant els candidats a pidolar fins l'últim vot on faci falta.La gent està farta de patir per arribar a finals de mes i que les grans empreses tinguin cada cop més beneficis. La gent, com la gallineta d'en Llach, ha dit que prou. I PACÍFICA, perquè la gent vol aconseguir els canvis sense fer servir la violència, perque la gent sap que la violència només genera el violència i mai és el camí per assolir cap objectiu legítim.

La gent que hi ha a les places és majoritàriament jove, segurament, de mitjana d'edat més baixa del que escriu aquestes línies, clar, segurament resisteixen millor les condicions de pernoctar a l'aire lliure que no pas una persona de 50-60 anys... Però lluny de paternalismes, el jovent aquell ens representa a tots, són uns pocs milers els que acampem, però molts més som els que els donem suport i els que els animem, des d'aquí, a seguir endavant. I el fet que sigui jovent encara li dóna un valor afegit a la propesta. Sovint, als joves se'ls ha atacat dient que no tenien valors, que no lluitaven per cap ideal, que eren uns acomodats...doncs no, hi ha molt jovent que no vol estar entre el 41% d'atur juvenil, que no vol combregar amb les rodes de molí que ens donen els polítics, en definitiva, que volen començar a canviar el món i fer-ho pacíficament i amb ideals. Perfecte!!! Fins i tot amb un punt de insubmissió en no voler fer cas a les decissions de la Junta Electoral que, amb la seva decisió de prohibir la manifestació/acampada només fa que posar-se de costat d'aquells que acusen les subvercions d'estar polititzades; res més lluny de la realitat.

A tot aquest rebombori hi ha ajudat, com no, les xarxes socials, el twitter i el facebook en van pels de informació, convocatòries, etc... per participar en aquesta revolució pacífica. I ahir precisament rebia un twit que em va encantar, i és molt escaient pel dia d'avui, deixa així: "les jornades de reflexió solen ser pels ciutadans, enguany és per als polítics". Totalment d'acord.

 

la meva carrera com a polític

Ara que aviat haurem d'anar a votar (dic haurem perquè ja sabeu, els que em llegíeu en els dies previs a lesn eleccions al Parlament de Catalunya, que sóc un ferm defensor del dret d'anar a votar) m'ha vingut a la memòria la meva carrera com a polític local, a Quart, el poble al que encara ara estic empadronat.

Una carrera que va estar a punt de començar en diverses vegades però que, de fet, no va començar mai. A Quart, enguany, concorren 4 llistes (PSC, CIU, AxQ que és la marca blanca de ERC i PP) però quan jo vorejava els 18 anys només eren dues les llistes que es presentaven: PSC i CIU. L'alcalde d'aleshores, en Pere Cabarrocas de PSC, tenia clar que no aniria a les seves llistes ja que el partit que ell representava distava bastant dels meus ideals (i ara més que abans); obertament mai m'havia plantejat de que m'unís al projecte però mitjançant amics comuns sempre em sondejava, donant-li jo llargues.

Els de CIU eren més clars a l'hora de plantejar-m'ho. De fet, diguem que en aquell moment era un "un bon partit" jo i no pas per les meves ànsies en la política municipal; el que passa és que ja sabeu que en un poble es vota a la persona i com més coneguda sigui aquesta millor. En aquells moments crec que jo era bastant conegut, més que res pel fet que estava en quasi totes les entitats que hi havia llavors en el poble; estava a les juntes del Club Bàsquet Quart, d'on era també entrenador, vice-president de la Comissió de Festes, a la junta també del GRIC (Grup Recreatiu i Cultural de Quart), col·laborava amb la revista del poble, en la cavalcada de Reis, etc... vaja, que un sortia quasi a la sopa.

Un dia vaig estar a punt de caure en "l'error" (dit això amb tot el carinyo de la gent que es presenta a les llistes eh?) d'estar en una candidatura. Crec que era en les eleccions del 1999, i després de molt insisitir per part del candidat de CIU vaig participar en les reunions prèvies; la intenció era anar de número 3. Molt poc abans de tancar les llistes vam anar a veure al president comarcal de CIU a "presentar-nos-hi" i allà se'm va caure les benes dels ulls. Potser és una tonteria però va passar una cosa que em va doldre bastant. El comentari que va fer el president comarcal del partit quan ens vam haver presentat va ser, que com que els 4 primers de la llista érem tots llicenciats, per fi Quart podria estar manat per gent preparada...quina tonteria no? doncs em vaig picar molt. Què volia dir allò? que si enlloc de presentar-m'hi jo s'hi hagués presentat el meu pare que és lampista i electricista el poble ja no estaria portat per gent vàlida? Què collons he de saber més jo de gestió i de política municipal que la meva mare que és administrativa? No sé, molt postís tot plegat.

A partir de les eleccions del 2003 ja es va presentar la candidatura per ERC, més a prop dels meus ideals polítics i malgrat hi vaig col·laborar (poc, perquè no volia tornar a caure en el mateix error) amb la colla que s'hi presentava no vaig fer el pas d'entrar a llistes. Però va ser curiós, perquè en aquell any, el 2003, tots els candidats van parlar amb mi per estar a les seves llistes...un honor si, perquè no dir-ho, però molt content d'haver-me mantingut al marge. En un poble es vota la persona, però en un poble també la política serveix a vegades per enemistar-se amb la gent, i clar, res més lluny de la meva voluntat.

mama

És curiós això, de petit li deia "mama", de més gran vaig canviar a "mare" (potser queda com més formal?), però ara ja fa temps que li torno a dir "mama", molt més proper. I la meva mama avui fa anys, o sigui que si la coneixeu o la trobeu pel carrer feliciteu-la; ella no us ho dirà pas que fa anys, no pas perquè se n'avergoneixi ni molt menys, però la humilitat que tragina fa que no vulgui mai convertir-se en el centre de res, ni avui que és el seu dia.

No cal fer ara una competició per a veure quina és la millor mama del món, bàsicament perquè hi hauria tantes guanyadores com participants opinéssim...i si, ho admeto, per mi la meva "mama" és la millor del món. Per què? doncs simplement perquè, de gran, m'agradaria assemblar-m'hi. I qui no?

Té una força de voluntat a prova de bombes, no ho dic per dir, de fets que ho constatin n'hi haurien molts: treballant fora de casa i a casa des de sempre, essent la crosa necessària per apuntarlar la família quan això ha fet falta, havent de ser estricte quan ha calgut (amb ella i amb els altres), cuidant dels pares/sogres quan s'ha necessitat, i sempre, sempre, educant amb rigor. Per això dic que m'agradaria semblar-m'hi de gran.

Home, com tothom té les seves coses, tampoc us penseu: tossuda com una banya de marrà (es taure, com ma germana, o sigui imagineu-vos dos taures a casa...ufff), adicte a la neteja (ho sento mama, ja et suposaves que això sortiria no?)...de fet, penso que de sempre li ha tingut un carinyo especial a l'aspirador...(pam!!! ja l'he dita).

De les coses que més valoro és la capacitat per entendre les coses que té, obviament ( i forma part de l'educació que ens ha donat) quan les coses no li agraden t'ho fa saber...i, no ho negarem, el seu moment de "pronto" el té...però malgrat tot al final sempre serà allà, per quan ho necessitis. Un dia es fa enfadar molt amb mi, molt; més que enfadar-se es va sentir decebuda pel que havia fet el seu fill, molt decebuda. Tant decebuda que per un moment vaig pensar, ho reconec, que la relació podia quedar ferida per sempre...però no, l'amor que té cap els seus fills és molt més gran que tot això, i com que el temps ho cura tot si hi ha bona voluntat, després d'unes setmanes tot tornava, per sort meva, a la normalitat.

Gran iaia pels meus fills (llàstima que no pugui exercir de iaia tan sovint com voldria...65 km ens separen) i, com no, gran cuinera, molt gran; de fet, tan gran que mig en conya mig en serio el meu pare deia que un dia muntarien un restaurant amb ella de cuinera...només hi ha un plat que se li ha resistit un dia..ejem...l'arròs negre, on potser es va passar de negre, però tot és qüestió de gustos no?

Seriosament, mama, GRÀCIES...si si en majúscules, perquè en dies com avui et mereixeries tot l'or del món...però no, avui serà un dia com un altre, t'aixecaràs, faràs la feina i ens faràs als que estem al teu costat una mica més afortunats que ahir.

Strauss-Khan

Un tema delicat, molt delicat. No entraré a avaluar l'actuació d'aquest individu, primer, perquè cal presumpció d'innocència fins que no es demostri el contrari, segon, perquè en el cas que es demostri que si va fer el que se lin està imputant, no tindria justificació possible; per tant, deixeu-me parlar de com s'està tractant el tema.

Primer de tot, per qui no ho sàpiga, l'individu al que estem fent referència és Dominique Strauss-Khan, president del FMI (Fons Monetari Internacuional), francès, d'esquerres, i principal esperança (o ex-esperança) del partit socialista francès per prendre de nou les regnes del govern francès, en mans ara del futur papa Sarkozy, de dretes.

Ahir a la tele vam poder veure les imatges del moment de la vista oral on se li denegava la llibertat sota fiança per l'alt risc de fuga que, a parer de la jutgessa, tenia l'acusat. Recordo que no era el judici, aquest s'ha de celebrar, en principi, divendres; dic en principi perquè amb això dels juristes mai se sap. No era, doncs, el judici, i malgrat això, vam poder veure sense problemes la cara (demacrada, sense afeitar, amb cara de cansament) de Strauss-Khan. Això aquí seria impensable. Fixeu-vos en les noticies, quan hi ha algún judici (i fins i tot si l'acusat és declarat culpable) les imatges ens mostren l'acusat per darrera, des de dalt, però mai la cara, i mai en un primer pla.

Als Estats Units, sobretot amb la gent famosa, es poden veure les cares sense problemes; és com una manera de fer-los "avergonyir" ja que, en principi, la gent que té el privilegi de viure amb l'àurea de la fama al seu costat ha de ser exemple per la "gent del poble". Ha passat amb altres casos, ara recordo, per exemple, O.J.Simpson, un dels jugadors més mediàtics de futbol americà. Gent que viu als EEUU diuen, també, que si al final es demostra la seva innocència, els mitjans també es volquen en que l'innocent tingui les plataformes necessàries per netejar la seva imatge.

Aquí un cop va passar una cosa semblant, recordareu les imatges de l'ex-conseller Salavedra i en Prenafeta, en el cas del blanqueig que va esquitxar Santa Coloma, baixant d'un furgó, emmanillats, agafant-se fins i tot els pantalons pq no se'ls hi caigués... Aquí es va atacar molt el fet que aparaguessin les imatges...més enllà d'això: com han quedat aquestes persones? són culpables? innocents? els hi restabliran l'honor d'alguna manera?

Ja us ho he dit, delicat el tema d'avui.

2 anys de l'arribada a l'elit

17 de maig de 2009, a la majoria de la gent aquesta data no li dirà res, era un diumenge, i com diu una de les grans pel·lícules que s'han fet mai (sota el meu punt de vista de no entès en cinema) com és "Un domingo cualquiera":  "en un domingo cualquiera puedes ganar o perder"...una veritat com un temple...a nosaltres ens va tocar guanyar.
´
Érem a Badajoz on havíem anat a jugar la fase d'ascens a Lliga Femenina, a la màxima categoria del bàsquet espanyol. Aquell diumenge estàvem a 40 minuts, el que dura un partit, d'aconseguir l'objectiu que, un any enrera, en un sospir, se'ns havia escapat a Santiago de Compostela. Allà, a la ciutat on culmina el camí sant, vam topar contra la mala sort i les errades pròpies (quantes vegades se m'ha aparegut al cap la mala gestió dels últims segons de partit) i contra un gran equip, el Sòller, que durant la temporada s'havia mostrat molt fort, quasi imbatible.

A Badajoz el Sòller era el Uni Girona, en tota la temporada em sembla que havíem perdut un parell o tres de partits però davant nostre no hi havia un rival qualsevol, al contrari, hi havia l'Obenasa de Pamplona, l'altra gran plantilla de la competició i, perquè no dir-ho, junt amb nosaltres, els grans candidats a pujar de categoria. Un partit tonto que van tenir a la fase d'ascens els va portar a haver-s'ho de jugar amb nosaltres. I així va ser. Un partit llarg, de 40 minuts, amb alternança al marcador, on al minut crec que 33' havien agafat una avantatge de 5-7 punts i allà se'ns va aparèixer l'Astou (la Moreneta, vaja) per rescatar l'equip i donar-hi la volta, la mateixa Astou que un any abans ens havia passat la mà per la cara jugant amb el Sòller...quines casualitats té la vida.

La nit abans de la final no vaig dormir, no pas pels nervis (aquests, mal m'està dir-ho, els acostumo a gestionar prou bé) sinó perquè vaig estar tota la nit (potser, a molt estirar, vaig dormir una hora) preparant el video del rival per passar-ho a les jugadores i a l'entrenadora a l'endemà. Jo era l'entrenador assistent i, entre altres tasques, tenia la de fer els informes dels rivals, fer els muntages dels videos, etc...i aquell dia no podia fallar. L'Obenasa el coneixíem bé, a part dels nostres enfrontaments en lliga regular m'havia procurat altres partits seus i, obviament, els tres de fases que havien jugat abans del partit decisiu. Calia acabar de completar la feina que portava feta de casa amb les novetats tàctiques que havien mostrat en els partits anteriors. I així ho vaig fer, tan bé com vaig poder o vaig saber, l'ocasió s'ho mereixia.

A l'endemà, a primera hora, en Borja (el delegat, un gran professional, creieu-me) i el preparador físic, en Xevi (petit però gran) es van encarregar de la resta (com us trobo a faltar nois!!!! fèiem un bon equip eh?). Tenien muntat un autèntic "media center" a la seva habitació, vam imprimir l'scouting (l'informe), vam repassar el video....tot estava a punt.

En acabar el partit em va passar una cosa curiosa, tot eren crits al voltant meu, felicitat, eufòria...però necessitava tenir el meu moment sol, el meu moment de desconnexió total, havia estat molta pressió, molts dies treballant per aconseguir allò, molts sacrificis personals (si vau llegir un post anterior us explicava que feia just una setmana havia nascut el meu fill petit, i els havia hagut de deixar a ell, al seu germà i a la dona a casa, just en sortir de la clínica)... Me'n recordaré sempre les paraules que em va dir en Joan Carles, que després seria l'entrenador de l'UniGirona a la primera part de la segona temporada a l'elit: "Kape, només la gent de bàsquet podem entendre tot el que ha costat arribar fins aquí, gaudeix-ho..."...oi tant si va costar, per això la satisfacció va ser doble, o triple.

fi de temporada

Després de més de 8 mesos de temporada ahir vam, a nivell de competició, posar punt i final a la temporada 2010-11. Temps hi haurà de fer les valoracions però així, a salt de mata, prou content de com ha anat tot plegat.

Pels que em llegiu, aquest any he estat entrenant a Roses, just on visc ara. Era el meu retorn al bàsquet amateur després de 3 anys treballant en un equip d'èlit, per tant, vulguis que no, calia una readaptació mental important. Passar de fer 8-10 sessions d'entrenament a fer-ne 2, de ser sempre 10-12 jugadores (sempre!! recordem que a l'èlit les jugadores viuen d'això i per tant estiguin lesionades o no venen a l'entrenament, no hi ha excuses) a no saber mai quantes seríem, tot i que com a màxim podíem ser 9....

Sigui com sigui, i com ja he dit moltes vegades en aquest bloc en altres escrits, bàsquet és bàsquet, i estic moderadament satisfet (sempre s'ha de ser autocrític) en com ha anat tot plegat. Érem un equip que, sense pretemporada, vam haver de fer unes fases per veure si podíem jugar en aquesta categoria o en una inferior. A més de ser una plantilla curta hem tingut alguna lesió, sobretot la de la Laura, de llarga durada, que ens ha mermat el número de efectius. Si ja hem dit que només teníem dos entrenaments, la cosa s'agreuja quan diverses jugadores estudien fora, per tant, poden només venir un dia a entrenament.

Davant aquestes circumstàncies calia un replantejament diferent del que tenia previst en un principi. De què serviria posar complicades normes defensives, un fotiment de sistemes en atac, etc... si això acabaria desconcertant el propi equip? A més, les jugadores venien de diferents realitats l'any passat, per tant, calia construir equip i que a partir d'un senzill ABC, les noies creguessin en el que feien... i potser això ha estat el més difícil, però també el més gratificant un cop  veus com l'equip ha evolucionat.

Obviament un equip està fet de moltes jugadores, per tant, de molts caps pensants amb opinions pròpies de com ha anat tot plegat. Hi ha jugadores que amb el pas dels mesos han millorat espectacularment, d'altres potser no tant (admeto que una de les meves missions és que cada jugadora fos millor a final de temporada respecte a l'inici i en algun cas no ho he aconseguit). Com ha equip si que hem crecut: malgrat les dificultats haurem quedat quartes (els tres equips de dalt eren molt millors que nosaltres i malgrat així o els hem guanyat o hem estat a punt de fer-ho) i haurem estat el segon millor equip defensor (sense jugar, ni un segon, en zona).

Això ens ha portat a que, segurament, tindrem plaça per jugar a 2ª catalana l'any vinent. Ara tocarà començar a planificar la temporada vinent, a tenir converses amb l'Albert, el coordinador (un deu també per ell per la feina que fa) i amb les jugadores, quina seguirà? quina no? Sigui com sigui, gràcies a totes, a l'Ester, la Laia, la Laura, la Laura (petita), l'Ariadna, l'Aida, la Joana, la Leti i la Maria...gràcies a la Lorena i a tota la gent del club per haver-me fet sentir tan bé, és molt còmode treballar d'aquesta manera. Eiii i encara que això soni a comiat no ho és eh? que dijous toca tornar a entrenar!!!...que encara haig d'aprendre molt més d'aquest equip, i del que vindrà.

eurovisió

Ahir es va celebrar la, crec, 56a edició del festival de música de Eurovisió; ajudat pel fet que ahir no hi havia futbol a la mateixa hora i que el pla B, a "la Noria", hi sortia en Finito de Còrdova (ensabonada general per ser torero) i la seva parella Arantxa del Sol (molt maca ella, això si, però prou), vaig decidir quasi sense voler veure el festival.

Haig de reconèixer que fèia anys que no mirava el concurs. M'agrada la música, però aquesta mena de festivals s'acostumen a fer ferragosos. La solució adoptada (davant la gran quantitat de països que tenim ara a Europa i que volen participar al concurs) ha estat prou bona: fer unes semifinals en dies anteriors i, per fer les votacions, que els representants en connexió per cada país diguin només a qui van els 8,10 i 12 punts, de l'1 al 7 ja apareixien directament en pantalla. Prou àgil tot plegat.

El que més em va impactar va ser un video, de 90 segons de durada, on a càmara superràpida s'anava veient com s'havia transformat un camp de futbol (el del Fortuna de Dusseldorf ja que era en aquesta ciutat alemanya on es celebrava el concurs de cançó) en el plató-escenari on es va realitzar el festival. Brutal!!! en 6 setmanes van fer una obra faraònica, i clar, en plena temporada l'equip de futbol havia de seguir jugant; doncs per fer-ho van "construir" un camp de futbol professional i provisional just a 300 metres d'on ahir hi havia la  moguda. Deu n'hi do pels alemanys.

El resultat? pel que es veu no era el lògic, va guanyar Azerbaijan  quan no era cap de les favorites, però això ja passa. Ara bé, s'hauria de replantejar vàries coses. Amb un 90% de fiabilitat pots encertar la majoria dels vots: Rússia vota alt a Ucraïna (i viceversa), Noruega vota alt a Suècia (i viceversa), Xipre vota alt a Grècia (i viceversa)...i apa, anar fent...i com que de repúbliques ex-bàltiques i ex-soviètiques n'està ple, doncs ja sabeu amb qui parteix amb més puntuació que la resta. La representant espanyola, 23 de 25. De cançons n'hi havien de més fluixes (però poques); això si, el que dèiem, de 43 països  només 6-7 van votar Espanya i amb una puntuació màxima de 5 punts, excepte Portugal i França que li van donar 12 punts...curiós si més no.

Amb Eurovisió passa una mica com amb "Gran Hermano" o altres programes, en el sentit que tothom diu que quina frikada i que no mira aquestes coses i, en canvi, l'audiència devia ser brutal. No tinc dades però em baso en el meu twitter, tot deu (o quasi) mirava el programa perquè anaven "pilejant" comentaris, prediccions, etc, i ho feia des de Susanna Griso a periodistes esportius de RAC1 i de Queco Novell a Carmen de Mairena, i l'Iñigo, un dels personatges més actius no ho va fer...perquè era qui retransmetia la gala per la televisió espanyola.

I dels twitters alguns de molt originals, per exemple, aquell que deia que potser Eurovisió ens podria facilitar la independència: ja que els països veïns es voten entre ells, si Euskadi, Galicia, Catalunya...fóssim independents Espanya potser tindria possibilitats...o aquell en el que s'estranyava que la Merkel i la cantant d'Alemanya fossin del mateix país...ja us imagineu el perquè no? (el twitter, per més pistes, l'escrivia un home).

tot arreglat

Els usuaris de blogger hem estat dos dies sense poder accedir al blog, de fet, s'hi podia accedir (és a dir, podíem visionar-lo) però no podíem afegir-hi cap escrit, ni escriure opinions, etc... Quan tens l'hàbit de fer una cosa et molesta que elements externs t'impedeixin dur-la a terme. I això és el que va passar.

Quan intentaves entrar a afegir un nou post, apareixia una pantalla amb un codi d'error i et recomanava que anessis a un forum del propi blogger per "compartir" el que t'havia passat amb la comunitat de bloggaires. Allí, com a primera impressió et duies el fet que no estaves sol en aquest "món de l'error" i això, en certa manera, ja t'alleugeria una mica. I més quan la notícia d'aquestes dificultats en el blogger va trascendir la pròpia xarxa i fins i tot va aparèixer com a notícia en un butlletí informatiu a la radio.

Sabeu que un dels meus reptes, i que fins ara estava complint escrupulosament, era escriure un pots en aquest bloc cada dia, cada dia, durant un any. Fins ara ho havia conseguit, alguns dies amb més dificultats d'altres menys, alguns dies (la majoria) a primera hora del matí, en altres ocasions una mica més tard. Ara, però, he estat dos dies sense acudir a la cita. Frustrat? Enfadat? No ben bé. Un no es pot sentir responsable sobre un acte sobre el qual no hi pot tenir influència. Hauria de sentir que he fallat al meu repte si realment no hagués fet l'escrit; però no ha estat el cas. Jo he fet l'escrit, però com que no el podia publicar l'he guardat al disc dur del portàtil; avui, quan he pogut ja entrar definitivament al bloooger sense restriccions he penjat els escrits dels dos dies anteriors.

És una bona "filosofia" això de no preocupar-se en excés de les coses que no podem controlar; ahir, fins i tot, ho comentava a la xerrada de l'inici de l'entrenament dels divendres. No és bona cosa angoixar-se, frustar-se i demés per l'arbitratge, per com són les cistelles, per si la pilota bota més o menys...els esforços cal focalitzar-los en allò sobre el qual si tenim influència. Ara el blogger ja està arreglat, seguirem amb el repte que ja queda menys.

èxit o fracàs (escrit corresponent al 13 de maig)

Èxit o fracàs, guanyar o perdre...aquesta dicotomia la tractaven ahir a Banda Ampla de TV3. Admeto que tampoc vaig veure'l tot (entre l'hora que era, que un servidor estava cansat,...) però si el suficient per captar diferents opinions interessants.; de fet el bo que té Banda Ampla és que molts dels que opinen tampoc són experts en la matèria sinó que simplement són gent "del carrer" que opina sobre un tema concret.

Tots tenim la nostra opinió sobre l'èxit i el fracàs. Com definiríeu l'èxit? com allò d'assolir el que algú desitja? i si per aconseguir això resulta que has provocat un perjudici sever (volgut o no) a tercers, seria essent èxit el que has tingut? Potser, com algú dèia, si haurà estat un "èxit personal" malgrat la societat no ho entengui així...tot els dictadors, per exemple, serien exitosos.

I parlant de dictadors i societat, potser aquest últim terme "societat"  va ser la paraula que més va sortir en el debat...i a mi això em fa una mica de ràbia. Em fa ràbia perquè la majoria acabem (parlo en 1ª persona del plural com a deferència però realment me'n desmarco) culpant a la societat pels actes que acabem fent. La societat ens marca que hem de tenir un cotxe d'aquest tipus, una segona residència, guanyar una competició per ser reconegut...?, realment és així? Excuses de mal pagador. La gent parla de la "dictadura de la societat", però caiem en aquesta dictadura si volem. He parlat diverses vegades dels reptes que em vaig marcantr tant a nivell esportiu com en altres àmbits; doncs, per exemple, per mi serà un èxit el dia que acabi la meva primera marató, encara que sigui amb un temps irrisori, com va ser un èxit quan vaig acabar la primera carrera de 10mil metres. Potser per la societat només seria un èxit si acabés primer, però com que jo sé l'esforç que és per una persona que fa pocs anys era incapaç de fer 500 metres sense esbufegar, acabar cada cursa, per mi, ja és un èxit.

Obviament també es va parlar de l'èxit en el món econòmic, empresarial...amb la que està caient en aquests darrers anys és normal. Quan parlaven d'això, un espectador va enviar un missatge amb una frase que la trobo brutal i que passarà a formar part d'aquelles que tots tenim com a referent en el dia a dia: "l'emprenedor o guanya o aprèn, mai perd". No la trobeu brutal? Potser me l'escriuré darrera la porta del despatx per llegir-la aquells dies que un creu que tot surt malament. De fet, tots som emprenedors en certa manera, no em negareu que s'ho ha de ser per anar superant el dia a dia, continuament ens hem de reinventar...per tant, a guanyar i a aprendre cada dia...començant per ja!!!

aixecada de camisa col·lectiva (escrit corresponent al 12 de maig)

Avui toca un mail d'aquells d'indignació. Intento, no us penseu, quan estic en aquesta fase d'emprenyamenta sospesar molt i molt el que vull dir i normalment tardo un dia a escriure el post per intentar veure les coses amb més calma i escoltar opinions a favor i en contra que puguin ajudar-me a enquadrar millor la meva opinió. El post que escric avui, doncs, correspondria millor a ahir. He intentat que la meva mala llet reposés...però no ha estat massa possible.

El post d'avui, doncs, fa referència a l'actuació dels nostres polítics amb el tema del fons de competitivitat, és a dir, aquells 1400 milions d'euros que es veu que ens deuen de l'estat i que, lluny de donar-nos-els, encara ens exigeixen una major contenció en la despesa per baixar el dèficit. Hi haurà pals per quasi tothom, aviso.

Algú em pot explicar (amb una explicació coherent) a què juga el PSC? Al senat vota a favor de la moció de convergència, que exigeix el pagament ja d'aquests fons, i en canvi els 25 diputats al Congrés hi voten en contra; a part de la pròpia contradicció hi ha el fet de que els 25 diputats, elegits a Catalunya, amb els vots dels catalans, prenen un decisió que saben que va en contra de Catalunya. Difícil de justificar no? Doncs ho intenten!! Surt ahir la seva portaveu hi fa la trista figura davant del micro (em va recordar les rodes de premsa de Karanka justificant Mourinho) dient que els de CIU no es posin el nom de Catalunya en va a la boca...però què collons s'ha pensat? Joaquim Nadal diu que és històric que CIU s'hagi alineat en una votació al costat del PP i que això és la prova de futurs pactes...i el PSC, bé, gràcies a deu no tothom, però els diputats del PSC, senyor Nadal, amb qui s'han alineat?

I el PP a què juga? Juga a fer veure que està d'acord amb la injustícia que rebem els catalans...s'han tornat bons de cop? els importa Catalunya de cop? Hipòcrites, falsos i fariseus!!! Els desgraciats (sento faltar però lo que van fer és un atac total a la democràcia) truquen als titelles de Coalició Canaria dient: "eii, voteu en contra, nosaltres votarem a favor però si vosaltres voteu en contra la moció no s'aprovarà i tots contents"...perquè ho fan? doncs clar, per desestabilitar una mica més als socialistes...la guerra del PP obviament no està en ser justos amb el territori català, si no en destronar el PSOE del govern i posar-s'hi ràpidament ells.

PNV: moltes gràcies per la vostra abstenció!!! Recordo que sempre que heu necessitat els vots dels vostres companys catalans els heu tingut...i ara? així ens torneu la moneda? Clar, com que vosaltres teniu un concert econòmic de puta mare, als altres que els donguin no?

CIU: ara feu-vos les víctimes, fins a cert punt teniu raó, però només fins a cert punt. Recordo que l'Artur Mas va anar a "desencallar" l'Estatut directe a la Moncloa no? I si no recordo malament us n'heu vanagloriat durant temps i temps, semblava que havíeu estat els salvadors de la pàtria per això...doncs si no estic equivocat, aquest nou Estatut que és tan meravellós i que havia de ser la "panacea" als nostres mals, diu que aquest fons de compensació l'Estat no està obligat a donar-nos-lo fins el 2013. No ho sabíeu o és que no us vau llegir la lletra petita.

A tots plegats: podríeu deixar de jugar amb Catalunya i amb els catalans de a peu, els que cada dia amb el nostre esforç intentem aixecar un país que per vosaltres és una simple joguina, o haurem de cridar a sometent?

herois

La paraula heroi pot tenir diverses accepcions, totes relacionades, una d'elles és "persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment". En el món de l'esport, en les darreres 48 hores, hem conegut la història de, en certa manera, dos herois, un podrà explicar la seva experiència quan arribi a casa...l'altre no.

Josef Ajram, l'ultrafondista (i broker de la bolsa), del que ja n'he parlat diverses vegades aquí, va completar, ahir, el repte de l'EPIC5. Recordo que per superar aquest repte s'havien de fer 5 Ironman seguits (en 5 dies consecutius, un per dia), això és, 3.9 km nedant (19.5 en total) + 180 km en bicicleta (900 km) + 42 km corrent (220 km)...no està malament no? Bé, i a més, s'havia de fer cada dia en una illa diferent de Hawai (per tant, s'havien de desplaçar d'illa en illa). Només foren 5 els elegits, i d'ells, crec que en varen acabar 4, entre ells en Josef. Ja no és el fet de la resistència física que has de tenir pel fet de fer unes 10-11 hores d'esport ininterrumpidament, sinó lo fort que ha de ser el teu "coco".

Crec que no hi havia un guanyador de la prova, és a dir, que no hi havia classificació; però, realment, creieu que de fet no són tots els guanyadors? 4 d'ells per haver superat el repte i un, el que va haver d'abandonar, pel fet només d'haver-ho intentat. De fet, en el món del triatló (o de l'ultratiatló) hi ha un concepte que s'anomena finisher, traduïu-ho com, "el que ha acabat"...i això de per si ja mereix un reconeixement.

Com reconeixement té, i ha de tenir, Weilandt, el ciclista que abans d'ahir, en el descens d'un port de muntanya al Giro d'Itàlia va caure i el seu cap va impactar violentament contra l'asfalt. Resultat? Mort. Així de curt i ras. Una persona de 26 anys que de cop i volta veu truncada la seva vida fent allò que a ell més li agradava: còrrer en bicicleta. Els ciclistes, uns esportistes fets d'una pasta diferent. Jo que sóc aficionat a pràcticament tots els esports i que vinc, en certa manera, del món de l'esport, respecto tant els ciclistes, els admiro tant!!!

Els admiro per la seva valentia, pel fet de que molts d'ells no acaben de sortir mai de l'anonimat (qui no sigui aficionat de l'esport: em podríeu dir quants ciclistes coneixeu? i futbolistes? diferència no?), pel fet que sacrifiquen el "jo" per ajudar el cap de files a assolir els objectius...tot això i més sense cobrar un gran sou (només els grans ciclistes mediàtics cobren pastarrufa important) i, sobretot, exposant-se a perills com el que ha segat de cop la vida de Weilandt. Com diu aquella frase tan suada a vegades, però tan certa: el chasis dels ciclistes és el propi cos...

Descansa i recupera't Josef, que un nou repte d'esperarà....descansa en pau Weilant, potser ara t'espera el repte més gran (Rest In Peace).

el temps va passant

Diumenge passat, fa un parell de dies, vam fer una trobada amb els amics més amics de mentre estudiàvem biologia. Aquestes trobades ja les solem fer de tant en tant, potser no tan sovint com ens agradaria, però clar, cadascú té la seva vida muntada i no és fàcil trobar un dia que ens vagi bé a tots.

Malgrat això, 2-3 cops l'any ens trobem. Potser durant la carrera ens trobàvem per estudiar junts, per passar-nos apunts, per fer algun sopar "universitari", etc (nosaltres érem més de fer sopar als pisos d'algun company que no sortir de farra els dijous). Ara la Mònica, la Mercè, en Ponç, l'Albert i un servidor (sense oblidar la Núria que viu als Estats Units i que sempre surt a la conversa malgrat que físicament només hi pugui ser mooooolt de tant en tant, obvi) ens trobem per fer-la petar, per parlar del dia a dia, dels fills, de la feina, de les aficions...

El temps va passant i clar, la vida ens ha anat canviant, ara a les trobades hi venen la Marta, en Jordi, la Montserrat (les parelles respectives, vaja), i la Júlia, l'Oriol, en Ponç, en Quim, en Pau, la Clara (l'última en afegir-se fa un parell de mesos), l'Oleguer i l'Eudald, o el que és el mateix, els nostres fills. Qui ens havia de dir fa uns anys quan tocàvem la guitarra ben sopat -que hippy que quedava- que ens seguiríem trobant amb aquestes benvolgudes diferències.

Quan ens trobem sempre tenim la dèria de programar una futura trobada, més llarga, amb autocaravana per exemple, o anar al delta o a fer un viatje a Xipre (és l'última proposta d'aquest diumenge) o als Estats Units per veure la Núria...malgrat que al final es queda només amb bones intencions (si ja ens costa trobar un dia de tant en tant per fer un dinar...). Com si fos el dia de la Marmota, surt a les nostres converses el viatge final de carrera a Turquia i la carta que allà vam començar a escriure i que hauria de voltar entre nosaltres, malgrat ara estigui "segrestada" als Estats Units amb la Núria.

M'agrada trobar-me amb els meus amics, i m'agrada saber que aquells que duran una època van formar part del meu dia a dia encara hi són presents, malgrat el contacte tan directe s'hagi perdut. Allà els tinc, i ells també ens tenen.

dos anyets

Dos anyets són els que avui fa el patufet de casa, l'Eudald. Fa dos anyes era dissabte, i de ben matí, la Montserrat i jo anàvem amb el meu cotxe per l'autopista de la costa, direcció Clínica del Remei. Anàvem xino-xano, i no pas per la zona 80 si no perquè l'Eudald estava tan mandrós que aquell era el dia que s'havia decidit que el doctor "ajudés" al procés, que es provoqués el part vaja. Com a curiositat me'n recordo que per l'autopista, a l'alçada de Badalona, vam avançar un tal Nacho Solozábal.

La cesàrea i tot el procés va ser prou ràpid; si no recordo malament abans de les 9 del matí ingressàvem i abans de les 11h ja tenim aquí el petit príncep. Des del primer moment ja va fer gala de com n'és de punyetero, i me'n recordo dels esglais de dolor que fèia la meva dona cada cop que tocava donar-li pit, perquè es veu que el nano li fotia cada mossegada...

En fi, me'n recordo del que vaig dinar aquell dia. Per celebrar-ho vaig anar a un restaurant proper que feien menjar força ràpid (tipus entrepans, plats combinats...) a menjar-me un trikini!!!! Imagineu, 3 pisos (tres llesques de pa de motllo) amb tot de coses a dins: llom, bacon, ou farrat, enciam, formatge, maionesa, hamburguesa.... i amb patites fregides de guarnició...vaja, una bomba de greix i de calories!!!! Però un dia és un dia i bé s'havia de celebrar que tot havia anat bé no?

M'enrecordo que van ser dies d'hospital força cansats, obviament per la dona que s'havia de recuperar d'una operació (la cesàrea no deixa de ser això, una operació) i també per mi que em passava les hores preparant els documents, informes, videos, etc... que necessitava l'equip de bàsquet al que estava (Uni Girona) per anar a disputar la fase d'ascens per assolir la Lliga Femenina a Badajoz.

Dos anys han passat des que l'Eudald està amb nosaltres. I deu n'hi do com de ràpid aprèn les coses; home, no us diré que ja ens hagi demanat diners per anar a la discoteca Chic's de Roses, no tant, però és ben cert allò que diuen que els germans petits són més "pillos" perquè aprenen dels seus germans grans. El nostre és pillo, i molt!!! És un punyetero a l'hora de menjar (un suplici quasi tots els dies) i hem passat moltes nits mogudes per no ser massa de dormir tampoc.

Malgrat tot, ara ja feia unes quantes nits que dormia quasi seguit. Faig servir el passat perquè avui hi ha tornat. Tres vegades a començat a plorar enrabiat demanant la mama, i enfadant-se amb mi quan intentava consolar-lo; clar, avui vol la mama, res a dir, segur que d'alguna manera sap que fa dos anys ells eren els protagonistes: l'Eudald per treure el caparró cap aquest món i la Montserrat per ser-ne qui ho va fer possible. Per molts anys.

records d'Eurolliga

Aquest cap de setmana els aficionats del bàsquet estem d'enhorabona, Barcelona està vivint la fase final, la "final four", de la millor competició per clubs que hi ha, l'Eurolliga. Els quatre millors equips del continent d'enguany (Maccabi, Panathinaikos, Montepaschi i Real Madrid) estan dirimint qui serà el rei d'Europa, de fet, després de les semifinals de divendres entre grecs i israelians estarà la cosa.

Des d'inici de la temporada semblava clar que els tres primers estarien a la fase final, i potser el "sorprenent" ha estat el Real Madrid però si quan es van fer les eliminatòries els "merengues" es van guanyar l'oportunitat de ser aquí ho hem d'acceptar (ufffffffff, menys mal però que van perdre en semifinals eh?). Per molts analistes, aficionats, etc, l Olympiakos i el Barça, per plantilla, pressupost i demés, haurien d'estar aquí. Però l'esport és l'esport.

Fa 8 anys, el 2003, Barcelona ja va viure una final four a casa, amb un resultat moltr més positiu pels culés...conquerir la seva primera Eurolliga!!! Després de multitud d'intents frustrats (els aficionats recordareu les finals amb Jugoplastika de Split, la del tap il·legal de Vrankovic a Montero a París, etc...), el 2003, a casa, amb Pesic a la banqueta i amb jugadors a la pista com Bodiroga, Fucka, Navarro, Jasikevicius, De la Fuente... es va assolir la fita. I jo ho vaig veure en directe.

Doncs si, un servidor aleshores va disposar d'una entrada per anar a veure la Final Four Barcelona 2003. En aquella època un anava a tots els clínics haguts i per haver, a totes les xerrades que es feien pels entrenadors, per d'aquesta manera anar formant-me en aquest món (de fet, aquell estiu estaria a Màlaga obtenint la titulació d'entrenador superior). L'Associació Catalana d'Entrenadors tenia una sèrie d'entrades reservades i mira, ves per on, vaig poder disposar-ne d'una. En aquell temps anàvem sovint en Dejan, en Gaspar i jo mateix. Érem uns malalts d'això. Si algú dels tres no podia anar a un clínic ens passàvem la informació del que havien dit l'endemà mateix. Potser pel nostre esforç (i per la punta de sort que s'ha de tenir) els tres hem pogut tastar la mel del bàsquet professional, a l'ACB en Dejan i en Gaspar i a Lliga Femenina un servidor.

M'enrecordo d'aquell cap de setmana de maig del 2003 molt bé. Divendres i dissabte matí hi havia uns clínics de força nivell a "el Picadero", després a la tarda hi havia, divendres i diumenge, la pròpia Final Four al Sant Jordi. Què fer dissabte tarda i diumenge matí? fàcil., veure bàsquet, i és que a la pista annexa al Palau Sant Jordi s'hi celebrava una competició de juniors amb 8 dels millors equips d'Europa. M'enrecordo de la intensitat d'aquells dies, de com els somnis de futur en el món del bàsquet es barrejaven amb les ganes, com a culé, que el Barça aixequés la copa de guanyador. Les ganes d'aprendre d'aquells mestres que movien i gestionaven les peces (jugadors de bàsquet) eren il·limitades; Pesic, Messina, Ivkovic, Ataman; quatre mestres, quatre estils...i un servidor a la grada xalant...quin gran cap de setmana.

llibertat d'expressió?

Trobo que la llibertat d'expressió és un dret fonamental en qualsevol país democràtic, i a més ho crec fermanent. Malgrat això, és veritat que sempre qui està en el poder intenta apropiar-se del control de, per exemple, els mitjans de comunicació perquè donin d'ells la informació que més el afavoreixi.

Si això passa amb els mitjans públics què no ha de passar en els privats? Realment aquests són empreses (amb línia d'opinió, per desgràcia, clarament marcada cap al costat dret de la política o cap a l'esquerre) que en lloc de informar crec que el que busquen és donar el que els seus lectors/oidors/espectadors volen llegir/escoltar/veure. En temps d'un color polític (ex: ara l'esquerra) i davant de la decissió, volguda o imposada, dels mitjans públics de fer-li la rosca, abunden els mitjans privats que dretegen amb excés (La Raón, el Mundo, Intereconomia...).

Hi ha llibertat d'expressió, és cert i l'hem de defensar sempre, però què passa quan es transgradeix aquest dret? Jo puc dir que el meu veí (no és el cas eh?) és un xulo (llibertat d'expressió) però no que es repassa a la veïna del tercer sense tejnir-ne proves perquè estaria faltant a l'honor d'ell i de, sobretot, la veïna del tercer.

Davant el resultat de la del·liberació del Tribunal Constritucional de permetre la coalició Bildu presentar-se a les eleccions la reacció de determinats mitjans va ser dir que s'acabava l'estat de dret, de que era la pitjor notícia de l'Espanya democràtica o, com titulava en portada "La Razón": "ETA gana, España pierde". Voleu dir que amb titulars com aquests no estem vulnerant l'honor d'algú? Podem deixar que tothom digui el que vulgui sense haver d'exigir un mínim de rigor, de respecte per la veritat?

No tinc clar que un país modern s'hagi de regir per mitjans així. La llibertat d'expressió està en que la gent pugui opinar, i la gent on té un pes gran en l'opinió és quan exerceix el dret a votar en unes eleccions. I si més de 250.000 persones es queden sense poder exercir el seu vot momés per l'opinió que té certa part de la població espanyola (la que dreteja en excés) estaríem fent un flac favor a la democràcia. Si es pot presentar la Falange Española de las JONCS a molta més justiciia s'ha de poguer presentar l'esquerra abertzale.

mandra, molta mandra

Ahir a les 00:00 h començava un d'aquells periodes apassionats (fina ironia en el comentari), es donava el tret de sortida a la campanya per a les eleccions municipals (i autonòmiques en les autonomies no històriques) del 22 de maig.

Haig de reconèixer que és una cosa que a dia d'avui em fa molta mandra. A veure, no sóc dels "anti-política" ni sóc dels que dic que la política no m'interessa, etc... ans al contrari, trobo que un ha d'estar una mica atent al que passa al seu voltant perquè quan toqui exercir el dret/deure d'anar a votar es faci amb la màxima responsabilitat. Precisament potser és per això que em fa mandra. Per què? perquè cada cop que hi ha eleccions passa el de sempre, ja sembla la cançó de l'enfadós. Passa que més d'un 80% de les propostes queden en paper mullat, i els ciutadants anem empassant.

Això, aquest any, fins i tot, es magnificarà. Encara no he vist els programes electorals dels partits que es presenten al meu poble però de ben segur que comparteixen moltes actuacions i propostes; arreglar tal camí, potenciar la participació del jovent, millorar la gestió dels residus, etc... Tot això està molt bé...però d'aquí uns mesos quedarà en paper mullat perquè els ajuntaments, molts d'ells, estan amb l'aigua al coll i els que no han de vigilar de no enfonsar-se sota la crisi econòmica global.

Com va passar amb les eleccions autonòmiques, segurament dedicaré diversos posts als comicis electorals (gran expressió), ara de moment el primer està fet. Amics i amigues, tingueu paciència aquests dies, són dues setmanes, passaran aviat.

vendre el producte

Ahir vaig fer, en certa manera, de comercial. Vaig vendre, com millor vaig saber, l'empresa per la que treballo. Resultat? bo bo, o això penso.

Resulta que ahir al matí estava convidat per anar a la universitat a xerrar sobre l'empresa per la que treballo. Els assistents eren els alumnes de Biologia dels Artròpodes, l'assignatura que durant molts anys he fet com a docent. La Núria, la que ha pres amb encert el relleu com a professora de l'assignatura, va tenir la bona idea de mostrar als alumnes diferents opcions de feina "real" basant-se en els artròpodes; així, durant diversos dies, hi ha anat una persona encarrregada del monitoreig de les poblacions de papallones, una persona encarregada de la lluita contra el mosquit tigre, i un servidor.

L'empresa per la que treballo es dedica (ens dediquem) a fer proves d'eficàcia de repel·lents, insecticides, etc... No som una empresa de tractament de plagues, el que fem és muntar per les empreses químiques que així ho soliciten, una prova de laboratori, de camp, etc... per mirar si els seus productes són eficaços abans de treure'l al mercat. Com va dir la Núria quan em presentava, en certa manera, he passat a l'altre costat (com a mínim no va dir "al lado oscuro"). És veritat: he passat de la universitat on es prima la investigació a l'empresa on el que té pes és la "producció", he passat d'estudir els insectes a com fer per eliminar-nos ( o putejar-los...perdó per l'expressió), tot i que, per ser sincers, he matat molts més insectes en la meva època en la universitat.

Em va agradar, ahir, fer la xerrada a l'Aula Magna, ja que per defensar la tesi encara em queda un bon temps per poder-hi anar, com a mínim vaig tastar el plaer que és xerrar en un lloc com aquell.

No sé, fa de mal dir si a la gent li va agradar o no (per ser la xerrada a les 8:30h del matí tampoc vaig veure tants badalls), però crec que vaig transmetre el missatge del que fa la nostra empresa, i de com ho fa, que amb tantes regulacions, protocols i demés no és fàcil. Fins i tot em va sortir un voluntari que em vol ajudar a collir llimacs!!!! Perfecte, només necessito uns 900 llimacs d'una espècie en concret, com més siguem millor no? jajaja

encegament

Pels puritants lingüistes que em llegeixen (i que, dit sigui de passada, m'encanta que em corregeixin quan m'equivoco) no sé si realment la paraula amb la que titulo el post és correcte del tot. Però el concepte tothom l'entendrà. En els darrers 2/3 dies he vist diferents coses que han passat i que m'han fet rumiar amb com l'encegament és capaç q de modificar les actituds de les persones. Us en faig cinc cèntims.

Encegat el govern, i el PP, i el Tribunal Suprem amb el tema de la il·legalització de Bildu. Estan tan encegats plorant les seves víctimes passades (comprensible des d'un punt de vista de sentiments però fora de lloc si es parla en clau de govern, en clau de futur, en clau de pau) que crec sincerament que faran un flac favor a la democràcia impedint que gran part dels bascos puguin votar lliurement per un partit de l'esquerra nacionalista. Per la resta de notícies potser aquesta no ha tingut el ressó que caldria, però em sap greu que no donem opció a una pau definitiva en el conflicte basc; fer que Bildu es pogués presentar no faria més que ajudar a la resolució del conflicte...qui carregarà amb el pes de la responsabilitat quan això no passi?

Encegat el Madrid, el Real Madrid. Han caigut, han cedit al discurs victimista del seu entrenador; ara una jugada dubtosa assenyalada amb anterioritat a que es xuti una pilota que acaba en gol ja és robatori a mà armada; no hi ha autocrítica (només van xutar un cop a portaria en 90' quan necessitaven un mínim de dos gols), no hi ponderació en els comentaris. Trist, trist per a l'esport. Menys mal que la premsa internacional, més objectiva que nosaltres, posen les coses a lloc. Quan tardarà el Madrid a adonar-se del mal que s'està fent a si mateix? No puc dir que em sàpiga greu, ans al contrari, que vagin fent...

Encegats els aficionats tirant objectes als periodistes de "Punto i pelota" que estaven ahir seguint la celebració a Canaletes. Home, no seria aquest programa ni l'emisora on està (Intereconomia) un exemple de serenitat, d'equanimitat, de subjectivitat... per això mateix cal que no ens enceguem amb aquesta gent; i més quan qui rebia les agressions són catalans que defenses el Barça en un programa hostil amb aquest club.

Encegats els EEUU amb en Bin Laden. Obviament no tinc cap cap cap cap simpatia pel, possiblement, terrorista més gran; però això no treu que potser les coses es poden fer d'altre manera. Lo de l'ull per ull i dent per dent ho hauríem de deixar pels que no creuen en la democràcia. Ho veig així. Algú ha calculat els efectes que això que ha passat pot produir en un futur?

L'encegament no és bo, o això diuen.

s'ha mort el llop

Ahir quan vaig engegar la radio en pujar al cotxe per portar l'Oleguer al "cole" vaig entendre que alguna cosa havia passat: Escoltava la tertúlia radiofònica que acostumo a sentir a aquella hora i no podia endevinar què havia succeït feia poc, però alguna cosa trascendent havia estat. Just quan arribem al parking de l'escola, en Basté ho recorda: "aquesta matinada passada un grup especial de l'exèrcit americà ha assassinat Bin Laden a la seva residència de Pakistan". Patapam.

Obvi que és una notícia important. Com diuen la realitat supera la ficció: per un moment podem arribar a imaginar la de víctimes (civils i militars), el cost econòmic i danys colaterals que ha tingut tot aquest procés fins a arribar amb la mort ahir del terrorista mé buscat del món? Aviat farà 10 anys de l'espisodi de les torres bessones, i pocs dies després d'haver succeït qui estava en el punt de mira com a màxim responsable i instigador (ideòleg) de tot allò ja era el cap d'Al-Qaeda, Ossama Bin Laden.

Poques setmanes després començava ja tot aquest procés: 2 guerres (Irak + Afganistan) que han  provocat, com totes les guerres, destrucció, odi, violència...dolor, i vergonyes com la presó de Guantanamo. Però bé, per qui cregui que el fi justifica els mitjans ja té el que volia, el cap de Bin Laden.

Alguna cosa em va sobtar ahir de tot plegat: com és que encara no hem vist fotos del cadàver? Ep, no em malinterpreteu, no sóc gore ni res per l'estil, però em sobta com després de 10 anys de persecució fem dogma de fe del que ens han dit sense veure'n una prova fefaent. Home, sincerament, no crec que els Estats Units mentissin al món amb una notícia com aquesta, de fet, seria l'escàndol més gran de la història, però per als escèptics el dubte està sembrat.

També em va sobtar com la gent dels Estats Units va sortir al carrer a celebrar la notícia, sé que Bin Laden obviament era més semblant a un monstre que a un home, però celebrar tan efusivament la mort d'una persona...en Bassas em va explicar la raó en el telenotícies vespre: a Estats Units encara hi ha molta cultura de l'Antic Testament: ull per ull...

I, sobretot, algú em pot explicar com s'ha pogut amagar un terrorista com aquest durant 10 anys??? Fos una persona anònima ho podria entendre, però tenint els serveis secrets de mig món (sobretot els del mig món poderós) darrera seu...no sé, fa una mica de pudoreta tot plegat. I Pakistan? No eren col·laboradors dels EEUU? Pel que vaig veure a las imatges no vivia pas en una cova perduda en un desert eh?

En fi, suficients dubtes en tot plegat com perquè en pocs mesos algú faci un guió i esdevingui una pel·lícula d'èxit. Com a mínim el final ja el tenim: s'ha mort el llop (o el gos), però em temo que no la ràbia.

vaixells d'ocasió

Ahir s'acabava la fira del vaixell d'ocasió, i com quasi cada any des d'en fa quatre o cinc, un servidor hi va anar. Com es diu en aquests casos el marc era incomparable ja que la fira es desenvolupava en la marina d'Empuriabrava.

És una fira on hi ha una mica de tot, la major part de les coses, obviament, barces, iots, lanxes, caiacs, motos d'aigua, bots...però també alguna parada amb roba "marinera" i una amb "xuxes" i una altra amb creps que no és que tinguin massa a veure amb la fira però allà estaven.

I com és que vaig a aquesta fira? que ningú s'espanti, ni m'ha tocat la loteria ni res per l'estil (no cal que ara surtin amistats de sota les pedres volent navegar i fent festes en un iot privat a alta mar). Simplement m'agraden les barques i, per què negar-ho, algun dia m'agradaria tenir-ne una. Però això ara per ara és una quimera i un somni.

De preus, com a mercat d'ocasió que era, n'hi han de molt variats, des de 2800 € que varia una petita i vella lanxa fins a 1.450.000 € que valia el iot més car que vaig veure. I entre aquests dos extrems, un fotiment de barques de tot tipus. Però no només és el preu de la barca, de fet, en molts llocs fan finançament per tant, amb una còmode quota mensual pots tenir una bona barca el problema és...on la poses? el que realment encareix el productes és el cost de compra/lloguer dels "amarres" (en català em sembla que "amarratges", si us plau, no em tingueu en compte l'errada si de cas). Qui sap, d'aquí uns anys (molts em sembla a mi) i després d'estalviar una mica em puc veure tornant de pescar amb la meva barca...tal com ha fa el meu pare després d'haver estalviat mooooolt per tenir el seu petit somni sobre l'aigua.

Veient alguns dels iots de luxe exposats a un li venia al cap algun programa tipus "callejeros" (entre barris i barris "xungos" algun programa el dediquen al luxe o similar); fins i tot, hi havia una petita mostra de la "jet-set" que hi havia per la zona en el local "Cafè del mar"...homes i dones "pudientes" amb un bronzejat més típic de finals d'agost i parlant més amb el nas que amb la boca...si si, de "pijos" n'hi ha per tot arreu.

festes infantils

Quan un es pare es van cremant etapes, i ahir en vam viure una altra: les festes infantils. Efectivament, dimecres l'Oleguer portava un paper a la motxil·la on se'ns convidava a la festa per l'aniversari d'un dels seus amics de l'escola.

La reacció quan vam veure la invitació va ser: "ja hi som". Que penséssim això no és que ens fes un pal especial anar ahir a la festa, al contrari, el que passa és que en aquestes coses el que costa és que uns pares montin la primera festa, i segur que a partir d'ara es van succeïnt.

De fet, no m'estranya tampoc que els pares de l'Eric, que així es deia el nen, organitzessin la festa ja que tenien el lloc ideal!!! Un xiringuito aran de platja. Bé, segurament ara us vindrà al cap el típic xiringuito de platja, petit, amb quatre cadires de plàstic de la coca-cola, etc... Doncs no, res més lluny de la realitat. El xiringuito de la Pelosa, que així es diu per estar ubicat a la platja de la Pelosa (passat el Bulli, vaja), és més a prop de un autèntic restaurant que a un xiringuito, a part de que els voltants són preciosos, ho tenen ben arreglat, és espaiós...i fins i tot tenen una zona de jocs infantils tancada, per tant, ideal per anar-hi a passar un dia de platja, quedar-s'hi a dinar i tenir els nens allà jugant la mar de bé. Especialment per a l'ocasió, a més, van muntar un parell d'inflables a la mateixa sorra de la platja que van fer les delícies dels nens.

Que l'Oleguer no està encara avesat a això de les festes d'aniversari ho demostra pel fet que quan va arribar, en el moment de felicitar l'amfitrió li va dir: "Eric, te'm portat un cotxe de regal"...això és diu ser clar i català amb el regal que un porta.

Cal reconèixer que va estar molt bé; un pica-pica molt complet tant per nens com pels adults (em vaig poder controlar i tot...ja se sap, la dieta), un gran espai de jocs, el temps ens va acompanyar...en fi, que ja que entràvem a la roda de les festes d'aniversari ho fèiem amb bon peu.

Només una queixa, per què la majoria de pares, tot i que són catalano-parlants, quan es treu el pastís d'aniversari i es comença a cantar la cançó encara fan allò de "cumpleaños feliiiiiz..."? És un misteri a resoldre, equivalent al de "campeones, campeones, oeoeoeeee..." que no hi ha manera de catalanitzar-ho.