ara si, s'ha acabat

Tot té un final, menys la salsitxa que en té dos... No, seriosament va, avui arribo al final d'aquest bloc. Aquest és l'últim post. Siiiii, s'acaba...ohhhhhhhhhhhhh...jajajaja.

A veure, no siguem tan dramàtics, el bloc en si no s'acaba, el que s'acaba és aquesta periodicitat diària en l'escriptura: ara seré més laxe, potser escriuré un cop per setmana, potser un cop cada 15 dies, potser en una setmana escriuré 3 dies...qui sap?...en funció del temps que tingui i de les ganes d'explicar coses, de comentar les notícies o de fer-vos partícepts del que penso.

He assolit el repte, el 13 d'octubre de 2010 començava amb aquesta bogeria...i sincerament, pensava que em costaria més tot plegat. Home, mirant-nos-ho en producció-rendiment s'ha d'entendre que el balanç no ha estat el tot productiu: mitja horeta (de mitjana) invertida cada dia en fer aquests escrits però cap rendiment directe aparent...però només aparent perquè la satisfacció quan apreto "enter" a "publica el missatge" és un instant plaent, un instant de feina feta!

I malgrat no era l'objectiu primordial, el fet que hagueu llegit de tant en tant el bloc em fa realment feliç. Hi ha gent que em deia que era massa "exhibicionista", en el sentit de mostrar la meva opinió sobre política, llengua, economia, societat...bé, potser si, però també és una manera que em conegueu millor. No tinc res a amagar, sóc tal com he sortit "retratat" en el meu bloc. Merci pels que haveu deixat comentaris i merci també als que heu llegit el bloc sense deixar-ne rastre. Hi haurà posts que us hauran agradat més i d'altres que no tant, llei de vida.

Però aconseguir gairebé 11000 visites al bloc en un any vol dir 30 visites cada dia...que per ser un bloc molt personal, sense gaire floritures de disseny ni imatges espectaculars està més que bé. Gràcies de nou.

I res, us deixo, ja ens anirem veient (llegint) per aquí o per allà; hi ha una cosa bona en acabar avui el repte d'escriure aquest bloc diari...i és que a partir d'ara jo cada 12 d'octubre tindré una cosa a cel·lebrar  ;)

depèn com t'ho miris

Avui ha saltat una mica la polèmica sobre el que va dir ahir Bojan, l'ex-jugador del Barça ara a la Roma, al programa "El Convidat" de TV3 sobre la seva relació amb en Guardiola. Qui tenia la raó? Bojan o Guardiola? entrenador o jugador? Bé, de fet amb la que està caient al país no seria aquest el tema més important per polemitzar, això és veritat, però haig de reconèixer que si hi comences a donar voltes acaba essent una dissertació prou enriquidora.

I, com que les coses acostumen a tenir matisos i no ser blanques o negres completament, un no cal que es posicioni a favor d'un i en contra de l'altre, sinó que hom pot comprendre els dos casos.

En Bojan està dolgut; ell creu que no va ser prou valorat per l'entrenador, que estava en certa manera "discriminat". Sovint en l'entrevista parla de que era com invisible davant els ulls de l'entrenador, que creia que mereixia més oportunitats. Això pot passar, de fet, tot jugador és egoista i creu que podria ser més útil a l'equip i, a vegades, l'entrenador té "favoritismes" dins l'equip; en certa manera és lògica, o tots vosaltres us porteu exactament igual amb tots els companys de feina. Si això, a més, no afecta el rendiment del conjunt (com s'ha vist que en el cas del Barça aquest efecte no existia) l'entrenador acaba estant legitimat per actuar d'aquesta forma. La personalitat extremadament tímida d'en Bojan li deu haver passat factura, la seva posició de callar-se tot el que sentia i no explotar ni portes en dins ni portes en fora deu haver provocat que s'hagi anat enquistant en si mateix.

En Guardiola el tenim ara com poc menys que un déu o un beat, si demà surt a dir que cal que muntem un negoci de venda de gel a l'Antàrtida molta gent faria cua per obtenir els bitllets d'anada cap al continent gelat. Però Guardiola no és perfecte, segurament alguna errada té i pot haver tingut, potser no ha fet un tracte just al noi de Linyola...o potser si?

nit de contrastos

Ahir a la nit, mirant la tele, vaig viure una d'aquelles situacions en que t'adones que anem per molt mal camí avui en dia. Era al vespre i mirava la tele. TV3, "30 minuts": Mogadiscio, la ciutat fantasma. Allà vaig veure una de les imatges que més m'ha impactat de sempre.

No va ser veure cadàvers al carrer (això per desgràcia es veu en cada telenoticies ja sigui a Síria, Líban....com abans era a Irak...etc), ni veure com per desgràcia allà segueixen matant-se, com fa anys, entre "germans". No, la imatge més impactant va ser la primera que van passar, abans fins i tot d'aparèixer sobreimpressionat el títol del reportatge. Allà es veia obrir-se una porta i una estampida de gent entrant a un campament, amb prou feines esperant que la porta s'acabés d'obrir; era semblant a la típica imatge que veiem a l'inici de les rebaixes; però el rerafons era molt més dramàtic. No es tractava de recollir la ganga més ganga...es tractava de recollir alguna cosa de menjar, una mena de farro, blanquinós, alguna mena de cereal o arrós...i hi havia baralles, els nens i les dones trepitjant-se per arribar abans a l'olla... Brutal. Els homes no hi eren. Clar, estaven pels carrers de Mogadiscio metralletes en mà.

Tot seguit poso La Sexta, programa "Salvados", el títol d'avui és evocador "cuando éramos ricos". Brutal, parlen del dispendi que ha suposat en aquest país les infraestructures: carreteres sense cotxe, AVE's sense passatgers, la ciutat de l'Expo de Saragossa més desèrtica que els Monegros... El més greu és quan deien el que havia costat i l'equivalència del que costava a cada usuari. Denigrant, vergonyós...i ningú pagarà per això? Segurament que no, per què? Mogadiscio està molt lluny no?

preparats, llestos...?

Queden encara uns quants dies per iniciar la campanya electoral de les Eleccions Generals del 20N. Això si, després d'una llarga preeeee-campanya els partits ja esmolen les eines de cara als comicis i qui més qui menys ja ha traçat les línies bàsiques del que serà el seu programa, i sobretot, les cares que els representaran.

Així ho veig jo a dia d'avui.

PP i PSOE; perquè els poso junts? Doncs perquè quan parlem d'eleccions generals els candidats d'aquí pinten menys que un rotulador quan te l'has deixat una setmana destapat. La Chacón és com el Guadiana, apareix a Catalunya quan hi ha eleccions i desapareix els següents quatre anys. A qui vol enganyar? Em consta que molts socialistes d'aquí no estan pas massa entusiasmats en que els encapçali ella. S'ha manifestat obertament contra el pacte fiscal (que diran els de l'ala més catalanista del PSC?) i per maquillar-ho d'alguna manera s'ha inventat una nova manera de repartició dels diners (amb la paraula "fetitxe" dels socialistes,això si, FEDERALISTA), tan complicada que crec que no ho explicaria de igual forma en dos entrevistes cosecutives que li fessin.

En Jorge Fernández Díaz (Jorge, que no Jordi), del PP, farà ara esforços per fer-nos creure que els del PP espanyol ens estimen, que amb ells la vida ens anirà millor. Algú amb dos dits de front `s'ho pot creure? Cal que repassem episodis no massa llunyans com el paper del PP en contra de la immersió lingüística, denúncia de l'Estatut...i un llarg etc etc?

ERC-Reagrupament. Cares noves, Alfred Bosch (m'encanta com a escriptor, a veure com a polític...) i des de dalt el partit n'Oriol Jonqueras. Pacte amb Reagrupament d'en Joan Carretero. M'han agradat dues coses: a) que l'Alfred Bosch s'hagi sincerat i hagi dit que l'alegria no és plena pq volia anar també amb SI i les CUP per fer un front independentista comú i b) que en Carretero va dir que havien  entès des de Reagrupament que la gent independentista del carrer havíem demanat als partits que anessin junts d'una vegada, per sumar, no per dividir com es van fer a les últimes eleccions.

CIU. Com sempre, jugant a la puta i a la ramoneta, al vull i no vull, a posar-hi només la punteta... digueu-ho com vulgueu. Aquí i ara van de superdurs, que no negociaran per sota d'uns mínims innegociables, se'ls en va la llengua (arribant a l'ofensa com han fet en Mas i en Duran l'última setmana) i després.....reeeeesssss, ja us ho dic ara, res!!!! foc d'encenalls vaja.

ICV. El sindicaslista s'ha tornat polític. En Coscubiela ha sentit cants de sirena de la política i s'hi ha enrolat...farà alguna cosa? Doncs no ho sé pas, diuen que els de ICV són els que tenen el vot més fidelitzat...seguiran així o els posaran les banyes?

En fi, ens esperen unes eleccions apassionants amb un resultat previsible: tothom guanyarà, no?

jugar a ser entrenador

Ho sabeu, ho he dit moltes vegades. Sóc entrenador de bàsquet, una de les meves grans passions. Avui, però, us volia parlar d'unes aplicacions, jocs, o com ho volgueu dir, que ens permeten jugar una mica a ser entrenadors. D'acord, si, per qualsevol entrenador el que importa és el dia a dia, el tracte amb els jugadors, el mètode, les dificultats que es tornen reptes, les satisfaccions, els fracassos, la gestió de grup...i això, amb el que us explicaré no es pot fer.

Però en certa manera, amb el Supermanager, podem escollir jugadors, canviar-los, veure qui està en bona forma, vendre's aquell que no està rendint, etc... d'això us volia parlar, del Supermànager ACB. És un "divertimento", una manera de passar el temps, però alguna cosa ha de tenir quan són milers i milers els usuaris que fan els seus equips, que cada setmana estan pendents de qui ha rendit, de quin "xollo" poden trobar al mercat, de quina "rèmora" s'han de despendre. N'hi ha d'autèntics malalts, que es fan arxius excels amb els rendiments dels jugadors, etc. Jo no arribo a tant.

He fet els meus tres equipets, dos de "mixtes" és a dir, sense fixar-me la nacionalitat dels jugadors i agafant els jugadors que m'han semblat més rendibles (obviament cada jugador val un preu i tens un pressupost limitat) i un altre equip "quatre barres", és a dir, formats només per jugadors catalans...ja que no podem tenir selecció catalana deixeu-me divertir amb això...;)

Hi ha altres "supermanagers", els de la Lliga Femenina (menys "currat" però igualment addictiu), els de futbol (com sempre, s'havien de copiar de les iniciatives del bàsquet), els que es fan per campionats puntuals (com el passat Europeu de Bàsquet), etc...

El primer contacte que vaig tenir amb un joc-aplicació similar va ser un joc d'ordinador del mític Spectrum 128K que vaig tenir fa mooooolts anys. Era una cosa semblant al que posteriorment va signifcar el PC-Futbol i PC-Bàsquet; en aquests darrers casos controlaves tot un equip de futbol/bàsquet, i n'eres des de l'entrenador, al mànager, passant per director esportiu i responsable de marqueting. Ostres, només de parlar-ne m'entren ganes de buscar on tinc els CD's i instal·lar-los de nou a l'ordinador...

I que n'és de divertit jugar a vegades al que no pots ser i voldries haver estat, no? Ai no....que d'entrenador ja ho sóc!!!

escola de bàsquet

Avui ha estat el primer dia com a responsable de l'Escola de Bàsquet del Club Bàsquet Roses. M'ha agradat. M'ha encantat.

Quan l'Albertem va proposar, durant l'estiu, que m'encarregués de l'Escola de bàsquet del club m'ho vaig pensar uns dies, no gaire, això és veritat. M'atreia la idea. En un club, i més quan és d'un poble, és molt important que hi hagi una base important. En aquests llocs els futbol acostuma a engolir la major part dels nens petits, sempre ha estat més fàcil xutar una pilota que no pas llençar-ne una a una cistella. per això partim, en un principi, en certa desaventatge.

Però lluny de plorar aquestes coses em motiven. Em motiva fer una escola potent, que sigui la base de la piràmide del club. Que dels 26 nens que teníem avui, d'entre 5 i 7 anys, d'aquí a un temps segueixin en el club. Que comencin a aprendre hàbits saludables de l'esport. No serà fàcil, avui quasi em quedo afònic i això que crec que no he cridat pas massa, però els que sou pares ja sabreu el que deu suposar intentar que 26 nens i nenes, amb ganes de còrrer i de jugar siguin capaços d'escoltar el que els vols dir (i si a això hi afegim que cada jugador té una pilota a la mà...).

La Maria i l'Aleix m'ajuden; bé, no ben bé, diguem que és un treball d'equip, per tant, entre els tres portarem aquesta escola. Sembla que els nens han sortit contents (primera petita victòria), però això era de preveure el primer dia; seguiran venint així de motivats el divendres vinent? per què no? aquest serà el nostre repte en les pròximes setmanes, en els pròxims mesos... I els reptes, ja ho sabeu, em motiven.

quan els mites se'n van

Avui ens hem llevat amb la mort d'Steve Jobs, el cofundador d'Apple i, per molts, un visionari. Per d'altres ha estat simplement (que no és poc) un gran empresari. De fet, poca gent dels 50 anys cap avall no sabrà (o haurà tingut o té) sobre algun dels productes desenvolupats per l'empresa de la poma rosegada: iPods, iPhone, iPad...Macs... No, no són onomatopeies que els nens deixen anar per la boca quan encara no articulen paraules senceres, són gadgets (gran paraula que em recorda a l'Inspector del mateix nom), aparetets que a vegades semblen creats pel dimoni!!!

No hi entenc massa d'aquesta tecnologia; només vaig tenir un iPod que va acabar a dins la rentadora per error (i que no va aguantar el centrifugat, o sigui que per molt modern que sigui l'aparetet d'en Jobs va ser batut per una màquina inventada fa moooolts anys). El que si que volia comentar és la reacció que té el món quan es mor algun icone.

Quan això passa sembli que pràcticament l'haguem de santificar. Va passar amb la Diana de Gal·les, amb en Michael Jackson, més enrera amb l'Elvis, ara amb l'Steve Jobs (i els que em deixo). Els carrers s'omplen de santuaris improvitzats, espelmes, objectes representatius (avui he vist un fotiment de pomes mossegades, per la tele), gent plorant, trista per l'absència... cal?

Suposo que la gent necessita mites. Mmmmm, bé, tothom no; no m'imagino jo plorant per la falta de cap mite, a no ser que sigui gent de la meva família, gent propera, amistats...després potser si; potser és perquè per mi són tan o més mites aquelles persones que t'ajuden a aixecar quan caus que no pas els que fan aparetets que no aguanten la centrifugació d'una rentadora...

Dit això, que descansi en pau l'Steve Jobs i tots els anònims que avui s'han mort com ell, però sense aparèixer als telenotícies.

no juguem amb l'atur

Vagi per endavant un profund i sentit missatge d'ànims per tota la gent que està en situació d'atur; que, per desgràcia, estadísticament són molts. Ja ho he deixat anar vàries vegades en diversos posts però, tal com està el panorama a dia d'avui, ens hem de sentir molt afortunats els que quan ens aixequem cada matí anem a un lloc a treballar, i no a buscar feina o a la cua de l'atur.

Tots, segurament, coneixerem casos molt propers d'autèntics drames, de famílies amb nens amb cap dels dos adults treballant, gent amb 40-50 anys que perden la feina i saben positivament que no podran entrar al mercat laboral fàcilment, joves que viatgen de contracte temporal a contracte temporal, etc.

Dit això, crec que tots coincidirem en que és un tema més que seriós, i més quan no sembla que en un futur molt proper la cosa vagi a millor. Per això, perquè és molt seriós, m'entristeix un cop més el paper dels polítics ahir. Així de clar ho dic, m'entristeix, no m'emprenya (perquè ja sé que per molt que m'emprenyi ells seguiran igual) i si, m'entristeix perquè vol dir que no s'assabenten de res.

Un cop més la classe política està d'esquenes a la gent del carrer. Realment segons després de comunicar les dades d'atur en aquest més de setembre acabat de finalitzar cal ja buscar culpables? I bé, podria ser que es busquessin culpables però això es fa, primer de tot, fent autocrítica. I no, l'autocrítica és un concepte que els polítics no tenen en el seu diccionari propi.

El secretari d'estat d'ocupació ha decidit fer recaure les culpes sobre les comunitats autònomes. Curiosament, fa pràcticament referència en exclusiva a Catalunya, clar, ja que és per ara l'única comunitat autònoma (segons ells, país segons un servidor) que han començat a fer retallades dràstiques. Per altra banda, des de vicepresidència econòmica ens foten pals perquè diuen que a Catalunya no estem fent prou per reduir el dèficit... en fi, qui els entengui que els compri.

El més trist d'això no és qui té raó o no, si no que els números que han explicat avui, cada un d'ells, correspon a una persona, a un drama personal, a un cas particular. Caldria una mica més de respecte quan es parli d'ells des d'una tribuna amb un sou prou arreglat que paguem entre tots, fins i tot aquests "numeros"

la motivació en temps de crisi...de valors

Certes actituds observades a la feina on treballo conjuntament amb una xerrada que vaig tenir el passat diumenge amb la meva germana, l'Anna, m'ha donat la idea d'escriure aquest post.

La meva germana i jo som molt molt molt diferents en segons què, però com dues gotes d'aigua en altres coses; segurament per la manera com ens han educat a casa, ambdós posem els cinc sentits (i perquè no en tenim més) en la nostra feina. Els dos ens sentim afortunats per fer el que ens agrada, però som uns incomformistes.

Curiosament parlàvem d'un tipus de persones (amb les que ens toca conviure a la feina) que en anglès es coneixen com a "nine-to-fivers", és a dir, aquella gent que treballa només el que li toca, i si ha de fer-ho uns minuts més ja es queixa, ja demana compensacions, etc...

Clar, si parléssim potser de convenis laborals, lleis sindicals, etc... tots aquests donarien la raó a aquesta gent, però a vegades, les coses no es poden quadrar tant...o farem que de 9 a 5 treballin sense aixecar la vista de l'ordinador i descomptarem el temps que parlen amb la companya de feina sobre el que va fer el cap de setmana?

Estem vivint una època de crisi, gairebé la gent que tenim feina "assegurada" (tot i que potser és una mica agoserat dir això) ens podríem sentir uns afortunats. Si a això li afegim que la feina ens encanta (com a mi i com a la meva germana) no ens cauen els anells ni ens sentim uns oprimits pel sistema si treballem una estona més, si no ens limitem a fer el que ens demanen i anem una mica més enllà o si el nostre cervell no para de crear nous reptes. I que no canvïi la cosa.

el senyor miquel

Avui un dels meus ídols de joventut ha estat participant a "El convidat"; dit sigui, de pas, potser és el tercer o quart post relacionat amb aquest programa que escric...però és que m'encanta.

En Miquel Calçada, en Mikimoto, n'era el protagonista. Els dijous de quan era adolescent tenia una cita inel·ludible amb ell amb "Persones Humanes", el programa que feia a TV3. Abans havia debutat amb "Oh Bongònia", però admeto que quan va esdevenir un personatge de referència va ser amb el precursor del que avui es coneix com a "late show". No només va ser un programa trencador si no que va estar plataforma de llançament d'altres cracks que despuntaren més tard (Andreu Buenafuente sense anar més lluny).

. No cal tirar gaire la vista enrera per redescobrir-lo a "Afers Exteriors", de nou precursor de programes avui de gran èxit com "callejeros viajeros", "españoles en el mundo", etc... Un gran programa. Avui, com bé ha dit l'Albert Om amb la seva veu en off, l'afers exteriors li han fet a ell.

M'agrada aquesta gent que té les idees tan clares. Segurament ell podria fer el que volgués a la tele, l'experiència i currículum l'ampara. Però no, ell ha decidit marxar de la televisió i començar el que potser la gent acostuma a fer als vint-i-pocs, estudiar un master. De periodisme? No pas. Ara el seu món, el seu objectiu, no passa per aquesta professió, passar en "dotar d'estructures d'estat el país", i per això es prepara. Un objectiu ambiciós, però allà està ell.

M'ha encantat la darrera frase, o una de les darreres, quan deia que "cal pensar en el que farem l'endemà d'arribar al dia...al dia de la independència". Un somiador, un idealista? Potser si, però segur que el bagatge de gent que ha conegut voltant el món i descobrint catalans als racons més inòspits li ha ajudat a veure que la dosi d'idealisme és necessària per assolir el que volem. I volem.

racions de sopa

Bé, a part de l'escudella que fa la meva mama.....l'única sopa que m'agrada és la Sopa, amb "S" majúscula, la Sopa de Cabra. Però vaja, una cosa és que t'agradi i l'altre que puguis tastar-la quan ho vols fer.

Aquests dies, les meves xarxes socials s'omplen d'amics, i d'amics i coneguts d'amics, explicant amb poques paraules el que van viure estant als concerts que el mític grup gironí van fer o bé a Barcelona o bé, tot just ahir i abans d'ahir, a Girona. Bé, sempre hi ha alguna addicte-malalta (dit amb tot el carinyu) que repeteix com la meva cosina Gemma, que crec que ha anat a 3 concerts...

Per mi, Sopa de Cabra, ha estat el paradigma de l'anomenat rock català, de fet va ser com el "cap de cartell" del gran concert que va haver-hi fa uns anys al Palau Sant Jordi, on els 4 magnífics es van reunir per oferir un concert històric (Sopa, El Pets, Sau i Sangtraït). Potser el fet que Sopa pleguessin quan estaven en, pòtser, el punt més àlgid de maduresa i qualitat en les seves músiques i lletres va fer que s'hagin mitificat un xic més...però vaja, la música (i més la música rock) viu de mites no?

Sopa de Cabra va ser, en la meva adolescència i post-adolescència, el meu grup nacional de referència (potser amb Sangtraït, del que era un gran fan també), crec que tinc tots els CD que van editar (bé, potser l'únic que em manca va ser el que van treure en castellà). Anava a tots els concerts que podia (en especial l'últim, el que van fer a la Copa per Fires de Girona, quan encara l'escenari estava al costat de la plaça oposat a on està ara). En definitiva, un va créixer amb les seves cançons. No podria pas fer un llistat de les meves cançons preferides, de cada àlbum n'hi ha un mínim de 3-4 imprescindibles per tant, feu càlculs...

La seva tornada ha creat, com sempre passa, certa controvèrsia. Les coses no passen perquè si, tot té un motiu, i més en aquest cas, que s'ajuntin després de tants anys per fer una sèrie de concerts no és pas conseqüència d'una casualitat o d'un rampell d'algun d'ells, que no estem pas dient de fer un cafè al carrer dels torrats, sinó de reunir-se de nou dalt d'un escenari. Hi ha qui diu que s'han ajuntat perquè necessitaven diners, d'altres perquè necessitaven un bany de fama per l'autoestima i d'altres, com jo, penso que s'han reunit per veure quina era la resposta de la gent i a veure si ells, després de tornar a engranar la maquinària es veien amb cor de tornar a conviure,  tornar a compondre, tornar a sortir a la carretera...

Bé, hem de ser justos, si depenia de la resposta de la gent en Thió ja estarà pensant en noves lletres pel següent àlbum, perquè d'un concert que volien fer n'han passat a 5 (i més que haguessin omplert si haguessin ofert més dies). Només el temps dirà si aquests concerts han estat camins que ara s'esvaeixen o si amb el temps tornaran a il·luminar el far del sud sota una estrella. Esperare'm sense fer-nos mala sang, no?

i és que tenim una edat

Dijous passat el coordinador del club de bàsquet em va fer arribar un parell de certificats/diplomes que tenien a la federació d'uns màsters als que havia assistit fa uns anys. Com que la federació espanyola no és un paradigma de rapidesa aquests diplomes arribaren al cap de més d'un any d'haver assistit a les classes i se m'havia passat per alt anar-los a recollir.

Juntament amb els diplomes, al sobre, hi havia un full amb el meu historial: un foli on surt imprès la meva vida com a jugador/entrenador de bàsquet. Us diria que quasi em va fer més il·lusió llegir i rebre aquest full que no pas el diploma en si.

Oficialment vaig començar la meva carrera com a entrenador l'any 94-95 entrenant el pre-mini femení del CB Quart, però això és a nivell familiar perquè ja feia un parell d'anys que havia començat a entrenar a nivell escolar, quan el CB Quart encara no existia i entrenava l'equip de l'escola Santa Margarida. Imagineu-vos, les nenes que en aquell moment tenien 7-8 anys ara ja estan més a prop de la trentena (no diré aquí els seus noms no fos cas que em llegeixin el post i els agafi una depressió en veure's més grans  ;)

D'ençà aquell any gairebé ininterrumpidament fins avui en dia. Només un any me'l vaig prendre sabàtic, el 2000-2001. I mirant el meu currículum es veu que he entrenat a tooootes les categories, des de pre-mini fins a senior en femení i infantil, sots-21 i senior masculí. Què vol dir això? La possibilitat de treballar a diferents nivells, amb jugadors d'edats amb necessitats diferents (obviament no és el mateix el que et demana un infantil que un senior ni el que et demana una jugadora de 3ª femenina que una de Lliga professional Femenina).

De clubs també n'he passat per uns quants: CBQuart, Montessori-Palau, FD Cassanenc, CB Onyar, Uni Girona i, actualment, al CB Roses. Diversos clubs, diversos anys, vol dir molta gent coneguda, maneres diferents de treballar, sensibilitats diferents, moments bons (molts) i dolents (algun) i una gran experiència en definitiva que ajuda a ser millor entrenador, i millor persona.

I és que, a vegades, va bé fer una pausa en el caminar, girar el cap i veure allò recorrregut abans de seguir el camí cap endavant, sempre cap endavant.

metges voluntaris

No cal que us digui que el que està passant amb la sanitat en aquest país com a conseqüència del que tots anomenem retallades és prou greu. Retallades necessàries? segurament, no sóc economista però tampoc tan babau ni il·lús com pensar que no cal fer alguna cosa per arranjar la situació.

La sanitat és la partida que s'endú més pressupost i, per tant, la més deficitària; així doncs s'hi ha de posar mà d'alguna manera (un incís, per quan el copagament?). També, però, és la més sensible ja que estem tocant el més important per a una persona: la salut.

No vull pas entrar en les retallades en si sinó en úna de les sol·lucions que algú ha pensat. Sigui pel codi deontològic que regeix la professió de metge o per alguna altra raó que se m'escapa els metges són de les persones, dins els oficis, més altruistes que hi ha. Obviament que algú ara em dirà que això no és així, que coneix algun metge que tal i qual...bé, és igual, és una opinió personal.

Ahir a la radio vaig sentir un dels cirurgians (crec que era de l'Hospital de Bellvitge però no n'estic massa segur) especialitzat en les operacions relacionades amb els càncers. Feia frapar el que deia, o aquesta sensació vaig tenir jo. L'endarreriment en les operacions era escandalós i recordem que estem parlant d'un càncer, no d'una revinclada de turmell. Això implica que segurament, un endarreriment provoca un empitjorament al malalt o, com a mínim, segur que un bé pal·liatiu no és pas. Aquest mateix metges s'oferia ahir, davant l'antena, d'operar de manera voluntària, és a dir, gratuït, faria hores extres però no les cobraria (bé ell i tots els metges als que ell representava). El mínim que podem fer és considerar aquest oferiment lloable, una manera d'intentar rebaixar el temps d'espera en les operacions.

Avui s'han afanyat a sortir autoritats sanitàries a desmentir que això pugui ser possible, Obviament dins un quiròfan hi ha més gent que el cirurgià i aquesta gent, juntament amb problemes tècnics que no he acabat d'entendre, dificultaria la realització d'aquesta proposta. Clar, no es pot obligar a zeladors, infermeres, anastassistes, etc que també els surti, per obligació, la vena solidària. M'hagués agradat que avui hagués sortit el col·lectiu d'enfermeres, zeladors, etc de Bellvitge (bé, de nou suposant que era Bellvitge) posant-se al costat dels circurgians i proposant una actuació similar.

Amb això, A) potser aconseguiríem que el Govern hagués de justificar millor l'excusa per no fer cas als cirur gians i B) podríem baixar les llistes d'espera (si el Govern s'avingués a col·laborar...perquè recordeu que tractem amb persones.