quan els mites se'n van

Avui ens hem llevat amb la mort d'Steve Jobs, el cofundador d'Apple i, per molts, un visionari. Per d'altres ha estat simplement (que no és poc) un gran empresari. De fet, poca gent dels 50 anys cap avall no sabrà (o haurà tingut o té) sobre algun dels productes desenvolupats per l'empresa de la poma rosegada: iPods, iPhone, iPad...Macs... No, no són onomatopeies que els nens deixen anar per la boca quan encara no articulen paraules senceres, són gadgets (gran paraula que em recorda a l'Inspector del mateix nom), aparetets que a vegades semblen creats pel dimoni!!!

No hi entenc massa d'aquesta tecnologia; només vaig tenir un iPod que va acabar a dins la rentadora per error (i que no va aguantar el centrifugat, o sigui que per molt modern que sigui l'aparetet d'en Jobs va ser batut per una màquina inventada fa moooolts anys). El que si que volia comentar és la reacció que té el món quan es mor algun icone.

Quan això passa sembli que pràcticament l'haguem de santificar. Va passar amb la Diana de Gal·les, amb en Michael Jackson, més enrera amb l'Elvis, ara amb l'Steve Jobs (i els que em deixo). Els carrers s'omplen de santuaris improvitzats, espelmes, objectes representatius (avui he vist un fotiment de pomes mossegades, per la tele), gent plorant, trista per l'absència... cal?

Suposo que la gent necessita mites. Mmmmm, bé, tothom no; no m'imagino jo plorant per la falta de cap mite, a no ser que sigui gent de la meva família, gent propera, amistats...després potser si; potser és perquè per mi són tan o més mites aquelles persones que t'ajuden a aixecar quan caus que no pas els que fan aparetets que no aguanten la centrifugació d'una rentadora...

Dit això, que descansi en pau l'Steve Jobs i tots els anònims que avui s'han mort com ell, però sense aparèixer als telenotícies.