dijous, 31 de març del 2011

dentista

Ahir vaig "gaudir" de l'experiència d'anar al dentista, bé, sensu strictu (quin nivell eh?) seria una clínica de periodònica i implants dentals. No cal patir, tinc una dentadura forta i sana, però un parell de cops l'any vaig a fer una revisió periòdica. Els antecedents familiars directes així ho aconsellen, i és que el meu pare i la meva mare han patit lo seu en un moment determinat per culpa d'haver-se de fer implants, etc.

Així doncs, d'ençà uns 3-4 anys m'estic fent aquestes revisions periòdiques. A part de revisió fem neteja de la boca, vaja, el mateix que fem amb la manguera quan netegem el cotxe però a la boca. El protocol sempre és el mateix, primer et posen unes gotes que t'escampes per la dentadura; aquestes el que fan és tenyir-te de rosat aquelles parts on s'està acumulant placa...i què voleu que us digui, sempre tinc l'esperança de que la boca aparegui més o menys neta i la realitat és que m'assemblo més a un vampir just acabat de fer l'àpat.

Després dels consells de la dentista sobre on incidir més amb el respall, que si fer servir aquells respalls petitets per entre les dents, el fil dental, etc... ens posem mans a l'obra. La professional agafa l'equivalent a la mànega de pressió i apa, amunt i avall sense deixar espai sense haver-hi passat. I aquí ve una de les coses que més angúnia em fa: l'aspirador aquell que tenen per buidar l'excés d'aigua; m'estimaria més empassar-me l'aigua que no pas sentir com es fa el buit dins la meva boca!!!.

Després la dentista agafa una eina semblant a un ganxo, o això és el que sembla; serveix per rascar aquelles parts on s'ha acumulat més sarro...però a mi em sembla que un dia em farà saltar una dent amb la força que hi fa. Una mica de dentífric per rentar-ho tot i llestos.

Una curiositat, allà on vaig es diu Clínica Cervera, us la recomano. Això si, el cap és un home (tot i que no es deixa veure per allà) però la resta de treballadores (TOTES) són noies...teoria meva: les dones són més delicades tant en el fer com en el parlar i això dóna més confiança al pacient...veritat o mentida?

dimecres, 30 de març del 2011

coherència

Sóc culé, no me n'he amagat mai i menys ara que les coses ens van tant bé a tots els nivells. També sóc entrenador de bàsquet i, en l'esport, com en tot a la vida, miro de fugir de fanatismes i intento analitzar les coses amb certa equanimitat.

De fet, quan vaig començar la meva carrera d'entrenador una de les coses que em costava més era mirar-me els partits fredament, sense que l'estat d'ànim momentani em pogués influir en la presa de decisions. No sé si amb els temps ho he anat conseguint, però com a mínim estic sobre el camí per fer-ho.

Com a entrenador de bàsquettambé he mirat de fugir sempre de culpar de les errades meves o dels equips que he entrenat a factors externs, trobo que la millora d'un mateix està en l'autocrítica constructiva i no en trobar en d'altres justificacions per les pròpies errades. Culpar a un àrbitre de la derrota significa que el teu equip (i un mateix) ho ha fet tot perfecte i que per tant la derrota no pot ser aplicable a tu i als teus (passa mai això?).

Ara els amants del bàsquet estem vivint uns moments d'enhorabona. Cada dos dies tenim 4 partits de bàsquet fantàstics, els quarts de final de l'Eurolliga. En una eliminatòria s'enfronta el meu equip (sóc culé) més potser el meu segon equip a Europa, el Panathinaikos on l'entrenador hi té molt a veure en les simpaties que sento pel PAO. Tres partits fantàstics, decidits tots ells per pocs punts, tant pocs que en l'últim llançament de cada partit hi ha hagut l'opció de capgirar el resultat.

Vagi per endavant que la feina d'en Xavi Pascual al capdavant de la banqueta del Barça em sembla espectacular; no és fàcil gestionar una plantilla amb tants egos, amb tantes primeres espases i més arribant sense experiència prèvia en portar un equip ACB com a primer entrenador. Sóc dels que no creia massa en ell en un principi (jo era dels que apostava per l'arribada de Messina), però el temps en aquest cas m'ha tret la raó. Hi ha gent que pot dir, per treure-li mèrits, que amb una plantilla amb grans jugadors és molt fàcil guanyar...doncs si i no, pot ser fàcil perquè la qualitat hi és però tots els jugadors acostumen a ser uns egoïstes i acceptar que en la majoria dels partits no passin de 20 minuts jugats quan en d'altres equips voltarien els 30 i escaig us asseguro que no és senzill.

Però fa uns dies que vaig sentir una entrevista seva on ja vaig començar a veure el risc de l'auto-elogi, dient que el seu equip estava més fort que mai i deixant entreveure que l'arribada a la Final Four del Sant Jordi seria una cosa senzilla...doncs apa, Panathinaikos al davant i primer match-ball dijous vinent, com es perdi en pista dels grecs la final que es juga a Barcelona s'haurà de veure des de la grada. La humilitat no s'ha de perdre mai i menys jugant a màxim nivell europeu, on tots els equips són realment bons.

Em va doldre també com l'autocrítica després de la derrota en el segon partit al Palau va ser: criticar els àrbitres!!!. I el problema és que no només en calent (es podria arribar a justificar) sinó que dies després, fins i tot a peus d'agafar l'avio per anar a Atenes va tornar a dir el mateix. I aquí és on vull fotre una mica de pals a l'opinió pública en general i als periodistes en particular: ens hem carregat (amb raó, sigui de pas) a en Mourinho per les queixes arbitrals, però en canvi quan ho fa un entrenador nostre el recolzem...on ets coherència?

I perdoneu que us digui però la pèrdua de pilota d'en Navarro a l'últim minut d'ahir + el triple que Sato llença totalment alliberat + la mala decisió d'Anderson en buscar una penetració en lloc d'un triple quan queden 2 segons i perds de 3, etc (per dir només algunes situacions) no són pas culpa dels àrbitres, o potser si?

dimarts, 29 de març del 2011

diagnòstic

Bé, després d'uns dies d'espera ja tinc el diagnòstic del que em passa al genoll. Us puc dir el que em passa, però no us puc dir el que tinc, bàsicament perquè és un nom raro d'aquells que fan servir els metges i que dubtes si realment aquell nom existeix o bé se l'inventen per semblar que hi entenen. És conya, tranquils. Tinc confiança amb el que el metge em va dir, de fet, un metge que t'escolta quan parles i que després és capaç de trobar-te explicació pel que et passa et fa guanyar confiança ràpidament.

No us puc llegir el nom "raro" perquè com que ja he posat fil a l'agulla per a recuperar-me aviat, l'informe del metge amb el diagnòstic ja el té el fisió, i demà ja tinc visita amb ell. Us ho explicaré amb les mateixes paraules planeres que el dr. León va fer servir per explicar-m'ho: tinc el lligament que uneix quadriceps i tíbia per la part exterior del genoll dret inflamat; aquest lligament passa per darrera el lligament lateral extern (un dels tres lligaments famosos dels genolls lesionats per tríada) i fins i tot costa de veure en les ressonàncies. La fricció contínua del lligament amb la cara externa de la ròtula ha fet que s'inflamés fins l'estat que està ara.

Com que he arribat al punt que ja no només fa mal quan corro sinó que ja m'hi noto molèstia sense forçar-lo només amb repòs no s'arreglarà, així doncs caldran 15 sessions de fisio, a 3 sessions per setmana...5 setmanes de tractament. Després d'això una nova visita al traumatòleg i si tot ha anat bé perfecte i si no infiltració al canto.

Obviament el metge em a dir que de còrrer res de res (si tenia el mono podia còrrer molta menys distància i a menys ritme, per no sobrecarregar més la zona) però que millor que no fes res i així la recuperació podria ser més ràpida. Quan vaig sortir de la consulta tenia una sensació agredolça, agre perquè tenia dos reptes propers que no podré assolir (10 km a menys de 5' el km aquest proper diumenge i la meva primera mitja marató pel 8 de maig) i dolça perquè en seguida em va trobar el que era i no caldrà que faci repòs absolut sino que simplement hauré de canviar d'esport durant unes 5 setmanes. Ara és el moment de fer natació, de fer el·líptica, de fer rem, d'intentar enfortir zona de quadriceps i glutis perquè el lligament no hagi de forçar tant quan torni a còrrer, etc.

La qüestió és no deixar de fer esport; una de les causes (no única perquè el doctor em va dir que era un cúmul de circumstàncies) podria ser el sobrepès, i com que ja fa uns mesos que estic guanyant la batalla a la bàscula haig d'intentar que el fet de no còrrer no impliqui un augment de pes, ans al contrari, haig de seguir guanyant la batalla, ja que quan menys pesi menys esforç haurà de fer el malmès (fins ara) lligament.

O sigui que el món del running perd a un adepte...però només durant un temps...i ja se sap que els retorns, quan són fets amb il·lusió superen amb escreix les versions anteriors.

dilluns, 28 de març del 2011

la iaia

Caram amb la iaia Teresa, ahir vam celebrar els seus 87 anys, que es diu aviat. De fet el seu aniversari va ser el divendres passat, dia 25, però ahir ens vam reunir tota la família a casa dels meus pares per fer-ne la "xefla" de celebració.

Reconec que la celebració va estar a punt d'estroncar-se perquè a l'inici del dinar li van venir com dues baixades de tensió (ho suposem, perquè és com si s'adormís, com si es maregés), però una estona de sofà i uns glops de fanta llimona ho van arreglar tot; això si, l'espant reflexat sobretot a les cares de les seves filles va tardar estona a esborrar-se. Això si, perquè veieu de quina pasta està feta, quan es va reeixir no se li a ocòrrer res més que dir "carai, com a mínim que no em passi avui", ja que érem tota la familia i no ens volia donar el gran disgust perquè ella està convençuda que ens deixarà un mes de març. No en sé la raó, potser per la dita del "març, marçot", sigui com sigui, tal com ella diu, li queda 4 dies per assegurar-nos celebrar els 88 d'aquí a un any.

Tard o d'hora passarà, es comença a fer gran, però la vitalitat que encara té malgrat tots els entrebancs...(artrosis, diabetis, sordesa creixent) fa que sigui un exemple pels més joves quan ens queixem. I lo de la vitalitat no ho dic per dir, a la seva edat encara manté un hort (de tant en tant ens dóna una caixeta de tomates de sucar pa per poder fer entrepans pels seus besnéts), segueix anant regularment a la llar de jubilats de Cassà (abans per ballar, ara per jugar a cartes, però hi segueix anant)...i segueix donant consells a les seves filles de quan han de recollir els alls tendres, quan esporgar les tomateres o quan és la millor lluna per plantar les mongeteres. I encara té el punt de presumida..ahir, estona després de que li féssim fotos va etzibar-nos que encara no li havíem ensenyat com havia quedat.

Queden enrera ja els anys on m'esperava cada cap de setmana que anés a casa seva, a la casa de pagès de Quart. El menú de dissabte a sopar era fixa: 2 panets de viena amb tonyina i dos donuts de postres. Després a passar la vesperada a vora de l'estufa (d'aquelles autèntiques de llenya) i estirat al sofà fins que era l'hora d'anar a dormir. Un cop llevat l'endemà a atipar-me de pa bimbo amb nocilla (de la negra, que la de dos colors era per la meva germana) i  voltar-la per fora ja fos a "can Taleno" (la barraca que havia fet el meu pare amb 4 fustes), ja fos a jugar amb en Sergi, un veí, ja fos a voltar pel bosc proper o esperar a que vingués l'Esteve, el que és ara el meu tiu(...perquè la paraula oncle no ho he fet servir mai) per jugar a bàsquet o a ping-pong (això si, en ambdós casos, sense pista reglamentària).

Pel que m'han explicat ja de gran la meva iaia no ha tingut una vida fàcil, i els farts de treballar que ha fet durant anys ara li passen factura, però només a nivell físic, perquè el cap el té clar, vaja si el té clar...ja firmaria jo arribar així de lúcid als 87 tacos. Això si, ahir va haver-hi un detall que es repetia a cada dinar i que va brillar per la seva absència: davant els tiberis que ens fotem sempre hi ha un moment que, per autojustificar-se si repeteix diu "ara demà menjaré un bon plat de (qualsevol verdura) bullida perquè haig de fer bondat"...serà perquè el menú ahir era pica-pica de peix i fideuà (boníssim per cert)?

diumenge, 27 de març del 2011

quina hora hauria de ser?

Ara són les 8 del matí (hora nova), per tant, és com si fossin les 7 (hora vella)... curiós això de l'hora nova-hora vella...d'hora n'hi ha una i punt no?

Els gironins tenim clar quan canvia l'hora; l'horari d'hivern entra just per fires (era mítica la nit quant es canviava l'hora: una hora més de farra) i l'horari d'estiu just quan acaba d'entrar la primavera. De fet, el canvi d'hora ara és com un reforç en el tema de l'entrada de la primavera, se'ns farà fosc més tard, el dia s'allarga vaja (entenent dia com a fase amb llum solar, que això de la nomenclatura porta trampa a vegades).

Diuen que aquest canvi d'hora proporciona un estalvi energètic important, tant de moda aquest concepte ara. Els càlculs marquen uns 11 euros per familia, bé, potser no és gran cosa però diuen que val la pena. El que si que em va sobtar va ser el motiu que va portar a començar amb això del canvi d'hora.

Es veu que era pels anys 40, en plena dictadura franquista. Pel que es veu el règim va posar d'excusa que per millorar la competitivitat en la feina s'aniria modificant l'horari per aprofitar al màxim les hores de llum, però la raó principal es veu que va ser igualar-se al que feien a Alemanya, autèntic referent pel règim franquista. Abans d'això a Espanya es seguia l'horari britànic que, de fet, per posició geogràfica, és el que ens tocaria fer: estem a la zona del meridià de Greenwitch. De fet, pel que es veu, abans de l'idea del canvi d'hora, els horaris que fèiem servir en aquest país eren similars als britànics: dinar a la 1, sopar entre 7 i 8 màxim...

Seria complicat ara parlar dels horaris laborals, de la conciliació feina-llar, potser algun dia ho faig perquè es necessita un post sencer, però no estaria malament que ens plantegéssim un horari "britànic": treballar fins les 5 i després mira si en tindríem d'hores per fer coses...

Sigui com sigui el que toca avui és canviar l'hora dels rellotges, jo n'hi ha un que m'estalviaré de fer-ho, el del cotxe, perquè ja no el vaig canviar l'octubre passat. Mandra? no ho nego.

dissabte, 26 de març del 2011

ja no sóc tan petit

Ahir vam tenir reunió de pares amb les mestres de la llar d'infants on va el meu fill petit. Vagi per endavant que estem, en general, força contents d'aquesta llar d'infants i que, per això, hi va anar tant l'Oleguer com ara l'Eudald.

De reunions amb els pares en fan 3, una just abans de l'inici de curs, una cap a la meitat (la d'ahir) i una altra a les acaballes, tot i que aquella ja serà més personalitzada amb els pares de cada nen/a. Les reunions acostumen a tenir dues parts, en la primera estem tots els pares, en aquest cas de P-1, en una sala comuna on les mestres ens passen un power-point on fan un resum del que han fet fins ara amb els nens i ho il·lustren amb tots de fotos dels nens fent les activitats; deuen jugar amb el fet que als pares ens cau la baba quan veiem fotos del nostre fill que no tenim "controlades".

La segona part de la reunió la fem ja a la classe dels nostres fills, amb les mestres que estan amb els nostres nens dia a dia. I aquí és quan vaig decidir ahir que el post d'avui el dedicaria a les mestres (si algú s'enfada pel que diré que llegeixi la segona frase del primer paràgraf eh?).

De les quatre mestres que hi havia ahir en salvo una, i encara. En tenim una de baixa perquè està a dues setmanes de parir. No sé si n'és conscient que els pares i mares que hi havia ahir a la sala fa un màxim de 2 anys que vam passar per això; es va passar tota la reunió tocant-se la panxa i ja va començar la reunió dient la frase "jo agafo aquesta cadira més còmode per raons òbvies eh?"...si no calia dir això, els pares ja anàvem tots amb la nostra cadira agafada de la reunió a la sala comuna.

La que fa la seva substitució és dolça, molt dolça (això diu la meva dona que hi té més tracte ja que és ella qui acostuma a portar i a recollir l'Eudald), massa dolça...fleuma i bleda, vaja!!! Ahir li "tocava" llegir les normes de funcionament de la llar, estava tant nerviosa que es va equivocar com 4 vegades en un paràgraf (deu fer molt de respecte això de llegir davant una dotzena escassa de pares) i a sobre quan li va dir a la tutora que acabés de llegir ella li va dir "es que claro, el texto encima está en catalan"...i amb què pebrots vols que estigui, en sànscrit?!?!?!

La tutora...ara pla; molt professional i responsable, no dic pas que no, però els nens són els que té de 9 a 5 cada dia, no pas els pares que anem a la reunió. Us ho juro que vaig pensar que ens tractava com tontets o com nens, no pel que dèia sinó com ho deia; feia les cantarelles que es fa quan es parla amb nens petits, repetia les coses 50 vegades, etc... Diuen que els bons oradors (ja sé que ella no pretén ser-ho) han d'adaptar el seu llenguatge a l'audiència que l'està escoltant, per tant, entenc que no comenci a parlar de les adaptacions currículars, dels objectius psicomotrius, etc... però d'aquí a dir-nos les coses com les que ens deia ahir...aishhh.

La que salvo és la mestra de reforç, de fet, és la primera mestra que l'Eudald anomena quan li parles de la llar d'infants per tant, alguna cosa deu voler dir. Per tant, mestres, seguiu igual en el dia a dia i en l'educació dels nostres nens que en això no tenim cap queixa ( i de fet és l'important) però per pròximes reunions millorem-ho que amb 36 anys que tinc ja fa temps que vaig fer P1.

divendres, 25 de març del 2011

que fantàstic això del bàsquet

Si, ja sé que aquest no és el primer post que parlo de bàsquet, i ja us puc avançar que crec que no serà l'últim...quan un és adicte a alguna cosa diuen que el millor és reconèixer-ho, no? doncs ho admeto, m'encanta el bàsquet.

Potser pels diners invertits en la meva formació com a entrenador (cursos, clínics, viatges, llibres...), potser pel temps dedicat a aquest esport...i, en alguna etapa de la meva vida, pels diners que guanyava formant part de l'equip tècnic d'un club professional, fa que hagi considerat el bàsquet com alguna cosa més que una afició. Quan algú em pregunta què sóc m'agrada respondre biòleg i entrenador de bàsquet.

Per circumstàncies de la vida, ara ja no dedico tantes hores a aquest esport (feina nova, familia, etc.) però si que hi segueixo dedicant la mateixa passió i estima. I quan arriba a aquesta època passen una d'aquelles coses que als que ens agrada el bàsquet des de la vessant d'entrenador ens posa: els quarts de final de l'Eurolliga.

Un dels meus vicis és grabar-me tots els partits de bàsquet que fan per la tele, això és un perill i fins a cert punt un esforç en va, ja que és gairebé impossible que pugui veure després els partits que he registrat; en una setmana tipus tenim: 5 partits d'eurolliga + 3 partits ACB +, des de fa uns mesos, 1 de LEB  Or i 1 de Lliga Femenina. Si que em vaig passant els partits des del DVD grabador a discos DVD però tot i així tinc el grabador saturat i aquests dies estic esborrant alguns partits...però els d'Eurolliga mai.

Mireu si és fantàstic aquest esport que el dimarts, en el primer partits de l'eliminatòria al millor de 5 partits, l'Olimpyakos grec va humilar el Montepaschi italià, de fet, anaven 48-9 a la mitja part i 63-22 al final del tercer quart, en ambdós casos, record negatiu de puntuació d'un equip en la història de la competició (i els italians són uns habituals en els darrers anys en la fase final de la competició, o sigui, de xixarel·los res de res). Doncs resulta que ahir, segon partit de l'eliminatòria, amb les mateixes condicions (jugant també a el Pireu), el resultat final va ser de +18 pel Montepaschi (quan havia estat -41 dos dies abans). I no només això, sinó que les altres eliminatòries estan, també, empatades 1 a 1. Quina setmaneta més fantàstica que ens espera!!!

De fet us confesso que aprofitant que avui estranyament els meus fills no s'han despertat t'han aviat i encara dormen aprofitaré quan estigui d'escriure el post per veure un tall del Real Madrid - Power Electrònics València

I mireu si és fantàstic això del bàsquet que ahir estava parlant amb en Tete (que crec que com a mínim és igual d'apassionat que jo) d'un partit jugat a Istambul el 1992 i de infaust record pels seguidors de la penya, on un tal Djordjevic va acabar amb els somnis de guanyar la primera copa d'europa per l'equip català amb un triple inextremis...vaja, que parlem com ho fan els cinèfils ara de Cleopatra de la Liz Taylor...serà que el bàsquet també és un art?

dijous, 24 de març del 2011

Emili Duró

Quin personatge!!! Ahir al twitter vaig veure algun post anunciant (i recomanant) veure l'entrevista a aquest personatge que farien a BFN (el programa d'en Buenafuente a La Sexta). La casualitat, o el destí, va fer que malgrat no hi pensés més, al vespre, la meva dona fent zàpping, va coincidir amb just l'inici de l'entrevista, i allà ens vam quedar enganxats tots dos.

Llicenciat en Econòmiques per la UAB, master en Administració d'empreses, ha estat professor col·laborador en diverses universitats, assessor de diferents empreses, etc... i d'ençà uns anys va crear la seva pròpia empresa de "coaching". Suposo que més o menys coneixereu aquest concepte que s'ha posat tant de moda en els últims anys. Un coach no és un psicòleg, ni un professor, ni un animador, etc...però té una mica de tot. Podríem dir que un coach és aquell professional que ajuda a explotar les teves qualitats que sovint un té amagades, i això és molt important per superar un moment complicat, per augmentar el teu rendiment, per aprendre a gestionar les teves emocions, etc.

Doncs vaja exemple que és el sr. Duró. Vaig quedar impressionat de la passió que posa en les seves paraules, com de vivències sencilles n'extreu conseqüències vitals, la manera que té de parlar, de gesticular, com és capaç d'anar d'un  tema a un altre sense deixar de perdre la coherència en el discurs. De veritat que us recomano que poseu el seu nom en el youtube i escolteu alguna de les seves xerrades, entrevistes, etc.

Sabeu que una de les qualitats que més autovaloro (tot i que sigui lleig dit per un mateix) és el meu optimisme, si, tinc molts defectes (moltíssims) però també la virtut de veure sempre el got mig ple. Després de sentir l'entrevista al sr. Duró d'ahir a BFN encara que sento més reforçat en aquesta actitud que tinc davant la vida. Ser optimista et permet superar millor les èpoques dolentes, serveix per aprendre a valorar les petites coses, en fi, per tenir una millor actitud en el dia a dia i, a la llarga, poder complir millor els objectius i reptes que un mateix es posa.

La seva entrevista està plena d'anècdotes, detalls, vivències...per exemple va explicar una mena d'història extreta d'un llibre de l'Eduard Ponset que és d'aquelles que sempre més recordaré. Parlava del fet de que a la sabana, si una manada de gaseles és atacada pels lleons les gaseles comencen a còrrer, una d'elles no escaparà perquè caurà en mans dels lleons que la devoraran; quan això passi la resta de gaseles seguirant menjant i bevent (just el que feien abans de ser atacades pels lleons). Si enlloc de gaseles fóssim els humans els que corríssim davant dels lleons, un cop un de nosaltres fos atrapat pels lleons la resta seguiríem corrent pensant que el proper seríem nosaltres, pensant en el que podia haver passat, etc... per tant, no ens treuríem l'angoixa de sobre...i això dificultaria arribar a la felicitat.

No està malament no? Doncs apa, a ser feliços amics!!!

dimecres, 23 de març del 2011

les lesions

La paraula "lesió" és una paraula maleïda per als esportistes. Si un actor en un escenari té pànic a quedar-se en blanc, si un escriptor tem a quedar-se sense idees davant d'un full en blanc, un esportiste té la mateixa por a caure lesionat.

Sovint no és pas pel dolor (tot i que, clar, depèn de la lesió) sinó que la lesió acostuma a implicar una sortida de la dinàmica d'equip (si es forma part d'un d'ells), acostuma a provocar una pèrdua més o menys greu de l'estat de forma, etc...

Si l'esport és individual (tennis, atletisme, natació...) la cosa s'agreuja ja que ningú pot substituir-te i lesionar-se pot fer que hagi de renunciar a participar en una gran competició per a la qual portava molt de temps preparant-se.

Jo no sóc esportista professional, obviament, als 36 anys, ja se'm va passar l'arròs en aquest aspecte, però els que m'aneu seguint al bloc i els que em coneixeu sabreu que d'uns mesos ençà m'ha enganxat fort això de fer esport de nou i vaig a còrrer regularment, participo en curses populars i tinc reptes més o menys propers i més o menys abastables. I ara m'he lesionat.

Ja feia dies que em feia mal el genoll dret, però diumenge, en tornar de còrrer els 13 km que tocava vaig haver de pujar a casa, un primer pis, en ascensor. No pinta massa bé. He estat mirant per internet (si si, ja sé que no tot el que surt és cert, però tampoc tot és fals) i pel dolor que tinc sembla lligament. En altres moments he patit altres lesions i acostumo a tenir un llindar de sensibilitat al dolor prou gran com per seguir més o menys amb l'activitat normal. Però entre que és genoll, i que tinc uns antencedents familiars on ja he vist que és el patir per aquestes articulacions i que un pensa que és millor les lesions tractar-les a temps, he decidit aquest cop fer el que cal i demanar hora pel metge.

Els moments per lesionar-se mai són bons, ara, en 10 dies, tinc una cursa de 10 km i el metge és dilluns que ve. Suposo que em dirà ressonància magnètica i descans...sobretot aquesta última paraula en la setmana de la cursa és temuda al màxim...o sigui que ja veurem el que passarà.

Mentrestant aquesta setmana he fet un canvi radical de plans, per intentar no perdre l'estat de forma (si és que en tinc) estic fent tot d'entrenaments sense carregar-me més el genoll: dilluns, ahir i demà farem natació i avui probaré una cosa nova al gimnàs que es diu TBC, diuen que és tonificaicó i exercicic aerobi combinat...demà us ho explico.

`Farem bondat aquesta setmana tot esperant la visita al traumatòleg dilluns vinent i després, segons el que em digui, igual estaré una setmaneta que no li faré massa cas...que toca cursa, però només una setmaneta eh?

dimarts, 22 de març del 2011

Ermessenda

Portava dies TV3 anunciant aquesta producció seva, i ahir vespre va arribar el moment. És una telesèrie en totes les de la llei, és a dir, una sèrie pensada en el format de televisió: segurament massa llarga per fer-ne una peli (consta de dos capítols, l'emès ahir i el que s'emetrà avui); tot i que entenc que vista en una gran pantalla (cinema) potser no demereixeria gens. Dic això per l'espectacular fotografia que té la sèrie.

No sóc expert ni en sèries, ni en cinema ni en història, tot i que haig de confessar que la història sempre m'ha agradat, i més la història d'aquest país. Per exemple, m'encanten les novel·les històriques i, per això, una sèrie com la d'ahir m'encanta.

He decidit fer el post avui sobre la sèrie (i no demà quan s'hagi acabat) per no contaminar-me amb les opinions que segurament sortiran avui a la premsa, a les xarxes socials, etc.criticant la producció d'ahir, més que res perquè en aquest país tenim aquesta "sana" virtut de trinxar tot el que fem.

Queda dit doncs que a mi, la sèrie, em va encantar (o com a mínim m'està encantant).

Quan va acabar vaig, com per costum de tant en tant, obrir el twitter abans d'anar a dormir i, sorpresa (o no tanta) ja hi havia força fent que opinava sobre la mateixa. Alguns dels comentaris ben enginyosos, sobretot per la inmediatesa (fets durant el visionat de la sèrie). Aquí el reprodueixo, amb l'autor/a del mateix (els que no vàreu veure la sèrie ni fu ni fa, però als que si segur que amb algun hi esteu d'acord):

"Nois! Podem sortir de la crisi!! Qui s'apunta a muntar una botiga de perruques per les sèries històriques de TV3?"  @Quimkong (Quim Morales, conductor de "La segona hora" a RAC1)

"I quan surt el cul de Joel Joan?" @Quimkong (Quim Morales, conductor de "La segona hora" a RAC1)

"jajajajaja era tan previsible que es criticaria l'accent...llàstima no haver-hi dit abans de començar la sèrie" @mariaboixm (ni idea qui és)

"Lliçons d'història: a Catalunya, al s.XI, hi havia pocs extres" @putupau (ni idea qui és)

"I què diu en Duran d'Ermessenda? és Infidels en un castell no?" @putupau (ni idea qui és)

"aquest de la cara em sembla sortit de True Blood" @Montsllussa (periodista i col·laboradora de "Versió RAC1")

"als tios seguirem sense veure'ls despullats no? pregunto"  @Montsllussa (periodista i col·laboradora de "Versió RAC1")

"hòstia amb la fillade l'Ermi i el normand. Això millora la raça" @Josep_Huguet (ex-conseller de ERC)

"el més destacat d'Ermessenda és la promoció que li ha fet TV3 des de fa setmanes. Amb la competència actual és vital atreure l'audiència" @XaviBonastre (periodista esportiu de TV3)

Apa, per triar i remenar.

dilluns, 21 de març del 2011

els suplements

No faig referència als extres que surten als diaris en diumenge (tot i que potser un dia en parlo perquè a vegades acaba semblant que el diari acompanya el suplement). Parlo dels suplements que a vegades es prenen per compensar la falta d'alguna aliment a la dieta o bé per potenciar els efectes d'altres nutrients.

Sigui dit per endavant (per si algú de la COPE m'escolta) que cap d'aquests suplements causen doping, més que res per si a algú se li havia passat pel cap impugnar els meus resultats en curses (jeje). I és que fa uns dies que m'he acabat decidint per prendrem dos tipus de suplement, aconsellat tant per articles tècnics com per gent que té més experiència que jo en aquest camp.

L-Carnitina. Aquest és un suplement que serveix per diverses coses. Dins el món cardio-vascular en un suplement que es considera un "quemagrasses", això és, que bloqueja la via del glucogen i fa que en l'activitat física es cremi primer la grassa, això fa que el glucogen es mantingui més estona en el múscul i, per tant, s'alenteixi l'aparició de la fatiga. Obviament prendre L-Carnitina no aprima, si de cas potencia el treball aeròbic que facis. Diuen també que protegeix de l'activitat oxidativa del cos i que protegeix de l'estrés provocat per l'alcohol i l'envelliment (tampoc uns penseu ser Benjamin Buton amb aquestes càspsules, eh?).

Glucosamina. Me la prenc amb complex de condroitina. Ambdós es troben, de forma natural, a les "closques" (exoesquelet) dels crustacis. La glucosamina és una substància natural que intervé en la formació del cartílag i que ajuda a aliviar el dolor i la inflamació de les articulacions...i com que el genoll dret fa temps que em fa la guitza... Obvi que això no  m'estalviarà la visita al metge...però ja se sap que el primer que em dirà el metge (i m'estic avançant al criteri que faci servir) serà: "deixa de còrrer" i com que en 15 dies un té una nova cursa de 10km i en més i mig una mitja-marató (encara no he desistit de la idea) doncs fa que no pugui estar sense còrrer fins que vagi a veure el doctor.

En fi, com acostuma a ser normal, els efectes dels suplements no es produeixen en seguida, cal perseverar i agafar-se com un hàbit anar prenent la dosi correcta d'aquests suplements...i per si algú em veu còrrer amb pastilletes amunt i avall: tranquils que no m'he convertit en pastillero.

diumenge, 20 de març del 2011

operació militar

Complicada la situació a Libia. Ahir, per fi, es va produir el que semblava inevitable de feia uns dies: la intervenció aliada sobre les tropes i punts militars estratègics del règim de Gadafi.

Una intervenció militar (una guerra, vaja) no ha de ser mai una situació volguda ni desitjable, i no seré jo qui les defensi; ara bé, tot té un límit i, crec que en aquesta situació no hi havia pla B. Ara, com era d'esperar, han sortit veus molt crítiques amb la intervenció considerant la mateixa una reedició de les intervencions a Irak o Afganistan. Jo, de primeres, hi veig unes diferències bàsiques: a nivell de "legitimitat" (ho poso en cometes eh?) la intervenció sobre Líbia responen a uns mandats de la ONU, resolts en Consell de Seguretat, mentre que a Irak aquest acord previ no va ser-hi mai. A més, en aquest cas no hi ha tropes de terra, tropes d'infanteria sobre el terreny, els atacs doncs són aeris i selectius amb la clara missió de destruir punts estratègics militars del règim libi així com assegurar un tancament de l'espai aeri i, desarbolar d'aquesta forma el principal mètode que fèia servir Gadafi per bombardejar els rebels.

Sé que hi ha interessos amb Líbia (petroli), sé que fa uns anys al terrorista Gadafi se li reien les gràcies, se li feien abraçades i se li permetia que muntés la seva haima davant els palaus presidencials quan hi anava de visita oficial. Però perquè hagi passat això s'ha de deixar d'intervenir quan així ho demanen, recordem-ho, des del mateix poble libi? No sé si els aliats posen per davant els criteris humanitaris que els econòmics (m'agradaria pensar que si però tinc els meus dubtes), però l'important, al cap i a la fi, és que el boig coronel Gadafi no segueixi matant impunement: recordem que va amenaçar d'entrar casa per casa de Bengasi (població controlada pels rebels) i matar aquells que tinguessin armes o fossin de l'oposició al seu règim.

No és una situació agradable però, hi havia alguna altra alternativa? Cada cop estic més convençut de que no. Si Libia no fos el principal productor de petroli la intervenció hi seria igual?  ho dubto. No sóc tan ingenu, si no com és que no s'ha intervingut en molts altres conflictes amb genocidis similars? Però, per una vegada, estic content que el món no hagi girat la vista i fet com si res i s'hagi adoptat una resolució quasi unànime en la decisió de l'atac; quasi unànime perquè, sabeu quin és el primer país que ha criticat aquest fet? Xina, paradigme del respecte pels drets humans...(ejem ejem).

dissabte, 19 de març del 2011

tant dependents de l'energia...per sempre?

Aquests dies de "cangelo" general per la situació de crisi nuclear del Japó afegit al fet de l'imparable pujada del preu del petroli fa que s'hagin encetat molts debats sobre com depenem de l'energia i si això és sostenible.

Un d'aquests interessants debats el vam tenir ahir a la gespa de la facultat. Ja us he explicat en anteriors ocasions que a vegades, quan acabem de dinar, ens dóna el rempell de tenir bones converses. I ahir, suposo que pel fet del sol tan radiant que feia, el nostre subconscient es devia impregnar d'energia fotovoltaica i vam començar a parlar una mica de tot.

És obvi que un ritme de creixement com el que tenim ara serà impossible de mantenir si no volem que el planeta definitivament faci un pet. Però, ens hem de conformar en que s'aturi el creixement i es mantingui als nivells que estem ara o proposem un decreixement? Interessant qüestió. Seríem capaços de renunciar a certes comoditats del dia a dia (d'això que s'anomena estat del benestar) per a un bé comú del planeta? Tu potser si, jo segurament que també...però la gran majoria..NO. Tots volem l'aire acondicionat, tots ens emprenyem si hi ha talls de llum, els nens han deixat la bici per jugar a consoles, hem de carregar el mòbil, l'I-pad i rentar els plats amb una màquina...no és que us vulgui fer sentir presoners de l'energia, però en certa manera ho som no?

En Josep ens parlava de que si és possible actuar més racionalment, i que no cal endur-nos pel pessimisme de que no podrem canviar la mentalitat del planeta (entenent això com la mentalitat general de la gent que hi viu, clar); vaja, que abogava per una adaptació de la màxima ecologista del "pensa globalment, actua localment).

Un dels grans inputs quan sorgeix en qualsevol conversa la dependència del petroli és la dicotomia cotxe-transport públic. La Berta, com a osonenca treballant a Girona, ens parlava de com complicat seria (ratllant la impossibilitat) d'utilitzar el transport públic per venir de Vic a Girona amb només 4 autobusos diaris. Caldria, d'una vegada per totes que es fés una aposta real pel transport públic...qui ho ha de fer n'està convençut?

Com deia el "Capità Enciam" (us en recordeu?) els petits canvis són poderosos, i l'Irene ens va recordar el tema de les bosses de plàstic en supermercats i com la gent, en gran majoria, ha estat capaç d'adaptar-se, com va fer anteriorment amb la separació de residus. Per tant, poc a poc podem anar fent cosetes. I sobretot no deixar-nos endur pel fet de que si el veí no ho fa no cal que jo faci res perquè és inútil,...doncs no, no ho és.

I després d'aquestes reflexions el sol, amb la seva força, ja ens havia reomplert els nivells energètics personals i vam haver de tornar a treballar amb els nostres ordinadors, o, en el meu cas, agafar el cotxe per anar a la meva feina...vaja, dependents energètics...bé, ningú ha dit el contrari no?

divendres, 18 de març del 2011

més que un club

Aquests dies el FC Barcelona sembla que sigui objecte de conspiracions, maleficis, etc..., a vegades per interessos aliens però buscant l'objectiu de desestabilitzar el club (COPE, dopatge, arbitratges...) i d'altres, com el cas que m'ocupa en aquest post, per pura i crua mala sort.

Fa escassament 3 dies a l'Eric Abidal, jugador francès del Barça, se li detectava un tumor al fetge, i ahir a la tarda, pràcticament 48 hores després, ja se l'operava.

Ser del Barça, formar part d'una entitat que és més que un club també té aquests avantatges, bàsicament dos. Primer, a nivell de detecció. Per estar en el món professional, els jugadors continuament estan passant controls rutinaris, i va ser en un d'aquests en el que es va trobar l'anomalia. El jugador no tenia cap símptoma (i si no recordeu els futboleros com estava jugant el paio) però en un d'aquests múltiples controls que han de passar es va veure que alguna cosa no anava bé.

L'altra gran avantatge és, obviament, a nivell de tractament. En principi l'operació havia de ser en temps récord, avui divendres, però fins i tot això s'ha avançat i l'operació va ser ahir. No vull pas comparar amb el temps que un ciutadà anònim ha d'esperar que hi hagi lloc a quirofan.

Total, que entre que es va detectar molt aviat, en l'estadi inicial, i que l'operació es va fer enseguida, tot portava a l'èxit en la intervenció, i sembla que així va ser. D'això és del que ens n'hem d'alegrar. Perquè el fet que l'Abidal no sigui un ciutadà anònim també ha fet que tots els seguidors culers i de l'esport en general sentissin, per un moment, que l'Abidal era parent seu. I això fa que se'n puguin extreure conclusions positives. Quan un famós té una malaltia d'aquestes es pot aprofitar per fer pedagogia i, per exemple, conscienciar de fer-se regularment "chequeos" (com seria en català?), qui sap la dels tumors que s'extirparien a temps si féssim això.

dijous, 17 de març del 2011

dormir poc

Fa de mal dir el número d'hores que un hauria de dormir. Tota la vida s'havia dit que un mínim de 8 hores seria el més saludable, tot i que últimament han sortit estudis que diuen que amb 7 hores l'organisme pot funcionar perfectament. Crec, però, que com moltes coses a la vida, cada persona un món i pot haver-hi gent que necessiti més hores i d'altres que en dormiran 5 o 5 i mitja i a l'endemà rendiran igual.

Personalment mai he estat de dormir massa. Home, sempre hi ha un límit, però si he dormit unes 5 hores ja em dono per satisfet, tot i que miro de dormir-ne unes 6 i mitja o 7. Suposo que podríem dir que de la necessitat n'he fet un hàbit i que tenir uns fills que dormen poc fa que de retruc un s'hagi acostumat a no dormir massa hores tampoc.

Bé és cert que, segons el meu punt de vista, tenim un cos que s'adapta a qualsevol cosa, i n'estic segur que el meu cos, en certa manera, ha estat capaç d'adaptar-se a les poques hores de son. Dormiré només 6 hores, i encara, partides (no d'un "tirón") però el meu cos haurà descansat l'equivalent a 7 o 8 hores. I això reconec que és una sort.

Si algú llegeix això i pateix insomni espero no és molesti, simplement us explico el meu cas. Entenc que ha de ser molt fotut voler dormir i no poder. Alguna nit, molt de tant en tant, m'ha passat això de voler dormir i no poder, només mirant el rellotge amb l'angoixa de que encara no he clucat ull, i entenc que és fotut per qui li passi sovint.

Tornant al que dèiem d'adaptació, quan era més jove (molt més jove) si per alguna cosa em despertava a la matinada normalment ja no podia dormir més, feia voltes i voltes al llit per acabar-me aixecant; ara, en canvi, si els nens s'han despertat a les 6 i 10 (i tornen a dormir després)  i el meu despertador està a les 6:30h (que és el que està posat els dies feiners) sóc capaç d'estirar-me i dormir els 10 minuts de rigor que falten.

M'agrada aixecar-me aviat, fer-me un suc de taronja-pomelo-llimona en dejú, encendre l'ordinador i la nespresso, i esciure el bloc; si després em dona temps abans de les 8 o llegeixo una mica o miro d'estudiar una mica d'anglès (tot i que per això últim sempre trobo una excusa o altra per no posar-m'hi al 100%). Normalment durant aquesta estona, si no abans, els nens s'hauran despertat, près el biberó amb llet, etc... A les 8 s'aixecarà la dona i apa, a començar la rutina.

Com veieu no em queixo per dormir poc, de fet, en certa manera, ho faig perquè vull (sóc molt actiu, potser massa) i més si com avui el fet de dormir poc ha estat fruit que ahir vaig tenir un sopar amb amics que fèia molt que no veia, en un local que fèia molt temps que no anava (el Zampanzar...en un post d'octubre en teniu una referència), i és que malgrat després havia de pujar de Girona a Roses amb cotxe m'ho vaig passar tant bé que el rellotge va volar. Però no passa res, com es diu en aquests casos "qui és prou gran per sortir ha de ser prou gran per rendir a l'endemà".

dimecres, 16 de març del 2011

enganxar-se els dits

Una premisa per no equivocar-se ni fer el ridícul és ser conscient de les pròpies limitacions. Si un no és capaç de mesurar les conseqüències dels seus actes potser hi ha determinades coses que no caldria fer. Com deia aquella cançó: "Manolete, si no sabes torear pa´que te metes".

Ahir va haver-hi dos casos diferents però similars en algun punt, dues persones que no van mesurar la potència que té internet, que té la xarxa; i estrany és ja que ambdues són persones avesades a treballar mitjançant internet.

El primer cas és el de la vicepresidenta del Govern, la sra. Joana Ortega, d'Unió. Tenia penjat al bloc el currículum, un currículum que deia que era llicenciada en psicologia quan no ho era. Sé que potser el fet no és molt molt greu (no parlem ni d'estafa econòmica, ni d'abús de poder, etc), segurament tampoc és que aconseguís cap feina o un posicionament més alt en la política per ser llicenciada en psicologia, però, és tan lleig!!!. Potser en Duran, el seu cap, trobarà més perniciós la sèrie "Infidels" (si, ja sé que s'ha desmentit que fos certa la informació que pressions de'n Duran havien provocat la retirada de la sèrie, però després de veure la "pressa" amb què tancaven els temes ahir, a més, en un episodi on no es va veure res de "carn", un té dret a sospitar no?) que no pas que la seva mà dreta menteixi en el seu currículum. Tot és opinable.

Un altre cas va ser el del "pseudoperiodista" esportiu Siro López, de Telemadrid i Intereconomia. Aquest funest personatge té una web anomenada "defensa central" on va parlant de l'actualitat bàsicament de Real Madrid i Barça, és merengue fins l'últim porus però crec que encara és més "antibarcelonista" que seguidor blanc.

Ahir a la nit ens vam assabentar de la dura noticia de que l'Eric Abidal, defensa central del Barça, té un tumor al fetge i que aquest proper divendres li extirparan. Doncs el funest personatge anterior no se li va ocòrrer res més que vincular aquesta noticia amb el suposat dopatge del Barça. Obviament els tweets d'indignació no van fer més que començar i en pocs minuts misteriosament es va retirar l'escrit de la web. La llibertat d'expressió existeix, però un límit hauria d'existir no?

En fi, que el que es posa a la xarxa sobrepassa les fronteres; aquest mateix escrit ves a saber on arribarà...tot i que mi que no m'importaria que el llegissin els dos personatges del post d'avui..., jo sóc conseqüent amb les meves paraules.

dimarts, 15 de març del 2011

fa por

Si si, tal com ho dic al títol, fa por. Parlo, obviament, de tota la crisi nuclear que hi ha al Japó. Durant aquests dies posteriors al terratrèmol i al tsunami derivat, sembla que una nova amenaça s'estén sobre tots nosaltres. Sobre tot això voldria fer alguns comentaris.

El primer, la subjectivitat de totes les notícies. Ahir sentia a la televisió una japonesa afincada a Catalunya com comentava que l'amenaça nuclear, dins el Japó, no és considerada com a tal; allà la preocupació real és per les conseqüències directes de la destrucció d'habitatges, de la desaparició de familiars, dl que tardarà a reestablir-se la "vida normal", etc. Podem pensar que en certa manera no tenen una visió global de la problemàtica però, pel meu criteri, és ben lògic: si la nostra casa s'hagués ensorrat i ens faltés localitzar algun familiar qui sap si en vida encara, estaríem preocupats per una central que, segons les autoritats, està sota control?

També durant aquests dies, i de nou és una cosa òbvia en la societat de la informació, apareixen centenars de recursos, imatges, opinions, debats, a favor i en contra de l'energia nuclear. Estem en un món on som terriblement energético-dependents i això fa que, sens cap dubte, l'energia nuclear sigui la més productiva / rentable / rendible...però amb això és suficient?

Es necessari còrrer els riscos d'un hipotètic desastre nuclear? De veritat que cal? Existeix la protecció al 100%? Em podeu dir, a priori, un país més ben preparat contra els terratrèmols que Japó? Crec que si sou sincers no us en sortirà cap, i mireu la que hi ha ara allà. El país més ben preparat contra els terratrèmols té un problema gravíssim amb unes centrals nuclears en les quals es van produint explosions que fan minvar la protecció i confinament de la radiació. Val la pena el risc?

I d'on treiem l'energia que ens fa falta? Doncs la sol·lució no és única, segur, ni fàcil, això també està clar. La primera cosa que hauríem de fer és tenir consciència de l'energia que malbaratem, si fóssim un pèl més conscients seríem més eficients i no tindríem tanta despesa, ni econòmica ni ambiental.

 Una altra solució passaria per potenciar aquelles energies més netes i innocues pel planeta. Per quan començarem a agafar-nos seriosament les energies solar, eòlica, biomassa, etc...? Per quan invertirem de veritat esforços i diners en estudiar com fer que aquestes energies siguin més rendibles i rentables? Diuen que de les crisis que són bones oportunitats per fer un pas endavant, doncs fem un pas endavant cap a les renovables a partir d'aquesta crisi nuclear que sembla que comenci a haver?

dilluns, 14 de març del 2011

marejat

El mareig és una patologia resultant d'una sèrie de trastorns neurovegetatius. L’equilibri es veu amenaçat quan les acceleracions, les corbes o les aturades sobtades activen els nostres receptors laberíntics cinegètics, que reben senyals contradictoris de diferents centres sensorials. El resultat és la sensació que definim com a mareig. El nom clínic d'aquest trastorn és cinetosi, que correspon a qualsevol trastorn produït pel moviment. En aquest trastorn hi ha un important component personal, que fa que cada persona sigui particularment sensible o resistent a l'estímul creat pel moviment.

Això és el que diu la Viquipèdia. Són moltes les situacions en la vida en la que m'he marejat, i estic parlant en el sentit literal. Per exemple, algun dels dies, ja llunyans per desgràcia, en que anava a pescar amb el meu pare, a la seva barca (a veure si aviat repeteixo, el pescar no la marejada). Recordo que un dia hi vaig anar amb un amic, érem 3: el meu pare, jo (que m'havia pres una biodramina) i el meu amic que, xulo ell, va dir que no es marejava mai...no va passar ni mitja hora que estava tumbat a proa traient fins la primera papilla.

Un cop admeto que la marejada em va venir per excés de mam, en una "festa" de joventut feta un diumenge a les 4 de la tarda. Estic parlant de que igual tenia 20 anyets. En cotxe, amb els pares, de ben petites també em devia marejar, tot i que no recordo cap situació en concret.

Ahir, tornant del partit de bàsquet que vam jugar a Porqueres vaig tornar a sentir aquesta molesta sensació. És estrany. Si que és veritat que durant una estona vaig llegir una miqueta i que això, a priori, diuen que mareja però d'altres cops ho havia fet i res. De fet, els anys anteriors, estant a l'equip de bàsquet UNI Girona i jugant per totes les espanyes em vaig acostumar a llegir en avions, trens, busos i furgonetes. També és veritat que el conductor d'ahir (guàrdia civil retirat, "mañico y salao" com pocs) tenia un estil de conducció més propi d'un turisme que no pas d'un mini bus.

Però res, ni això va fer que al vespre anés a còrrer. Dues cullerades de sucre pur abans de sortir (per combatre el mareig si és que aquest era per una baixada de tensió) i 8 km per Roses; una bona dutxa, sopar , dormir i avui com nous. Apa doncs, anem a començar la setmana amb força, que si miro la feina que tinc per davant potser em tornarà a venir un mareig!!!

diumenge, 13 de març del 2011

la piscina de pilotes

Ep, pels malpensats, no és un  post dedicat a la mítica piscina de la no menys mítica mansió del creador de Play Boy eh? Ans al contrari, "la piscina de les pilotes" és el nom amb què coneix el meu fill un local d'aquí a Roses anomenat "El Racó dels Peques".

Aquest local és una de les sol·lucions a les que recurrim els pares en el cas de que, com ahir, les inclemències medteorològiques ens obliguin a estar reclosos sota cobert. No és que hi anem massa sovint però ahir, per exemple, va servir perque els nostres fills poguessin sortir de casa i juguessin una mica amb altres nens, o amb altres elements (inflabes, colxonetes, etc...) que a casa, per manca d'espai, no tenim.

El local està bé; hi ha una zona de bar en la que els pares poden fer petar la xerrada, fer el cafè, etc... mentre els fills, si són una mica grandets, juguen per si sols. Quan entres allà et fan un tiquet per cada nano i pagues un mínim d'una hora (el preu no arriba als 5 €) i si et passes de l'hora et cobren em fraccions de minut (com un pàrquing, vaja); així, d'aquesta manera, no has d'estar pendent del rellotge.

Al fons del local hi ha la zona delimitada de jocs. Bàsicament són tres mòduls; un és per nens de 1 a 3 anys (tot i que també hi van de més grans) amb el que dèiem abans: colxonetes, rampes, tobogans, piscina amb pilotes, etc...; un altre mòdul seria per nens una mica més grans on, per exemple, els tobogans són més grans, hi ha més pendent, etc. i finalment, el darrer mòdul, un castell inflable.

A més, hi ha una zona "priveé", on poder celebrar festes d'aniversari (em sembla que le preu és d'uns 7.5 € per nen però inclou berenar i tot). Vaja, que ho tenen prou ben muntat. Amés, la mida del local fa que dues persones ho puguin gestionar prou bé, no es necessita massa despesa de personal.

I la meva sensació és que és un negoci rentable jeje, a veure, sempre hi ha gent i malgrat cap dels dies que hi hem anat hem tingut la sensació d'agobiament, com a  mínim sempre hi ha hagut més d'una dotzena de nens, si a això li sumem els pares, que molts d'ells es passen estones fent-la petar i van baixant els refrescos, la cervesa, els cafès...

En fi, que si el negoci dels insectes no m'acaba d'anar bé igual els faig la competència jejejeje. Avui, però, segur que no repetirem; aquí a Roses ha sortit el sol i avui ens toca (i ho preferim) passejada a l'aire lliure. Salud i bon diumenge.

dissabte, 12 de març del 2011

tsunami 2.0

Fa escassament 24 hores la terra tremolava al Japó, i de quina manera!!. Abans de seguir, i per als amants de les càbales, quina macabre coincidència: una nova desgràcia ocurria en un dia 11 (just, per exemple, en el 7è aniversari de l'atemptat d'Atocha).

He decidit escriure el post abans de veure les noticies actualitzades sobre les funestes conseqüències del terratrèmol. Si hi ha un país preparat per sobreviure a una tremolor de 8.8 a l'escala de Richter, aquest és Japó; ja fa temps que el país nipó inverteix una gran quantitat d'esforços, diners, tecnologia...en fer edificis i estructures capaços de resistir les embranzides causades pels xocs de plaques. I una cosa que ens ha de fer pensar: aquestes mesures estaven no dimensionades als terratrèmols que acostumen a viure, si no a un terratrèmol d'intensitat desconeguda fins ara per ells, com el que van patir ahir. Això va fer que els edificis resistissin com ho van fer.

Una altra cosa va ser el tsunami que se'n va derivar. Davant d'aquest fenomen si que queda poc menys que resar qui sigui creient (i qui no també). De fet, pel que es sabia ahir vespre, totes les víctimes serien producte de la onada gegant i de la devastació que deixava al seu pas (cases, cotxes, trens, vaixells...tots engulits).

La tecnologia a la que abans fèiem referència va fer també que nosaltres, a milers de kilòmetres de distància, fóssim coneixedors en temps real del que anava passant. Un servidor, per exemple, a quarts de nou del matí quan baixava cap a Girona a treballar, sentia per la radio el testimoni in situ de catalans que viuen a Tokio i que anaven narrant el que feia pocs minuts havien viscut, o les rèpliques del sisme que es produien en aquell mateix moment. Si a això li afegim que en temps real anàvem veient les imatges de la llengua d'aigua engulint tot el que trobava al moment feia que de tot plegat en fóssim una mica més partíceps, que en certa manera, Japó no estés tan lluny.

Com ja va passar amb les revoltes a Egipte, Tuníssia...les noves tecnologies i les xarxes socials ens aboquen a un periodisme 2.0, a un periodisme en el que els ciutadans de peu són els primers narradors del que estan vivint, potser no ho faran amb la clarividència, professionalisme i ordre dels periodistes, però ho faran amb tot el sentiment, perquè ens expliquen (i sentim) el que viuen en cada moment.

divendres, 11 de març del 2011

Forbes

Ahir es va conèixer la llista actualitzada de les persones més riques del món. Les llistes poden ser equívoques, és veritat. Dubto que realment sapiguem quines són les persones amb més patrimoni del món ja que, voleu dir que tot el que tenen està reconegut? És a dir, possiblement les xifres d'aquestes persones serien encara majors de les que surten allà.

Quan parlem de riquesa, poder, diners...i més en els moments que ens està tocant viure, sembla tot massa cínic. Jo la llista me l'he mirada com un divertimento, més que res, perquè aquells personatges manegen unes quantitats que el meu cervellet d'home que va sobresistint mes a mes no és capaç de processar.

El número 1 de la llista és un mexicà, Carlos Slim Helu, de 74 anys i cap de Telecom...que recoi farà de tenir 74 Bilions (amb B) de dòlars? Li segueixen en Bill Gates (Microsoft), en Warren Buffet, etc... i el primer espanyol, un tal Amancio Ortega, us sona? S'acaba de jubilar, és el cap d'Inditex (Zara) i se li reconeix un patrimoni de 31 Bilions de dòlars. El seguent espanyol ja seria Isak Andic, en el lloc 159 i amb un patrimoni de 6.1 Bilions de dòlars; aquest bon home és l'amo de Mango...collons, a Espanya només es ven roba o què?

Us recomano que doneu un cop d'ull a la web (http://www.forbes.com/). Hi ha un apartat amb llistes i hi ha llistes de quasi tot (parlant d'economia i influència/poder): rànkings de personalitats més influents (encapçalat per Hu Jintao, president de Xina, per davant d'Obama), de dones més poderoses (aquí si que l'encapçala la Michelle Obama), d'empreses, etc etc.

Jo, com que l'empresa i2L Research Ltd (per la que treballo) no està entre les més poderoses del món i un servidor tampoc entre els 1000 més bilionaris em sembla que seguiré treballant...i si enlloc de treballar amb insectes ho haig de fer amb roba ens ho plantejarem jajajaja.

dijous, 10 de març del 2011

voler el poder, arribar al poder

En la darrera setmana hi ha hagut un parell d'actuacions de polítics, o de càrrecs de confiança de polítics, que m'han impulsat a escriure aquest post. D'alguna manera, ambdós personatges queden una mica retratats, és com si en temps de carnaval i de disfresses, en aquest cas, se'ls hagi caigut la careta i, malgrat que en els dos casos les seves actuacions no són il·legals si que són, en certa manera, millorables.

Joan Aregio és el nou director del Servei Català de Trànsit. Dilluns va entrar en vigor la nova limitació de velocitat a 110 km/h en autovies i autopistes. Divendres passat el sr Aregio era entrevistat a "El món a RAC1" per en Jordi Basté. El final d'entrevista fou apoteòsic: en Basté li pregunta que dilluns (que entra la limitació però que és festa a Barcelona) suposava que ell seria al Servei Català de Trànsit; Aregio li respon "si, clar, bé, a veure, dilluns és festa a Barcelona, jo estaré localitzable tot el dia però no cal...", i en Basté l'interromp dient "bé, és festa si, però davant l'entrada en vigor d'aquesta norma no em digui que vostè farà festa"...visiblement "eixampat" l'Aregio diu: " no no clar que no faré festa, dilluns seré a la feina....és que no l'havia entès sr. Basté"....que no l'havia entès? vaja si l'havia entès...això si, dilluns va fer festa.

Suposo que està en el seu dret de fer festa, clar. Ara bé, no va ser CIU que va despotricar i criticar fins la sacietat quan el dia de la vaga general en Boada és va ausentar del lloc de treball (malgrat estar localitzable de igual forma que el sr. Aregio?), o quan el director de protecció civil és va ausentar unes hores del lloc de feina el dia de la gran nevada, malgrat estar de igual forma localitzable?... Quan un arriba al poder té amnèsia amb tot el que feia/deia quan estava a l'oposició?

Joan Laporta ha estat el líder de Solidaritat catalana per la Independència (SI); després d'uns espectaculars resultats en les primeres eleccions a las que anaven, pocs mesos després, la coalició ha començat a trencar-se. Suposo que quatre diputats queden molt diluïts en un Parlament, i més si tens pressa, si no vols seguir el ritme que et marquen els esdeveniments i el que vols és arribar al poder ràpid. Per tant, per què no empassar-se les gruixudes paraules que dedicaves als de ERC, rivals teus fa 3 mesos, i ara unir-se a ells, això si, si em deixen ser número 2...i per tant, tocar cuixa, és a dir, agafar cert poder en les pròximes eleccions municipals.  He sentit vària gent que desmentia que Laporta estigui preparant l'assalt a ser Secretari General de ERC en substitució de Joan Puigcercós que ja va dir que abandonava el càrrec a l'octubre...jo no hi posaria pas la mà al foc...quan un té gana de poder....

En fi, dos exemples de com el poder passa sovint per damunt d'ètiques i lògiques, i com sovint un s'ha de menjar les seves paraules...i és que "tothom és amo del seu silenci i esclau de les seves paraules"

dimecres, 9 de març del 2011

els bons entrenadors

Els bons entrenadors són els que treballen sempre pensant en el demà, la glòria d'un dia pot ser el fracàs en el dia següent...i, una frase que m'encanta: "l'elogi debilita".

Els bons entrenadors intenten fer cultura de l'esport; han d'intentar crear models i ser, ells mateixos, models també. Hi ha molta gent que s'emmiralla en l'esport professional i de fet, ja que els esportistes professionals són, en gairebé tot, uns privilegiats, haurien de ser responsables d'aquesta "funció" en certa part educativa que tenen.

Un bon entrenador ha de ser autocrític, ha de buscar l'excel·lència, ha de ser incansable en la recerca de la millora.

Això i moltes coses més ha de ser un bon entrenador.

Jo, com a entrenador que sóc, tinc una mena de fixació en fixar-me en els entrenadors, en el bo i en el dolent. Suposo que és defecte professional. Acostumo a tenir la meva pròpia opinió (en la majoria dels casos externa perquè no els conec personalment) de cada un d'ells, de com es comporten, de com parlen, etc... Puc coincidir o no amb la majoria. Obviament coincideixo amb tothom amb el tema Guardiola, però, per exemple, a mi en Messina (ex-entrenador de bàsquet del Real Madrid) m'agrada; coincideixo amb la majoria en el tema de Mourinho però no amb l'Ivanovic al que considero un molt bon entrenador. I així podríem anar posant exemples i exemples.

Ahir se'm van esvair els dubtes sobre un entrenador al que la majoria de la gent tenia per un gran "gentleman"; l'entrenador de l'Arsenal, l'Arsene Wenger. Com pot un entrenador, després de que el seu equip no hagi xutat ni una sola vegada a la porteria contrària, culpar a l'àrbitre de la derrota? La roda de premsa posterior al partit d'ahir va ser antològica; de llibre, de manual, de com no ha de ser una roda de premsa d'un bon entrenador (repasseu els punts del principi del post). Va tenir la barra de dir que si l'àrbitre no hagués expulsat el seu jugador haurien guanyat el partit.

Per altra banda, en Pep; interpel·lat davant la reacció del seu col·lega de banquetes va etzibar un "té raó, si ell fa aquesta lectura de partit està en el seu dret de fer-la; a nosaltres allà ens van passar moltes coses i vam estar al dia següent repassant el partit per veure on podíem millorar". La putada per en Pep és que, de tantes vegades que s'ha de mossegar la llengua per no dir el que realment pensa li acaba sortint la mala llet per la columna...crec que haurà de denunciar a Mourinho, Wengner (i d'altres que vindran per pura enveja del de Santpedor) com a causants de la seva hèrnia.

dimarts, 8 de març del 2011

la gran nevada

Avui fa un any el meu país va viure la situació més caòtica que tinc la sensació d'haver vist mai. La neu, tan desitjada a vegades, tan volguda sovint, va ser capaç el 8 de març de l'any passat, de capgirar el dia a dia.

Tothom se'n recorda què feia aquell dia. Jo, com un dia feiner qualsevol, havia baixat a la facultat a treballar. Els pronòstics bé avisaven que hi havia risc de nevades a cotes baixes però bé, la feina era la feina, i a més sempre pensaves que si la cosa es posava lletja marxaves i punt. I així ho vaig fer cap a les 11.15h. L'abundant neu que es veia caure ja començava a cuallar i tampoc era plan de tornar a casa en trineu...(doncs que bé que n'hagués tingut un).

Ja al tram de doble carril de la NII de passat Medinyà vaig veure algun indici de que la cosa era anormal...vaig veure dos arbres ajaguts a la carretera, els primers que ja no varen aguantar l'embranzida del temps. A Bàscara vaig veure els primers vehicles que preferien quedar-se a un costat de la carretera per precaució, però com que la cosa encara estava practicable seguia tirant endavant, tot seguint la cua que ja s'havia format.

Com que tenia el dipòsit mig ple (sempre optimista eh?) vaig decidir no aturar-me a la benzinera de Bàscara i res, uns 300 metres més endavant, els cotxes parats. Quan vaig parar-me vaig tenir la sensació de les "arenas movedizas" (perdoneu però no en sé la traducció), semblava que la neu ens anava engullint. Cotxe parat: no tenia la pinta que la cosa s'arreglés immediatament i no era plan que cremar tota la benzina...i ara ja el dipòsit el veia mig buit.

La radio del cotxe era qui m'anava informant de com estava l'assumpte. Les 12, la 1, les 2...i encara parats. Vaig dinar mongetes i hamburguesa...fred és clar; i per economitzar bateria i benzina i evitar que el cotxe se'm congelés feia: 5 minuts cotxe engegat, 10 minuts apagat i radio encesa i 10 minuts tot parat. Quina sort, com sempre faig, portar algun llibre i revista a sobre, així podia llegir i distreure'm...com a mínim mentre va haver-hi llum a fora, perquè clar, quan es va fer fosc simplement havíem avançat, entre el caos, uns 800 metres.

La meva dona i els nanos eren a casa, només hi vaig poder-hi parlar devien ser a la 1 o a les 2 del migdia; després les comunicacions es van espatllar i, per més inri, la bateria del portàtil també es va esgotar.

El caos que s'havia format a la carretera feia que les màquines llevaneus no poguessin accedir allà on érem. Quan passaven els mossos amb els seus 4x4 només era per dir-nos que paciència, que les màquines llevaneus no podien passat però que ho estaven intentant. Qui ens va donar un bon cop de mà van ser els camioners. Com que ells ja tenien clar que d'allà no en sortien fins l'endemà i, a més, com que els que fan grans rutes estan mínimament preparats, ens van ajudar als turismes a poc a poc anar sortint.

I devien ser passades les 10 del vespre que vam poder fer una mena de fila india d'una dotzena de turismes, jo era el quart. La cosa no estava superada encara. Just al trencant de la NII de Figueres Sud la màquina llevaneus, venint de dirrecció nord, ja havia netejat minimament la carretera; o sigui que estàvem a uns 500 metres de "la llibertat"... doncs el cotxe que anava primer, el cotxe que anava segon i el cotxe que anava tercer, successivament, van anar patinant de nou fins la cuneta abans de trepitjar de nou asfalt. Jo no, vaig tenir la sort (podria dir perícia però crec que fou més sort que res més) de ser el "primer" de la fina índia que arribava a la zona neta.

Ara ja només quedava, xino xano, arribar a Roses. Realment la situació de la carretera de Figueres a Roses no era gens dolenta, suposo que les màquines havien treballat perquè així fos. Això si, arribo a Roses i tot a les fosques. En aquells moments vivíem a un 6è pis. Anava carregat amb 2-3 bosses (ordinador, bossa de la feina, la que tenia per anar a fer esport...) i totalment a les palpentes. Només de sortir del cotxe peu a la bassa, per tant, peu xop. Que llargs se'm van fer 6 pisos pujant escaló a escaló totalment a les palpentes...però ho vaig fer. I a dalt m'esperava el premi, veure la dona i els nens...imagineu-vos la Montserrat, patidora com és de mena, quan a les 23:30h de la nit va veure que havia tornat a casa, després de quasi 11 hores de no haver sentit on era ni si estava bé.

D'ençà aquell dia no es que tingui mania a la neu...però si no veig nevar tampoc passa res eh? l'empatx que vaig tenir fa un any encara durarà un temps. Avui, per sort, crec que no nevarà.

dilluns, 7 de març del 2011

el carril bici

Els que em seguiu pel twitter sabreu que ahir, com cada cap de setmana, em va tocar fer la tirada llarga en els entrenaments que faig de running, de còrrer vaja. 13 kilòmetres, a ritme baix, això si, però 13 kilòmetres. Com que aquest cap de setmana l'hem passat a Quart, el lloc ideal per còrrer aquesta distància és obvi quin era: el carril bici.

Aquest carril bici uneix Girona amb Sant Feliu de Guíxols, seguint el recorregut que feia el segon "tren en linia regular" que va existir al nostre país (el primer fou a Mataró). Aquest tren se'l coneixia com el Carrilet. Ja fa força anys que van arrenjar el camí com a Via Verda i ara són molts els usuaris que la fan (la fem) servir.

M'agrada còrrer per allà per diversos motius; el primer, perquè el terra no és excessivament dur i això va de nassos pel meu Aquil·les; segon, perquè com que la circulació a motor hi està prohibida, ni has de patir pel trànsit ni notes el fum quan respires; tercer, perquè el paisatge és molt agradable i quart, perquè del carril bici surten derivacions cap a camins més secundaris que fan que puguis anar variant el recorregut i per tant desapareixi la monotonia de còrrer sempre per allà mateix.

El que en el dia a dia és tranquilitat i veure escassament un parell o tres de persones (la majoria esportistes o jubilats) utilitzant la via verda, en diumenge es converteix en un brugit de gent. No em queixaré, evidentment sóc dels que pensa que tenen el mateix dret que jo i mira, quan et toca fer una sèrie llarga i a ritme suau (ahir, per exemple, 1 hora i 21 min corrent) s'agraeix anar veient gent.

Això si, hi ha perfils de gent que es repeteixen: molts usuaris amb BTT, però dels que surten a entrenar seriosament (per les bicis, roba i ritme que portaven), i en canvi, ahir, pocs runners; moltes families completes amb mountainbike: obrint el pare de familia, després els nens i tancant la comitiva la dona; no poques parelles passejant i de totes les edats: una de jovenets amb la dona embarassada (passejada recomanada pel ginecòleg), d'altres de jubilats (els més abrigats de tots i amb la mateixa roba que passejarien per ciutat) i la majoria de mitjana edat (40's i 50's). Aquests últims amb un patró força comú: normalment crec que és la dona la que vol passejar (ritme viu, cara bastant alegre i amb xandall i esportives) i l'home que hi va mig obligat, o obligat del tot (amb la cara i la roba paguen).

En fi, tot d'usuaris que aprofitem el carril bici...que per això és va fer no?

diumenge, 6 de març del 2011

la incomoditat de les mesures ecològiques

Fa escassament un parell de dies el govern espanyol va aprobar un paquet de mesures destinades a reduir una mica la despesa que tenim del petroli, ara que hi ha tot el merder de Líbia. Com a mínim sembla que la desgràcia aliena en treurem un benefici global. Valgui per endavant que, els que m'heu seguit en el bloc, sabreu que no sóc sospitós de ser defensor a ultrança d'aquest govern, crec que l'ha espifiada en molts moments i que segurament ho tornarà a fer.

Però d'igual manera em rebenta que pel sol fet de proposar mesures ja per norma s'hi hagi d'anar en contra de les mesures i de qui les proposa. Per una vegada els que creiem que cal adaptar el nostre ritme (i nivell) de vida a l'entorn, i no al revés, ens sentim reforçats per mesures polítiques.

Evidentment podríem entrar mesura a mesura i criticar-la, i de fet, algunes d'aquestes crítiques serien justes (ja vaig avançar fa un parell de dies que anar a 100 km/h autopista em pot semblar bé...si no fan pagar peatges o bé els redueixen molt), però cal valorar el paquet en conjunt i crec que és una decisió valenta del govern. Ja ens podem imaginar com estan les arques del govern perquè hagin, per un cop, prioritzat criteris ambientals per millorar l'economia.

Aquesta última frase és bona eh? Prioritzar criteris ambientals per millorar l'economia...però, és real la frase? Mireu, una prova: sabeu que vaig cada dia de Roses a Girona i de Girona a Roses, en total uns 130 km. Des de dimecres he fet la prova de tenir una conducció més "sostenible". Malgrat passi per NII, en una conducció normal meva els canvis de velocitat eren grans (per aprofitar els escassos trams de doble carril per avançar), ara m'he concienciat a tenir una velocitat que, ni en aquells trams, superi els 100-110km/h i anar amb marxes llargues i no fer frenades/accelerades brusques. El meu cotxe portava mesos marcant-me un consum de 7.1 l/100 km, i ara amb 3 dies ja he baixat la mitjana a 7.0; això vol dir que, per baixar una dècima un consum que portava mesos estancats fàcilment he hagut de gastar molt menys de 7 litres, posem-hi 6.5 l (tot i que crec que seria menys).

Una diferència de 0.6 litres de consum cada 100km significa uns 0.8 litres menys de consum en una jornada normal meva; si un litre de gas-oil està ara a 1.3 euros vol dir que estalvio aprox. 1 euro per dia...multipliqueu-ho per 7 dies...per 365 dies....és fàcil l'operació no?. I que consti que a nivell de temps no he constatat cap pèrdua significativa, potser tardo 2 minuts o 3 més....en un tram de 130 km és significatiu?

I perquè la gent, el govern català, etc... es queixa tant? Doncs perquè les mesures correctores ambientals implica, per fer-ho bé, un canvi d'hàbits...i això és el que veritablement costa....Això, i que el govern català, pel qual la qüestió ambiental està al tram final de les seves preocupacions i ocupacions, no creu realment en això...per ells les mesures ambientals serà construir el transvàs del Roine...i si no temps al temps.

dissabte, 5 de març del 2011

de carnaval

Estem de ple en la celebració del carnaval. El fet que visqui a Roses fa que, en certa manera, hagi entrat més en aquest món tot i que, de moment (i no crec que canvïi) només com a espectador.

I no us penseu que sóc anti-carnaval, ni molt menys, de fet, fa uns anys, en el Carnaval que organitzàvem a Quart (el Quartnestoltes...ep, el nom el vaig proposar jo eh?) m'havia disfressat. I deu n'hi do quina fila feia: un any de dona de neteja, un any de iaia... Però des de llavors que no m'ha atret mai el fet de tornar-me a disfressar.

La gent que ho viu ho sol fer amb un punt de "bogeria", d'exageració. Molts porten mesos preparant disfresses i carrosses, molts diners invertits, moltes hores de caps de setmana o de vespres muntant tota la infraestructura necessària, auntèntics tallers "clandestints" de "corte i confeccion"... i tot per escassament tres dies. Com a mínim aqui a Roses, que faran tres passades: ahir a la nit la primera, avui tarda la segona (tot i que és la desfilada infantil i molts no desfilen) i demà migdia.

Això si, de ben muntat ho tenen. Una desfilada pel passeig de Roses (potser fan un km a molt estirar) + l'estona d'esperar-se davant la Ciutadella a que sigui el seu torn pot durar fàcilment 3-4 hores mínim. Per tant, cal provisions...i de fet no en falten. Qualsevol colla carnavalera amb una mica d'entitat (és a dir, amb força gent), duran una carrossa "tunejada" amb tot el necessari i més per no defallir en el recorregut: planxa per coure carn, sacs de pa, i beguda, molta beguda... de fet si defalleixen serà més per l'excés de mam que per la falta de menjar (ahir vaig veure'n un de disfressat d'escocès que semblava que s'havia begut una destil·laria sencera).

Com que diumenge no seré a Roses ahir hi vaig voler anar a fer una volta ràpida; el que dèiem, una "bogeria"; ja havien passat unes quantes colles, tot el passeig (de port esportiu a Ciutadella) estava ple de colles desfilant i davant de la Ciutadella encara en quedaven unes quantes per sortir...Unes quantes colles em van agradar molt, realment com es diu, "s'ho curren": uns que anaven del "Sombrero Loco", uns altres d'uns dibuixos animats que em sembla que es deien "Fresita", uns que anaven de mariners, més discrets, però amb una carrossa amb rèplica d'un far xulíssima...

Realment mirant la desfilada, si t'abstreus, pots arribar a pensar: "no estan sonats tots aquests que es disfressen, quin sentit té?"...però si amb l'aigua que queia ahir en la desfilada (avui, l'index de costipats augmentarà a Roses espectacularment....farmàcies prepareu-vos) hi havia tanta gent no només participant sinó mirant la desfilada vol dir que realment això del Carnaval és poc menys que un sentiment. Jo encara no el tinc, serà que no soc rossinc 100%.

divendres, 4 de març del 2011

la setmana "marrón" (i 2)

Fa uns dies ja vaig dedicar un post a aquesta activitat difícil de definir com ha estat la setmana blanca. Era, però, un post previ a l'inici de la mateixa, ara, un cop ja passat, m'agradaria fer un parell de comentaris...o tres.

Bé, primer de tot, en el cas de Roses, aquesta Setmana Blanca ha durat 4 dies, de dilluns a dijous, i és que avui ja comença això de la bogeria de Carnaval i és dia festiu al poble. A priori només va poder participar d'una activitat d'esplai l'Oleguer, el gran; l'Eudald, el petit, no tenia més opció que quedar-se a casa. A la llar d'infants, a priori, no es feia setmana blanca però va haver-hi un acord des de principi de curs que serien aquells dies de lliure disposició, total, que a efectes pràctics, també va tenir "setmana blanca".

La meva dona treballava pels matins i jo per les tardes i així entre tots (amb, obviament l'ajuda de la sogra) vam poder "sobreviure" a la setmana. Els plans que tenia per aquesta setmana, però, es van anar a norris pel fet que l'Eudald no tenia cap activitat d'esplai per fer, jo que m'havia planejat anar a la piscina, anar a pescar, etc... doncs no. Però cap problema, ans al contrari.

Ja que m'havia de quedar a casa igual pel petit, com és que al gran el vam apuntar al casal que feien a Roses? Doncs molt senzill: perquè per ell era el millor. Em fa molta ràbia el fet de considerar que sovint els pares deixem els nens a les activitats, a l'escola, etc... com si fossin parquings de nens. Avui és festiu, i dilluns també, per tant, fins dimarts que ve l'Oleguer té moltes estones per estar a casa, per estar amb nosaltres. Durant aquesta setmana ha estat interaccionant amb nens diferents als que va a l'escola, amb monitores que no havia vist mai i la il·lusió amb què cada matí arribava al poliesportiu, on feien el casal, ja era motiu suficient per haver encertat en la nostra decisió.

Entenc els detractors de la Setmana Blanca, tot i que obviament sempre s'ha parlat des del punt de vista de l'adult; jo crec que als nens els va bé trencar la rutina. Em fot que aquest nou govern ja hagi decidit, com a primera i única opció, defenestrar aquesta setmana...com em va fotre, en certa manera, que el govern anterior la proposés sense tenir present el tema de la conciliació laboral dels pares. Crec que les empreses a la llarga haurien d'adaptar-se a aquests canvis i flexibilitzar les vacances dels seus treballadors (ara ja ningú s'estranya que per Nadal la gent faci una setmana o més de vacances). La idea de la Setmana Blanca, per mi, era bona...tot i que segurament mal executada.

Pel que tinc entès (ho vaig sentir ahir al Banda Ampla de TV3), a partir de l'any vinent es començarà igualment una setmana abans al setembre i en canvi els mestres/escola tindran 5 dies de lliure disposició durant l'any per fer la compensació...no serà això més caòtic a nivell de conciliació? Què passarà si l'Oleguer té festa el dimarts 20 d'ctubre (és un exemple, que ningú miri el calendari perquè no crec que concordi el dia) i l'Eudald el 6 de novembre? Que haurem de demanar dos dies de festa a la feina...i que poques coses equivalents a les que han pogut fer ara podran realitzar. En fi, un altre nyap més gros, i si no temps al temps.

dijous, 3 de març del 2011

"beercoaching"

Una paraula ben estranya la que ocupa el títol del post d'avui no? Per en Francesc, un dels lectors del bloc no ho serà tant.

Fa uns anys (devia ser l'estiu del 2003 o 2004), en Francesc, un servidor, i altres amics i companys vam tenir l'oportunitat d'anar a Màlaga durant quinze llargs dies a treure'ns el títol d'entrenador superior de bàsquet. Foren uns dies molt intensos, classes matí i tarda i les poques estones lliures les havies d'invertir en estudiar, ja que els exàmens (i alguns d'ells no pas fàcils precisament) es duien a terme allà mateix.

Per tant, hi havia poca estona d'esbarjo. El cafè de ben dinat i poc més. Me'n recordo que, al que tota la vida n'hem dit tertúlia, sobretaula, etc... ens ho van batejar com "no-se-què...coaching" (Francesc, m'ajudes amb el que hi havia abans del coaching? Crec que era "barcoaching" i no era res més que ajuntar-nos uns quants entrenadors per parlar de bàsquet al voltant de la taula d'un bar. Ja veieu, la mania de voler tecnificar-ho tot va fer que utilitzéssim un nom en anglès per definir el que portem tota la vida coneguent com a tertúlia, fer-la petar, etc...

Realment aquestes session de "barcoaching" foren i són molt profitoses. Poder-nos trobar una sèrie d'entrenadors de bàsquet, que vagin sortint temes, opinar tots el que en pensem..., és molt enriquidor. Moltes vegades a casa no parlem de bàsquet perquè qui conviu amb nosaltres acostuma a estar farta d'aquest concepte, per tant, trobar-nos amb gent amb la nostra inquietut és sempre molt productiu.

En Francesc va adaptar el nom de "barcoaching" a "beercoaching"...una qüestió simplement de gustos. I mira que des de llavors vam parlar de fer-ne un. Hem coincidit entrenant al mateix pavelló (ell al Sant Narcís i jo a l'Onyar), fins i tot al mateix club (Unigirona) i res. Al final, casualitats de la vida, i gràcies al twitter, ahir vam trobar una estona per fer una mena de "beercoaching" entre ell, en Borja i jo. El tema no va ser només bàsquet, vam compartir també experiències a nivell de pràctica d'esport...pel que sigui als tres ens ha entrat de fa uns mesos una autèntica dèria per fer esport (running, bicicleta, natació....) tot i que a alguns els hi ha agafat més fort que a d'altres.

Sigui com sigui va ser una estona distreta, agradable,...d'aquelles petites estones que sovint van bé per trencar el ritme habitual de rutina...a veure si ara, com a mínim, no tardem 7 anys més a fer una nova sessió de "beercoaching".

dimecres, 2 de març del 2011

crisi del petroli? canvi d'hàbits

És ben sabut que una cosa que ens costa força als humans és canviar d'hàbits; quan estem acostumats a fer les coses quasi per inèrcia és molt difícil modificar-ho.

Ara estem davant dels que molts han anomenat una nova crisi del petroli, i no tant pel fet que sigui una font d'energia finita i que un moment o altre se'ns pugui acabar (com sempre ens han dit) si no perquè ara, amb la situació convulsa en un dels principals països exportadors, Líbia, l'aixeta es pot anar tancant.

Ahir ens despertàvem amb dues notícies, relacionades entre elles; les noves propostes del govern espanyol per mirar de reduir el consum energètic en un cas i millorar-ne l'eficiència en un altre: limitar la velocitat per l'autopista a 110 km/h i reduir la il·luminació als tunels. Evidentment les respostes no es van fer esperar, algunes més qualificades que altres.

Un dels primers que va saltar va ser el conseller d'Interior, en Felip Puig, que amb el seu habitual posat prepotent i de "sabelotodo" va dir que la mesura de limitar la velocitat no serviria ni per reduir el consum ni per reduir la contaminació; clar, ell estava proposant pujar la limitació a 130 km/h. Des del propi govern, la màxima autoritat (per la desaparació de la conselleria) en Medi Ambient, el Secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat, el Dr. Josep Enric Llebot (fisic reconegut), va en certa manera contradir en Puig dient que obviament una reducció en la velocitat significaria menys consum i menys contaminació. Permeteu-me que cregui més a l'investigador qualificat que al polític oportunista.

El propi dr. Llebot, però, va tirar per terra la norma de Foment en quant a la reducció de la llum en túnels; la idea del govern espanyol era canviar les llums actuals per leds, però el dr. Llebot va afirmar que, segons els que li constava, les llums que hi ha en els tunels, autopistes, etc..., de gas, eren les més eficients tenint en compte quantitat de llum i consum; és a dir, si canviem el tipus de llum hauríem de posar més punts de llum...en fi, una mostra més, em sembla, de precipitació i improvització del govern espanyol.

Tornant a la limitació de velocitat, ahir, en anar i tornar de la feina vaig fer la prova d'autolimitar-me als 110 km/h. No vaig per autopista, per tant, de fet ja vaig a més velocitat de la que toca, però hi ha un parell de punts a la NII que en haver-hi doble carril els conductors acostumem a superar la velocitat màxima. Intentaré a partir d'avui fer una conducció més "ecològica", no tant pensant en Libia, si no més en la meva cartera. La benzina no acaba de pujar i normalment cada 4-5 dies haig de posar 40  € de combustible...un dineral vaja.`

Això si, per acabar, m'agradaria fer una petició al govern espanyol si decideixen baixar a 110 km/h per autopista: ja que no es podrà còrrer i que l'autopista està plena de llocs on fan obres i per tant la velocitat encara es limita més...una rebaixa en els peatges no estaria malament eh? Si, ja sé, és predicar en el desert.

dimarts, 1 de març del 2011

d'esplais

Ahir l'Oleguer, el meu fill gran, va començar el Karnablanc, el casal que les ampes de diverses escoles del municipi han organitzat conjuntament per aquesta setmana blanca. Només és de 9 a 13h, i de dilluns a dijous (el divendres és festiu aquí a Roses...Carnaval, ja se sap) però ahir, quan el vaig anar a buscar a la una ja se m'adormia al cotxe, per tant, senyal que va gaudir (i es va cansar).

Quan el vam anar a deixar a les 9 del matí l'escena que vaig veure em va recordar moltíssim a "mis años mozos", quan cada festa i festeta (Nadal, Setmana Santa, Estiu) participava en alguna activitat de lleure, com a monitor em refereixo.

Als 19-20 anys em vaig treure el curs de Monitor del Lleure. Va ser a Banyoles, amb una bona colla amb la que vam fer força pinya, malgrat que el temps ens ha anat separant. Recordo moltes coses d'aquell curset, per exemple, com que em vaig fer un esquinç de turmell jugant a bàsquet i vaig anar lesionat a les convivències que vam fer a Sant Esteve de Guialbes (mai més he tornat a aquest poble, ho hauré de fer) doncs em van fer servir per "practicar" com s'havia d'integrar els nens amb discapacitat en l'activitat normal del grup. O el dia que vam fer una "performance" de improvització: davant de tot el grup (uns 25 participants) vaig haver d'improvitzar una entrevista: l'entrevistador era el formador que teníem, en Pep, i jo l'entrevistat: vaig haver de jugar un paper prou curiós...durant 20' d'entrevista havia de defensar els beneficis de tirar-se gasos (he estat fi eh?, no he dit pets!!).

Ja amb el títol amb mi vaig començar a treballar de seguida amb una empresa de lleure, "E-2",que tot just començaven, malgrat que la Montse i en Francesc, les dues ànimes de l'empresa, ja tenien experiència anterior. M'enrecordo encara pintant el local que van obrir pocs anys després, la Ludoteca, a la pujada de Montilivi, el primer local d'aquestes característiques que hi havia a Girona. Però sobretot, on si que vaig pencar anys i anys per la mateixa empresa va ser orgnitzant/coordinant/dirigint els casals de Aiguaviva.

Va ser tot un repte que em van plantejar els de "E2", i ja sabeu que els reptes m'agraden. Teníem l'encàrrec d'organitzar un casal, me'n recordo que era el de Nadal, i si ens sortia bé (les experiències que havien tingut els darrers anys es veu que cada cop anaven pitjor) teníem el compromís de l'Ajuntament que seguiríem organitzant les activitats en edicions successives. Me'n recordo que al primer casal només vam ser 2 monitors, l'Eva i jo (de què se n'haurà fet de l'Eva?), perquè hi havia una quinzena de nens...i al final ja vam acabar essent un equip de 6-8 monitors perquè vorejàvem els 100 inscrits, venien fins i tot de poblacions veïnes!!!

Durant aquells anys vam viure el canvi d'emplaçament (de l'escola vella a la flamant escola nova), que alguns dels primers nens grans que van participar van acabar en les darreres edicions fent de pre-monitors, i també moments tristos com la repentina mort de la Inés, la cuinera que ens feia el menjar a la mateixa escola cada dia de Casal (i que ens posava extra de formatge als macarrons)...i que en un cap de setmana enmig d'un casal d'estiu ens va deixar.

En fi, acabo d'escriure el post...i repassant tots aquests records ara em sento una mica més gran jajaja, ara és el moment de que sigui el meu fill que gaudeixi del treball dels sovint no massa ben valorats (i no només econòmicament) monitors d'esplai.