el estado de la nación

En els darrers tres dies hem assistit al clàssic “debate del estado de la nación” al Congrés dels Diputats, en teoria, segons marquen els canons, el debat més important que hi ha cada any. Un cop acabat el debat (o mentre es celebrava) són diversos els analistes que hi diuen la seva; per mi, però, qui fa fer la millor lectura del debat va ser “l’analista” Andreu Buenafuente, en el monòleg amb què comença cada programa, quan va dir: “com està la nació? Doncs malament. De veritat que fa falta dos dies per veure això? Només de treure el cap per la finestra ja es veu”. Doncs si.

Però a part del sentit de l’humor que destil·len aquestes paraules (tot i que no deixen de ser una bona radiografia) del debat aquest em quedo amb una imatge. I no és ni l’acalorada (però previsible) discussió cara a cara Zapatero-Rajoy, ni el discurs que sonava a comiat del propi president del govern, res d’això. Per la imatge del debat és quan després de parlar els dos caps dels principals partits la gran majoria dels seus diputats abandonen l’hemicicle just quan havia de parlar en Duran i Lleida.

És obvi que no van marxar perquè parlava en Duran i Lleida, van marxar simplement perquè només “interessa” el que diuen els dos grans. Puc entendre que després d’unes quantes hores allà dintre calgui prendre l’aire, fer un cafè, una cigarreta...però marxar de la sala per no tornar a entrar, per mi, és una falta de respecte, però una falta de respecte no només a qui en aquell moment estava parlant, si no, sobretot, a la ciutadania que hem donat la representació nostra als diputats elegits per les urnes.

Pot sonar a demagògia el que dic, però com s’han de sentir (com ens hem de sentir) els “indignats” quan veiem que els nostres diputats abandonen el seu lloc de feina? Cobren per estar allà dins, i si estan avorrits...que es fotin. Van ser elegits per aquesta feina, i si no els agrada que ho deixin...ah no, clar, que és una feina més que ben pagada.

El propi Duran i Lleida, per mi, un dels polítics més sobrevalorats, ahir mateix entrevistat a la radio primer va dir que ho va considerar una falta de respecte però després va matisar...que típic aquest verb en els polítics. Ell deia que quan els diputats no estan a l’hemicicle no vol dir que estiguin al bar del congrés, si no que moltes vegades estan als despatxos fent feina, rebent ciutadans, etc... Fins aquí ho puc entendre, però el mateix Duran havia dit uns minuts abans que duran el debat de l’estat de la nació els diputats no acostumen a agafar cap compromís perquè es considera el debat més important de l’any al Congrés.

Per tant, el que va passar fa un parell de dies a l’hemicicle no té coartada. Simplement ha estat un fet més que va fent que els ciutadans ens sentim cada cop més allunyats dels polítics. Perquè, és clar, ara importava una merda el que deien els partits “polítics”...però potser el dia després de les eleccions generals aniran darrera d’aquests per aconseguir els vots per assegurar la investidura... quin fàstic tot plegat!

l'elogi debilita

Gran títol, modestament, el que encapçala aquest post avui. I és una frase 100% certa, com a mínim segons el meu punt de vista. I no parlo de l'elogi com, per exemple, el que va rebre ahir el meu ex-company de despatx, en Josep, per una magnifica tesi, no (en aquest cas era un elogi merescut i no deixarà de tocar de peus a terra per això). Parlo d'esport, i més concretament parlo de bàsquet.

Fa uns anys, abans que un fos pare de família superocupat m'agradava, als estius, anar a masters i clínics que s'organitzaven per als entrenadors de bàsquet. Molts sabeu que el bàsquet és poc menys que la meva passió i sóc dels que pensen que un entrenador ha d'estar en constant evolució; malgrat des del 2003 tinc el títol nacional d'entrenador crec que amb això no n'hi ha prou i cal millorar sempre, aprendre dels altres.

Els masters que organitzaven des de la FEB (Federación Española de Baloncesto) eren especialment bons en quant a compartir experiències amb una munió d'entrenadors arribats de totes les parts de les espanyes i perquè de ponents sempre hi havia seleccionadors de la federació i, en principi, podies conèixer el que ells anomenaven "mètodo FEB".

Una de les coses que més m'agradaven d'aquells masters eren les sessions de tertúlia més o menys organitzava que es feia cap a les 11 de la nit; sabíem que començàvem a aquella hora però mai es sabia quan s'acabava; de fet, la gent s'anava aixecant i marxant de la sala a mesura que la son guanyava la partida. En aquestes sessions nocturnes era quan els debats acostumaven a ser més enriquidors. No us penseu, us explicaria en què consistia això del "método FEB", però després d'uns quants anys encara ara no ho sé. Bàsicament, al meu entendre, el mètode FEB era intentar convèncer-nos que els espanyols eren els millors, més macos, i els que feien millor les coses i si es perdia, com en l'europeu masculí (crec que era junior) al que assistíem paralel·lament al màster, era o bé culpa dels àrbitres o bé culpa de les actituds antiesportives dels equips rivals.

No és per res, però els més crítics érem alguns dels entrenadors catalans i bascos...per què seria? Me'n recordo que el meu company d'habitació, en Jordi (per cert, torna ja a entrenar tio!!!!), un dia em va dir la frase que titula el post d'avui, i sempre més l'he tinguda en ment. Com per exemple, fa dos dies, quan la selecció absoluta femenina va quedar eliminada de l'europeu en la lligueta de vuitens, és a dir, no es va classificar pels quarts de finals.

Cal tenir en compte que en els últims 6 europeus havia estat sempre al podi i que venia de ser 3a en el mundial de l'any passat. No he pogut seguir tots els partits però tinc les meves teories de perquè ha passat això; però de fet, tant li fa, l'esport és cíclic i segurament ben aviat la selecció tornarà a guanyar (de moment, però, als Jocs Olímpics de l'any vinent no hi seran). Però si que m'agradaria saber que dirien els savis de la federació si aquest vespre tinguéssim una tertúlia d'aquelles; les declaracions prèvies al campionat, tant per membres de la FEB com d'alguna jugadora, destil·laven un tuf de superioritat perillòs, quasi semblava que no arribar a la final seria un fracàs...doncs mira, ni entre els 8 millors. L'elogi debilita companys, tingueu-ho sempre clar.

tendinitis

Vet aquí el veredicte de la meva lesió al genoll. En principi un alleugeriment, dic en principi, perquè fins que una lesió no es curi sempre és una lesió.

Ahir tenia cita amb el doctor; uns instants abans havia anat a recollir la ressonància magnètica que m'havien fet fa uns quinze dies. No em vaig poder estar i mentre era a la sala d'espera vaig llegir l'informe. Ho deia clar: "tendinitis del rotuliano anterior" (estava en castellà, si; serà que sembla més important un informe escrit en castellà?). Amb l'informe, escuet, s'hi acompanyava un DVD amb imatges. També duia amb mi les radiografies, però aquestes ja les havia revisades a casa i no hi havia vist res d'estrany: no és que sigui un entès en interpretacions de les radiografies però com que em van fer raigs X als dos genolls, comparant, no es veia cap anomalia.

Un copo dins la consulta del dr. León el primer que va fer va ser mirar radiografies mentre anava carregant-se el DVD amb les imatges de la ressonància al seu portàtil. Després de comprobar que, efectivament, a nivell ossi tot estava correcte, ens vam posar a veure les imatges. Parlo amb primera persona del plural perquè molt amablement va girar el portàtil perquè els dos veiéssim les imatges. Evidentment ell anava comentant el que veia i jo anava assentint amb el cap com si hi entengués alguna cosa; una cosa que m'agrada d'aquest metge és que se li nota passió en la seva feina, i et va explicant les coses com per fer-te partícep d'allò.

Quan va emetre el seu veredicte va "comprovar-ho" amb l'informe (no l'havia llegit, intueixo que expressament, fins llavors). L'únic punt de conflicte és que ell creu que la tendinitis és del quadriceps, és a dir, una inflamació del tendó que uneix el fèmur amb la ròtula, amb el genoll. Aquesta inflamació, fins i tot, com que fa temps que l'arrossego, estava començant a produir una calcificació.

Tractament: estiraments + estiraments + estiraments + sessions de fisioteràpia (15, a 3 per setmana) fent sobretot massatges + electroestimulació...ahhh i un antiinflamatori...i res de còrrer com a mínim fins d'aquí a 6 setmanes que hagi de tornar a veure el doctor.

6 setmanes!!!! això vol dir afegir un mes i mig més a la meva inactivitat, ja que em va dir que d'esport no fes res...al que jo li vaig dir: res de res? Bé, natació, això si que ho pots fer, em va dir; però ni còrrer, ni bici, ni tennis...doncs res, farem bondat i ens dedicarem a nedar...perquè un mes i mig més sense esport no l'aguanto!!!!

dues cares de l'esport

No és cap secret, m'encanta l'esport; m'agrada llegir els diaris esportius, veure les retransmissions per la televisió, practicar una gran diversitat d'esports...i opinar sobre l'esport. I de fet, quasi cada dia podria tenir tema per escriure un post sobre alguna cosa relativa als esports, i més els dilluns, quan vens del cap de setmana i que, per tant, les activitats esportives, ja siguin amateurs o professionals, han sovintejat.

Avui vull parlar de dues notícies esportives que, ben bé, podrien ser exemplificadores del bé i del mail, del ying i el yang, la cara i la creu. Comencem per la creu. Resulta que al Brasil, a l'entorn del club del Flamengo (un dels clubs històrics del futbol brasileny i on actualment juga l'ex del Barça Ronaldinho) han creat una línia telefònica perquè els aficionats que s'assebentin de les farres nocturnes on participa el (ex) crack les puguin denunciar. Després, una colla de voluntaris comproven si les denúncies són certes o falses. Imagineu-vos, estàs de festa en una disco, veus en Ronaldinho, i truques al club per denunciar-ho. La raó, òbviament, és per intentar fer reaccionar el futbolista degut al baix rendiment que ha mostrat des de que ha fitxat pel Flamengo (de fet, un baix rendiment que ve en consonància al que estava fent en els darrer any a can Barça i en la seva època milanista).

Pot semblar una noticia còmica...però és ben trist. És ben trist que un futbolista que semblava que no tenia límits, que podria ser el millor del món (i que un parell d'anys ho fou), que fèia coses amb la pilota als peus que realment semblaven impossibles... s'hagi descuidat d'aquesta forma fins a ser una caricatura d'ell mateix. L'esport professional està ple d'avantatges i de reconeixements i fama (i més els futbolistes) però exigeix d'una mentalitat forta per no caure en el que ha caigut en Ronaldinho.

I la cara. La cara de l'esport cal buscar-la, per exemple, en la retransmissió de la Fòrmula 1 que vaig seguir ahir per TV3. Els que seguiu la F1 estareu amb mi en que un dels moments més macos (i trascendentals) en una cursa és quan no menys d'una dotzena de persones són capaces de coordinar-se per canviar quatre rodes i posar benzina en un cotxe en menys de 4 segons. És un moment, aquest pit-stop, que com tot en la F1, està més que preparat, entrenat, etc... fins i tot sentia ahir que hi ha algun equip que té un preparador físic que fa entrenaments individualitzats als mecànics que participen en el pit-stop per intentar encara millorar-ne el rendiment.

Doncs ahir en Merlos, el periodista de TV3, explicava que hi havia un hospital infantil (crec que a la Gran Bretanya però no n'estic segur) on en el servei d'urgències registrava una mortalitat massa elevada en els ingressos de nens malalts. Com que el director de l'hospital era un fanàtic de la F1 va plantejar-se el fet d'estudiar com els equips coordinaven les tasques en un pit-stop i va visitar Ferrari, McLaren,... per aprendre com ho feien. Va aplicar eines de gestió que havia vist en aquests equips en el seu servei d'urgències...i al cap d'uny any la mortalitat havia baixat un 60%!!!

Bé, poden ser només dues anècdotes de les moltes que es podrien explicar d'un cap de setmana esportiu. Però per una o altra cosa aquestes em van impactar quan les vaig llegir/sentir i per això les he compartides aquí. Que tingueu un bon i esportiu inici de setmana.

inauguració temporada de bany

Efectivament, ahir vam inaugurar la temporada de bany...això si, a la piscina. Pot sobtar això si tenim en compte que vivim a Roses...i a uns 70 metres en línia recta de la platja, i que els dies ja són calorosos.

L'aigua, però, encara és un xic freda i ja fèia temps que dèiem d'anar un dissabte tots quatre a la piscina, i mira, ahir va ser el dia. La piscina de Roses està realmente bé, tenint en compte que és una piscina interior; m'explico, hi ha dues piscines, una de 25 metres que és on es fa natació (tan classes com, obviament, per si vols anar-hi a nedar lliurement) i una de quadrada, més petitona i poc fonda on es fan les classes dirigides, durant la setmana, d'aquagym, etc... I va ser aquí on vam anar. No hi ha piscina exterior, tot i que si una zona de solarium per anar a prendre el sol.

L'Oleguer ja sap el que és una piscina, per tant, l'alegria d'anar-hi es feia palesa durant tot el matí. L'Eudald mostrava els mateixos signes, però per mimetisme. En arribar a la piscina hi vam entrar de franc: els nens no paguen i jo, com que sóc soci de la piscina, tinc 7 invitacions a l'any per gent que no és abonada i un cop allà la meva dona i l'Eudald van anar al vestuari de dones i l'Oleguer i jo, obviament, al d'homes. Ja us ho podeu imaginar: l'Oleguer preguntant on era la piscina, que eren les guiixetes, perquè ens posàvem gorro de bany, si ens podíem treure les xancletes....i l'Eudald, pel que em van explicar, amb una cara d'acollonit i fent només que "no" amb el cap.

Un cop a la zona de la piscina les típiques recances inicials: l'Oleguer que no volia entrar per si hi havien peixos i l'Eudald que no volia entrar perquè li feia por tot plegat. Però com passa en aquests casos, en menys de 10 minuts la por s'havia esvaït i realment van gaudir a base de bé.

Dissabte és un dia ideal per anar-hi, quasi no hi ha gent (suposo que a l'hivern n'hi haurà més), però no només a la piscina en si si no tampoc a la resta d'iinstal·lacions de que disposa el complex: sauna, jacutzi, sala de musculació, sala de fitness...

Vam estar-hi una horeta escassa, i tot i així en donar-los el dinar ja a casa se'ns adormien a la cadira...i clar, un cop al llit van caure com dos parracs; en resum doncs, perfecte: van disfrutar i es van cansar, que més podem demanar?

pes d'inflexió

Hi ha moments en la vida en la que, perquè si, fas un canvi de xip, un canvi de mentalitat, i vas per un camí diferent al que estaves portant fins llavors. I això és el que em va passar ahir va fer just 3 anys.

Jo mai he sigut una persona prima, al contrari. Quan jugava a bàsquet regularment feies, com a mínim, 3 entrenos per setmana + el partit per tant ja eren 4 dies d'activitat a la setmana. Un cop vaig deixar la pràctica esportiva, però, poc a poc vaig anar guanyant pes. Fa uns 5 anys vaig anar amb una dietista i més o menys ho vam controlar durant un temps, algun cop també havia començat a practicar esport per tornar a activar el cos, però durava tres dies...

Fa 3 anys, per Sant Joan, em vaig pesar a la bàscula de casa i ja vaig dir prou...la pobra va marcar 116 kg. Dic la pobra perquè aguntar tal pes...per això aquell dia va ser, per mi, el pes d'inflexió, el punt d'inflexió vaja.

Vaig intentar (i aconseguir) canviar alguns hàbits alimentaris; allò típic vaja: reduir consum de pa, eliminar bolleria i sucres tan com fos possible, etc...però això si, sense privar-me de la meva pizza de dissabte; tampoc era qüestió de passar-nos.

Amb el tema esport també vaig canviar i vaig agafar l'hàbit de ser més constant, vaig començar a agafar "gustillo" a una cosa que abans odiava que era còrrer, em vaig comprar unes esportives adequades, em vaig començar a informar de com fer-ho bé, etc... Amb l'esport si, però, que he tingut mala sort (si és que existeix la mala sort) i és que diferents lesions m'han anat apartant durant un temps de la pràctica esportiva. Ara, sense anar més lluny, fa més d'un mes que no faig res d'esport; una lesió al genoll m'ho està impedint (menys mal que dilluns toca anar al metge amb les proves que em va manar de fer)...i no sabeu el que trobo a faltar tornar a còrrer.

Sigui com sigui elcanvi d'hàbits va tenir efecte, i al cap d'un any el pes havia baixat a 108, i al cap d'un any més a 101. Si, ho sé, encara és un pes excessiu però com a mínim anava baixant i a més d'una manera constant. Ara mateix estic vorejant els 91, 25 menys que fa 3 anys. Dic vorejant perquè no m'he pogut pesar amb la bàscula que tinc a Quart; això si, cada dia em peso amb la plataforma de la Wii. Amb aquesta consola no hi he jugat quasi mai, però pesar-m'hi, tots els dies. Haig de reconèixer que en les dues/tres últimes setmanes m'he deixat una mica i segons la Wii he guanyat un kilet i mig....cap problema, tornaré a fer bondat i si aviat puc tornar a fer esport us garanteixo que pel Sant Joan de l'any que ve vorejaré els 80...i aqui em pararé...suposo.

revetlla

Em sembla que pels vols de Cap d'Any ja vaig fer un post similar, dic em sembla perquè no rellegeixo mai els posts que ja he escrit: el fet és que la revetlla no m'agrada. Matitzem-ho. No m'agraden les festes en les que sembla obligat que tota la humanitat hagi de sortir; és a dir, Cap d'Any i Sant Joan.

Ahir a la tarda, per exemple, al Parc Científic de la UdG no hi havia ja servei de consergeria i, a mitja tarda, quan em va a venir a veure un amic i vam decidir anar a fer un cafè al bar del Parc estava també tancat, per no dir com de buit estava el pàrking...

No és que em consideri un avorrit ni res per l'estil; m'agrada sortir de tant en tant, tot i que sigui més home de sopar i si de cas copeta més que de discoteca i tornar a la matinada. Però per fer això hi ha centenars de dies l'any, no cal que sigui quan tothom ho fa.

En el cas de Sant Joan també hi deu ajudar el fet que no m'agradin gens els petards. Ja no m'agradaven de petit, de fet, només recordo fer petar alguna cebeta d'aquelles quan era un tap i després el meu pare fer petar alguns d'aquells verds, "xinos" els hi deiem? Però jo mai vaig tenir la necessitat de participar en allò. Fins i tot, de més gran, quan amb la colla que començàvem a quedar per fer sopars i revetlles em mantenia en un segon pla quan de fer petar pòlvora es tractava. Ho respecto, obvi, però mai he entès com una persona es pot gastar 10,15,25 euros, el que sigui, tan tontament. Una cosa són els focs artificials (combinació de color, so, etc...) però els petards com a tal? A més ja se sap, en aquesta societat com més millor, i com més fort peti més divertit és per qui li agrada (i més car és el petard en qüestió).

El que si m'agradava, i s'ha perdut bastant per aquesta diada, són les fogueres. Me'n recordo de quan era petit que un espai que tenia just davant del pis on vivia els veïns durant setmanes anaven aportant coses a cremar i després s'encenia una foguera ben maca. Mira, veus? el foc si m'agradava, sempre i quan fos controlat, com per exemple en una llar de foc...tot i que, en aquest cas no sé si m'agrada pel fet del propi foc o per l'olor a torrada i carn a la brasa que automàticament hi associo.

no seré mai polític

A vegades és perillós fer afirmacions tan rotundes i a més posar-les en escrit, bàsicament perquè algún dia el destí et pot portar a haver-te de menjar les paraules amb patates. Però em sembla que l'afirmació que faig avui i que podeu llegir en el títol del post la mantindré pels temps dels temps.

Com ja havia dit en alguna altra ocasió, fa uns anys ja vaig ser temptat d'entrar en el món de la política (municipal en aquest cas, tot i que a partir d'aquí qui sap...) i potser si ho hagués fet podria parlar des de dins del sistema, no com ara que el que faig és simplement emetre una opinió des de la distància. Això si, com a opinió de ciutadà d'aquest país crec que tinc tot el dret a fer-la i, diria més, segur que algú dels que llegiu coincidireu amb el meu pensament.

Per quins motius dic que mai seré polític? Perquè no m'agrada ser un fals. Començo fort eh? a veure, no us ho agafeu com un atac als polítics si no a la política en si. Però és que el que envolta la política fa tuf de falsetat. Riure davant de la foto, malair els ossos al darrera; o a l'inrevés (que no sé què és pitjor).

Per coherència tampoc mai seria polític. Fa un any, hi havia un partit polític que era molt i molt i molt dolent perquè havia presentat un recurs d'inconstitucionalitat a l'estatut de Catalunya, menys d'un any després aquest partit "pactarà" amb el govern (suposadament nacionalista) pel tema dels pressupostos. Hi pot haver-hi alguna incongruència més flagrant.

Perquè no sóc un xaiet i tinc opinió pròpia no seria polític. Què és això de la disciplina de partit? Perquè si un de l'oposició té una bona idea no la podem dur a terme només perquè l'han plantejada els "altres"? Així és com es governa?

Per respecte a la gent que confia el seu vot tampoc seria polític. Com a votant que sóc m'emprenya molt sentir-me enganyat el dia després de que jo els hagi fet confiança durant 4 anys. Els polítics realment estan més pendents de fer seguidisme a les sigles del partit més que pensar en els ciutadans que els hi han confiat el vot i això ho entenc com a falta de respecte greu.

I, entre altres coses, tampoc seria mai polític perquè no m'agrada ser un titella; i avui la major part de la política no és res més que un instrument a mans dels veritables poders: els bancs, l'economia, el diner... Entenc que el diner és el que mogui el món, però realment ho ha de fer de manera que tot el demés no importi? En aquests temps difícils que ens toca viure com a mínim és la impressió que tenim; per tant, fem-ne una lectura positiva: com a mínim el que estem veient ens ha de fer reflexionar per fer un canvi important en els ideals...i això no ho farà pas la gent que està en política, ho hem de fer tu i jo.

entrevistes fel·latòries

Fa temps que penso que s'ha perdut, en certa manera, una part del periodisme; bé, no siguem tan dràstics, diem que s'està perdent perquè sempre algun reducte, igual que els gals de l'Astèrix en l'Imperi Romà. M'estic referint a les entrevistes que es fan, sobretot en les radios i les televisions.

Avui en dia, en la majoria d'entrevistes, un troba a faltar que l'entrevistador sigui més punyent, vagi més a la molla de l'òs quan té el personatge al davant. Perdoneu-me l'expressió però les entrevistes cada cop s'assemblen més a massatges, amb oli i tot; cada cop més semblen o bé rentats d'imatge de l'entrevistat o bé eines propagandistes del mateix.

Anant més a les raons profundes de tal motiu només se m'acudeixen pressions de poders fàctics (i això em seria vàlid tan pels mitjans com pels privats). I obviament, no m'agrada. No sé si és que els periodistes han perdut la visió crítica, és apoltronament, o simplement no voler-se posar en "jardins" per culpa de les pressions que venen de dalt. Relacionat amb aquest fet hi ha la qüestió de les rodes de premsa on no s'admenten preguntes...si jo fos periodista no aniria a un lloc on sé que no s'admetran preguntes; i si de cas que li canvïin el nom de roda de premsa per "compareixença davant la premsa".

Tornant al tema principal, hi ha encara un concepte que engrandeix el que estem parlant, i que seria el de les "tertúlies plurifel·latòries"; més d'una vegada he sentit una tertúlia on els opinadors són prou incisius amb un personatge però, curiosament, quan l'esmentat personatge el tenen uns minuts després assegut al costat seu el criteri canvia com un mitjó al que se li dóna la volta i se li fa la rosca d'una manera exagerada. Quina llàstima.

Com bé he dit abans, per sort, encara no tothom ha près aquest camí i trobaríem, en aquests moments, i sota el meu humil i personal punt de vista 3 periodistes que segueixen aprofitant les entrevistes per fer periodisme i no propagandisme (n'hi havia una més, la Mònica Terribas). Va, sense mirar el següent punt i a part, sou capaços de fer la vostra predicció a veure si coincidim?

....

Doncs, segur que en algun coincidim: Josep Cuní ("els matins de TV3"), Xavier Bosch (presentador ara de l'Àgora a TV3) i Toni Clapès de Versió Rac1...hi estem d'acord?

la banca ètica

Podríem pensar que "banca ètica" és un oxímoron, és a dir, dues paraules que unides representen un concepte impossible com "neu negra" o "intel·ligència militar" (apa). Però no, la banca pot ser ètica.

Ahir mentre dinava llegint el diari vaig veure que, al vespre, feien al programa "singulars" de C33 una entrevista al subdirector de la Banca Triodos a Espanya i que parlarien del concepte dè banca ètica. M'interessava entendre millor aquest concepte i descobrir si el que deien tenia lògica o serien uns venedors de fum.

I avui puc dir que estic convencut, com a mínim em crec el concepte. Una banca en la qual primen les persones i no els beneficis, pot sonar estrany en un món tan pervertit econòmicament com el que ens ha tocat viure no? El senyor Joan Antoni Melé parla bé, es nota que és un conferenciant de primera, però amb 36 anys ja tinc una mica de criteri per deixar-me convèncer fàcilment. El que em va convèncer, si de cas, és veure que hi ha una altra manera de fer banca.

Recordem que els bancs són entitats que gestionen els diners que els donen els clients i que en donen en préstec per d'altres clients (és una definició una mica barroera però més o menys s'entén). Ells són, en part, els grans responsables de la crisi que ens està tocant viure; han rebut ajudes dels governs, ajudes que segurament hagueren estat més útils donades directament a la gent del poble, i el que han generat han estat uns grans beneficis que ha repercutit en més diners a repartir per primes entre els membres de les juntes directives dels bancs. I de mentres, el ciutadà de a peu escanyat fins a límits inaguantables per la mala praxis dels bancs i per la ingenuïtat d'ell mateix.

La banca ètica sembla actuar d'una manera diferent; els diners dipositats allà no donen ni rendiments espectaculars, ni et regalen un joc de paelles si ingresses tal quantitat, res de tot això. Els diners que els ciutadans dipositem allà sabem que aniran a causes justes, molt justes; en concret, el banc del que ahir parlaven (Triodos) significa tres camins, i aquests són: cultura, medi ambient i aspectes socials...i seran aquestes tres branques les que podran rebre diners d'aquella banca ètica.

Si pot creure o no; jo m'estic plantejant fer el canvi, per què no? Per qüestions laborals ara estic amb tractes amb vàries entitats banqueres...i totes pequen de bones paraules d'inici però poques ajudes en tramitar paperassa, informacions poc clares, pèrdues de temps...si a més els meus diners van a engreixar els comptes corrents de gent que ja els en sobren, quin sentit té?

la vida del científic

Com és ja costum, el programa "30 minuts" d'ahir va estar molt bé. Parlaven d'una vacuna contra la tuberculosi que està desenvolupant l'equip del microbiòleg Pere Joan Cardona, a l'hospital de Can Ruti, a Badalona. Però més que quedar-me amb el fet propi del que parlaven en el programa, per a mi, hi havia una cosa molt més interessant, com un segon tema a l'ombra del primer: la vida del científic.

Molts dels tòpics que envolten la ciència i els científics van quedar ahir palesos en sentir la trama de la història. El primer, tot i que no fa referència estrictament a la ciència, és com l'exercici físic ajudar a netejar la ment i és que la primera imatge del reportatge és la del doctor Cardona corrent per la serra de Marina de Badalona, just al costat de l'hospital, i malgrat queda una mica forçat que ell vagi parlant mentre fa estiraments (dit sigui de pas, uns estiraments fatalment executats), si que és veritat que admet que moltes vegades és corrent quan desencalla algun atzucat que té en ment i, com molt bé admet, la majoria d'idees et venen fora del laboratori; per tant, defensa a ultrança de l'exercici físic.

També parlava de com va sorgir la idea, la teoria, que ara poc a poc ha anat demnostrant. Com els grans moments de la ciència (la poma de l'Newton, la placa contaminada oblidada en un calaix de Pasteur...) les coses es descobreixen quasi per casualitat i així fou també en el seu cas, just quan estava ultimant la tesi. A més, com que en aquell moment és un simple becari (dic simple perquè s'entengui que és just l'inici d'una carrera científica, no com a falta de respecte, que consti) ni s'atraveix a fer-ne massa esment en aquell moment: obviament era dur que un becari posés en dubte (o contradís directament) tot el que la ciència havia dit en aquell moment sobre el procés d'infecció de la tuberculosi.

Sortia també en el reportatge el tema de convèncer els incrèduls, de com la comunitat científica acaba essent, moltes vegades, una roca que poc a poc has d'anar trencant: si ho fas amb un martell i una escarpa (si ho fas mitjançant conferències, etc...) la cosa pot ser lenta i interminable, si ho fas amb un carregament de dinamita (un article publicat a "Nature") la cosa és molt més senzilla. I així fou també el cas del doctor Cardona.

La ciència moltes vegades no es pot desenvolupar per falta de mitjans, d'inversió bàsicament; i ahir també apareixia aquest problema, i com ho van solucionar primer amb un mecenes i després creant una mena d'associació d'inversors...i com aquests el que busquen és resultats el més immediats possible. Per això ahir sortia una reunió (òbviament simulada) on s'exposava la preocupació de l'endarreriment en la fase d'execució de la vacuna.

Sortia també implícitament com és de sacrificada la vida personal del científic; en el cas d'ahir en certa manera minimitzada perquè home i dona, marit i muller, eren part del mateix equip i compartien el mateix projecte investigador. O com, per exemple, gestionar tota la informació que vas donant a la comunitat científica perquè ningú acabi sabent més que tu: si dones al món tot el que saps ningú voldrà invertir en tu, si els inversors veuen que el que estàs fent pot tenir un ressó important i invertint en tu poden rebre compensacions suficients llavors ho faran. Quantes vegades, la gent que en algun moment hem fet ciència, no haurem ocultat informació de la nostra recerca, esperant que el que és una suposició no es torni en fet demostrable?

La gent que en alguna ocasió hem fet ciència segur que ahir ens vam sentir en certa manera representats pel reportatge, malgrat un servidor porti no més de tres articles publicats i encara hagi d'acabar la tesi.

una diada rodona

Ahir, oficialment, es va donar per finalitzada la temporada 2010-2011 al Club Bàsquet Roses (bé, encara queda el sopar d'entrenadors per a principis de juliol), la meva primera temporada al club.

Durant tot el dia, els jugadors del club, des dels més petits als més granadets, van participar en un 3x3 i simultàneament en un concurs de llançament; al matí els petits (fins a cadet) i per la tarda juniors i seniors. Va ser una molt bona idea, potser millorable en el futur, però una bona manera de fer alguna cosa com a cloenda.

Al vespre hi havia el tradicional sopar al pavelló; ja veieu, la pista en la que solem passar hores i hores mentre la majoria de la gent sopa a les seves cases, ahir es va convertir en el nostre menjador. Un bon catering de l'Hotel Terraza ens va permetre degustar amanida, pernil, formatges, musclos i cloïses, mandongilles, salsitxes, pinxos... tot això, obviament, regat amb bon vi.

En acabar el sopar els jugadors/es feien lliurament als seus respectius entrenadors d'obsequis i regals. I aquí si que em vaig quedar de pasta de boniato, perquè els regals (si si, en plural), em van encantar: un receptari de cuina fet per les pròpies jugadores en la que cada jugadora posava la recepta preferida....aquest regal s'entén pel fet que un servidor aquest any ha dut una quische, un brownie... com a prima per partits seguits guanyats...les molt punyeteres ja "negocien" les primes de cara a l'any vinent amb aquest receptari.

A més d'això dues samarretes, bé, una samarreta i un polo; la samarreta d'una colecció que m'encanta. Per què un en feu una idea la meva samarreta porta un logo on s'hi llegeix Heidi Metal i surt la cara de la Heidi pintada a l'estil Kiss. El polo més formal, però modernillo,m'agrada!!

I per rematar-ho un val per anar a fer una sessió de "Chillout" a l'Spa de l'Hotel Terraza; es veu que consisteix en hidromassatge + 20' de massatge relaxant...promet!!.

I per acabar la festa cap a l'Ona, un local molt guapo que hi ha a Roses, arran de platja, tan arran que surts del local per darrera i trepitges la sorra. Bona música, fresquets a la terrasseta, descobrint que aquest local (al que només hi havia anat de dia, el darrer cop, fa escassament 4 dies per fer un cafè a mitja tarda amb els pares i mestres de la llar d'infants) a la nit és un autèntic punt de referència.

I res, a l'endemà sant tornem-hi, això si, amb un bon record de la temporada de bàsquet que he viscut aqui a Roses, + un inici de costipat/mal de coll per culpa de la corrent d'aire que bufava ahir vespre i de una son que no m'hi veig (i és que a les 8 els meus fills, sense entendre que el seu pare avui necessitava dormir una mica, han començat la seva activitat "duminguera").

els culpables a judici

No sé si serà pel context de crisi econòmica, o potser perquè ara ens n'assabentem més de les coses, o serà per l'alineació dels planetes...no sé, sigui pel que sigui ens toca viure una època potser un pèl massa convulsa. I els darrers dies ha estat una mostra de tot plegat.

Si parlem dels alderulls a l'exterior del Parlament, d'acord, els culpables a judici, no seré jo qui doni cobertura als violents; no entenc la violència com a camí per aconseguir res, si la resistència pacífica i el diàleg. Compte, però, amb les reaccions polítiques un cop ha passat tot. Ahir el conseller Puig feia referència a que els violents havien tingut simpatia i cobertura mediàtica; bé, per variar, gens d'acord. Qui ha gaudit d'aquesta simpatia i de la cobertura mediàtica (lògica, per altra part) ha estat el moviment del 15-M, els indignats, vaja. O sigui que ahir de nou en Puig voreja continuament la relliscada d'associar violents amb indignats. I sigui dit de pas, la simpatia i cobertura mediàtica del moviment de protesta, en un principi, va ser també per part dels partits polítics, ja que com que quedava poc per les eleccions ningú d'ella s'atrevia a dur la contrària a un moviment tan novedós com aquest. Ara, un cop al govern...ja molesten no?

Aishhhh, que em desvio del tema, doncs això, els violents em sembla bé que els jutgin, per què no? Si ara em lio a hòsties amb el veí del davant segurament em passarà el mateix no?

I també em sembla bé que, canviant radicament de lloc i de causa inculpatòria, es jutgi el president de Islàndia per haver portat el país al desastre econòmic. Us imagineu d'una vegada que fòssim capaços de dur polítics a judici quan realment s'ho mereixin? I el mateix hauria de passar amb els banquers no? Ara sembla que el superpoderós Emilio Botín (Banco Santander Central Hispano) i la seva família estan sota investigació per l'Audència Nacional per un possible delicte econòmic. Ja era hora.

L'altre dia un catedràtic d'economia deia a la radio que en el darrer any i mig els bancs havien rebut, en ajudes, l'equivalent a 54 vegades el que està calculat que costaria acabar amb la fam mundial. No és això per indignar-se de veritat? Al final de cada any els banquers es reparteixen els beneficis, i si ha pèrdues els governs injecten diners...quina perversió de sistema!!!

Ah i per acabar, fixeu-vos l'error que he comès en titular el post: "els culpables a judici"; no hauria de ser en un judici on s'hagués de determinar la culpabilitat? On està la pressumpció d'innocència? Si, d'acord, he pecat d'injust potser...però algú dubta de que els violents, el president d'Islàndia i en Botín no són culpables, en certa manera, del que se'ls acusa?

les enramades

Aquesta és la setmana de corpus, una festa que antigament es celebrava molt més (amb processons incloses) que no pas ara que, com en molts casos, les tradicions han perdut el caràcter religiós, quedant-ne només la part més festiva.

I això és el que ha passat amb les enramades. Les enramades són festes en les que s'engalanen els carrers, principalment els terres, amb catifes festes principalment de flors i altres elements vegetals. Sembla ser que aquesta tradició, que data del segle XVI, tingué el seu origen en precisament decorar els carrers amb elements naturals per a que lluïssin bé en la processó de Corpus. Les festes de les Enramades més conegudes a Catalunya són les d'Arbúcies i Sallent, però d'altres llocs també tenen les seves enramades particulars.

Ahir i avui són les enramades de Roses, tot i que aquí no utilitzen aquest nom, De fet, n'hi diuen exposició de flors (originals eh?) i és que a part de les catifes al terra engalanen amb rams, plantes, etc... altres llocs del municipi, com per a exemple l'església. Ahir vaig poder pujar més aviat del compte i ho vam aprofitar per anar a fer un vol i mirar les catifes que els botiguers i alguna associació (són els qui se n'encarreguen aquí) van dissenyar i confeccionar durant el matí.

Com sempre en aquests casos, hi ha catifes més elaborades i d'altres més senzilles. Algunes són més tradicionals i d'altes intenten ser més "transgressores", com per exemple una dedicada a Maverick Viñales, l'autèntic rosinc mediàtic en aquests moments (si esteu posats en l'esport sabreu que és el pilot revelació en el mundial de motociclisme, en 125cc). Sigui com sigui els carrers han quedat ben macos aquests dies, veurem si el civisme de la gent permetrà que avui les catifes siguin tan maques com ahir, la Tramuntana hi ha ajudat i ha decidit no bufar en aquests dies per no desfer les efímeres construccions.

I per les persones cafeteres com jo, a més, els carrers fan una olor especial... i és que els contorns de les figures representades en les catifes (el que dibuixaríem en rotulador negre si féssim un dibuix en un foli) està fet amb marro de cafè...mmmmm

així no

"Així no"...aquesta va ser una de les locucions més escoltades en el dia d'avui, tan per la gent "del poble", com pels opinadors, com pels periodistes, com pels polítics i fins i tot per la majoria dels "indignats", si si, la majoria.

Ahir va ser un dia trist, molt trist. Un dia trist per la democràcia i un dia trist pels que creiem que és lícit la protesta, la desavinença, però que no ens agrada la violència. No saben (o no volen saber) els que ahir insultaven, llançaven objectes, escopinades, etc...contra els parlamentaris que no fa pas massa anys, aquí no hi havia la possibilitat d'escollir democràticament uns representants del poble? Els nostres pares van haver de viure molt temps sota el règim dictatorial, i no en parlem ja dels nostres avis. Quanta gent ha lluitat, ha estat a la presó, fins i tot, quanta gent ha mort per a què nosaltres ara podem gaudir d'uns drets que 40 anys abans era pura utopia?

Veure ahir les imatges de la Tura amb la gabardina pintada amb spray, d'en Boada amb la calva pintada, del diputat convergent invident (crec que es diu Font) explicant que l'havien volgut separar del gos pigall...eren realment colpidores. I també ho era el fet de veure les dues autoritats del país, el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament, arribant al Parlament en helicòpter. Si, sé que molts pensareu que quina despesa això de fletar helicòpters per moure els parlamentaris, que això és una cosa que paguem entre tots, etc..., però no entraré en aquest joc, avui no, avui (i em sap greu dir-ho) em sento proper als que no han pogut anar a la seu del govern del meu país a exercir les seves obligacions amb normalitat.

Dit això, avui em sento més "indignat" que mai. Perquè ara ja sabem el que passarà. Des de diferents fonts d'opinió es generalitzarà el que va passar ahir, el que van fer aquesta colla d'imbècils, amb tot el que és el moviment dels "indignats"...i això no és gens just. Així com quan es celebren les victòries del Barça a Canaletes i es rebenten aparadors i es cremen contenidors sempre ens afanyem a dir que són una colla de brètols i d'idiotes els que ho fan i que òbviament no representen la gran majoria d'aficionats culers, el d'ahir és el mateix. Qui ahir va fer servir la violència per dificultar que els parlamentaris exercissin les seves obligacions per a les que foren escollits no representa en cap cas el moviment dels "indignats" on tenen com a leimotiv bàsic el no utilitzar la violència en la seva resistència.

Curiós doncs, que avui em senti proper als "indignats" (repeteixo, als autèntics indignats, no als brètols) i tingui empatia per aquells que ahir foren en certa manera humiliats, això si, aquesta empatia no durarà sempre perquè cada cop més (i no sóc l'únic) la desafecció envers a la manera de fer d'aquests que ens representen creix exponencialment.

incompetència?

Bé, en el bloc, ahir, ja vaig amenaçar que avui explicaria el que em va passar a l'Ajuntament de Roses i, de fet, si algú de vosaltres em segueix al twitter (poso la  falca:    @david14kp) ja a poder seguir més o menys el meu estat d'emprenyamenta.

Us explico la seqüència. A Roses hi ha dos dies per apuntar els nostres fills que van a les llars d'infants municipals al casal d'estiu; només dos dies perquè en aquests els que ja estem matriculats a les llars tenen preferència davant altres nens de fora el municipi o d'altres llars/escoles. I clar, l'horari únic en que es pot fer és de 9 a 14h...horari de funcionari.

Així doncs la majoria el que fem és dir a la feina que anirem més tard per poder gestionar això. Vagi per endavant que si algú de vosaltres ha pensat que la inscripció es podia fer via internet, oblideu-vos. La versió oficial de perquè no es pot fer per internet és perquè les funcionàries que t'atenen comproven en un llistat que el teu fill/a està matriculat a les llars d'infants municipals...i això, amb el programa adequat, no es pot fer via internet?????

En fi, doncs això, un servidor a les 9:05h ja era fent cua per agafar número...em va tocar el 26...i en aquell moment anaven atenent el número 3, el problema és que a les 9:15h seguien atenent el número 3 i a les 9:25h el 4... L'estat d'indignació de la gent que estàvem esperant el nostre torn començava a anar in crescendo, bàsicament perquè cada any és la mateixa història. Era el primer dia del nou govern municipal i, això si, de nous regidors amb somriure d'orella a orella movent la cua per allà n'hi havien uns quants (convergents i peperos que són els que governaran); un d'ells va dir que just avui que hi havia les inscripcions 3 funcionàries estaen de baixa.

Podia colar, si, però clar, quan al cap d'escassos 10 minuts veus arribar més d'una dotzena de funcionàries d'esmorzar...L'Ajuntament és molt gran, i no totes van anar a la planta on hi ha el SAC (Servei d'Atenció al Ciutadà) però si 3-4, a més, si hi havia el problema de les baixes laborals, no podien haver reforçat el servei?

Poc després de dos quarts una de les mares que ja havia estat ateses ens va informar que la lentitud era degut a que només una funcionària feia les inscripcions i que a més ho havia de fer a mà perquè el programa informàtic s'havia espatllat... Sense que ningú alcés la veu ni fer cap cassolada el que si que van veure des de l'Ajuntament és que començàvem a perdre la paciència...i a sobre una funcionària il·luminada es va posar a parlar amb una de les mares que coneixia dient-li que com és que veníem tots a les 9, que a partir de les 11h no hi havia ningú...li vam clavaruna mirada els que estàvem allà que la devia acollonir; si et sembla, en el meu cas, aniré a Girona i a les 11h tornaré a Roses a fer la inscripció...

En fi, a les 10:15h m'agafaven a mi; vam millorar la rapidesa a partir de tres quarts de 10, ja que van posar tres persones a recollir inscripcions...Ens van informar que quan tinguessin el programa informàtic funcionant ja ens entrarien les dades i que ens avisarien per recollir el paper i anar a fer el pagament a La Caixa; efectivament, a les 13:30h trucaven a la meva dona perquè abans de les 14h anés a buscar l'esmentat paper...gràcies!!!

Després direm que ens passem amb els funcionaris, amb els polítics...en definitiva amb les administracions...però és que a vegades fins i tot a una persona calmada com jo li feu perdre la paciència.

optimisme real

Ahir vaig sentir a la tele una d'aqueles entrevistes que agraden. Era al programa d'en Buenafuente. No sé com s'ho fa l'Andreu però troba entrevistes amb paios més que interessants.

I paio ho dic amb tot el respecte cap al protagonista de l'entrevista d'ahir, en Joaquin Lorente. La faceta més coneguda del sr. Lorente és la de publicista; junt amb altres socis van muntar una de les empreses més productives en aquest camp essent responsables de campanyes publicitàries d'empreses tals com BBVA, Central Lechera Asturiana, Iberdrola, Allianz, etc...

Però ahir no se l'entrevistava per això, se l'entrevistava per la faceta d'escriptor. Fa un parell d'anys va escriure un llibre "Piensa, es gratis", un best-seller entre els llibres de no ficció. Ahir, al programa, presentava la seva nova creació: "Tú puedes". Com diu ell, aquest no és un llibre d'autoajuda, si no d'auto-convicció. I a fer de com parla el personatge aconsegueix convèncer-te d'això.

Una de les frases que més utilitza ell, seria com un subtítol del llibre, és: "ja que treus el gos a passejar, treu també el teu cervell a passejar". I a fe que no ha d'estar malament, és només una frase, però realment ell recomana dues estonetes ni que siguin de 5 minuts al dia de tenir silenci i pensar...només pensar...no sé com es fa això però ho haurem d'intentar.

Ja veieu, el bloc avui l'escric tardíssim (el meu cervell, i cos, aquest matí han descansat massa estona i quan s'han despertat ja era hora d'espavilar els nens per anar a l'escola), he tingut un dia una mica "gos", amb alguna enganxada, però lleu, amb una companya de feina, un dia d'aquells que ja ha començat malament pel tema ajuntament (demà al bloc us ho explico)...o sigui que millor que m'apliqui ben aviat els consells i comenci a agafar-me les coses amb tranquilitat...tot i que "yo puedo"... de moment.

treballar en dia de festa

Això és el que em passa avui, em toca treballar malgrat ser dilluns festiu. Vagi per endavant que, tal com pensareu els que em llegiu i desgraciadament no teniu feina, estic content pel fet de tenir una feina, un salari... i que el món no s'acaba en haver d'anar a treballar avui perquè molta gent ho ha de fer.

Sense anar més lluny avui veuré i parlaré amb centenars de persones que estaran treballant, començant per la persona que em servirà un café mentre estic esperant que arribi la companya de feina, i de fet, ella és una de les principals responsables que avui hagi de treballar.

A veure, vaig per pams. La feina que em toca avui és un pèl desagraïda, no m'agrada (potser per això també tinc tantes poques ganes de treballar avui); avui haig de fer com de comercial. A l'empresa ens dediquem a fer testos d'eficàcia de productes nous que llencen les companyies químiques per combatre les plagues, o sigui, que per trobar llocs, avui aniré a tot de bars i restaurants de Roses, Santa Margarita, Empuriabrava...oferint la possibilitat de poder provar gratuïtament el producte al seu local, però clar, hi ha pocs llocs que al final col·laborin, més que res perquè potser pensen que això és admetre que tenen paneroles ("cucaratxes") al seu local...en fi, que no és que vengui enciclopèdies però a vegades és la sensació que tinc.

I la companya de feina m'ajudarà ben poc. No és que no confïi en ella, tothom de l'empresa em diu que és supereficient...el problema és que no entén i sap dir una punyetera paraula ni en català ni en castellà. No és que vingui d'un altre planeta, però si d'un altre país. La Jitka és txeca i el cap de l'empresa l'ha enviada aquí perquè ens ajudi amb el projecte aquest de les paneroles...perquè ens ajudi!!! doncs...no sé per on agafar aquesta ajuda. Al contrari, mira, si la pobra noia no hagués vingut aquesta feina la faria en dies feiners, però clar, si està aquí fins divendres (arribant dissabte passat) el que no podia fer, per lògica i també pels comentaris del cap, era avui fer festa i que ella estigués aquí des de dissabte fins dimarts sense fer res.

En fi, deixo de pensar en negatiu perquè no ens n'ensortirem. Pensament positiu, una bona dosi de cafeïna per començar el dia i....a esperar que deixi de ploure perquè està fotent un xàfec ara que si no para de ploure encara farà que la feina d'avui sigui més "agradable".

guanyar a la borsa és possible

La borsa és un mercat on es venen i es compren actius financers materialitzats en forma de valor com ara accions, obligacions i derivats. S'entén? No massa no? Bé, us haig de confessar que jo abans no hi entenia absolutament res, i ara hi entenc quasi res (però hi ha una ínfima part de coneixement que he adquirit gràcies a un llibre).

El llibre té un títol el·loquent: "Ganar en la bolsa es posible. El método Ajram", de Josef Ajram. L'autor ja és un clàssic en el meu bloc, aquesta potser serà la tercera o la quarta que hi apareix. Les altres vegades, però, era per motius ben diferents. Per qui no ho sàpiga (o per aquell que no s'enrecordi), en Josef Ajram és un ultra esportista, avesat a participar en les curses més dures del món; de fet, fa un mes corria la Epic 5 (5 Ironmans consecuitius en 5 dies consecutius, un per dia, a una de les 5 illes diferents de Hawai cada dia). I això nés només un exemple.

Doncs aquest ultraesportista és també un conegut bróker que participa en tertúlies radiofòniques sobre el tema, i que escriu articles i blogs del mateix. De fet es defineix ell mateix com a "daytrader", és a dir, que la majoria de les operacions que fa a la borsa les obra i les tanca el mateix dia, i és que, tal com defineix ell mateix en el llibre, el "daytrading" és el mètode borsari per pobres, ja que permet crear diners sense tenir-ne. Obvi, no és una bareta màgica i per tnt, per fer això de crear diners (i que no sigui falsificant bitllets) necessitres habilitat i experiència...i com ell, segurament, "cagar-la" vàries vegades i perdre diners per després guanyar-ne.

El seu mètode, en la borsa, en l'esport i en la vida, es basa en tres principis irrenunciables: prendre's seriosament les coses que un fa, dedicar-se en cos i ànima a assolir l'objectiu que un s'ha marcat i convencre's que en la vida és important acabar el que s'ha començat. Per això, quan escriu, ho fa d'una manera tan didàctica i, per què no, amb aquell punt de manual d'autoajuda que fa que els seus llibres enganxin.

Són llibres curts (aquest té 96 pàgines i amb lletra prou gran com per devorar el llibre en un dia), fàcils de llegir, tot i que us haig de confessar que aquest el rellegiré si mai m'embranco a fer-me daytrader; pel que diu ell (i ho justifica sobradament) no és pas dificil guanyar 100 euros per dia seguint 3-4 pautes principals, no posant-se nerviós i aprenent a prendre decisions. I això com a principiant, després la quantitat diària guanyada pot crèixer exponencialment...i tot això treballant unes dues hores al dia de mitjana, el preu per hora no està pas malament no?

I com és que si és "tan xollo" això que explica precisament ho explica i no s'ho queda per ell? Bé, ell diu que el fet que més gent participi en la borsa afavoreix el moviment del mercat, que és el que interessa, és a dir, més que compartir el pastís amb els lectors tot explicant el seu mètode en borsa el que fa ésfer que el pastís sigui més gran per tots plegats.

Si llegiu el llibre ja em comentareu què us sembla....i si d'aquí a uns mesos algú s'anima a provar-ho que m'avisi que a lo millor m'apunto (ara no que un no té ni estalvis mínims per començar a fer-los créixer jajaja).

alarmisme i conseqüències

No m'hagués agradat ser pagès especialitzat en la producció de cogombres aquesta setmana passada. Deu n'hi do tot l'enrenou que s'ha produït. En certa manera l'enrenou és justificable pel fet de que van aparèixer, quasi del no res, més d'una dotzena de morts a Alemanya. Els primers dies em recordava una mica aquelles pel·lícules típiques del dissabte/diumenge tarda on una epidèmia es va estenent sense que al principi ningú sàpiga l'origen (excepte el guapo de la pel·lícula que sol contra el món, i sovint les  autoritats, descobrint el percal). També suposo que a l'inici devia ser una cosa semblant a la que va passar aquí amb l'oli del colza a principis dels 80.

Sembla estrany, però, com el país que tothom té com a paradigma de les coses ben fetes, de la rigorositat, de l'equanimitat, aquest país que sempre surt a les travesses com a líder d'Europa, la va espifiar de totes totes. La "cagada" (perdó per l'expressió) és com a mínim a dos nivells; primer, perquè acusen directament uns productes (els cogombres) i, sobretot, un origen (Almeria i, per extensió, Espanya) i, segon, perquè qui fa les desafortunades declaracions-acusacions no és una persona qualsevol si no la responsable d'agricultura del land on van sorgir els casos d'intoxicació (l'equivalent a una consellera d'un govern autonòmic aquí).

És curiós, també, com l'alarmisme s'estén tan ràpidament que és impossible d'aturar, en un instant tota la reputació d'una agricultura sencera se'n va en orris, sense que hi hagi aturador. Conseqüències de l'alarma? doncs que molts països tanquen les fronteres als cogombres espanyols i per extensió, sovint, a tots els productes agrícoles provinents d'aquí. Com si l'E.coli mutant, el bascteri fecal que ha provocat això, pogués saltar de planta a planta, de cogombre a pastanaga i d'aquesta a albergínia i després al carbassó. Ja pots fer campanyes de sensibilització que la mala fama costa tan poc de generar i tant de contradir.

A Alemanya qui havia d'assumir responsabilitats per l'alarma infundada generada no ho haurà fet i a més centenars de tones de cogombres hauran estat esperant dins cambres frigorífiques i això significa irremediablement pèrdues per un sector tan sensible com és l'agrícola. Menys mal que sempre hi ha solucions ingenioses i tal com va dir una persona del carrer entrevistada els cogombres no només són bons en l'amanida si no també molt útils en moments de solitud...doncs apa, si algú ho necessita les cambres en són plenes.

adopcions

Ja sabeu que sóc dels pocs (ho dic per les audiències) que m'agrada "Banda Ampla", trobo molt interessant un programa de debat on gent "anònima" parli de les seves experiències o de les seves visions sobre un tema. Ahir parlaven, crec, de "pares i fills". Dic crec perquè no vaig veure el programa sencer.

Això si, vaig veure l'estona on es centraven, bàsicament, en el tema de les adopcions. Aquest és un tema que em toca força d'aprop, alguns dels que llegiu el bloc sabreu perquè; no pas per mi, tot i que reconec que sempre havia dit que m'agradaria adoptar un nen/a; ara, però, amb dos patufets a casa i veient les dificultats que entranya l'adopció no crec que fos una bona idea.

Em va agradar sentit a parlar una noia que era adoptada; davant el que molta gent li comenta sobre l'abandonament que havia patit per part dels seus pares biològics, etc... la noia amb naturalitat contesta que ella mai ha estat abandonada, bàsicament perquè qui realment fa de pares són els pares adoptius. Això bé a constatar una frase que va sortir força vegades al programa: tenir fills nom és parir-los, si no criar-los.

Molt d'acord. Si, potser ara les que sou mares biològiques polemitzaríeu amb mi, no hi estaríeu d'acord, perquè la sensació de tenir un pesolet a la panxa que va creixent és única...potser si, però com que jo desconec aquesta sensació... A més, els que heu estudiat genètica de poblacions, sabreu que el fenotip d'una persona (com és, com es comporta, etc...) depèn del genotip (el que hereta dels pares) + ambient. I en aquest ambient és on els pares adoptius i no adoptius tenen responsabilitat al 100%.

Ahir quan donava el biberó al meu fill pensava com de dur ha de ser voler tenir fills i no poder, i com de dur, com de desesperada ha d'estar una persona per donar en adopció el seu fill. Per això és injust que hi hagi infinites traves per adoptar; s'ha de fer tants passos, tanta burocràicia, s'han de passar tants filtres que o n'estàs segur del que vols fer o t'acabes desesperant (sense comptar, clar està, la despesa econòmica que implica).

Per això, ara quan veig algun nen adoptat (el meu fill té amics a classe que ho són), em ve al cap un sentiment d'admiració cap als pares adoptius, van perseverar en l'intent i ara són PARES, sense cap desviació semàntica de la paraula. I més aviat que tard (ja sabeu la meva faceta d'optimista de mena) l'Oleguer i l'Eudald tindran un parent nascut ben lluny però criat al seu costat...i si no temps al temps.

pacte amb el diable

No sóc gaire cinèfil, més per falta de temps que res més; això si, una de les pel·lícules que he vist més vegades ha estat "Pacte amb el diable", on un jove advocat de prestigi és capaç, encegat per les ànsies de poder, de vendre's l'ànima a un diable (Al Pacino).

Ho sento, no puc deixar de pensar en el mateix quan escolto les notícies en els darrers dies. Aquest dissabte és quan han de prendre possessió dels càrrecs els nous alcaldes i regidors sortits de les urnes el passat 22 de maig. I si ens paréssim a mirar poble per poble veuríem coses que poden passar que són tan rares que no tenen una explicació, sota el meu punt de vista, que no sigui la de l'ànsia de poder.

Ja s'ha dit moltes vegades que la democràcia és la menys dolenta de les formes de governar i a cada elecció en tenim exemples. Diuen que a vegades el que és just és que governi la llista més votada, encara que sigui en minoria, i en d'altres es venen els pactes entre forces minoritàries com a l'expressió màxima del diàleg, la coherència i, en definitiva, de la democràcia.

Posem un exemple: Convergència i Unió (podria posar qualsevol partit perquè tots, tots, tenen inconherències en les seves actuacions). El partit que ara està al govern de la Generalitat va estar dues legislatures, dues, a l'oposició malgrat guanyar les eleccions de forma clara; els "famosos tripartits", pactant PSC+ERC+ICV, deixaven els nacionalistes moderats a l'opisició, i a més, acceptada força amargament.

A Badalona la llista del PP va ser la més votada; és veritat que malgrat que el PP és un partit democràtic, el seu cap de llista per Badalona (Albiol), va fer una precampanya i una campanya electoral basada en tics xenòfobs i racistes (els immigrants són els causants de tots els problemes a ull d'aquest "pseudodemòcrata"). La segona llista més votada va ser PSC i sembla que ara, CIU, que té la paella pel mànec, no pactarà amb els socialistes permetent que PP governi amb minoria. OK, res a dir, que governi la llista més votada.

A Tarragona, PSC 12 regidors, PP i CIU 7 cada un. Aquí si que està bastant clar el pacte PP+CIU. Criteri? no el sabem, simplement aquí s'excusen de que en política municipal no es poden seguir sempre les directrius que es marquen des de el partit ja que hi particularitats. Perdó? es poden inventar una altra excusa? Gràcies... més que res perquè a Badalona dieu una altra cosa.

El Vendrell; aquí la cosa ja està més fotuda; hi ha el risc, fins i tot, que CIU utilitzi els vots de PxC (partit xenòfob declarat) per accedir a l'alcaldia i desbancar el PSC.

Tot plegat em sembla indecent, La imatge és: jo pacto amb qui sigui per poder tenir 2 anys d'alcaldia i 2 o 3 regidories...i la voluntat dels electors me la passo pel forro per no dir un altre nom més indecorós. No ho entenc, però el que és més important, no em dona la gana d'entendre-ho...després us queixareu, polítics, de la mala fama que teniu...seguiu pactant amb el diable, seguiu!!.

ressonància

Qué és una ressonància magnètica nuclear? Doncs la definició de manual seria "un diagnòstic segur que proporciona una imatge més clara de l'interior del cos que la majoria de proves diganòstiques. La Ressonancia magnàtica produeix imatges en 2-3 dimensions usant un iman gran, ones de radio i un ordinador. No fan falta radiacions X".

Doncs ahir vaig fer la meva primera ressonància. Ja fa massa temps que arrossego les molèsties al genoll dret i després d'haver fet les sessions de fisio i no millorar massa el doctor va manar-me unes radiografies i una ressonància. I ahir era el dia. Com que les radiografies te les donen quasi al moment ja vaig xafardejar-les i no es veu pas cap lesió (o això em sembla perquè els dos genolls són idèntics a ulls dels raigs X i només em fa mal el dret), veurem la ressonància quan en tingui els resultats. De lesions poden ser moltes: diferents tipus de tendinitis, síndrome del genoll bipartit, etc..., ara serà qüestió de trobar que nassos em passa al genoll que fa que els meus reptes esportius estiguin en perill.

A les 7 tenia hora. La tècnica que havia de supervisar el procés devia haver tingut un mal dia (o tenia restrenyiment) però la simpatia no era el seu fort. Tant li fa, em va deixar clar que no m'havia de moure i això era el més important perquè sortís la prova, no si la noia tenia el dia més o menys bo. Potser a la gent que li han de fer ressonàncies al cervell si que pot sentir certa claustrofòbia dins el tub aquell, però no era el meu cas ja que el caparró sortia fora del tub; de fet, tenia complexe de hot-dog, essent jo el frankfurt del mig.
´
Es curiós com treballa la ment; va ser dir-me que no podia moure'm i vaig començar a sentir la necessitat de rascar-me...jajaja...però així com van venir les ganes van marxar també. Em van posar uns cascos perquè el soroll no em molestés; i cert, l'efecte de les ones de radio sobre l'iman fa un soroll que podia ser molest sense la protecció.

De fet, us confesso que els 20 minuts que va durar la prova em  van passar volant, de fet, quan el tècnic (ara era un noi, per tant sospito que a la noia se li acabava el torn amb mi, per això potser la borderia?) va entrar a la sala em fa fotre un cert ensurt, si, ho admeto, m'havia quedat mig clapat, o clapat del tot. Vaig intentar evitar-ho però la son va ser més forta que jo...a vegades s'ha de saber perdre amb dignitat (i com a mínim no vaig roncar...o això crec).

qüestió de llengües

Com alguns sabeu, ara treballo en una empresa internacional; bé, de fet, treballo en la sucursal a Girona d'una empresa internacional. Així doncs, i a més tenint en compte que la seu principal de l'empresa és a Cardiff (País de Gal·les, Regne Unit) fa que l'idioma de l'empresa sigui l'anglès.

Així doncs, mails, converses via skype, informes,...tenen com a llengua base l'anglès, i obviament quan ens ve una visita d'algun altre membre de l'empresa la pràctica de la llengua es fa indispensable. Tot això té un gran avantatge, i és que sense voler-ho un millora la parla, la comprensió i fins i tot la redacció en una llengua que no és la seva.

Aquests dies per aquí tenim un Luke de  visita, un noi de Newcastle, que ha vingut per ajudar-nos a tirar endavant un parell de projectes. Com que va arribar el dissabte al matí i jo, fins ahir dilluns, no podia conèixer-lo ni estar per ell, es va haver d'espavilar. Cap problema, és un noi que es sap moure i que fa un parell d'anys ja havia estat a Girona.

A l'hora de dinar, al restaurant Ginjolers, del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, ens va tocar traduir-li el menú ja que estava només en català. Cap problema, més o menys ens vam entendre. I això va donar peu a parlar una mica dels idomes, llengües... Hi ha coses ben curioses, per exemple, el so de la doble "r", pels anglesos, és difícil de ser, per tant, podrien arribar a tenir problemes per diferenciar "perro" (dog) de "pero" (but). Fou còmic també quan intentàvem explicar-li tot el tema dels pronoms febles.

Hi va haver-hi una cosa que em va fer reflexionar bastant i va ser a l'hora que parlàvem de com s'ensenya la llengua a l'escola. A veure, jo sóc un convençut de que la llengua catalana ha de ser prioritària a l'escola però a vegades, per la gent de fora, pot semblar totalment injust (més d'un cop m'han dit perquè no es fa 50%-50%, català-castellà). Sempre acabo sortint amb l'argument de que als patis la llengua dominant és el castellà i que l'oportunitat pel català és que practicament sigui la llengua exclusiva dins les aules. El que s'anomena immersió lingüística, vaja.

Doncs sabeu que en Luke, un anglès, em va donar la raó al 100%? De fet, l'irlandès i l'escocès s'estan perdent, avancen inexorablement cap a la desaparició, a diferència del gaèl·lic, la llengua original del País de Gal·les, i per la raó que a l'escola fan el mateix que nosaltres. En fi, sempre va bé un reforç de fora no? Malgrat que qui el fa aparegui a l'aeroport amb camisa hawaina i barret de palla, però els anglesos són els anglesos, ja se sap.

pirates del Mediterrani

Ahir, dia familiar. Per cel·lebrar l'aniversari de noces dels meus pares (38 anys junts...es diu aviat això) vam decidir anar a fer un bon dinar, això si, amb passejada prèvia amb el Mitjorn, la barca que té de fa uns anys el meu pare amarrada a L'Escala.

Després d'uns dubtes (pocs) inicials per veure si sortíem a navegar o no (més per l'estat del cel que de la mar) vam decidir de fer-nos a la mar d'igual manera, total, si plou que podria passar...que ens mulléssim? De fet aquest risc hi és igual quan ets al mar encara que no plogui...i si no seguiu llegint i veure-ho perquè ho dic.

L'escena era la següent: el meu pare dret a la barqueta duent el timó, i la meva germana, el meu cunyat i un servidor asseguts. El mar no era planer, no era una bassa d'oli, potser amb la barca aturada pescant ens haguéssim marejat però com que anàvem de passeig tot anava bé...fins que un sotrac va fer trontollar la barca.

Després de la consegüent caiguda del meu pare endavant (era l'únic que estava dret) i del propi desequilibri en tots nosaltres que va provocar el cop vam intuïr el que passava. Estàvem sobre una roca massa superficial; estàvem fixats sobre la roca, l'aigua l'únic que ens feia era balancejar-nos d'un costat a l'altre, de babor a estribor (es nota que tinc el títol de patró d'esbarjo no?). Van ser un parell de minuts (que van semblar desenes) intentant mantenir l'equilibri i la calma, les dues coses iguals de necessàries.

Al final l'aigua no va entrar a la barca i fent palanca amb el "bitxo" (una mena de pal que utilitzes com a extensió del braç per agafar, per exemple, les cordes d'amarratge quan arribes a port) i amb el propi moviment de les ones vam poder sortir de sobre la roca, engegar de nou el motor i fer via cap a port, no fos cas que el sotrac haguès malmès la quilla i entrés aigua dins la barca. Res d'això va passar i la barca va resistir talment la Perla Negra del capità Jack Sparrow (una mica d'èpica hi hem de posar no?).

Una experiència nova; de fet, si haguéssim caigut a l'aigua estàvem a escassos 30 metres de la costa, cap problema...però mira, així ens vam haver d'estalviar d'anul·lar la reserva del dinar i vam poder gaudir d'una bona estona a Sant Martí d'Empuries tot dinant i explicant la batalleta.

personalismes o justícia?

Ahir, en un comunicat, en Carod feia oficial que es donava de baixa del partit, es donava de baixa d'una ERC en la que durant un grapat d'anys n'havia estat el líder. Fins aquí res a dir. Obviament tothom és lliure de fer el que cregui convenient i més si, com ell, s'ha sentit menyspreuat per la direcció actual del partit.

Una cosa similar va passar fa uns anys amb en Pasqual Maragall i el PSC, quan l'ex-alcalde i l'ex-president és va sentir ultratjat va plegar, ras i curt. La politica és cainista i mai et pots fiar (i els exemples són nombrosos) d'aquell qui tens a mà dreta, al teu costat; qui no et diu que en el futur qui ara et riu les gràcies i assenteix tot el que dius no es convertirà en el teu botxí?

No dic que això hagi passat a Esquerra. Segurament hi ha una mica de tot, una mica de cainisme, una mica de voler-se aferrar al poder per part de qui ara plega...ves a saber. Està clar, això si, que els qui ara manen (recordem que estan en funcions fins al proper congrés) van decidir fa un temps que l'època de Carod havia acabat i aquest no ho veia així. No en va, qui va decidir això, estava en certa manera legitimat per les bases del partit ja que venien d'un congrés on s'havien fet una mena de primàries. Curiós que, en aquestes, tots els perdedors ja no són al partit (Carretero, Uriel Beltrám i el tàndem Benach-Carod), ben curiós.

En el comunicat d'ahir, a part d'un cert aire d'amargor i ressentiment totalment comprensible, el signant (Carod-Rovira) s'atribuïa l'èxit dels millors resultats d'Esquerra després del franquisme. Aquí és on un servidor no acaba d'estar del tot d'acord. A veure, quan un encapçala una llista electoral és obvi que n'és segurament el primer responsable en els resultats, tan per lo positiu com per lo negatiu. Però d'aquí a atribuir-se'n l'èxit...

La política és com un pastís (molt gran això si), però un pastís finit. Amb això vull dir que per exemple en unes eleccions tothom es disputa l'electorat i aquest decideix, lliurament, per una o altra opció però on tot hi té a veure, no només qui és el cap de llista. Si no, com us expliqueu que a Girona, en les darreres eleccions, ERC passés de 4 regidors a 0? La Cristina Alsina, que estava a l'Ajuntament, segur que no va fer tan mala feina i la Blanca Palmada, la candidata, segur que no era tan dolenta com per no tenir recolzament social. En fi, compte amb les personalitzacions. I si personalitzem fem-ho sempre, no quan els resultats són els bons.

més retallades

Sembla que, per desgràcia, la paraula "retallada" estarà en boca de tots durant un bon temps; més que paraula jo li diria concepte, per això jo crec que perdurarà en el temps.

A veure, primer de tot cal ser coherents; obviament si hi ha greus problemes econòmics el que cal fer és posar-hi remei. Amb això res a dir. Segurament, en certa manera el que ens diu ara CIU respecte a com estan les finances del govern de Catalunya són certes i la gestió del diner que va fer l'anterior govern va ser totalment irresponsable (a veure, si parlem de coherència no podem creure que, amb el que sabem fins ara, el tripartit fes una tasca resposable). Però els catalans un cop més combraguem amb rodes de molí i ens toca empassar-nos el "marron" que altres haurien de fer. Aquí van uns quants punts:

- perquè aquí hem de complir una rebaixa de l'endeutament brutal i en llocs com Madrid, les Balears, València...amb forats molt més grans que els nostres segueixen vivint per sobre les possibilitats i no apliquen retallades?

- perquè hem de seguir obeïnt un govern central que gestiona una part molt important dels nostres impostos. Per quan tindrem un govern valent que faci, així de clar i rotund, desobediència? Frases tan nostrades com "ser cornut i pagar el beure" agafin aquí un sentit superlatiu.

- tampoc entenc l'opisició; ara és quan cal una actitud més responsable i pensar en el país més que en el propi partit, i més quan ells han estat un dels principals culpables del que ens està passant ara.

- el Parlament, com a administració sortida de la voluntat del poble i els parlamentaris, representants elegits en comicis per part dels ciutadans, han fet algun gest important per fer-nos entendre a tots que cal que tothom s'estrenyi el cinturó?....o cal que segueixin mantenint tots els privilegis (dietes, sous, complements...) que fins ara?

- perquè hem hagut d'ajudar als bancs injectant-los diners a manta i resulta que els directius dels mateixos tenen uns sous astronòmics que augmenten any rera any, així com els beneficis que presenten? Fa mal d'ulls.

- reducció brutal del pressupost de la Generalitat per enguany: vergonyós en el tema de la sanitat i deu n'hi do en ensenyament. I, com a danys col·laterals tant cultura com medi ambient apareixen com a les conselleries que tindran menys diners...i sense cultura ni respecte per l'entorn el nostre país perdrà...i molt!!!

les petites coses poden ser meravelloses

Aquesta és la frase amb el que acaba l'anunci de l'Estrella Damn d'aquest estiu. Aquest anunci és un clàssic, tercer estiu amb anunci "llarg" de la marca cervesera intentant explicar una història estiuenca.

Fa dos anys eren les dues amigues que anaven a Formentera, l'any passat els 4 amics que navegaven a ses Illes i tornaven i enguany, com a homenatge a "El Bulli" que tanca, la història dels aprenents de cuina. En totes les edicions hi ha coses en comú: surten nois/es joves i guapos (com a un 99% dels anuncis), història d'amor express, paisatges meravellosos del nostre país (i de les illes) i una cançó desconeguda però enganxosa.

Això de la cançó és el que sol portar més controvèrsia, i enguany no n'ha estat l'excepció. He sentit més veus contràries que a la cançó que no pas dient que els havia agradat, per gustos els colors; a mi no és que m'agradi massa, com tampoc m'agradaven molt les dels altres anys, però entenc que en un anunci com aquest no hi quedaria bé ni una cançó d'Extremoduro ni una de Black Sabbath, és obvi.

Però voldria destacar la gran frase final, perquè sóc un gran defensor d'aquesta frase..."les petites coses poden ser meravelloses"; queda superintegrat a l'anunci: al final l'aprenent de cuina té un parell d'ous farrats i en el moment d'agafar una cervesa, una Estrella, obvi, en Ferran Adrià l'enganxa; davant la cara d'espantat-avergonyit de l'aprenent, l'Adrià agafa un tall de pa, el suca a l'ou farrat i acaben els dos compartint una estona de relax tot prenent la cervesa...el gran cuiner seduït per uns ous farrats?

No té pas res d'estrany...el millor compositor es pot quedar absort per una cançó de nadons, el gran escriptor per una frase escrita a estil graffiti en alguna vorera, i un arquitecte de renom per un castell de sorra fet amb voluntat però poca traça per uns nens arran de mar. Les petites coses són les que realment ens acaben seduint.

Com que ja fa temps que penso així, sóc dels que a vegades a mig cafè en una terrasseta en sóc conscient de l'afortunat que sóc; igual quan estic assegut a la sorra veient els meus fills jugar, igual quan tanco per l'última pàgina un llibre o quan arribo a casa ben suat i cansat després de fer esport. Si gaudim de les petites coses segur que serem més feliços...proveu-ho.

retallades a can Barça

Caram, quan una de les institucions més importants (i en teoria solvents) del país comença a anunciar retallades serà que la cosa és seriosa. El Barça és, de fet, un club privat i seran els socis (no jo) qui evaluïn la gestió de la junta que dirigeix el club, però com a seguidor culer no me'n podia estar de deixar anar la meva.

No parlaré de la junta i de la seva gestió en aquest quasi un any que duen dirigint el club, tot i que per mi ja l'han vessada algun cop (Fundació Qatar per exemple); avui vull parlar de la decisió que es va pendre ahir: la reducció de pressupost de les seccions i fins i tot la desaparició d'alguna d'elles.

Evidentment el club porta el nom de Futbol Club Barcelona, és doncs, un club esportiu bàsicament de futbol, però també ens hem omplert sovint la boca dient allò de que el Barça és més que un club i ho és, en part, per les seccions. El Barça és de llarg, el club amb més seccions del món, i a les ja conegudes i exitoses del bàsquet, handbol, hoquei,,,hi ha atletisme, hoquei herba, rugby, beisbol, etc... Ara que vivim una època d'èxit espatarrant del futbol tendim a oblidar que sovint, en les llargues travesses pel desert que eren les llargues temporades sense aconseguir cap títol, eren les seccions les que mantenien l'esperit guanyador culer i anaven engruixint any a any, títol a títol, el currículum general del club.

Ara toca estrènyer el cinturó i la decisió presa per la junta significa la reducció paulatina del pressupost de les seccions, fins a assolir, pel que sembla, el 50% del pressupost actual...una barbaritat. Més val que comencem a oblidar-nos de cada any tenir, pel cap baix, mitja dotzena de títols. Fins i tot, a nivell de seccions petites la decisió ha estat encara més dràstica: el hoquei gel no podrà sortir a competir fora de Catalunya (per tant, practicament desapareix), el hoquei herba el mateix, per tant, haurà de renunciar a l'ascens a primera divisió que havia assolit enguany i, per exemple, el beisbol, que està a punt de proclamar-se campió de la lliga espanyola, desapareixerà.

Potser seré demagog però amb el que pagaran per en Cesc (pq molt m'ensumo que tornarem a sentir la cançó de l'enfadós aquest estiu de nou) es paguen totes les reduccions de pressupost de les seccions amb escreix.

Que les seccions "molesten" a alguns dirigents està més clar que l'aigua, però per exemple, els nens del beisbol que vestien amb orgull una samarreta blaugrana no mereixen el mateix respecte, com a mínim, que un suposat culer que va marxar a l'Arsenal d'esquena al club que l'havia format? Es veu que no. En fi, una nova "cagada", per mi, de la junta. Estan fent esforços per deixar de ser més que un club per ser un club més....i m'entristeix.

MAT, ja ve ja ve

Ahir la "conna" política i empresarial catalana estava d'enhorabona, a Bescanó s'inaugurava el punt d'interconnexió nodal (o alguna cosa així). Bé nomenclatures a part, la MAT és una realitat i s'acosta innexorablement al sud de França.

Els que tingueu una sensibilitat ambiental més o menys difusa (o fins i tot inexistent) considerareu de ben segur aquesta MAT com a la salvadora pel benestar al que ens hem acostumat. Aires acondicionats, comandaments a distància, milers d'artilugis que cal carregar per lo efímeres que són les seves bateries...aquests i altres engendres depenen de l'energia elèctrica. Si a això li afegim el biaix poblacional, és a dir, que la majoria de la població viu a la costa, i que a més la font principal d'ingressos és el turisme (majoritàriament també de costa) fa que aquesta energia hagi doncs d'arribar allà on és necessària.

Pot això justificar la MAT? Per la majoria seria un si rotund, jo no ho tinc pas tant clar. Digueu-me idealista però voleu dir que en les energies renovables no trobaríem solució, com a mínim en part, a la demanda exagerada d'energia? Clar, per fer això caldria una aposta realment decidida per aumentar l'eficiència d'aquestes energies però mentre el futur (segons la meva modesta opinió) va per aqui, nosaltres ens limitem a anar trinxant més el territori, apa, i a callar.

Segur que tornarà a sortir aquest tema en un futur proper però ara us haig de deixar perquè curiosament necessito carregar la bateria del portàtil...sembla fet expressament no?