últim dia de feina

Això mateix, avui ha estat el meu últim dia de feina, m'encanta el que faig, però avui ha estat l'últim dia...ep!!!! no dramatitzem.... em vinc a referir que a partir de demà començo una setmaneta de vacances!!!!!

Bé, ja em perdonareu la conyeta del primer paràgraf però crec que és l'any en que més necessito fer una parada en el camí. És realment cert que la feina m'encanta, sóc feliç treballant en el que faig i avui en dia és una sort incaculable les dues coses: a) tenir feina i b) que t'encanti el que fas. Això, però, no deixa que tant per salut física com per mental un necessita de tant en tant fer un "reset". Cal apagar l'interruptor, tot i que crec que en el meu cas l'hauré de deixar en stand-by, i intentar recarregar les bateries per tornar encara amb més força, ganes i com diria aquell...amb il·lusió.

Realment el dia que he tingut avui carrega de raó el fet de que tinc el convenciment de que he arribat quasi al límit de l'esgotament. Vinc d'unes proves que m'obligava a arribar a casa passades la 1 de la matinada i malgrat que algun dia ho volia compensar començant l'endemà més tard no m'ha estat possible degut a la quantitat de coses que teníem empantanegades. I avui, com a últim dia, calia deixar-ho tot el més lligat possible; per què us en feu una idea, al mateix temps, estem duent a terme una dotzena de trials (proves, projectes, estudis...com ho volgueu batejar) i a part d'això tenia reunions amb un pagès a Les Preses que ens lloga un camp seu per fer-hi unes proves, amb el tècnic de l'Ajuntament de Fornells per uns tràmits, etc... total, que un servidor havia (i volia) d'arribar aviat a casa per preparar l'equipatge per les vacances i nanai de la Xina.

En fi, no ens queixem, avui estic cansat, em sento cansat, per això més que mai necessito vacances...però que ningú es pensi que no segueixo essent el paio més optimista que heu conegut mai eh? Deixeu-me un parell de dies que em recuperi i ja veureu...si, és una amenaça ;)

i si la regirem tota?

Podríem fer-ho no? Em refereixo a la Constitució. Ara s'està en ple debat sobre si el govern i l'oposició han actuat bé a l'hora de decidir canviar la Carta Magna; en principi, i pel que s'explica, ho fan per posar un topall al sostre de dèficit públic que pot soportar una comunitat autònoma.

No em posaré amb el fons de la qüestió; no hi entenc d'economia però, possiblement, i pel que diu més o menys tothom, cal algun tipus de regulació com la que es pretén fer. El que un cop més m'indigna és com ens tracten als ciutadans els polítics, de veritat creuen que som tan tontos? Qualsevol canvi a la Constitució crec que hauria de ser refrendat mitjançant un referèndum, i en teoria així ha de ser; però una martingala dels dos partits polítics majoritaris ha fet que decideixin canviar-la i, a més, en un temps récord i sense que poguem dir-hi la nostra.

Què hi guanyen amb això? Sota el meu punt de vista és prou clar; el PSOE dirà que amb aquesta mesura realment s'actua contra la dificil situació econòmica i que han estat prou valents com per decidir canviar la Constitució. El PP, que en tota la legislatura no ha fet cap proposta econòmica per ajudar a paliar la situació (recordem que diuen continuament que tenen la solució), dirà que amb això es demostra que estan al costat del govern si és que es tracta de salvar el pais. Buajjjjjjj, quina ràbia tot plegat.

O sigui, fa uns mesos no es podia canviar la Constitució sota cap concepte si és que era per encabir-hi determinats "preceptes" que apareixien en l'Estatut de Catalunya; o per exemple, tampoc es podia canviar per acabar amb la arcaica idea de que l'hereu de la corona ha de ser un home...i en canvi ara, de pressa i corrents canviem-la, que d'aqui a 2 mesos hi ha eleccions.

No seré jo qui s'oposi a que la canvïin, per mi la podrien regirar de cap a peus; la Constitució fou important, però la societat ha canviat prou en 30 anys com per fer-ne una relectura profunda,. Però no serà així, ara faran aquest "nyap" i així ja tindran excusa per no canviar-la en 30 anys més, i si no temps al temps.

no estem sols

Tranquils, no parlo en aquest post sobre si hi ha vida intel·ligent fora del nostre planeta, no sóc un gran seguidor tampoc de "Els Visitants" ni de cap sèrie ni pel·lícula de ciència ficció; al contrari, parlo d'una cosa molt real però, en certa manera, desconeguda també.

La setmana passada es publicava les conclusions d'un estudi internacional que ha intentat posar al dia el coneixement que tenim sobre el número d'espècies (animals, vegetals, fongs) que viuen sobre el nostre planeta. Obviament no estem sols, som nosaltres + 8,7 milions d'espècies (6,5 en terra ferma i 2,2 en els nostres mars i oceans).

No són fàcils fer aquests càlculs, sobretot si partim del que coneixem actualment que són poc més de 1,2 milions (espècies identificades i classificades). De fet els autors de l'estudi admeten un error de +/- 1,3 milions d'espècies, vaja, que podríem anar de 7,4 a 10 milions d'espècies.

I com han fet per arribar a una xifra si coneixem poc més de 15% del que en teoria hi ha al nostre planeta? Doncs a partir de patrons; van estudiar bases de dades de biodiversitat i taxonòmiques intentant trobar patrons que es poguessin donar en aquells grups més coneguts. Aplicant aquests patrons en grups menys coneguts es donaria l'estimació que hem comentat anteriorment. Si, obvi, poden ser càlculs amb prou marge d'error, però com a mínim tenim una xifra, o algú de vosaltres pot predir si hi ha 3 milions d'espècies al món o bé 100 milions (ambdós eren els límits de les hipòtesis existents fins ara).

Per a biòlegs i/o gent que els agrada la natura, el fet de saber que no coneixem més del 85% de les espècies que comparteixen espai amb nosaltres trobo que és una cosa fascinant. No només és curiositat, és ciència. Imagineu-vos trobar noves espècies i haver-ne de descriure la biologia, el comportament, etc... Seria un volum de treball ingent,però motivant com poques coses.

Per altra banda, entristeix pensar que degut a l'alt ritme d'extinció d'hàbitats, ecosistemes, etc... segur que moltes espècies s'han extingit (i segueixen fent-ho a un ritme alt) sense que nosaltres haguem tingut constància ni coneixement del que eren...i ves a saber els milions d'anys que feien que estaven sobra la terra o en el fons de l'oceà. En fi, això és com una finestra que se'ns obra davant nostre, depèn de  fins on siguem capaços de veure i de les ànsies de coneixement serem més o menys sabedors del que tenim al voltant nostre.

fins sempre Heribert

Ahir, de nou gràcies a les xarxes socials, em vaig assabentar de la desaparició de n'Heribert Barrera. Ja feia quasi una setmana que estava ingressat en un hospital degut a una embòlia i al final el destí ha estat més fort que la seva lluita.

M'agradava sentir parlar n'Heribert, era com l'avi de tots. La sensació que un tenia quan el sentia parlar, l'escoltava en discursos o en entrevistes era no només el d'una ment lúcida, si no que a més s'atrevia a dir les veritats, com a mínim les seves veritats; ja té nassos que considerem això com un mèrit dins el món de la política i els polítics quan hauria de ser allò habitual!!!

Les seves veritats eren sovint les meves, sempre a punt per denunciar les injustícies que es fan des de l'Espanya més centralista; ja en el llit de l'hospital s'ha viscut l'últim episodi, el de l'imminent canvi en la constitució per encara collar més les comunitats (i nacions sense estat) espanyoles. Ell, però, ja no se'n devia adonar.

Del 1980 al 1984 fou president del Parlament, de fet, fou el primer del que en tinc consciència (serà que amb menys de 16 anys el meu interés per la política tendia a 0). Va estar també president d'ERC malgrat no va tenir recança en mostrar el seu malestar quan el partit ha fet derives poc clares.

Ahir, quan es desfermaven pel twitter les piulades de record/homenatge a l'avi independentista n'hi havia una que em va especialment impactar. El periodista Carles Capdevila, director del diari "Ara", recordava una de les frases que va dir n'Heribert fa poc menys d'un any, durant la Manifestació contrària a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut; quan el crit gairebé unànim que es sentia en la multitudinària manifestació ("I-INDE-INDEPENDÈNCIA"); ell va dir "afanyem-nos que hi pressa".

Ha estat esperant més d'un any i no ha vist la llum al final del túnel, ans al contrari, possiblement se n'hagi anat amb la sensació que el túnel és més llarg del que es pensava; ara els polítics n'hi deuen una, i de ben grossa.

vacances a Blanes?

No, tranquils, no estic de vacances (encara no); ja us avanço que em queda menys d'una setmaneta per agafar-les, això si. Ans al contrari, estic immers en un projecte en el qual estem testant uns productes (uns repel·lents) per mosquits.

Per exigències del protocol, capritxós ell, necessitàvem 6 habitacions a la mateixa zona, d'aproximadament la mateixa mida, i amb certa activitat, obvi, de mosquits. Al final la solució més senzilla ha estat llogar sis habitacions d'un hotel i la zona escollida, Blanes. L'hotel on estem està just al costat d'un càmping, i a més les habitacions on realitzem les proves està a nivell 0, a nivell de terra, just davant la zona enjardinada de l'hotel. El lloc sembla ideal, ho sembla perquè els mosquits són tan sensibles a condicions ambientals que dels tres dies que portem de test en dos d'ells l'activitat ha estat més aviat minsa.

L'activitat que si que no és precisament minsa és la del turisme. A veure, desconec si aquest està essent un bon any o no pel turisme (segurament els que viuen d'ell diran que no massa bo i la gent que no li agrada dirà que hi ha massa gent); sigui com sigui, aquests dies, per Blanes, l'activitat és prou alta.

No seria Blanes el meu lloc ideal per anar de vacances, o com a mínim no a la zona on estem per fer el treball. El propi hotel té 400 habitacions, i hi ha un turisme molt de o bé parelles amb nens petits o bé turistes joves en grups, per tant, això vol dir que fàcilment a l'hotel hi ha allotjades 800-1000 persones. Molt s'ha parlat en els darrers dies d'aquest tipus de turisme (grups de joves, buscant sol, platja i festa...i mam) per culpa dels incidents que van passar a Lloret de Mar farà tres setmanes.

Totes les masses piquen, no crec que aquets turisme sigui, per definició, dolent. M'explico, tothom té dret a anar de vacances i quan un és jove, normalment no es pot pagar hotels de 4 estrelles, anar de restaurant cada dia, etc... Una altra cosa és si es creen llocs on només s'afavoreixi aquest tipus de turisme. Aquests dies a Blanes veig grans grups de joves, de no menys de 40 unitats, i de no més de 17 anys, mudats fins a l'últim botó per anar a la discoteca. El seu dia a dia allà és ben fàcil. Aixecar-se ben tard, platja/piscina, anar a la discoteca fins les tantes...i a l'endemà tornem-hi. Per mostra un botó: a l'hotelon estem ens van llogar unes habitacions que les tenen especials per aquests grups. Són habitacions amb tres llits, amb una humitat pel meu gust extrema, sense cap extra, amb unes teles hiperpetites....però a explicació de la pròpia encarregada de l'hotel, les tenen per aquests grups de joves que busquen allotjament econòmic sense importar-los les comoditats. Total, per les poques hores que s'hi passaran...

xafogor

Dormo poc, ara potser és més per la feina però de fet mai he estat una persona que hagi dormit massa. Sempre tinc (o em busco) coses a fer...com escriure aquest punyetero bloc...jajajaja. Per tant, el dormir poc a vegades és una elecció pròpia.

Per altra banda hi ha les obligacions que un té com a pare i, si a més, et toquen uns fills poc dormilegues fa que les hores de són també es vagin retallant; rara és la nit en que o un o altre (o tots dos) no es despertin, i a vegades diversos cops cada nit. Apa, anem restant. Però a un en el fons no li fa res, ja se sap, ser pare comporta això i un ho fa de bon grat.

Ara bé, el que em rebenta com no us ho podeu imaginar és quan el motiu de que no pugui dormir és la xafogor. Sóc molt calorós (ara no estic fent referència a cap connotació sexual, que us conec) i si tinc calor al llit no puc agafar el són (o bé si ja l'he agafat em desvetllo fàcil). És el segon estiu en aquest pis, i mai fins aquesta setmana la xafogor no m'havia privat de dormir. Mai fins ara perquè avui ja ha estat la quarta nit consecutiva en que la calor m'ha fet despertar.

Vivim en un primer i no tenim aire acondicionat, però és que de fet aquest pis no és massa calorós. A l'habitació dels nens, que dona a un celobert, vam decidir posar un aparell d'aquells que deixa anar aire fred, però com que la nostra habitació dóna al balcó en principi en tenir la porta oberta d'aquest n'hi havia prou, però ara es veu que no.

Total, que avui m'he aixecat a les 3 i he estat una bona estona al balcó, refrescant-me amb el poquet aire que circulava i esperant que la temperatura corporal baixés (de nou, sense connotacions sexuals). No hi ha res que m'emprenyi més que notar-me suat al llit. Una mitja horeta després he tornat al llit i he pogut dormir. Menys mal.

No és una amenaça però una altra nit així i potser poso un matalàs al balcó....que amb el descans no s'hi juga.

un bon cor

Seguint amb la història personal d'ahir us volia explicar una cosa que em va passar i són d'aquelles que un no oblidarà mai...i que donen un punt de tendresa i bon cor.

Mireu, quan al meu fill gran se'l va endur l'ambulància, vaig vestir-me i vaig dur l'Eduald, el petit, a casa la sogra. Tan bon punt vaig sortir de casa tenia a una familia al balcó, davant per davant del meu pis, mirant-me i em van preguntar: "como está el niño?". Eren (son) una família de magribins (no dic "moros" perquè aquesta paraula ha agafat connotacions racistes i aquesta família es mereix menys que cap qualsevol mala referència) d'uns 4 fills i crec que a part de la mare i el prae hi deu haver alguna tia o demés (ja sabeu que a vegades en aquests pisos se n'inquibeixen bastants).

Al balcó hi havien doncs les filles i la mare en una segons línia. Vaig respondre que bé, que de moment semblava que estava prou bé però que se l'enduien a l'hospital per fer-li proves. Em va xocar que a les 7 ja estessin tots desperts, però després vaig caure que era Ramadà (o sigui que ja devien estar esmorzats i tot).

Quan a la tarda em van veure arribar a casa (crec que havia anat a comprar quelcom que em faltava) des del balcó em van preguntar de nou que com estava el meu fill....i així ho van fer durant ben bé una setmana. però el que de veritat em va impactar va ser l'endemà. Quan vaig tornar a casa una de les nenes, quan em va veure des del balcó em va dir si em podia esperar un moment. Ho vaig fer clar. Va anar a dintre i en pocs segons em tirava un peluix per la finestra perquè li donés al meu fill, que era un regal de totes les germanes. per poc no em cau de nou la llàgrima, i no perquè fos el peluix més lleig de la història (que per cert ho era: un ruc/burro/ase de color blau elèctric) sinó perquè m'havien volgut donar una joguina seva per al meu fill.

Té mèrit que em donessin una joguina seva i més perquè mai abans no ens havíem dirigit mai la paraula, no ens coneixíem de res...però noi, els nens tenen un cor (llàstima que de grans a vegades el perdem...).

una altra manera de despertar

Avui no ha estat la meva millor nit (molta calor, m'he hagut d'aixecar i anar a dormir al sofà pq s'hi estava més fresquet, etc...) però he tingut un molt bon despertar, sobretot comparant-ho amb fa un any. Com oblidar-ho.

Hi ha fets que et marquen a la vida i saps perfectament quan i com es van produir, i te'n recordaràs tota la vida mentre tinguis ús de raó i memòria. Fa un any un servidor s'havia aixecat a les 5:30h perquè havia d'acabar de preparar un material per unes proves que havíem de fer a l'empresa, de fet, era el primer "trial" que feia, i no era pas petit, per tant tot havia de fer-se bé.

La nit havia estat horrible, l'Oleguer, el nostre fill gran no hi havia manera que dormís seguit i va acabar dormint al nostre llit. Eren les 6:10h i me'n recordo que la meva dona va venir ràpidament a la cuina, on era jo, dient-me que anés ràpid al llit que l'Oleguer feia coses molt rares: i tant que eren rares. Estava tenint convulsions. Aquestes, malgrat que són molt comunes en nens (la doctora ens diria després que més de la meitat en tenen) es solen produir a les nits  i la seva durada és molt curta (segons, rarament 1-2 minuts), en el cas de l'Oleguer no era una convulsió normal ja que va estar força estona (més de 10 minuts segur) en aquest estat.

Ja us ho podeu imaginar: trucada al 112, el metge intentant tranquilitzar-nos via telefon mentre l'ambulància estava de camí, arriba l'ambulància, li miren les constants, tot OK, el carrego a l'ambulància i cap al CAP. Ho resumeixo molt, però així va ser. La meva dona va pujar amb ell a l'ambulància i jo vaig anar a deixar el petit a casa la sogra abans de dirigir-me també al CAP. Com són les coses, amb els trasbals que va haver-hi i el petit dormint com un lironet tota l'estona.

l'Oleguer ja va arribar al CAP prou bé però òbviament van preferir que se'l miressin a l'Hospital de Figueres. Tot va quedar amb un ensurt, dels grossos, però un ensurt. De fet haig d'admetre que mentre més o menys havia mantingut la calma durant tota l'estona, quan l'ambulància se'l va endur de casa i em vaig quedar sol amb el petit em vaig enfonsar, només uns segons, però em vaig enfonsar...i em sembla que no plorava des de E.T. (i fa una colla d'anys de la peli de l'Spielberg).

Més secundari que mai hi havia el tema de la feina, però clar, la situació no era fàcil: era el meu primer projecte a la feina, tenia un dels caps de l'empresa + tres persones de l'empresa que ens encarregava l'estudi (amb un d'ells que havia vingut expressament del Japó) + 15 voluntaris mobilitzats. Fent algunes trucades ho vaig poder solucionar i evidentment el cap de l'empresa em va dir que el primer era estar al costat de la meva família i vam post-posar l'estudi un dia. Si, d'acord, molts direu (i penso igual) que això és lo lògic...però no moltes empreses haguessin estat tan comprensives amb un empleat que amb prou feines havia començat.

En fi, com dic, un despertar que no ha tingut res a veure amb el d'avui. Això si, mireu si és capritxosa la coincidència: avui ha tornat a fer una nit de calor, de molta xafogor, i avui començo també un projecte amb la mateixa empresa japonesa de l'estudi de l'any passat, i la majoria de les persones involucrades avui hi eren també l'any passat, fa avui just un any. 24 d'agost. Un deja-vu.

pujada de teló

Ahir 22 d'agost vam "oficialment" aixecar el teló de la temporada de bàsquet 2011-2012; i com s'aixeca el teló? doncs començant a entrenar, i això és el que vam fer.

Ja se sap que la pretemporada acostuma a ser el període més odiat pels jugadors/es, però un dels més esperats pels entrenadors, curiosa disjuntiva no? Quan un jugador pensa en la pretemporada sol pensar en entrenaments amb força càrrega física (tot i que els entrenaments de "només còrrer" ja fa temps que han passat a l'història i ara sovint gran part del treball físic es fa amb pilota i en pista), amb cruiximents ("agulletes") , fatiga, etc... Per un entrenador, en canvi, la pretemporada significa posar els ciments al que serà la temporada: nous jugadors (a vegades), noves coses a ensenyar respecte la temporada passada, en definitiva, anar fent crèixer un equip. Apassionant repte!!!

Òbviament tot es magnifica quan el canvi és molt més gran i es produeix un canvi de club, això em va passar l'any passat però no ara. Segueixo entrenant a Roses, per què canviar? Un bon grup humà, recolzament per part de la direcció esportiva i directiva, entrenar al costat de casa, etc... De moment ja va passar la meva època en el bàsquet professional; ves a saber si mai tindré l'oportunitat de tornar-hi, qui sap, ara per ara, a seguir construint quelcom al club del poble on visc ara.

És de calaix que hi ha diferències substancials entre les pretemporades dels equips professionals i dels amateurs, una de les principals és que, per exemple, ahir, esperava fer un entrenament amb 9 jugadores...i en van venir 5: dues treballaven i dues havien de venir però no es van presentar. I què faig amb un entrenament preparat per 9 jugadores? doncs res, una de les coses que ha de tenir un entrenador, a part de moltes altres, és tenir certa capacitat d'improvització sense caure en "fer qualsevol cosa". Teníem uns objectius preparats per ahir i s'havien de treballar, i així ho vam fer.

Com sempre, superil·lusionat per la temporada que just comença. Un nou repte per davant. L'any passat les noies van fer bona feina i una mica més i pugem de categoria essent un equip jove i força inexpert. Aquest any guanyem en algunes coses i perdem en d'altres...però com sempre intento recalcar a les jugadores, ningú ens pot guanyar en il·lusió...i amb això treballarem. Si sóc capaç de contagiar la meva il·lusió a les jugadores ja tindrem molt de guanyat. Anirem informant.

piulades

Les piulades, de tota la vida, han estat les "paraules" emprades pels ocells per comunicar-se; acostumaven a ser breus i concises, i repetitives, potser per això també hem posat el nom de "piulada" als missatges que escrivim al Twitter.

No serà el primer dia que parlo del twitter com a fenomen dins les xarxes socials però és que ahir vaig tenir una nova prova de com d'útil és aquesta xarxa, ben utilitzada, clar. Molts detractors de les xarxes socials en general i d'aquesta en particular es basen en el tema de la privacitat, de la vanalitat dels missatges escrits, etc. Com sempre cal diferenciar entre l'ús i l'abús...a mi que un escrigui que s'ha aixecat de bon humor em pot semblar perfecte un dia, però si els seus missatges no es mouen d'aquí reconec que em cansen.

Com us deia, ahir en un moment, a la nit, que estava consultant el twitter (això de tenir-lo al mòbil fa que el puguis llegir fins i tot en moments prou íntims...) vaig llegir una piulada d'en Josep Huguet (havia estat conseller per ERC, ara no sé ben bé, amb el ball que hi ha a Esquerra, què representa dins l'organització) que deia que veient 3/24 (el canal de notícies de televisió de catalunya) trobava que era una informació obsoleta i que el twitter ho havia provocat.

Caram, només de baixar pel "timeline" (tots els missatges que es veuen en la pantalleta) em vaig adornar del que s'estava referint. Tinc agregats l'agència EFE, la BBC, l'ARA.cat, la Vanguardia, el propi 3/24...i molts reporters i periodistes...doncs gràcies a les piulades de tots ells vaig assabentar-me que les tropes rebels havien entrat a Trípoli, la capital de Líbia, que havien detingut al fill de Gadahfi (algú es va colar i primer va dir que s'havia detingut al propi dictador), fins i tot, just abans d'anar a dormir vaig veure un tweet (una piulada) que deia que s'havia abatut a Gadahfi. No sé, ves a saber com estarà tot plegat avui, encara no he obert el twitter (el primer compromís del dia sol ser amb el bloc!!!).

Ahhh i per relativitzar una mica la cosa també tinc agregat algú que es dedica el dia a explicar acudits i frases divertides. Ahir per la tarda, per exemple, en vaig llegir una prou enginyosa i que es podria utilitzar per tot el conflicte abans esmentat: "si tot el món estés governat per les donesn no hi hauria mai guerres, simplement països gelosos que no es parlarien entre ells"...no us enfadeu eh? admetreu, això si, l'enginy de la frase no?

disjuntiva

Què faríeu si en les vostres mans estés la possibilitat de denunciar una conducta inapropiada o bé deixar-la passar per no posar més llenya al foc? Em refereixo, clar està, al desagradable incident d'en Mourinho posant el dit a l'ull del segon entrenador del Barça, Tito (que no "Pito") Vilanova.

Fins ara l'únic que ha fet el club és fer palès el seu malestar amb TVE, ja que en el seu noticiari del canal 24h van passar la imatge de l'incident totalment sesgada, és a dir, només van passar, i des d'una altra càmara, l'instant en que en Tito Vilanova es treu de sobre en Mourinho quan s'adona que li ha posat el dit a l'ull, una reacció totalment instantània que vista sense la causa prèvia pot semblar (i així ho va remarcar el periodista) una agressió del tècnic culer. Lamentable. Mireu-ho al youtube i segur que us indigneu igual que jo.

Què fem però amb l'agressió en si? Des de can Barça s'ha decidit no denunciar per no posar més llenya al foc. Res a dir, una decisió segurament coherent però, fins quan haurem d'actuar com a "santets" i no aixecar més la veu del compte per evitar confrontacions i demés? El Barça crec que no vol posar més llenya al foc espèrant que el comitè actui d'ofici...però han passat ja 4 dies i com més temps passa més es refreda la cosa. Millor que es refredi? Des d'un punt de vista de ser coherent i madur si, però clar, cal deixar immune una actuació com la del senyor Mourinho.

Ningú del club madrileny ha sortir a criticar el seu entrenador i, fins i tot, algunes veus crítiques de la pròpia premsa madrilenya que van donar pals a l'entrenador portugués, ara ja han revertit el discurs i sembla que els culpables hagin estat els propis jugadors i entrenadors del Barça amb les seves actuacions, donant molta importància a les declaracions post-partit de Piqué i Xavi criticant, què menys!!, l'actuació de l'entrenador portuguès.

Però bé, això de no dir res, de no confrontar-nos, d'amagar el cap sota l'ala i no aixecar la veu (no fos cas que s'enfadin des de Madrid) és molt de català, i si no mireu la política, l'economia, etc cada dia....des del 1714 que ens estan posant el dit des de Madrid, i no només a l'ull...perdoneu però algú ho havia de dir...(i sóc català).

amb l'esglèsia hem topat

Aquests dies els catòlics estan de cel·lebració, i de les grosses. Ni més ni menys tenen el seu màxim gurú a Madrid i amb ell milers i milers de joves vinguts d'arreu del món per a cel·lebrar les Jornades Mundials de la Joventut. Quan es parla de religió les opinions solen ser força radicals ja sigui a favor o en contra. Jo, que ningú se m'enfadi, i com faig sempre, simplement donaré la meva opinió sobre la visita papal des de diferents punts de vista.

Turístic. No hi ha dubte que és un èxit. Com molta gent ha dit en els mitjans, aquesta visita porta darrera seu certs beneficis tant des del punt de vista econòmic (després en parlarem) com des del punt de vista d'imatge de la ciutat de Madrid al món.

Religiós/fe. Bé, aquí és dificil opinar objectivament. No sóc creient, i cada cop menys, per tant, em miro la doctrina des de la distància. Obviament puc entendre que per a un seguidor de la doctrina catòlica, tenir el màxim exponent a prop ha de ser un fetr sublim. A mi no em fa ni fred ni calor. S'ha de respectar l'Església, però ella també ha de respectar la gent que no és creient i aquí si que la cosa patina. Fixeu-vos, no em refereixo ni a casos de pederàstia ni a moments en la història en la que l'Església ha jugat papers foscos, no; em refereixo a que cada discurs que fan és un discurs de la por contra la falta de fè, contra la laicicitat de la població, etc.

Per un moment feu el següent exercici. Tanqueu els ulls, escolteu un discurs del Papa, i imagineu que no és ell si no un "xarlatan" qualsevol...no faria por un discurs on es parla que s'ha d'evangelitzar la societat, on s'ha de perseguir l'abortament o l'eutanàsia, que els matrimonis entre homosexuals són antinaturals o que qui segueix els preceptes religiosos cristians tindrà un lloc al cel al costat del Sant Pare?

Econòmic. Ho sento, no em crec que els números surtin. Durant els dies previs han dit que el cost de la visita era d'uns 50 milions però els ingressos que se'n derivarien superarien x2 aquestes despeses. Ara ja he sentit veus que diuen que això és així...però que costarà demostrar-ho pq és molt dificil quantificar-ho... ejem...aixecada de camisa? Dubto que surtin els comptes si és que resulta que l'impacte positiu ve a partir del que gasten els milers de pelegrins i resulta que molts d'elles tenen viatges en transport públic gratuïts i descomptes en allotjaments i menjar.

Ahhh, i ja la rematada la vaig sentir ahir en unes notícies on deien que la família real havia fins i tot escurçat les vacances per poder rebre al Sant Pare...pobrets, quin gran sacrifici. Espero que Benet XVI els hi ho tingui en compte i s'hagin guanyat un tros de cel... monarquia borbònica i alta jerarquia eclesiàstica ("dios los cria y ellos se juntan?")

"un restaurante en casa"

Apa, avui toca una recomanació televisiva, d'aquelles potser estranyes. D'aquelles recomanacions per culpa de les quals em considerareu més "freak" del que potser em considereu ara; però que nassos, el bloc és meu o sigui que allà va.

El programa en qüestió és diu "un restaurante en casa", o alguna cosa similar, i enfronta a dues parelles que, per un dia, transformen casa seva en un restaurant. Ells mateixos (amb ajuda, si cal, de familiars i amics) han de cuinar i servir a una sèrie de comensals; aquests, un cop acabat l'àpat, dipositaran en una caixa els diners que ells considerin (pagaran el que vulguin). Qui tingui més diners és la parella guanyadora.

Cal dir per endavant que els comensals no coneixen de res als cuiners i viceversa. Cada parella tria el menú que oferirà als comensals i el número d'aquests que inquibirà a casa seva. Aquí ja comencen a mostrar diferències: hi ha qui prefereix fer coses sofisticades però només un torn, d'altres tiren més per la senzillesa i fan dos torns de menjador, amb la qual cosa tindran més dipositaris de diners però depèn com vagi el menjar, la rapidesa en el servei, etc... posaran més o menys.

Tot compta perquè el client quedi satisfet: la qualitat del mejar, el serveix, la decoració, el tracte dels cambrers, algun detallet que puguin fer, etc... Tot, però, també té un risc (en l'episodi d'avui, per exemple, un dels restaurants estava decorat amb motius tauromàquics i una de les comensals era antitaurina i li ha tocat sopar just davant d'un cap de brau penjat a la paret).

Clar, i després venen tots els problemes "habituals" per uns cuiners/cambrers no professionals: que si el menjà està fred, la salsa també, soso, salat, poca quantitat al plat, havia de ser embotit ibèric i no ho és, s'ha acabat un dels postres, no hi ha cafè, etc...

Un programa distret per a les nits del divendres...i si pares atenció encara descobreixes alguna recepta interessant!!!

s'ha acabat

La gent que no és rencorosa, o potser l'ingènua, sol donar segones, terceres, quartes oportunitats a algú que té una actitud dolenta per a què la canviï. Jo sóc d'aquests. Com a entrenador que sóc mirava de ser comprensiu amb un tal Mourinho creient que tot el que feia es justificava segons una tàctica seva premeditada. Les coses no passaven per atzar, si no que qualsevol paraula seva, qualsevol gest, tenia una explicació.

Òbviament aquesta explicació, aquesta manera de fer, per a mi, no justificava l'actuació barroera, poc respectuosa amb els altres que sovint mostrava. És a dir, podia entendre el que feia, malgrat no compartir-ho, ni molt menys.

Ahir però va creuar una línia molt perillosa, i és la de la falta de respecte (res nou) combinada amb l'aghressió. Al final, amb la tangana que es va produir al final del partit de tornada de la Supercopa, va aprofitar la confusió per anar per darrera i posar el dit a l'ull del segon entrenador, en Tito Vilanova. Ahir Mourinho va fer el ridícul, un ridícul espantós, quan a la roda de premsa va dir que no coneixia a un tal "pito" Vilanova; i va fer el ridícul quan va acusar el Barça d'equip petit per, segons ell, utilitzar els aplegapilotes per amagar la pilota del partit i tardar en tornar l'esfèrica.

Les imatges el van delatar. La seva agressió ja ha donat segur la volta al món; així com també el gest que va fer quan se li va acostar Messi com si fes pudor; i també quan va ordenar als seus jugadors (bé, ho va fer el titella-Karanka) que es retiressin del camp i no es quedessin a veure com el Barça recollia la copa.

Tinca amics madridistes, parents madridistes, espero que avui tinguin la mateixa vergonya aliena que tinc jo. Hi ha coses que no es justifiquen de cap manera. Aquest entrenador està tacant de maner irreversible la imatge d'un club que feia del "señorío" el seu taranna. Gent com Casillas o Xabi Alonso han passat de ser educadíssims i respectuosos a ser uns quinkis; i a Pepe i a Marcelo els hi duen haver fet una lobotomia perquè no és normal.

Un cop més qui va tenir més seny va ser en Pep Guardiola dient una veritat com un temple: al final prendrem mal. I el que més em toca els pebrots és que vaig anar a dormir tan acalorat que no hi va haver manera de conciliar el son i he acabat dormint al sofar, més fresquet. O sigui que, Mourinho, al teu expedient afegeix-hi el mal d'esquena que tindrñe avui...i a mi aiò no se'm fa...amb vostè creu i ratlla!!!!

massoquisme?

Ahir dimarts vaig començar un nou projecte a la feina. Bé, tal com diem allà, un nou "trial". Consistia en testar unes resines, una mena de xarxes, que emeten un repel·lent contra mosquits. Era un experiment "outdoor" i usant uns voluntaris que serien les possible víctimes dels mosquits.

Dic possibles perquè la probabilitat de ser picat per un mosquit (bé, una mosquita, perquè qui realment piquen són les femelles) és alta malgrat no sigui objecte de l'estudi ser picat per un d'aquests "estimats" insectes. En els nostres estudis d'eficàcia seguir el protocol és poc menys que sagrat; en aquest cas el protocol marcava estar uns quants minuts relativament quiets i després durant un minut comptar (i intentar agafar) els mosquits que contactaven o bé amb la roba o bé amb la part del cos (cama o braç) que deixaves nua, exposada als mosquits. Entendreu que les probabilitats de ser picats eren, per tant, altes.

Obviament a ningú li agrada ser picat per un insecte, la reacció instintiva quan un nota o veu un mosquit sobre la pell és intentar esclafar-lo sense pietat, intentar que qui ha gosat alimentar-se de la sang d'un esdevingui un tatuatge efímer sobre la pell. O potser aquest raonament no és tan obvi? Potser un pot trobar cert plaer en ser picat per un insecte? Estaríem, si és així, parlant de massoquisme, de freakisme, de res d'això o de tot alhora?

Un dels voluntaris (aquest si que podria tenir, amb carinyo, l'etiqueta de freak) ha començat en certa manera essent feliç d'alimentar el mosquit. Era curiós veure l'abdomen de l'insecte ben vermell omplint-se de sang del voluntari. És llei de vida, el mosquit femella necessita la sang per assegurar-se no tant la seva supervivència si no la supervivència de l'espècie. Quina bagenada no? Doncs no, els insectes no "pensen" en la pròpia supervivència, sinó en la perpetuació de l'espècie, i per això la femella necessita la proteïna que extraurà de la nostra sang per poder desenvolupar l'embrió que serà ou que serà larva que serà pupa i esdevindrà un adult per començar de nou el cicle.

Com que érem pocs voluntaris jo també m'hi he posat. Quan actuava de voluntari les picades no em molestaven, la reacció instantània de matar l'animal ja no hi era; en aquell moment ell formava part del meu estudi i jo, en certa manera, del seu cicle vital. Ara puc entendre més (tot i que ja l'entenia abans) una amiga entomòloga que sovint "dóna" de menjar a les xinxes que està criant al laboratori amb els seus propis braços; en aquell moment les seves xinxes depenen d'ella per sobreviure, necessiten de la seva sang. No és això un acte, en certa manera, de solidaritat i generositat?

Quan algú veu a Veterinaris o en algun documental algú donant un biberó a una cria de ximpanzè ningú creu que aquell que està fent això és un freak; doncs perquè quan s'alimenta un insecte si? Que no és el mateix un mico que un mosquit ho sé, no soc babau, però perquè el meu pare es pugui posar algun insecticida o repelent quan surt a l'hort ha estat necessari que algú hagi estat fent el que hem fet avui. I això no és frikisme, és passió per la feina i amor per aquests éssers tan fascinants que es diuen I-N-S-E-C-T-E-S.

blanc/negre

Hi ha dies, com el d'avui, en que pots veure les dues cares de la moneda, en que pots trobar-te davant d'una ampolla mig plena o mig buida, davant el ying o el yang, davant el blanc o el negre. És sempre millor quan el dia comença fosc i acaba clar, quan comença malament i acaba bé.

Avui m'he adormit (de tant en tant em passa, potser massa sovint) i com veieu el post no l'escric fins pocs minuts abans de mitjanit (segueixo, doncs, amb el repte d'escriure a diari intacte). He tingut el típic matí de voltar molt, per feina, però tenir la sensació que no has avançat massa en res; tot això culminat amb una visita al metge, al traumatòleg.

Ja em començat malament la visita perquè m'ha agafat 35 minuts tard (i amb la feinada que tenia jo per fer). Avui era el dia que m'havia d'avaluar després de la segona tongada de sessions de fisioteràpia. Un cop vist l'informe, inspeccionat de nou el genoll i preguntar-me per les sensacions, que, per ser sincer, no són massa bones m'ha plantejat tres solucions: a) seguir amb les sessions de fisioteràpia , b) fer una infiltració i c) fer ones de xoc.

Les sessions de fisioteràpia no són a priori una bona opció perquè després de fer-ne 30 no noto pas massa millora; sobre la infiltració no semblava el doctor massa convençut ja que hauria jo d'estar després de fer-me-la uns 8-10 dies sense fer massa esforços (no caminar massa, no conduir massa, no pujar escales...vaja, impossible en el meu cas) sinó el risc de trencament del tendó seria massa alt i les conseqüències molt pitjors. Ell es decantava per les ones de xoc. Tot i així, clar, la decisió està en les meves mans. El problema de les ones de xoc és que no entren per mútua (per tant, esquitxa 300 euros...) i tampoc ningú te n'assegura l'èxit. He sortit dee la consulta una mica xof...perquè a part d'això, de fer esport (excepte natació) res de res fins que la inflamació no desaparegui.

Per la tarda he començat un nou projecte a la feina (un nou "trial"), testar uns productes contra mosquits. Al migdia he rebut un mail del meu cap dient que havia parlat amb l'sponsor (un britànic vingut expressament com a delegat europeu de l'empresa japonesa, sponsor del projecte) disculpant-se perquè ningú de Cardiff podia assistir al trial d'avui (tal com marca la política d'empresa sempre hi ha d'haver algú quan un spònsor ens visita). La resposta ha estat que com que ja em coneixien de l'estudi que els vam fer l'any passat confiaven perfectament en mi i que cap problema. D'acord, pot sonar a autobombo...però de tant en tant que et reafirmin en que estàs fent les coses bé és una satisfacció, no creieu?

Total, que el dia fosc s'ha aclarit al final...ja sabeu, una de les meves frases preferides és "després de la tempesta sempre surt el sol"...per mostra un botó.

dates

La ment de l'ésser humà és curiosa, o com a mínim la meva ho és. I no crec pas ser més estrany que tu, que m'estàs llegint. Hi ha molta gent que associa, per exemple, una cançó, a un fet puntual o a una persona amb la que va viure alguna cosa especial tot escoltant aquella cançó. A mi, com a tothom, alguna cosa similar m'ha passat però, i per això el títol del post d'avui, sobretot associo dates amb fets habituals que devia fer aquella data en anys passats.

Posem uns quants exemples de dates "estiuenques". Per mi, l'estiu pràcticament comença amb Sant Joan. La Revetlla és com el punt de sortida de l'estiu; i no pas perquè en les revetlles hagi fet grans festes ni molt menys, sinó pq habitualment fa uns anys fèiem sopar de colla i en els darrers anys amb alguna parella amiga nostra. Depèn de l'any. Però és com el tret de sortida oficial de l'estiu. A més, durant molts anys a la meva vida he estat lligat al món acadèmic o bé al món de l'esplai, i més o menys Sant Joan significava acabar exàmens o bé ultimar les reunions per començar el casal d'estiu.

Després tindríem a mitjans de juliol, festa major de Quart; tants anys lligat a aquesta festa que és normal que encara quan arriben les dates recordi que el divendres de festa major feia tal cosa, o que dissabte acostumava a fer allò altre... records, sempre records.

El darrer dia de juliol i primer d'agost de sempre ha estat l'equador de l'estiu; portàvem més o menys mes i mig i ens quedava mes i mig més (això pels optimistes que considerem l'estiu des de la segona quinzena de juny a la primer de setembre. Pels que pensen que l'estiu només és juliol i agost també poden prendre la mateixa referència.

La següent data seria un dia tal com avui, 15 d'agost. Com que ja es començava a acostar el setembre aquesta era la data màgica per començar a estudiar de cares als exàmens de setembre. A veure, cal reconèixer que durant la meva etapa de EGB, BUP i COU els estius sempre els vaig tenir "nets" però en començar la carrera la cosa va canviar. Sempre tenia alguna assignatura que em feia la punyeta, ja siguin Mates, Quimica inorgànica o orgànica, Instrumentació Bioquímica... Ara les coses han canviat i les segones convocatòries són properes a la realització del primer examen, però abans no, hi havia setembre. I el 15 d'agost era la data d'inici de l'sprint final... alguns anys havia estat suficient, d'altres no.

Avui no comença el compte enrera de res, però el meu cap segueix pensant en que fa uns anys si que ho era. Avui és diferent; avui serà un dia per veure un bon amic que té una cursa de natació en aigues obertes aquí a Roses, un dia per potser anar a la platja i per passar-lo en família...amb un ull posat al e-mail que a la resta d'Europa no és festa i m'hi jugo un pèsol que no se'n recorden i algun e-mail relativament important i urgent de la resta de sucursals de l'empresa m'arriba.

el tren i la via

M'agrada la música, i, potser inconscientment, algunes de les frases em queden a la memòria i després les puc relacionar amb coses que passen; només així s'explica que trobi relació entre Sopa de Cabra i el futbol.

En una de les cançons del grup (ja no puc posar ex-grup perquè aviat tornaran a trepitjar escenaris) apareix una frase com..."tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via". Suposo que no cal explicació del significat no?: tot canviarà (perquè el tren serà diferent) però hi ha coses que mai canvien (la via serà la mateixa).

Avui comença oficialment la temporada del futbol, de l'opi del poble vaja, d'aquell negoci, distracció, realitat paral·lela per molta gent. Quasi tres mesos després del darrer partit oficial (final de Champions) i després d'un mes que els jugadors tornessin als entrenaments, s'han acabat les provatures i avui comença a jugar-se el primer títol de la temporada: la Supercopa d'Espanya.

Jugadors que han canviat d'equip, nous fitxatges, jugadors que han marxat, nous patrocinadors, nous rics (compte Màlaga), nous pobres (quasi tots menys Barça-Madrid...i de moment Màlaga)...tot canvia; però res canvia, sobretot pel que fa referència als dos equips grans, protagonistes del partit d'avui.

I fou ahir sentint les rodes de premsa dels dos entrenadors que vaig entendre que, en el fons, res canviava. Guardiola amb prudència extrema, lloant sempre l'adversari, dient ja per davant que no importava que ells portessin menys entrenaments amb tot l'equip complert que no pas el Madrid, dient ja per endavant, doncs, que no hi havia excuses pel que pogués passar avui, exigint i autoexigint-se. L'entrenador del Madrid, un tal Mourinho, en canvi, ja va deixar anar alguna perla com, per exemple, que el titol que es començava a jugar avui era el partit més important de l'estiu però el menys important de la temporada.

Però la palma se la va endur la frase que va llençar quan un periodista li va dir si TACTICAMENT el partit darrer al Bernabeu contra el Barça (0-2, semifinal anada Champions) li havia servit per fer alguns canvis de cara a el partit d'avui...va i l'arrogant portuguès (un d'ells, l'altre el coneixen com a CR7) etziba: "vaig aprendre que contra el Barça no puc dir les veritats". Pam!!!! Tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via...i escolta el bocamoll d'en Mou.

balls de xifres

Sovint quan els que no entenem massa de macroeconomia sentim determinades xifres en els mitjans de comunicació o bé tendim a la demagògia o bé al contrari, tendim a considerar els milions d'euros com si fossin quilos de pèsols.

Us posaré ara un parell d'exemples de dos processos que en l'actualitat estan regits pel que us acabo de comentar. Primer, la visita del Papa. Un altre dia ja parlarém d'altres consideracions, avui només l'econòmica que, de fet, és pel que s'està parlant més de la visita (tan a favor com en contra) i això ja hauria de fer reflexionar una mica. Els contraris a la visita diuen que genera fins a uns 50 milions d'euros de despesa mentre que, per contrapartida, els defensors de la visita diuen que generará fins a 100 milions de benefici. Segurament ni tant ni tant poc, segurament tot és matisable i m'agradaria saber com fan els càlculs uns i altres.

Però clar, el que deiem, amb les xifres (i més amb les macroxifres) es pot fer molta demagògia; segurament la despesa és excessiva però no vaig sentir ningú que digués el mateix amb altres visites com, per exemple, la de Michelle Obama l'estiu passat; ni amb les ingents (i indecents) quantitats que es paguen per fitxar futbolistes, per mantenir no sé quants soldats i avions a Líbia (sense saber exactament què estan fent), etc...

Per altra banda, el de vanalitzar els diners, està tot el que ha envoltat el fitxatge de Cesc pel Barça. Més d'un cop he sentit tertulians, opinadors i aficionats dient que si la diferència entre el que volia pagar el Barça i el que volia rebre l'Arsenals era "només" de 2 milions s'havia de pagar i punt. Collons!!! "només"? 2 milions d'euros són 332 milions de les antigues pessetes...xavalla no? La dels Ajuntaments que deixarien d'estar endeutats, la d'empreses que deixarien d'estar en fallida, etc... amb aquestes quantitats invertides de diferents maneres.

Ahhh i per cert, deixeu-me dir una cosa sobre el fitxatge de Cesc (seré l'últim dia que en parlo perquè estic més que cansat). Ara tot són lloances perquè s'ha rebaixat el sou per poder fitxar pel Barça, diuen que fins a 5 milions d'euros (una pasta vaja). Molt em temo dues coses: primer, que si s'ha rebaixat això és perquè segur que seguirà cobrant una "pastarrufa" per temporada (per tant, sacrifici relatiu) i, segon, que em jugo un pèsol que en un any se li està "revisant" el contracte per donar-li la diferència que ara posa de la "seva butxaca"...i si no temps al temps.

entomohistòria

No és pas una paraulota la que encapçala aquest post d'avui, simplement crec que il·lustra prou bé el que us volia explicar avui. Recordo que fa una setmana, en una trobada de feina amb una (bona) entomòloga, comentàvem el fet de que ben poca gent podia entendre la nostra afició/feina. M'explico, està ben entès que una persona li encantin els ocells, els grans mamífers, que sigui un estusiasta de balenes i taurons, o que li encantin els documentals de La2 sobre l'atac de lleons sobre manades de nyus...però quan dius a algú que t'agraden (i estudies o treballes amb) insectes, la cosa canvia.

M'enrecordo fa ja força anys, de fet, deu fer uns 10-11, en ple treball de camp per la meva tesi doctoral, tenia marcades unes 200 hectàrees en un mapa, en la zona de les Gavarres que comprèn des de les estribacions costeres de Castell-Platja d'Aro fins a la zona del Golf del Masnou. Per qui no coneixeu la zona, estem parlant d'una àrea que engloba parts urbanitzades amb d'altres ben naturals. Doncs bé, un servidor, equipat amb un GPS, havia de visitar el punt central de cada parcel·la i prendre unes dades, recollir i anotar les espècies de formigues presents, etc.

La zona que havia de mostrejar aquell dia era ben feixuga a priori, i no vaig pas anar desencaminat. Era una zona de pendents molts fortes, ben inaccessible, amb unes quantes cases aïllades damunt del turonet, en el punt ben alt. Com que era l'estiu m'agradava anar a treballar ben aviat, per evitar les estones de més calor; així doncs, a quarts de 7 del matí ja era al camp. Va ser un matí llarg i poc profitós en quant  a feina feta ja que per anar del centre d'una parcel·la altra sovint m'havia d'arrossegar per terra, enmig de berdisses, etc...

Imagineu-vos com devia acabar jo aquell dia cap a quarts d'1, quan plegava de treballar: barbut, brut i suat després d'arrossegar-me per un bosc mediterrani, cansat, vestit de camp (màniga llarga a ple estiu), amb un barret tipus "Indiana Jones" pel sol, etc... (ahhh i amb un "matxete" per desbroçar camí). Doncs a la que surto del bosc, just al costat del meu cotxe, tenia 2 patrulles de municipals esperant-me. Bingo!!!!!

Molt amables em pregunten que què estava fent...fàcil: estic fent un estudi de formigues. Primera sorpresa, no van riure!!! Però això si, per la cara que feien jo crec que es pensaven que els estava intentant aixecar la camisa. Vaig insistir, els vaig ensenyar els mapes que portava, el carnet de la UdG i els vaig fer cinc cèntims del que estava fent exactament. Aquí jo crec que ja em van creure i em van dir que portaven des de les 9 del matí buscant-me perquè havien rebut un parell de trucades de veïns inquiets dient que hi havia un sospitós pels voltants de casa seva i fins i tot un d'ells es va fer la película que estava enterrant alguna cosa...

En fi, em van recomanar que anés un moment al punt d'informació de la Urbanització i que els expliqués una mica allà el que estava fent, més que res per si rebien més trucades en els següents dies. I així ho vaig fer; una petita xerradeta amb les dues noies d'allà que, encuriosides, m'anaven fent preguntes de formigues (fins i tot a una li va fer molta gràcia, ja que era argentina com el nom de la formiga que estava buscant jo: formiga argentina). Una bona estona (o menys d'hora i mitja) vam estar fent-la petar. Aquell dia vaig anar a dinar tard, però millor això que no pas anar al "cuartelillo" de pet.

Per cert, sempre em va quedar una reflexió per fer-la als policies: a ple més de Juliol a Platja d'Aro no hi ha més feina per "enviar" dues patrulles a buscar un "sospitòs" per la muntanya durant més de 4 hores?

mala llet mal canalitzada

Deu n'hi do el que està passant a la Gran Bretanya. Un país que molta gent el tenia com a model d'integració, de convivència, etc... està vivint uns moments de tensió extrema: gent cremant cotxes, rebentant aparadors, saquejant botigues...

En els darrers dos dies una companya de la seu central galesa de l'empresa ha estat aquí Girona; parlant del tema no en sabia dir una explicació coherent, parlava, més o menys, del que poso jo al títol del post: la gent té mala llet per la situació que està vivint (dins el context del que està passant a nivell global, no és que allà estiguin més fotuts que aquí, ni molt menys) i la seva reacció és totalment irracional. Quina culpa té el pobre botiguer que té el seu negoci just en els carrers que aquests impresentables han decidit sembrar-hi destrucció?

Ahir al vespre, al 3-24, feien un especial sobre el que s'està vivint allà; a part de les imatges i cròniques hi havia l'opinió de  l'enviat especial de TV3 allà i d'una catedràtica en Ciència Política (crec) catalana però que exerceix en una universitat londinenca. Fou molt clarificador del que està passant allà. Sobretot van deixar clar que el que passava allà no era pas producte d'un excés de immigració, qui es revolta no són immigrants, són joves d'allà, de les classes mitges-baixes, gent sense ingressos que en vistes de les retallades socials encara veuen més minvades les seves espectatives.

No ho justificaven ni ho justificaré jo, obviament. La societat anglesa, de fet, s'està posant en contra dels vàndals, les seves reivindicacions podrien (en condicional) ser justes, ves a saber, però el que no és admissible és el modus-operandi. Els tertulians parlaven ahir de famílies que porten 3 generacions sense treballar, només vivint dels subsidis que dóna el govern. Quan aquest ha de tancar l'aixeta per la crisi econòmica global la solució dels joves d'aquestes famílies és la revolta no-pacífica.

Parlaven també de com de conformista és la societat britànica. El que deiem, tres generacions sense treballar i sense ganes en molts casos de canviar la situació: el govern ja ens manté. Moltes vegades no posen l'esforç, les ganes, el sacrifici per revertir la situació: és la situació que ens ha tocat viure? doncs ens conformem. Es van conformar els avis i els pares, els fills ara no s'han conformat, però han triat la pitjor manera de demostrar el descontentament i la disconformitat.

Es considerava també la policía britànica com a model de policia que avantposa el diàleg a la porra, el fet d'estar el dia a dia amb el ciutadà, una policía de proximitat, a no pas fer grans demostracions de força. Fa unes setmanes ja vam tenir l'escàndol de les escoltes il·legals del News of the World amb la connivència d'alts càrrecs policials, i ara no han pogut (o no han sabut) reaccionar a temps. Feia estrany veure les imatges de gent saquejant i rebentant aparadors i la policía observar-ho des de la distància.

Sigui com sigui caldrà seguir el que passa, no és fàcil contenir la ràbia de la gent, però tampoc cal actuar amb impunitat; la fractura social que d'està creant a Gran Bretanya no serà fàcil de tancar, ni les ferides de cicatritzar; això si, potser ja no serà una societat tan modèlica.

un dia...qualsevol?

Ahir dimarts vaig tenir un dia prou ocupat. Us en faré cinc cèntims, més que res perquè algú de vosaltres, a vegades, m'heu preguntat ben bé què és el que faig a la feina. Veureu com d'afortunat sóc, bàsicament perquè gaudeixo del que faig, treballant.

Em vaig aixecar tard, més ben dit, massa tard; eren les 7:50h quan un servidor acostuma a aixecar-se ben bé una hora i quart abans; motiu? l'habitual, diguéssim que els fills meus no m'han sortit pas dormilegues i rara és la nit en que un o altre (o tots dos com aquesta) no requereixen que un es llevi i estigui per ells fins que tornen a agafar el son. Sense temps per escriure el bloc.

Un cop deixo l'Oleguer al casal cap a tres quarts de nou cap a Girona falta gent, bàsicament cap a Vilobí, a l'aeroport. A les 10h haig de ser allà a recollir l'Helena, companya de feina de Cardiff que ha vingut un parell de dies aquí per ajudar en un parell de "trials" que hem d'engegar (canvieu la paraula "trial" per projecte, experiment, etc... un ja s'està acostumant a parlar en "British language", que de fet és la llengua de l'empresa). Que abans hagi hagut de posar benzina (novament) i passar per la consergeria del parc científic per dir-li a la conserge que em truqués tan bon punt ens arribessin uns paquets que estàvem esperant ha fet que arribés a l'aeroport tres minuts tard, només tres.

Un cop recollida l'Helena cap a Riudarenes a veure un dels llocs on farem un "trial" per provar uns productes contra mosquits i tot seguit cap a Blanes. Allà hem de trobar un hotel proper a una zona amb mosquits i demanar de llogar 6 habitacions durant 6 dies per fer les proves; això ha costat menys del que esperava; relativament aviat em trobat una zona susceptible (un hotel al costat d'un càmping) i després de parlar amb la recepcionista de l'hotel sembla que ens entendrem i tindrem unes habitacions disponibles la setmana de 23. Ara només falta corroborar, per la tarda-vespre, que hi ha mosquits. Una curiositat, ens llogaran unes habitacions que, textualment, les tenen "per la gent jove que busca bon preu i no comoditats" ... mmmm... parlem de turisme de borratxera i "picadero" no?

Després cap a Fornells, a veure la cambra que tenim preparada per demà començar un nou "trial", venen els sponsors a veure-ho, per tant, no només cal fer-ho bé perquè sempre ho intentem així si no que a més tenim un plus de responsabilitat. A l'Helena li sembla bé, només cal que ens arribin els plàstics amb els que hem de "folrar" l'habitació... és pel que m'ha d'avisar la conserge del parc.

Fet i fotut arribem al parc a quarts de 2. A dinar de pet; un servidor no ha ni esmorzat. Després al despatx, un parell d'hores parlant dels projectes que tenim engegats i del "papeleo" de l'empresa. La trucada de la conserge no arriba. Nervis. Pla B? esperem una mica. L'Helena truca a Cardiff pq contactin amb el proveïdor que ens havia d'enviar el plàstic. Quarts de 5, cap resposta. Definitivament pla B, ens anem a un magatzem majorista que em diuen i patam, trobem el que buscàvem. M'he hagut de currar que em deixessin comprar allà el plàstic pequè només venien a l'engròs...la cara que ha posat el venedor quan li he dit que només ens en duiem un rotllo....!!! Li he promès que si la prova surt bé li comprarem més rotllos...i jo compleixo les promeses sempre...o quasi, vaja.

L'Helena i jo cap a posar el plàstic a l'habitació; a quarts de 7 tot està llest!!! De nou cap a Blanes, hem de comprovar que hi ha prous mosquits. Comecem a voltar per la zona però els resultats no són els esperats, potser massa calor encara? massa sol? massa vent? massa mala sort? Una cosa ens anima i és que uns veïns del costat de l'hotel quan els pregunto si hi ha mosquits m'ensenyen les proves (un fill amb més de 10 picades). Com que el passeig no dóna els fruits esperats provarem una altra cosa, ens asseurem a una terrasseta i soparem, de fet són quasi les 9, i allà esperarem que arribin els mosquits. Doncs si, poc tarden en començar a arribar, uns 7 mentre sopem. Decidit, allà farem el trial. L'spònsor apreta i vol saber ja quan farem el trial per tant demà li confirmarem.

Tornada cap a casa passant per Girona per deixar l'Helena a l'hotel. Arribo a quarts de 12 passats a Roses, temps just per asseure'm davant de l'ordinador i escriure el post del dia + consultar mails i respondren algún d'urgent.

Estressant? potser, però la satisfacció per la feina feta és una sensació bona, molt bona. Avui l'Helena m'ha dit una frase que ja la faré meva perquè diu molt de com afronto les coses: "problemes? no són problemes, són reptes". I avui tocarè un nou repte, però en tinc moltes ganes; un nou "trial" amb un nou spònsor, alguna cosa em diu que sortirà bé, algú em contradiu? que potser hi haurà algun problema? no pas, si de cas serà un repte!!!

perseverància

Avui més que mai aquest títol reflecteix com em sento avui. En el post de demà us explicaré com d'ocupat he estat; si a això li sumem que avui hem passat una mica de mala nit (res greu, els nens despertant-se de tant en tant) i que ahir vaig anar a dormir tard (feina) com a conseqüència hem tingut que un servidor s'ha adormit, i en comptes d'aixecar-me entre 2 i 3 quarts de 7 ho he fet a les 8 menys deu...sense temps per escriure el bloc.

He arribat a casa a tres quarts de 12 de la nit; però alguna cosa haig d'escriure al bloc, no fos cas que just avui fallés en el repte d'escriure un post cada dia durant un any.

Així doncs perseverància, seguir lluitant per aconseguir un objectiu, per molt banal que sigui. Els que em veieu pel carrer veureu que des de fa uns mesos porto al coll un penjoll amb un símbol africà (comprat a Sudàfrica fa tres anys quan hi vaig anar), aquest símbol significa "perseverància"...tot lliga

de videojocs i consoles

L'altre dia escoltava a la radio un paio que feia un repàs a coses "vintage" (aquest terme queda molt..."cool") en referència al món dels videojocs, les consoles, etc... Em va agradar escoltar-ho. Curiós. De fet, és un dels aspectes de la "quotidianeïtat" en que la gent de la meva generació hem viscut tot el procés, des de les senzilles màquines de fa uns 30 anys a les sofisticades consoles d'avui en dia, sofisticades, clar està, en el resultat de la realitat que estàs veient a la televisió.

Deia l'entès que com a màquina de videojocs d'ús familiar, és a dir, no en sales recreatives ni similars, es considerava l'aparació d'un joc anomenat "space invader" com a inici. Us en recordeu? Una pantalla de color negre on uns icones s'anaven movent de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta acostant-se cada cop més a la base on el jugador tenia una mena de nau que anava disparant per eliminar aquells invasors (aquesta nau només la podies moure de dreta a esquerra i viceversa, per la base de la pantalla).

També parlaven d'aquelles màquines petitones (de butxaca) precursores segurament del que avui coneixem com a Nintendo DS, en la que hi havia, això si, només un joc per jugar? Jo n'havia tingut 2 o 3, era un regal que em feien els pares si al final de curs les notes havien anat bé. Me'n recordo una que era amb pantalla doble i que tu controlaves un mico que havia de pujar per unes cordes per arribar als plàtans, una altra en què havia de saltar barrils que queien per una pendent...tot i que la primera que vaig tenir era una mena d'illa de tresor on havies de creuar la pantalla per recollir el cofre sense que piranyes, cocodrils i natius acabessin amb tu.

I que m'en dieu de les precursores de les grans consoles d'avui en dia? Si, aquella mena d'aparell que conectaves a la televisió i sortia una pantalleta d'un color verdós, amb dos pals, un a cada costat, que eren les raquetes!!! Era una mena de jocs d'esports, però tots amb el mateix funcioment, una piloteta (punt) i una raqueta, stick, mans, etc... que era una ratlla. Representaven així esports com tennins, futbol, hoquei, bàsquet...

Després ja arribaren els ordinadors amb jocs intercambiables. Jo havia tingut el mític Spectrum 124K (imagineu-vos, 25 anys enrera i l'ordinador potent tenia 124 K de memòria!!!!), on els jocs eren cintes de cassette que havies de carregar per poder jugar; carregar significava posar-lo a la platina i esperar uns minuts (més com més sofisticat era el joc) aguantant un soroll característic mentre el joc carregava. I que no passés cap petita errada (capçal una mica brut, un cop al teclat mentre anava carregant, etc...) perquè això significava tornar a començar. M'havia passat moltes estones jugant amb un joc que era una mena de Futbol Manager, i on havia agafat el meu equip a 4ª divisió anglesa i l'havia pujat a primera; també n'havia tingut un de lluita "callejera" entre bandes...

Més endavant ja vaig entrar en el sofisticat món de les consoles pròpiament dites, però sense ser-ne un usuari massa fidel. Vaig tenir una nintendo 64 em sembla que es deia, els cartoigs de jocs eren també intercambiables i me'n recordo haver jugat estones a un de bàsquet i a un de fòrmula 1; entremig agafava també la Game Boy (mítica) de ma germana i ja posteriorment, i amb els meus diners (i encara actives) em vaig comprar una Play-Station 2 (que posteriorment vaig fer "trucar" per descarregar-me jocs de la xarxa....que no se n'assabenti l'SGAE!!!) i ara fa un any i mig la Wii.

Sempre m'han agradat els videojocs però mai he estat un jugador compulsiu tot i que si que hi va haver èpoques que hi jugava bastant (típics moments quan t'independitzes de casa i encara no tens parella), sobretot a jocs d'esport (motos, tennis, bàsquet, formula 1...). Ara, a casa, tinc la Wii, i l'encenc cada dia, cada dia, de fet és la primera cosa que faig, això si, perquè la faig servir de bàscula...

la banya desnutrida

Aquests dies a la televisió, en els seus informatius, ens torna a presentar un problema que, per recorrent que és, moltes vegades no li prestem la suficient atenció: l'estat de precarietat dels països al voltant de la coneguda com banya d'Àfrica (Somàlia, Etiòpia, etc...).

De fet, ara, la situació més greu es viu en els campaments de refugiats somalís que s'han establert a Etiòpia, uns refugiats que fugen tant de la sequera com de la situació de violencia desfermada fa 4 anys al seu país. Un incís aquí, sembla que una notícia d'última hora assenyalava que la situació de violència extrema a la capital del país havia cessat, sens dubte, un bon inici.

Segur que tots els que llegiu aquest post, aquest tema de la fam a Àfrica l'heu sentit anomenar des de fa anys i panys, de fet, això significa que el problema és realment greu ja que són diverses les generacions que viuen sota aquesta catàstrofe. I a més, un altre efecte negatiu: en ser un procés que dura anys i anys la solidaritat de la gent queda una mica, per dir-ho d'alguna manera, esvaïda. En cert punt és lògic. Quan hi ha una catàstrofe humanitària (recordem per exemple, el cas recent d'Haití), la solidaritat de la gent queda palesa ràpidament i són moltes les mostres d'ajuda rebuda; amb un procés llarg i agònic com és el de la banya d'Àfrica, la resposta no és la mateixa.

Evidentment el que colpeix són les històries personals. Ahir mateix sentia un parell de casos al TN que feien posar els pèls de punta. Un nen que va arribar al camp de refugiats amb només 3 kilos de pes...i tenia 7 anys!!!!!; ara, tres setmanes després, ja s'havia engreixat um kilo i estava fora de perill. Per altra banda, explicaven que durant la llarga migració a peu que han de fer els refugiats, les famílies senceres passen moments que han de ser terrorífics: a vegades han de decidir, dels fills que tenen, qui segueix el camí amb els pares i a qui abandonen a la seva pròpia sort (us imagineu com de dur ha de ser una cosa així?).

I el que més em sap greu de tot això és que estic convençut que en certa manera té solució. Els experts parlen de diverses causes, com el canvi climàtic, el desequilibri en la producció d'aliment i les seves dificultats en la "postproducció" (hi ha collites senceres que es fan malbé per discussions sobre exportacions, aranzels, etc.), la situació de violència (diners invertits en armar les milícies enlloc d'ajudar la gent del carrer)... En definitiva, que amb una mica de voluntat per tothom es podria lluitar per un món millor i més just, però cal posar-nos-hi, i clar, la banya d'Àfrica està massa lluny per remoure consciències.

Girona - León (i 3)

... recordava, per anteriors viatges que havia fet per la zona (a León, Zamora...hi havia anat a fer algun congrés d'entomologia), que hi havia un moment que passava per un congost estret. En aquell moment hi estava passant. No calia patir doncs. Malgrat que les trucades per telèfon havien fet relaxar la meva conducció anava per bon camí (era passat Logronyo ja).

Hi havia una cosa, però, que no quadrava: per què els cartells que veia a l'autopista, els números que apareixien al costat de Bilbao, cada disminuïen? 97, 88... Sempre m'havia defensat bé en geografia i sabia que Bilbao està al nord mentre que León està a l'oest... No podia ser, havia vist el congost!!!! En fi, qui em coneix sap com en sóc de tossut i donar mitja volta hagués estat assumir una derrota i no estava disposat a assumir-ne una més. Peatge definitiu, Bilbao a 10km, li dic a la dona del peatge (pensant que potser hi havia un camí alternatiu): "escuche, quiero ir a León pero creo que me he equivocado un poco..." i sense temps per seguir amb la disquisició m'etziba un..."un poco dice?!?!". Camí alternatiu? No pas, passar per Santander, però fins a Santander hi havia més de 230 km... No estem per fer provatures i la dona em va aconsellar que donés la volta i desfés els 98 km que havia fet de més (per tant, un extra de 196 km!!!!!).

La previsió de temps se n'havia anat a can pistraus. Trucaria a la dona de la residència on havia d'anar per dir-li que arribaria més tard, que no calia que m'esperés, que ja m'espavilaria la primera nit com fos. Em paro en una àrea de servei per agafar provisions (com que havia dormit 2 hores la nit anterior el risc de somnolència era patent, per tant, ho combatia menjant patates, quicos, etc...; vaig descobrir que mastegant un perdia la son). Aprofitaria la pausa per posar benzina i per trucar a la dona. Us recordeu de la durada de les trucades que havia fet després de sortir de Montblanc, no? doncs bateria descarregada, carregador a casa i el telèfon de la pensió/residència a la "memòria" del telèfon!!!!.

Doncs res, som-hi a la carretera de nou: Logronyo-Burgos-León; arribo cap a les 23:30h al punt de destí, ara només falta trobar la pensió. Me'n recordava de l'adreça i veig un parell de matrimonis de mitjana edat passejant per allà. Aturo el cotxe i els pregunto pel carrer (crec que es deia "Calle de las Tres Torres", crec, no sé). Resposta dels dos homes? fàcil; al mateix temps un m'assenyala a mà dreta i l'altre a mà esquerra!!! I comencen una discussió amistosa que a mi se'm fa eterna. Com que no en treurem l'aigua clara els dic que decideixo afagar una direcció de les dues (no els dic quina) perquè em corre molta pressa i els deixo que segueixin amb la seva argumentació.

Arribo al carrer, aparco...i just quan carrego la bossa del maleter sento un portal que es tanca. Una dona de mitjana edat avançada està a 20 metres de mi, just sota la pensió...i crido: "Carmen?" i ella respon "David?"... doncs si, ens hem trobat. Caminem un cap a l'altre mig rient, jo perquè he arribat i ella perquè es veu que, pobra dona, estava patint perquè li havia dit que arribaria cap a les 22h i eren quasi les 24h!!!. Pobra dona s'havia esperat quasi dues hores!!!

En fi, em va deixar les claus de la meva habitació, vaig arribar, em vaig treure la roba i em vaig estirar al llit, res més, ni sopar ni anar al lavabo ni desfer la bossa, estirat a sobre el llit per descansar, que el mal de cap de la tensió no em deixava gaire opció més.

Ahhh, per cert, el clínic va anar molt bé (va valer la pena el viatge) i la tornada plàcida, tranquila i sense haver de passar per Còrdoba per tornar a casa.

Girona-León (2)

... carretera i manta, León està lluny.

AP7 i àpala. Arribo a la zona de Montblanc i clar, el que té un cotxe és que de tant en tant s'ha de posar benzina. Portava tot el camí pensant que no havia de posar gasoil sinó gasolina...i no, no patiu, no em vaig equivocar...us ho explico.

Em paro a una benzinera de l'autopista i quan vaig a obrir el tap de la benzina..sorpresa!!!, va amb clau. Cap problema, al clauer del cotxe n'hi ha una però...no obre!!! No pànic, truco a la meva germana. No cal que li digui que m'ha passat, en comentar-li que estic en una benzinera les paraules són "Daviiiiiiiid, la claaaau!!!" si si, per això et trucava. Doncs resulta que la clau que obre el tap de benzina està al clauer que té ella a Platja d'Aro. De pu...mare, i què faig ara?

Pla B, surto de l'autopista, entro al poble de Montblanc i em vaig al primer mecànic que trobo. Són quasi quarts de 4, quan ell entra a treballar; l'espero...gaire remei no tinc. En explicar-li el motiu em diu, molt sincerament, que no m'ho farà. No té res en contra meu però....i si sóc un lladre que m'he endut el cotxe? Li ensenyo els papers del cotxe on s'hi llegeix "Anna Casellas Fabrellas" i li ensenyo el meu DNI "David Casellas Fabrellas",.... no seré tan cabró de robar-li el cotxe a ma germana no? Doncs ni per aquestes; em diu que no el posi en un compromís i que vagi a un altre mecànic.

Ho faig. L'altre mecànic em diu que si, que ho probarà però m'adverteix que es pot trencar una de les peces del pany i colar-se dins del dipòsit i després la solució seria desmuntar el dipòsit, etc etc...s'allargaria la reparació. Bé, no hi ha altre, no tinc benzina ni per seguir cap a León ni per tornar cap a Girona...caldrà creuar els dits. Doncs si, un cop de bona sort. La destresa del mecànic i potser la divina providència m'han ajudat.

Són quarts de 5...diria que vaig endarrerit segons l'horari previst per tant, poso benzina, compro un entrepà i menjo conduint...si si, ja sé que no es pot fer...però són tantes les coses que fem sense que siguin correctes...

Un parell de trucades, necessitava fer saber a algun amic meu i a la meva família que una cosa m'havia anat bé!!! i si, és veritat, les trucades les vaig fer conduint i no van pas ser trucades curtes, un s'havia de confessar; però sobretot la durada llarga va ser la tercera trucada, la que em van fer des del club de bàsquet pel qual havia fitxat, teníem coses que havíem de comentar i decidir i no era qüestió de perdre temps.

Per què poso èmfasi en la durada de les trucades? Us haureu d'esperar a l'episodi definitiu de demà. I'm sorry.

Girona-Leon (1)

Primera part d'una de les "històries" de la meva vida, avui fa exactament 5 anys (fixeu-vos com em va quedar marcada la data per sempre). Viatge Girona-Leon, motiu: participar en un master per a entrenadors de la Federación Española de Baloncesto.

En aquells moments tenia un Range Rover, de segona mà. Com que em feia un sorollet una mica estrany havia decidit anar a Leon amb autobús i aprofitar els tres dies que seria allà per deixar el cotxe al mecànic i que m'hi fes una ullada. El dia del viatge era, com avui, un dijous, i el dia anterior (primer dimecres d'agost) havia anat a la Platja Port-Bo de Calella a veure les havaneres amb uns amics de la universitat. No passava res si tornava tard i no dormia, de fet, ja tindria temps de dormir a l'autobús que m'havia de dur de Barcelona a Leon!!!.

El primer contratemps va ser que el cotxe (la direcció assistida) va petar de tornada cap a casa des de Calella (encara vivia a Quart); cap problema per la seguretat, però no es gens còmode haver de conduir un 4x4 sense direcció assistida.

A l'endemà ben aviat al matí (a les 7 aprox, per tant, havia dormit dues hores a molt estirar) a l'estació de tren i a agafar el Catalunya Express cap a Barna. Un cop allà havia de baixar a Sants i anar a l'estació de busos, al costat. Així ho vaig fer, localitzo l'andana d'on sortia el bus, andana 5; perfecte. Puc menjar-me l'entrepà d'esmorzar. M'entretinc veient com discuteixen dos conductors d'autobús, presenteixo que un d'ells serà el que em portarà cap a León, per tant, millor que no es sulfuri massa. Presenteixo que serà ell pq està davant l'autobús a l'andana 5. De cop i volta un autobús passa davant meu arrancant cap a la seva destinació; una destinació que té marcada just al costat de l'autobús, sota les finestres: Barcelona-Saragossa-Pamplona-Burgos.........Leon!!!!!

Ostiaaaaaaaaaaa, suor freda, cames paralitzades...que quan volen arrencar i arrenquen no són capaces de guanyar l'autobús que, per una vegada, no ha trobat cap semàfor vermell dels dos que havia de passar i enfila ja direcció on jo havia d'anar...què faig? o millor dit, abans, què m'ha passat? Doncs que les andanes a l'estació de Sants són dobles, hi ha dos 4, dos 5... l'autobús estava a l'andana 5 "b" i jo encantat mirant l'autobús de l'andana 5 "a"...pardillo!!!!!!!! Clar, no estic acostumat a les andanes dobles. I ara què?

Cap fred; el clínic comença demà. Vaig a la guixeta que la companyia d'autobusos que m'havia de portar, Alsa, un cartellet: "vuelvo en 10 minutos"...a esmorzar no? ok ok, no tinc res a fer, us esperaré. Arriba, pregunto si té un bitllet pel pròxim autobús i si, en té un, perfecte!!!! Excepte que surt demà matí per tant arribaré al final del primer dia del clínic i el clínic dura 2 dies...no val la pena. Ok, doncs pla B, el tren.

Estic a l'estació mateix per tant cap problema, faré cua (no pas poca) i veuré quines opcions tinc. Em diuen que si, que podré anar a León. I em pregunten que quan hi vull anar. Quan? araaaaaaa...i em responen: "pero chaval, tu sabes que dia es hoy? en agosto encuentras plazas solo si hay suerte". Si clar, sort és lo que tinc més avui.

Al final em troben una combinació per anar: Barcelona-Sevilla, Sevilla-Madrid, Madrid-León....fent la volta a Espanya...vaig estar a punt de dir-li que preferia passar per Galícia i després si de cas baixar a Sevilla. Ufff res res, deixem-ho estar. Truco a casa. Abatut. He perdut.

No està tot perdut no, la meva mare no em pot deixar el cotxe perquè treballa, el meu estar al taller mecànic sense direcció asistida...única opció, el cotxe de la meva germana. Dóna la casualitat que està a Platja d'Aro passant tres dies amb una amiga seva o sigui que no el farà servir perquè hi han anat amb el cotxe de l'amiga. Un Wolkswagen Polo, però en aquell moment crec que és el cotxe de la meva vida, és el que m'ha de portar a León per demà matí ser al clínic per entrenadors!!!

Amb el tren tornada a casa, la meva mare ve a l'estació a buscar-me i anem a casa seva, els meus pares sempre tenen una clau de reserva de tots els cotxes de la família...i quina sort que tinguessin aquest costum. Doncs res, amb la tonteria son quasi les dues del migdia però per fi puc sortir. No em puc esperar a dinar alguna cosa; calculo que els quasi 900 km els faré en 9-10 hores, per tant, arribaré entre les 11 i les 12 de la nit, però hauria d'arribar-hi a les 10 aprox ja que la dona que em lloga l'habitació està fins aquella hora a la vivenda (es com una residència d'estudiants però en un pis particular amb 5 habitacions, i a l'estiu ho lloguen a dies).

El repte no és fàcil!!!! però qui ha dit que les coses hagin de ser fàcils?

continuarà...(demà segona part)

les pretemporades

El món evoluciona, l'esport també...però hi ha coses que segueixen existint: les pretemporades, aquell període de l'any esportiu en que l'esportista es prepara fisicament (i també mental) per afrontar amb el màxim de garanties, la temporada que ja comença.

En els esports col·lectius, a més, serveix perquè els nous fitxatges coneguin els companys, les maneres de fer, afavorir la integració de tots plegats i, en definitiva, començar a construir equip. També diu la "història" que acostuma a ser el període de l'any que menys agrada al jugador: periodes relativament llargs fora de casa, molt volum d'entrenaments i amb molta base física, etc. També és veritat que els professionalisme ha crescut molt i ara ni s'acostumen a fer les llargues pallisses físiques que es feien abans (on no tocaven pilota fins passades una o dues setmanes...) i a més l'esportista ja acostuma a venir més preparat ja que no "s'abandona" durant el període vacacional.

Però les pretemporades cal seguir fent-les.

D'acord que hagin canviat però, no n'estarem fent un gra massa? Em vinc a referir a les pretemporades que acostumen a fer els equips grans. Fixem-nos amb el Barça. Comença pretemporada un dilluns i dissabte següent ja està jugant un partit, al cap de 2 dies més l'Audi Cup (2 partits més en dimarts i dimecres) i després ja directament a fer la gira americana. Si ja viatges i partits deixen menys temps per entrenar, els canvis d'horaris, de condicions atmosfèriques (molta calor i humitat allà on estan ara)...fan que no pas un dia sol l'entrenador hagi decidit anular entrenaments. Estic segur que ara que fa uns 17 dies que van començar la pretemporada no arriben a un entrenament diari (mentre que fa uns anys ja portarien la major part del dia amb dobles sessions).

Si després resulta que tenen visites a la Casa Blanca, presentacions de convenis amb oenegés, banys amb dofins en un aquarium...tampoc el jugador descansa el que hauria de descansar (tot i que reconec que en aquest cas es van "turnant" els events socials).

Tot plegat està justificat per fer marqueting, vendre la marca "Barça", projectar-se en mercats emergents...tot el que vulgueu, però com a entrenador, què voleu que us digui, no m'acaba de fer el pes. Els jugadors del Barça estan controlats tan medicament com des d'un punt de vista físic per tant segur que pel seguiment que els fan els auxiliars (mireu qualsevol foto de "familia" d'aquest Barça a la gira i veureu que hi ha més auxiliars que no pas jugadors) s'està tenint present tot això però...

El primer títol de la temporada és a prop (en deu dies) i el rival és un tal Real Madrid...i ningú voldrà perdre aquesta primer oportunitat d'agafar avantatge al rival. Per això, és la millor manera preparar la pretemporada com ho està fent el Barça? Repeteixo que ells tenen les eines de valoració i creuran que si...i si no, una cosa que em calma relativament és que el Real Madrid està fent el mateix, o sigui, que ja veurem qui acaba posant per excusa al final del primer partit el tema de la pretemporada "atípica" que fan.

treballar a l'agost

En aquest país sembla que els conceptes "treballar" i "agost" no puguin anar lligats. Agost és el més típic perquè la gent l'esculli per fer vacances, a excepció dels llocs turístics on, com diu el tòpic, fan l'agost (interessant que els dos mesos s'utilitzin com a "sinònims" de vacances i de negoci al mateix temps).

Potser cada cop la gent desestacionalitza més les vacances (o això diuen els entesos) però encara associem aquest mes amb la "paralització", en certa manera, de l'estat. Si en la teva feina has de tenir contacte tant amb proveïdors com al clients, en molts casos ja es considera l'agost com a un mes no hàbil. Un exemple, per un dels clients que tenim els hi havíem de fer unes proves, una feina, per finals de juliol, en principi tenien molta pressa i malgrat vam fer mans i mànigues per tenir-ho tot a punt per fer les proves no va ser possible (no pas per culpa nostra); l'opció era fer-ho aquesta setmana o la vinent...doncs per art de màgia ara el projecte ja no corre tanta pressa i podem esperar fins la setmana del 22...just quan el client torna de vacances...

Des que estic en el món laboral em sembla que mai he fet vacances a l'agost. Quan estava a la facultat m'agradava anar a treballar a l'agost; no hi havia massa gent, no havies de fer cua per fer servir la lupa binocular del laboratori, etc...per contra, el bar, el servei de fotocòpies, etc... estava tancat. Sempre coincidíem uns quants a la Facultat i en aquella època canviavem el lloc d'anar a esmorzar, d'anar a fer el cafè ben dinat, a vegades organitzàvem sortides a la tarda/vespre (era un clàssic anar a veure les havaneres a Port-Bo, a Calella de Palafrugell, el primer dimecres d'agost...), etc.

Ara, a la nova feina tampoc puc fer vacances a l'agost, no per res, sino perquè és quan més feina tenim (treballem amb plagues...i aquestes solen buscar temperatura i humitat...a l'agost és perfecte). De fet quan penso en l'agost que ens espera m'espanta una mica, però m'encanta el que faig i aquesta feina que tinc no deixa de ser un repte nou cada dia. A més un dels avantatges és que ara trobes aparcament just davant de la porta del despatx...impossible la resta de l'any al Parc Científic. I si el bar està tancat cap problema, tinc una Nespresso al despatx.

un any a casa

Tal dia com avui, un any enrera, havia estrenat el llit d'aquí a casa, de Roses. No penseu malament amb aquesta expressió, simplement vull dir que fa un any que estem al pis on estem ara, just un any. Havien estat uns mesos d'obres i reformes, de rascar parets, de rascar portes... de passar calor (enlloc d'anar a la platja doncs ara a fer servir decapant...), però tot a fi de bé.

Jo tinc casa a Quart, i, confesso, trobo a faltar no anar-hi més sovint; però les circumstàncies de la vida són les que són i també m'he adaptat a la vida rosinca. En fi, l'ideal seria tenir la casa que tinc a Quart aquí a Roses, però com que en la vida un no pot sempre fer-se les coses a mida...

El piset on estem no està pas malament, suficientment gran com per caber-hi bé i suficientment petit com per no estar "esclavitzats" en la seva neteja; té un balcó que va perfecte per sopar-hi i un celobert que vam cobrir i vam convertir en l'habitació de l'ordinador, on planxem, etc... I la localització tampoc és dolenta no, a segona línia de platja.

Em considero força adaptable a l'hora de viure en un lloc, sempre he pensat que si mai m'hagués de mudar m'adaptaria on fos (excepte, potser, grans ciutats). M'agrada més la vida de poble que la de ciutat, Quart és un poble, i Roses, malgrat sigui 6 vegades més gran en quant a població, també és un poble. Sobretot a l'hivern. Sempre penso que quan ets a un lloc i trobes el teu bar per anar a fer un cafè de referència, la teva fleca, etc...i alguns botiguers ja et comencen a conèixer i a fer bons tractes, un ja es pot considerar acoplat al lloc on viu.

Acostumat, però a l'espai, al piset on estic ara trobo a faltar un espai per tenir-hi les meves coses: llibres  i apunts de bàsquet, tot el material que genero i que tinc sobre l'altra meva gran passió (l'entomologia)... tot i que també és cert que si ho tingués segur que el pis no estaria tan net i ordenat com està ara. Com a mínim he aconseguit tenir-hi un parell de nius de formiga artificials...algun dia us ho explicaré.