dissabte, 30 d’abril del 2011

viva los noviooos!

Ahir totes les radios, totes les teles, parlaven del mateix; en alguns casos fins i tot passant per davant de les xifres (preocupants) de l'atur que ahir es van conèixer. El casament reial de la corona anglesa, entre el segon en la línia successòria (Guillem) i la "plebea" que li va conquerir el cor, la Katy Middleton.

Avui seria molt fàcil per mi criticar tot plegat (sóc un republicà convençut) i...tard o d'hora no me'n sabré estar. Potser els monàrquics notareu que faig demagògia, potser si. Però, contesteu-me amb sinceritat, l'escenografia de tot plegat no era més pròpia d'un conte de Wald Disney o de les bodes de l'època de la Sisi Emperatriu més que una boda en ple segle XXI?.

Escoltava al vespre les audiències i es veu que en tot el món, un 2,2 milions de persones (si fa no fa un terç de la població mundial) havia seguit en directe l'enllaç. Una bestiesa. Com pot tanta gent agradar-li aquestes cerimònies excessivament ensucrades (sempre pel meu gust eh?) i artificioses? De totes formes, després em vaig arrepentir una mica de no haver-la seguit quan via twitter vaig rebre comentaris brillants que havien fet alguns dels "entesos" que comentaven la boda per la tele; per mostra un botó: es veu que el vestit de la núvia era quasi igual al que havia portat la Belen Esteban en la seva darrera boda; brutal no? Tothom dient que si la "princesa Caterina" tindria com a referència la seva sogra (Lady Di) i realment la seva inspiració és la "nostra" princesa del poble.

Deien que en aquest enllaç hauria triomfat l'amor i no pas en l'enllaç de fa 30 anys entre els pares del príncep hereu; no en dubto d'això, però la font, la prova irrefutable de que això era així, havia estat que els recent casats s'havien fet dos petons des del balcó de Buckingham. Gran conclusió.

Pel que van dir, el convit (bé, els convits) van ser pagats a mitges entre les famílies dels nuvis, per tant, com a mínim per part de la casa reial va ser pagat pel contribuent; i la seguretat de tot l'enllaç va còrrer a càrrec del govern britànic, vaja, que només aquesta segona part de les despeses havia costat uns 50 euros per ciutadà... jo això no m'ho vaig gastar ni per la meva boda.

I per acabar unes quantes reflexions extretes de l'enginy dels twitaires: "com de llarg hauria estat l'àpat si els nuvis havien de portar un puro a cada home convidat i fer-se les fotos de rigor?" "què deu haver a la llista de noces?" i, això si, malgrat l'hermetisme que han volgut portar ja se sap que "el viatge de noces serà al Salou Fest".

Pues eso, ¡¡¡que vivan los novios!!!

divendres, 29 d’abril del 2011

Josef Ajram

Que té a veure ser un ultraman (competició semblant als ironman...però amb més quilometratge) amb ser un broker de la borsa? Aparentment res...fals! El personatge d'avui combina ambdues facetes i no es pot dir que li estigui anant malament.

Tinc a les mans el seu nou llibre anomenat "Ganar en la bolsa es posible. El método Ajram". No us puc dir massa de què va el llibre, encara no l'he llegit, però el "mètode Ajram", en global, és aplicar la seva filosofia de vida en tot el que hi ha. I en què consisteix aquesta filosofia? doncs com diu en la primera pàgina, que per aconseguir alguna cosa s'ha de lluitar per allò, ja que no hi ha res que t'arribi gratuïtament sense donar res a canvi. Segueix tres pautes bàsiques: prendre's seriosament allò que fa, dedicar-se en cos i ànima a aconseguir l'objectiu i convèncer-se de que l'important en la vida és acabar allò que s'ha començat.

Ahir vaig ser a la llibreria Abacus on signava llibres i va fer una petita xerrada. A als seus pilars bàsics ahir en va afegir un i el va emfatitzar: gaudir amb el que fas, que la responsabilitat de, per exemple, anar a entrenar, sigui una responsabilitat en positiu, no una càrrega feixuga.Algú pot estar en contra de tot això?.

Em cau bé (és de l'Espanyol, si, però tothom té un "defecte" no?). Sobretot em cau bé perquè essent una persona que està triomfant en el que fa en cap moment sembla que això el faci ni arrogant ni superb, ans al contrari. Per ell la comunicació amb la gent és molt important: fixeu-vos que en el llibre que us comentava, per exemple, explica el mètode que ell fa servir en la borsa quan molta gent aquest mètode se'l quedaria per ell mateix. És una persona molt activa en el seu blog, i sobretot en les xarxes socials, en especial al twiter. Si teniu compte a la xarxa seguiu-lo (@josefajram), val la pena (i ja de passada em seguiu a mi @david14kp, que això del twiter és una bona eina, creieu-me).

Ahir ens explicava una mica els seus orígens en tot plegat i admetia que en algun cas la "fama" que pugui arribar a tenir el supera. Malgrat això no es nota. Li agrada comunicar, li agrada explicar el que fa, li agrada compartir coneixements. Ens explicava que en el moment que una persona que no el coneix de res a ell li compra un llibre, una peça de merchandising del seu leitmotiv ("where's the limit") o el segueix d'una o altra forma, per ell significa un punt més de responsabilitat que pren cap a aquella persona.

La setmana vinent se'n va a Hawai a fer la epic5; una prova que consisteix en fer 5 ironmans en 5 dies consecutius en les 5 illes de Hawai...no està malament com a repte no? Ens deia que el sol fet de que amb ell hi hagi vàries persones que l'han ajudat a arribar aquí (entrenador, fisiòleg, fisioterapeuta...) fa que ni que sigui per valorar la feina que han fet aquestes persones ell té la responsabilitat d'acabar; i jo crec que sabent que som milers de persones que el seguim via twitter, per exemple, encara li serà una motivació més.

Un seguidor seu li preguntava via twitter: "com és que encara no ets a Hawai si allò comença en una setmana?" i la seva resposta va ser: "la feina és la feina", per això, per exemple, ahir era a Girona, perquè la seva feina és compartir el que fa, explicar les seves vivències i, per què no, actuar de catalitzador en els reptes (més petits que la epic5, obvi) que ens anem marcant.

Molta sort a Hawai i records al Magnum o al sr Higgins si els veus per allà.

dijous, 28 d’abril del 2011

quan no trobes l'hora d'anar a dormir

Això és el que em passa avui (dic avui malgrat ser dijous ja, perquè són quasi quarts de dues de la matinada), no trobo l'hora d'anar a dormir. Per què? Home, m'ofèn que em feu aquesta pregunta. Si he aguantat "Punto i pelota" i coses similars quan els culés estàvem fotuts què no faré avui després del que s'ha viscut al Camp Nou?

Ara mateix, 1:29h, està apareguent per la tele un dels personatges més funestos del periodisme esportiu, en Tomás Roncero...té la mirada desencaixada, ho sento, estic gaudint. Seré mala persona? No ho sé, però m'està agradant.

Ara bé, us soc sincer, no només estic mirant la tele i escrivint el post, estic aprofitant per cuinar!!!! Si si, el temps és or jajaja. Mentre escric aquestes linies tinc unes fantàstiques hamburgueses fent-se al vapor, així com he fet unes quantes hamburgueses més (de pollastre unes i de vedella les altres), petxugues de pollastre, salsitxes, etc... un que es cuida. Un dia parlarem de la dieta que estic fent, molt de moda per cert.

Ahhh, i esperant que el rentaplats estigui de rentar, que ara ja els ulls comencen a notar les hores que un porta dempeus.

M'agrada els post-partits, m'agrada veure com l'esport (però sobretot el futbol) aixeca passions irracionals. Com la gent pot perdre els papers d'aquesta manera? Com el que ahir era blanc avui és negre? i els grisos? no hi ha matisos? es veu que no.

En fi, un servidor, amb el vostre permís, se n'anirà a dormir. El rentaplats ha acabat el programa, la llet (desnatada) amb cola-cao també s'ha acabat i la bateria del portàtil (i la meva pròpia) s'està esgotant i necessita recarregar-se. Demà serà un altre dia. Ahhh, i no m'oblido, les hamburgueses també s'han acabat de coure.

dimecres, 27 d’abril del 2011

trempera

No parlo pas de sexe eh? Hi ha coses que són massa íntimes per compartir-ho amb vosaltres, però de tremperes n'hi ha de molts tipus i ahir al vespre en vaig tenir una.

A hores d'ara ja deveu estar suposant que parlo d'en Pep Guardiola i de la seva roda de premsa. Vaig començar a sentir la roda de premsa en directe a la radio mentre aparcava el cotxe i la meva sensació a ser la de punt d'inflexió, la d'alliberament per moltes dels culés (per no dir tots) però sobretot pel propi Guardiola que, m'imagino, estava desitjant deixar anar tot el que ha hagut d'aguantar durant tot l'any. Obviament les xarxes socials van començar a anar plenes de gent a favor i algú en contra (obviament, entre les "meves amistats virtuals" hi ha més culés que merengons), i tant va ser les ganes que em van donar d'escoltar més i més que a la nit vaig fer zapping entre "Punto i Pelota" d'Intereconomia i "Futboleros" de Marca TV...i el més important de tot, vaig sobreviure a tanta dosi...sovint lental.

Com a entrenador que sóc sempre he pensat que la psicologia té un pes molt important en la consecució dels objectius. Imagineu-vos el que haurà passat pel cap dels jugadors sabent que el seu entrenador, aquell a qui admiren i segueixen, ha fet un pas endavant per defensar la institució, l'estil de joc, la filosofia.... Alguns creuen que ara Guardiola ha entrat al joc de Mourinho, jo no ho crec pas. Estic segur que Guardiola seguirà essent el paio intel·ligent, respectuós i moderat; de fet, ahir, amb tot el que va dir, no va perdre ni per un instant les formes.

Les tragaderes d'en Pep, i de tothom, no són infinites. I per què va saltar ahir i no 6 mesos abans? Perquè ahir Mourinho va parlar directament d'ell, dient el seu nom. Sempre, quan els periodistes burxaven perquè el de Santpedor explotés recordant-li les referències a ell o al seu club que feia en Mourinho, ell responia que si l'entrenador portuguès no havia dit el seu nom o el nom d'algun jugador ell no tenia res a dir. Però ahir Mourinho va atacar directament l'entrenador anomenant-lo pel seu nom.

Avui és un d'aquells posts que tindria ganes que s'allargués i allargués, un altre dia potser hi tornaré, sobretot per parlar d'estratègies psicològiques en l'esport (cosa que m'encanta). I potser per parlar d'en LLach que també m'encanta (quina pujada d'adrenalina quan acaba la roda de premsa citant frases de la cançó "País Petit" del geni de Verges). Això si, tinc una gran crítica a en Pep Guardiola: com  ja vaig escriure al twitter ahir a la nit, des de la roda de premsa d'ahir, el llibre "Paraula de Pep" que em va regalar la dona per Sant Jordi ha quedat desfassat. Per qui no ho sàpiga aquell llibre és un recull de frases que en Pep ha dit en roda de premsa i que confereixen totes juntes la filosofia de can Barça...faltarà l'èpíleg d'ahir.

Ja tinc ganes que siguin les 20:45h!!!

dimarts, 26 d’abril del 2011

controlats

Avui escric un post que fa dies que em rondava pel cap, just des del dia que l'Oleguer, el meu fill, que encara no té 4 anys va rebre una carta a casa...d'una empresa anomenava Estalvida, de Madrid. És una empresa d'assegurances. Dubto que el meu fill ara s'hagi plantejat fer-se una assegurança, tot i que essent patós i maldestre com el seu pare potser una a tercers (o millor a tot risc) no estaria malament.

D'on ha tret aquesta empresa l'adreça nostre? A primera vista no t'ho sabria respondre, però clar, hi ha tants camins pels quals ho poden haver fet. Al llarg de la vida constantment estem donant dades nostres, des del padró/registre fins a l'hora de fer-te la targeta del Caprabo, des d'inscriure el teu fill a l'escola fins a obrir una fitxa d'usuari a l'eBay...

Recentment sortia a la llum un rumor segons el qual la gent que tingués Iphone 4 podien estar permanentment localitzats sense ells saber-ho per una mena de xip amb GPS que anava enviant senyals a esquenes de l'usuari. El mateix president de Apple acaba de desmentir la noticia però...qui sap?

La gent que creu en conspiracions estranyes, que pensa que la vida està permanentment controlada per alguna organització secreta que desconeixem, que opina que en el fons no som lliures sinó que ens ho pensem però que realment estem en mans d'algú que controla tot des de l'ombra (molt "peliculero" tot plegat), tota aquesta gent segur que viu en un estat d'angoixa permanent. Jo, sincerament, crec que això és conseqüència del món global en que vivim, i simplement ens hem d'adaptar. Fa uns anys quan volies parlar amb una persona el trucaves a casa, ara truques al mòbil i si al moment no te l'agafa ja t'emprenyes/pateixes, etc... tot és qüestió d'adaptació.

Si vols donar l'esquena a tot això només et queda fer el que vaig llegir ahir al diari que havia fet un veís de la Garrotxa: va marxar de casa, va deixar totes les comoditats, per anar a viure a dalt d'un arbre on s'havia fet una cabana...tot i que ni així ha pogut marxar del tot, perquè des del moment que surt al diari (amb foto inclosa) vol dir que algú l'ha trobat.

dilluns, 25 d’abril del 2011

sant jordi

Dissabte vam viure una de les jornades més maques que tenim els catalans, sempre des d'un punt de vista subjectiu, clar està. Però, a no ser que la parella t'hagi deixat pel teu millor amic fa tres dies, la jornada del 23 d'abril és de les més maques que es pot viure.

Buscant una mica he vist que Sant Jordi va existir de veritat; bé, com a sant en teoria havia d'existir i haver fet alguna heroïcitat, però l'origen d'aqyest Jordi si que no me l'imaginava. Es veu que fou un soldat nascut al Pròxim Orient  però educat sota els preceptes dels cristianisme; formà part de la milícia romana però això li va suposar, a la llarga, la seva perdició. Resulta que va desobeir l'emperador quan aquest li va ordenar de perseguir i matar una sèrie de cristians; en adonar-se l'emperador que la raó esgrimida per Jordi era que ell també era cristià manar fer torturar fins causar la mort a el soldat Jordi. Això passar al segle IV d.C.

Durant les croades, a finals del s.XI, quan els almogàvers van descobrir la tomba (i la història associada) a aquest soldat cristià van escampar la seva història cap a Occident. Es començà a venerar la seva figura i atribuir-li aparicions en el camp de batalla ajudant sempre els cristians.

Durant el segle XII un autor italià, Iacoppo da Varazze, escriu la llegenda de Sant Jordi i el drac tal com la coneixem avui en dia basant-se en la heroïcitat del cavaller romà que s'enfrontà al seu particular drac (l'emperador romà). La llegenda diu que de la sang vessada pel drac va brotar una rosa vermella que el cavaller Sant Jordi va regalar a la princesa que acabava de salvar del malvat drac.

Però d'on ve la tradició de regalar un llibre? doncs bé, no té res a veure amb la llegenda de Sant Jordi, Resulta que un escritor/editor valencià, Vicent Clavel, va pensar que seria una bona ajuda per la lectura establir un "dia del llibre" i va escollir que fos el dia del naixement d'un dels escriptors castellans més famosos, Miguel de Cervantes. Així doncs el dia escollit fou el 7 d'octubre; però com que per la tardor a vegades els dies ja no acompanyen, meteorològicament parlant, per sortir a fer un vol i visitar paradetes, es va traslladar la festa a el dia de la mort de l'escriptor, el 23 d'abril.

Apa, doncs ja tenim els ingredients de la jornada: llegenda de Sant Jordi + dia del llibre. I si el temps acompanya com va ser aquest dissabte el lluiment ja és màxim. Hi ha qui aboga perquè la diada de Catalunya sigui el dia del seu patró, el 23 d'abril. Jo ho deixaria tal com està, ara bé, també és veritat que m'estimaria més que el dia de Sant Jordi fos festiu i, potser, canviar-ho pel 12 d'octubre. També he sentit gent que diu que la festa aquesta és un exemple de consumisme; potser si, però si el que es consumeix és cultura benvingut sigui.

diumenge, 24 d’abril del 2011

Anna

24 d'abril. Fa 32 anys, un dia com avui, deixava de ser fill únic. No us puc pas dir si a partir de llavors van començar a aparèixer els gelos en mi, no me'n recordo, de fet, el primer record clar que tinc de la meva germana és quan de ben petita va haver de passar uns dies a la clínica. Com que li van haver de rapar el cap jo tenia por de veure-la...ironies de la vida, ara qui va amb el cap rapat és qui escriu això.

 Valoro moltes coses de la meva germana. Moltes. En tot el que fa hi posa els cinc sentits i això es nota perquè ho acaba fent tot bé o quasi (fa poc ha intentat fer brunyols i es veu que no se'ls menjaria ni el gat de la veïna). Es mestra vocacional, i això es nota. Posar passió en el que fa significa que cada dia intenta millorar, per això s'enfada si li dius aqueles generalitats que solen dir aquelles persones que no han fet mai de mestre (que si teniu 3 mesos de vacances, que si sempre protesteu, etc).

Posar passió en el que fa significa que quan va ser l'època de ballar funky va fer-ho amb èxit (eppp i quedant tercera, juntament amb el grup en el qual ballava, en el campionat del món de funky hip-hop eh?...put your hands up...). Però posar passió també significa que quan va ser l'hora de treure's les oposicions estudiava més hores de les que té un rellotge, que quan estava treballant per una associació (diga-li, per exemple, la Comissió de Festes del poble) era la primera en arribar, la última en marxar i si havia de carregar bidons ho intentava...he dit ho intentava si...que voleu, es petitoneta.

Taure com la nostre mare ha heretat d'ella el caràcter (una mica mandona jejejeje...no Ricky?), potser la tossuderia, però també la responsabilitat, el bon cor i la seriositat en el que fa...i encara que ho neguin les dues, l'addicció a la neteja i a l'ordre...només cal que veieu casa seva.

L'Anna i jo no ens assemblarem en el tema neteja, ho admeto, però si en que som reservats. Quan la vida li està negant el que ella (el que ells) més voldrien s'ho queda per ella, de fora no li notaràs, tindrà la mateixa clara alegre amb el somriure estampat a la cara de sempre. Diuen que es bo exterioritzar les coses, no sé, ella s'estima més passar la penitència per ella mateixa. Fins i tot quan l'he fallat (que ho he fet, i potser massa) no m'ho ha fet saber, mai una mala cara, una mala paraula, mai un lleig, malgrat a vegades no hagi adoptat el paper que un bon germà gran hauria de tenir. Però bé, diuen que de tot se n'aprèn, i aprendré a no fallar-li més com ella aprendrà a fer brunyols tal com calen.

En fi germaneta, 32 anys de res. Vigila Ricky, que ara la teva dona, la meva germana, està a l'edat de que agrada tant als homes de 40 i pico com als jovenets de 20 eh? jajaja, menys mal que en tu ha trobat el que necessitava, heu fet sort els dos.

Ahhh, i una última cosa, sabeu una altra cosa en la que no ens assemblem? Ejem...doncs en que és una miqueta "pijeta" .... miqueta seria irònic en aquest cas (ho sento Anna, rebentava si no ho deia...ja em perdones no?).

dissabte, 23 d’abril del 2011

setmana santa i Sant Jordi

Curiositats del calendari; el fet que Setmana Santa sigui una celebració "movible" ha fet que aquest any hagin coincidit les dues festivitats.

Jo no sóc religiós, gens; però entenc i obviament respecto la gent que ho és. Aquest fet no és incompatible en que m'agradi, en certa manera, la Setmana Santa. Des del punt de vista cultural, de costums, de representació...trobo que les processons, les passions, els via crucis...formin part de les tradicions en un país emminentment catòlic com el nostre.

Bé és cert que em queden pendents visitar exemples d'aquesta tradició especials com la Dansa de la Mort de Verges, la Passió d'Olesa o d'Esparraguera, el Via Crucis de Sant Hilari...algun any ho faré, però el que no se m'ha esborrat (i mira que fa anys d'això) són dos moments de la celebració de la Setmana Santa.

Fa molts anys, quan els meus pares tenien la Lampisteria al C/ Ballesteries de Girona, en ple cor del barri vell, acostumàvem a anar a veure la Processó des del balcó de la lampisteria. M'enrecordo que em sobtava el silenci amb el que ho seguia la gent interromput per alguna saeta (més propi, això si, de terres més al sud) que algú cantava al pas dels passos (valgui la redundància).

I més o menys per la mateixa època, o potser abans, a Quart, el meu poble, es representava la Passió a l'aire lliure. Me'n recordo d'en Josep de Cal Fustret, un dels terrissers del poble, com feia de Jesucrist; me'n recordo de que s'aprofitava el davant de l'Església per fer algunes escenes i, sobretot, la de la Crucifixió i Ressurecció que es feien a l'esplanada del darrera; i me'n recordo que podia gaudir això des de la Torre on hi havia el focus que ho il·luminava tot. Clar, el lampista i tècnic de il·luminació era el meu pare, i algun "enxufe" havia de tenir no? Era bonic pensar que tot el poble treballava per aconseguir una representació amateur però de qualitat...llàstima que es va perdre.

La sort és que no s'hagi perdut una de les altres tradicions de casa...els impressionants brunyols (aquí ho diem amb "r",,,bunyols ho deixem pels del sud de la Tordera) que fan a casa...ahir la "dieta" ja se'n va anar a norris amb la mitja dotzena llarga que em vaig crospir...i avui tornem-hi...que voleu, les tradicions no es poden perdre no?

I com a tradicions, n'hi ha de més maques que la tradició de Sant Jordi? Quin dia més bonic!!! Aquest cap de setmana cau en dissabte, per tant, Girona encara estarà, si el temps ho respecta, més petat de gent, però no és excusa per no anar-hi a fer una volta. Jo, com a previsor que a vegades sóc, ja acabo de comprar una rosa just a davant de casa. Qui les ven té de catalana lo que tinc jo d'australià i la crisi del petroli deu haver fet pujar el preu de les roses perquè tela....però un dia és un dia, i la diada de Sant Jordi bé s'ho val.

divendres, 22 d’abril del 2011

avui si

Avui ja toca; després de que hagi fet pòsit la decepció ja és hora d'afrontar la realitat. El Barça va perdre la final de la Copa del Rei davant l'etern (cada cop més) rival: el Real Madrid.

Del partit es podrien fer moltes lectures, però d'això ja se'n van encarregar els diaris esportius i els analistes entesos. Del perquè Mourinho va guanyar la partida al Barça a la primera part, de com és que a la segona el Barça (i el Madrid) van tornar a semblar els de dissabte passat, de si en Villa no és el que era, etc etc... de tot això ja se n'ha parlat. Com a optimista de mena que sóc prefereixo parlar-vos d'alguns detallets post-partit que fan que sigui optimista davant el futur proper (i això passa per la semifinal de la Champions la setmana vinent). Són aquests:

a) sents a Mourinho i a Flo Pérez després del partit i parlen del "jo" (que si "es el títol que em faltava", que si "és el quart títol que guanyo de cop als 4 països que he entrenat"...), la força del Barça i d'en Pep Guardiola sempre ha estat el "nosaltres", l'equip. I un equip a la llarga sempre és millor que la individualitat.

b) la cara d'en Pep (i de la majoria de jugadors) a la gespa veient com els altres recollien la copa em va semblar de "feu feu que ja tinc en ment el que us faré la setmana vinent"...i el curiós és que això, que és tan subjectiu, vaig sentir un parell de periodistes ahir que també havien tingut la mateixa sensació.

c) la caverna mediàtica ja ha pedut l'oremus. Aquests dies he sentit/llegit des de que s'ha acabat un cicle al Barça, de que Mourinho ha trobat l'antídot pel Barça, de que la prepotència culer s'ha pagat...tot això és benzina, força, ànims per a un equip que ha fet i vol seguir fent història.

d) els twiters post-final dels jugadors del Barça tots tenien dos denominadors comuns: demanar excuses a l'afició i dir que s'aixecarien de la decepció...la motivació de cares a la setmana seguent està clara.

e) i els atacs personals que estan rebent determinats jugadors del Barça (en especial Piqué, Xavi, Villa, Busquets...) per part de la premsa i dels seus "companys" de selecció faran que encara hi hagi un plus de motivació/revenja més.

f) ja vau veure com va quedar la copa d'esmicolada sota l'autobús per la gran actuació de l'il·luminat Sergio Ramos; hi ha dues teories al respecte: o que el Madrid no està acostumat a les copes (i per tant, perquè donar-los-en més?) o bé que la copa es a suicidar per no estar en mans de qui volia...escolliu la que volgueu.

Avui és el Dia Mundial de la Terra, un dia que es va instaurar perquè tots tinguem consciència de les problemàtiques que afecten el nostre planeta (superpoblació, contaminació, pèrdua de biodiversitat, etc...); ja sé que no tes res a veure amb el post d'avui però és només per fer veure que el que va passar abans d'ahir, en el fons, va ser un partit de futbol...hi ha coses més importants en la vida...(i més si en el partit has perdut jajajaja).

dijous, 21 d’abril del 2011

cru

Parlaré de la noticia d'ahir; sento si algú s'ha pensat pel títol que parlaria de la final de la Copa del Rei, però per això necessito reposar emocions...potser demà? I doncs? de què parlo avui? doncs del cru, del petroli.

Ahir va fer un any d'un gran desastre ecològicm el vessament en la refineria de BP (British Petroleum) al Golf de Mèxic. Més enllà de les xifres de litres vessats, dies seguits sense poder aturar la fuita, diners invertits en la catàstrofe, etc... hi ha la sensació, o almenys jo la tinc, de que això del petroli vessat és mala peça al teler.

A part del que va costar poder segellar el sortidor de petroli que anava abocant litres i litres de petroli al mar a haver-hi el cost del cru ja vessat. No ens hem de quedar amb les imatges del típic ocell ple de petroli incapaç d'alçar el vol, això, malgrat siguin imatges terribles, no deixa de ser només la punta de l'iceberg de tots els efectes que una catàstrofe com aquella provoca en el medi ambient. Per exemple, es van abocar tones al mar d'una mena de dissolvents per desfer la taca de petroli sense saber amb exactitud les conseqüències que això podia tenir: es suposa que el remei no serà pitjor que la malaltia però, ho podem assegurar?.

Tots plegats hauríem de fer una reflexió i apostar ja per les energies renovables (i amb això em repetiria amb algun altre post que vaig escriure parlant de les cares, també, conseqüències de l'energia nuclear), però suposo que la cosa està magre. Haig d'admetre que vaig seguir (i segueixo) posant benzina a les estacions BP, per comoditat ja que tinc una estació just al costat de la feina i perquè tinc la targeta de punts (tot compte tu) i això va fer que durant alguns dies tingués certs remordiments; aquests, però, van ser ràpidament esvaïts quan vaig sentir diferents experts dient que aquell cop va ser BP, però que totes les companyies estan més o menys igual en quant a mesures preventives.

Sigui com sigui i, que consti, no faré ara una defensa de la companyia, s'ha de reconèixer que BP com a mínim va posar tot el que va poder per intentar subsanar el desastre; massa tard, segur, però com a mínim ho va fer. Ahir sentia que, per exemple, ja ha pagat més del 80% de la milionària despesa de danys i perjudicis (estem parlant de diversos milions de dòlars) i que han intentat fer mesures correctores. Hi ha però una cosa en que els veins d'allà no estan gens contents, i és que els hi han pujat una mica la benzina, concretament ara el litre el paguen a uns 70 cèntims...si si...la meitat del que paguem aquí...això si, prefereixo haver de pagar el doble de car el cru que no pas que la Costa Brava pateixi el que va patir el Golf de Mèxic.

dimecres, 20 d’abril del 2011

estafa o negoci?

Avui responc al títol del post amb contundència: estafa!. Ahir, al vidre del cotxe vaig trobar un petit paper amb un anunci d'un negoci. Era d'un tal "Profesor Karimou", en el subtítol apareix l'ofici: "vidente, medium, curandero" "especialista en problemas de amor".

Bé, dir d'això "ofici" és potser excessiu, és una estafa en tota regla. Com pot una persona dir que en 72 hores és capaç de resoldre tots els problemes, per difícils que siguin, sobre treball, sort, amor, salud, aprimar, impotència sexual, protecció de la familia...? Evidentment no crec en aquestes pseudo-ciències el més greu és que s'aprofiten de la debilitat o de la desesperació de la gent del carrer per enriquir-se, i això amb la connivència dels qui haurien de vetllar per, dir-ho d'alguna manera, la legalitat laboral.

No em val que aquest negoci no us pugui perseguir: en el panflet que tenia al cotxe hi havia el telefon mòbil de contacte. Per muntar la sucursal de l'empresa en la que treballo m'han demanat dos mil papers, i per poder fer els anàlisis que fem posa-li uns 3000 papers més, i certificacions, i traduccions jurades, i...obviament, pagar per tot. El Profesor Karimou haurà hagut de fer tot això? Ho dubto, ho dubto molt.

Sóc dels que penso que els temps de crisi són també temps d'oportunitats, i és bo que la gent lluiti per muntar el seu propi negoci i intenti sortir del pou...però hi hauria d'haver algun barem per vetllar per la legalitat de tot plegat no?.

Ahir vaig estar a punt de fer-me "periodista d'investigació" i trucar al mòbil en qüestió a veure quina tarifa em cobraria etc. No ho vaig fer (no sóc periodista, no faré ara intrusisme laboral), però clar, pressenteixo que barat barat no ho deu pas ser, sobretot perquè en el panflet surten frases com "viene de la nación más conocedora del budú en el desierto africano" o "tiene los espiritus mágicos más rápidos que existen" i clar, això es paga no?

Ahhh i per cert, si el Professor Karimou em llegís dir-li que sóc merengue (psttttt és una broma) no fos cas que faci budú per aquest vespre i no deixi que el Barça guanyi la copa del rei...que el cognom "kari-MOU" fa una mica de yuyu...S'estarà Mourinho preparant per una sortida del món del futbol i es dedicarà a partir d'ara a la vidència?

dimarts, 19 d’abril del 2011

viva los mossuuuuus

Aquest títol que acabeu de llegir està basat en el que deia un amic meu quan veia algun Mosso d'Esquadra. I és que avui parlaré d'ells per una noticia que vaig veure ahir i que no em va acabar de fer el pes.

Vagi per endavant que tinc alguns amics Mossos i que, per sobre de tot, valoro molt la seva feina. De fet, en una societat com la nostra on el trencament de les regles de conviència és constant, cal la figura d'una policia que vetlli per tot plegat. I, què voleu que us digui, sóc dels que prefereixo cent vegades més els mossos d'Esquadra com a cos policial aquí que no pas altres cossos com, per exemple, la Guàrdia Civil.

Però com és habitual, sempre hi ha un "però", i aquest es va produir ahir. Justament ahir va ser el dia de presentació d'unes noves armes i del desplegament que faran per si dimecres Canaletes s'omple de vàndals aprofitant la marea de culers si passa el que ha de passar a Mestalla. Un detall abans de seguir: vaig sentir unes declaracions que deien que aquestes armes eran ultima tecnologia, que permetien una precisió màxima a més de 100 metres de distància i que s'havien utilitzat al Vietnam...però d'això no fa més de 40 anys? última tecnologia? bé, és igual, deixem-ho.

El que volia comentar fou la intervenció del sr. Sergi Pla, mosso responsable d'operacions especials. Davant les càmeres va explicar el funcionament d'aquestes noves armes que es veu que disparen una mena de projectils de cautxú o similar que són capaces d'adormir la zona del cos impactada i immobilitar-la durant uns pocs minuts (a part de deixar un morat per una setmana). Fins aquí res a dir. Ara bé, després va dir que si per alguna cosa no s'adormia la zona es seguiria disparantls vegades que fes falta...i no em va agradar gens el somriure cínic que va mostrar sota el nas...vaja, que em va recordar més a un dolent d'una pel·lícula de Clint Eastwood que no pas un cap dels Mossos d'Esquadra.

Tolerància 0 contra els vàndals, això sempre. Segurament els antics responsables polítics dels Mossos en els darrers anys de tripartit van fer coses molt i molt dubtoses (de fet, tenien els mossos ben emprenyats) però em va fa una mica de por que ara s'hagi instal·lat la cultura de la porra...en fi, segurament en faig un gra massa, serà la influència del conseller Puig de Polònia?

dilluns, 18 d’abril del 2011

un exemple d'educació

Gran reportatge ahir als "30 minuts", pels qui no ho vàreu veure, parlaven de diferents exemples de models educatius, bàsicament Finlàndia i algunes escoles/instituts dels EEUU. Plantajaven si els models d'allà serien aplicables aquí, i en parlaven diferents pedagogs i mestres. Un bon exercici per agafar perspectiva de com està l'educació en el nostre país.

Parlar d'educació en general donaria per un llibre, més que per un post, però no puc estar-me de donar dues pinzellades del que crec. No en sóc un gran coneixedor, això és veritat; conec la docència des del punt de vista universitari però, malgrat en algunes coses siguin coincidents, té més diferències que no pas semblances amb l'educació obligatòria.

El primer que hauria de fer la societat és dignificar més la professió de mestre. Anys enrera, el capellà, l'alcalde i el mestre eren les tres persones més valorades i respectades d'un poble, avui en dia m'atreviria a dir que cap dels tres ho és, però menys que cap, el mestre. Per què? No ho sabria pas dir, però potser avui no es valora tant la feina que fa el professional de l'educació i, no ens enganyem, crec que l'actuació en els darrers anys dels sindicats no ajuden pas massa (sempre contraris al que es demana/proposa/exigeix des de l'administració sense, però, oferir alternatives).

També és veritat que, en un gran col·lectiu com és el dels mestres, trobaràs gent molt vàlida i gent que no. La feina ha de ser motivant; si un mestre està motivat, aquesta il·lusió per la feina ben feta la transmetrà als alumnes. Quants mestres avui en dia es reciclen, intenten millorar, aprendre noves tècniques, estar en contacte amb mestres d'altres llocs per compartir experiències? La meva germana i quatre més. Perdoneu que ara ho compari amb el bàsquet, però un dels grans entrenadors estatals que hi ha em va dir un dia: "ai de l'entrenador que es pensi que perquè ha arribat a l'ACB ja ho sap tot"...doncs es podria fer el mateix amb els mestres: no perquè hagin aprovat una carrera i aconseguit en propietat una plaça de feina vol dir que ja no puguin millorar. El mestre hauria de buscar l'excel·lència.

Hi ha moltes coses de les que van dir al reportartge d'ahir que no sé si serien exportables aquí, però com a mínim em van sobtar. El mateix mestre té els mateixos alumnes durant tota la primària i els dóna quasi totes les assignatures; la raó? perquè en el sistema filandès es considera bàsic que el mestre conegui moltíssim els seus alumnes. Els alumnes més grans s'involucraven en el funcionament del centre (aquells que, per exemple, els agrada la informàtica doncs ajuden a mantenir el sistema informàtic del centre); cada 45 minuts de classe els alumnes tenien 15' d'esbarjo per mantenir l'atenció durant tota la classe... Una altra diferència és que els directors, per exemple, escollien l'equip de mestres del centre.

En fi, no sé si seria tot exportable, potser no, però no ens hauria de ruboritzar el fet de intentar buscar aquelles idees que puguin fer millorar el nostre sistema educatiu i intentar que el 30% de fracàs escolar que hi ha aquí arribi a <10% que tenen a Finlàndia. Impossible is nothing!!

diumenge, 17 d’abril del 2011

canvi de vida

Si us fieu del títol del post igual us penseu ves a saber què, la cosa és més senzilla, ahir ens va arribar el rentavaixelles (rentaplats) a casa. I d'això n'hi ha per tant? doncs, tot és qüestió de gustos.

Pel que diré ara no em tracteu de sonat, si us plau...però a mi m'agrada rentar els plats. Si si, de les "feines domèstiques" aquesta és la que menys ràbia em fa, fins i tot podríem dir que m'agrada. Bé, de fet, no m'agrada rentar els plats en si sinó el que m'agrada és tenir els fogons, pica, etc...bruts i plens de cassoles, paelles, plats...i, en 15 minuts, que estigui tot net. La sensació m'agrada.

La gent que té rentaplats diu que es gasta menys aigua...mmm no sé, s'hauria de mirar exhaustivament. Jo crec que depèn molt de com un renti els plats. Sé que hi ha gent que té tota l'estona l'aixeta oberta mentre van rentant els plats, i clar, la quantitat d'aigua que es malgasta és prou considerable. Jo no ho faig així. Omplo la pica amb aigua i detergent, fregador també amb detergent bi vaig rentant. Després, un cop ensabonat tot és hora d'esbandir, us asseguro que no es gasta massa aigua.

En canvi, si es vol que quedi net amb els rentaplats abans de posar els estris a dins l'electrodomèstic has d'esbandir els plats, per tant, ja es comença a gastar aigua per aquí, a més s'ha de comptar l'energia d'escalfar l'aigua, etc...no sé, no em convenç això del rentaplats. A més, crec que t'obliga a tenir més estris de cuina, que passa si tens només un parell de cassoles, un parell més de paelles...si ho embruts per dinar però no poses el rentaplats llavors perquè aquest és ple, què passarà a l'hora de sopar? que ho hauràs d'acabar rentant a mà.

Doncs res, un debat de Banda Ampla. Rentaplats si? Rentaplats no? Que tothom opini. Jo ja ho he fet...no m'agrada el rentaplats, però ara en tinc un...per tant, serà qüestió de fer-m'hi amic, que ja se sap, amb aquests artilugis millor ser-ne amic, no sigui que un dia es revoltin i sembli la rebelió de les màquines.

dissabte, 16 d’abril del 2011

la que ens ve a sobre

i no és maco això? els aficionats al bon futbol d'arreu esperen amb candaletes que arribi el dia del clàssic, el dia del Madrid-Barça o del Barça-Madrid...i ara va i ho fa en quadriplicat!!!!. Avui dia 16 en Lliga, el dimecres 20 final de Copa del Rei, el 27 anada de semifinals de Champions i el 3 tornada.

Els aficionats al Barça o a l'esport en general hauran llegit multituts d'escrits parlant d'aquest seguit de partits, per tant, quasi ja està tot dit. Només m'agradaria ressaltar un parell de coses de les que he sentit i que no estic massa d'acord, o que, com  a mínim les veig diferent.

Primer de tot, aquests partits no es poden comparar amb un play-off com alguns han fet, només per la raó de que siguin una sèrie de partits seguits. A veure, si que són 4 partits quasi consecutius (hi ha un Barça-Osasuna i un València-Madrid de lliga pel mig) però són competicions diferents: el segon partit, per exemple, guanyant-lo et dona un títol, la Copa del Rei.

Segon, pels jugadors un clàssic és sempre un partit que tenen marcat al calendari. Quan avui els jugadors saltin al camp no estaran pensant en els següents partits; a ells no els val això que han dit molts aficionats i tertulians durant aquests dies en quant a que el partit d'avui no era important. Un Clàssic sempre és important, hi ha molta gent pendent d'aquest tipus de partits, per tant, quan els jugadors avui saltin al camp no tingueu cap dubte que s'hi deixaran la pell per guanyar.

Tercer, per mi, el Barça surt amb avantatge. Compte, jo sóc el tiu més prudent del món parlant d'esport, però dic això de l'avantatge per la manera d'enfocar la sèrie de partits. Guardiola diu que jugar aquests partits és una sort i que són uns privilegiats; en canvi en el vestuari blanc parteixen com a víctimes, tant que ahir fins i tot no va sortir a la roda de premsa (bé, va sortir però no va dir ni una paraula provocant la plantada dels periodistes, molts d'ells vinguts de l'estranger expressament pels Clàssics). A nivell de vestidor, al Madrid, segueixen el camí marcat pel seu tècnic (ahir Aberloa, un paio que mai té cap paraula fora de to, va escriure al twitter que el Madrid feia bé no claudicant davant del xantatge....quin xantatge?) en canvi el vestuari del Barça està content, encara la sèrie amb il·lusió i amb la bona noticia de que Puyol entra en una convocatòria després de tres mesos i que Abidal els acompanya al viatge a Madrid.

No tinc cap dubte, mirant-ho com a entrenador, en quin vestuari voldria estar: en l'esport poden passar moltes coses, això si, però si hagués de fer una quiniela per avui hi posaria un 2, sense dubte.

divendres, 15 d’abril del 2011

ditxosa al·lèrgia

Avui no parlo de política ni de polítics (tot i que aquests últims, a vegades, per les seves actuacions em provoquen els mateixos símptomes). Avui parlo de les ditxoses al·lèrgies, molts sabreu del que parlo per ser-ne, igual que jo, patidors.

Una al·lèrgia és una hipersensibilitat a una partícula o substància que, si s'inhala, s'ingereix o es toca produeix uns símptomes característics. La substància a la que s'és al·lèrgic s'anomena al·lergen i els símptomes provocats es coneixen com a reaccions al·lèrgiques. Quan un al·lergen penetra en el cos d'un subjecte al·lèrgic, el sistema immunitari d'aquest respon produint gran quantitat d'anticossos anomenats IgE (immonuglobulines). La repetida exposició a l'al·lergen produirà l'alliberació de mitjancers químics, en particular la histamina, que produiran els típics símptomes al·lèrgics.

Vaja, que ara mateix us estic escrivint amb llàgrimeig excessiu als ulls (i no és pas que estigui emocionat per res en particular eh?) i amb el mocador al costat de l'ordinador, fidel acompanyant, aquest mocador, de cada matí. I és que depèn de l'any l'al·lèrgia em provoca llagrimeig als ulls, picor al coll i/o al nas, col·lecció repetitiva d'estornuts matiners, asma, empitjorament de l'atopia (pell resseca) que ja pateixo...o el que és més habitual, una combinació d'aquestes conseqüències.

Ja fa anys que un és al·lèrgic, i a què? A en Mourinho, a les bledes....no, seriosament, a les gramínies, a l'olivera, al zinc, al cobalt...fotut això de les gramínies; penseu que són les plantes més abundants que hi ha: tota planta que fa una espiga, des del blat fins a les plantes que neixen al voral dels camins, és una gramínia. De fet, m'enrecordo que quan ja fa anys em van fer les proves de l'al·lèrgia i un anàlisi de sang en aquest últim em van trobar un index de IgE més de vint vegades superior als nivells màxims que la població no al·lèrgica; de fet, el metge em va dir que en la seva vida només havia trobat una persona amb les IgE més altes que jo: una persona que era al·lèrgica al suro i que treballava en una fàbrica de taps de suro.

En fi, que d'ençà que un sap que és al·lèrgic els antihistamínics no es separen de mi en cap moment...que faria sense ells...aishhhh això és amor...o necessitat.

dijous, 14 d’abril del 2011

tita freda

Avui reconec que seré repetitiu (és un avís per algun dels meus fidels seguidors que ja m'ha fotut algun palet per això) però ja vaig avisar en el post de fa dos dies. Ahir es va votar la resolució que havia presentat SI sobre la independència de Catalunya.

Obviament no va tirar endavant perquè només va obtenir els vots de SI, de ERC i d'en Joan Laporta, que va per lliure des que va petar amb SI. Res de nou, C's, PP i IC van votar-hi en contra i CIU es va abstenir. Per tant, no va tirar endavant.

Recordem que el que proposava SI no era partir peres amb l'estat espanyol just el dia després de l'aprovació de la llei sinó marcar una mica la via, el camí, cap aconseguir la independència. Hagués estat un dia històric pel Parlament i, perquè no dir-ho, hagués estat un pas definitiu perquè l'estat no ens ningunegés (no sé si aquesta paraula és acceptada en català, però s'entén no?) més, per mostrar-los que realment estem molt emprenyats i que aviat se'ns acabarà la paciència.

Després d'ahir, amb la no aprovació de la llei, hem donat carnassa a Madrid perquè es segueixin rient de les aspiracions que tenim molts catalans. Un cop més, després de la resposta ciutadana resumida en l'èxit de participació en el referèndum no vinculant sobre el dret a decidir, la classe política no ha estat a l'alçada. Suposo que pels de Convergència ja n'hi va haver prou posant la papaleta a l'urna, ara ja deuen haver complert l'expedient independentista d'aquests 4 anys...i qui dia passa any empeny.

CIU diu que això de la independència no està en el seu programa per aquesta legislatura i els analistes afins al govern diuen que no hi ha cap incongruència en semblar independentista el diumenge i ahir tirar-se enrera, i que els votants de CIU (recordem, el partit més votat amb diferència fa 5 mesos) no van votar independència. Potser és veritat, però m'agradaria saber d'aquests votants quants avui estan enfadats amb els seus governants per haver-se mostrat tant tous (tites-fredes, vaja).

Una de les coses que més em va doldre, però, va ser observar que el president Mas i la majoria del seu govern no van assistir al debat sobre la llei, només es va presentar a la votació. Per mi una falta de respecte, curt i ras. Ja que els nostres polítics no estan a l'alçada m'agradaria que els organitzadors de les consultes no perdin l'ànim, on no arribin els polítics arribarem la societat civil, nosaltres no entenem "d'equilibris parlamentaris" només de justicia social, i com més tard agafem el toro per les banyes més dur serà fer agenollar aquest toro...però entre tots ho aconseguirem.

dimecres, 13 d’abril del 2011

sentit i sensibilitat

 No sóc polític (Deu  me'n salvi) ni tampoc gestor (bé, només a nivell "domèstic") per tant no sóc qui per donar consells i menys als nostres governants. Hi ha casos, però, on crec que el sentit comú ha d'estar per sobre de tot.

Sé que vivim immersos en una crisi de grans proporcions i, pel que sembla, el govern convergent s'ha trobat les coses pitjor de com se les imaginava. Així doncs, entenc que un pla d'austeritat era necessari i vaja, que ens toca a tots estrènyer-nos el cinturó. Ho accepto. Però no accepto que això serveixi d'excusa per tot.

Ahir, per la radio, vaig sentir una història que em va fer reflexionar. Va ser frapant. Era el testimoni de la mare d'un nen amb paràlisi cerebral i que tenia o havia tingut múltiples complicacions, tantes que ja portava, amb només 9 anys de vida, 21 operacions. Doncs resulta que la setmana vinent havia de passar l'operació 22, en la qual se li havia de posar, si no recordo malament, unes pròtesis de cadera que li haurien de facilitar el poder caminar sense tanta dificultat com fa ara; a més, pel que sembla, l'operació havia de ser prou urgent ja que ara era el moment òptim ja que les caderes estaven a punt de dislocar-se...amb lo dolorós que és...i que després la cirurgía tampoc seria més senzilla, ans al contrari. Doncs bé, aquesta família rep una notificació dient que l'operació s'ajorna sense data. On és el sentit i la sensibilitat en aquesta decisió?.

Sé que cada persona és un món i que tothom tindrà les seves històries però precisament per això, perquè estem parlant de persones, s'hauria de ser una mica més curós...a més, no havia dit el govern que no disminuiria la qualitat del servei? No clar, en aquest cas no és que hagi disminuït la qualitat del servei, simplement no hi haurà servei.

Proposo una solució. Just ahir es coneixia la llista d'unes 40 i escaitx persones que rebran la distinció de la creu de Sant Jordi. Entre elles hi ha els 25 primers europarlamentaris catalans que va haver-hi (i entre ells en Duran i Lleida). No sé si la Creu de Sant Jordi té dotació econòmica, el que si sé és que cada creu té un cost de 1200euros...invertim el cost de les Creus de Sant Jordi d'aquest any en sol·lucionar les caderes s'aquest nen? Faig demagògia no? Doncs jo crec que aplico el sentit i la sensabilitat.

dimarts, 12 d’abril del 2011

por a que decidim

Després d'una mica més d'un any i mig de que s'iniciés aquest procés (Arenys, setembre de 2010), aquest diumenge a Barcelona i a alguna altra ciutat, es va posar punt i final a tot el reguitzell de consultes populars que s'han fet arreu del país pel dret a decidir.

Les xifres són les xifres i, potser, per la majoria d'analistes, el fet que només un 20% de la població sensada major de 16 anys hagi exercit el seu dret d'expressar-se en una consulta com aquesta implica que aquesta consulta hagi estat un fracàs. Per mi, res més lluny de la realitat. Que millor que haguessin estat més? obvi. Però són tantes les variaables que cal tenir present a l'hora de fer-ne una valoració objectiva que se m'escapen; entre elles, el fet que no tenien espais de difusió com si passa per les el·leccions, que el pressupost era limitadíssim, que la gent sabia que les consultes no eren vinculants, etc...

Però la gent ha parlat i és molt perillòs ningunejar a totes les persones que han mostrat la seva voluntat de decidir, de no deixar que altres decideixin què fer amb els nostres diners i amb les nostres il·lusions. Com vaig sentir ahir, com a mínim aquestes consultes ha fet que la gent, a casa seva, amb els seus, hagin parlat d'independència. Cada cop la gent li té menys por a aquesta paraula, a aquest concepte, potser perquè cada cop a més gent se li està caient la bena dels ulls.

És el segon cop que els polítics tenen, davant seu, una resposta clara de la gent. La primera va ser el 10 de juliol de l'any passat, amb la megamanifestació per la retallada de l'Estatut, un clam popular que, com era d'esperar, no va sacsejar massa res en l'interior d'aquells que tenen la potestat per fer alguna cosa més. Ara fareu el mateix? Sumant totes les paperetes que deien "SI al dret a decidir" són més de 800.000 catalans que han votat per aquesta opció; a partir de 500.000, em sembla, ja es pot entrar via parlament com a iniciativa popular no? Molt em temo que dijous el post tornarà a parlar més o menys del mateix, perquè dimecres han de votar una llei al Parlament que gira al voltant de la independència...i a més d'un se li veurà el llautó.

I res, només agrair l'esforç de tanta gent en fer d'aquestes consultes una autèntica iniciativa del poble, exemple d'organització i exemple d'un sacrifici pel país que aquest ens demana però que molt poca gent escolta (tot i que cada cop més).

dilluns, 11 d’abril del 2011

criteris de mesura

Entenc que, en una societat, per mantenir un equilibri i un ordre s'han de seguir una sèries d'ordres i regles. Quan aquestes ordres estan clares, tothom pot ser-ne conscient de si pertany a aquesta societat o se'n desmarca voluntàriament.

En determinades coses, però, aquestes ordres no les veig clares i això fa que, com a minim jo, vagi confòs i no acabi de creure en les normes que regeixen aquesta societat.

Vaig a explicar-ho el millor possible. Fa unes setmanes ja vaig fer un post dedicat a Sortu, el nou partit abertzale que havia aparegut al País Basc. En aquell post mostrava jo un cert optimisme sobre si això ja podia ser un primer pas definitiu cap a la pau, i és que per primer cop un partit abertzale es desmarcava de ETA i de la violència. Es veu, però, que malgrat seguir els preceptes que marcaven des de Madrid amb la llei de partits (el principal del qual era precisament el rebuig explícit a ETA) no n'hi va haver prou i al cap de poques setmanes es prohibia a Sortu legalitzar-se com a partit i, per tant, presentar-se a les properes eleccions del 22M.

Ara sembla que podia haver-hi una altra via de solució: Bildu; podria ser la nova marca de l'esquerra abertzale. A veure quines excuses posen ara des de l'estat per tornar a deixar a milers de votants del País Basc sense poder exercir el seu dret i deure democràtic. Les prèvies no són massa bones, des del Govern ja s'ha dit que es mirarà amb lupa cada nom que surti a les llistes de Bildu.

Curiosament crec que no hi posen el mateix èmfasi a per tot arreu (per això el títol de post). Ahir me n'assabento que més de 100 imputats per delictes de prevaricació, estafa amb diners públics, tràfic de influències, etc... es presentaran a les llistes per les municipals i autonòmiques del pròxim maig. O sigui, gent que està gairebé provat (falta la celebració del judici que, ves a saber quan serà) que ha utilitzat la política per enriquir-se i treure'n benefici propi li tornem a donar el premi de que ho segueixi fent. Quin gran criteri!!! Després veniu-nos a vendre que esteu treballant pel ciutadà i que us preocupa la desafecció cap a la classe política...pffffffffffffff

diumenge, 10 d’abril del 2011

en quin món viviu?

Hi ha notícies que m'indignen tant, actuacions que em posen tant de mala llet, que prefereixo que passin un parell de dies per fer-ne les reflexions a veure si així el grau de cabreig se'm baixa una mica i no dic (escric) coses que me'n pugui penedir.

La notíca crec que es produïa dijous. Resulta que al parlament Europeu es votava una resolució que volia fer que els europarlamentaris no volessin en primera classe o preferent i passessin a clase turística en vols de menys 3-4 hores (ara no recordo ben bé la xifra) i van negar-se també a congelar-se el sou. Això havia de permetre que les despeses ordinàries de l'Europarlament baixessin una quantitat significativa i, a més, que punyeta, estem en temps de crisi i tothom ha de fer sacrificis no?

Sacrificis? Bé, no estaríem parlant ni de l'ofici més dur ni del més mal retribuït. El sou volta els 7000-8000 euros mensuals (dietes apart) per una jornada laboral de dilluns a dijous. D'acord que potser aguantar determinades sessions parlamentàries ha de ser durillo però precisament per això se'ls hauria d'exigir una mica de coherència i respecte al que representen a l'hora de votar. No oblidem que va ser a partir del nostre vot que ara ells tenen la potestat de decidir determinades coses. Quan els que vam donar el vot per ells estem passant una situació econòmica com la que ens toca viure hi ha accions dels que ens representen que no s'haurien de donar mai, que són vergonyants. Recordo, un cop més, que en els vols superiors a 4 hores podrien seguir viatjant en business i que el sou no se'ls baixa, si no que se'ls congela.

Però el que ja fa que hagi de qualificar de pocavergonyes els que van votar en contra de la resolució és l'excusa que han donat: o que bé no era el lloc per discutir-ho (i on serà, al bar de sota de casa meva?) o bé que s'havien confós en el sentit de vot...i jo ara va i m'ho crec. L-A-M-E-N-T-A-B-L-E. ´

Però com que no em resigno a posar-los tots al mateix sac vull recordar que alguns eurodiputats van votar a favor de rebaixar-se els privilegis: en Tremosa (CIU), Romeva (IV) i Junqueras (ERC) i una diputada del PP balear. I com que jo vaig votar en Junqueras, doncs mira, no em sento tan estafat...(només una mica).

dissabte, 9 d’abril del 2011

posar notes

Recentment s'han complert els 100 dies de govern d'en Mas i els seus al capdavant de la Generalitat de Catalunya. Per una norma no escrita, 100 dies és el període que s'acostuma a deixar de marge abans de fer les primeres valoracions quan algú agafa les regnes d'un govern, d'una empresa, d'una associació, etc...

Ahir anant cap a treballar vaig sentir per la radio com els caps dels partits de l'oposició valoraven l'acció de govern. Va ser un exercici curiós, el periodista els va dir que posessin una nota numèrica i que n'expliquessin una mica els motius, i així ho van fer. Els resultats? curiosos, o no tant?

Quim Nadal (PSC), un 4. Diu bàsicament que el govern encara no està governant, que es dediquen a fer només retallades sense un pla de govern, etc. Quasi no valora res en positiu...però la nota que li posa no és excessivament baixa (era d'esperar que, òbviament, el principal partit de l'opisició suspengués l'acció de govern).

Alicia Sanchez-Camacho (PP), un 4.2. Atenció, de les principals crítiques que etziba a l'Artur Mas hi ha la de que ha anat a votar al referèndum independentista. Diu que no pactarà amb el govern però es mostra disposada a pactar els pressupostos un cop els conegui...no sé, fa farum de que el PP comença a fer l'ullet a CIU sobretot pensant en les eleccions generals del proper any...i aquesta farum s'anirà fent forta, ja veureu.

Joan Puigcercós (ERC), un 4. Un altre que fa l'ullet al govern però en aquest cas pensant més, és obvi, en clau Catalunya i no en clau Espanya. Valora que el govern hagi reconegut que la via autonomista estigui esgotada i és el més autoflagelador en el sentit d'admetre la corresponsabilitat en la situació actual del país.

Joan Herrera (IV), un 3.8. Un dels més crítics en el seu discurs, sobretot per la retallada en drets socials que segons ells s'està produint per l'acció de govern. El periodista li diu les notes dels altres i, potser per això, per marcar una mica distàncies, baixa dues dècimes les nostes anteriors.

Albert Rivera (C's), un 4; un altre força crític en el discurs però que no reflecteix massa en la nota que posa. El seu discurs? l'habitual. Que el govern no es dedica a les coses que realment importen a la gent i que perden el temps en feines estèrils com el referèndum d'aquest diumenge a Barcelona (realment són uns centralistes aquests de C's).

López-Tena (Solidaritat), un 3; el més crític per la nota, i, si voleu que us digui la veritat, l'únic que per mi va lligar la crítica de paraula amb la numèrica. Com era d'esperar acusa al govern de "tous" malgrat haver acceptat que des de Madrid patim un expoli fiscal.

A veure, la sensació que em queda a mi? Doncs que molt soroll per a no res. Que davant dels micros tothom té el discurs esperat i van molt de "marcar" paquet però després són uns tous a l'hora de posar la nota. I sabeu un detall? el dia anterior al mateix programa van fer una enquesta amb la gent "normal" (no-polítics) i la mitjana de nota numèrica va ser 6,25...i noa prova de que els partits no tenen ni idea del que pensem la gent de carrer?

divendres, 8 d’abril del 2011

EGM: onanisme

Ahir, com tres o quatre vegades l'any, es van fer públiques les dades de l'Estudi General de Mitjans (EGM), per dir-ho d'alguna manera els índex d'audiència de radios, diaris, etc... Un incís, ara que parlo de índex d'audiència...és un concepte que de sempre l'hem lligat a la tele, però, la tele més que escoltar-la (audiència) es mira no?.

En fi, tornem al tema. Doncs això, xifres de EGM al canto. Jo soc un seguidor de RAC1, vaja, tan seguidor que és l'única radio no musical que escolto (i de música n'escolto ben poc per la radio). Em vaig enganxar a RAC1 fa temps, quan en Toni Clapés, el conductor del programa magazinne de la tarda és va passar de Catalunya Radio a la radio privada. I, suposo que per mandra d'anar canviant el dial vaig acabar escoltant tota la graella, començant pel programa del matí (conduït llavors per un gran periodista com en Xavi Bosch, ara a l'Àgora de TV3), després seguint el "minoria absoluta" (l'equip de Polònia fent radio), etc...

Fins i tot em vaig passar a les retransmissions de futbol abandonant el mític Puyal (sacrilegi?) per en Joan Maria Pou i tot el segu equip. En definitiva, vaig canviar. Però no ho vaig pas fer sol, no. Una munió de gent va anar fent més o menys el mateix perquè en qüestió de 10 anys aquesta radio ha nascut i ha crescut, de manera que ja és la radio més escoltada en català (amb un empat quasi tècnic amb Catalunya Radio).

Ahir tots els programes de RAC1 feien esment a les seves xifres d'audiència, rebien felicitacions dels col·laboradors i dels oients, etc, tal com va dir en Raul LLimós del "Primer Toc", programa esportiu que em sol acompanyar en els meus viatges de retorn Girona-Roses, ahir va ser un dia d'onanisme radiofònic.

Una cosa només a dir. I no sé qui menteix és RAC1 o Catalunya Radio, possiblement cap dels dos, però tu, els dies que surten EGM's, per les reaccions que es donen, acaben semblant-se més a les típiques nits electorals, on tothom guanya. Ahir, per exemple, escoltant un tall del telenotícies el programa de radio català més escoltat era el programa que als matins fa en Fuentes a Catalunya Radio i en canvi escoltant RAC1 es deien que era el programa d'en Bastè, competència directa del primer de 6 a 12 cada matí. Tots dos tenien raó: un sumava tots els oients de cada hora i l'altra és líder de 7 a 12...en fi, que cadascú es mira les coses com vol. Si us plau periodistes, no us torneu polítics eh?

dijous, 7 d’abril del 2011

rehabilitació

Estic en plena fase de rehabilitació de la lesió del meu genoll; com diu el nom (rehabilitació) estic en ple procés d'aconseguir que el genoll torni a estar hàbil per poder realitzar, en el meu cas, exercicis amb impacte a l'articulació (còrrer, vaja).

Vaig a "Fisiomèdic", al capdemunt de l'avinguda Lluís Pericot. Ja és on havia anat per la lesió de l'Aquil·les de fa uns uit mesos. A diferència de llavors, però, ara em toca treballar en una sala gimnàs que tenen habilitada. Fàcilment podem estar treballant 6-7 persones al mateix temps, i amb un sol fisioterapeuta per tots, en Dani. Pot semblar que parlo de massificació, però no, al contrari, parlo d'organització.

A l'entrada d'aquest gimnàs hi ha un ordinador on en Dani consulta la fitxa de cadascú, a més d'utilitzar-ne l'Spotify per posar música ambiental. El primer dia que estem allà ens ensenya uns exercicis bàsics que són els que treballarem mentre estem allà, obviament adaptats a la lesió que cadascú pugui tenir: en el meu cas uns estiraments d'isquiotibials, bàsicament, i un exercici on deixo "rossolar" la part adolorida del genoll sobre un rullo d'espuma dur.

D'aparells em fan treballar amb un que dona escalfor interna al genoll, un "Compex" que dona electroestimulació i un altre aparell d'ultrasons que, aquest si, requereix de la presència d'en Dani per anar movent els ultrasons per sobre la zona lesionada.

I per això parlava d'organització: mentre, per exemple, en Dani m'està fent ultrasons, un altre pacient estarà fent bici estàtica, un altre estiraments, un altre exercicis de propiocepció i dos més estaran fent electroestimulació, etc... vaja, que nosaltres no perdem el temps, i el fisio menys.

El fet que més o menys coincidim amb la mateixa gent cada dia fa que ràpidament ens agafem confiança (compassió) i comencem a parlar de les lesions que té cadascú. I allà hi ha de tot, obvi. Tenim una dona de mitjana edat recent operada de lligaments creuats al genoll, una noia joveneta (jugadora de bàsquet) que està fent rehabilitació però que encara l'han d'operar (també creuats del genoll); un nano jove que té la pinta d'estar jugant a tennis (les marques de la roba, Sergio Tachini per exemple, el delaten) amb el turmell lesionat, una senyora que es va trencar el radi, al braç, etc...

Però el primer dia vaig trobar-me ja un conegut. Un àrbitre de bàsquet!!!! Hèrnia discal tu. Es veu que un dia es va aixecar del llit i va veure com havia perdut la sensibilitat de la cama, dels dits del peu... i mira, poc després passava pel quiròfan. Ell no s'ho explicava...no sé, jo no és que hi cregui massa però per si de cas ja li vaig etzibar al segon dia: "vols dir que no és un càstig diví pel que has fet patir als entrenadors o bé algún d'ells t'ha llançat un mal-de-ojo?"...us prometo que en cap cas vaig ser jo.

dimecres, 6 d’abril del 2011

cunyaooooooo

6 d'abril, avui el meu cunyat fa anys...quants? mmmm, a veure, ara igual la vesso però crec que 34. Es diu Ricard (mantindrem l'anonimat en els cognoms....) però malgrat que ho intento no m'acostumo a dir-li pel seu nom. Mira que ho intento però no hi ha manera, clar, me'l van presentar com a Ricky, i Ricky s'ha quedat.

Pedrito, el davanter del Barça, va aconseguir que l'acabéssim anomenant com a Pedro; però en Ricky (ex-davanter del Quart) no ho ha aconseguit. Essent davanter de l'equip del poble és com el vaig conèixer. Pel que es veu era un gran golejador; ara igual se m'emprenyen els protagonistes però des que va conèixer la meva germana el seu olfacte golejador va minvar...espectacularment. El que no ha aconseguit la Shakira amb en Piqué ho va aconseguir ma germana amb en Ricky.

Ara ha tornat a recuperar el feeling pel futbol, des d'una altra vessant, ara n'és entrenador de nanos petits. Potser per això insisteix en fer que el meu fill gran doni patades a la pilota en lloc de botar-la...veurem qui s'emporta el gat a l'aigua. Això si, s'ha de reconèixer que mà trencada té pels nens. En els dinars familiars ha estat l'encarregat de fer dormir els meus fills, agafant-los i balancejant-los, ben suaument...quasi em feia dormir a mi i tot.

Enginyer de formació i de professió. El paio té idees en fer les coses...tot i que a vegades aquestes idees més que d'enginyer són de bomber (jejeje, em permets aquesta llicència no?) o això pensa el meu pare...són antològiques les semidiscussions (sense arribar la sang al riu) entre ell i el meu pare (manetes vocacional i excepcional). Sigui com sigui cal reconèixer que en manetes em dóna mil voltes, bé, deixem'ho en 900 que si nó el tindrem crescudet durant un temps.

Ara bé, no tot són flors i violes. Calça't. Fan de Fernando Alonso, capaç de justificar (i creure-s'ho) que el Barça de futbol tampoc juga tan bé, l'acuso de perico i no ho acaba de negar del tot...i el paio vol posar gespa artificial al jardí...collons d'enginyer!!!

Ahhh, i si teniu un dinar amb ell arribeu puntual, perquè si el seu pla és menjar a les 14h, arribant 10 minuts tard només aconseguireu que hagi començat a picar alguna cosa perquè, i això és veritat com que jo sóc calb, sempre té un budell buit.

Ell ha fet sort coneguent la meva germana, però no menys sort ha fet ella. Ha estat, està ( i sé que estarà) en els mals moments al costat de ma germana; només ells (els que estem al seu costat ens fem una idea), i repeteixo, només ells saben els moments complicats que els hi està tocant viure; però tiraran endavant, i això és veritat com que jo sóc calb i que em dic David. I aquí, en Ricky, en Ricard, el meu "cunyao" ha estat el recolzament i el contrapunt que ha necessitat la meva germana.

Per tot plegat, felicitats Ricard!!!

dimarts, 5 d’abril del 2011

lo Duran i en Bosch

En tots els àmbits de la vida hi ha "gats vells". Ahir vaig veure l'entrevista a un d'ells, en Josep Antoni Duran i Lleida, president de Unió Democràtica (soci de Convergència) i, segons molta gent, un dels millors polítics que hi ha actualment arreu de l'estat.

El que passa és que davant seu hi havia un altre gat vell, en aquest cas de periodisme, en Xavier Bosch, i això és va notar. Moltes vegades, els polítics, quan van a la televisió, reben una respallada a l'espatlla per part dels entrevistadors, però ahir no. M'agrada l'estil d'en Bosch a l'"Àgora", un estil directe, punyent si vols tu, però sense perdre mai el respecte (només faltaria) per l'entrevistat. Els polítics solen ser hàbils en no contestar allò que no volen contestar; si d'un tema no en volen parlar normalment se'n van per la tangent i la pregunta acostuma a quedar oblidada; amb en Xavier Bosch això no passa: la pregunta no quedarà oblidada sinó que al cap de poca estona de l'intenta d'escapoliment per part del polític tornarà a formular la pregunta, de manera diferent, però la tornarà a formular. Obviament, el polític és probable que segueixi sense respondre però l'audiència ho notarà, en certa manera, l'entrevistat quedarà retratat en aquell assumpte.

I això ahir va passar en alguna ocasió, sobretot en dues de molt clares: independència/consultes sobiranistes i el poder a l'ombra que exerceix en Duran. De la primera va quedar clar que Unió no recolza la independència (fet obvi i evidentment respectable), però també que pels d'Unió lo de les consultes populars sobiranistes és una activitat folklòrica d'uns cap calents que no entenen les prioritats del país (no ho va dir així, és cert, però el sentit no era massa diferent). Gran pregunta la d'en Xavi Bosch (a idea, crec, de l'Ernest Folch, un altre crack, via twitter) quan li va dir que si no estava d'acord amb la independència podia anar igual a la consulta i votar que NO... En Duran va tornar a dir que això de la independència no és  blanc i negre, que ells volen un estat confederal, etc etc etc...a veure: independència SI o NO?, no és tan difícil no?

I l'altre moment va ser quan l'entrevistador li va fer veure en l'entrevistat del poder que té, i que això implica tenir unes responsabilitats si la cosa no va bé. Gran Bosch. I vet aquí una de les grans causes que fa que en Duran sigui sempre el polític més ben valorat: no es crema mai. No es crema mai perquè exerceix un poder a l'ombra, sense estar a primera línia política (així doncs, les bales mai l'enganxaran a ell). Ahir, quan es parlava dels problemes econòmics i de la relació amb l'estat va quedar clar que s'espolsava qualsevol responsabilitat quan, entre altres "càrrecs", és l'encarregat de gestionar els traspassos, és l'encarregat de relacions exteriors i de las converses sobre finançament Generalitat - Govern central...i com de nerviós es va posar quan l'entrevistador li feia veure que si les coses no es feien bé ell tindria certa responsabilitat.

Que recomanable seria que tothom fos desenmascarat de tant en tant, i si en Bosch ha de fer hores extres perquè tothom passi pel seu "confessionari" paguem-los-hi entre tots, m'estimo més això que pagar a qui sé que m'està enganyant.

dilluns, 4 d’abril del 2011

el misteri Berlusconi

Aquest és un post que podria escriure's gairebé cada dia; quasi sempre que Itàlia és notícia al nostre país ho és per una acció del seu màxim dirigent, en Silvio Berlusconi.

Ahir van fer un "30 minuts" força interessant on intentaven donar explicacions al fenomen de Berlusconi en el sentit d'intentar trobar les raons que fa que el seu suport per part del poble sigui tan i tan gran malgrat les excèntriques actuacions del primer ministre italià. El programa fou enregistrat farà aproximadament un any, en el marc de les eleccions crec que regionals del país.

Van haver-hi algunes raons que donaven els partidaris de Berlusconi que, sincerament, com a mínim eren xocants. N'hi ha que deien que recolzaven Berlusconi perquè era ric i poderós i millor ser governat per una persona així que no pas per persones que no tinguessin el seu poder econòmic ja que utilitzarien l'estada al govern per enriquir-se. També parlaven del fet que Berlusconi té carisma, està al costat del poble, entén els problemes del dia a dia. Ho puc compartir. Però ho puc compartir pel fet que es tracta d'un governant populista (a l'estil del veneçolà Chaves paradigme del populisme): us en recordeu, per exemple, com davant les càmeres de la tele va prometre a aquella anciana supervivent del terratrèmol a L'Aquila, el 2009, que li pagaria una nova dentadura postissa? (resulta que la iaia havia perdut la dentadura sota les runes però...era realment una emergència? per la iaia potser si però a 200 metres d'on eren les excavadores encara intentaven rescatar supervivents...)

Jo crec que la veritable raó de l'èxit de Berlusconi (i no sóc, ni molt menys, ni un entès en la matèria ni un bon analista, que consti) és que a l'oposició no hi ha massa res de profit que crei confiança. Pel que es veu l'oposició dedica massa esforços a criticar la vida personal del primer ministre i, malgrat aquesta sigui més desordenada que la taula del meu despatx, per la gent del poble ha provocat l'efecte contrari: un governant "imperfecte" és més semblant a un italià del poble, més proper vaja. Clar, una altra cosa és quan aquest desordre es converteix en delicte...com anar amb una menor i això és el que es començarà a jutjar a partir d'aquest dijous.

I aquí trobo un cert paral·lelisme amb Espanya, tot i que a l'inversa: aquí governa l'esquerra i la dreta, a l'oposició, només es dedica a criticar qui està al capdavant del govern (aqui no s'entra, per sort, a la vida personal dels polítics). El discurs, però, ha estat constantment la crítica, sense parlar de programes, de solucions, de idees...el que passa és que aquí la gent es creu la crítica com a vehicle per assolir el canvi de govern...potser aquí qui és veritablement populista és el propi poble.

diumenge, 3 d’abril del 2011

a mitja feixa

El calendari a vegades té certes casualitats, i avui se'n produeix una, això si, en el calendari propi que un maneja. Avui coincideixen dues efemèrides que fan referència a dos dels reptes que en certa manera tinc en marxa. En un d'aquests podríem dir que la noticia és bona i en l'altra no tant. M'explico.

Avui 3 d'abril és el dia que tenia marcat de fa temps per fer el meu primer 10 mil amb cara i ulls, buscant no només finalitzar sinó mirant de batre una marca. El primer cop que vaig còrrer una cursa de 10 km fou al febrer, la cursa organitzada pel gimnàs Wellness de Girona; allà només buscava acabar i malgrat això vaig còrrer a 5'07'' el km; obvi era que en el meu següent 10mil miraria de batre la marca dels 5' el km i, qui sap, si els entrenaments haguessin anat bé igual m'hagués plantejat de baixar de 4'50''. Per la gent que corre possiblement aquestes marques siguin irrisòries però per un paio com qui escriu, que fa un any era incapaç de còrrer 400 metres sense treure la llengua la idea era prou motivadora.

Però avui la cursa d'Esports Parra s'haurà de fer sense mi; la inoportuna lesió (que ja he comentat prou vegades) al genoll ha fet que ho hagi de viure des de la distància...això si, pendent del twitter per a veure com acaba el meu company de reptes, en Borja. Quan em recuperi del genoll serà qüestió d'agafar el calendari i posar nova data al repte, perquè un repte no es pot deixar mai a mitges.

El repte que si que tinc a mitges (però perquè tot té el seu ritme) és el d'aconseguir escriure un post cada dia en aquest bloc. Avui 3 d'abril escric el missatge 183, i un any té 365 dies...a mitja feixa!!!! Cada post que escrigui a partir d'avui serà un post menys que quedarà per complir l'objectiu. Deu n'hi do, sincerament em pensava que em costaria més tenir un tema per cada dia...però mira, el dia a dia ens dóna molts motius per escriure. Deixeu-me donar les gràcies pels que em llegiu a vegades, és bonic saber que algú llegeix el que escrius (malgrat no sigui aquest el motiu principal de passar mitja horeta al dia davant el teclat). Ara més o menys puc entendre com es sent un periodista un cop envia una crònica o un escritor un cop el seu llibre apareix a les prestatgeries de les llibreries.

I demà un nou post, sobre què? doncs no ho sé, tenim tot un dia fantàstic per davant perqupe passin coses no?

dissabte, 2 d’abril del 2011

natació

Hi ha coses, moltes, en les que les persones canviem al llarg de la vida. I ara us n'explicaré una que n'és un exemple clar: la natació.

En la meva escola, els Maristes, de petit, feiem un dia a la setmana natació. No era una activitat extraescolar si no que es feia en horari escolar, per tant, era obligatori, Em sembla recordar, fins i tot el dia: dimecres, El dia que hi havia natació em venien tots els mals (ficticis clar): mal de panxa, marejos...tot per poder quedar-me a casa i no haver-hi d'anar. Però de petits es nota molt quan mentim...i no colava...

Així doncs ja em teniu a la piscina del GEIEG de Sant Ponç, no hi he tornat mai més d'ençà aquella època però encara me'n recordo ben bé com era tot plegat, fins i tot m'enrecordo que per accedir dels vestuaris a la piscina havia de pujar 3-4 escalons... Suposo que les meves reticències a anar a la piscina eren directament proporcionals a les meves poques habilitats natatòries.

Ja de molt més gran, de fet, farà uns 4-5 anys, era soci de la piscina-gimnàs de Salt, bàsicament hi anava per fer gimnàs però algun dia vaig intentar fer piscina. Intentar no seria la paraula, obviament aquí no tenia el canguelo de petit i per tant hi entrava voluntàriament, però la combinació de la meva fluixa forma física i de les meves insufucients habilitats natatòries feia que hagués de descansar cada 2/3 piscines i no em completés més de 25 en una sessió.

L'any passat em vaig apuntar a la piscina de Roses, ara sóc mig empordanès, recordeu. Aquí vaig decidir apuntar-me a un curset de natació, 3 mesos, 2 hores setmanals; més que res perquè algú amb idea (el monitor) m'ensenyés quatre coses bàsiques, entre elles la que em porta de corcoll sempre: saber moure les cames correctament, que les acabava sempre duent penjant.

El curset va anar prou bé, o això vaig notar. Evidentment no puc dir que nedi molt i molt bé però com a mínim les meves habilitats ara són suficients. I això ho he notat ara; ara que per la inoportuna lesió de genoll he hagut de canviar els meus hàbits d'exercici i, com  a mínim mentre estic de "baixa" la natació és ara la meva activitat aeròbica principal.

I he passat de la meva fòbia infantil, a les 25 piscines de sessió llarga fa uns anys a les 80 d'ahir al matí, això si, no pas seguides, descansant 1' cada 20...però no està pas malament no? Estar gairebé una hora seguida nedant semblava una quimera per mi, i mira, poc a poc s'ha anat fent...i és que gota a gota s'ompla la piscina, vull dir... la pica.

divendres, 1 d’abril del 2011

bocamoll

Ahir sentia, mentre rentava els plats, al "Tu diràs" de RAC1 com en Joan Maria Pou deia que avui (per ahir) era un dia difícil pels culés bàsicament per dos motius: per l'eliminació del Barça de bàsquet de l'Eurolliga (recordem que això implica que no serà present a la Final Four que s'organitza a Barcelona, al Sant Jordi) i per l'actuació desafortunada del President.

Doncs si, el bo d'en Rosell la va ben espifiar ahir al matí. L'home tranquil, aquell que no fa declaracions, que amb prou feines concedeix rodes de premsa, aquell al que li reclamàvem a vegades que sortís a la palestra quan des de Madrid s'atacava el Barça, el mateix de tots aquests episodis és el que ahir es va envalentonar i apa, bagenada al canto.

Per qui no ho sentís, resulta que el president del Barça estava en un acte de presentació d'una campanya de recollida d'aliments pel Banc d'Aliments i, en una mena de porra, havia de pronosticar el resultat de la final de la Copa del Rei de futbol entre el club que ell presideix i l'etern rival... doncs ni "corto ni perezoso" etziba un "5-0" i hi afegeix "per no perdre la costum". Patapam.

Ahir enb Guardiola i els jugadors devien estar emprenyats com una mona. Porten temps i temps mostrant una altra manera de dir les coses, respectant el rival, sense paraules altives ni malsonants, fent gala d'una humilitat no comú en el món de l'esport professional...i mira, tot per terra per culpa del seu presi.
No ens queixem ara del que diguin des de Madrid, ara posaran el club a "caldo" perquè el seu màxim representant ho ha facilitat...o no faríem el mateix si qui digués això (en sentit contrari, obvi) fos en Florentino? Hem donat carnassa als voltors de la Caverna mediàtica, per tant, ara muts i a la gàbia, i això si, a creuar els dits perquè el 20 d'abril en Rosell no es converteixi en el nou icono del "bocamollisme" com ja van ser Vicente Boluda ("el partido contra el Liverpool será un chorreo"), José Mª del Nido ("no comeremos a los leones" en la final de Copa del Rei contra el Bilbao) o Sergio Ramos("a estos del Olimpic les metemos 4 como mínimo" i van acabar els blancs eliminats).

Ja ho diuen que "tothom és amo del seu silenci i esclau de les seves paraules"... doncs Sandro, t'has ben "autoesclavitzat"...aixòs si, tant de bo els teus desitjos es compleixin!!!