la llei de Murphy en el corredor

Hi ha pocs esports i activitats físiques que requereixin tant poca preparació/material com el running; de fet, unes bones bambes (tema peus és molt important) i roba còmoda i apa, som-hi a fer esport.

També és veritat, però, que els esportistes, malgrat siguem amateurs, tenim el nostre propi ritual adquirit a partir de repetir moltes vegades hàbits propis a l'hora de realitzar l'activitat o bé curioses manies adoptades des del dia que aquell entrenament ens va sortir bé o vam tenir èxit en tal o qual cursa.

Ahir tocava entrenament. Estic seguint un pla que m'ha de portar a superar, amb èxit, una mitja marató que s'ha de fer a Girona el 8 de maig. Segons el pla em tocava una tirada llarga (molts kilòmetres a ritme suau) de 11 km a 6'25'' el km. Mal dia ahir a priori perquè a l'habitual pizza de dissabte vespre hi havíem d'afegir el dinar familiar que vam tenir ahir que, malgrat no ser excessivament copiós, si que hipercalòric ho havia estat (pica-pica, pollastre a l'ast i gelat i bronwnie i coca de postres).

Però bé, tocava còrrer i encara amb més raó per la necessitat de cremar les calories ingerides de més. 18:40h i surto de casa, amb les malles llargues i el paravents a sobre de la samarreta tècnica i és que a Roses porta tot el dia bufant un fort vent, no hi ha cosa que emprenyi més als corredors que el vent, i més si és fort i a ratxes com el d'ahir. Enfilo passeig marítim avall i no havia arribat ni al km1 que començo a notar "flato", primer unes punxades lleugeres, després s'intensifiquen al mateix temps que van apareguent nous punts on noto les punxades...però fins a quants punts podem notar les punxades del flato?

Kilòmetre 3 de cursa i el meu mp3 es queda sense bateria. Ostres!!! Jo em pensava que el portava carregat del dia anterior però ja veieu, estava equivocat. M'encanta escoltar música mentre corro. Al meu mp3 hi porto pots menys que una antologia del heavy...de Gun's'roses a Iron Maiden, passant per versions heavys de Beach Boys, la força de Metallica o alguna cançó aïllada de Bruce Springsteen i U2. Doncs res, em queden per davant 8 llargs km sense la companyia d'aquests astres.

Lo més fotut, però, està per arribar. Queda molt poc, un kilòmetre mal comptat. El ventre m'està apretant; malgrat abans de còrrer ja havia anat de ventre (perdoneu la sinceritat en aquest moment eh?) els moviments causats pel còrrer ja feien efectes laxants...i, perdoneu la comparació eh?, però era com les contraccions; si si les meves particulars contraccions es donaven cada cop més sovint, duraven més i amb més força....en resum, que vaig arribar just a casa, molt just (m'havia plantejat, ja que corria pel passeig marítim fer una pausa evacuadora a la sorra...però el civisme va poder més).

Això si, malgrat tot, entrenament completat i amb èxit, malgrat que en Murphy no volia (o potser si i totes aquestes dificultats no eren si no reptes nous a superar?).

autocrítica i humilitat

Vet aquí dos valors que, massa sovint, s'obliden en una vida tan competitiva com la que estem vivint; i més, clar està, en l'esport professional (la màxima expressió de la competitivitat). Si parlem de la nit i el dia en aquest aspecte, si parlem de dos extrems que reencarnen posicions totalment contràries parlaríem, clar està, d'en Guardiola i en Mourinho.

Aquest post es podria escriure segurament després de cada jornada de lliga però ahir es que van haver-hi diferents circumstàncies que el feien un tema ideal per l'escrit d'avui.

Cas del Barça; l'equip culé es presenta a jugar a Mallorca amb quatre baixes molt importants en el seu equip teòric titular: Xavi, Valdés, Puyol i Alves. Durant tota la setmana Guardiola reitera que té confiança en tots els jugadors de la plantilla i qui surti a suplir les baixes ho farà igual de bé i que, en cap cas, l'absència dels quatre lesionats serviria d'excusa per si l'equip perdia en un desplaçament a Mallorca que, vist les actuacions de l'equip balear com a local, no era pas precisament senzill.

Resultat: victòria del Barça 0-3 i en Pep que, en sala de premsa, fa equilibri entre tirar floretes al seu equip i també fer certa autocrítica en el sentit de que als seus homes els va costar molt entrar al partit.

Cas del Madrid; visita a La Corunya. L'equip ve de fer un bon resultat a fora en Champions (empat a 1 a camp de l'Olimpic de Lió). Per escalfar la jornada de lliga diu que el Barça es veu beneficiat pels horaris. El Madrid no fa un mal partit però acaba sense poder marcar cap gol, coses del futbol; Mourinho marxa del camp sense saludar ni a Lotina (entrenador rival) ni a l'àrbitre i en roda de premsa carrega de nou pel fet que l'hagin obligat a jugar en dissabte (va tenir Champions, si, però va ser dimarts eh?) i que qui fa els horaris ja sap ben bé a qui ha d'afavorir, en clara referència, de nou, al Barça.

D'autocrítica? 0 de 0. Humilitat? no apareix aquesta paraula al diccionari de Mourinho (de fet va dir que Deu pensaria d'ell que és collonut). Amb actituds com la d'aquest senyor, gran entrenador, no dic que no, s'entén com el Barça (i el seu entrenador) malgrat sigui tan superior als rivals, malgrat els intenti guanyar per 5-0 millor que 3-0, etc.. acaba sent més estimat i respectat que el Real Madrid i entrenador.

Ah, i dues cosetes sobre el tema d'horaris perquè Mourinho comenci a pensar-se una nova excusa. Primer, el Barça juga dimecres contra el València a les 22h i el Madrid el dijous (un dia més per descansar no?); i segon, el Barça de bàsquet juga dijous vespre (nit amb canvi horari) a Israel, guanya a la pròrroga, divendres viatja a Barcelona i ahir dissabte a les 6 de loa tarda té un partit contra un dels 3 millors equips de la Lliga (el Caja Laboral de Vitòria)...i ejem...guanya de 23...com deia aquell, "no hase falta disir nada más".

la setmana "marrón" (1)

Estem a dos dies de que els pares que tenim fills en edat escolar "descobrim" les conseqüències d'una de les decisions més polèmiques de l'anterior conseller d'educació (i per extensió del govern) com va ser la "setmana blanca".

La idea no és dolenta (ara sé que molts se'm tiraran a la jugular); el calendari escolar és una de les coses més irracionals i retrògrades que queden en el nostre país (3 mesos de vacances a l'estiu, un període de quasi 20 dies per Nadal i després sovint més de 3 mesos sense cap festa, etc.). No sé, des que sóc petit que sento que diuen que es miraria de canviar el sistema i mai s'havia fet; com a mínim l'Ernest Maragall ho va intentar. Potser no de la millor manera? Potse sense consultar-ho amb els agents implicats? (en aquest punt la meva més sincera crítica als sindicats de mestres, que NO als mestres que consti, pel seu constant posicionament en contra del que ve i venia de la conselleria).

Si en altres països de l'entorn (França sense anar més lluny) funciona, perquè aquí no hauria de reeixir una setmana de desconnexió dels estudiants enmig del període més llarg sense festes? Entenc que pels pares és un problema afegit (d'aquí que al títol del post hagi canviat els color de la setmana) però cal també que la societat s'adapti als canvis, i la cosa és lenta. Per exemple, moltes empreses ara ja no fan vacances tan llargues a l'estiu i permeten fer vacances per Nadal, doncs racionalitzant una mica tot plegat es podria mirar de flexibilitzar que els pares poguessin agafar alguns dies de festa durant la setmana blanca. No sé, cal ser imaginatiu. Ahir sentia que a França van tardar fins a 5 anys a adaptar-se i acceptar naturalment aquesta setmana blanca; aquí ja no hi haurà opció, el nou govern ja ha anunciat que se la carrega de cara al nou curs

En soc conscient que en una època de crisi que ara surtin noves despeses de casals/colònies/activitats extraescolars no ajuda gens a l'economia familiar. Hi ha coses curioses com que la gent "paguem" normalment a les escoles durant el mes (inclòs el menjador) i ara, per fer activitats a la pròpia escola hagis de tornar a pagar. Això ja serien altres discussions. Sap greu veure com des del govern no es subvencionen les activitats d'aquesta setmana per la gent que no pugui demanar vacances de la feina; sentia ahir que la mitjana d'ajuda per cada nen és de 4 irrisoris euros, millor no mireu l'ajuda que va fer el govern a Spanair perquè això si que us deixaria blancs. Demagogia? No, racionalitat.

el meu cap

Avui segon i últim post que parla de l'empresa on ara estic treballant. I és un post que dedico al cap de l'empresa, a en Peter. Abans de seguir, que consti que no sóc sospitós de fer-li la pilota, bàsicament perquè ell ni sap que faig el bloc ni sap res de català, excepte "bon dia" que és com comença sempre els mails que m'envia.

En Peter és un cap atípic, com a mínim pels caps que sents que corren avui en dia; l'empresa que dirigeix la va començar ell sol, i això fa que s'estimi la feina com poca gent. Però compte, ho dic en un sentit positiu, no és ni un esclau de la feina, ni un estressat compulsiu, etc... simplement s'estima el que fa i denota passió en el dia a dia.

Viatja molt, el fet de tenir sucursals a 4 països i que els esponsors que encarreguen (i paguen) els estudis que fem són d'una dotzena de països fa que estranya sigui la setmana que no fa un viatge; aquesta setmana li ha tocat Girona, i des de dimecres fins avui ha estat amb nosaltres. Una xerrada de feina amb ell acostuma a tenir més comentaris positius, optimistes, que no pas negatius; és la tipica reunió que quan acabes ja et posaries a treballar de seguida. Els comentaris que de tant en tant deixa anar et carrega de forces, et sents valorat...importantíssim en un món tan competitiu com és el que ens toca viure, i més en aquests moments de crisi.

Continuament li preocupa com es senten els treballadors de la seva empresa; si estem còmodes, contents...ens pregunta sovint la nostra opinió sobre coses que ha d'acabar de decidint ell, però t'ho pregunta.

Li encanta parlar de coses que no són feina: política, economia, situació global, records, i s'obre a parlar de la seva vida personal, de coses que fa en el dia a dia, si hi ha empatia amb l'interlocutor. Malgrat sigui anglès, el fet que estigui instal·lat a Gal·les de fa anys fa que sigui sensible a determinats aspectes identitaris, com per exemple la llengua. Per mostra un parell de botons: ahir vam estar amb un notari a Girona per uns papers que ens havien de fer, i va ser ell que li va preguntar al notari com és que els documents estaven en castellà i no en català; i a la web de l'empresa, la informació de la sucursal de Girona es pot consultar en llengua catalana.

Obviament, com a tots els "jefes", li preocupa molt els diners, i podríem dir que tot lo que proposes comprar li sembla clar...però suposo que si no ho considerés així ja no podria ser "jefe", no?

i2L Research Ltd

Avui dedicarem el post a això que veieu al títol: i2L Research Ltd; és l'empresa on treballo, al Parc Cientific i Tecnològic de la UdG. Per què avui parlo de "feina"? Primer: perquè és qui em paga; segon: per petició de l'Àlex, en Txapulin, un dels lectors més assidus del bloc; i tercer: aprofitant que el cap de l'empresa és aquí i ahir vam estar fent gestions junts (igual demà parlo d'ell).

i2L Research Ltd és una empresa que es dedica a fer proves d'eficàcia d'insecticides, larvicides, muliscides, (biocides vaja) i repelents. Ni fabriquem ni som competència de les empreses que es dediquen a l'estermini de plagues, sinó que el que fem és fer proves de camp o laboratori (a Girona de moment de camp) per provar l'eficàcia dels productes que les empreses químiques fabricants necessiten fer abans de comercialitzar els seus productes.

La seu central de l'empresa és a Cardiff i té sucursals a Newcastle, a la República Txeca (no poso el lloc exacte perquè la ciutat té un nom compost i amb moltes consonants...i no me'l sé de memòria) i des del juliol de l'any passat a Girona. No és una empresa massa gran, de moment, a Girona som 2 treballadors (jo a temps complet i la Silvia a temps parcial), a la República Txeca 3, a Newcastle 6 i a la seu central 9, però l'increment de feina esperat pel futur proper (si si, hi ha crisi però sembla que ens ve força feina) sembla a ser que ens portarà a crèixer.

Vaig visitar la seu central l'octubre passat; un edifici cuco, en un parc científic diferent al nostre, a Cardiff cada empresa està en un edifici. I allà tenen de tot, sales de cria de bitxets (per als qui faci fàstic les paneroles penseu que allà tenen 2 habitacions on només es dediquen a criar aquests bitxets jejeje), un laboratori, despatxos, sales amb màquines especials per provar insecticides amb esprai, etc...

I com va anar a petar l'empresa aquí i jo a dins? Doncs des del grup de recerca de la UdG on hi era jo fins el setembre passat ja s'hi havia col·laborat algun cop; en Peter, el cap, un dia va adreçar un mail al meu director de tesi, en Crisanto, dient que tenien una plaça (tipus beca) per anar a Newcastle a fer una estada de 7 mesos i que després estudiarien la possibilitat d'establir-se al Parc de Girona. Ja que se m'acabava el contracte a la Universitat i veia això com una possible sortida, després de parlar-ne amb la dona i que ella m'animés a fer-ho vaig contactar amb ells i començar a preparar-me per marxar al juliol passat i durant 7 mesos.

El fet de tenir dos nens petits i que la combinació d'horaris de vol + feina feia que pogués venir a Girona de dissabte tarda a diumenge migdia va fer que intentés negociar amb ells el fet de poder treballar per exemple dues setmanes seguides i després tenir 4 dies de festa, etc... Total que en mig de les negociacions em van dir que ja havien trobat un altre candidat (xofffffffff, galleda d'aigua freda)...però a l'endemà van dir que miréssim d'establir-nos al Parc i que si jo volia portar la sucursal que endavant... I aquí em teniu, fent de tot, d'administratiu, de treballador de camp, de "cap" de la sucursal, de treballador de la neteja ja que el despatx s'ha d'anar netejant, de "noi dels cafès", de comercial...del que faci falta.

Casualitats de la vida; reconec que vaig tenir molta sort en que em proposessin aquesta feina però suposo que has d'estar en el lloc X en el moment Y...i treballar-t'ho una mica perquè si no haguessin vist la meva voluntat de voler treballar en l'empresa (anant 7 mesos a Newcastle) n'estic segur que no m'haguessin proposat estar on estic. 

on eres tu el 23-F?

Avui és una efemèrida col·lectiva especial. Aquestes efemèrides són aquelles que es recorden any rera any per la importància que van tenir no per un mateix, sinó per tot un país, per tot el món, etc. Un exemple d'aquest tipus d'efemèrides? l'11 de setembre i l'atac sobre les torres bessones.

Avui també és una data especial. Sembla que quan hi ha aquestes efemèrides el que està de moda es preguntar: "on eres /que feies / com vas viure els 23-F?" Precisament ahir estava amb dos companys de feina que en sentir per la radio que avui feien un programa especial sobre el 23-F van començar a dir que si eren uns pesats, que si cada any el mateix...potser si, però aquest any fa 30 anys de l'intent de cop d'estat (xifra rodona) i els meus coompanys cap dels dos arriba a aquesta xifra; per tant, dues conclusions: a) m'estic fent gran i b) les efemèrides col·lectives, perquè siguin especials, les has d'haver viscut.

El 23-F del 1981 tenia jo 6 anyets, per tant, m'enrecordo més què solia fer els caps de setmana, quins eren els meus amics que no pas exactament què vaig fer aquell dia. Si que recordo, però, estar al menjador del pis que teníem a Girona (C/Orient 33, 2n 3ª), assegut en un sofà negre (pelut) que teníem i mirant la tele; suposo que en teoria devien fer dibuixos animats però que havien interromput l'emissió per informar de l'intent de cop d'estat. Si que recordo que hi havia la meva mare al menjador, dreta, i preocupada mirant la tele (la meva germana, petitona ella, devia estar fent trastades al "parque" perquè no la recordo jo al menjador i el meu pare devia estar treballant).

Amb el temps he entès la cara d'estupor que havia fet la meva mare i he entès la importància que va tenir el moment per la incertesa que es va produir: feia poc (6-7 anys) que s'havia acabat la dictadura i arribava la democràcia...faria allò involucionar de nou la situació? Hi ha coses clares en el relat de la història i hi ha coses que suposo que mai sabrem, toca als historiadors interpretar els perquès, qui, com,... però vist en perspectiva, menys mal que la "xapussa" de cop d'estat no va reeixir, si no ara potser no seria tant diferent la nostra situació que la que han viscut països com Tunissia, Egipte, Liban... Qui hagués estat el nostre Gadhafi? De cap d'estat tenim el rei que mira, fer no fa res, però com a mínim no és un psicòpata dictador com el libanès en qüestió.

I vosaltres, on éreu el 23-F?

independència: sentiment o practicitat?

Caram quina pregunta per ser les 6:35h del matí, eh? Si començo el dia amb aquesta profunditat en els arguments, no em vull ni imaginar com l'acabaré. Bé, ara seriosament, aquest post ve arrel d'una conversa de cafè post-dinar ahir a la facultat.

De fet, quan m'hi vaig afegir la conversa ja estava en marxa i, inhabitual en mi, no hi vaig posar massa cullerada (només una mica) i em vaig dedicar més a escoltar els arguments entre qui defensava una tesi i l'altra, entre qui defensava que a la independència s'hi arribaria a partir del sentiment o bé s'hi podia arribar a partir de que els ciutadans entenguessin que era una qüestió pràctica.

Les coses no acostumen a ser ni blanques ni negres, si no carregades de matisos. Si ens parem a rumiar-hi portem una bona ratxa de trepitjades a la nostra autoestima; només a tall d'exemple i sense parar-m'hi massa estona: sentència de l'estatut, atac als resultats dels premis Goya, entrenadors criticats per parlar en català, TV3 es deixa de veure a València, reacció a la reunió Mas-Zapatero...etc..etc... Ha fet tot això augmentar el sentiment independentista?

Doncs no és tan clar, a les eleccions del passat novembre no es va pas notar; els partits clarament independentistes van baixar la seva força electoral i si, és veritat, va guanyar una coalició en la que un dels partits que la formen té com a ideari augmentar l'autogovern (potser fins i tot molts d'ells apostar per la independència), però de no tan alta volada, i tenint present que l'altre partit de la coalició no aposta per la independència.

En l'argumentació d'ahir es llançava una pregunta interessant: si hi hagués concert econòmic, la gent que vol ser independent per causes pràctiques (que els nostres impostos es gestionin des d'aqui) voldria realment ser-ho? Ostres, aqui ja entren altres valoracions a tenir en compte com la solidaritat entre regions, quin % del que paguem ha de retornar, etc...

L'independentisme és un sentiment, això està clar, o almenys jo ho veig així; que l'argument econòmic pugui fer realment que algú es defineixi com a independentista hi ajuda, però no hauria de ser l'únic. D'acord que avui tot es mercantilisme, però deixem com a mínim que els nostres ideals vinguin des del sentiment. Ara bé, busquem també la practicitat perquè si només ens quedéssim amb els sentiments celebrant la diada Nacional un dia a l'any podríem quedar satisfets i no, això mai, en un camí cap a l'independència final cal fer passes decidides i impregnar cada aspecte del dia a dia de practicitat, perquè si no des de les espanyes s'acaben burlant dels nostres sentiments. Potser si mai poguéssim gestionar els nostres recursos ens pendrien amb més seriositat i rigor...però sovint ho veig tan lluny.

En fi, per acabar, deixeu-me dir una frase de les que es van dir ahir en la tertúlia-cafè: entenguem la independència com a "a favor de" i no " en contra de".

els reptes que venen

De tant en tant vaig posant per aquí els reptes (esportius) que un mateix s'ha fixat de complir en el futur. Us confesso que la meva idea inicial era (i encara és) fer un bloc específicament d'aquests reptes esportius i anar penjant informació dels meus entrenaments, material que faig servir, resultats de les curses/reptes, etc... No descarto fer-ho (realment sóc  molt tossut), però ara per ara portar un bloc actualitzat a diari ja és prou "lligat" com per crear-ne un altre.

Si m'aneu llegint sabreu que la setmana passada vaig completar la primera cursa de 10 mil...i les sensacions/resultats van ser prou bons tenint en compte les meves previsions inicials. I clar, si parlem de reptes vol dir no acomodar-se mai i un cop n'assoleixes un possar-te'n un de nou. El que m'he posat ara és doble, una carrera de 10 mil i una mitja marató.

Ep, coses sèries eh? A veure, no sempre s'ha de còrrer buscant fer una bona marca. Quan em plantejo fer una mitja marató per primer cop és per acabar-la, no per anar a buscar una marca. I això penso fer el 8 de maig (o com a mínim això és el que, a dia d'avui, vull fer). Per aconseguir-ho segueixo un pla d'entrenament que té en compte diversos aspectes meus i de la propia cursa que vull fer; aquest pla em porta a entrenar 4 dies per setmana.

Bé, no seria correcte l'afirmació d'entrenar 4 dies per setmana, millor seria dir còrrer 4 dies per setmana, dels altres tres dies un el faré servir per descansar completament i els altres dos faré algun altre tipus d'entrenament (natació, rem, peses, etc...).. Tot per fer que el meu cos s'acostumi a l'esforç, perquè s'acostumi a cremar calories més eficientment i, al mateix temps, em vagi fent perdre aquests kilos que encara em sobren (eiiii, i això que n'he perdut una vintena en dos anys eh?).

La regla de tres és fàcil, a més pes, més pateixen les articulacions quan corro ja que han de  suportar més kilos, i per tant, més patiran els meus genolls i el meu Aquiles, ja lesionat de manera "crònica". Tinc dos mesos i mig per preparar-me per la mitja marató de Girona, segons el planning que segueixo, podria fer aquells 21 km a 5'30" el km...ja hi firmo ara mateix. A mig camí d'aquella data tinc una nova cursa de 10 km, el 3 d'abril, a Girona també...i en aquesta ja haig de baixar, espero, de 5' el km...tot és posar-s'hi.

Doncs apa, queden escrits aquests reptes, ara, si no els aconsegueixo, ja m'ho podeu retreure...però no us hi jugueu res en contra meu eh? ho dic per vosaltres, perquè perderíeu l'aposta.

apunts de bàsquet

No cal que us digui, als que em coneixeu, que el bàsquet és una de les meves grans passions. Amb aquest, i si no em descompto, porto 20 anys ininterrumputs com a entrenador de bàsquet i 20 anys ininterrumputs com a aprenent de bàsquet.

Clar, 20 anys donen per molt i com que aquest bloc tampoc ha de ser un "baul de los recuerdos" doncs tampoc cal mirar massa enrera. Si que és veritat que en tot aquest temps he tingut temps per entrenar a una munió d'equips diferents de bàsquet: masculins i femenins, seniors i minis, professionals i amateurs, etc. De cada equip se n'aprèn, de cada situació se n'ha de treure una valoració positiva...aii de l'entrenador que es pensa que ho sap tot!!!

Els últims 3 anys he estat en un equip professional femení: obviament, per a qualsevol entrenador, això és com una fita i malgrat que el meu paper sempre fou el d'entrenador assistent i per tant, potser secundari de portes en fora, sé que vaig ser honest i que vaig treballar com el que més. Després, per circumstàncies de la vida, algunes volgudes i pensades, i d'altres que encara a hores d'ara no m'explico, la meva etapa allà es va acabar i començava un nou repte, a Roses, a 3ª catalana.

Si si, un salt de 5 categories de cop, de Lliga Femenina a 3ª catalana, de fer 8-10 sessions a fer-ne 2 i encara, de tenir sempre 12 jugadores a la teva disposició a no saber si serem 4 o màxim 8...però tant em fa (ja us vaig dir fa un temps en un altre post que el gran Pesic em va dir: "bàsquet és bàsquet", i obviament, ho subscric).

Faig avui aquest post perquè ahir crec que vam fer el millor partit de la temporada. Ahir vaig ser conscient per fi que l'equip començava a jugar com volia jo que jugués, i que les jugadores creien el que feien. I això, creieu-me, és un gran pas. Som un equip jove (8 jugadores, la més gran de 23 anys i 3 de 16)...tenim moltes limitacions per entrenar (jugadores fora per estudis, poques sessions d'entrenament...) però hi ha intangibles que ho compensen tot: la il·lusió que transmeten, l'esperit de superació, l'alegria que mostren quan fan la feina ben feta...i això, sovint, en el bàsquet professional desapareix.

No sóc massa donat a l'elogi, perquè crec en la màxima de que "l'elogi debilita", per tant, espero que cap jugadora meva llegeixi el post, i si ho fa que vegi en això el primer pas cap a un llarg camí que ens ha de portar allà on el nostre esforç ens porti. Felicitats noies.

por a la democràcia i tics antidemocràtics

Abans d'ahir van passar dos espisodis d'aquells en els que un planteja realment que cony fem empassant-nos el que ens empassem com a catalans. Són dues questions que minen un cop més la paciència de qui, com el que escriu, voldria ser membre d'un estat independent català però que a la vegada el carrega de raons per no decaure en l'intent.

Anem per pams; el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit la denúncia del govern espanyol contra la Llei de Consultes que, un cop més, va ser aprobada al Parlament de Catalunya. Un cop més es tomba el que decideix, democràticament, el Parlament que entre tots els catalans vam votar perquè ens representés. No passa res no? Una mostra més de que (i perdoneu l'expressió però els que seguiu "la Competència" a RAC1 ho entendreu) se'ns pixen a la boca i hem de dir que plou.

 No cal que ens enganyem, un dels motius pels quals el Parlament català va promoure la Llei era per un dia poder fer un referéndum (consulta) sobre la independència de Catalunya; encara que evidentment la llei seria vàlida per quasevol consulta que s'aprovés de fer. Les raons dels detractors de la Llei és que el ciutadà ja pot decidir, cada quatre anys, amb les eleccions. Fal·làcia!!! Els catalans cada quatre anys decidim en vers un programa electoral (dins del qual obviament hi ha propostes que no es faran mai) però durant la legislatura van apareguent aspectes pels quals podríem i hauríem de dir la nostra no? Por a la democràcia? Por al que direm els catalans si se'ns pregunta?

L'altre aspecte ha estat el tancament de TV3 al País Valencià. No se m'acudeix una explicació lògica a tal fet; coherent si, perquè es veu que TV3 emitia "il·legalment" al País Valencià...però qui va decidir que emitia il·legalment? premi, el govern d'en Camps, just el que ara ha oficialitzat el tancament. Tancar un canal de televisió pública no és un atac a la llibertat d'expressió? No van dir això els peperus quan Chavez (un gran "democrata" per alguns, no per mi) va tancar les emissores que no li eren afins a Venezuela. Que pretén en Camps amb això? amagar la merda que li cau a sobre, que no es poca? No sé, si fos un país com cal ahir ja estaria emetent de nou TV3 allà...però què hi farem, em sembla que seguirem sent un país de pandereta per molts anys.

On està el límit?

No sé on està el límit, només sé on no està. Gran frase eh? No, no és meva, no m'atribuiré mèrits que no em pertanyen, tot i que subscric la sentència al 100%. Aquesta frase l'he extreta del llibre "On està el límit?" de Josef Ajram (editorial Plataforma).

Si teniu l'oportunitat llegiu-lo: no és un gran llibre en el sentit que estigui molt ben escrit (segurament l'autor, té mil facetes on es defensa millor que en l'escriptura), ni és un gran manual filosòfic, ni d'autoajuda, ni és una biografia ben estructurada, ni passen coses... o, per dir-ho d'una altra manera, és una mica de tot això i més. No guanyarà un Premi Nadal ni un Sant Jordi, però guanya el cor de tothom qui el llegeix.

Qui és Josef Ajarm...doncs un broker, o com és defineix en un capítol un day-trader...però és més que això, ara li paguen per fer esport. És un ultraman. Qui neda 10 km, va en bicicleta 421 km i acaba fent uns 80 km corrent (dues maratons, vaja) és mereix la denominació d'ultraman. L'autor podria fer un llibre on expliqués fil per randa les seves actuacions, on s'autovanagloriés dels èxits...però no, l'autor parla de reptes, de la força de voluntat, de com ha arribat a ser això, un ultraman; però parla també de les seves debilitats, i de com les va vèncer.

Haig d'admetre que quan el meu amic Borja (que ja avanço que, si vol, es convertirà en un altre ultraman...) em va parlar d'aquest llibre a l'autor ja el coneixia d'haver-lo llegit en algunes de les revistes que compro, però res a veure en la sensació que et queda després d'haver devorat el llibre (no té mèrit això, són un centenar de pàgines amb lletra grandeta). Un cop passes l'última pàgina dóna ganes d'agafar les bambes de còrrer, calçar-te-les i començar a còrrer, rollo Forrest-Gum...però no còrrer per còrrer, sinó còrrer buscant un motiu: ser feliç, superar-te, reptar-te a tu mateix...perquè això està clar, el límit no el trobaràs.

No hi tinc pas comissió, us ho asseguro, però doneu-hi una ullada si podeu; a més cal dir que en Josef ha rentabilitzat d'alguna manera la seva passió (http://www.josefajaram.es/), ha fet de la frase del llibre un leitmotiv (és nota que el paio de negocis i mig entén eh?)...i entre el merchandaising, una pulsera; una pulsera que en Borja em va regalar i que la duc ja sempre a sobre; així quan enmig dels meus reptes, (preparant uns 10km, una marató o un triatló, el que sigui) em senti sense força, estigui a punt d'arribar al límit... veuré la pulsera i sabré que encara no l'he trobat aquest límit, si no que simplement he trobat on no és.

l'histrionisme culé

Un cop més queda demostrat que cada persona és un món i, dit sigui, un món complexe i canviant. Ahir el Barça va jugar l'anada dels vuitens de final de la Xampions (sé que no s'escriu així, però em venia de gust fer-ho) al camp de l'Arsenal, un dels grans d'Europa. El resultat, ja el sabeu, 2-1 pels gunners i ara tocarà remuntar el 8 de març al Camp Nou.

Per qüestions d'horari la "prèvia" l'escolto a la radio tot pujant a Roses. Els periodistes (escolto RAC1) són moderadament optimistes, exposen els seus motius i els hi compro, hi estic força d'acord; el que és bo, però, és escoltar els missatges (via SMS, via twitter, via facebok) que l'audiència els fa arribar. Si haguéssim de classificar-los diríem que un 50% són moderadament optimistes, un 45% exageradament optimistes/inconscients, són de l'estil: "els n'hi fotarem 5", "no passaran de mig camp"... i sempre hi ha un 5% (potser menys però és per quadrar numeros) que són pessimistes de mena, dels que es posen la tirita abans de fer-se el tall, dels que ja patien perquè jugava Maxwell, com si aquest noi fos el primer partit que juga.

I que passa al final del partit? Doncs que vist com han anat les coses, els moderadament optimistes segueixen sent-ho i creuen que el 8 de març això es pot aixecar, els exageradament optimistes/inconscients acostumen a canviar el sentit del seu discurs 180º i creure que el Barça comença a estar en crisi, que l'empat a Gijón ja era un avís, que menys mal que els de l'Arsenal van fallar (com si els del Barça no ho haguessin fet), que quin paquet és en Maxwell, que si en Piqué des que va amb la colombiana ja no és el que era (aquí pot haver-hi alguna cosa d'enveja sana)... i els pessimistes de mena acostumen a començar la reflexió amb "ja us ho deia jo".

En fi, que en un món complex com és el culé hi ha d'haver de tot, i en dies com ahir surten tots a escena. Als que no saben a quin grup pertànyer els aconsellaria que fossin dels moderadament optimistes, l'equilibri és una qualitat que va bé en la vida, i l'optimisme ni us ho dic!!! Quines ganes de patir essent dels altres dos grups no?

carroussel de ximpleries

Us confesso que sovint, durant el dia, quan veig alguna notícia o bé quan em passa alguna cosa penso: "això és carn de bloc demà", no sempre la inspiració em ve quan sona el despertador, està clar. Però hi ha dies com ahir que un no sabria què escollir, podria ser pragmàtic i pensar a fer un tema cada dia i així tindria els posts dels pròxims dies assegurats, però com que la realitat ens sorprèn cada dia segur que em perderia coses.

Mireu, si no, el carroussel de noticies-ximpleries que tant al nostre país com al del costat van succeïr en un dia com ahir.

Em desperto rebent tweets de gent indignada amb intereconomia...hi entro i en efecte, per indigar-ne: encara cou a les espanyes que una pel·lícula catalana (i en català) hagi estat l'absoluta triomfadora dels Premis Goya. No només sembla, segons l'extremadreta mediàtica, que això hagi estat una concessió més de les que ens fa en Zapatero als catalans (??) sino que a més és una clucada d'ull al "lobby gay", segons paraules exactes extretes de l'article en qüestió. Vaja, que Villaronga guanya el Goya al millor director per ser gay...i a més és català...pecat doble, escomulguem-lo!!!.

El mateix dia que definitivament s'aprova la llei Sinde resulta que apareix una notícia que ha crescut d'una maner exponencialment demencial el número de webs que defensen, promouen, justifiquen els trastorns alimentaris (anorèxia, bulímia, etc...). Curiós, els adolescents del nostre país no es podran descarregar aquella cançó que tant els agrada però en canvi es podran registrar gratuitament en una pàgina on faran un concurs amb altres adolescents a veure qui perd més pes bevent només aigua i fumant. Demencial.

I ja a la tarda rebo nous tweets que em diuen que el conseller d'Interior, Felip Puig, anomena el seu germà nou director del Servei Meteorològic de Catalunya. O sigui, tot el que van criticar els convergents fa un temps quan en Carod-Rovira, en Quim Nadal, en Pascual Maragall.., "van enxufar" els seus germans ara resulta que és el que fan ells a la primera de canvi, escassament un mes i mig després d'arribar al govern. A més, carambola, el posa al capdavant de l'organ que, juntament amb la conselleria d'Interior, han de decidir en cada moment si apliquen o no la limitació dels 80 km/h...molt em temo que cada cop tindrem menys anticiclons a Catalunya...canvi climàtic? no pas..."xanxullos familiars"...? aposteu-hi.

qüestió d'honestedat

Dissabte tarda, roda de premsa posterior al partit Osca - Girona de futbol, en Raul Agné, l'entrenador del Girona FC s'aixeca indignat de la roda de premsa i se'n va. No, Agné no és Mourinho, no es va enfadar perquè li molestés una pregunta d'un periodista, es va enfadar per ser honest.

Les imatges han fet la volta a les espanyes (poseu Agné al Youtube i segur que us surt el video en qüestió) i, com era d'esperar, el pobre noi ha estat vilipendiat, insultat, menystingut, tatxat d'independentista radical etc... i l'Agné no és pas militant de la independència, ni molt menys, simplement és honest. De fet, dret a llei no és ni català, és de Mequinença, de la Franja.

Quan ell es va aixecar dient que "si no podia parlar en català no hi havia roda de premsa" simplement ho va fer perquè creia que hi havia un dret que s'estava vulnerant. Pel que va explicar ell mateix ahir, resulta que normalment els periodistes de mitjans catalans que volen declaracions en català s'esperen a la zona mixta (fora de la sala de premsa) però que havien arribat a un acord amb els aragonsesos que entrarien a la sala de premsa i que un cop fetes les preguntes en castellà les farien ells en català. On és aquí el problema? El problema és que un "cenutriu" (bonica parauloa eh?) va decidir que els pactes estan per trencar-los i va mostrar la seva disconformitat en que l'Agnés respongués a un mitjà en català (crec que era TV3) en llengua catalana.

Quan parlo de que és una qüestió d'honestedat ho dic perquè ho crec jo i ho creu el propi Agné:; de fet, va dir que si passés aquí a Catalunya, que un periodista vetés que es pogués contestar en castellà a una pregunta d'un mitjà de les espanyes faria el mateix, i també li donaria suport en aquest cas. Jo si que sóc independentista, i cada cop més, ho reconec...però no s'arribarà enlloc sense respecte per les persones, els símbols, les identitats...i si el periodista que va rebentar la roda de premsa no ho entén és el seu problema.

Curiosament Guardiola una hora més tard va fer el mateix a Gijón (un cop van acabar les preguntes en castellà en va contestar en català...i on és el problema?). En fi, millor ho deixo aquí perquè demà em sembla que el tema girarà per allà mateix...però amb el cine de protagonista...ja veureu ja.

els meus primers 10mil (2)

Ho vaig aconseguir!!! Uns 52 minuts i escatx després d'haver pres la sortida arribava de nou al davant del gimnàs Wellness a Girona, l'organitzador de la I cursa de Salut Urbana. Després d'haver fet deu kilòmetres, en els últims metres, tenia el suport del meu amic Borja (un malalt, en el bon sentit, de tot això) animant-me des de l'arribada; tots dos havíem assolit els objectius, diferents obviament, però ho havíem conseguit.

El fidel company d'entrenaments i curses (el pulsòmetre) m'indicava que havia fet el recorregut a un ritme mitjà de 5'10" el km.....20 segons més ràpid que la meva previsió més optimista. I no les tenia totes amb mi abans de començar eh? No ho vaig explicar ahir perquè no sonés a excusa abans de començar, però la nit anterior vaig dormir fatal "gràcies" als meus dos estimats fills que no feien sinó recordar-me que no pots plantejar-te un descans sense comptar amb els seus plors de mitja nit.

Al moment de la sortida ja vaig intuir el nivell que hi hauria a la cursa. Així com la Sant Silvestre veus gran quantitat de gent que possiblement no acostumin a anar a còrrer més que aquell dia, ahir ja era diferent; els 10 kilòmetres ja és una distància per a la qual has d'estar acostumat a còrrer, i a més hi havia límit de 90' per fer la prova, és a dir, caminant no es podia fer. El nivell era bo; fixeu-vos que us dic que vaig còrrer "ràpid" i només vaig quedar 126 d'uns aproximadament 160 en categoria masculina.

De les tres curses que he fet ha estat la que he arribat més sencer al final, vaig tenir la impressió que podia haver aguantat uns quants quilòmetres més, o dit d'una altra forma, podia haver corregut a un ritme més bo; com que no tinc velocitat haig de portar un ritme sostingut i no em va servir de res intentar augmentar el ritme en els últims metres. Mireu si vaig estar content del resultat de la cursa que per cel·lebrar-ho em vaig cruspir una pizza que va fer inútils les quasi mil calories que vaig perdre a la cursa...però bé valia una bona celebració no?

Ara el pròxim repte ja serà la cursa del carrer Nou, deu quilòmetres a còrrer el dia 3 d'abril; tinc ara quasi un més i mig per preparar-me...us parlo ja d'objectius? Doncs còrrer la cursa en menys de 50'..., és a dir, baixar quasi 3 minuts la marca d'ahir...no serà pas fàcil però, si ho fos, no seria un repte no?

els meus primers 10mil (1)

Avui serà un post molt curt, la necessitat apreta, d'aquí a 15 minuts haig de marxar de casa, però no volia fer-ho sense tenir l'habitual cita diària.

Sabeu que corro, que ara de fa un temps faig esport regularment, doncs avui tinc un d'aquells dies que segurament recordaré temps, ja sigui en positiu (espero) com si les coses van malament i en tinc un mal record. Qui sap? Avui faig la meva primera cursa de 10 mil metres!!!! Serà a Girona, la cursa que organitza el gimnàs wellness.

Després de 3 Sant Silvestres (dos a Girona de 5,4 km i una a Riudellots de 7,4km) ara em toca batre'm contra la distància "mítica" de l'atletisme popular. Falta una hora i 45 minuts per la sortida; la barreja ara és de ganes de fer-ho + nervis (no massa, això és veritat) per si sortirà tot segons el previst.

Els previs van alhora; el meu últim entrenament amb ritme va ser dimecres, divendres entreno suau, ahir vaig sopar pasta per tenir les reserves de glucogen als músculs a tope i ara m'acabo de menjar una llesca de pa petita amb formatge i pernil, sense oli ni tomata...i just abans de tancar la porta de casa un cafè...i que sigui el que déu vulgui jajaja.

I quina és la marca que espero fer? Si aconsegueixo fer els 10 mil en menys de 5'45'' el km estaré satisfet però si baixo de 5'30'' estaré hipersatisfet jajajaj....demà us explico que tal ha anat, ok?

En Pep, un cas únic

Aquesta setmana s'ha produït una de les notícies més esperades pels culés: la renobació d'en Pep Guardiola, l'entrenador. No per esperada deixa de ser menys notícia, i més quan això passa en un club com el Barça, que trascendeix l'àmbit purament esportiu.

S'han escrit milers de línies sobre en Pep i els valors que ha aportat, la importància seva en l'èxit del club, de com de bé gestiona la plantilla, de com cada jugador ha millorat amb ell d'entrenador (excepte un tal Ibrahimovic...i perquè el suec no va voler...), etc... A vegades s'ha exagerat una mica, però som un país que tendeix a l'exageració, tan en positiu com en negatiu. Una de les coses de les que se'n va fer un gra massa, al meu parer, va ser amb el tema del video motivacional abans de la final de la Champions a Roma: jo que he estat entrenador assistent d'un equip professional de bàsquet puc donar fer que aquests videos (i d'altres) en un esport com el bàsquet són força habituals, no els va inventar en Pep...i és que el bàsquet sempre va avançat respecte el futbol (apa, ja he fet la falca).

Si, però, que vull comentar dos aspectes en els quals trobo que en Pep és excepcional, o com a minim original. El primer és el tema de no voler concedir entrevistes. Recordeu una entrevista a algun diari, televisió o radio d'en Guardiola? Des del primer dia va dir que no coincidiria entrevistes, i a fe que ho està complint. Això, que podria ser interpretat com una falta de respecte cap a la premsa queda compensat en que les seves rodes de premsa no tenen ni una durada marcada ni un número màxim de preguntes, així tots els mitjans poden preguntar-li tant com vulguin i cap mitjà es pot sentir ni privilegiat ni menystingut pel fet de poder comptar o no amb una entrevista exclusiva de l'entrenador.

L'altre aspecte que volia comentar és el fet que només renovi any a any. En un món tan professionalitzat com aquest tots el actors (jugadors, tècnics...) busquen assegurar-se el futur i renovar o fitxar per tants anys com sigui possible, amb sous astronòmics i a més amb indemnitzacions més astronòmiques encara per si la cosa no va bé i els foten fora a mig contracte. Ell renova any a any, el sou serà astronòmic suposo, i què? s'ho té ben guanyat...i quan el club o ell decideixi que s'ha esgotat el que es donava marxarà i ja està, no fent un atracament a les arques del club com fan la majoria d'entrenadors a la majoria de clubs (i si no espereu a veure què passarà a can merengue). En Pep és honest, i això en l'esport professional és car de veure. Sempre parla del nosaltres més que del jo, i ell no està content ni renova si no ho fan els seus assistents, creu cegament en el treball d'equip i malgrat els flashos el senyalen a ell sap de la importància de la gent que té al darrera, i ho valora...i això també em fa una enveja...

"no me entero de naaa"

Ahir vaig haver de baixar, amb la meva dona, a Girona capital a fer certs encàrrecs, i vaig viure algunes situacions curioses que us volia comentar.

Situació 1. Lloc: seubdelegació del govern (exgovern civil). Vam haver d'anar allà perquè és on hi ha la seu de la Policia Nacional on tramiten els NIE (una mena de DNI per extrangers, i que necessitava pel cap de l'empresa on treballo). En arribar hi ha un guàrdia civil que et demana quin tràmit vols fer i et dirigeix cap a un lloc o cap a l'altre havent de passar, en teoria, un arc detector (com el dels controls de seguretat dels aeroports)...doncs vaja, que ens diu el guàrdia civil: "ustedes como hacen cara de buenas personas no hace falta que lo pasen"...si senyor, això són normes de seguretat i lo demés són tonteries.

Situació 2: Lloc: Hisenda. Segona trobada amb un arc detector. Aquí qui el controla, un treballador d'una empresa de seguretat privada, no se'n refia tant de la nostra cara i hem de passar el detector. I aquí començo amb el ritual: agafar la safata, posar-hi les claus, el mòbil, les monedes, el rellotge...Passo la maleta pel detector i em disposo a passar-hi la safata, em diu que no cal... com? de què em serveix treure el moneder amb les monedes si no ho passo pel detector? i si porto una navalla dins el moneder? En fi, em diu que no cal que em tregui ni l'abric ni el cinturó...li dic: segur? em respon: com vulguis. Gran resposta, però la meva encara va ser més gran: "ohh, com vulguis tu, de fet ets tu que manes no?"...interpelació seva "facis el que facis la màquina pita igual"...i tenia més raó que un sant. La màquina va pitar. Però ni ell ni la parella de guardies civils (quin fart de veure verd ahir) que estaven al seu costat van fer res. O sigui, que de fet, molt d'arc però podia haver portat alguna arma a sobre i entro sense problemes. Reflexió que li vaig fer a la meva dona quan vam seure a la sala d'espera: amb la gent que es deleeix per treballar i gent ocupant llocs de feina amb desgana...

Situació 3. Lloc: Hisenda. Pocs segons després m'adono que en agafar els meus objectes personals de la safata del detector he agafat unes claus d'un cotxe que no em pertanyen, m'aixeco i vaig cap els guàrdies civils a explicar-los el cas i quan quasi estic acabant l'explicació un d'ells, el jovenet, m'etziba: "no me entero de naaa"....mira, li perdono perque sembla el doble d'en Pedro, el jugador del Barça...el seu company em diu: "en castellano"...i em quedo unes dècimes de segon callat, les suficients com perquè hi afegeixi un "por favor" (si no m'hagués quedat callat i fent cara de circumstàncies ho hauria afegit?). Després d'un "ja hi som" que em va sortir de l'ànima li vaig explicar en castellà, de fet, els catalans tenim la sort de ser bilingües.

pluja seca

Aquest és el títol del documental que van passar ahir a "Sense Ficció"; sublim, brutal...quin gran documental!!! Us recomano de veritat que si no el vau vèure utilitzeu el servei de TV3 a la Carta, val la pena, de veritat.

Parlaven de la mediació internacional en el conflicte basc, fent però un repàs a les mediacions exitoses en els conflictes de l'Apartheid i en el d'Irlanda. De fet, la pluja seca (i d'aquí el títol del documental) és una mena de pluja típica de Sudàfrica en el qual es van dipositant petites gotes d'aigua sense pràcticament ni adonar-se'n un mateix, no es té la sensació de que plou...però ho fa. Així ha de ser la mediació d'un conflicte, no s'ha de notar que hi és, s'ha d'actuar amb la màxima discreció, però s'ha d'actuar.

Em va agradar veure com gent que havia mediat a l'apartheid ajudava als irlandesos i que tots dos ajudaven als bascos, es creava com una sensació de "ja que a mi m'han ajudat i ha estat útil faré jo el mateix". No vull tampoc fer un resum del documental, m'agradaria que el miréssiu, deixeu-me fer, això si, un parell o tres de comentaris.

Primer, em fa "por" pensar, com es pot intuir en alguns dels fets narrats, que determinada classe política (i serveis secrets espanyols) no els interessi que es pacifiqui el conflicte basc. I comentari a part pel sr. Barrera, del PP basc...va quedar retratat en les declaracions que feia al documental: defensor del ull per ull, de que un estat democràtic no ha de permetre una mediació internacional, etc...L-A-M-E-N-T-A-B-L-E. Tampoc l'actuació del govern i dels terroristes van estar a l'alçada de maduresa que van demostrar els protagonistes dels altres conflictes.

Segon, dues grans frases. Un dels mediadors en el conflicte irlandès va dir que ell no era un "peacemaker" (pacificador) sinó un "teamaker" ja que el que va intentar va ser preparar un tè (com a espai comú) perquè totes les parts en conflicte es poguessin seure al voltant d'una mateixa taula i parlar. Una altra va ser donada per un altre mediador quan la gent li preguntava si era "just" que s'alliberessin presos que havien comès assassinats va respondre: "no parlem de justícia, parlem de crear espais on les parts en conflicte puguin començar de 0 per donar una oportunitat a la pau"...deu n'hi do no?

I tercer...tant de bo l'esquerra abertzale (sota la denominació del nou partit: Sortu) ho aconsegueixin. Sortu significa "nèixer" en basc, tant de bo aquest sigui el neixement d'aquest espai on es pugui començar de 0.

ja era de preveure

Sovint les coses es veuen a venir d'una hora lluny, em refereixo a totes les crítiques que ha rebut en Mas (i, aqui si, per extensió, tots els catalans) després de la reunió a la Moncloa de dilluns passat. Contradiré en Puigcercós que en un tweet va dir ahir que millor no esmerçar ni un minut en rebatre a la caverna mediàtica de les espanyes, bé, de fet, el que faig aquí és desfogar-me...i això ja sabeu que de tant en tant és positiu.

Sabeu la frase "cornuts i pagar el beure?"...doncs així és com ens hem de sentir. O sigui, el president de la Generalitat va a Madrid a entrevistar-se amb el president espanyol per, bàsicament, dues raons, i segons la caverna que dèiem resulta que ha anat a fer xantatge o, com deia algú "a sacar tajada".

La primera de les raons era que l'estat es comprometés a ingressar als comptes de la Generalitat el que, segons l'Estatut es coneix com a "disposició general tercera"...per tant, són uns diners que estaven compromesos i que fa temps que ens deuen...i recordo que l'Estatut va haver de ser aprovat a Espanya, després de passar-hi el ribot (i no pas una sola vegada). La segona raó encara fa més riure (per no dir ràbia): vam haver d'anar a demanar permís per poder-nos endeutar!!!, tenint present, clar està, que tamt el deute com els interessos els pagarà la Generalitat.

No estem cansats que tot el que fem sigui regirat Ebre enllà?...jo si, i molt. No fa pas massa Andalusia va rebre d'un dia per l'altre 2500 milions d'euros del govern central...i ningú va aixecar la veu. De veritat ho dic, si us fem tanta ràbia els catalans i resulta que us estem "escanyant"...perquè no ens deixeu caminar sols? Quan ens aixequem cada matí, dins la nostra ment no hi ha vas l'ordre subliminal d'amargar-vos la vida eh? Simplement estem cansats de ser cornuts i pagar el beure...i no hi ha més cec que qui no vol veure.

Paradoxalment ahir al Parlament es va admetre a tràmit una proposició de declaració de Independència per part de Solidaritat Catalana...que no servirà de res? segurament...però l'esperança és l´'última cosa que s'ha de perdre...bé, la penúltima...l'última són els ideals.

abertzales, ara si

Doncs si, ahir per mi va ser la gran notícia del dia (per sobre, clar està, de la "xapussa" del govern convergent ambs els 80 km/h, i de la reunió-per-no-res de Mas-Zapatero): neix una nova esquerra abertzales al País Basc.

Però clar, la notícia és com neix, oposant-se frontalment a qualsevol tipus de violència en general i a la d'ETA en particular...senyors del PP, ho repeteixo? oposant-se frontalment a qualsevol tipus de violència en general i a la d'ETA en particular. I qui no consideri això una bona notícia potser és que només té una pàtina de demòcrata.

La tant sectària, retrògrada i viciada Llei de Partits, engegada per PSOE i PP, impedia a l'esquerra abertzales per no condemnar explícitament la violència, de presentar-se a qualsevol comptesa electoral; aduïen que no condemnar la violència és com estar-hi d'acord i que, per tant, donaven cobertura a ETA. Mireu, si voleu ser estrictes podem considerar que no condemnar vol dir estar-hi a favor...hem de ser molt estrictes però si voleu ho som: no seré jo qui doni suport a la violència per aconseguir uns objectius, i més una violència descarnada contra l'innocent com és la d'ETA. Tampoc cal posar-se una bena als ulls, entre Batasuna i ETA hi ha hagut circulació de noms, persones i idees...

Però ara qué? Ara ja compleixen amb la màxima de la llei de Partits no? No per esperada em va deixar d'indignar la reacció del PP en boca de la Cospedal, dient que lluitarien fins al final perquè la nova esquerra abertzale no es presentés a les eleccions municipals...teniu por de la democràcia no? No seré tan dur: teniu por que se us acabi el "xollo" al País Basc i que repunti l'independentisme democràtic no?

Tant de bo la justicia no sigui injusta i permeti a la nova esquerra abertzale de presentar-se, serà un triomf de la pau, de la democràcia...i de l'independentisme...i així, en un futur, no haureu de fer com els catalans: anar a Madrid a pidolar que ens donin el que ens deuen de tants anys enrera i al mateix moment demanar permís per endeutar-se...te conya la cosa!!!

showtime

Ahir els Green Bay Packers van guanyar 31-25 els Pittsburgh Steelers a la Final de la NFL, el dia de l'any en que més gent, com a mínim als EUA, mira la televisió; ara no me'n recordo, però ahir sortia al Mundo Deportivo els milions i milions de dòlars que costava col·locar un anunci al mig de la retransmissió.No vaig veure el partit, primer de tot perquè el feien codificat, i segon, perquè segur que m'adormo.

Bé, sincerament, potser essent una final no m'hagués adormit; però no hi posaria la mà al foc. Els americans acostumen a posar-ho tot al servei de l'espectacle. Crec que fins i tot han adaptat el reglament dels esports a tal motiu, qui diu espectacle diu negoci. M'explico, tant el futbol americà com el bàsquet (juntament amb el beisbol els tres grans esports yankees), tenen el partit farcit d'interrupcions, i aquestes (i perdoneu que parli de bàsquet perquè és el món que domino més) poden ser, en el cas dels temps morts, de fins a 3 minuts de durada...això fa que, per exemple, un partit de bàsquet duri entre 2,5 i 3 hores.

Quina pallissa no? Doncs mirar-ho per la tele si, us ho asseguro. Però estar-hi in situ segurament no, perquè, com he dit es plantegen això com un espectacle i un espectacle no pot ser mai avorrit (com a mínim no voluntariament). Els pavellons acostumen a estar en grans edificis amb multitud de botigues, bars/cafeteries, etc al seu voltant, fins i tot no és dificil trobar-hi sales de cinemes en els mateixos pavellons o que aquests formin part d'immensos centres comercials, com si fos sin un establiment més.

Paral·lelament a la celebració de la final de la NFL a Europa ha començat el Torneig de les 6 Nacions de Rugby, esport, aquest, cosí germà del futbol americà. Digueu-me romàntic, però prefereixo un esport on les samarretes s'arrapen al cos encara que aquest no sigui estèticament atractiu que no pas un on els esportises tenen més centímetres quadrats protegits que no pas sense (mireu la foto si no); m'estimo més un esport on tot l'equip col·labora en la defensa i l'atac que no pas un farcit d'especialistes i on la majoria d'integrants de l'equip no toquen la pilota en tot el partit. M'estimo més un esport on passi el que passi hi ha un "tercer temps" en el qual els integrants dels dos equips comenten la jugada després del partit envoltats de menjar i mam; no ho trobeu fantàstic? ... cada vegada sóc més del rugby..ho reconec, malgrat que em meravella com els americans treballen això que han anomenat showtiem.

gaudir fent les coses

Hi ha premises a la vida que són clares. Ara que està de moda el "coaching", qualsevol coach us dirà que el rendiment millora quan un gaudeix el que fa. Posem un exemple ben clar: la feina. A la feina hi passem la gran part efectiva del dia, és a dir, si descomptem viatges d'anada i tornada a la feina, les hores de dormir, etc... segur que passem més hores al treball que no pas a casa. Els que tenim la sort de fer una feina que ens agrada (bé, tal com estan les coses avui en dia diria que el sol fet de tenir feina ja és una sort) hauríem d'estar contents i gaudir-ne. Segur que el rendiment, comparat amb una persona que faci les coses sense il·lusió, serà significativament més gran.

Un altre exemple, el Barça. Mireu que he intentat reprimir-me i no parlar massa de l'equip d'en Guardiola (les temptacions han estat grans), però és que cada setmana aquell grup de jugadors ens dóna una nova mostra del que és gaudir amb el que un fa. Bé, més que grup de jugadors hauríem de parlar de EQUIP, però en aquest tema ja hi entraré un altre dia si de cas.

Quina motivació poden tenir uns jugadors que guanyen el que guanyen, que tenen la fama que tenen... per treballar com treballen cada setmana? Doncs està clar, gaudeixen amb el que fan. No hi ha més secrets. En voleu una prova empírica? A la pròxima retransmissió d'un partit del Barça feu el següent exercici: aprofitant que amb la multitud de càmeres que fan primers plans durant un partit, compte les vegades que un jugador del Barça surt amb un somriure a la boca i compareu-ho amb les vegades que hi surt un rival, i no quan el marcador ja sigui favorable no, si no des del primer instant. La golejada en aquest resultat encara serà més àmplia que en el purament esportiu.

Com expliqueu, si no és per les raons que comentem, que una gran estrella mundial com és Messi, acostumat a crear i fer gols, faci un sprint de més de 50 metres per anar a defensar i recuperar una pilota?...quan el marcador ja és favorable i ell ja ha fet els dos primers gols, que consti...doncs perquè gaudeix ajudant al company. Ho deia Cruyff en una de les frases més cèl·lebres: "sortiu i disfruteu". De la mateixa manera que l'astre argentí, si un té una feina que li agrada possiblement algun dia podrà fer de bon grat alguna cosa que no li pertoca "per contracte", i sobretot, no s'amargarà per això...per tant, dins del que sigui possible...gaudiu amb el que feu!!!

estratègies per no dormir-se conduint

Vivint a Roses, treballant a Girona, viatges de feina, amb la familia, etc... en definitiva, faig força kilòmetres amb cotxe. Si a això li afegim el ritme de vida que porto a vegades (haig de reconèixer que en anys passats una mica pitjor que ara) el risc de tenir son mentre es condueix és clar.

Ara no consultaré les estadístiques oficials però gran part dels accidents, a part de la velocitat indeguda, es produeix per somnolència del conductor. Per sort no he tingut mai un accident per aquest motiu, però ja vaig haver de fer mans i mànigues un dia per no quedar-me adormit en un viatge que vaig fer a León (us ho explico en un altre post).

Quina és la millor estratègia per no quedar-se dormit? Cadascú tindrà la seva. Hi ha gent que baixa la finestreta, d'altres posen la radio a tope, d'altres necessiten que algu els hi parli, etc...la meva? menjar alguna cosa...si les mandíbules treballen no hi ha problema, la son passa de llarg.

Ara per ara el que faig és menjar caramels sense sucre (un s'ha de cuidar), això, però, s'ha convertit en un hàbit més que en una estratègia per no dormir-se, però bé, val per tot. Fa un temps feia servir altres aliments; no podia anar sense el meu tupper amb cacahuets, o amb cereals d'aquells fitness, dels que es posa la gent a la llet...no sé, qualsevol cosa és bona per evitar la somnolència.

Ahhh i curiós, no m'adormo si escolto futbol per la radio, encara que no sigui el Barça el qui juga...si fos el Barça ho entendria perquè no hi ha minut en que no passi alguna cosa interessant...(ja he colat la "falca culé")

la llei Sinde

No us ha passat mai que, en un debat on clarament la gent es posiciona a un costat o altre, vosaltres acabeu entenent les dues pustures?. Doncs a mi em passa. En aquest cas, malgrat el títol del post, faig referència més aviat a tot el relacionat amb les descàrregues per internet, si haurien de ser gratuïtes o pagar, tema de la propietat intel·lectual...en definitiva, si la cultura pot ser gratuïta... es nota que vaig veure Banda Ampla ahir?

Entenc els artistes, els creadors, aquells que esmercen temps, a vegades diners, i sempre els esforços per crear alguna cosa, diga-li llibre, diga-li música, cine... Quan ens descarreguem música, una peli, etc per internet, no els estem traint una mica? No ens estem en certa manera, convertint en lladres?, bé, de fet no seria robatori si no furt perquè ho fem sense violència...

Què passa quan una família vol anar al cinema? Si són 4 membres compta 40 €; si ens agraden dues o tres cançons d'un artista? paga 20 € per quedar-te tot el CD...i lo més fotut és que l'artista es queda una ínfima part de tot això. Per exemple, segons el que va dir ahir en Rafael Vallbona, un escriptor, de cada llibre seu que es ven en una llibreria posem-hi per 20 € ell se'n queda uns 2 i els distribuidors, 8. Caram, ixò és culpa del consumidor?

Clar, jo possiblement m'ho miro des del punt del vista del consumidor pur i dur, no sóc creador, de fet, l'única cosa que escric és aquest bloc (que és gratuït accedir-hi, obviament), de músic no en sóc i de cineasta en cara menys, per tant, admeto que m'he baixat alguna pel·lícula, que m'he baixat música i que, sobretot durant la carrera, fotocopiava llibres...sóc un delinqüent? No m'hi sento pas.

El problema és quan ens mirem aquest tema amb ulls de fa 20 anys...i tot ha canviat; si, ara tenim una eina de "democratització cultural" com deia ahir algun dels participants al Banda Ampla; ara tenim Internet. I això ho ha canviat tot, possiblement hagin de passar uns quants anys per mirar-ho en perspectiva i veure com d'important ha estat l'aparició de la xarxa. Simplement la gent s'ha d'adaptar (els artistes també) i utilitzar aquesta eina per millorar, per exemple, la difusió del seu producte. En un món global i obert com és el d'internet, la llei Sinde és com posar-hi una porta...us imagineu una porta al mig del desert? per què serviria (només per fer ombra, res més).

Algun dels comentaris que van aparèixer al programa van ser curiosos, per exemple, un dissenyador/modista hauria de cobrar un canon per cada persona que passejant pel carrer està portant un vestit creat per ell? Quan comprem CD's verges, discs durs externs...en el preu ja hi ha inclòs el canon digital...per tant, no estem pagant ja per endavant el "pecat" que farem?

Complicat el tema, jo admeto que avui acabaré d'imprimir un curs de fotografia que he trobat per internet. I qui estigui lliure de pecat...

sense ficció

No em considero una persona massa emotiva, però hi ha coses que et toquen la fibra i t'arriben a afectar, malgrat que no ho exterioritzis. Ahir al vespre a TV3 van fer un reportatge culpidor. El programa s'anomena "Sense ficció" i això és el primer que cal tenir clar, el que allà s'explica és tan cert com que ara m'estic prenent el primer cafè del matí.

El reportartge d'ahir s'anomenava "torneu-me el fill!" i era com una mena de segona part o continuació d'un documental que havien realitzat els mateixos periodistes ja fa uns anys anomenat "els nens perduts del franquisme". A grans trets ahir es parlava de nens que en nèixer són separats de la seva mare biològica (normalment amb enganys) i donats en adopció irregular... què passa quan anys després descobreixes que el nen que et van dir que s'havia mort en el part resulta que està viu però que no saps per on començar a buscar?

Els casos eren esfereïdors i variats. Des de pisos "patera" on vivien tancades mares joves solteres que, com que estem parlant dels anys 50-60 i era una "vergonya" quedar-se embarassada sense estar casada, quedaven a cura d'unes monges que estaven amb elles fins al moment de donar a llum; un cop això passava se'n duien el recén nascut i la mare biològica no en sabia res més (cal dir que, en aquest cas, a vegades volgudament pel rebuig de la societat conservadora i franquista envers les mares solteres).

D'altres casos ens explicaven com nenes ja grans (pre-adolescents) internades en una mena d'escoles religioses perquè, com en l'exemple que ens van explicar, la mare biològica vidua i pobre no podia cuidar d'ella, era enviada a l'altra punta de país a contra de la voluntat de mare i filla per satisfer els capricis d'una parella ja d'avançada edat i adinerada que buscava simplement una persona que "els cuidés" quan fossin vells.

I tants casos de parelles que van a l'hospital a donar a llum i que, un cop això passava, els metges/infermeres els deien als pares biològics que hi havia hagut complicacions i que el seu fill era a la incubadora; al cap de poques hores se'ls informava que el seu fill/a havia mort i resulta que per l'altra porta de l'hospital sortia aquest nen a braços dels pares adoptius (i posant ja a la partida de naixement el nom d'aquests pares adoptius)...

Quines màfies!!! I no parlem de fa molts anys, de fet, a principis dels 80 encara es donaven casos com aquests. Però compte, no culpem els pares adoptius de participar en el "circ", ells també eren enganyats dient que la mare havia mort en el part, o que era una adopció volguda i legal (papers falsificats, contactes polítics o amb la judicatura que feia que no s'investigués i es fes la vista grossa, etc...).

Com es pot comercialitzar amb éssers humans? I que trist veure que moltes vegades eren religioses les que hi estaven embolicades. Ha de ser tant dur adonar-te un dia que fa 40 anys et van robar el fill de les mans, que potser només el vas veure 5 segons, que et van dir que havia mort i que ara està viu, però, per culpa de les falsificacions de les partides de naixement no en sàpigues la seva identitat ni saber per on començar a buscar? És impossible superar això.

Ahir quan vaig donar el biberó als nens abans d'anar jo a dormir, ells ben clapats al llit, me'ls vaig mirar potser de manera diferent. Qui separa a la força els nens dels seus pares no pot tenir ànima. Això si que es jugar amb els sentiments i torturar...de per vida.

sobretaules interessants

Com sabeu molts de vosaltres, fa uns mesos que ja no treballo a la Universitat, ara estic al Parc Científic. La proximitat dels dos llocs fa que com a mínim un parell de vegades a la setmana m'agradi anar a la facultat de ciències a dinar de tupper, com he fet tants anys durant la meva vida.

Ahir va ser un d'ells, ben dinat acostumem a sortir a la gespa, a asseure'ns a les fustes que envolten el pati o, si hi ha més sort (bàsicament quan, per exàmens, els alumnes no els envaeixen) aprofitem els bancs de fusta. Allà, acompanyats del cafè (ejem) de can Paco comencem a parlar ves a saber de què, els temes són diversos, així com els interlocutors.

Ahir érem la Núria, en Pere i en Josep, i un servidor. Com que tenim una Vanguardia allà a sobre (durant una època de l'any en porten de gratuïtes a la facultat) i en portada surt tant lo de Egipte com lo dels 80 km/h doncs parlem d'això.

Fixeu-vos la derivada que agafà la conversa: conflicte de Egipte, tweet de David Bisbal sobre el mateix (que a més no va tenir desperdici), el twitter com a xarxa social, l'ús que en fan els polítics i els mitjans de comunicació, entrevista a Joan Boada a el món a RAC1 i el foc creuat amb el conseller d'Interior, Felip Puig que estava essent entrevistat a can Cuní (i el fet que cap dels dos, ni Boada ni Puig, ens facin el pes); els 80 km/h i tota la polèmica que se'n deriva; perquè se'n parla tant? centralisme? si!!! Una mica cansats estem tots els interlocutors de que sigui el tema del dia i que la gent sigui tant bel·ligerant amb aquesta norma... Passem a parlar dels Mossos i de qui és el responsable últim de la seves actuacions...i perquè al final algú mira el rellotge i decideix que la tertúlia ha acabat...que si no...

Avui seran altres temes, altres interlocutors, avui no hi seré (em toca anar a còrrer), però seguirà havent-hi tertúlia...com la trobo a faltar quan no hi participo, que els que em coneixeu ja sabeu que parlar, el que és parlar, no em desagrada pas.

això no és publicitat enganyosa?

Ahir a la nit em poso amb la meva dona davant de l'ordinador ja que hem de comprar uns bitllets per una parenta i unes amigues seves que volen fer un viatge. Com que encara no dominen el tema de comprar per internet la meva dona i jo ens oferim per fer-los la gestió. En el meu cas ja he comprat bitllets d'avió del internet diverses vegades.

Després de fer diverses consultes en diverses companyies aèries (com ha de fer un bon comprador) ens decidim per l'opció més barata, clar està no? Spanair. El vol d'anada i tornada costa 79 euros per persona, molt bon preu, clar que...hi ha trampa...obviament no estan incloses les taxes. Evidentment que no hi ha les taxes incloses està en petit (no fos cas) i no saps el preu de les taxes just fins a l'última finestreta, just a la que has de posar el número de compte i clicar a "pagar".

Doncs bé, quan estic a la finestreta en qüestió (i abans d'escriure el número de compte) veig que el preu del bitllet ha pujat fins els...270 euros...oleeeeeee. No sóc catòlic però això deu ser un miracle no? deu ser lo de la multiplicació dels pans i els peixos no? Quins pebrots!!! 190 euros de taxes!!!

Ja se sap que amb això dels bitllets s'ha d'anar amb molt de compte, però és que a la web sortia "vuela a .... por 79 euros"...i això no és així!!! Per això dic lo de la publicitat enganyosa. Ressss, sortim de la web d'Spanair i busquem altres opcions, Easyjet, per exemple, les taxes ja estan incloses en el preu que veus en pantalla, no hi ha sorpreses.

Que hagués passat si qui compra els bitllets és la meva parenta, que tot just ara està entrant en el món d'internet? No és publicitat enganyosa això d'oferir anar a una destinació per un preu "x" i que al final sigui "x" multiplicat per 2,3,4...? De veritat calia que la Generalitat ajudés, no fa ni una setmana, a Spanair fent-li una injecció econòmica? Als tramposos se'ls ha d'ajudar? En i, perdoneu, però algú ho havia de dir.