el senyor miquel

Avui un dels meus ídols de joventut ha estat participant a "El convidat"; dit sigui, de pas, potser és el tercer o quart post relacionat amb aquest programa que escric...però és que m'encanta.

En Miquel Calçada, en Mikimoto, n'era el protagonista. Els dijous de quan era adolescent tenia una cita inel·ludible amb ell amb "Persones Humanes", el programa que feia a TV3. Abans havia debutat amb "Oh Bongònia", però admeto que quan va esdevenir un personatge de referència va ser amb el precursor del que avui es coneix com a "late show". No només va ser un programa trencador si no que va estar plataforma de llançament d'altres cracks que despuntaren més tard (Andreu Buenafuente sense anar més lluny).

. No cal tirar gaire la vista enrera per redescobrir-lo a "Afers Exteriors", de nou precursor de programes avui de gran èxit com "callejeros viajeros", "españoles en el mundo", etc... Un gran programa. Avui, com bé ha dit l'Albert Om amb la seva veu en off, l'afers exteriors li han fet a ell.

M'agrada aquesta gent que té les idees tan clares. Segurament ell podria fer el que volgués a la tele, l'experiència i currículum l'ampara. Però no, ell ha decidit marxar de la televisió i començar el que potser la gent acostuma a fer als vint-i-pocs, estudiar un master. De periodisme? No pas. Ara el seu món, el seu objectiu, no passa per aquesta professió, passar en "dotar d'estructures d'estat el país", i per això es prepara. Un objectiu ambiciós, però allà està ell.

M'ha encantat la darrera frase, o una de les darreres, quan deia que "cal pensar en el que farem l'endemà d'arribar al dia...al dia de la independència". Un somiador, un idealista? Potser si, però segur que el bagatge de gent que ha conegut voltant el món i descobrint catalans als racons més inòspits li ha ajudat a veure que la dosi d'idealisme és necessària per assolir el que volem. I volem.

periodisme

Per un parell de cosetes que vaig veure ahir m'he deicit a escriure sobre el periodisme (o millor dit sobre determinat periodisme, o determinats periodistes). Mai és bo generalitzar i crec que en aquest cas ni és bo ni és just, per tant, si algú és periodista ja entendrà si estic parlant d'ell o dels altres.

Ahir vaig veure un tweet on parlava d'uns curiosos matisos en els titulars sobre la matança d'Oslo en dos diaris. A "El Público" es referia a l'autor de la massacre com a individu d'extrema dreta, mentre que a "El Mundo" parlava de nacionalista. Pam. Són només matisos, ho sé, perquè un individu d'extrema dreta acostuma, obviament, a ser nacionalista...però ja sabem tots les connotacions que té en aquest país la utilització de la paraula "nacionalista", i sobretot en boca de mitjans com el que dirigeix en P.J.Ramírez.

A la nit volia veure el debat de "La Noria" sobre el cas de Francisco Camps. Vagi per endavant que considero que de debat en té ben poc bàsicament per dos motius: a) les interrupcions per publicitat són tan abundants (i llargues) que es perd el fil ràpid del que s'està parlant i b) perquè un cop els 6 integrants (3 per un costat i 3 per l'altre) ja han exposat les seves idees ja és hora d'acabar el debat i anar a temes bastant més frívols amb personatges tipus Tele5, ja m'enteneu.

Però bé, de totes maneres volia veure el debat. Ahir, a més, a partb de 4 periodistes hi havia dos polítics, un pepero (Celia Villalobos) i un sociata de València (Luna). Obviament els dos es van dedicar al que es dediquen gran part dels polítics d'aquest país: desqualificar l'oponent més que confrontar idees o maneres de fer. I alguns dels periodistes feien el mateix. Defensar camps com si fos poc menys que un sant i màrtir d'aquest país mentre que els altres l'atacaven sense pietat sense contemplar que potser algun dels polítics de la seva corda estiguin també en la corda fluixa per determinades actituds.

No sé, sé que el que demanaré és molt difícil per no dir impossible ja que els mitjans de comunicació estan fets per persones (periodistes) i cada un d'ells té la seva ideologia però...no seria possible un mitjà de comunicació o un periodista que fos "neutral"? En fi, per demanar que no quedi.

llibertat d'expressió?

Trobo que la llibertat d'expressió és un dret fonamental en qualsevol país democràtic, i a més ho crec fermanent. Malgrat això, és veritat que sempre qui està en el poder intenta apropiar-se del control de, per exemple, els mitjans de comunicació perquè donin d'ells la informació que més el afavoreixi.

Si això passa amb els mitjans públics què no ha de passar en els privats? Realment aquests són empreses (amb línia d'opinió, per desgràcia, clarament marcada cap al costat dret de la política o cap a l'esquerre) que en lloc de informar crec que el que busquen és donar el que els seus lectors/oidors/espectadors volen llegir/escoltar/veure. En temps d'un color polític (ex: ara l'esquerra) i davant de la decissió, volguda o imposada, dels mitjans públics de fer-li la rosca, abunden els mitjans privats que dretegen amb excés (La Raón, el Mundo, Intereconomia...).

Hi ha llibertat d'expressió, és cert i l'hem de defensar sempre, però què passa quan es transgradeix aquest dret? Jo puc dir que el meu veí (no és el cas eh?) és un xulo (llibertat d'expressió) però no que es repassa a la veïna del tercer sense tejnir-ne proves perquè estaria faltant a l'honor d'ell i de, sobretot, la veïna del tercer.

Davant el resultat de la del·liberació del Tribunal Constritucional de permetre la coalició Bildu presentar-se a les eleccions la reacció de determinats mitjans va ser dir que s'acabava l'estat de dret, de que era la pitjor notícia de l'Espanya democràtica o, com titulava en portada "La Razón": "ETA gana, España pierde". Voleu dir que amb titulars com aquests no estem vulnerant l'honor d'algú? Podem deixar que tothom digui el que vulgui sense haver d'exigir un mínim de rigor, de respecte per la veritat?

No tinc clar que un país modern s'hagi de regir per mitjans així. La llibertat d'expressió està en que la gent pugui opinar, i la gent on té un pes gran en l'opinió és quan exerceix el dret a votar en unes eleccions. I si més de 250.000 persones es queden sense poder exercir el seu vot momés per l'opinió que té certa part de la població espanyola (la que dreteja en excés) estaríem fent un flac favor a la democràcia. Si es pot presentar la Falange Española de las JONCS a molta més justiciia s'ha de poguer presentar l'esquerra abertzale.

EGM: onanisme

Ahir, com tres o quatre vegades l'any, es van fer públiques les dades de l'Estudi General de Mitjans (EGM), per dir-ho d'alguna manera els índex d'audiència de radios, diaris, etc... Un incís, ara que parlo de índex d'audiència...és un concepte que de sempre l'hem lligat a la tele, però, la tele més que escoltar-la (audiència) es mira no?.

En fi, tornem al tema. Doncs això, xifres de EGM al canto. Jo soc un seguidor de RAC1, vaja, tan seguidor que és l'única radio no musical que escolto (i de música n'escolto ben poc per la radio). Em vaig enganxar a RAC1 fa temps, quan en Toni Clapés, el conductor del programa magazinne de la tarda és va passar de Catalunya Radio a la radio privada. I, suposo que per mandra d'anar canviant el dial vaig acabar escoltant tota la graella, començant pel programa del matí (conduït llavors per un gran periodista com en Xavi Bosch, ara a l'Àgora de TV3), després seguint el "minoria absoluta" (l'equip de Polònia fent radio), etc...

Fins i tot em vaig passar a les retransmissions de futbol abandonant el mític Puyal (sacrilegi?) per en Joan Maria Pou i tot el segu equip. En definitiva, vaig canviar. Però no ho vaig pas fer sol, no. Una munió de gent va anar fent més o menys el mateix perquè en qüestió de 10 anys aquesta radio ha nascut i ha crescut, de manera que ja és la radio més escoltada en català (amb un empat quasi tècnic amb Catalunya Radio).

Ahir tots els programes de RAC1 feien esment a les seves xifres d'audiència, rebien felicitacions dels col·laboradors i dels oients, etc, tal com va dir en Raul LLimós del "Primer Toc", programa esportiu que em sol acompanyar en els meus viatges de retorn Girona-Roses, ahir va ser un dia d'onanisme radiofònic.

Una cosa només a dir. I no sé qui menteix és RAC1 o Catalunya Radio, possiblement cap dels dos, però tu, els dies que surten EGM's, per les reaccions que es donen, acaben semblant-se més a les típiques nits electorals, on tothom guanya. Ahir, per exemple, escoltant un tall del telenotícies el programa de radio català més escoltat era el programa que als matins fa en Fuentes a Catalunya Radio i en canvi escoltant RAC1 es deien que era el programa d'en Bastè, competència directa del primer de 6 a 12 cada matí. Tots dos tenien raó: un sumava tots els oients de cada hora i l'altra és líder de 7 a 12...en fi, que cadascú es mira les coses com vol. Si us plau periodistes, no us torneu polítics eh?