racions de sopa

Bé, a part de l'escudella que fa la meva mama.....l'única sopa que m'agrada és la Sopa, amb "S" majúscula, la Sopa de Cabra. Però vaja, una cosa és que t'agradi i l'altre que puguis tastar-la quan ho vols fer.

Aquests dies, les meves xarxes socials s'omplen d'amics, i d'amics i coneguts d'amics, explicant amb poques paraules el que van viure estant als concerts que el mític grup gironí van fer o bé a Barcelona o bé, tot just ahir i abans d'ahir, a Girona. Bé, sempre hi ha alguna addicte-malalta (dit amb tot el carinyu) que repeteix com la meva cosina Gemma, que crec que ha anat a 3 concerts...

Per mi, Sopa de Cabra, ha estat el paradigma de l'anomenat rock català, de fet va ser com el "cap de cartell" del gran concert que va haver-hi fa uns anys al Palau Sant Jordi, on els 4 magnífics es van reunir per oferir un concert històric (Sopa, El Pets, Sau i Sangtraït). Potser el fet que Sopa pleguessin quan estaven en, pòtser, el punt més àlgid de maduresa i qualitat en les seves músiques i lletres va fer que s'hagin mitificat un xic més...però vaja, la música (i més la música rock) viu de mites no?

Sopa de Cabra va ser, en la meva adolescència i post-adolescència, el meu grup nacional de referència (potser amb Sangtraït, del que era un gran fan també), crec que tinc tots els CD que van editar (bé, potser l'únic que em manca va ser el que van treure en castellà). Anava a tots els concerts que podia (en especial l'últim, el que van fer a la Copa per Fires de Girona, quan encara l'escenari estava al costat de la plaça oposat a on està ara). En definitiva, un va créixer amb les seves cançons. No podria pas fer un llistat de les meves cançons preferides, de cada àlbum n'hi ha un mínim de 3-4 imprescindibles per tant, feu càlculs...

La seva tornada ha creat, com sempre passa, certa controvèrsia. Les coses no passen perquè si, tot té un motiu, i més en aquest cas, que s'ajuntin després de tants anys per fer una sèrie de concerts no és pas conseqüència d'una casualitat o d'un rampell d'algun d'ells, que no estem pas dient de fer un cafè al carrer dels torrats, sinó de reunir-se de nou dalt d'un escenari. Hi ha qui diu que s'han ajuntat perquè necessitaven diners, d'altres perquè necessitaven un bany de fama per l'autoestima i d'altres, com jo, penso que s'han reunit per veure quina era la resposta de la gent i a veure si ells, després de tornar a engranar la maquinària es veien amb cor de tornar a conviure,  tornar a compondre, tornar a sortir a la carretera...

Bé, hem de ser justos, si depenia de la resposta de la gent en Thió ja estarà pensant en noves lletres pel següent àlbum, perquè d'un concert que volien fer n'han passat a 5 (i més que haguessin omplert si haguessin ofert més dies). Només el temps dirà si aquests concerts han estat camins que ara s'esvaeixen o si amb el temps tornaran a il·luminar el far del sud sota una estrella. Esperare'm sense fer-nos mala sang, no?

les coses pel seu nom

Avui hem conegut la notícia que un ex-jugador del Barça anomenta Chus Pereda ha mort, als 73 anys. Òbviament els seus anys com a futbolista no els vaig viure i me'n recordo més d'ell com a tècnic de les seleccions espanyoles inferiors, això si, vagament.

Com sempre quan passa alguna cosa així, els programes radiofònics s'omplen de petites entrevistes a amics, coneguts i saludats que parlen de les excel·lències de quin ens acaba de deixar. He escoltat una cosa que potser molta gent no li donaria importància, però no deixa de ser curiós. En Chus Pereda, als 73 anys, no s'ha mort pas de manera natural, si no que ha perdut la lluita contra el càncer. Referent a això el que m'ha sorprès és que aquest malalt comentava, sense racança, que tenia càncer. I això no és gens normal.

Pot semblar estrany difondre que tens aquesta malaltia, però, per què? Evidentment partim de la premisa del dret a la intimitat i el "ningú n'ha de fer res del que em passa" i això és lícit, només faltaria. Però malauradament el càncer és una malaltia que sol portar implícit una sèrie de canvis físics externs que fan que al final, difícilment es pugui amagar la crua realitat. Una manera d'afrontar la malaltia, de demostrar-li que no li posaràs les coses fàcils, és admetre el que tens, ras i curt. Per mi, intentar amagar la veritat és un primer pas cap a la derrota. Cal ser valent.

Conec una persona la mare de la qual ha tingut càncer. Quan li hem preguntat com estava la seva mare sempre fa referència al càncer amb l'eufemisme "el mal dolent", o algun mal pot ser bo?

Sigui com sigui, siguin valents per fer pública la seva malaltia o una mica menys per dissimular-la, els malalts de càncer ja demostren en certa manera un valor per intentar lluitar-hi i no defallir a les primeres de canvi. I avui molts càncers es curen, si s'hi arriba a temps, malauradament en Chus Pereda va arribar tard...i el fora de joc li ha fastiguejat el partit.

festes d'aniversari

Un cap de setmana i dues cel·lebracions d'aniversari. Res a veure, excepte les cares d'il·lusió dels protagonistes. Dissabte l'Esther feia 24 anys (bé, els feia fa dies però el dissabte es cel·lebrava), diumenge en Martí feia 4 anys.

L'Esther és una jugadora de l'equip de bàsquet que entreno. Dissabte vam jugar a la tarda (dit sigui de passada que vam guanyar, i bé) i a la nit tot estava preparat per fer-li un sopar sorpresa. Quan en un event com aquest ve gent de l'equip, altra gent d'altres equips, gent de la directiva, amics de fora el poble, etc... la cosa no ha de ser pas fàcil d'organitzar. I allà estàvem, a les 22h tots a punt a la pizzeria esperant que cap a quarts d'onze arribés ella amb uns quants amics que feien de "ganxo". Les coses quasi es torcen quan les meves jugadores van estar a punt d'arribar tard, però no va ser culpa seva (ja faig tàctica Guardiola: defensar les meves jugadores fins al final jejeje).

Un bon sopar, parlant de bàsquet, i després anar a prendre una copa seguint parlant de bàsquet. Prou bon plan no? A un quart de 4 del matí un servidor ja estava al llit, tampoc us penseu.

Diumenge tarda, a les 17h, al "Racó dels peques", un lloc de Roses amb inflables, circuits, etc... amb servei de bar... ideal per celebrar una festa d'aniversari, sobretot si els protagonistes són nens, clar. Actitud meva més passiva, xerrant amb algun pare, vigilant els nens, etc. No parlo de bàsquet, parlem de lo actius que són els nens, de l'energia que tenen, t'assabentes d'alguna xafarderia, etc... Si dissabte vaig menjar una quatre formatges amb tonyina, a l'aniversari de diumenge peco amb uns minixuxos farcits de xocolata...criminals...la bàscula aquest matí quasi dimiteix de mi.

Dos aniversaris, prou diferents, clar està, però amb coses en comú. A la il·lusió comentada abans s'hi afegeix els regals, el pastís, les rialles, l'estar envoltat d'amics, familiars, i, suposo, sentir-se una mica especial. Per això són els aniversaris no?

si jo hagués estat compromisari...

... però no ho sóc, i per això, com que no represento els socis del Barça preneu-vos el que diré ara i aquí com una opinió molt personal, potser amb massa toc sentimentalista, però és que si a vegades no ens ho mirem així...què ens queda?

Bàsicament, l'assemblea de compromisaris va girar entorn a les decisions que s'havien de votar per rebre el recolzament de la massa de socis representada allà. Bé, no negarem que això és aparentment democràtic i una bona decisió de la junta ja que moltes d'aquestes qüestions no havien de passar obligatòriament per aquest organisme; d'altra banda, però, és un procés una mica pervers ja que la Junta té dret a fer discursos per defensar l'idoneïtat o no de la mesura i, en canvi, la part "contrària" a l'opinió de la Junta no té el mateix aparador per rebatre-ho.

D'aquesta manera, frases dites per membres de la Junta sobre els aspectes a debatre van ser clarament demagògiques i contundents; dir que si no s'aprova la creació d'una grada d'animació vol dir que haurà guanyat la violència o que si no s'aprova el patrocini de Qatar Foundation haurem de revisar tots els patrocinis ja que molts d'aquests tenen relació directe/indirecte amb la Xina potser és agafar-nos-la amb paper de fumar.

La meva opinió. Prohibició de fumar a l'estadi i als voltants? SI, rotund. Ho sento pels fumadors però com que jo sóc no fumador...que si sóc egoista i penso només en mi? ejem....els fumadors pensen en el seu veí de seient quan encenen una cigarreta?

Patrocini de Qatar Foundation? NO. Són molts calers, la situació econòmica global del club es veu que està malament (dic es veu perquè mai s'ha volgut confrontar en un cara cara l'opinió de la junta d'ara i de l'anterior junta, ja que aquells diuen que la situació no era, ni de bon tros, tan greu com ens la volen pintar...) i, per altra banda, també van esgrimir la idea de que el Madrid anava al darrera del mateix patrocini.

La camiseta del Barça ha de ser un patrimoni molt important com pel "tacar-se" amb algun logo, frase, patrocini que generi el més mínim dubte. Penseu les vegades que, al dia, la imatge del Barça amb aquest missatge de Qatar Foundation és vist en diaris, televisions, cartells publicitaris, etc... El Barça té suficient imatge i importància com per atreure altres tipus de patrocinis si és que realment calen aquests diners per sobreviure (un grup de 5 empreses que donessin 30 milions d'euros cada una per 6 anys seria el mateix que el que s'ha rebut de Qatar Foundation). Ahhh, i no em val que el gurú Guardiola digués que ell va viure molt bé quan va estar 2 anys vivint allà: era esportista d'èlit!!!! Com pebrots no volíeu que el tractessin bé?

Creació de grada d'animació? NO. Les grades d'animació han de sorgir esporàdicament, no forçar la seva creació. No cal que forcem que la gent del Barça animi més si el públic català, en tema d'esports, no és gens passional (el mateix passa a Girona, per exemple). I el mateix que deiem del mínim risc i sospita en el paràgraf anterior: si es cola un dia, encara que només sigui un, algún d'aquells seguidors violents que a l'anterior junta li va costar deu i ajuda (i alguna amenaça personal) de erradicar-los el malfet estarà fet.

Apa, exposades les meves opinions personals.

estats d'ànim

La vida són estats d'ànim, i ahir (bé, avui perquè escrit aquest post a quarts d'una de la matinada) n'he vist diferents exemples. Us en comento alguns.

Comencem pel més recent. El futbol. El Barça, a mesura que passaven els minuts i el resultat li era desfavorable semblava que es desinflava, no arribava, perdia pilotes, se'ls veia cansats... Una genialitat de Messi-Cesc provoca no només un gol, sinó girar el partit com si fos un mitjò: el Barça comença a carburar com no ho havia fet en els 80 minuts anteriors, sembla que el cansament hagi desaparegut i l'hagi encomanat al rival, que havia jugat un més que correcte partit fins llavors.

Real Madrid. Un equip que no descobrirem la qualitat i capacitat que té (sóc antimadridista però les veritats no es poden negar) ensopega per segon partit consecutiu. Qui els ha vist jugar diu que se'ls veu bloquejats i, la clau la sento ara a televisió: un periodista assegura que alguns jugadors, abans de pujar a l'autobús, li han preguntat sobre què havia dit Mourinho a la roda de premsa, com si li tinguessin por, o pitjor encara, com si no sabessin per on sortiria. Bloquejats. Un altre estat d'ànim.

Avui a la feina he tingut una petita enganxada amb una de les meves companyes de feina, bé, un intercanvi d'impressions. Segur que passa a moltes empreses i no passa res, de fet no ha estat tan greu. Però vulguis que no aquestes coses m'afecten una mica, només una mica però m'afecten ja que em dol que creguin que no sóc just. Però bé, un altre estat d'ànim.

I com aquests exemples en trobaríem d'altres. Hi ha dies que ho veiem tot més clar i d'altres on l'horitzó és veu borrós, però una de les frases que m'agraden és aquella de que "després de la tempesta sempre surt el sol". Només cal tenir paciència per esperar-lo i aixecar el cap per veure'l...i una tempesta de tant en tant tampoc és dolenta, només cal que t'enganxi amb un estat d'ànim positiu.

europeu de bàsquet: si però no

De nou una dualitat en el meu pensament. Ahir va acabar l'europeu de bàsquet de Lituània, i la selecció espanyola va aconseguir la medalla d'or, el campionat, per segon cop consecutiu.

Un gran èxit. Penseu que una mateixa selecció no guanyava dos campionats consecutius des de, crec, l'antiga Iugoslàvia. A això li hem d'afegir que, tal com explicaven diferents mitjans a manera de falca, aquest ha estat el millor campionat europeu de la història. Mai com ara havien participat tantes seleccions nacionals ni el nivell dels equips havia estat tant alt. Gairebé totes les seleccions presenten jugadors que estan a la NBA, o bé jugadors nacionalitzats (per mostra un tal Bob MacCaleb base de la selecció de Macedònia i ianqui de cap a peus). Perquè aquesta competitivitat? Perquè aquest europeu donava accés als Jocs Olímpics de l'any vinent a Londres. Només les dues finalistes (Espanya i França) tenen accés directe i 4 més, Macedònia, Rússia, Lituània i Grècia, lluitaran en un preolímpic amb altres seleccions mundials per 3 darreres places. Seleccions com Sèrbia, Turquia, Croàcia, Alemanya, Itàlia, etc... s'han quedat sense aquesta opció de futur immediat.

Des d'un punt de vista el més objectiu possible la selecció espanyola ha merescut guanyar. Avui escoltava un periodista que deia, amb més raó que un sant, que la selecció espanyola (i potser la francesa) han estat les úniques de complir mínimament amb els objectius (i descomptant, clar està, la revel·lació que ha suposat Macedònia).

Però alguna cosa em grinyola. No sé si és perquè cada cop em sento més català i menys espanyol, no sé si és perquè començo a notar uns tics de supèrbia en la selecció que no m'agrada, no sé si és per manies meves...però no em va fer especialment content que ahir guanyés Espanya...i això m'havia passat amb el futbol però no amb el bàsquet...

Lo fotut és que els oponents eren França i, com entendreu, per quasi els mateixos motius històrics, no seria la meva selecció B... Una llàstima que una final no pogués acabar com un concurs literari quan cap de les obres fan el pes i declarar el premi "desert".

i l'escola va començar

Ja fa un parell de dies va començar un nou curs, un canvi de rutina en tota regla per a tothom: per als alumnes que han passat un exigeradament llarg període vacional, quasi el mateix que han passat els professors, pels pares també és un canvi de rutina, i pels avis, i pel trànsit, fins i tot les programacions de radio i televisió tornen a la rutina habitual, en fi, posem les coses a lloc.

A casa aquest canvi de rutina no ha estat massa dràstic; els dos patufets de casa han anat durant l'estiu al casal als seus respectius centres escolars i malgrat hem tingut aquests primers dies de setembre sense que hi hagin anat, el fet d'haver estat uns dies fora de vacances i, no ens enganyem, com que no són de dormir segueixen llevant-se a la mateixa hora, fa que tot hagi estat més fàcil.

Per les amistats que segueixo al facebook que són mestres i per la meva germana que també ho és crec que el curs ha començat més o menys normal, suposo que amb algun plor (d'algun nen, no d'algun mestre, crec), les corredisses habituals dels nens per situar-se a les noves classes, les presentacións, etc.

Aquest però, no serà, crec, un curs fàcil; comença amb la polèmica recent sobre l'obligatorietat de incloure el castellà com a llengua vehicular si així ho demanen; després d'un any d'experiment amb la setmana blanca s'anul·la la mateixa però hi ha més dies a lliure disposició pels mestres, s'elimina la sisena hora en moltes escoles... no sé, tinc la sensació que anem enrera com els crancs.

Ho dic pel fet de la conciliació laboral i familiar. Entenc que el calendari i horari escolar és una aberració (ens ho mirem com ens ho mirem); que tinguin un periode de vacances tan llarg no passa a la majoria de països amb els que ens volem emmirallar. I parlo sobretot dels alumnes, no seré jo qui criticaré als mestres per les vacances que tenen, la seva és una feina vocacional, han de passar-les canutes sovint a classe, aguantar pares impertinents, nens maleducats, etc... i si és tan "xollo" la feina de mestre perquè no hi ha més gent que se'n fa? (típica resposta dels mestres, ho admeto, quan es senten atacats).

A veure, segur que hi hauria mil maneres millors de fer les coses, però aquest país i aquest govern no es caracteritza per ser valent i segurament que la cosa està tan enquistada i és tan difícil de canviar a nivell econòmic, social, etc... que suposo que qui any passa any empeny...i si d'aquí un any tornés a escriure un post sobre això segurament aniria pel mateix camí.

comparar

Hi ha una frase més que utilitzada (i acceptada per molta gent) que és la de "les comparacions" són odioses. I això es demostra en dies com ahir. Segurament no va ser casualitat però el mateix dia que en Josep, Pep, Guardiola rebia la medalla d'or del Parlament de Catalunya en Jose Mourinho tornava a remenar la "merda" (perdoneu l'expressió) del que va passar a la final de la Supercopa.

Mentre Guardiola rebia elogis més que merescuts de l'Artur Mas i d'amics personals com en David Trueba o la Mònica Terribas, l'entrenador portuguès del Madrid afirmava que de les imatges de la tangana final de la supercopa no s'havia vist tot i que hi havia gent (en clara referència a en Tito Vilanova) que vivia molt bé a l'ombra.

 Ja sé que a vegades podem vanagloriar en excés a Guardiola, però això ho fem sempre comparant amb el que hauria de ser el seu reflexe en l'altre equip gran del país veí. Per això el de Santpedor acaba sortint sempre guanyador. A veure, dos vins no són mai iguals, un pot ser més bo que l'altre, però si són de qualitat semblant les opinions poden ser dispars; si comparem aquest vi amb un Don Simon segur que el trobem moooolt més bo, no se si m'explico.

Ahir el discurs d'en Pep Guardiola no va tenir desperdici; els seus discursos mai són buits i ahir en va tornar a ser un clar exemple. Va parlar de futbol, sobretot del futbol, de la passió (obsessió va dir moltes vegades) que té per aquest esport, per la seva feina. Va admetres debilitats, com per exemple, que ha perdut grans amics per culpa d'aquesta obsessió però que pensa recuperar un cop deixi d'entrenar. I sobretot va tenir tres moments especials en el discurs amb els que em sento identificat (eiiii, no m'estic comparant, simplement són reflexions que també he fet moltes vegades).

Primer moment: "si l'elogi debilita, jo estic fos", si, l'elogi debilita i ell n'és ben conscient per això ahir, malgrat estar content i orgullós per rebre una distinció com la que se li va otorgar, no debia estar molt còmode entre tan elogi i floreta.

Segon moment: quan parla que són els petits detalls, els petits instants, els que fan que ell estimi la professió i sigui feliç fent el que fa. Clar, si només ´som feliços quan aconseguim el reconeixement la nostra felicitat serà tan efímera...cal trobar motivació en el dia a dia i, per exemple, com ell deia, la felicitat li arribava quan després d'una bona estona veient videos de l'equip rival, sol, amb un paper, llapis i un DVD, trobava la manera de batre el rival. Aquest era el moment.

Tercer moment: no podia faltar el moment patriota; el discurs l'acaba amb un "si ens aixequem aviat i ens posem a treballar, sense queixes ni retrets, aquest país és imprable"...quanta raó!!!

I mentrestant que del país veí vagin remenant la merda passada; nosaltres mirarem endavant i ens aixecarem aviat per anar-nos superant; bé, avui m'he aixecat un pel tard, a les 8, però si vaig anar a dormir tardíssim treballant també val no, Pep?

Andorra

Ahir, darrer dia de vacances, vam anar a Andorra. És un lloc que solem visitar un parell de cops l'any, però no pas per anar a comprar (tot i que sovint ho aprofitem) sinó per altres assumptes personals de la família de la meva dona que no venen al cas.

Sigui com sigui, visitem el país un parell de cops. Un país de contrastos. Si ens queixem de les obres a les nostres ciutats només cal anar a Andorra a veure com sempre pot ser pitjor. No recordo un cop que hagi anat allà i que hagi pogut circular lliurement sense que en un moment o altre ens haguem trobat importants retencions per les obres. No dubto (perquè a més ho sé del cert) que Andorra té espais preciosos, però el nus Andorra la Vella - Encamp - Massana no té res a envejar a les grans ciutats en el que densitat de tràfic es refereix (òbviament, això si, portant-t'ho a una dimensió més petita. La vall principal, per la que recorre la carretera, és tan estreta que sovint han de "jugar" a diversos nivells, creant un autèntic "scalextric".

Hi ha, però, una cosa relacionada amb la circulació i els vehicles que si que és remarcable des d'un punt de vista més positiu: els parquings. Com que en la majoria d'ells la titularitat és pública els preus són realment avantatjosos, i el preu ronda els 20 cèntims/hora...algú recorda algun preu així per aqui?

La sensació de tot plegat, però, és de massificació: molta gent, molts vehicles, retencions, una vall plena de carreteres i construccions. S'ha de ser d'una raça especial per viure allà i sentir-te "lliure"; no sé, és una situació estranya, gires la vista 360º i veus que estàs "presoner" entre muntanyes, en una angosta vall i només veus que ciment i ciment al voltant.

Bé, potser la darrera frase és exagerada, ja que una altra cosa a remarcar és la gran quantitat de zones verdes que hi ha amb parcs infantils (clar, ara sóc molt sensible a això). Ahh, i el més important, no només que hi ha aquestes zones d'esbarjo sinó que estan realment ben conservades i netes, que és realment quelcom important.

Quan ets a Andorra no tens pas la sensació que ets a un altre país, mateixa llengua, mateixos costums, la gent vesteix igual... bé, una diferència important, allà encara no ha arribat la llei de prohibició del tabac en espais tancats, allà encara es pot veure gent dins els bars/restaurants "gaudint" del plaer (?) de fumar, cosa que aquí ja no és possible.

Sortint d'Andorra et recorden que si que eres a un altre país, i és que la Guàrdia Civil atura tots els cotxes, un per un, per revisar el portaequipatges. Bé, aquí si que he exagerat molt, la paraula revisar no seria correcte, fer el préssec seria millor. Fixeu-vos que nosaltres portàvem el portaequipatges pleníssim ja que tornàvem després d'una setmana de vacances -i amb nens ja se sap- i simplement vaig obrir-ne la porta i de 4 metres ençà l'agent de la Guàrdia Civil em va dir que ja estava bé. Realment són tan ingenus de pensar que si fes contraband ho portaria just al costat de la porta perquè quan s'obrís quedés a la vista?

Si pogués si que faria contraband si, de benzina!! 30 cèntims de litre més barat que aquí!!! Òbviament, vaig passar per la frontera de tornada amb el dipòsit ben ple, les gangues s'han d'aprofitar.

callejeros viajeros a Sort

Sóc un gran seguidor de programes com "Callejeros", "Callejeros Viajeros", "Españoles en el Mundo", etc. potser perquè de moment els grans viatges els haig de fer "virtuals". Així doncs, és bon exercici fer un "Callejeros viajeros" des del lloc on un està...si vinguessin les càmeres a seguir-te un dia, a on els duries?

A veure, no sóc tampoc un gran coneixedor de Sort tot i que cada cop més ho vaig millorant, no en va potser he vingut ja 7 o 8 cops, un parell d'ells sol fa uns quants estius quan invertia una setmana sencera en aprofundir en la tesi i la resta amb la dona i els nens. El fet de venir amb els nens també limita, de moment, els llocs a visitar i les coses a fer (no fem de moment grans travesses i en canvi la zona dels gronxadors me la conec com el palmell de la mà).

Si hagués de portar les càmeres a algun lloc podríem començar pel riu, la Noguera Pallaresa és el vertebrador d'aquesta zona i realment qui ha donat al poble unes grans possibilitats en el turisme d'esports d'aventura. La zona per fer ràfting està aigües amunt però això si, al bell mig del poble hi ha un circuit permanent de piragüisme en aigües braves que fins i tot, l'any passat, va acollir els mundials de l'especialitat.

Podríem llavors anar a prendre un cafè a Casa Rateta, és una cafeteria/fleca/pastisseria situat al mig del poble i un té la intenció que és el bar de tota la vida de Sort. Òbviament no és l'únic, i sobretot al costat de la carretera nacional que creua el poble són diversos els establiments on aturar-se per prendre algun refrigeri a l'estiu o bé alguna cosa ben calenteta abans d'anar a les pistes d'esquí a l'hivern; però casa Rateta hi és de sempre.

Gairebé al costat de casa Rateta hi ha la Cafeteria/Restaurant  Pessets; a l'altra banda de riu i a uns 200 metres de distància hi ha l'hotel amb el mateix nom, però d'aquest lloc no us en puc donar referències. Si de la cafeteria/restaurant ja que hi he anat un parell de cops. Diguéssim que seria un local amb una mica d'aire d'alt standing (ep, només una mica, els preus són totalment accessibles), em refereixo a la decoració, a la carta de vins, etc...

No podríem marxar de Sort sense passar per la Bruixa d'Or, un clàssic. Ja en un post anterior l'hivern passat vaig estar parlant d'aquesta administració de loteria i de com han sabut rendibilitzar l'èxit. Ara fins i tot han obert una mena de botiga en col·laboració amb Turrons Vicenç de torrons, xocolates, bombons... etc. diversificar el negoci?

Podríem anar després a fer una volta per l'antic tram del riu, que passa pel mig del poble, i que ara és una zona ajardinada amb gronxadors per la mainada i amb una bona zona d'ombres que s'agraeix en els dies assolellats, i a molts més raconets que fan de Sort un bon lloc per anar-hi a passar uns dies. Capital de comarca però tranquil, amb coses a fer a l'estiu i a l'hivern, ideal per a excursionistes i parelles amb nens... bé, ja paro que semblo de l'Oficina de Turisme i ningú em paga per això.

l'eurobasket des de lluny

Aquests dies s'està disputant l'Eurobasket de Lituània, i com diu el títol l'estic veient des de lluny. No anem a la broma fàcil, ja sé que Lituània està lluny, aquest adverbi de distància el faig servir més que res com a indicatiu que enguany no estic fent com acostumo: empassar-me tots els partits que donen per la tele.

I no pas per impossibilitat de fer-ho; estic de vacances i curiosament a Sort es veuen millor els canals d'esports que no pas a Roses; a La Sexta donen els partits de la selecció espanyola i a MarcaTV tres partits diaris. Pero clar, estic de  vacances i lo prioritari és fer panxing i voltar amb els nens i la dona, potser la setmana vinent recuperaré el ritme.

Malgrat això si que voldria fer quatre ratlles del que estic veient (o llegint o suposant-me) de l'eurobasket; és arriscat, perquè segurament aquestes paraules me les hauré de menjar en el futur, però allà van.

M'agrada que hagin pujat de 16 a 24 les seleccions participants. Avui en dia gairebé totes les seleccions tenen bons jugadors (Polònia, Bulgària...tenen jugadors a l'NBA per exemple) per tant, el campionat és més complet amb més seleccions.

No M'agraden els periodistes que retransmeten els partits, els comentaris de qualitat no abunden, ans al contrari...com haurien d'aprendre de les retransmissions per exemple de Teledeporte amb en Manel Comas d'expert.

M'agrada que equips relativament petits vagin fent forat en el panorama internacional (ahir Macedònia va guanyar a Croàcia). Tot això fa que el nostre esport vagi creixent  en altres països i que no sempre el podi estigui ocupat pels mateixos.

No M'agrada l'aire de superioritat que en general mostra la selecció espanyola; no sé, potser es mania persecutòria, però els veig amb un punt de sobrats que no m'agrada gens ni mica.

M'agrada que el campionat es celebri a Lituània, un dels autèntics bressols del bàsquet a nivell europeu.

No M'agrada que no puguem gaudir de tots els partits (amb la de canals que hi ha i sabent que, per exemple, ens passen tots els partits de la Copa Amèrica de Futbol,,,)

M'agrada el BÀSQUET!!!!!

disjuntiva

Què faríeu si en les vostres mans estés la possibilitat de denunciar una conducta inapropiada o bé deixar-la passar per no posar més llenya al foc? Em refereixo, clar està, al desagradable incident d'en Mourinho posant el dit a l'ull del segon entrenador del Barça, Tito (que no "Pito") Vilanova.

Fins ara l'únic que ha fet el club és fer palès el seu malestar amb TVE, ja que en el seu noticiari del canal 24h van passar la imatge de l'incident totalment sesgada, és a dir, només van passar, i des d'una altra càmara, l'instant en que en Tito Vilanova es treu de sobre en Mourinho quan s'adona que li ha posat el dit a l'ull, una reacció totalment instantània que vista sense la causa prèvia pot semblar (i així ho va remarcar el periodista) una agressió del tècnic culer. Lamentable. Mireu-ho al youtube i segur que us indigneu igual que jo.

Què fem però amb l'agressió en si? Des de can Barça s'ha decidit no denunciar per no posar més llenya al foc. Res a dir, una decisió segurament coherent però, fins quan haurem d'actuar com a "santets" i no aixecar més la veu del compte per evitar confrontacions i demés? El Barça crec que no vol posar més llenya al foc espèrant que el comitè actui d'ofici...però han passat ja 4 dies i com més temps passa més es refreda la cosa. Millor que es refredi? Des d'un punt de vista de ser coherent i madur si, però clar, cal deixar immune una actuació com la del senyor Mourinho.

Ningú del club madrileny ha sortir a criticar el seu entrenador i, fins i tot, algunes veus crítiques de la pròpia premsa madrilenya que van donar pals a l'entrenador portugués, ara ja han revertit el discurs i sembla que els culpables hagin estat els propis jugadors i entrenadors del Barça amb les seves actuacions, donant molta importància a les declaracions post-partit de Piqué i Xavi criticant, què menys!!, l'actuació de l'entrenador portuguès.

Però bé, això de no dir res, de no confrontar-nos, d'amagar el cap sota l'ala i no aixecar la veu (no fos cas que s'enfadin des de Madrid) és molt de català, i si no mireu la política, l'economia, etc cada dia....des del 1714 que ens estan posant el dit des de Madrid, i no només a l'ull...perdoneu però algú ho havia de dir...(i sóc català).

amb l'esglèsia hem topat

Aquests dies els catòlics estan de cel·lebració, i de les grosses. Ni més ni menys tenen el seu màxim gurú a Madrid i amb ell milers i milers de joves vinguts d'arreu del món per a cel·lebrar les Jornades Mundials de la Joventut. Quan es parla de religió les opinions solen ser força radicals ja sigui a favor o en contra. Jo, que ningú se m'enfadi, i com faig sempre, simplement donaré la meva opinió sobre la visita papal des de diferents punts de vista.

Turístic. No hi ha dubte que és un èxit. Com molta gent ha dit en els mitjans, aquesta visita porta darrera seu certs beneficis tant des del punt de vista econòmic (després en parlarem) com des del punt de vista d'imatge de la ciutat de Madrid al món.

Religiós/fe. Bé, aquí és dificil opinar objectivament. No sóc creient, i cada cop menys, per tant, em miro la doctrina des de la distància. Obviament puc entendre que per a un seguidor de la doctrina catòlica, tenir el màxim exponent a prop ha de ser un fetr sublim. A mi no em fa ni fred ni calor. S'ha de respectar l'Església, però ella també ha de respectar la gent que no és creient i aquí si que la cosa patina. Fixeu-vos, no em refereixo ni a casos de pederàstia ni a moments en la història en la que l'Església ha jugat papers foscos, no; em refereixo a que cada discurs que fan és un discurs de la por contra la falta de fè, contra la laicicitat de la població, etc.

Per un moment feu el següent exercici. Tanqueu els ulls, escolteu un discurs del Papa, i imagineu que no és ell si no un "xarlatan" qualsevol...no faria por un discurs on es parla que s'ha d'evangelitzar la societat, on s'ha de perseguir l'abortament o l'eutanàsia, que els matrimonis entre homosexuals són antinaturals o que qui segueix els preceptes religiosos cristians tindrà un lloc al cel al costat del Sant Pare?

Econòmic. Ho sento, no em crec que els números surtin. Durant els dies previs han dit que el cost de la visita era d'uns 50 milions però els ingressos que se'n derivarien superarien x2 aquestes despeses. Ara ja he sentit veus que diuen que això és així...però que costarà demostrar-ho pq és molt dificil quantificar-ho... ejem...aixecada de camisa? Dubto que surtin els comptes si és que resulta que l'impacte positiu ve a partir del que gasten els milers de pelegrins i resulta que molts d'elles tenen viatges en transport públic gratuïts i descomptes en allotjaments i menjar.

Ahhh, i ja la rematada la vaig sentir ahir en unes notícies on deien que la família real havia fins i tot escurçat les vacances per poder rebre al Sant Pare...pobrets, quin gran sacrifici. Espero que Benet XVI els hi ho tingui en compte i s'hagin guanyat un tros de cel... monarquia borbònica i alta jerarquia eclesiàstica ("dios los cria y ellos se juntan?")

"un restaurante en casa"

Apa, avui toca una recomanació televisiva, d'aquelles potser estranyes. D'aquelles recomanacions per culpa de les quals em considerareu més "freak" del que potser em considereu ara; però que nassos, el bloc és meu o sigui que allà va.

El programa en qüestió és diu "un restaurante en casa", o alguna cosa similar, i enfronta a dues parelles que, per un dia, transformen casa seva en un restaurant. Ells mateixos (amb ajuda, si cal, de familiars i amics) han de cuinar i servir a una sèrie de comensals; aquests, un cop acabat l'àpat, dipositaran en una caixa els diners que ells considerin (pagaran el que vulguin). Qui tingui més diners és la parella guanyadora.

Cal dir per endavant que els comensals no coneixen de res als cuiners i viceversa. Cada parella tria el menú que oferirà als comensals i el número d'aquests que inquibirà a casa seva. Aquí ja comencen a mostrar diferències: hi ha qui prefereix fer coses sofisticades però només un torn, d'altres tiren més per la senzillesa i fan dos torns de menjador, amb la qual cosa tindran més dipositaris de diners però depèn com vagi el menjar, la rapidesa en el servei, etc... posaran més o menys.

Tot compta perquè el client quedi satisfet: la qualitat del mejar, el serveix, la decoració, el tracte dels cambrers, algun detallet que puguin fer, etc... Tot, però, també té un risc (en l'episodi d'avui, per exemple, un dels restaurants estava decorat amb motius tauromàquics i una de les comensals era antitaurina i li ha tocat sopar just davant d'un cap de brau penjat a la paret).

Clar, i després venen tots els problemes "habituals" per uns cuiners/cambrers no professionals: que si el menjà està fred, la salsa també, soso, salat, poca quantitat al plat, havia de ser embotit ibèric i no ho és, s'ha acabat un dels postres, no hi ha cafè, etc...

Un programa distret per a les nits del divendres...i si pares atenció encara descobreixes alguna recepta interessant!!!

balls de xifres

Sovint quan els que no entenem massa de macroeconomia sentim determinades xifres en els mitjans de comunicació o bé tendim a la demagògia o bé al contrari, tendim a considerar els milions d'euros com si fossin quilos de pèsols.

Us posaré ara un parell d'exemples de dos processos que en l'actualitat estan regits pel que us acabo de comentar. Primer, la visita del Papa. Un altre dia ja parlarém d'altres consideracions, avui només l'econòmica que, de fet, és pel que s'està parlant més de la visita (tan a favor com en contra) i això ja hauria de fer reflexionar una mica. Els contraris a la visita diuen que genera fins a uns 50 milions d'euros de despesa mentre que, per contrapartida, els defensors de la visita diuen que generará fins a 100 milions de benefici. Segurament ni tant ni tant poc, segurament tot és matisable i m'agradaria saber com fan els càlculs uns i altres.

Però clar, el que deiem, amb les xifres (i més amb les macroxifres) es pot fer molta demagògia; segurament la despesa és excessiva però no vaig sentir ningú que digués el mateix amb altres visites com, per exemple, la de Michelle Obama l'estiu passat; ni amb les ingents (i indecents) quantitats que es paguen per fitxar futbolistes, per mantenir no sé quants soldats i avions a Líbia (sense saber exactament què estan fent), etc...

Per altra banda, el de vanalitzar els diners, està tot el que ha envoltat el fitxatge de Cesc pel Barça. Més d'un cop he sentit tertulians, opinadors i aficionats dient que si la diferència entre el que volia pagar el Barça i el que volia rebre l'Arsenals era "només" de 2 milions s'havia de pagar i punt. Collons!!! "només"? 2 milions d'euros són 332 milions de les antigues pessetes...xavalla no? La dels Ajuntaments que deixarien d'estar endeutats, la d'empreses que deixarien d'estar en fallida, etc... amb aquestes quantitats invertides de diferents maneres.

Ahhh i per cert, deixeu-me dir una cosa sobre el fitxatge de Cesc (seré l'últim dia que en parlo perquè estic més que cansat). Ara tot són lloances perquè s'ha rebaixat el sou per poder fitxar pel Barça, diuen que fins a 5 milions d'euros (una pasta vaja). Molt em temo dues coses: primer, que si s'ha rebaixat això és perquè segur que seguirà cobrant una "pastarrufa" per temporada (per tant, sacrifici relatiu) i, segon, que em jugo un pèsol que en un any se li està "revisant" el contracte per donar-li la diferència que ara posa de la "seva butxaca"...i si no temps al temps.

les pretemporades

El món evoluciona, l'esport també...però hi ha coses que segueixen existint: les pretemporades, aquell període de l'any esportiu en que l'esportista es prepara fisicament (i també mental) per afrontar amb el màxim de garanties, la temporada que ja comença.

En els esports col·lectius, a més, serveix perquè els nous fitxatges coneguin els companys, les maneres de fer, afavorir la integració de tots plegats i, en definitiva, començar a construir equip. També diu la "història" que acostuma a ser el període de l'any que menys agrada al jugador: periodes relativament llargs fora de casa, molt volum d'entrenaments i amb molta base física, etc. També és veritat que els professionalisme ha crescut molt i ara ni s'acostumen a fer les llargues pallisses físiques que es feien abans (on no tocaven pilota fins passades una o dues setmanes...) i a més l'esportista ja acostuma a venir més preparat ja que no "s'abandona" durant el període vacacional.

Però les pretemporades cal seguir fent-les.

D'acord que hagin canviat però, no n'estarem fent un gra massa? Em vinc a referir a les pretemporades que acostumen a fer els equips grans. Fixem-nos amb el Barça. Comença pretemporada un dilluns i dissabte següent ja està jugant un partit, al cap de 2 dies més l'Audi Cup (2 partits més en dimarts i dimecres) i després ja directament a fer la gira americana. Si ja viatges i partits deixen menys temps per entrenar, els canvis d'horaris, de condicions atmosfèriques (molta calor i humitat allà on estan ara)...fan que no pas un dia sol l'entrenador hagi decidit anular entrenaments. Estic segur que ara que fa uns 17 dies que van començar la pretemporada no arriben a un entrenament diari (mentre que fa uns anys ja portarien la major part del dia amb dobles sessions).

Si després resulta que tenen visites a la Casa Blanca, presentacions de convenis amb oenegés, banys amb dofins en un aquarium...tampoc el jugador descansa el que hauria de descansar (tot i que reconec que en aquest cas es van "turnant" els events socials).

Tot plegat està justificat per fer marqueting, vendre la marca "Barça", projectar-se en mercats emergents...tot el que vulgueu, però com a entrenador, què voleu que us digui, no m'acaba de fer el pes. Els jugadors del Barça estan controlats tan medicament com des d'un punt de vista físic per tant segur que pel seguiment que els fan els auxiliars (mireu qualsevol foto de "familia" d'aquest Barça a la gira i veureu que hi ha més auxiliars que no pas jugadors) s'està tenint present tot això però...

El primer títol de la temporada és a prop (en deu dies) i el rival és un tal Real Madrid...i ningú voldrà perdre aquesta primer oportunitat d'agafar avantatge al rival. Per això, és la millor manera preparar la pretemporada com ho està fent el Barça? Repeteixo que ells tenen les eines de valoració i creuran que si...i si no, una cosa que em calma relativament és que el Real Madrid està fent el mateix, o sigui, que ja veurem qui acaba posant per excusa al final del primer partit el tema de la pretemporada "atípica" que fan.

un any a casa

Tal dia com avui, un any enrera, havia estrenat el llit d'aquí a casa, de Roses. No penseu malament amb aquesta expressió, simplement vull dir que fa un any que estem al pis on estem ara, just un any. Havien estat uns mesos d'obres i reformes, de rascar parets, de rascar portes... de passar calor (enlloc d'anar a la platja doncs ara a fer servir decapant...), però tot a fi de bé.

Jo tinc casa a Quart, i, confesso, trobo a faltar no anar-hi més sovint; però les circumstàncies de la vida són les que són i també m'he adaptat a la vida rosinca. En fi, l'ideal seria tenir la casa que tinc a Quart aquí a Roses, però com que en la vida un no pot sempre fer-se les coses a mida...

El piset on estem no està pas malament, suficientment gran com per caber-hi bé i suficientment petit com per no estar "esclavitzats" en la seva neteja; té un balcó que va perfecte per sopar-hi i un celobert que vam cobrir i vam convertir en l'habitació de l'ordinador, on planxem, etc... I la localització tampoc és dolenta no, a segona línia de platja.

Em considero força adaptable a l'hora de viure en un lloc, sempre he pensat que si mai m'hagués de mudar m'adaptaria on fos (excepte, potser, grans ciutats). M'agrada més la vida de poble que la de ciutat, Quart és un poble, i Roses, malgrat sigui 6 vegades més gran en quant a població, també és un poble. Sobretot a l'hivern. Sempre penso que quan ets a un lloc i trobes el teu bar per anar a fer un cafè de referència, la teva fleca, etc...i alguns botiguers ja et comencen a conèixer i a fer bons tractes, un ja es pot considerar acoplat al lloc on viu.

Acostumat, però a l'espai, al piset on estic ara trobo a faltar un espai per tenir-hi les meves coses: llibres  i apunts de bàsquet, tot el material que genero i que tinc sobre l'altra meva gran passió (l'entomologia)... tot i que també és cert que si ho tingués segur que el pis no estaria tan net i ordenat com està ara. Com a mínim he aconseguit tenir-hi un parell de nius de formiga artificials...algun dia us ho explicaré.

periodisme

Per un parell de cosetes que vaig veure ahir m'he deicit a escriure sobre el periodisme (o millor dit sobre determinat periodisme, o determinats periodistes). Mai és bo generalitzar i crec que en aquest cas ni és bo ni és just, per tant, si algú és periodista ja entendrà si estic parlant d'ell o dels altres.

Ahir vaig veure un tweet on parlava d'uns curiosos matisos en els titulars sobre la matança d'Oslo en dos diaris. A "El Público" es referia a l'autor de la massacre com a individu d'extrema dreta, mentre que a "El Mundo" parlava de nacionalista. Pam. Són només matisos, ho sé, perquè un individu d'extrema dreta acostuma, obviament, a ser nacionalista...però ja sabem tots les connotacions que té en aquest país la utilització de la paraula "nacionalista", i sobretot en boca de mitjans com el que dirigeix en P.J.Ramírez.

A la nit volia veure el debat de "La Noria" sobre el cas de Francisco Camps. Vagi per endavant que considero que de debat en té ben poc bàsicament per dos motius: a) les interrupcions per publicitat són tan abundants (i llargues) que es perd el fil ràpid del que s'està parlant i b) perquè un cop els 6 integrants (3 per un costat i 3 per l'altre) ja han exposat les seves idees ja és hora d'acabar el debat i anar a temes bastant més frívols amb personatges tipus Tele5, ja m'enteneu.

Però bé, de totes maneres volia veure el debat. Ahir, a més, a partb de 4 periodistes hi havia dos polítics, un pepero (Celia Villalobos) i un sociata de València (Luna). Obviament els dos es van dedicar al que es dediquen gran part dels polítics d'aquest país: desqualificar l'oponent més que confrontar idees o maneres de fer. I alguns dels periodistes feien el mateix. Defensar camps com si fos poc menys que un sant i màrtir d'aquest país mentre que els altres l'atacaven sense pietat sense contemplar que potser algun dels polítics de la seva corda estiguin també en la corda fluixa per determinades actituds.

No sé, sé que el que demanaré és molt difícil per no dir impossible ja que els mitjans de comunicació estan fets per persones (periodistes) i cada un d'ells té la seva ideologia però...no seria possible un mitjà de comunicació o un periodista que fos "neutral"? En fi, per demanar que no quedi.

campions

Podia haver titulat el post d'avui exactament igual que el d'ahir, de fet, parlem d'una altra efemèride, la victòria de la selecció espanyola de futbol en el mundial de Sudàfrica.

Sovint hi ha la controvèrsia sobre si l'esport i la política s'han de barrejar; jo diria que no, però que és molt lògic que això passi i, en el meu cas, en comptades ocasions, ha passat. L'onze de juliol de 2010 vaig barrejar política i esport; potser perquè teníem la pell fina pel tema recent de la sentència sobre l'Estatut, potser perquè en el context de crisi que ja vivíem aleshores trobava una aberració la despesa que ens costaria una victòria d'Espanya...sigui pel que sigui, però sobretot per convicció meva, no volia que Espanya guanyés.

Hi ha una frase, no se de qui, que sentencia: "el futbol és l'opi del poble". Més raó que un sant. Possiblement el futbol és l'esport més universal que hi ha, i sembla que quan el teu equip guanya els problemes que puguis tenir en el dia a dia es relativitzen en certa manera; potser només així s'entén el que la gent paga per les entrades, els sacrificis que són capaços de fer a vegades per estar al costat del seu equip, etc. Amb la victòria de la selecció espanyola a Sudàfrica semblava que, durant unes hores, la crisi havia desaparegut. A ningú li importava ja que cada jugador i membre del cos tècninc s'endugués una prima de 100.000 euros (a part del que ja cobraven per ser a la selecció) per guanyar el campionat. Era una qüestió d'estat.

Potser si que estic fent certa demagògia, i potser si enlloc de l'espanyola hagués estat la selecció catalana avui el post aniria en un altre sentit i estaria supercontent i orgullós de recordar la victòria de fa un any. No ho nego. I per tant, simplement l'explicació a la meva no-alegria és que no sento que aquella selecció em representi. Tan senzill com això, i tant complicat com perquè molta gent ho entengui.

El fet que jugadors catalans juguin a la selecció espanyola (raó que molts catalans seguidors de la "roja" em deien) per mi no és cap argument vàlid: per molt catalans que siguin juguen sota bandera espanyola (i si ensenyen una senyera com Puyol i Xavi en la celebració encara són criticats). Que Espanya intentés jugar com el Barça tampoc la fa especialment propera als meus sentiments, veieu com barrejo, a vegades, esport i política.

En fi, sigui com sigui, respecto a la gent que se n'alegrés (malgrat que molt d'ells no respectessin la meva opinió), si parlem només d'esport no deixa de ser rel·levant que, per primer cop a la història, la selecció espanyola aconseguís la corona mundial. Una competició que es juga cada quatre anys i en la que cap dels grans jugadors mundials se la vol perdre li confereix al guanyador una importància especial. I si volen canonitzar Iniesta per gol aconseguit que ho fassin, jo, per contra, només em queda somniar perquè un dia la selección que sento que em representa pugui jugar oficialment.

fa un any...

10 de juliol de 2010, fa just un any. Podia haver estat el punt d'inflexió en la història d'un país, del nostre país. Avui és tan sols una efemèride del que podia haver passat.

Fa un any, com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, la societat civil catalana va tenir la necessitat de dir prou! i va sortir en massa al carrer a protestar una decisió que no feia sinó retallar la voluntat del poble català expressada a les urnes. Efectivament ja feia uns anys que s'havien començat els tràmits per renovar la llei que ens regeix a Catalunya (sempre, per desgràcia, sota la forta ombra d'una Constitució Espanyola d'on no es pot moure ni una coma). Després de molts estires i arronses els grups polítics catalans, a excepció del PP (sempre els mateixos...pq C's encara no existien), havien pactat un Estatut de concens que la ciutadania catalana va refrendar mitjançant un referèndum (en el qual molts vam votar que no per tractar-se d'un Estatut "tou").

El següent tràmit era l'aprovació per les Corts espanyoles, però abans d'això, per facilitar-ne l'aprovació, ja l'Estatut va rebre una bona escapçada que al final pactava (mig a l'esquena del govern català) el govern central i CIU. I després el llaaaaaarg tràmit del TC.

En fi, entre el que havíem pactat aquí i el que al final va ser, distaven no pocs articles, interpretacions...per tant, pràcticament, qualsevol semblança era pura coincidència (potser exagero una mica però hi tinc tot el dret com a ciutadà català un cop més molest per tot plegat). Per això la societat, al marge dels partits polítics i sota organització d'Òmnium Cultural, va decidir llançar-se al carrer. Quin bona oportunitat hagueren tingut els polítics si per un cop haguessin escoltat el que els seus votants deien. Allà hi havia gent de tots colors polítics, gent de dretes, esquerres i centres, gent menuda i gent gran...tot units per un clam:  I-INDE-INDEPENDENCIA!!

Sempre recordaré estar veient la retransmissió per la televisió i el meu fill començant a cridar el clam, sense que li digués jo...tant de bo algun dia ell ho pugui veure com una realitat...per mi crec que encara serà un somni. I com deia aquell, "els somnis, somnis són". I com deia en Lluís Llach en una cançó seva, diria jo als polítics: "no malbarateu el somni", que vigent que encara és avui en dia!!!!.