escola de bàsquet

Avui ha estat el primer dia com a responsable de l'Escola de Bàsquet del Club Bàsquet Roses. M'ha agradat. M'ha encantat.

Quan l'Albertem va proposar, durant l'estiu, que m'encarregués de l'Escola de bàsquet del club m'ho vaig pensar uns dies, no gaire, això és veritat. M'atreia la idea. En un club, i més quan és d'un poble, és molt important que hi hagi una base important. En aquests llocs els futbol acostuma a engolir la major part dels nens petits, sempre ha estat més fàcil xutar una pilota que no pas llençar-ne una a una cistella. per això partim, en un principi, en certa desaventatge.

Però lluny de plorar aquestes coses em motiven. Em motiva fer una escola potent, que sigui la base de la piràmide del club. Que dels 26 nens que teníem avui, d'entre 5 i 7 anys, d'aquí a un temps segueixin en el club. Que comencin a aprendre hàbits saludables de l'esport. No serà fàcil, avui quasi em quedo afònic i això que crec que no he cridat pas massa, però els que sou pares ja sabreu el que deu suposar intentar que 26 nens i nenes, amb ganes de còrrer i de jugar siguin capaços d'escoltar el que els vols dir (i si a això hi afegim que cada jugador té una pilota a la mà...).

La Maria i l'Aleix m'ajuden; bé, no ben bé, diguem que és un treball d'equip, per tant, entre els tres portarem aquesta escola. Sembla que els nens han sortit contents (primera petita victòria), però això era de preveure el primer dia; seguiran venint així de motivats el divendres vinent? per què no? aquest serà el nostre repte en les pròximes setmanes, en els pròxims mesos... I els reptes, ja ho sabeu, em motiven.

i l'escola va començar

Ja fa un parell de dies va començar un nou curs, un canvi de rutina en tota regla per a tothom: per als alumnes que han passat un exigeradament llarg període vacional, quasi el mateix que han passat els professors, pels pares també és un canvi de rutina, i pels avis, i pel trànsit, fins i tot les programacions de radio i televisió tornen a la rutina habitual, en fi, posem les coses a lloc.

A casa aquest canvi de rutina no ha estat massa dràstic; els dos patufets de casa han anat durant l'estiu al casal als seus respectius centres escolars i malgrat hem tingut aquests primers dies de setembre sense que hi hagin anat, el fet d'haver estat uns dies fora de vacances i, no ens enganyem, com que no són de dormir segueixen llevant-se a la mateixa hora, fa que tot hagi estat més fàcil.

Per les amistats que segueixo al facebook que són mestres i per la meva germana que també ho és crec que el curs ha començat més o menys normal, suposo que amb algun plor (d'algun nen, no d'algun mestre, crec), les corredisses habituals dels nens per situar-se a les noves classes, les presentacións, etc.

Aquest però, no serà, crec, un curs fàcil; comença amb la polèmica recent sobre l'obligatorietat de incloure el castellà com a llengua vehicular si així ho demanen; després d'un any d'experiment amb la setmana blanca s'anul·la la mateixa però hi ha més dies a lliure disposició pels mestres, s'elimina la sisena hora en moltes escoles... no sé, tinc la sensació que anem enrera com els crancs.

Ho dic pel fet de la conciliació laboral i familiar. Entenc que el calendari i horari escolar és una aberració (ens ho mirem com ens ho mirem); que tinguin un periode de vacances tan llarg no passa a la majoria de països amb els que ens volem emmirallar. I parlo sobretot dels alumnes, no seré jo qui criticaré als mestres per les vacances que tenen, la seva és una feina vocacional, han de passar-les canutes sovint a classe, aguantar pares impertinents, nens maleducats, etc... i si és tan "xollo" la feina de mestre perquè no hi ha més gent que se'n fa? (típica resposta dels mestres, ho admeto, quan es senten atacats).

A veure, segur que hi hauria mil maneres millors de fer les coses, però aquest país i aquest govern no es caracteritza per ser valent i segurament que la cosa està tan enquistada i és tan difícil de canviar a nivell econòmic, social, etc... que suposo que qui any passa any empeny...i si d'aquí un any tornés a escriure un post sobre això segurament aniria pel mateix camí.

un exemple d'educació

Gran reportatge ahir als "30 minuts", pels qui no ho vàreu veure, parlaven de diferents exemples de models educatius, bàsicament Finlàndia i algunes escoles/instituts dels EEUU. Plantajaven si els models d'allà serien aplicables aquí, i en parlaven diferents pedagogs i mestres. Un bon exercici per agafar perspectiva de com està l'educació en el nostre país.

Parlar d'educació en general donaria per un llibre, més que per un post, però no puc estar-me de donar dues pinzellades del que crec. No en sóc un gran coneixedor, això és veritat; conec la docència des del punt de vista universitari però, malgrat en algunes coses siguin coincidents, té més diferències que no pas semblances amb l'educació obligatòria.

El primer que hauria de fer la societat és dignificar més la professió de mestre. Anys enrera, el capellà, l'alcalde i el mestre eren les tres persones més valorades i respectades d'un poble, avui en dia m'atreviria a dir que cap dels tres ho és, però menys que cap, el mestre. Per què? No ho sabria pas dir, però potser avui no es valora tant la feina que fa el professional de l'educació i, no ens enganyem, crec que l'actuació en els darrers anys dels sindicats no ajuden pas massa (sempre contraris al que es demana/proposa/exigeix des de l'administració sense, però, oferir alternatives).

També és veritat que, en un gran col·lectiu com és el dels mestres, trobaràs gent molt vàlida i gent que no. La feina ha de ser motivant; si un mestre està motivat, aquesta il·lusió per la feina ben feta la transmetrà als alumnes. Quants mestres avui en dia es reciclen, intenten millorar, aprendre noves tècniques, estar en contacte amb mestres d'altres llocs per compartir experiències? La meva germana i quatre més. Perdoneu que ara ho compari amb el bàsquet, però un dels grans entrenadors estatals que hi ha em va dir un dia: "ai de l'entrenador que es pensi que perquè ha arribat a l'ACB ja ho sap tot"...doncs es podria fer el mateix amb els mestres: no perquè hagin aprovat una carrera i aconseguit en propietat una plaça de feina vol dir que ja no puguin millorar. El mestre hauria de buscar l'excel·lència.

Hi ha moltes coses de les que van dir al reportartge d'ahir que no sé si serien exportables aquí, però com a mínim em van sobtar. El mateix mestre té els mateixos alumnes durant tota la primària i els dóna quasi totes les assignatures; la raó? perquè en el sistema filandès es considera bàsic que el mestre conegui moltíssim els seus alumnes. Els alumnes més grans s'involucraven en el funcionament del centre (aquells que, per exemple, els agrada la informàtica doncs ajuden a mantenir el sistema informàtic del centre); cada 45 minuts de classe els alumnes tenien 15' d'esbarjo per mantenir l'atenció durant tota la classe... Una altra diferència és que els directors, per exemple, escollien l'equip de mestres del centre.

En fi, no sé si seria tot exportable, potser no, però no ens hauria de ruboritzar el fet de intentar buscar aquelles idees que puguin fer millorar el nostre sistema educatiu i intentar que el 30% de fracàs escolar que hi ha aquí arribi a <10% que tenen a Finlàndia. Impossible is nothing!!