jugar a ser entrenador

Ho sabeu, ho he dit moltes vegades. Sóc entrenador de bàsquet, una de les meves grans passions. Avui, però, us volia parlar d'unes aplicacions, jocs, o com ho volgueu dir, que ens permeten jugar una mica a ser entrenadors. D'acord, si, per qualsevol entrenador el que importa és el dia a dia, el tracte amb els jugadors, el mètode, les dificultats que es tornen reptes, les satisfaccions, els fracassos, la gestió de grup...i això, amb el que us explicaré no es pot fer.

Però en certa manera, amb el Supermanager, podem escollir jugadors, canviar-los, veure qui està en bona forma, vendre's aquell que no està rendint, etc... d'això us volia parlar, del Supermànager ACB. És un "divertimento", una manera de passar el temps, però alguna cosa ha de tenir quan són milers i milers els usuaris que fan els seus equips, que cada setmana estan pendents de qui ha rendit, de quin "xollo" poden trobar al mercat, de quina "rèmora" s'han de despendre. N'hi ha d'autèntics malalts, que es fan arxius excels amb els rendiments dels jugadors, etc. Jo no arribo a tant.

He fet els meus tres equipets, dos de "mixtes" és a dir, sense fixar-me la nacionalitat dels jugadors i agafant els jugadors que m'han semblat més rendibles (obviament cada jugador val un preu i tens un pressupost limitat) i un altre equip "quatre barres", és a dir, formats només per jugadors catalans...ja que no podem tenir selecció catalana deixeu-me divertir amb això...;)

Hi ha altres "supermanagers", els de la Lliga Femenina (menys "currat" però igualment addictiu), els de futbol (com sempre, s'havien de copiar de les iniciatives del bàsquet), els que es fan per campionats puntuals (com el passat Europeu de Bàsquet), etc...

El primer contacte que vaig tenir amb un joc-aplicació similar va ser un joc d'ordinador del mític Spectrum 128K que vaig tenir fa mooooolts anys. Era una cosa semblant al que posteriorment va signifcar el PC-Futbol i PC-Bàsquet; en aquests darrers casos controlaves tot un equip de futbol/bàsquet, i n'eres des de l'entrenador, al mànager, passant per director esportiu i responsable de marqueting. Ostres, només de parlar-ne m'entren ganes de buscar on tinc els CD's i instal·lar-los de nou a l'ordinador...

I que n'és de divertit jugar a vegades al que no pots ser i voldries haver estat, no? Ai no....que d'entrenador ja ho sóc!!!

escola de bàsquet

Avui ha estat el primer dia com a responsable de l'Escola de Bàsquet del Club Bàsquet Roses. M'ha agradat. M'ha encantat.

Quan l'Albertem va proposar, durant l'estiu, que m'encarregués de l'Escola de bàsquet del club m'ho vaig pensar uns dies, no gaire, això és veritat. M'atreia la idea. En un club, i més quan és d'un poble, és molt important que hi hagi una base important. En aquests llocs els futbol acostuma a engolir la major part dels nens petits, sempre ha estat més fàcil xutar una pilota que no pas llençar-ne una a una cistella. per això partim, en un principi, en certa desaventatge.

Però lluny de plorar aquestes coses em motiven. Em motiva fer una escola potent, que sigui la base de la piràmide del club. Que dels 26 nens que teníem avui, d'entre 5 i 7 anys, d'aquí a un temps segueixin en el club. Que comencin a aprendre hàbits saludables de l'esport. No serà fàcil, avui quasi em quedo afònic i això que crec que no he cridat pas massa, però els que sou pares ja sabreu el que deu suposar intentar que 26 nens i nenes, amb ganes de còrrer i de jugar siguin capaços d'escoltar el que els vols dir (i si a això hi afegim que cada jugador té una pilota a la mà...).

La Maria i l'Aleix m'ajuden; bé, no ben bé, diguem que és un treball d'equip, per tant, entre els tres portarem aquesta escola. Sembla que els nens han sortit contents (primera petita victòria), però això era de preveure el primer dia; seguiran venint així de motivats el divendres vinent? per què no? aquest serà el nostre repte en les pròximes setmanes, en els pròxims mesos... I els reptes, ja ho sabeu, em motiven.

i és que tenim una edat

Dijous passat el coordinador del club de bàsquet em va fer arribar un parell de certificats/diplomes que tenien a la federació d'uns màsters als que havia assistit fa uns anys. Com que la federació espanyola no és un paradigma de rapidesa aquests diplomes arribaren al cap de més d'un any d'haver assistit a les classes i se m'havia passat per alt anar-los a recollir.

Juntament amb els diplomes, al sobre, hi havia un full amb el meu historial: un foli on surt imprès la meva vida com a jugador/entrenador de bàsquet. Us diria que quasi em va fer més il·lusió llegir i rebre aquest full que no pas el diploma en si.

Oficialment vaig començar la meva carrera com a entrenador l'any 94-95 entrenant el pre-mini femení del CB Quart, però això és a nivell familiar perquè ja feia un parell d'anys que havia començat a entrenar a nivell escolar, quan el CB Quart encara no existia i entrenava l'equip de l'escola Santa Margarida. Imagineu-vos, les nenes que en aquell moment tenien 7-8 anys ara ja estan més a prop de la trentena (no diré aquí els seus noms no fos cas que em llegeixin el post i els agafi una depressió en veure's més grans  ;)

D'ençà aquell any gairebé ininterrumpidament fins avui en dia. Només un any me'l vaig prendre sabàtic, el 2000-2001. I mirant el meu currículum es veu que he entrenat a tooootes les categories, des de pre-mini fins a senior en femení i infantil, sots-21 i senior masculí. Què vol dir això? La possibilitat de treballar a diferents nivells, amb jugadors d'edats amb necessitats diferents (obviament no és el mateix el que et demana un infantil que un senior ni el que et demana una jugadora de 3ª femenina que una de Lliga professional Femenina).

De clubs també n'he passat per uns quants: CBQuart, Montessori-Palau, FD Cassanenc, CB Onyar, Uni Girona i, actualment, al CB Roses. Diversos clubs, diversos anys, vol dir molta gent coneguda, maneres diferents de treballar, sensibilitats diferents, moments bons (molts) i dolents (algun) i una gran experiència en definitiva que ajuda a ser millor entrenador, i millor persona.

I és que, a vegades, va bé fer una pausa en el caminar, girar el cap i veure allò recorrregut abans de seguir el camí cap endavant, sempre cap endavant.

entrenar

Va ser molt interessant la reunió d'entrenadors a la que vaig assistir ahir. Us poso en antecedents, actualment entreno al Club Bàsquet Roses, el club del poble on resideixo. És el segon any que entreno allà i encara més content i motivat que l'any passat. Enguany seguiré portant l'equip senior femení i m'encarregaré també de coordinar l'escola de bàsquet del club, una cosa que em fa especial il·lusió.

La reunió d'ahir va ser la típica que organitzen els coordinadors, en el nostre cas l'Albert i l'Esther, i on ens marquen una mica les directrius de cara a la temporada de comença. Són reunions necessàries i on sempre pots extreure'n detalls interessants. I ahir no va ser menys.

Vaig quedar sorprès com hi ha entrenadors que no es preparen els entrenaments. Haig de reconèixer que jo, fa molts anys, algun cop havia anat a l'entrenament pensant, en el camí cap al pavelló, què faria (o més greu encara, durant l'execució d'un exercici pensava què podria fer com a exercici següent); curiós, ara que tinc més recursos i experiència com a entrenador, sóc incapaç d'anar a un entrenament sense haver-me preparat el que haig de fer. Em sento com indefens. Un entrenador crec que ha de tenir la sessió programada, obviament amb capacitat de flexibilitat si cal ajustar alguna cosa, però un guió hi ha de ser-hi. L'Albert va insistir amsb això; tant de bo li fassin cas.

Dos detalls més interessants: tema puntualitat i vestimenta. Els entrenadors som models (no per guapos, si no perquè els jugadors, sobretot els més joves, imiten comportaments) per tant els hàbits cal que siguin els adequats. La puntualitat és un d'ells. És important que els entrenadors siguem puntuals, només així podrem exigir que els jugadors també ho siguin. I més o menys el mateix passa amb la vestimenta. Els entrenadors hem d'anar vestits com cal; segons la meva opinió, als entrenaments s'ha d'anar amb roba d'esport i al partit amb equipatge, si n'hi ha, de club. Aquest any els entrenadors tindrem un polo negre pels partits i els jugadors un de verd. Important, pot semblar insignificant però per mi és important: la sensació d'equip s'ha de transmetre amb cada detall.

Són tres pinzellades que van recalcar en la reunió...a veure si els entrenadors els farem cas; seria una forma immillorable de començar la temporada.

europeu de bàsquet: si però no

De nou una dualitat en el meu pensament. Ahir va acabar l'europeu de bàsquet de Lituània, i la selecció espanyola va aconseguir la medalla d'or, el campionat, per segon cop consecutiu.

Un gran èxit. Penseu que una mateixa selecció no guanyava dos campionats consecutius des de, crec, l'antiga Iugoslàvia. A això li hem d'afegir que, tal com explicaven diferents mitjans a manera de falca, aquest ha estat el millor campionat europeu de la història. Mai com ara havien participat tantes seleccions nacionals ni el nivell dels equips havia estat tant alt. Gairebé totes les seleccions presenten jugadors que estan a la NBA, o bé jugadors nacionalitzats (per mostra un tal Bob MacCaleb base de la selecció de Macedònia i ianqui de cap a peus). Perquè aquesta competitivitat? Perquè aquest europeu donava accés als Jocs Olímpics de l'any vinent a Londres. Només les dues finalistes (Espanya i França) tenen accés directe i 4 més, Macedònia, Rússia, Lituània i Grècia, lluitaran en un preolímpic amb altres seleccions mundials per 3 darreres places. Seleccions com Sèrbia, Turquia, Croàcia, Alemanya, Itàlia, etc... s'han quedat sense aquesta opció de futur immediat.

Des d'un punt de vista el més objectiu possible la selecció espanyola ha merescut guanyar. Avui escoltava un periodista que deia, amb més raó que un sant, que la selecció espanyola (i potser la francesa) han estat les úniques de complir mínimament amb els objectius (i descomptant, clar està, la revel·lació que ha suposat Macedònia).

Però alguna cosa em grinyola. No sé si és perquè cada cop em sento més català i menys espanyol, no sé si és perquè començo a notar uns tics de supèrbia en la selecció que no m'agrada, no sé si és per manies meves...però no em va fer especialment content que ahir guanyés Espanya...i això m'havia passat amb el futbol però no amb el bàsquet...

Lo fotut és que els oponents eren França i, com entendreu, per quasi els mateixos motius històrics, no seria la meva selecció B... Una llàstima que una final no pogués acabar com un concurs literari quan cap de les obres fan el pes i declarar el premi "desert".

l'eurobasket des de lluny

Aquests dies s'està disputant l'Eurobasket de Lituània, i com diu el títol l'estic veient des de lluny. No anem a la broma fàcil, ja sé que Lituània està lluny, aquest adverbi de distància el faig servir més que res com a indicatiu que enguany no estic fent com acostumo: empassar-me tots els partits que donen per la tele.

I no pas per impossibilitat de fer-ho; estic de vacances i curiosament a Sort es veuen millor els canals d'esports que no pas a Roses; a La Sexta donen els partits de la selecció espanyola i a MarcaTV tres partits diaris. Pero clar, estic de  vacances i lo prioritari és fer panxing i voltar amb els nens i la dona, potser la setmana vinent recuperaré el ritme.

Malgrat això si que voldria fer quatre ratlles del que estic veient (o llegint o suposant-me) de l'eurobasket; és arriscat, perquè segurament aquestes paraules me les hauré de menjar en el futur, però allà van.

M'agrada que hagin pujat de 16 a 24 les seleccions participants. Avui en dia gairebé totes les seleccions tenen bons jugadors (Polònia, Bulgària...tenen jugadors a l'NBA per exemple) per tant, el campionat és més complet amb més seleccions.

No M'agraden els periodistes que retransmeten els partits, els comentaris de qualitat no abunden, ans al contrari...com haurien d'aprendre de les retransmissions per exemple de Teledeporte amb en Manel Comas d'expert.

M'agrada que equips relativament petits vagin fent forat en el panorama internacional (ahir Macedònia va guanyar a Croàcia). Tot això fa que el nostre esport vagi creixent  en altres països i que no sempre el podi estigui ocupat pels mateixos.

No M'agrada l'aire de superioritat que en general mostra la selecció espanyola; no sé, potser es mania persecutòria, però els veig amb un punt de sobrats que no m'agrada gens ni mica.

M'agrada que el campionat es celebri a Lituània, un dels autèntics bressols del bàsquet a nivell europeu.

No M'agrada que no puguem gaudir de tots els partits (amb la de canals que hi ha i sabent que, per exemple, ens passen tots els partits de la Copa Amèrica de Futbol,,,)

M'agrada el BÀSQUET!!!!!

pujada de teló

Ahir 22 d'agost vam "oficialment" aixecar el teló de la temporada de bàsquet 2011-2012; i com s'aixeca el teló? doncs començant a entrenar, i això és el que vam fer.

Ja se sap que la pretemporada acostuma a ser el període més odiat pels jugadors/es, però un dels més esperats pels entrenadors, curiosa disjuntiva no? Quan un jugador pensa en la pretemporada sol pensar en entrenaments amb força càrrega física (tot i que els entrenaments de "només còrrer" ja fa temps que han passat a l'història i ara sovint gran part del treball físic es fa amb pilota i en pista), amb cruiximents ("agulletes") , fatiga, etc... Per un entrenador, en canvi, la pretemporada significa posar els ciments al que serà la temporada: nous jugadors (a vegades), noves coses a ensenyar respecte la temporada passada, en definitiva, anar fent crèixer un equip. Apassionant repte!!!

Òbviament tot es magnifica quan el canvi és molt més gran i es produeix un canvi de club, això em va passar l'any passat però no ara. Segueixo entrenant a Roses, per què canviar? Un bon grup humà, recolzament per part de la direcció esportiva i directiva, entrenar al costat de casa, etc... De moment ja va passar la meva època en el bàsquet professional; ves a saber si mai tindré l'oportunitat de tornar-hi, qui sap, ara per ara, a seguir construint quelcom al club del poble on visc ara.

És de calaix que hi ha diferències substancials entre les pretemporades dels equips professionals i dels amateurs, una de les principals és que, per exemple, ahir, esperava fer un entrenament amb 9 jugadores...i en van venir 5: dues treballaven i dues havien de venir però no es van presentar. I què faig amb un entrenament preparat per 9 jugadores? doncs res, una de les coses que ha de tenir un entrenador, a part de moltes altres, és tenir certa capacitat d'improvització sense caure en "fer qualsevol cosa". Teníem uns objectius preparats per ahir i s'havien de treballar, i així ho vam fer.

Com sempre, superil·lusionat per la temporada que just comença. Un nou repte per davant. L'any passat les noies van fer bona feina i una mica més i pugem de categoria essent un equip jove i força inexpert. Aquest any guanyem en algunes coses i perdem en d'altres...però com sempre intento recalcar a les jugadores, ningú ens pot guanyar en il·lusió...i amb això treballarem. Si sóc capaç de contagiar la meva il·lusió a les jugadores ja tindrem molt de guanyat. Anirem informant.

Girona - León (i 3)

... recordava, per anteriors viatges que havia fet per la zona (a León, Zamora...hi havia anat a fer algun congrés d'entomologia), que hi havia un moment que passava per un congost estret. En aquell moment hi estava passant. No calia patir doncs. Malgrat que les trucades per telèfon havien fet relaxar la meva conducció anava per bon camí (era passat Logronyo ja).

Hi havia una cosa, però, que no quadrava: per què els cartells que veia a l'autopista, els números que apareixien al costat de Bilbao, cada disminuïen? 97, 88... Sempre m'havia defensat bé en geografia i sabia que Bilbao està al nord mentre que León està a l'oest... No podia ser, havia vist el congost!!!! En fi, qui em coneix sap com en sóc de tossut i donar mitja volta hagués estat assumir una derrota i no estava disposat a assumir-ne una més. Peatge definitiu, Bilbao a 10km, li dic a la dona del peatge (pensant que potser hi havia un camí alternatiu): "escuche, quiero ir a León pero creo que me he equivocado un poco..." i sense temps per seguir amb la disquisició m'etziba un..."un poco dice?!?!". Camí alternatiu? No pas, passar per Santander, però fins a Santander hi havia més de 230 km... No estem per fer provatures i la dona em va aconsellar que donés la volta i desfés els 98 km que havia fet de més (per tant, un extra de 196 km!!!!!).

La previsió de temps se n'havia anat a can pistraus. Trucaria a la dona de la residència on havia d'anar per dir-li que arribaria més tard, que no calia que m'esperés, que ja m'espavilaria la primera nit com fos. Em paro en una àrea de servei per agafar provisions (com que havia dormit 2 hores la nit anterior el risc de somnolència era patent, per tant, ho combatia menjant patates, quicos, etc...; vaig descobrir que mastegant un perdia la son). Aprofitaria la pausa per posar benzina i per trucar a la dona. Us recordeu de la durada de les trucades que havia fet després de sortir de Montblanc, no? doncs bateria descarregada, carregador a casa i el telèfon de la pensió/residència a la "memòria" del telèfon!!!!.

Doncs res, som-hi a la carretera de nou: Logronyo-Burgos-León; arribo cap a les 23:30h al punt de destí, ara només falta trobar la pensió. Me'n recordava de l'adreça i veig un parell de matrimonis de mitjana edat passejant per allà. Aturo el cotxe i els pregunto pel carrer (crec que es deia "Calle de las Tres Torres", crec, no sé). Resposta dels dos homes? fàcil; al mateix temps un m'assenyala a mà dreta i l'altre a mà esquerra!!! I comencen una discussió amistosa que a mi se'm fa eterna. Com que no en treurem l'aigua clara els dic que decideixo afagar una direcció de les dues (no els dic quina) perquè em corre molta pressa i els deixo que segueixin amb la seva argumentació.

Arribo al carrer, aparco...i just quan carrego la bossa del maleter sento un portal que es tanca. Una dona de mitjana edat avançada està a 20 metres de mi, just sota la pensió...i crido: "Carmen?" i ella respon "David?"... doncs si, ens hem trobat. Caminem un cap a l'altre mig rient, jo perquè he arribat i ella perquè es veu que, pobra dona, estava patint perquè li havia dit que arribaria cap a les 22h i eren quasi les 24h!!!. Pobra dona s'havia esperat quasi dues hores!!!

En fi, em va deixar les claus de la meva habitació, vaig arribar, em vaig treure la roba i em vaig estirar al llit, res més, ni sopar ni anar al lavabo ni desfer la bossa, estirat a sobre el llit per descansar, que el mal de cap de la tensió no em deixava gaire opció més.

Ahhh, per cert, el clínic va anar molt bé (va valer la pena el viatge) i la tornada plàcida, tranquila i sense haver de passar per Còrdoba per tornar a casa.

Girona-León (2)

... carretera i manta, León està lluny.

AP7 i àpala. Arribo a la zona de Montblanc i clar, el que té un cotxe és que de tant en tant s'ha de posar benzina. Portava tot el camí pensant que no havia de posar gasoil sinó gasolina...i no, no patiu, no em vaig equivocar...us ho explico.

Em paro a una benzinera de l'autopista i quan vaig a obrir el tap de la benzina..sorpresa!!!, va amb clau. Cap problema, al clauer del cotxe n'hi ha una però...no obre!!! No pànic, truco a la meva germana. No cal que li digui que m'ha passat, en comentar-li que estic en una benzinera les paraules són "Daviiiiiiiid, la claaaau!!!" si si, per això et trucava. Doncs resulta que la clau que obre el tap de benzina està al clauer que té ella a Platja d'Aro. De pu...mare, i què faig ara?

Pla B, surto de l'autopista, entro al poble de Montblanc i em vaig al primer mecànic que trobo. Són quasi quarts de 4, quan ell entra a treballar; l'espero...gaire remei no tinc. En explicar-li el motiu em diu, molt sincerament, que no m'ho farà. No té res en contra meu però....i si sóc un lladre que m'he endut el cotxe? Li ensenyo els papers del cotxe on s'hi llegeix "Anna Casellas Fabrellas" i li ensenyo el meu DNI "David Casellas Fabrellas",.... no seré tan cabró de robar-li el cotxe a ma germana no? Doncs ni per aquestes; em diu que no el posi en un compromís i que vagi a un altre mecànic.

Ho faig. L'altre mecànic em diu que si, que ho probarà però m'adverteix que es pot trencar una de les peces del pany i colar-se dins del dipòsit i després la solució seria desmuntar el dipòsit, etc etc...s'allargaria la reparació. Bé, no hi ha altre, no tinc benzina ni per seguir cap a León ni per tornar cap a Girona...caldrà creuar els dits. Doncs si, un cop de bona sort. La destresa del mecànic i potser la divina providència m'han ajudat.

Són quarts de 5...diria que vaig endarrerit segons l'horari previst per tant, poso benzina, compro un entrepà i menjo conduint...si si, ja sé que no es pot fer...però són tantes les coses que fem sense que siguin correctes...

Un parell de trucades, necessitava fer saber a algun amic meu i a la meva família que una cosa m'havia anat bé!!! i si, és veritat, les trucades les vaig fer conduint i no van pas ser trucades curtes, un s'havia de confessar; però sobretot la durada llarga va ser la tercera trucada, la que em van fer des del club de bàsquet pel qual havia fitxat, teníem coses que havíem de comentar i decidir i no era qüestió de perdre temps.

Per què poso èmfasi en la durada de les trucades? Us haureu d'esperar a l'episodi definitiu de demà. I'm sorry.

Girona-Leon (1)

Primera part d'una de les "històries" de la meva vida, avui fa exactament 5 anys (fixeu-vos com em va quedar marcada la data per sempre). Viatge Girona-Leon, motiu: participar en un master per a entrenadors de la Federación Española de Baloncesto.

En aquells moments tenia un Range Rover, de segona mà. Com que em feia un sorollet una mica estrany havia decidit anar a Leon amb autobús i aprofitar els tres dies que seria allà per deixar el cotxe al mecànic i que m'hi fes una ullada. El dia del viatge era, com avui, un dijous, i el dia anterior (primer dimecres d'agost) havia anat a la Platja Port-Bo de Calella a veure les havaneres amb uns amics de la universitat. No passava res si tornava tard i no dormia, de fet, ja tindria temps de dormir a l'autobús que m'havia de dur de Barcelona a Leon!!!.

El primer contratemps va ser que el cotxe (la direcció assistida) va petar de tornada cap a casa des de Calella (encara vivia a Quart); cap problema per la seguretat, però no es gens còmode haver de conduir un 4x4 sense direcció assistida.

A l'endemà ben aviat al matí (a les 7 aprox, per tant, havia dormit dues hores a molt estirar) a l'estació de tren i a agafar el Catalunya Express cap a Barna. Un cop allà havia de baixar a Sants i anar a l'estació de busos, al costat. Així ho vaig fer, localitzo l'andana d'on sortia el bus, andana 5; perfecte. Puc menjar-me l'entrepà d'esmorzar. M'entretinc veient com discuteixen dos conductors d'autobús, presenteixo que un d'ells serà el que em portarà cap a León, per tant, millor que no es sulfuri massa. Presenteixo que serà ell pq està davant l'autobús a l'andana 5. De cop i volta un autobús passa davant meu arrancant cap a la seva destinació; una destinació que té marcada just al costat de l'autobús, sota les finestres: Barcelona-Saragossa-Pamplona-Burgos.........Leon!!!!!

Ostiaaaaaaaaaaa, suor freda, cames paralitzades...que quan volen arrencar i arrenquen no són capaces de guanyar l'autobús que, per una vegada, no ha trobat cap semàfor vermell dels dos que havia de passar i enfila ja direcció on jo havia d'anar...què faig? o millor dit, abans, què m'ha passat? Doncs que les andanes a l'estació de Sants són dobles, hi ha dos 4, dos 5... l'autobús estava a l'andana 5 "b" i jo encantat mirant l'autobús de l'andana 5 "a"...pardillo!!!!!!!! Clar, no estic acostumat a les andanes dobles. I ara què?

Cap fred; el clínic comença demà. Vaig a la guixeta que la companyia d'autobusos que m'havia de portar, Alsa, un cartellet: "vuelvo en 10 minutos"...a esmorzar no? ok ok, no tinc res a fer, us esperaré. Arriba, pregunto si té un bitllet pel pròxim autobús i si, en té un, perfecte!!!! Excepte que surt demà matí per tant arribaré al final del primer dia del clínic i el clínic dura 2 dies...no val la pena. Ok, doncs pla B, el tren.

Estic a l'estació mateix per tant cap problema, faré cua (no pas poca) i veuré quines opcions tinc. Em diuen que si, que podré anar a León. I em pregunten que quan hi vull anar. Quan? araaaaaaa...i em responen: "pero chaval, tu sabes que dia es hoy? en agosto encuentras plazas solo si hay suerte". Si clar, sort és lo que tinc més avui.

Al final em troben una combinació per anar: Barcelona-Sevilla, Sevilla-Madrid, Madrid-León....fent la volta a Espanya...vaig estar a punt de dir-li que preferia passar per Galícia i després si de cas baixar a Sevilla. Ufff res res, deixem-ho estar. Truco a casa. Abatut. He perdut.

No està tot perdut no, la meva mare no em pot deixar el cotxe perquè treballa, el meu estar al taller mecànic sense direcció asistida...única opció, el cotxe de la meva germana. Dóna la casualitat que està a Platja d'Aro passant tres dies amb una amiga seva o sigui que no el farà servir perquè hi han anat amb el cotxe de l'amiga. Un Wolkswagen Polo, però en aquell moment crec que és el cotxe de la meva vida, és el que m'ha de portar a León per demà matí ser al clínic per entrenadors!!!

Amb el tren tornada a casa, la meva mare ve a l'estació a buscar-me i anem a casa seva, els meus pares sempre tenen una clau de reserva de tots els cotxes de la família...i quina sort que tinguessin aquest costum. Doncs res, amb la tonteria son quasi les dues del migdia però per fi puc sortir. No em puc esperar a dinar alguna cosa; calculo que els quasi 900 km els faré en 9-10 hores, per tant, arribaré entre les 11 i les 12 de la nit, però hauria d'arribar-hi a les 10 aprox ja que la dona que em lloga l'habitació està fins aquella hora a la vivenda (es com una residència d'estudiants però en un pis particular amb 5 habitacions, i a l'estiu ho lloguen a dies).

El repte no és fàcil!!!! però qui ha dit que les coses hagin de ser fàcils?

continuarà...(demà segona part)

l'elogi debilita

Gran títol, modestament, el que encapçala aquest post avui. I és una frase 100% certa, com a mínim segons el meu punt de vista. I no parlo de l'elogi com, per exemple, el que va rebre ahir el meu ex-company de despatx, en Josep, per una magnifica tesi, no (en aquest cas era un elogi merescut i no deixarà de tocar de peus a terra per això). Parlo d'esport, i més concretament parlo de bàsquet.

Fa uns anys, abans que un fos pare de família superocupat m'agradava, als estius, anar a masters i clínics que s'organitzaven per als entrenadors de bàsquet. Molts sabeu que el bàsquet és poc menys que la meva passió i sóc dels que pensen que un entrenador ha d'estar en constant evolució; malgrat des del 2003 tinc el títol nacional d'entrenador crec que amb això no n'hi ha prou i cal millorar sempre, aprendre dels altres.

Els masters que organitzaven des de la FEB (Federación Española de Baloncesto) eren especialment bons en quant a compartir experiències amb una munió d'entrenadors arribats de totes les parts de les espanyes i perquè de ponents sempre hi havia seleccionadors de la federació i, en principi, podies conèixer el que ells anomenaven "mètodo FEB".

Una de les coses que més m'agradaven d'aquells masters eren les sessions de tertúlia més o menys organitzava que es feia cap a les 11 de la nit; sabíem que començàvem a aquella hora però mai es sabia quan s'acabava; de fet, la gent s'anava aixecant i marxant de la sala a mesura que la son guanyava la partida. En aquestes sessions nocturnes era quan els debats acostumaven a ser més enriquidors. No us penseu, us explicaria en què consistia això del "método FEB", però després d'uns quants anys encara ara no ho sé. Bàsicament, al meu entendre, el mètode FEB era intentar convèncer-nos que els espanyols eren els millors, més macos, i els que feien millor les coses i si es perdia, com en l'europeu masculí (crec que era junior) al que assistíem paralel·lament al màster, era o bé culpa dels àrbitres o bé culpa de les actituds antiesportives dels equips rivals.

No és per res, però els més crítics érem alguns dels entrenadors catalans i bascos...per què seria? Me'n recordo que el meu company d'habitació, en Jordi (per cert, torna ja a entrenar tio!!!!), un dia em va dir la frase que titula el post d'avui, i sempre més l'he tinguda en ment. Com per exemple, fa dos dies, quan la selecció absoluta femenina va quedar eliminada de l'europeu en la lligueta de vuitens, és a dir, no es va classificar pels quarts de finals.

Cal tenir en compte que en els últims 6 europeus havia estat sempre al podi i que venia de ser 3a en el mundial de l'any passat. No he pogut seguir tots els partits però tinc les meves teories de perquè ha passat això; però de fet, tant li fa, l'esport és cíclic i segurament ben aviat la selecció tornarà a guanyar (de moment, però, als Jocs Olímpics de l'any vinent no hi seran). Però si que m'agradaria saber que dirien els savis de la federació si aquest vespre tinguéssim una tertúlia d'aquelles; les declaracions prèvies al campionat, tant per membres de la FEB com d'alguna jugadora, destil·laven un tuf de superioritat perillòs, quasi semblava que no arribar a la final seria un fracàs...doncs mira, ni entre els 8 millors. L'elogi debilita companys, tingueu-ho sempre clar.

una diada rodona

Ahir, oficialment, es va donar per finalitzada la temporada 2010-2011 al Club Bàsquet Roses (bé, encara queda el sopar d'entrenadors per a principis de juliol), la meva primera temporada al club.

Durant tot el dia, els jugadors del club, des dels més petits als més granadets, van participar en un 3x3 i simultàneament en un concurs de llançament; al matí els petits (fins a cadet) i per la tarda juniors i seniors. Va ser una molt bona idea, potser millorable en el futur, però una bona manera de fer alguna cosa com a cloenda.

Al vespre hi havia el tradicional sopar al pavelló; ja veieu, la pista en la que solem passar hores i hores mentre la majoria de la gent sopa a les seves cases, ahir es va convertir en el nostre menjador. Un bon catering de l'Hotel Terraza ens va permetre degustar amanida, pernil, formatges, musclos i cloïses, mandongilles, salsitxes, pinxos... tot això, obviament, regat amb bon vi.

En acabar el sopar els jugadors/es feien lliurament als seus respectius entrenadors d'obsequis i regals. I aquí si que em vaig quedar de pasta de boniato, perquè els regals (si si, en plural), em van encantar: un receptari de cuina fet per les pròpies jugadores en la que cada jugadora posava la recepta preferida....aquest regal s'entén pel fet que un servidor aquest any ha dut una quische, un brownie... com a prima per partits seguits guanyats...les molt punyeteres ja "negocien" les primes de cara a l'any vinent amb aquest receptari.

A més d'això dues samarretes, bé, una samarreta i un polo; la samarreta d'una colecció que m'encanta. Per què un en feu una idea la meva samarreta porta un logo on s'hi llegeix Heidi Metal i surt la cara de la Heidi pintada a l'estil Kiss. El polo més formal, però modernillo,m'agrada!!

I per rematar-ho un val per anar a fer una sessió de "Chillout" a l'Spa de l'Hotel Terraza; es veu que consisteix en hidromassatge + 20' de massatge relaxant...promet!!.

I per acabar la festa cap a l'Ona, un local molt guapo que hi ha a Roses, arran de platja, tan arran que surts del local per darrera i trepitges la sorra. Bona música, fresquets a la terrasseta, descobrint que aquest local (al que només hi havia anat de dia, el darrer cop, fa escassament 4 dies per fer un cafè a mitja tarda amb els pares i mestres de la llar d'infants) a la nit és un autèntic punt de referència.

I res, a l'endemà sant tornem-hi, això si, amb un bon record de la temporada de bàsquet que he viscut aqui a Roses, + un inici de costipat/mal de coll per culpa de la corrent d'aire que bufava ahir vespre i de una son que no m'hi veig (i és que a les 8 els meus fills, sense entendre que el seu pare avui necessitava dormir una mica, han començat la seva activitat "duminguera").

cafè, copa i...

...a dormir, això del cafè, copa i puro és pels casaments no? I al que vaig assistir ahir no era pas un àpat de casament, però tant li fa, de fet, va ser molt millor. Ahir vam anar els integrants dels dos equips seniors del club, tan el masculí com el femení, a fer un "sopar oficial de fi de temporada".

El lloc estava prou bé, La Bodega de Can Carriot, a Empuriabrava, un fotiment de primers a escollir, un fotiment de segons...postres, cafè... i 22 euros per cap, avui no es pot pas fer una xefla semblant per menys despesa.

Hora de convocatòria: 21:45h, hora en la que va arribar un servidor: 22:20h. Més de mitja hora tard. I no sabeu pas la ràbia que em fa ser inpuntual, la culpa no va ser meva...bé, potser si, però només una mica. La meva part de culpa està en fer cas a una aplicació infernal del meu smartphone, el GPS vaja; va, i aquest andròmine m'indica que el camí cap al restaurant, enlloc de passar pel centre d'Empuriabrava, és millor que l'agafi per la zona dels Aiguamolls de l'Empordà; i cap allà que vaig anar jo. Camí de carros, obviament sense asfaltar, i cada cop fent-se menys "practicable"; com que semblava que cada cop m'acostava més a Empuriabrava jo anava confiant en el GPS, fins que vaig trobar una tanca al mig del camí que només em donava l'opció de fer mitja volta.

En fi, menys mal que un cop arribo al restaurant tinc la primera bona notícia: totes les meves jugadores venien al sopar, però sobretot, que un dia abans (entrenament del dijous al que no vaig poder assistir per atac d'al·lèrgia) no només 6 jugadores meves havien anat a l'entrenament (un récord per ser dijous i més ara que ja fa dues setmanes que la temporada s'ha finiquitat) si no que davant la meva absència es van posar a entrenar, a fer un 3x3... el fàcil hagués estat escaquejar-se, però elles no, es van posar a entrenar. Ja sé que potser ho considereu una tonteria però són coses que et demostren valors que, al menys per mi, són molt importants. Bravo noies.

Després del sopar, a les postres, estona per al "divertimento": cada integrant dels dos equips tenia una "banda" commemorativa de la temporada; i allà hi havia títols de miss i mister a tort i a dret...una estona divertida.

Obviament el sopar no podia acabar així i després, tots a fer el toquillo a un lloc que em va agradar prou, a Empuriabrava, el Captain's: bona música, bona ambientació...faltava que el gintònic enlloc de portar-me'l en got de tubo ho fessin en un got ample...però la perfecció no existeix. És ben bé que un perd el ritme eh? Mai he estat un gran bebedor (i millor que així hagi estat) però abans podien caure dos combinats amb poca estona fàcilment, ahir em va costar acabar-me l'únic que vaig fer. L'avantatge? arribo a les 3 a casa, m'aixeco a les 8 (amb dues aixecades a la matinada pels plors dels petits de casa)...i estic quasi com nou...això si, si em permeteu vaig a fer-me el primer cafè del dia...

2 anys de l'arribada a l'elit

17 de maig de 2009, a la majoria de la gent aquesta data no li dirà res, era un diumenge, i com diu una de les grans pel·lícules que s'han fet mai (sota el meu punt de vista de no entès en cinema) com és "Un domingo cualquiera":  "en un domingo cualquiera puedes ganar o perder"...una veritat com un temple...a nosaltres ens va tocar guanyar.
´
Érem a Badajoz on havíem anat a jugar la fase d'ascens a Lliga Femenina, a la màxima categoria del bàsquet espanyol. Aquell diumenge estàvem a 40 minuts, el que dura un partit, d'aconseguir l'objectiu que, un any enrera, en un sospir, se'ns havia escapat a Santiago de Compostela. Allà, a la ciutat on culmina el camí sant, vam topar contra la mala sort i les errades pròpies (quantes vegades se m'ha aparegut al cap la mala gestió dels últims segons de partit) i contra un gran equip, el Sòller, que durant la temporada s'havia mostrat molt fort, quasi imbatible.

A Badajoz el Sòller era el Uni Girona, en tota la temporada em sembla que havíem perdut un parell o tres de partits però davant nostre no hi havia un rival qualsevol, al contrari, hi havia l'Obenasa de Pamplona, l'altra gran plantilla de la competició i, perquè no dir-ho, junt amb nosaltres, els grans candidats a pujar de categoria. Un partit tonto que van tenir a la fase d'ascens els va portar a haver-s'ho de jugar amb nosaltres. I així va ser. Un partit llarg, de 40 minuts, amb alternança al marcador, on al minut crec que 33' havien agafat una avantatge de 5-7 punts i allà se'ns va aparèixer l'Astou (la Moreneta, vaja) per rescatar l'equip i donar-hi la volta, la mateixa Astou que un any abans ens havia passat la mà per la cara jugant amb el Sòller...quines casualitats té la vida.

La nit abans de la final no vaig dormir, no pas pels nervis (aquests, mal m'està dir-ho, els acostumo a gestionar prou bé) sinó perquè vaig estar tota la nit (potser, a molt estirar, vaig dormir una hora) preparant el video del rival per passar-ho a les jugadores i a l'entrenadora a l'endemà. Jo era l'entrenador assistent i, entre altres tasques, tenia la de fer els informes dels rivals, fer els muntages dels videos, etc...i aquell dia no podia fallar. L'Obenasa el coneixíem bé, a part dels nostres enfrontaments en lliga regular m'havia procurat altres partits seus i, obviament, els tres de fases que havien jugat abans del partit decisiu. Calia acabar de completar la feina que portava feta de casa amb les novetats tàctiques que havien mostrat en els partits anteriors. I així ho vaig fer, tan bé com vaig poder o vaig saber, l'ocasió s'ho mereixia.

A l'endemà, a primera hora, en Borja (el delegat, un gran professional, creieu-me) i el preparador físic, en Xevi (petit però gran) es van encarregar de la resta (com us trobo a faltar nois!!!! fèiem un bon equip eh?). Tenien muntat un autèntic "media center" a la seva habitació, vam imprimir l'scouting (l'informe), vam repassar el video....tot estava a punt.

En acabar el partit em va passar una cosa curiosa, tot eren crits al voltant meu, felicitat, eufòria...però necessitava tenir el meu moment sol, el meu moment de desconnexió total, havia estat molta pressió, molts dies treballant per aconseguir allò, molts sacrificis personals (si vau llegir un post anterior us explicava que feia just una setmana havia nascut el meu fill petit, i els havia hagut de deixar a ell, al seu germà i a la dona a casa, just en sortir de la clínica)... Me'n recordaré sempre les paraules que em va dir en Joan Carles, que després seria l'entrenador de l'UniGirona a la primera part de la segona temporada a l'elit: "Kape, només la gent de bàsquet podem entendre tot el que ha costat arribar fins aquí, gaudeix-ho..."...oi tant si va costar, per això la satisfacció va ser doble, o triple.

fi de temporada

Després de més de 8 mesos de temporada ahir vam, a nivell de competició, posar punt i final a la temporada 2010-11. Temps hi haurà de fer les valoracions però així, a salt de mata, prou content de com ha anat tot plegat.

Pels que em llegiu, aquest any he estat entrenant a Roses, just on visc ara. Era el meu retorn al bàsquet amateur després de 3 anys treballant en un equip d'èlit, per tant, vulguis que no, calia una readaptació mental important. Passar de fer 8-10 sessions d'entrenament a fer-ne 2, de ser sempre 10-12 jugadores (sempre!! recordem que a l'èlit les jugadores viuen d'això i per tant estiguin lesionades o no venen a l'entrenament, no hi ha excuses) a no saber mai quantes seríem, tot i que com a màxim podíem ser 9....

Sigui com sigui, i com ja he dit moltes vegades en aquest bloc en altres escrits, bàsquet és bàsquet, i estic moderadament satisfet (sempre s'ha de ser autocrític) en com ha anat tot plegat. Érem un equip que, sense pretemporada, vam haver de fer unes fases per veure si podíem jugar en aquesta categoria o en una inferior. A més de ser una plantilla curta hem tingut alguna lesió, sobretot la de la Laura, de llarga durada, que ens ha mermat el número de efectius. Si ja hem dit que només teníem dos entrenaments, la cosa s'agreuja quan diverses jugadores estudien fora, per tant, poden només venir un dia a entrenament.

Davant aquestes circumstàncies calia un replantejament diferent del que tenia previst en un principi. De què serviria posar complicades normes defensives, un fotiment de sistemes en atac, etc... si això acabaria desconcertant el propi equip? A més, les jugadores venien de diferents realitats l'any passat, per tant, calia construir equip i que a partir d'un senzill ABC, les noies creguessin en el que feien... i potser això ha estat el més difícil, però també el més gratificant un cop  veus com l'equip ha evolucionat.

Obviament un equip està fet de moltes jugadores, per tant, de molts caps pensants amb opinions pròpies de com ha anat tot plegat. Hi ha jugadores que amb el pas dels mesos han millorat espectacularment, d'altres potser no tant (admeto que una de les meves missions és que cada jugadora fos millor a final de temporada respecte a l'inici i en algun cas no ho he aconseguit). Com ha equip si que hem crecut: malgrat les dificultats haurem quedat quartes (els tres equips de dalt eren molt millors que nosaltres i malgrat així o els hem guanyat o hem estat a punt de fer-ho) i haurem estat el segon millor equip defensor (sense jugar, ni un segon, en zona).

Això ens ha portat a que, segurament, tindrem plaça per jugar a 2ª catalana l'any vinent. Ara tocarà començar a planificar la temporada vinent, a tenir converses amb l'Albert, el coordinador (un deu també per ell per la feina que fa) i amb les jugadores, quina seguirà? quina no? Sigui com sigui, gràcies a totes, a l'Ester, la Laia, la Laura, la Laura (petita), l'Ariadna, l'Aida, la Joana, la Leti i la Maria...gràcies a la Lorena i a tota la gent del club per haver-me fet sentir tan bé, és molt còmode treballar d'aquesta manera. Eiii i encara que això soni a comiat no ho és eh? que dijous toca tornar a entrenar!!!...que encara haig d'aprendre molt més d'aquest equip, i del que vindrà.

records d'Eurolliga

Aquest cap de setmana els aficionats del bàsquet estem d'enhorabona, Barcelona està vivint la fase final, la "final four", de la millor competició per clubs que hi ha, l'Eurolliga. Els quatre millors equips del continent d'enguany (Maccabi, Panathinaikos, Montepaschi i Real Madrid) estan dirimint qui serà el rei d'Europa, de fet, després de les semifinals de divendres entre grecs i israelians estarà la cosa.

Des d'inici de la temporada semblava clar que els tres primers estarien a la fase final, i potser el "sorprenent" ha estat el Real Madrid però si quan es van fer les eliminatòries els "merengues" es van guanyar l'oportunitat de ser aquí ho hem d'acceptar (ufffffffff, menys mal però que van perdre en semifinals eh?). Per molts analistes, aficionats, etc, l Olympiakos i el Barça, per plantilla, pressupost i demés, haurien d'estar aquí. Però l'esport és l'esport.

Fa 8 anys, el 2003, Barcelona ja va viure una final four a casa, amb un resultat moltr més positiu pels culés...conquerir la seva primera Eurolliga!!! Després de multitud d'intents frustrats (els aficionats recordareu les finals amb Jugoplastika de Split, la del tap il·legal de Vrankovic a Montero a París, etc...), el 2003, a casa, amb Pesic a la banqueta i amb jugadors a la pista com Bodiroga, Fucka, Navarro, Jasikevicius, De la Fuente... es va assolir la fita. I jo ho vaig veure en directe.

Doncs si, un servidor aleshores va disposar d'una entrada per anar a veure la Final Four Barcelona 2003. En aquella època un anava a tots els clínics haguts i per haver, a totes les xerrades que es feien pels entrenadors, per d'aquesta manera anar formant-me en aquest món (de fet, aquell estiu estaria a Màlaga obtenint la titulació d'entrenador superior). L'Associació Catalana d'Entrenadors tenia una sèrie d'entrades reservades i mira, ves per on, vaig poder disposar-ne d'una. En aquell temps anàvem sovint en Dejan, en Gaspar i jo mateix. Érem uns malalts d'això. Si algú dels tres no podia anar a un clínic ens passàvem la informació del que havien dit l'endemà mateix. Potser pel nostre esforç (i per la punta de sort que s'ha de tenir) els tres hem pogut tastar la mel del bàsquet professional, a l'ACB en Dejan i en Gaspar i a Lliga Femenina un servidor.

M'enrecordo d'aquell cap de setmana de maig del 2003 molt bé. Divendres i dissabte matí hi havia uns clínics de força nivell a "el Picadero", després a la tarda hi havia, divendres i diumenge, la pròpia Final Four al Sant Jordi. Què fer dissabte tarda i diumenge matí? fàcil., veure bàsquet, i és que a la pista annexa al Palau Sant Jordi s'hi celebrava una competició de juniors amb 8 dels millors equips d'Europa. M'enrecordo de la intensitat d'aquells dies, de com els somnis de futur en el món del bàsquet es barrejaven amb les ganes, com a culé, que el Barça aixequés la copa de guanyador. Les ganes d'aprendre d'aquells mestres que movien i gestionaven les peces (jugadors de bàsquet) eren il·limitades; Pesic, Messina, Ivkovic, Ataman; quatre mestres, quatre estils...i un servidor a la grada xalant...quin gran cap de setmana.

coherència

Sóc culé, no me n'he amagat mai i menys ara que les coses ens van tant bé a tots els nivells. També sóc entrenador de bàsquet i, en l'esport, com en tot a la vida, miro de fugir de fanatismes i intento analitzar les coses amb certa equanimitat.

De fet, quan vaig començar la meva carrera d'entrenador una de les coses que em costava més era mirar-me els partits fredament, sense que l'estat d'ànim momentani em pogués influir en la presa de decisions. No sé si amb els temps ho he anat conseguint, però com a mínim estic sobre el camí per fer-ho.

Com a entrenador de bàsquettambé he mirat de fugir sempre de culpar de les errades meves o dels equips que he entrenat a factors externs, trobo que la millora d'un mateix està en l'autocrítica constructiva i no en trobar en d'altres justificacions per les pròpies errades. Culpar a un àrbitre de la derrota significa que el teu equip (i un mateix) ho ha fet tot perfecte i que per tant la derrota no pot ser aplicable a tu i als teus (passa mai això?).

Ara els amants del bàsquet estem vivint uns moments d'enhorabona. Cada dos dies tenim 4 partits de bàsquet fantàstics, els quarts de final de l'Eurolliga. En una eliminatòria s'enfronta el meu equip (sóc culé) més potser el meu segon equip a Europa, el Panathinaikos on l'entrenador hi té molt a veure en les simpaties que sento pel PAO. Tres partits fantàstics, decidits tots ells per pocs punts, tant pocs que en l'últim llançament de cada partit hi ha hagut l'opció de capgirar el resultat.

Vagi per endavant que la feina d'en Xavi Pascual al capdavant de la banqueta del Barça em sembla espectacular; no és fàcil gestionar una plantilla amb tants egos, amb tantes primeres espases i més arribant sense experiència prèvia en portar un equip ACB com a primer entrenador. Sóc dels que no creia massa en ell en un principi (jo era dels que apostava per l'arribada de Messina), però el temps en aquest cas m'ha tret la raó. Hi ha gent que pot dir, per treure-li mèrits, que amb una plantilla amb grans jugadors és molt fàcil guanyar...doncs si i no, pot ser fàcil perquè la qualitat hi és però tots els jugadors acostumen a ser uns egoïstes i acceptar que en la majoria dels partits no passin de 20 minuts jugats quan en d'altres equips voltarien els 30 i escaig us asseguro que no és senzill.

Però fa uns dies que vaig sentir una entrevista seva on ja vaig començar a veure el risc de l'auto-elogi, dient que el seu equip estava més fort que mai i deixant entreveure que l'arribada a la Final Four del Sant Jordi seria una cosa senzilla...doncs apa, Panathinaikos al davant i primer match-ball dijous vinent, com es perdi en pista dels grecs la final que es juga a Barcelona s'haurà de veure des de la grada. La humilitat no s'ha de perdre mai i menys jugant a màxim nivell europeu, on tots els equips són realment bons.

Em va doldre també com l'autocrítica després de la derrota en el segon partit al Palau va ser: criticar els àrbitres!!!. I el problema és que no només en calent (es podria arribar a justificar) sinó que dies després, fins i tot a peus d'agafar l'avio per anar a Atenes va tornar a dir el mateix. I aquí és on vull fotre una mica de pals a l'opinió pública en general i als periodistes en particular: ens hem carregat (amb raó, sigui de pas) a en Mourinho per les queixes arbitrals, però en canvi quan ho fa un entrenador nostre el recolzem...on ets coherència?

I perdoneu que us digui però la pèrdua de pilota d'en Navarro a l'últim minut d'ahir + el triple que Sato llença totalment alliberat + la mala decisió d'Anderson en buscar una penetració en lloc d'un triple quan queden 2 segons i perds de 3, etc (per dir només algunes situacions) no són pas culpa dels àrbitres, o potser si?

que fantàstic això del bàsquet

Si, ja sé que aquest no és el primer post que parlo de bàsquet, i ja us puc avançar que crec que no serà l'últim...quan un és adicte a alguna cosa diuen que el millor és reconèixer-ho, no? doncs ho admeto, m'encanta el bàsquet.

Potser pels diners invertits en la meva formació com a entrenador (cursos, clínics, viatges, llibres...), potser pel temps dedicat a aquest esport...i, en alguna etapa de la meva vida, pels diners que guanyava formant part de l'equip tècnic d'un club professional, fa que hagi considerat el bàsquet com alguna cosa més que una afició. Quan algú em pregunta què sóc m'agrada respondre biòleg i entrenador de bàsquet.

Per circumstàncies de la vida, ara ja no dedico tantes hores a aquest esport (feina nova, familia, etc.) però si que hi segueixo dedicant la mateixa passió i estima. I quan arriba a aquesta època passen una d'aquelles coses que als que ens agrada el bàsquet des de la vessant d'entrenador ens posa: els quarts de final de l'Eurolliga.

Un dels meus vicis és grabar-me tots els partits de bàsquet que fan per la tele, això és un perill i fins a cert punt un esforç en va, ja que és gairebé impossible que pugui veure després els partits que he registrat; en una setmana tipus tenim: 5 partits d'eurolliga + 3 partits ACB +, des de fa uns mesos, 1 de LEB  Or i 1 de Lliga Femenina. Si que em vaig passant els partits des del DVD grabador a discos DVD però tot i així tinc el grabador saturat i aquests dies estic esborrant alguns partits...però els d'Eurolliga mai.

Mireu si és fantàstic aquest esport que el dimarts, en el primer partits de l'eliminatòria al millor de 5 partits, l'Olimpyakos grec va humilar el Montepaschi italià, de fet, anaven 48-9 a la mitja part i 63-22 al final del tercer quart, en ambdós casos, record negatiu de puntuació d'un equip en la història de la competició (i els italians són uns habituals en els darrers anys en la fase final de la competició, o sigui, de xixarel·los res de res). Doncs resulta que ahir, segon partit de l'eliminatòria, amb les mateixes condicions (jugant també a el Pireu), el resultat final va ser de +18 pel Montepaschi (quan havia estat -41 dos dies abans). I no només això, sinó que les altres eliminatòries estan, també, empatades 1 a 1. Quina setmaneta més fantàstica que ens espera!!!

De fet us confesso que aprofitant que avui estranyament els meus fills no s'han despertat t'han aviat i encara dormen aprofitaré quan estigui d'escriure el post per veure un tall del Real Madrid - Power Electrònics València

I mireu si és fantàstic això del bàsquet que ahir estava parlant amb en Tete (que crec que com a mínim és igual d'apassionat que jo) d'un partit jugat a Istambul el 1992 i de infaust record pels seguidors de la penya, on un tal Djordjevic va acabar amb els somnis de guanyar la primera copa d'europa per l'equip català amb un triple inextremis...vaja, que parlem com ho fan els cinèfils ara de Cleopatra de la Liz Taylor...serà que el bàsquet també és un art?