ara si, s'ha acabat

Tot té un final, menys la salsitxa que en té dos... No, seriosament va, avui arribo al final d'aquest bloc. Aquest és l'últim post. Siiiii, s'acaba...ohhhhhhhhhhhhh...jajajaja.

A veure, no siguem tan dramàtics, el bloc en si no s'acaba, el que s'acaba és aquesta periodicitat diària en l'escriptura: ara seré més laxe, potser escriuré un cop per setmana, potser un cop cada 15 dies, potser en una setmana escriuré 3 dies...qui sap?...en funció del temps que tingui i de les ganes d'explicar coses, de comentar les notícies o de fer-vos partícepts del que penso.

He assolit el repte, el 13 d'octubre de 2010 començava amb aquesta bogeria...i sincerament, pensava que em costaria més tot plegat. Home, mirant-nos-ho en producció-rendiment s'ha d'entendre que el balanç no ha estat el tot productiu: mitja horeta (de mitjana) invertida cada dia en fer aquests escrits però cap rendiment directe aparent...però només aparent perquè la satisfacció quan apreto "enter" a "publica el missatge" és un instant plaent, un instant de feina feta!

I malgrat no era l'objectiu primordial, el fet que hagueu llegit de tant en tant el bloc em fa realment feliç. Hi ha gent que em deia que era massa "exhibicionista", en el sentit de mostrar la meva opinió sobre política, llengua, economia, societat...bé, potser si, però també és una manera que em conegueu millor. No tinc res a amagar, sóc tal com he sortit "retratat" en el meu bloc. Merci pels que haveu deixat comentaris i merci també als que heu llegit el bloc sense deixar-ne rastre. Hi haurà posts que us hauran agradat més i d'altres que no tant, llei de vida.

Però aconseguir gairebé 11000 visites al bloc en un any vol dir 30 visites cada dia...que per ser un bloc molt personal, sense gaire floritures de disseny ni imatges espectaculars està més que bé. Gràcies de nou.

I res, us deixo, ja ens anirem veient (llegint) per aquí o per allà; hi ha una cosa bona en acabar avui el repte d'escriure aquest bloc diari...i és que a partir d'ara jo cada 12 d'octubre tindré una cosa a cel·lebrar  ;)

depèn com t'ho miris

Avui ha saltat una mica la polèmica sobre el que va dir ahir Bojan, l'ex-jugador del Barça ara a la Roma, al programa "El Convidat" de TV3 sobre la seva relació amb en Guardiola. Qui tenia la raó? Bojan o Guardiola? entrenador o jugador? Bé, de fet amb la que està caient al país no seria aquest el tema més important per polemitzar, això és veritat, però haig de reconèixer que si hi comences a donar voltes acaba essent una dissertació prou enriquidora.

I, com que les coses acostumen a tenir matisos i no ser blanques o negres completament, un no cal que es posicioni a favor d'un i en contra de l'altre, sinó que hom pot comprendre els dos casos.

En Bojan està dolgut; ell creu que no va ser prou valorat per l'entrenador, que estava en certa manera "discriminat". Sovint en l'entrevista parla de que era com invisible davant els ulls de l'entrenador, que creia que mereixia més oportunitats. Això pot passar, de fet, tot jugador és egoista i creu que podria ser més útil a l'equip i, a vegades, l'entrenador té "favoritismes" dins l'equip; en certa manera és lògica, o tots vosaltres us porteu exactament igual amb tots els companys de feina. Si això, a més, no afecta el rendiment del conjunt (com s'ha vist que en el cas del Barça aquest efecte no existia) l'entrenador acaba estant legitimat per actuar d'aquesta forma. La personalitat extremadament tímida d'en Bojan li deu haver passat factura, la seva posició de callar-se tot el que sentia i no explotar ni portes en dins ni portes en fora deu haver provocat que s'hagi anat enquistant en si mateix.

En Guardiola el tenim ara com poc menys que un déu o un beat, si demà surt a dir que cal que muntem un negoci de venda de gel a l'Antàrtida molta gent faria cua per obtenir els bitllets d'anada cap al continent gelat. Però Guardiola no és perfecte, segurament alguna errada té i pot haver tingut, potser no ha fet un tracte just al noi de Linyola...o potser si?

nit de contrastos

Ahir a la nit, mirant la tele, vaig viure una d'aquelles situacions en que t'adones que anem per molt mal camí avui en dia. Era al vespre i mirava la tele. TV3, "30 minuts": Mogadiscio, la ciutat fantasma. Allà vaig veure una de les imatges que més m'ha impactat de sempre.

No va ser veure cadàvers al carrer (això per desgràcia es veu en cada telenoticies ja sigui a Síria, Líban....com abans era a Irak...etc), ni veure com per desgràcia allà segueixen matant-se, com fa anys, entre "germans". No, la imatge més impactant va ser la primera que van passar, abans fins i tot d'aparèixer sobreimpressionat el títol del reportatge. Allà es veia obrir-se una porta i una estampida de gent entrant a un campament, amb prou feines esperant que la porta s'acabés d'obrir; era semblant a la típica imatge que veiem a l'inici de les rebaixes; però el rerafons era molt més dramàtic. No es tractava de recollir la ganga més ganga...es tractava de recollir alguna cosa de menjar, una mena de farro, blanquinós, alguna mena de cereal o arrós...i hi havia baralles, els nens i les dones trepitjant-se per arribar abans a l'olla... Brutal. Els homes no hi eren. Clar, estaven pels carrers de Mogadiscio metralletes en mà.

Tot seguit poso La Sexta, programa "Salvados", el títol d'avui és evocador "cuando éramos ricos". Brutal, parlen del dispendi que ha suposat en aquest país les infraestructures: carreteres sense cotxe, AVE's sense passatgers, la ciutat de l'Expo de Saragossa més desèrtica que els Monegros... El més greu és quan deien el que havia costat i l'equivalència del que costava a cada usuari. Denigrant, vergonyós...i ningú pagarà per això? Segurament que no, per què? Mogadiscio està molt lluny no?

preparats, llestos...?

Queden encara uns quants dies per iniciar la campanya electoral de les Eleccions Generals del 20N. Això si, després d'una llarga preeeee-campanya els partits ja esmolen les eines de cara als comicis i qui més qui menys ja ha traçat les línies bàsiques del que serà el seu programa, i sobretot, les cares que els representaran.

Així ho veig jo a dia d'avui.

PP i PSOE; perquè els poso junts? Doncs perquè quan parlem d'eleccions generals els candidats d'aquí pinten menys que un rotulador quan te l'has deixat una setmana destapat. La Chacón és com el Guadiana, apareix a Catalunya quan hi ha eleccions i desapareix els següents quatre anys. A qui vol enganyar? Em consta que molts socialistes d'aquí no estan pas massa entusiasmats en que els encapçali ella. S'ha manifestat obertament contra el pacte fiscal (que diran els de l'ala més catalanista del PSC?) i per maquillar-ho d'alguna manera s'ha inventat una nova manera de repartició dels diners (amb la paraula "fetitxe" dels socialistes,això si, FEDERALISTA), tan complicada que crec que no ho explicaria de igual forma en dos entrevistes cosecutives que li fessin.

En Jorge Fernández Díaz (Jorge, que no Jordi), del PP, farà ara esforços per fer-nos creure que els del PP espanyol ens estimen, que amb ells la vida ens anirà millor. Algú amb dos dits de front `s'ho pot creure? Cal que repassem episodis no massa llunyans com el paper del PP en contra de la immersió lingüística, denúncia de l'Estatut...i un llarg etc etc?

ERC-Reagrupament. Cares noves, Alfred Bosch (m'encanta com a escriptor, a veure com a polític...) i des de dalt el partit n'Oriol Jonqueras. Pacte amb Reagrupament d'en Joan Carretero. M'han agradat dues coses: a) que l'Alfred Bosch s'hagi sincerat i hagi dit que l'alegria no és plena pq volia anar també amb SI i les CUP per fer un front independentista comú i b) que en Carretero va dir que havien  entès des de Reagrupament que la gent independentista del carrer havíem demanat als partits que anessin junts d'una vegada, per sumar, no per dividir com es van fer a les últimes eleccions.

CIU. Com sempre, jugant a la puta i a la ramoneta, al vull i no vull, a posar-hi només la punteta... digueu-ho com vulgueu. Aquí i ara van de superdurs, que no negociaran per sota d'uns mínims innegociables, se'ls en va la llengua (arribant a l'ofensa com han fet en Mas i en Duran l'última setmana) i després.....reeeeesssss, ja us ho dic ara, res!!!! foc d'encenalls vaja.

ICV. El sindicaslista s'ha tornat polític. En Coscubiela ha sentit cants de sirena de la política i s'hi ha enrolat...farà alguna cosa? Doncs no ho sé pas, diuen que els de ICV són els que tenen el vot més fidelitzat...seguiran així o els posaran les banyes?

En fi, ens esperen unes eleccions apassionants amb un resultat previsible: tothom guanyarà, no?

jugar a ser entrenador

Ho sabeu, ho he dit moltes vegades. Sóc entrenador de bàsquet, una de les meves grans passions. Avui, però, us volia parlar d'unes aplicacions, jocs, o com ho volgueu dir, que ens permeten jugar una mica a ser entrenadors. D'acord, si, per qualsevol entrenador el que importa és el dia a dia, el tracte amb els jugadors, el mètode, les dificultats que es tornen reptes, les satisfaccions, els fracassos, la gestió de grup...i això, amb el que us explicaré no es pot fer.

Però en certa manera, amb el Supermanager, podem escollir jugadors, canviar-los, veure qui està en bona forma, vendre's aquell que no està rendint, etc... d'això us volia parlar, del Supermànager ACB. És un "divertimento", una manera de passar el temps, però alguna cosa ha de tenir quan són milers i milers els usuaris que fan els seus equips, que cada setmana estan pendents de qui ha rendit, de quin "xollo" poden trobar al mercat, de quina "rèmora" s'han de despendre. N'hi ha d'autèntics malalts, que es fan arxius excels amb els rendiments dels jugadors, etc. Jo no arribo a tant.

He fet els meus tres equipets, dos de "mixtes" és a dir, sense fixar-me la nacionalitat dels jugadors i agafant els jugadors que m'han semblat més rendibles (obviament cada jugador val un preu i tens un pressupost limitat) i un altre equip "quatre barres", és a dir, formats només per jugadors catalans...ja que no podem tenir selecció catalana deixeu-me divertir amb això...;)

Hi ha altres "supermanagers", els de la Lliga Femenina (menys "currat" però igualment addictiu), els de futbol (com sempre, s'havien de copiar de les iniciatives del bàsquet), els que es fan per campionats puntuals (com el passat Europeu de Bàsquet), etc...

El primer contacte que vaig tenir amb un joc-aplicació similar va ser un joc d'ordinador del mític Spectrum 128K que vaig tenir fa mooooolts anys. Era una cosa semblant al que posteriorment va signifcar el PC-Futbol i PC-Bàsquet; en aquests darrers casos controlaves tot un equip de futbol/bàsquet, i n'eres des de l'entrenador, al mànager, passant per director esportiu i responsable de marqueting. Ostres, només de parlar-ne m'entren ganes de buscar on tinc els CD's i instal·lar-los de nou a l'ordinador...

I que n'és de divertit jugar a vegades al que no pots ser i voldries haver estat, no? Ai no....que d'entrenador ja ho sóc!!!

escola de bàsquet

Avui ha estat el primer dia com a responsable de l'Escola de Bàsquet del Club Bàsquet Roses. M'ha agradat. M'ha encantat.

Quan l'Albertem va proposar, durant l'estiu, que m'encarregués de l'Escola de bàsquet del club m'ho vaig pensar uns dies, no gaire, això és veritat. M'atreia la idea. En un club, i més quan és d'un poble, és molt important que hi hagi una base important. En aquests llocs els futbol acostuma a engolir la major part dels nens petits, sempre ha estat més fàcil xutar una pilota que no pas llençar-ne una a una cistella. per això partim, en un principi, en certa desaventatge.

Però lluny de plorar aquestes coses em motiven. Em motiva fer una escola potent, que sigui la base de la piràmide del club. Que dels 26 nens que teníem avui, d'entre 5 i 7 anys, d'aquí a un temps segueixin en el club. Que comencin a aprendre hàbits saludables de l'esport. No serà fàcil, avui quasi em quedo afònic i això que crec que no he cridat pas massa, però els que sou pares ja sabreu el que deu suposar intentar que 26 nens i nenes, amb ganes de còrrer i de jugar siguin capaços d'escoltar el que els vols dir (i si a això hi afegim que cada jugador té una pilota a la mà...).

La Maria i l'Aleix m'ajuden; bé, no ben bé, diguem que és un treball d'equip, per tant, entre els tres portarem aquesta escola. Sembla que els nens han sortit contents (primera petita victòria), però això era de preveure el primer dia; seguiran venint així de motivats el divendres vinent? per què no? aquest serà el nostre repte en les pròximes setmanes, en els pròxims mesos... I els reptes, ja ho sabeu, em motiven.

quan els mites se'n van

Avui ens hem llevat amb la mort d'Steve Jobs, el cofundador d'Apple i, per molts, un visionari. Per d'altres ha estat simplement (que no és poc) un gran empresari. De fet, poca gent dels 50 anys cap avall no sabrà (o haurà tingut o té) sobre algun dels productes desenvolupats per l'empresa de la poma rosegada: iPods, iPhone, iPad...Macs... No, no són onomatopeies que els nens deixen anar per la boca quan encara no articulen paraules senceres, són gadgets (gran paraula que em recorda a l'Inspector del mateix nom), aparetets que a vegades semblen creats pel dimoni!!!

No hi entenc massa d'aquesta tecnologia; només vaig tenir un iPod que va acabar a dins la rentadora per error (i que no va aguantar el centrifugat, o sigui que per molt modern que sigui l'aparetet d'en Jobs va ser batut per una màquina inventada fa moooolts anys). El que si que volia comentar és la reacció que té el món quan es mor algun icone.

Quan això passa sembli que pràcticament l'haguem de santificar. Va passar amb la Diana de Gal·les, amb en Michael Jackson, més enrera amb l'Elvis, ara amb l'Steve Jobs (i els que em deixo). Els carrers s'omplen de santuaris improvitzats, espelmes, objectes representatius (avui he vist un fotiment de pomes mossegades, per la tele), gent plorant, trista per l'absència... cal?

Suposo que la gent necessita mites. Mmmmm, bé, tothom no; no m'imagino jo plorant per la falta de cap mite, a no ser que sigui gent de la meva família, gent propera, amistats...després potser si; potser és perquè per mi són tan o més mites aquelles persones que t'ajuden a aixecar quan caus que no pas els que fan aparetets que no aguanten la centrifugació d'una rentadora...

Dit això, que descansi en pau l'Steve Jobs i tots els anònims que avui s'han mort com ell, però sense aparèixer als telenotícies.