depèn com t'ho miris

Avui ha saltat una mica la polèmica sobre el que va dir ahir Bojan, l'ex-jugador del Barça ara a la Roma, al programa "El Convidat" de TV3 sobre la seva relació amb en Guardiola. Qui tenia la raó? Bojan o Guardiola? entrenador o jugador? Bé, de fet amb la que està caient al país no seria aquest el tema més important per polemitzar, això és veritat, però haig de reconèixer que si hi comences a donar voltes acaba essent una dissertació prou enriquidora.

I, com que les coses acostumen a tenir matisos i no ser blanques o negres completament, un no cal que es posicioni a favor d'un i en contra de l'altre, sinó que hom pot comprendre els dos casos.

En Bojan està dolgut; ell creu que no va ser prou valorat per l'entrenador, que estava en certa manera "discriminat". Sovint en l'entrevista parla de que era com invisible davant els ulls de l'entrenador, que creia que mereixia més oportunitats. Això pot passar, de fet, tot jugador és egoista i creu que podria ser més útil a l'equip i, a vegades, l'entrenador té "favoritismes" dins l'equip; en certa manera és lògica, o tots vosaltres us porteu exactament igual amb tots els companys de feina. Si això, a més, no afecta el rendiment del conjunt (com s'ha vist que en el cas del Barça aquest efecte no existia) l'entrenador acaba estant legitimat per actuar d'aquesta forma. La personalitat extremadament tímida d'en Bojan li deu haver passat factura, la seva posició de callar-se tot el que sentia i no explotar ni portes en dins ni portes en fora deu haver provocat que s'hagi anat enquistant en si mateix.

En Guardiola el tenim ara com poc menys que un déu o un beat, si demà surt a dir que cal que muntem un negoci de venda de gel a l'Antàrtida molta gent faria cua per obtenir els bitllets d'anada cap al continent gelat. Però Guardiola no és perfecte, segurament alguna errada té i pot haver tingut, potser no ha fet un tracte just al noi de Linyola...o potser si?

la motivació en temps de crisi...de valors

Certes actituds observades a la feina on treballo conjuntament amb una xerrada que vaig tenir el passat diumenge amb la meva germana, l'Anna, m'ha donat la idea d'escriure aquest post.

La meva germana i jo som molt molt molt diferents en segons què, però com dues gotes d'aigua en altres coses; segurament per la manera com ens han educat a casa, ambdós posem els cinc sentits (i perquè no en tenim més) en la nostra feina. Els dos ens sentim afortunats per fer el que ens agrada, però som uns incomformistes.

Curiosament parlàvem d'un tipus de persones (amb les que ens toca conviure a la feina) que en anglès es coneixen com a "nine-to-fivers", és a dir, aquella gent que treballa només el que li toca, i si ha de fer-ho uns minuts més ja es queixa, ja demana compensacions, etc...

Clar, si parléssim potser de convenis laborals, lleis sindicals, etc... tots aquests donarien la raó a aquesta gent, però a vegades, les coses no es poden quadrar tant...o farem que de 9 a 5 treballin sense aixecar la vista de l'ordinador i descomptarem el temps que parlen amb la companya de feina sobre el que va fer el cap de setmana?

Estem vivint una època de crisi, gairebé la gent que tenim feina "assegurada" (tot i que potser és una mica agoserat dir això) ens podríem sentir uns afortunats. Si a això li afegim que la feina ens encanta (com a mi i com a la meva germana) no ens cauen els anells ni ens sentim uns oprimits pel sistema si treballem una estona més, si no ens limitem a fer el que ens demanen i anem una mica més enllà o si el nostre cervell no para de crear nous reptes. I que no canvïi la cosa.

estats d'ànim

La vida són estats d'ànim, i ahir (bé, avui perquè escrit aquest post a quarts d'una de la matinada) n'he vist diferents exemples. Us en comento alguns.

Comencem pel més recent. El futbol. El Barça, a mesura que passaven els minuts i el resultat li era desfavorable semblava que es desinflava, no arribava, perdia pilotes, se'ls veia cansats... Una genialitat de Messi-Cesc provoca no només un gol, sinó girar el partit com si fos un mitjò: el Barça comença a carburar com no ho havia fet en els 80 minuts anteriors, sembla que el cansament hagi desaparegut i l'hagi encomanat al rival, que havia jugat un més que correcte partit fins llavors.

Real Madrid. Un equip que no descobrirem la qualitat i capacitat que té (sóc antimadridista però les veritats no es poden negar) ensopega per segon partit consecutiu. Qui els ha vist jugar diu que se'ls veu bloquejats i, la clau la sento ara a televisió: un periodista assegura que alguns jugadors, abans de pujar a l'autobús, li han preguntat sobre què havia dit Mourinho a la roda de premsa, com si li tinguessin por, o pitjor encara, com si no sabessin per on sortiria. Bloquejats. Un altre estat d'ànim.

Avui a la feina he tingut una petita enganxada amb una de les meves companyes de feina, bé, un intercanvi d'impressions. Segur que passa a moltes empreses i no passa res, de fet no ha estat tan greu. Però vulguis que no aquestes coses m'afecten una mica, només una mica però m'afecten ja que em dol que creguin que no sóc just. Però bé, un altre estat d'ànim.

I com aquests exemples en trobaríem d'altres. Hi ha dies que ho veiem tot més clar i d'altres on l'horitzó és veu borrós, però una de les frases que m'agraden és aquella de que "després de la tempesta sempre surt el sol". Només cal tenir paciència per esperar-lo i aixecar el cap per veure'l...i una tempesta de tant en tant tampoc és dolenta, només cal que t'enganxi amb un estat d'ànim positiu.

escoltant el silenci

7 del matí, tot just comença a clarejar. Malgrat que la idea avui era aixecar-me cap a quarts de 8, el meu fill petit ja ha decidit, per mi, que això no seria possible; res a dir, ho fa habitualment. Des de quarts de 6 fins quarts de 7 s'ha despertat vàries vegades, clar, al final me n'he cansat d'aixecar-me del llit, anar a la seva habitació, calmar-lo i tornar a estirar-me al llit, així que he decidit descansar al sofà del menjador.

He descansat una mitja horeta, com feia temps que no podia ja que he decidit fer una cosa que no es pot fer habitualment: escoltar el silenci. Pot sonar molt místic però ho recomanaria a tothom. Un dia vaig sentir un d'aquests "coachs" que deia que cada dia hauríem de trobar 5 minuts, encara que només fossin 5, per estar en silenci en un lloc calmat i envoltat del propi silenci, que això realment seria una bona teràpia contra aquesta vida nostra que va tant i tant ràpid.

Realment ho he tastat i puc donar-ne fe. Estant en silenci bé és veritat que qualsevol so es magnifica, però malgrat això acaben essent petites interrupcions d'aquest moment de calma i tampoc és que molestin massa. Així doncs estant en silenci he escoltat el veí estornudar un parell de cops, el so de les molles del matalàs quan els meus fills han canviat de posició al llit, un veí d'algun pis de dalt quan ha tancat la porta i ha fet pujar l'ascensor, etc.

Amb els llums tancats i el dia tot just despuntant la sensació encara és millor. Entenc que molta gent no pugui estar en silenci amb ell mateix perquè el cap et va a mil; això és el que em falta a mi, ser capaç, durant aquests instants, de no pensar en res, de tenir la ment en blanc. Això em costarà més, ho sé. Bé, hauré de deixar el post aquí, el silenci poc a poc es va acabant. La freqüència de cotxes que passen pel carrer ja va augmentant, així com el so dels meus fills movent-se al llit; senyal inequívoca aquesta última de que estan a punt d'aixecar-se.

 I us asseguro que quan això últim passa el silenci s'ha acabat definitívament.

perseverància

Avui més que mai aquest títol reflecteix com em sento avui. En el post de demà us explicaré com d'ocupat he estat; si a això li sumem que avui hem passat una mica de mala nit (res greu, els nens despertant-se de tant en tant) i que ahir vaig anar a dormir tard (feina) com a conseqüència hem tingut que un servidor s'ha adormit, i en comptes d'aixecar-me entre 2 i 3 quarts de 7 ho he fet a les 8 menys deu...sense temps per escriure el bloc.

He arribat a casa a tres quarts de 12 de la nit; però alguna cosa haig d'escriure al bloc, no fos cas que just avui fallés en el repte d'escriure un post cada dia durant un any.

Així doncs perseverància, seguir lluitant per aconseguir un objectiu, per molt banal que sigui. Els que em veieu pel carrer veureu que des de fa uns mesos porto al coll un penjoll amb un símbol africà (comprat a Sudàfrica fa tres anys quan hi vaig anar), aquest símbol significa "perseverància"...tot lliga

ments pertorbades

Anders Behring Breivik i Amy Winehouse són els dos personatges dels darrers dies. Han assolit la notorietat per dos camins totalment diferents però, en certa manera, ambdós són casos d'una ment en certa manera pertorbada.

A veure, comparar ambdós casos és complicat i no hoi faig pas des del punt de vista de la gravetat, de la incidència, del mal causat a tercers, etc... només són dos exemples que aquest òrgan tan meravellós que es diu cervell a vegades no acaba de girar del tot rodó.

Breivik és l'autor de la carnisseria d'Oslo, del doble atemptat que ha costat la vida a 76 ciutadans completament innocents (un incís, fa 24 hores els morts eren 93 i ara 76...primer cop a la vida que passa això...un "premi" per a la bona informació de la policia noruega). Veient com aquest personatge va actuar, fent-se passar per polícia per fer reunir els joves que estaven al campament i començar-los a disparar i perseguir per tot l'illot, escrivint un dossier de 1500 pàgines sobre la seva filosofia, la sang freda amb la que va estar preparant durant 2 anys el doble atemptat... veient tot això només cal pensar que aquest és un clar exemple de ment pertorbada. De fet, de les primeres coses que va dir quan va ser apresat fou que volia ser el monstre més gran des de la segona guerra mundial. Ara aquest home és feliç, és trist però és així, ha aconseguit el que volia, notorietat.

Amy Winehouse és una efímera estrella de la música; a la seva meravellosa veu l'ha acompanyada una perillosa (i a la llarga) mortal amistat amb les drogues i l'alcohol. Pertany des de dissabte al club dels 27...artistes que van perdre la vida a aquesta edat (Kurt Cobain, Jim Morison, Jimy Hendrix, Janis Joplin...). El cas de la Winehouse crec que el que no ha pogut gestionar és la popularitat ja que de sempre s'ha vist involucrada amb episodis estranys com agressions a periodistes, excentricitats excessives, etc...

En ambdós casos la notorietat ha estat un aspecte clau, Breivik perquè la buscava amb les seves accions, i Winehouse perquè la pròpia notorietat la va devorar. En ambdós casos els pares havien en certa manera predit que les coses no acabarien bé: el pare de Breivik viu al sud de França i feia més de 15 anys que no sabia res del seu fill, s'havien enemistat a rel de les idees que pregonava el fill; el pare de Winehouse, en una entrevista de fa 3 anys ja va predir que la seva filla acabaria morint víctima dels seus excessos...que per cert, l'autòpsia no ha pogut determinar la causa de la mort (o això ens han dit) però algú creu que les drogues no hi tenen res a veure?

optimisme real

Ahir vaig sentir a la tele una d'aqueles entrevistes que agraden. Era al programa d'en Buenafuente. No sé com s'ho fa l'Andreu però troba entrevistes amb paios més que interessants.

I paio ho dic amb tot el respecte cap al protagonista de l'entrevista d'ahir, en Joaquin Lorente. La faceta més coneguda del sr. Lorente és la de publicista; junt amb altres socis van muntar una de les empreses més productives en aquest camp essent responsables de campanyes publicitàries d'empreses tals com BBVA, Central Lechera Asturiana, Iberdrola, Allianz, etc...

Però ahir no se l'entrevistava per això, se l'entrevistava per la faceta d'escriptor. Fa un parell d'anys va escriure un llibre "Piensa, es gratis", un best-seller entre els llibres de no ficció. Ahir, al programa, presentava la seva nova creació: "Tú puedes". Com diu ell, aquest no és un llibre d'autoajuda, si no d'auto-convicció. I a fer de com parla el personatge aconsegueix convèncer-te d'això.

Una de les frases que més utilitza ell, seria com un subtítol del llibre, és: "ja que treus el gos a passejar, treu també el teu cervell a passejar". I a fe que no ha d'estar malament, és només una frase, però realment ell recomana dues estonetes ni que siguin de 5 minuts al dia de tenir silenci i pensar...només pensar...no sé com es fa això però ho haurem d'intentar.

Ja veieu, el bloc avui l'escric tardíssim (el meu cervell, i cos, aquest matí han descansat massa estona i quan s'han despertat ja era hora d'espavilar els nens per anar a l'escola), he tingut un dia una mica "gos", amb alguna enganxada, però lleu, amb una companya de feina, un dia d'aquells que ja ha començat malament pel tema ajuntament (demà al bloc us ho explico)...o sigui que millor que m'apliqui ben aviat els consells i comenci a agafar-me les coses amb tranquilitat...tot i que "yo puedo"... de moment.

les petites coses poden ser meravelloses

Aquesta és la frase amb el que acaba l'anunci de l'Estrella Damn d'aquest estiu. Aquest anunci és un clàssic, tercer estiu amb anunci "llarg" de la marca cervesera intentant explicar una història estiuenca.

Fa dos anys eren les dues amigues que anaven a Formentera, l'any passat els 4 amics que navegaven a ses Illes i tornaven i enguany, com a homenatge a "El Bulli" que tanca, la història dels aprenents de cuina. En totes les edicions hi ha coses en comú: surten nois/es joves i guapos (com a un 99% dels anuncis), història d'amor express, paisatges meravellosos del nostre país (i de les illes) i una cançó desconeguda però enganxosa.

Això de la cançó és el que sol portar més controvèrsia, i enguany no n'ha estat l'excepció. He sentit més veus contràries que a la cançó que no pas dient que els havia agradat, per gustos els colors; a mi no és que m'agradi massa, com tampoc m'agradaven molt les dels altres anys, però entenc que en un anunci com aquest no hi quedaria bé ni una cançó d'Extremoduro ni una de Black Sabbath, és obvi.

Però voldria destacar la gran frase final, perquè sóc un gran defensor d'aquesta frase..."les petites coses poden ser meravelloses"; queda superintegrat a l'anunci: al final l'aprenent de cuina té un parell d'ous farrats i en el moment d'agafar una cervesa, una Estrella, obvi, en Ferran Adrià l'enganxa; davant la cara d'espantat-avergonyit de l'aprenent, l'Adrià agafa un tall de pa, el suca a l'ou farrat i acaben els dos compartint una estona de relax tot prenent la cervesa...el gran cuiner seduït per uns ous farrats?

No té pas res d'estrany...el millor compositor es pot quedar absort per una cançó de nadons, el gran escriptor per una frase escrita a estil graffiti en alguna vorera, i un arquitecte de renom per un castell de sorra fet amb voluntat però poca traça per uns nens arran de mar. Les petites coses són les que realment ens acaben seduint.

Com que ja fa temps que penso així, sóc dels que a vegades a mig cafè en una terrasseta en sóc conscient de l'afortunat que sóc; igual quan estic assegut a la sorra veient els meus fills jugar, igual quan tanco per l'última pàgina un llibre o quan arribo a casa ben suat i cansat després de fer esport. Si gaudim de les petites coses segur que serem més feliços...proveu-ho.

emotivitat

Ja està, ja tenim aquí la quarta Champions. Avui tot seran anàlisis de la victòria, de la sobrada victòria aconseguida. Jo, com que sóc un simple aficionat no vull fer reflexions purament esportves, d'això ja se n'encarregarà qui en sap, però si que m'agradaria duir quatres cosetes des del punt de vista emotiu.

Sobretot vull parlar dels entrenadors; el fet que un sigui entrenador fa que sovint senti empatia pels que ocupen el mateix càrrec, encara que sigui en un altre esport i, obviament, en un altre nivell.

No és fàcil per un entrenador pair la derrota, i fer-ho insitu. Ahir Fergusson va exercir del que és, de "Sir"; la frase en la roda de premsa on admetia que en tota la seva carrera esportiva mai havia vist un equip així de bo i que mai li havien clavat una pallissa així de gran és un exemple del que ha de ser un entrenador; humil en la victòria però també en la derrota. Algú pensa que hagués estat la mateixa reacció la que hagués tingut un entrenador portuguès mooooolt mediàtic? A què s'hagués pogut enganxar ahir, quan fins i tot el gol del Manchester no hauria d'haver pujat al marcador i un tal València hagués, possiblement, d'haver estat expulsat ni que sigui per reiteració de faltes dures?

A Guardiola, a la roda de premsa, se'l va veure emocionat per les paraules que havia dit el seu col·lega entrenador del Manchester. Sovint els elogis debiliten o bé són avantatgistes (la premsa idolatra Guardiola però a la que el Barça algun dia perdi dos-tres partits seguits els mateixos que ara li tiren floretes li tiraran pals), però quan venen de col·legues de la teva professió són realment recomfortants.

Obviament que Guardiola sense els jugadors que té no faria el que fa, però ell és el primer que ho reconeix. Si tens bones peces al teler segur que la cosa surt més bé, però fer rutllar un equip amb tanta figura és realment difícil, sobretot amb les coses extraesportives. Aquest any en Pep i els seus han patit el que no està escrit per intentar gestionar tot el que arribava des de fora per fer desestabilitzar l'equip; i han aconseguit com mai unir esforços i fer que cada un dels jugadors, per sobre de personalismes, hagin lluitat pel bé comú.

Ahir se'l veia també emocionat agraïnt al gran capità, Carles Puyol, el gest que va tenir ahir en deixar que fos Abidal qui aixequés la copa. Hi ha un detall, a més, que demostra que Puyol ho fa de tot cor, i és que lluny de quedar-se al costat d'Abidal per sortir a la foto en el moment de la recollida i alçada del trofeu, en Carles es retira en una segona fila...brutal. I més en un dia com ahir, en el que pensava a jugar de titular i només va participar en els darrers 5 minuts...però ell sap que l'èxit no es forja el dia de la final, sinó en el treball del dia a dia.

Entenc que als que no els agrada l'esport em considerin un exagerat, però realment se'n poden extreure conclusions tan últils del que fa el Barça, i, sobretot, de com ho fa.

Gràcies nois per deixar-nos participar d'un somni així.

la cara trista de l'esport

Normalment quan un es esportista o ha practicat algun esport, ja sigui a nivell professional o totalment amateur, recorda amb més facilitat els moments positius que els negatius,els instants d'alegria més que els de tristor. Malgrat això, són aquests últims els moments que a un li serveix per enfortir-se, li serveix com a aprenentatge per a futures ocasions...quantes vegades en el món de l'esport s'ha dit que per guanyar una final primer n'has de perdre unes quantes?

Ahir, última jornada de la Lliga de Futbol de primera divisió; les coses per dalt (en quant a campió i places europees) estaven força clares des de feina un parell de setmanes. Però en quant a les places de descens quedava per adjudicar-se'n una, i en aquesta tessitura hi estaven enmerdats fins a 6 equips.

No té res a veure estar a primera o a segona divisió; ni a nivell de repercussió, sous, impacte en el territori, en les televisions, en el currículum d'un mateix...en res d'això és comparable la primera i la segons divisió malgrat estiguem parlant de dues lligues totalment professionals.

Com a home d'esport que sóc ( i havent tingut la sort de tastar el professionalisme encara més) m'imagino com de dura ha estat aquesta setmana per tots els implicats. Inevitablement el fantasme del descens haurà aparegut en les seves ments diverses vegades, els entrenadors hauran intentat treure ferro a l'assumpte per no afegir pressió als jugadors (malgrat que ho hagin hagut de fer a contracor) i, segurament, les converses en l'hotel de concentració no hauran estat tan animades com de costum.

Ahir el Dépor, l'equip que fa uns anys va meravellar el món del futbol, va haver de patir la patacada. Eren tants els equips implicats i la igualtat en els camps que un gol del Dépor enviava el Mallorca a segona, però si en marcava dos era el Getafe el damnificat...bé, no sé, centenars de combinacions, imagineu-vos, sis partits jugant-se a l'hora, nit de transistors, nervis i somriures i llàgrimes al final.

Ara els jugadors del Dépor estaran fotuts, lògic; hi ha els jugadors que la tristor els durarà pocs dies perquè vindran altres clubs a voler-los fitxar (i al cluib li anirà bé per alleugerir fitxes), d'altres jugadors, els de club, els de tota la vida, potser la cabrejada els durarà uns dies més, però seran els primers que es posaran en primera línia per intentar que a segons només s'hi passin un any, i amb l'entrenador, què passarà amb un entrenador amb tanta experiència com en Lotina? ves a saber...

Sigui com sigui qui es mereix un 10 és l'afició de l'equip; ahir, després de perdre la categoria, després de pensar que l'any vinent els visitarà el Castellò en lloc del Barça, després que molts d'ells van tastar la mel dels Bebeto, Rivaldo, etc.... van dedicar una obvació als jugadors que baixaven; lluny de xiular-los els van agrair l'esforç realitzat... jo fos jugador del Dépor i demanava començar la segona divisió demà mateix per intentar pujar de nou i que una afició de primera tingués l'equip a primera.

èxit o fracàs (escrit corresponent al 13 de maig)

Èxit o fracàs, guanyar o perdre...aquesta dicotomia la tractaven ahir a Banda Ampla de TV3. Admeto que tampoc vaig veure'l tot (entre l'hora que era, que un servidor estava cansat,...) però si el suficient per captar diferents opinions interessants.; de fet el bo que té Banda Ampla és que molts dels que opinen tampoc són experts en la matèria sinó que simplement són gent "del carrer" que opina sobre un tema concret.

Tots tenim la nostra opinió sobre l'èxit i el fracàs. Com definiríeu l'èxit? com allò d'assolir el que algú desitja? i si per aconseguir això resulta que has provocat un perjudici sever (volgut o no) a tercers, seria essent èxit el que has tingut? Potser, com algú dèia, si haurà estat un "èxit personal" malgrat la societat no ho entengui així...tot els dictadors, per exemple, serien exitosos.

I parlant de dictadors i societat, potser aquest últim terme "societat"  va ser la paraula que més va sortir en el debat...i a mi això em fa una mica de ràbia. Em fa ràbia perquè la majoria acabem (parlo en 1ª persona del plural com a deferència però realment me'n desmarco) culpant a la societat pels actes que acabem fent. La societat ens marca que hem de tenir un cotxe d'aquest tipus, una segona residència, guanyar una competició per ser reconegut...?, realment és així? Excuses de mal pagador. La gent parla de la "dictadura de la societat", però caiem en aquesta dictadura si volem. He parlat diverses vegades dels reptes que em vaig marcantr tant a nivell esportiu com en altres àmbits; doncs, per exemple, per mi serà un èxit el dia que acabi la meva primera marató, encara que sigui amb un temps irrisori, com va ser un èxit quan vaig acabar la primera carrera de 10mil metres. Potser per la societat només seria un èxit si acabés primer, però com que jo sé l'esforç que és per una persona que fa pocs anys era incapaç de fer 500 metres sense esbufegar, acabar cada cursa, per mi, ja és un èxit.

Obviament també es va parlar de l'èxit en el món econòmic, empresarial...amb la que està caient en aquests darrers anys és normal. Quan parlaven d'això, un espectador va enviar un missatge amb una frase que la trobo brutal i que passarà a formar part d'aquelles que tots tenim com a referent en el dia a dia: "l'emprenedor o guanya o aprèn, mai perd". No la trobeu brutal? Potser me l'escriuré darrera la porta del despatx per llegir-la aquells dies que un creu que tot surt malament. De fet, tots som emprenedors en certa manera, no em negareu que s'ho ha de ser per anar superant el dia a dia, continuament ens hem de reinventar...per tant, a guanyar i a aprendre cada dia...començant per ja!!!

trempera

No parlo pas de sexe eh? Hi ha coses que són massa íntimes per compartir-ho amb vosaltres, però de tremperes n'hi ha de molts tipus i ahir al vespre en vaig tenir una.

A hores d'ara ja deveu estar suposant que parlo d'en Pep Guardiola i de la seva roda de premsa. Vaig començar a sentir la roda de premsa en directe a la radio mentre aparcava el cotxe i la meva sensació a ser la de punt d'inflexió, la d'alliberament per moltes dels culés (per no dir tots) però sobretot pel propi Guardiola que, m'imagino, estava desitjant deixar anar tot el que ha hagut d'aguantar durant tot l'any. Obviament les xarxes socials van començar a anar plenes de gent a favor i algú en contra (obviament, entre les "meves amistats virtuals" hi ha més culés que merengons), i tant va ser les ganes que em van donar d'escoltar més i més que a la nit vaig fer zapping entre "Punto i Pelota" d'Intereconomia i "Futboleros" de Marca TV...i el més important de tot, vaig sobreviure a tanta dosi...sovint lental.

Com a entrenador que sóc sempre he pensat que la psicologia té un pes molt important en la consecució dels objectius. Imagineu-vos el que haurà passat pel cap dels jugadors sabent que el seu entrenador, aquell a qui admiren i segueixen, ha fet un pas endavant per defensar la institució, l'estil de joc, la filosofia.... Alguns creuen que ara Guardiola ha entrat al joc de Mourinho, jo no ho crec pas. Estic segur que Guardiola seguirà essent el paio intel·ligent, respectuós i moderat; de fet, ahir, amb tot el que va dir, no va perdre ni per un instant les formes.

Les tragaderes d'en Pep, i de tothom, no són infinites. I per què va saltar ahir i no 6 mesos abans? Perquè ahir Mourinho va parlar directament d'ell, dient el seu nom. Sempre, quan els periodistes burxaven perquè el de Santpedor explotés recordant-li les referències a ell o al seu club que feia en Mourinho, ell responia que si l'entrenador portuguès no havia dit el seu nom o el nom d'algun jugador ell no tenia res a dir. Però ahir Mourinho va atacar directament l'entrenador anomenant-lo pel seu nom.

Avui és un d'aquells posts que tindria ganes que s'allargués i allargués, un altre dia potser hi tornaré, sobretot per parlar d'estratègies psicològiques en l'esport (cosa que m'encanta). I potser per parlar d'en LLach que també m'encanta (quina pujada d'adrenalina quan acaba la roda de premsa citant frases de la cançó "País Petit" del geni de Verges). Això si, tinc una gran crítica a en Pep Guardiola: com  ja vaig escriure al twitter ahir a la nit, des de la roda de premsa d'ahir, el llibre "Paraula de Pep" que em va regalar la dona per Sant Jordi ha quedat desfassat. Per qui no ho sàpiga aquell llibre és un recull de frases que en Pep ha dit en roda de premsa i que confereixen totes juntes la filosofia de can Barça...faltarà l'èpíleg d'ahir.

Ja tinc ganes que siguin les 20:45h!!!