ara si, s'ha acabat

Tot té un final, menys la salsitxa que en té dos... No, seriosament va, avui arribo al final d'aquest bloc. Aquest és l'últim post. Siiiii, s'acaba...ohhhhhhhhhhhhh...jajajaja.

A veure, no siguem tan dramàtics, el bloc en si no s'acaba, el que s'acaba és aquesta periodicitat diària en l'escriptura: ara seré més laxe, potser escriuré un cop per setmana, potser un cop cada 15 dies, potser en una setmana escriuré 3 dies...qui sap?...en funció del temps que tingui i de les ganes d'explicar coses, de comentar les notícies o de fer-vos partícepts del que penso.

He assolit el repte, el 13 d'octubre de 2010 començava amb aquesta bogeria...i sincerament, pensava que em costaria més tot plegat. Home, mirant-nos-ho en producció-rendiment s'ha d'entendre que el balanç no ha estat el tot productiu: mitja horeta (de mitjana) invertida cada dia en fer aquests escrits però cap rendiment directe aparent...però només aparent perquè la satisfacció quan apreto "enter" a "publica el missatge" és un instant plaent, un instant de feina feta!

I malgrat no era l'objectiu primordial, el fet que hagueu llegit de tant en tant el bloc em fa realment feliç. Hi ha gent que em deia que era massa "exhibicionista", en el sentit de mostrar la meva opinió sobre política, llengua, economia, societat...bé, potser si, però també és una manera que em conegueu millor. No tinc res a amagar, sóc tal com he sortit "retratat" en el meu bloc. Merci pels que haveu deixat comentaris i merci també als que heu llegit el bloc sense deixar-ne rastre. Hi haurà posts que us hauran agradat més i d'altres que no tant, llei de vida.

Però aconseguir gairebé 11000 visites al bloc en un any vol dir 30 visites cada dia...que per ser un bloc molt personal, sense gaire floritures de disseny ni imatges espectaculars està més que bé. Gràcies de nou.

I res, us deixo, ja ens anirem veient (llegint) per aquí o per allà; hi ha una cosa bona en acabar avui el repte d'escriure aquest bloc diari...i és que a partir d'ara jo cada 12 d'octubre tindré una cosa a cel·lebrar  ;)

un dia...qualsevol?

Ahir dimarts vaig tenir un dia prou ocupat. Us en faré cinc cèntims, més que res perquè algú de vosaltres, a vegades, m'heu preguntat ben bé què és el que faig a la feina. Veureu com d'afortunat sóc, bàsicament perquè gaudeixo del que faig, treballant.

Em vaig aixecar tard, més ben dit, massa tard; eren les 7:50h quan un servidor acostuma a aixecar-se ben bé una hora i quart abans; motiu? l'habitual, diguéssim que els fills meus no m'han sortit pas dormilegues i rara és la nit en que un o altre (o tots dos com aquesta) no requereixen que un es llevi i estigui per ells fins que tornen a agafar el son. Sense temps per escriure el bloc.

Un cop deixo l'Oleguer al casal cap a tres quarts de nou cap a Girona falta gent, bàsicament cap a Vilobí, a l'aeroport. A les 10h haig de ser allà a recollir l'Helena, companya de feina de Cardiff que ha vingut un parell de dies aquí per ajudar en un parell de "trials" que hem d'engegar (canvieu la paraula "trial" per projecte, experiment, etc... un ja s'està acostumant a parlar en "British language", que de fet és la llengua de l'empresa). Que abans hagi hagut de posar benzina (novament) i passar per la consergeria del parc científic per dir-li a la conserge que em truqués tan bon punt ens arribessin uns paquets que estàvem esperant ha fet que arribés a l'aeroport tres minuts tard, només tres.

Un cop recollida l'Helena cap a Riudarenes a veure un dels llocs on farem un "trial" per provar uns productes contra mosquits i tot seguit cap a Blanes. Allà hem de trobar un hotel proper a una zona amb mosquits i demanar de llogar 6 habitacions durant 6 dies per fer les proves; això ha costat menys del que esperava; relativament aviat em trobat una zona susceptible (un hotel al costat d'un càmping) i després de parlar amb la recepcionista de l'hotel sembla que ens entendrem i tindrem unes habitacions disponibles la setmana de 23. Ara només falta corroborar, per la tarda-vespre, que hi ha mosquits. Una curiositat, ens llogaran unes habitacions que, textualment, les tenen "per la gent jove que busca bon preu i no comoditats" ... mmmm... parlem de turisme de borratxera i "picadero" no?

Després cap a Fornells, a veure la cambra que tenim preparada per demà començar un nou "trial", venen els sponsors a veure-ho, per tant, no només cal fer-ho bé perquè sempre ho intentem així si no que a més tenim un plus de responsabilitat. A l'Helena li sembla bé, només cal que ens arribin els plàstics amb els que hem de "folrar" l'habitació... és pel que m'ha d'avisar la conserge del parc.

Fet i fotut arribem al parc a quarts de 2. A dinar de pet; un servidor no ha ni esmorzat. Després al despatx, un parell d'hores parlant dels projectes que tenim engegats i del "papeleo" de l'empresa. La trucada de la conserge no arriba. Nervis. Pla B? esperem una mica. L'Helena truca a Cardiff pq contactin amb el proveïdor que ens havia d'enviar el plàstic. Quarts de 5, cap resposta. Definitivament pla B, ens anem a un magatzem majorista que em diuen i patam, trobem el que buscàvem. M'he hagut de currar que em deixessin comprar allà el plàstic pequè només venien a l'engròs...la cara que ha posat el venedor quan li he dit que només ens en duiem un rotllo....!!! Li he promès que si la prova surt bé li comprarem més rotllos...i jo compleixo les promeses sempre...o quasi, vaja.

L'Helena i jo cap a posar el plàstic a l'habitació; a quarts de 7 tot està llest!!! De nou cap a Blanes, hem de comprovar que hi ha prous mosquits. Comecem a voltar per la zona però els resultats no són els esperats, potser massa calor encara? massa sol? massa vent? massa mala sort? Una cosa ens anima i és que uns veïns del costat de l'hotel quan els pregunto si hi ha mosquits m'ensenyen les proves (un fill amb més de 10 picades). Com que el passeig no dóna els fruits esperats provarem una altra cosa, ens asseurem a una terrasseta i soparem, de fet són quasi les 9, i allà esperarem que arribin els mosquits. Doncs si, poc tarden en començar a arribar, uns 7 mentre sopem. Decidit, allà farem el trial. L'spònsor apreta i vol saber ja quan farem el trial per tant demà li confirmarem.

Tornada cap a casa passant per Girona per deixar l'Helena a l'hotel. Arribo a quarts de 12 passats a Roses, temps just per asseure'm davant de l'ordinador i escriure el post del dia + consultar mails i respondren algún d'urgent.

Estressant? potser, però la satisfacció per la feina feta és una sensació bona, molt bona. Avui l'Helena m'ha dit una frase que ja la faré meva perquè diu molt de com afronto les coses: "problemes? no són problemes, són reptes". I avui tocarè un nou repte, però en tinc moltes ganes; un nou "trial" amb un nou spònsor, alguna cosa em diu que sortirà bé, algú em contradiu? que potser hi haurà algun problema? no pas, si de cas serà un repte!!!

perseverància

Avui més que mai aquest títol reflecteix com em sento avui. En el post de demà us explicaré com d'ocupat he estat; si a això li sumem que avui hem passat una mica de mala nit (res greu, els nens despertant-se de tant en tant) i que ahir vaig anar a dormir tard (feina) com a conseqüència hem tingut que un servidor s'ha adormit, i en comptes d'aixecar-me entre 2 i 3 quarts de 7 ho he fet a les 8 menys deu...sense temps per escriure el bloc.

He arribat a casa a tres quarts de 12 de la nit; però alguna cosa haig d'escriure al bloc, no fos cas que just avui fallés en el repte d'escriure un post cada dia durant un any.

Així doncs perseverància, seguir lluitant per aconseguir un objectiu, per molt banal que sigui. Els que em veieu pel carrer veureu que des de fa uns mesos porto al coll un penjoll amb un símbol africà (comprat a Sudàfrica fa tres anys quan hi vaig anar), aquest símbol significa "perseverància"...tot lliga

Girona-Leon (1)

Primera part d'una de les "històries" de la meva vida, avui fa exactament 5 anys (fixeu-vos com em va quedar marcada la data per sempre). Viatge Girona-Leon, motiu: participar en un master per a entrenadors de la Federación Española de Baloncesto.

En aquells moments tenia un Range Rover, de segona mà. Com que em feia un sorollet una mica estrany havia decidit anar a Leon amb autobús i aprofitar els tres dies que seria allà per deixar el cotxe al mecànic i que m'hi fes una ullada. El dia del viatge era, com avui, un dijous, i el dia anterior (primer dimecres d'agost) havia anat a la Platja Port-Bo de Calella a veure les havaneres amb uns amics de la universitat. No passava res si tornava tard i no dormia, de fet, ja tindria temps de dormir a l'autobús que m'havia de dur de Barcelona a Leon!!!.

El primer contratemps va ser que el cotxe (la direcció assistida) va petar de tornada cap a casa des de Calella (encara vivia a Quart); cap problema per la seguretat, però no es gens còmode haver de conduir un 4x4 sense direcció assistida.

A l'endemà ben aviat al matí (a les 7 aprox, per tant, havia dormit dues hores a molt estirar) a l'estació de tren i a agafar el Catalunya Express cap a Barna. Un cop allà havia de baixar a Sants i anar a l'estació de busos, al costat. Així ho vaig fer, localitzo l'andana d'on sortia el bus, andana 5; perfecte. Puc menjar-me l'entrepà d'esmorzar. M'entretinc veient com discuteixen dos conductors d'autobús, presenteixo que un d'ells serà el que em portarà cap a León, per tant, millor que no es sulfuri massa. Presenteixo que serà ell pq està davant l'autobús a l'andana 5. De cop i volta un autobús passa davant meu arrancant cap a la seva destinació; una destinació que té marcada just al costat de l'autobús, sota les finestres: Barcelona-Saragossa-Pamplona-Burgos.........Leon!!!!!

Ostiaaaaaaaaaaa, suor freda, cames paralitzades...que quan volen arrencar i arrenquen no són capaces de guanyar l'autobús que, per una vegada, no ha trobat cap semàfor vermell dels dos que havia de passar i enfila ja direcció on jo havia d'anar...què faig? o millor dit, abans, què m'ha passat? Doncs que les andanes a l'estació de Sants són dobles, hi ha dos 4, dos 5... l'autobús estava a l'andana 5 "b" i jo encantat mirant l'autobús de l'andana 5 "a"...pardillo!!!!!!!! Clar, no estic acostumat a les andanes dobles. I ara què?

Cap fred; el clínic comença demà. Vaig a la guixeta que la companyia d'autobusos que m'havia de portar, Alsa, un cartellet: "vuelvo en 10 minutos"...a esmorzar no? ok ok, no tinc res a fer, us esperaré. Arriba, pregunto si té un bitllet pel pròxim autobús i si, en té un, perfecte!!!! Excepte que surt demà matí per tant arribaré al final del primer dia del clínic i el clínic dura 2 dies...no val la pena. Ok, doncs pla B, el tren.

Estic a l'estació mateix per tant cap problema, faré cua (no pas poca) i veuré quines opcions tinc. Em diuen que si, que podré anar a León. I em pregunten que quan hi vull anar. Quan? araaaaaaa...i em responen: "pero chaval, tu sabes que dia es hoy? en agosto encuentras plazas solo si hay suerte". Si clar, sort és lo que tinc més avui.

Al final em troben una combinació per anar: Barcelona-Sevilla, Sevilla-Madrid, Madrid-León....fent la volta a Espanya...vaig estar a punt de dir-li que preferia passar per Galícia i després si de cas baixar a Sevilla. Ufff res res, deixem-ho estar. Truco a casa. Abatut. He perdut.

No està tot perdut no, la meva mare no em pot deixar el cotxe perquè treballa, el meu estar al taller mecànic sense direcció asistida...única opció, el cotxe de la meva germana. Dóna la casualitat que està a Platja d'Aro passant tres dies amb una amiga seva o sigui que no el farà servir perquè hi han anat amb el cotxe de l'amiga. Un Wolkswagen Polo, però en aquell moment crec que és el cotxe de la meva vida, és el que m'ha de portar a León per demà matí ser al clínic per entrenadors!!!

Amb el tren tornada a casa, la meva mare ve a l'estació a buscar-me i anem a casa seva, els meus pares sempre tenen una clau de reserva de tots els cotxes de la família...i quina sort que tinguessin aquest costum. Doncs res, amb la tonteria son quasi les dues del migdia però per fi puc sortir. No em puc esperar a dinar alguna cosa; calculo que els quasi 900 km els faré en 9-10 hores, per tant, arribaré entre les 11 i les 12 de la nit, però hauria d'arribar-hi a les 10 aprox ja que la dona que em lloga l'habitació està fins aquella hora a la vivenda (es com una residència d'estudiants però en un pis particular amb 5 habitacions, i a l'estiu ho lloguen a dies).

El repte no és fàcil!!!! però qui ha dit que les coses hagin de ser fàcils?

continuarà...(demà segona part)

compte enrera

Quan obres cada dia el blogger per poder escriure el post del dia, després de posar el nom d'usuari i contrasenya, apareix un pantalla per gestionar els teus blocs. Bàsicament és una pantalla on apareixen els blocs que has fet (i estàs fent).

En el meu cas, per exemple, apareixen 4 blocs, òbviament, el que esteu llegint i 3 més: un que vaig fer de proves quan feia un curs de blogger, un altre de proves que vaig fer una assignatura de la UdG i la versió millorada o oficial d'aquest últim, és a dir, el bloc de l'assignatura de "Biologia dels Artròpodes" on penjava informació, apunts, curiositats, etc...sobre el fantàstic món dels artròpodes (insectes, aràcnids i altres bitxets).

En aquesta pantalla, per cada bloc, apareix informació sobre els usuaris que et segueixen, quans comentaris t'han escrit, opcions per editar els missatges, etc...i també, clar està, quants posts s'hi han escrit. 300 és el número rodó de posts que porto escrits aquí, en aquest bloc de "coses meves...i no tant meves".

Quin número més rodó. Són 300 dies escrivint una parrafada, normalment, com avui, tan bon punt m'aixeco. Haig de reconèixer que a vegades no ha estat fàcil, i he engegat l'ordinador sense saber de què escriuria, però han sigut les menys...sovint he hagut de discriminar sobre què havia d'escriure perquè les opcions eren vàries. Només els dies que el blogger va estar espatllat (a nivell mundial) vaig fallar a la cita, tot i que només a mitges, ja que vaig decidir en aquells dies escriure el text en un document .word i enganxar-ho aquí un cop s'hagués solucionat tot.

I com el 300, des de la pel·lícula dels "espartans" és com un número que implica resistència, persistència, valor...doncs, això, tot això em servirà per acomplir el repte que m'havia marcat d'aquí a 65 dies, d'aquí a 65 escrits.

pes d'inflexió

Hi ha moments en la vida en la que, perquè si, fas un canvi de xip, un canvi de mentalitat, i vas per un camí diferent al que estaves portant fins llavors. I això és el que em va passar ahir va fer just 3 anys.

Jo mai he sigut una persona prima, al contrari. Quan jugava a bàsquet regularment feies, com a mínim, 3 entrenos per setmana + el partit per tant ja eren 4 dies d'activitat a la setmana. Un cop vaig deixar la pràctica esportiva, però, poc a poc vaig anar guanyant pes. Fa uns 5 anys vaig anar amb una dietista i més o menys ho vam controlar durant un temps, algun cop també havia començat a practicar esport per tornar a activar el cos, però durava tres dies...

Fa 3 anys, per Sant Joan, em vaig pesar a la bàscula de casa i ja vaig dir prou...la pobra va marcar 116 kg. Dic la pobra perquè aguntar tal pes...per això aquell dia va ser, per mi, el pes d'inflexió, el punt d'inflexió vaja.

Vaig intentar (i aconseguir) canviar alguns hàbits alimentaris; allò típic vaja: reduir consum de pa, eliminar bolleria i sucres tan com fos possible, etc...però això si, sense privar-me de la meva pizza de dissabte; tampoc era qüestió de passar-nos.

Amb el tema esport també vaig canviar i vaig agafar l'hàbit de ser més constant, vaig començar a agafar "gustillo" a una cosa que abans odiava que era còrrer, em vaig comprar unes esportives adequades, em vaig començar a informar de com fer-ho bé, etc... Amb l'esport si, però, que he tingut mala sort (si és que existeix la mala sort) i és que diferents lesions m'han anat apartant durant un temps de la pràctica esportiva. Ara, sense anar més lluny, fa més d'un mes que no faig res d'esport; una lesió al genoll m'ho està impedint (menys mal que dilluns toca anar al metge amb les proves que em va manar de fer)...i no sabeu el que trobo a faltar tornar a còrrer.

Sigui com sigui elcanvi d'hàbits va tenir efecte, i al cap d'un any el pes havia baixat a 108, i al cap d'un any més a 101. Si, ho sé, encara és un pes excessiu però com a mínim anava baixant i a més d'una manera constant. Ara mateix estic vorejant els 91, 25 menys que fa 3 anys. Dic vorejant perquè no m'he pogut pesar amb la bàscula que tinc a Quart; això si, cada dia em peso amb la plataforma de la Wii. Amb aquesta consola no hi he jugat quasi mai, però pesar-m'hi, tots els dies. Haig de reconèixer que en les dues/tres últimes setmanes m'he deixat una mica i segons la Wii he guanyat un kilet i mig....cap problema, tornaré a fer bondat i si aviat puc tornar a fer esport us garanteixo que pel Sant Joan de l'any que ve vorejaré els 80...i aqui em pararé...suposo.

ressonància

Qué és una ressonància magnètica nuclear? Doncs la definició de manual seria "un diagnòstic segur que proporciona una imatge més clara de l'interior del cos que la majoria de proves diganòstiques. La Ressonancia magnàtica produeix imatges en 2-3 dimensions usant un iman gran, ones de radio i un ordinador. No fan falta radiacions X".

Doncs ahir vaig fer la meva primera ressonància. Ja fa massa temps que arrossego les molèsties al genoll dret i després d'haver fet les sessions de fisio i no millorar massa el doctor va manar-me unes radiografies i una ressonància. I ahir era el dia. Com que les radiografies te les donen quasi al moment ja vaig xafardejar-les i no es veu pas cap lesió (o això em sembla perquè els dos genolls són idèntics a ulls dels raigs X i només em fa mal el dret), veurem la ressonància quan en tingui els resultats. De lesions poden ser moltes: diferents tipus de tendinitis, síndrome del genoll bipartit, etc..., ara serà qüestió de trobar que nassos em passa al genoll que fa que els meus reptes esportius estiguin en perill.

A les 7 tenia hora. La tècnica que havia de supervisar el procés devia haver tingut un mal dia (o tenia restrenyiment) però la simpatia no era el seu fort. Tant li fa, em va deixar clar que no m'havia de moure i això era el més important perquè sortís la prova, no si la noia tenia el dia més o menys bo. Potser a la gent que li han de fer ressonàncies al cervell si que pot sentir certa claustrofòbia dins el tub aquell, però no era el meu cas ja que el caparró sortia fora del tub; de fet, tenia complexe de hot-dog, essent jo el frankfurt del mig.
´
Es curiós com treballa la ment; va ser dir-me que no podia moure'm i vaig començar a sentir la necessitat de rascar-me...jajaja...però així com van venir les ganes van marxar també. Em van posar uns cascos perquè el soroll no em molestés; i cert, l'efecte de les ones de radio sobre l'iman fa un soroll que podia ser molest sense la protecció.

De fet, us confesso que els 20 minuts que va durar la prova em  van passar volant, de fet, quan el tècnic (ara era un noi, per tant sospito que a la noia se li acabava el torn amb mi, per això potser la borderia?) va entrar a la sala em fa fotre un cert ensurt, si, ho admeto, m'havia quedat mig clapat, o clapat del tot. Vaig intentar evitar-ho però la son va ser més forta que jo...a vegades s'ha de saber perdre amb dignitat (i com a mínim no vaig roncar...o això crec).

córrer o morir

Què dràstic no? còrrer o morir? Només hi ha dues opcions, o una o l'altra? Per la majoria de mortals, obviament, no, però per algú això sembla. De fet, "córrer o morir" és el títol del llibre que acabo de llegir, i el seu autor, en Kilian Jornet, és el personatge al que se li escau la disjuntiva: còrrer o morir.

Alguns potser el coneixereu, si no (o encara que el conegueu) doneu un cop d'ull a la seva pàgina web (http://www.kilianjornet.cat/), descobrireu un autèntic personatge. Nascut el 1987 sempre ha estat lligat a la muntanya, tant que amb 5 anys ja havia pujat l'Aneto i amb 10 anys havia culminat la travessia integral als Pirineus, no és mal bagatge no? Actualment és 4 vegades campió mundial de skyrunning (una modalitat de curses de muntanya amb un gran kilometratge, 50, 100 km o més... i un desnivell acumulat de més de 2000 metres) i ha guanyat les curses més emblemàtiques d'aquest "mundillo" com la Ultra Trail de Montblanc, la Transpirenaica, la volta al llac Tahoe, etc...

Si us agraden els textos motivacionals no us perdeu el "manifest de l'skyrunner", surt al principi del llibre o a la seva web. Però més us diria, lleigiu-vos tot el llibre. Malgrat que relata com ningú el patiment que viu en les animalades de curses que fa (i com no patir quan corres, per exemple, durant 10 dies seguits més de 10 hores al dia?), és impossible no quedar-se també embadalit pels sentiments que desgrana línia a línia, de veritat, altament recomanable. Costa no voler-te posar les sabates de còrrer quan tanques el llibre.

Pot semblar el típic llibre de les aventuretes d'un triomfador, però no. Al contrari, podríem dir que hi ha més pàgines de moments de debilitat, moments de dubte...que no pas paràgrafs triomfants; la prova està que es recrea més en el sofriment i en canvi, quan acaba guanyant la cursa fuig de l'autobombo. Aquest noi no és escriptor, només li faria falta això, però per mi escriu de nassos (també és veritat que no sóc pas un crític literari jo)...però és veritat que la seva lectura m'ha fet captar sensacions que són difícils de transmetre; no us diré que quan li curaven les ampolles al peu em facin mal a mi...però quasi jajaja.

Sigui com sigui, recomanada 100% la seva lectura, proveu-ho i ja em direu. Sabeu el que penso jo dels reptes en la vida, per tant, si a això li afegim les ganes d'aprendre que tinc sempre, perquè no aprendre d'un que no para fins assolir els seus reptes?.

tot arreglat

Els usuaris de blogger hem estat dos dies sense poder accedir al blog, de fet, s'hi podia accedir (és a dir, podíem visionar-lo) però no podíem afegir-hi cap escrit, ni escriure opinions, etc... Quan tens l'hàbit de fer una cosa et molesta que elements externs t'impedeixin dur-la a terme. I això és el que va passar.

Quan intentaves entrar a afegir un nou post, apareixia una pantalla amb un codi d'error i et recomanava que anessis a un forum del propi blogger per "compartir" el que t'havia passat amb la comunitat de bloggaires. Allí, com a primera impressió et duies el fet que no estaves sol en aquest "món de l'error" i això, en certa manera, ja t'alleugeria una mica. I més quan la notícia d'aquestes dificultats en el blogger va trascendir la pròpia xarxa i fins i tot va aparèixer com a notícia en un butlletí informatiu a la radio.

Sabeu que un dels meus reptes, i que fins ara estava complint escrupulosament, era escriure un pots en aquest bloc cada dia, cada dia, durant un any. Fins ara ho havia conseguit, alguns dies amb més dificultats d'altres menys, alguns dies (la majoria) a primera hora del matí, en altres ocasions una mica més tard. Ara, però, he estat dos dies sense acudir a la cita. Frustrat? Enfadat? No ben bé. Un no es pot sentir responsable sobre un acte sobre el qual no hi pot tenir influència. Hauria de sentir que he fallat al meu repte si realment no hagués fet l'escrit; però no ha estat el cas. Jo he fet l'escrit, però com que no el podia publicar l'he guardat al disc dur del portàtil; avui, quan he pogut ja entrar definitivament al bloooger sense restriccions he penjat els escrits dels dos dies anteriors.

És una bona "filosofia" això de no preocupar-se en excés de les coses que no podem controlar; ahir, fins i tot, ho comentava a la xerrada de l'inici de l'entrenament dels divendres. No és bona cosa angoixar-se, frustar-se i demés per l'arbitratge, per com són les cistelles, per si la pilota bota més o menys...els esforços cal focalitzar-los en allò sobre el qual si tenim influència. Ara el blogger ja està arreglat, seguirem amb el repte que ja queda menys.

herois

La paraula heroi pot tenir diverses accepcions, totes relacionades, una d'elles és "persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment". En el món de l'esport, en les darreres 48 hores, hem conegut la història de, en certa manera, dos herois, un podrà explicar la seva experiència quan arribi a casa...l'altre no.

Josef Ajram, l'ultrafondista (i broker de la bolsa), del que ja n'he parlat diverses vegades aquí, va completar, ahir, el repte de l'EPIC5. Recordo que per superar aquest repte s'havien de fer 5 Ironman seguits (en 5 dies consecutius, un per dia), això és, 3.9 km nedant (19.5 en total) + 180 km en bicicleta (900 km) + 42 km corrent (220 km)...no està malament no? Bé, i a més, s'havia de fer cada dia en una illa diferent de Hawai (per tant, s'havien de desplaçar d'illa en illa). Només foren 5 els elegits, i d'ells, crec que en varen acabar 4, entre ells en Josef. Ja no és el fet de la resistència física que has de tenir pel fet de fer unes 10-11 hores d'esport ininterrumpidament, sinó lo fort que ha de ser el teu "coco".

Crec que no hi havia un guanyador de la prova, és a dir, que no hi havia classificació; però, realment, creieu que de fet no són tots els guanyadors? 4 d'ells per haver superat el repte i un, el que va haver d'abandonar, pel fet només d'haver-ho intentat. De fet, en el món del triatló (o de l'ultratiatló) hi ha un concepte que s'anomena finisher, traduïu-ho com, "el que ha acabat"...i això de per si ja mereix un reconeixement.

Com reconeixement té, i ha de tenir, Weilandt, el ciclista que abans d'ahir, en el descens d'un port de muntanya al Giro d'Itàlia va caure i el seu cap va impactar violentament contra l'asfalt. Resultat? Mort. Així de curt i ras. Una persona de 26 anys que de cop i volta veu truncada la seva vida fent allò que a ell més li agradava: còrrer en bicicleta. Els ciclistes, uns esportistes fets d'una pasta diferent. Jo que sóc aficionat a pràcticament tots els esports i que vinc, en certa manera, del món de l'esport, respecto tant els ciclistes, els admiro tant!!!

Els admiro per la seva valentia, pel fet de que molts d'ells no acaben de sortir mai de l'anonimat (qui no sigui aficionat de l'esport: em podríeu dir quants ciclistes coneixeu? i futbolistes? diferència no?), pel fet que sacrifiquen el "jo" per ajudar el cap de files a assolir els objectius...tot això i més sense cobrar un gran sou (només els grans ciclistes mediàtics cobren pastarrufa important) i, sobretot, exposant-se a perills com el que ha segat de cop la vida de Weilandt. Com diu aquella frase tan suada a vegades, però tan certa: el chasis dels ciclistes és el propi cos...

Descansa i recupera't Josef, que un nou repte d'esperarà....descansa en pau Weilant, potser ara t'espera el repte més gran (Rest In Peace).

Josef Ajram

Que té a veure ser un ultraman (competició semblant als ironman...però amb més quilometratge) amb ser un broker de la borsa? Aparentment res...fals! El personatge d'avui combina ambdues facetes i no es pot dir que li estigui anant malament.

Tinc a les mans el seu nou llibre anomenat "Ganar en la bolsa es posible. El método Ajram". No us puc dir massa de què va el llibre, encara no l'he llegit, però el "mètode Ajram", en global, és aplicar la seva filosofia de vida en tot el que hi ha. I en què consisteix aquesta filosofia? doncs com diu en la primera pàgina, que per aconseguir alguna cosa s'ha de lluitar per allò, ja que no hi ha res que t'arribi gratuïtament sense donar res a canvi. Segueix tres pautes bàsiques: prendre's seriosament allò que fa, dedicar-se en cos i ànima a aconseguir l'objectiu i convèncer-se de que l'important en la vida és acabar allò que s'ha començat.

Ahir vaig ser a la llibreria Abacus on signava llibres i va fer una petita xerrada. A als seus pilars bàsics ahir en va afegir un i el va emfatitzar: gaudir amb el que fas, que la responsabilitat de, per exemple, anar a entrenar, sigui una responsabilitat en positiu, no una càrrega feixuga.Algú pot estar en contra de tot això?.

Em cau bé (és de l'Espanyol, si, però tothom té un "defecte" no?). Sobretot em cau bé perquè essent una persona que està triomfant en el que fa en cap moment sembla que això el faci ni arrogant ni superb, ans al contrari. Per ell la comunicació amb la gent és molt important: fixeu-vos que en el llibre que us comentava, per exemple, explica el mètode que ell fa servir en la borsa quan molta gent aquest mètode se'l quedaria per ell mateix. És una persona molt activa en el seu blog, i sobretot en les xarxes socials, en especial al twiter. Si teniu compte a la xarxa seguiu-lo (@josefajram), val la pena (i ja de passada em seguiu a mi @david14kp, que això del twiter és una bona eina, creieu-me).

Ahir ens explicava una mica els seus orígens en tot plegat i admetia que en algun cas la "fama" que pugui arribar a tenir el supera. Malgrat això no es nota. Li agrada comunicar, li agrada explicar el que fa, li agrada compartir coneixements. Ens explicava que en el moment que una persona que no el coneix de res a ell li compra un llibre, una peça de merchandising del seu leitmotiv ("where's the limit") o el segueix d'una o altra forma, per ell significa un punt més de responsabilitat que pren cap a aquella persona.

La setmana vinent se'n va a Hawai a fer la epic5; una prova que consisteix en fer 5 ironmans en 5 dies consecutius en les 5 illes de Hawai...no està malament com a repte no? Ens deia que el sol fet de que amb ell hi hagi vàries persones que l'han ajudat a arribar aquí (entrenador, fisiòleg, fisioterapeuta...) fa que ni que sigui per valorar la feina que han fet aquestes persones ell té la responsabilitat d'acabar; i jo crec que sabent que som milers de persones que el seguim via twitter, per exemple, encara li serà una motivació més.

Un seguidor seu li preguntava via twitter: "com és que encara no ets a Hawai si allò comença en una setmana?" i la seva resposta va ser: "la feina és la feina", per això, per exemple, ahir era a Girona, perquè la seva feina és compartir el que fa, explicar les seves vivències i, per què no, actuar de catalitzador en els reptes (més petits que la epic5, obvi) que ens anem marcant.

Molta sort a Hawai i records al Magnum o al sr Higgins si els veus per allà.

a mitja feixa

El calendari a vegades té certes casualitats, i avui se'n produeix una, això si, en el calendari propi que un maneja. Avui coincideixen dues efemèrides que fan referència a dos dels reptes que en certa manera tinc en marxa. En un d'aquests podríem dir que la noticia és bona i en l'altra no tant. M'explico.

Avui 3 d'abril és el dia que tenia marcat de fa temps per fer el meu primer 10 mil amb cara i ulls, buscant no només finalitzar sinó mirant de batre una marca. El primer cop que vaig còrrer una cursa de 10 km fou al febrer, la cursa organitzada pel gimnàs Wellness de Girona; allà només buscava acabar i malgrat això vaig còrrer a 5'07'' el km; obvi era que en el meu següent 10mil miraria de batre la marca dels 5' el km i, qui sap, si els entrenaments haguessin anat bé igual m'hagués plantejat de baixar de 4'50''. Per la gent que corre possiblement aquestes marques siguin irrisòries però per un paio com qui escriu, que fa un any era incapaç de còrrer 400 metres sense treure la llengua la idea era prou motivadora.

Però avui la cursa d'Esports Parra s'haurà de fer sense mi; la inoportuna lesió (que ja he comentat prou vegades) al genoll ha fet que ho hagi de viure des de la distància...això si, pendent del twitter per a veure com acaba el meu company de reptes, en Borja. Quan em recuperi del genoll serà qüestió d'agafar el calendari i posar nova data al repte, perquè un repte no es pot deixar mai a mitges.

El repte que si que tinc a mitges (però perquè tot té el seu ritme) és el d'aconseguir escriure un post cada dia en aquest bloc. Avui 3 d'abril escric el missatge 183, i un any té 365 dies...a mitja feixa!!!! Cada post que escrigui a partir d'avui serà un post menys que quedarà per complir l'objectiu. Deu n'hi do, sincerament em pensava que em costaria més tenir un tema per cada dia...però mira, el dia a dia ens dóna molts motius per escriure. Deixeu-me donar les gràcies pels que em llegiu a vegades, és bonic saber que algú llegeix el que escrius (malgrat no sigui aquest el motiu principal de passar mitja horeta al dia davant el teclat). Ara més o menys puc entendre com es sent un periodista un cop envia una crònica o un escritor un cop el seu llibre apareix a les prestatgeries de les llibreries.

I demà un nou post, sobre què? doncs no ho sé, tenim tot un dia fantàstic per davant perqupe passin coses no?

natació

Hi ha coses, moltes, en les que les persones canviem al llarg de la vida. I ara us n'explicaré una que n'és un exemple clar: la natació.

En la meva escola, els Maristes, de petit, feiem un dia a la setmana natació. No era una activitat extraescolar si no que es feia en horari escolar, per tant, era obligatori, Em sembla recordar, fins i tot el dia: dimecres, El dia que hi havia natació em venien tots els mals (ficticis clar): mal de panxa, marejos...tot per poder quedar-me a casa i no haver-hi d'anar. Però de petits es nota molt quan mentim...i no colava...

Així doncs ja em teniu a la piscina del GEIEG de Sant Ponç, no hi he tornat mai més d'ençà aquella època però encara me'n recordo ben bé com era tot plegat, fins i tot m'enrecordo que per accedir dels vestuaris a la piscina havia de pujar 3-4 escalons... Suposo que les meves reticències a anar a la piscina eren directament proporcionals a les meves poques habilitats natatòries.

Ja de molt més gran, de fet, farà uns 4-5 anys, era soci de la piscina-gimnàs de Salt, bàsicament hi anava per fer gimnàs però algun dia vaig intentar fer piscina. Intentar no seria la paraula, obviament aquí no tenia el canguelo de petit i per tant hi entrava voluntàriament, però la combinació de la meva fluixa forma física i de les meves insufucients habilitats natatòries feia que hagués de descansar cada 2/3 piscines i no em completés més de 25 en una sessió.

L'any passat em vaig apuntar a la piscina de Roses, ara sóc mig empordanès, recordeu. Aquí vaig decidir apuntar-me a un curset de natació, 3 mesos, 2 hores setmanals; més que res perquè algú amb idea (el monitor) m'ensenyés quatre coses bàsiques, entre elles la que em porta de corcoll sempre: saber moure les cames correctament, que les acabava sempre duent penjant.

El curset va anar prou bé, o això vaig notar. Evidentment no puc dir que nedi molt i molt bé però com a mínim les meves habilitats ara són suficients. I això ho he notat ara; ara que per la inoportuna lesió de genoll he hagut de canviar els meus hàbits d'exercici i, com  a mínim mentre estic de "baixa" la natació és ara la meva activitat aeròbica principal.

I he passat de la meva fòbia infantil, a les 25 piscines de sessió llarga fa uns anys a les 80 d'ahir al matí, això si, no pas seguides, descansant 1' cada 20...però no està pas malament no? Estar gairebé una hora seguida nedant semblava una quimera per mi, i mira, poc a poc s'ha anat fent...i és que gota a gota s'ompla la piscina, vull dir... la pica.

diagnòstic

Bé, després d'uns dies d'espera ja tinc el diagnòstic del que em passa al genoll. Us puc dir el que em passa, però no us puc dir el que tinc, bàsicament perquè és un nom raro d'aquells que fan servir els metges i que dubtes si realment aquell nom existeix o bé se l'inventen per semblar que hi entenen. És conya, tranquils. Tinc confiança amb el que el metge em va dir, de fet, un metge que t'escolta quan parles i que després és capaç de trobar-te explicació pel que et passa et fa guanyar confiança ràpidament.

No us puc llegir el nom "raro" perquè com que ja he posat fil a l'agulla per a recuperar-me aviat, l'informe del metge amb el diagnòstic ja el té el fisió, i demà ja tinc visita amb ell. Us ho explicaré amb les mateixes paraules planeres que el dr. León va fer servir per explicar-m'ho: tinc el lligament que uneix quadriceps i tíbia per la part exterior del genoll dret inflamat; aquest lligament passa per darrera el lligament lateral extern (un dels tres lligaments famosos dels genolls lesionats per tríada) i fins i tot costa de veure en les ressonàncies. La fricció contínua del lligament amb la cara externa de la ròtula ha fet que s'inflamés fins l'estat que està ara.

Com que he arribat al punt que ja no només fa mal quan corro sinó que ja m'hi noto molèstia sense forçar-lo només amb repòs no s'arreglarà, així doncs caldran 15 sessions de fisio, a 3 sessions per setmana...5 setmanes de tractament. Després d'això una nova visita al traumatòleg i si tot ha anat bé perfecte i si no infiltració al canto.

Obviament el metge em a dir que de còrrer res de res (si tenia el mono podia còrrer molta menys distància i a menys ritme, per no sobrecarregar més la zona) però que millor que no fes res i així la recuperació podria ser més ràpida. Quan vaig sortir de la consulta tenia una sensació agredolça, agre perquè tenia dos reptes propers que no podré assolir (10 km a menys de 5' el km aquest proper diumenge i la meva primera mitja marató pel 8 de maig) i dolça perquè en seguida em va trobar el que era i no caldrà que faci repòs absolut sino que simplement hauré de canviar d'esport durant unes 5 setmanes. Ara és el moment de fer natació, de fer el·líptica, de fer rem, d'intentar enfortir zona de quadriceps i glutis perquè el lligament no hagi de forçar tant quan torni a còrrer, etc.

La qüestió és no deixar de fer esport; una de les causes (no única perquè el doctor em va dir que era un cúmul de circumstàncies) podria ser el sobrepès, i com que ja fa uns mesos que estic guanyant la batalla a la bàscula haig d'intentar que el fet de no còrrer no impliqui un augment de pes, ans al contrari, haig de seguir guanyant la batalla, ja que quan menys pesi menys esforç haurà de fer el malmès (fins ara) lligament.

O sigui que el món del running perd a un adepte...però només durant un temps...i ja se sap que els retorns, quan són fets amb il·lusió superen amb escreix les versions anteriors.

els reptes que venen

De tant en tant vaig posant per aquí els reptes (esportius) que un mateix s'ha fixat de complir en el futur. Us confesso que la meva idea inicial era (i encara és) fer un bloc específicament d'aquests reptes esportius i anar penjant informació dels meus entrenaments, material que faig servir, resultats de les curses/reptes, etc... No descarto fer-ho (realment sóc  molt tossut), però ara per ara portar un bloc actualitzat a diari ja és prou "lligat" com per crear-ne un altre.

Si m'aneu llegint sabreu que la setmana passada vaig completar la primera cursa de 10 mil...i les sensacions/resultats van ser prou bons tenint en compte les meves previsions inicials. I clar, si parlem de reptes vol dir no acomodar-se mai i un cop n'assoleixes un possar-te'n un de nou. El que m'he posat ara és doble, una carrera de 10 mil i una mitja marató.

Ep, coses sèries eh? A veure, no sempre s'ha de còrrer buscant fer una bona marca. Quan em plantejo fer una mitja marató per primer cop és per acabar-la, no per anar a buscar una marca. I això penso fer el 8 de maig (o com a mínim això és el que, a dia d'avui, vull fer). Per aconseguir-ho segueixo un pla d'entrenament que té en compte diversos aspectes meus i de la propia cursa que vull fer; aquest pla em porta a entrenar 4 dies per setmana.

Bé, no seria correcte l'afirmació d'entrenar 4 dies per setmana, millor seria dir còrrer 4 dies per setmana, dels altres tres dies un el faré servir per descansar completament i els altres dos faré algun altre tipus d'entrenament (natació, rem, peses, etc...).. Tot per fer que el meu cos s'acostumi a l'esforç, perquè s'acostumi a cremar calories més eficientment i, al mateix temps, em vagi fent perdre aquests kilos que encara em sobren (eiiii, i això que n'he perdut una vintena en dos anys eh?).

La regla de tres és fàcil, a més pes, més pateixen les articulacions quan corro ja que han de  suportar més kilos, i per tant, més patiran els meus genolls i el meu Aquiles, ja lesionat de manera "crònica". Tinc dos mesos i mig per preparar-me per la mitja marató de Girona, segons el planning que segueixo, podria fer aquells 21 km a 5'30" el km...ja hi firmo ara mateix. A mig camí d'aquella data tinc una nova cursa de 10 km, el 3 d'abril, a Girona també...i en aquesta ja haig de baixar, espero, de 5' el km...tot és posar-s'hi.

Doncs apa, queden escrits aquests reptes, ara, si no els aconsegueixo, ja m'ho podeu retreure...però no us hi jugueu res en contra meu eh? ho dic per vosaltres, perquè perderíeu l'aposta.

On està el límit?

No sé on està el límit, només sé on no està. Gran frase eh? No, no és meva, no m'atribuiré mèrits que no em pertanyen, tot i que subscric la sentència al 100%. Aquesta frase l'he extreta del llibre "On està el límit?" de Josef Ajram (editorial Plataforma).

Si teniu l'oportunitat llegiu-lo: no és un gran llibre en el sentit que estigui molt ben escrit (segurament l'autor, té mil facetes on es defensa millor que en l'escriptura), ni és un gran manual filosòfic, ni d'autoajuda, ni és una biografia ben estructurada, ni passen coses... o, per dir-ho d'una altra manera, és una mica de tot això i més. No guanyarà un Premi Nadal ni un Sant Jordi, però guanya el cor de tothom qui el llegeix.

Qui és Josef Ajarm...doncs un broker, o com és defineix en un capítol un day-trader...però és més que això, ara li paguen per fer esport. És un ultraman. Qui neda 10 km, va en bicicleta 421 km i acaba fent uns 80 km corrent (dues maratons, vaja) és mereix la denominació d'ultraman. L'autor podria fer un llibre on expliqués fil per randa les seves actuacions, on s'autovanagloriés dels èxits...però no, l'autor parla de reptes, de la força de voluntat, de com ha arribat a ser això, un ultraman; però parla també de les seves debilitats, i de com les va vèncer.

Haig d'admetre que quan el meu amic Borja (que ja avanço que, si vol, es convertirà en un altre ultraman...) em va parlar d'aquest llibre a l'autor ja el coneixia d'haver-lo llegit en algunes de les revistes que compro, però res a veure en la sensació que et queda després d'haver devorat el llibre (no té mèrit això, són un centenar de pàgines amb lletra grandeta). Un cop passes l'última pàgina dóna ganes d'agafar les bambes de còrrer, calçar-te-les i començar a còrrer, rollo Forrest-Gum...però no còrrer per còrrer, sinó còrrer buscant un motiu: ser feliç, superar-te, reptar-te a tu mateix...perquè això està clar, el límit no el trobaràs.

No hi tinc pas comissió, us ho asseguro, però doneu-hi una ullada si podeu; a més cal dir que en Josef ha rentabilitzat d'alguna manera la seva passió (http://www.josefajaram.es/), ha fet de la frase del llibre un leitmotiv (és nota que el paio de negocis i mig entén eh?)...i entre el merchandaising, una pulsera; una pulsera que en Borja em va regalar i que la duc ja sempre a sobre; així quan enmig dels meus reptes, (preparant uns 10km, una marató o un triatló, el que sigui) em senti sense força, estigui a punt d'arribar al límit... veuré la pulsera i sabré que encara no l'he trobat aquest límit, si no que simplement he trobat on no és.