ara si, s'ha acabat

Tot té un final, menys la salsitxa que en té dos... No, seriosament va, avui arribo al final d'aquest bloc. Aquest és l'últim post. Siiiii, s'acaba...ohhhhhhhhhhhhh...jajajaja.

A veure, no siguem tan dramàtics, el bloc en si no s'acaba, el que s'acaba és aquesta periodicitat diària en l'escriptura: ara seré més laxe, potser escriuré un cop per setmana, potser un cop cada 15 dies, potser en una setmana escriuré 3 dies...qui sap?...en funció del temps que tingui i de les ganes d'explicar coses, de comentar les notícies o de fer-vos partícepts del que penso.

He assolit el repte, el 13 d'octubre de 2010 començava amb aquesta bogeria...i sincerament, pensava que em costaria més tot plegat. Home, mirant-nos-ho en producció-rendiment s'ha d'entendre que el balanç no ha estat el tot productiu: mitja horeta (de mitjana) invertida cada dia en fer aquests escrits però cap rendiment directe aparent...però només aparent perquè la satisfacció quan apreto "enter" a "publica el missatge" és un instant plaent, un instant de feina feta!

I malgrat no era l'objectiu primordial, el fet que hagueu llegit de tant en tant el bloc em fa realment feliç. Hi ha gent que em deia que era massa "exhibicionista", en el sentit de mostrar la meva opinió sobre política, llengua, economia, societat...bé, potser si, però també és una manera que em conegueu millor. No tinc res a amagar, sóc tal com he sortit "retratat" en el meu bloc. Merci pels que haveu deixat comentaris i merci també als que heu llegit el bloc sense deixar-ne rastre. Hi haurà posts que us hauran agradat més i d'altres que no tant, llei de vida.

Però aconseguir gairebé 11000 visites al bloc en un any vol dir 30 visites cada dia...que per ser un bloc molt personal, sense gaire floritures de disseny ni imatges espectaculars està més que bé. Gràcies de nou.

I res, us deixo, ja ens anirem veient (llegint) per aquí o per allà; hi ha una cosa bona en acabar avui el repte d'escriure aquest bloc diari...i és que a partir d'ara jo cada 12 d'octubre tindré una cosa a cel·lebrar  ;)

i és que tenim una edat

Dijous passat el coordinador del club de bàsquet em va fer arribar un parell de certificats/diplomes que tenien a la federació d'uns màsters als que havia assistit fa uns anys. Com que la federació espanyola no és un paradigma de rapidesa aquests diplomes arribaren al cap de més d'un any d'haver assistit a les classes i se m'havia passat per alt anar-los a recollir.

Juntament amb els diplomes, al sobre, hi havia un full amb el meu historial: un foli on surt imprès la meva vida com a jugador/entrenador de bàsquet. Us diria que quasi em va fer més il·lusió llegir i rebre aquest full que no pas el diploma en si.

Oficialment vaig començar la meva carrera com a entrenador l'any 94-95 entrenant el pre-mini femení del CB Quart, però això és a nivell familiar perquè ja feia un parell d'anys que havia començat a entrenar a nivell escolar, quan el CB Quart encara no existia i entrenava l'equip de l'escola Santa Margarida. Imagineu-vos, les nenes que en aquell moment tenien 7-8 anys ara ja estan més a prop de la trentena (no diré aquí els seus noms no fos cas que em llegeixin el post i els agafi una depressió en veure's més grans  ;)

D'ençà aquell any gairebé ininterrumpidament fins avui en dia. Només un any me'l vaig prendre sabàtic, el 2000-2001. I mirant el meu currículum es veu que he entrenat a tooootes les categories, des de pre-mini fins a senior en femení i infantil, sots-21 i senior masculí. Què vol dir això? La possibilitat de treballar a diferents nivells, amb jugadors d'edats amb necessitats diferents (obviament no és el mateix el que et demana un infantil que un senior ni el que et demana una jugadora de 3ª femenina que una de Lliga professional Femenina).

De clubs també n'he passat per uns quants: CBQuart, Montessori-Palau, FD Cassanenc, CB Onyar, Uni Girona i, actualment, al CB Roses. Diversos clubs, diversos anys, vol dir molta gent coneguda, maneres diferents de treballar, sensibilitats diferents, moments bons (molts) i dolents (algun) i una gran experiència en definitiva que ajuda a ser millor entrenador, i millor persona.

I és que, a vegades, va bé fer una pausa en el caminar, girar el cap i veure allò recorrregut abans de seguir el camí cap endavant, sempre cap endavant.

escoltant el silenci

7 del matí, tot just comença a clarejar. Malgrat que la idea avui era aixecar-me cap a quarts de 8, el meu fill petit ja ha decidit, per mi, que això no seria possible; res a dir, ho fa habitualment. Des de quarts de 6 fins quarts de 7 s'ha despertat vàries vegades, clar, al final me n'he cansat d'aixecar-me del llit, anar a la seva habitació, calmar-lo i tornar a estirar-me al llit, així que he decidit descansar al sofà del menjador.

He descansat una mitja horeta, com feia temps que no podia ja que he decidit fer una cosa que no es pot fer habitualment: escoltar el silenci. Pot sonar molt místic però ho recomanaria a tothom. Un dia vaig sentir un d'aquests "coachs" que deia que cada dia hauríem de trobar 5 minuts, encara que només fossin 5, per estar en silenci en un lloc calmat i envoltat del propi silenci, que això realment seria una bona teràpia contra aquesta vida nostra que va tant i tant ràpid.

Realment ho he tastat i puc donar-ne fe. Estant en silenci bé és veritat que qualsevol so es magnifica, però malgrat això acaben essent petites interrupcions d'aquest moment de calma i tampoc és que molestin massa. Així doncs estant en silenci he escoltat el veí estornudar un parell de cops, el so de les molles del matalàs quan els meus fills han canviat de posició al llit, un veí d'algun pis de dalt quan ha tancat la porta i ha fet pujar l'ascensor, etc.

Amb els llums tancats i el dia tot just despuntant la sensació encara és millor. Entenc que molta gent no pugui estar en silenci amb ell mateix perquè el cap et va a mil; això és el que em falta a mi, ser capaç, durant aquests instants, de no pensar en res, de tenir la ment en blanc. Això em costarà més, ho sé. Bé, hauré de deixar el post aquí, el silenci poc a poc es va acabant. La freqüència de cotxes que passen pel carrer ja va augmentant, així com el so dels meus fills movent-se al llit; senyal inequívoca aquesta última de que estan a punt d'aixecar-se.

 I us asseguro que quan això últim passa el silenci s'ha acabat definitívament.

dimarts 13

Dimarts 13, una combinació perillosa en la tradició espanyola, portuguesa, grega i d'Amèrica Llatina (equivalent al divendres 13 anglosaxó i al divendres 17 italià). Una combinació de mala sort, de mals auguris. Clar, tot dependrà de si creus en aquestes coses o no. Jo, particularment, hi crec tant poc, més o menys al mateix nivell que em crec les promeses d'en Zapatero.

Però té una raó això? Hi ha una dita castellana que diu en "Martes 13 ni te cases ni te embarques", entenent que si feies un viatge aquell dia o bé et casaves ambdues coses estaven predestinades al fracàs. Hi ha avions que no tenen la fila 13 de seients i l'adversió a aquesta combinació és tal per algunes persones que fins i tot hi ha una fòbia que la defineix: trezidavomartiofobia...què, li posaríeu aquest nom a la vostra filla?

Sembla que el número 13 vindria del fet que en el Sant Sopar eren 12 apòstols + Jesucrist, i ja sabeu com diuen que va acabar el parcal: amb la traició de Judes (apòstol número 13) i la posterior execució de qui deien era l'enviat del Senyor. Hi ha diverses tradicions que donen al número 13 un significat maligne, de malastrugança, etc. Del llibre de l'Apocalipsi, per exemple, el capítol 13 és el de la bèstia i l'anticrist.

El fet de la combinació amb el dimarts sembla que vindria del dimarts 29 de maig de 1453, quan va caure la ciutat de Constantinoble; es veu que les flotes d'ajuda que van enviar diferents regnes van ser abatudes abans d'arribar i la pèrdua de la ciutat va causar un gran daltabaix per les potències cristianes de l'època. Si a això li afegim que dimarts (martes) ve d'un deu pagà de la guerra, doncs ja tenim en safata el perquè el dimarts cauria en desgràcia.

Queden pocs minuts per acabar el dia i avui he rebut dues notificacions en forme de multa per excés de velocitat (picossada econòmica + pèrdua d'un parell de punts) i a més el Barça acaba d'empatar...però hem quedat que jo no hi crec no?

coses que em permeto per vacances

Aquí cadascú tindria els seus "vicis" o excessos que es pot permetre per vacances. Els que jo m'he pogut permetre, segons la situació personal pròpia han estat els que us explicaré. Dic això de la situació personal perquè clar, no faré el mateix ara que sóc pare (responsable) de família que el que feia quan tenia 20 anys, i potser si fos un "niño de papà" amb la cartera plena els excessos anirien per un altre costat.

El que he fet jo són coses molt normals, però que per alguna o altra circumstància no fas durant l'any "laborable". Per exemple, no posar-me el despertador. Sembla una tonteria però durant l'any fins i tot dissabtes i diumenges em poso el despertador; m'agrada aixecar-me aviat i sempre tinc coses a fer (ni que sigui llegir, escriure el blog, etc...); de fet, però, per vacances els meus fills, que són de "dormir" com el pare s'han aixecat com a molt aviat a quarts de 8.

M'he permès capritxos "culinaris" com nocilla, croissants, algun donut...vaja, excessos, aquí si. La meva línia abdominal se n'ha ressentit, ho sé, sense ajuda de la bàscula ho sé. És un pal no poder fer esport per ajudar a cremar-ho. A partir d'avui al vespres tornarem a fer bondat a la taula i a veure si després de la visita que tinc al fisio dilluns vinent comencem a posar les bases per a que pugui tornar a fer esport. Ahhh, i entre els excessos "culinaris" va haver-hi el fet de menjar dissabte la pizza amb base de pasta fresca...un pur vici, vaja.

Admeto que he estat més estona badant davant la tele que en la resta de l'any. Poques vegades després de sopar, en el dia a dia, em poso a mirar la tele. En aquestes vacances entre algun partit de bàsquet, repeticions de "Salvados" i algun que altre programa interessant m'he permès badar davant la tele.

Ahhhh, i jugar a la consola. Sempre que he vingut a Sort m'he endut la PS2 i mai l'havia connectada. I si, ho admeto. M'agrada jugar-hi. Abans, quan vivia a Quart, abans d'anar a dormir sempre hi jugava una estoneta, no massa, una mitja hora, el just per fer una cursa amb un F1 o una partideta de tennis. En aquestes vacances hi he jugat un parell o tres de cops, no més, però vaja, ja és molt més del que he fet en el darrer any. I perquè no dir-ho, la consola també ha servit per distreure una mica els nostres fills quan l'índex de agobiament dels dos arribava al límit. I això ens ha permès veure una de les imatges de les nostres vacances: veure l'Oleguer aturat amb la moto a una cuneta del circuit i no voler accelerar perquè deia que havia de deixar passar les motos...no tindré mai un Pedrosa a casa!!!!

un dia malalt

A veure, suposo que per posar-se malalt mai hi ha un bon dia, però clar, segur que el millor dia no és quan estàs de vacances. Diumenge al vespre, de cop i volta, quan acabàvem de donar el sopar als nens em vaig començar a sentir marejat. El mareig era fort, de fet, vaig decidir anar-me a estirar al llit a mitja exhibició de bàsquet de la selecció espanyola contra Lituània, per tant, qui em coneix sabrà que "cuento" no estava fent perquè per perdre'm un bon partit de bàsquet...

Allà es va acabar el diumenge per mi, no vaig tenir pas esma per aixecar-me a sopar (una altra prova de que la cosa era seriosa perquè per perdre'm un àpat...). Fa un parell d'anys ja m'havia passat una cosa semblant i la solució va ser...vomitar. Creia que aquest cop seria el mateix, però i mira que ho vaig intentar, no hi va haver manera.

Matí de dilluns, un que intenta aixecar-se i res, dura uns segons perquè tot comença a donar voltes. Pels malpensats dir que en totes les vacances només he begut 3 gots de sangria, per tant, no seria pas culpa de l'alcohol el que em passava. Era alguna cosa més aviat estomacal. El meu esmorzar va ser un iogurt líquid, d'aquells petits que tenim pels nanos...i ni això em vaig poder acabar.

Com que la meva dona va sortir amb els nens per anar a fer la compra (i comprar pomes que això sempre diuen que va bé)  va aprofitar per anar al CAP i preguntar si algun metge podia passar per casa; vist l'estat meu no em veia pas amb cor de conduir ni anar passejant fins a l'altra punta de Sort perquè el metge em veiés. No hi va haver opció, degut a les retallades (o a les vacances) només hi ha un metge per torn i no podia pas passar-me a veure (hi hauria d'anar jo a les 17:30h).

Vaig poder fer una bona de dormida de 12 a 15h i...miracle, em vaig aixecar després sense tant de mareig, un mal de cap que m'estavellava la closa, això si, però de mareig quasi ni rastre. Aprofitant que a casa tots van anar a fer migdiada em vaig fer una mica de dinar que feia quasi 24 hores que no menjava res sòlid: un parell de llesques de pa de motllo amb pernil dolç + una poma + un iogurt va ser el meu menú.

A la tarda cap al metge, diagnòstic: alguna cosa vírica, descansa i fes dieta. Vaig fer-li cas ahir vespre: arròs bullit + pernil dolç + iogurt. Avui ja estic millor, només un mal de cap prou insistent però amb això un hi pot conviure (i sempre ens quedaran els ibuprofens). Ara bé, fa ràbia que de set dies que tinc de vacances un me'l passi al llit, però bé, les coses venen quan venen, i avui a recuperar el temps perdut, Andorra ens espera.

últim dia de feina

Això mateix, avui ha estat el meu últim dia de feina, m'encanta el que faig, però avui ha estat l'últim dia...ep!!!! no dramatitzem.... em vinc a referir que a partir de demà començo una setmaneta de vacances!!!!!

Bé, ja em perdonareu la conyeta del primer paràgraf però crec que és l'any en que més necessito fer una parada en el camí. És realment cert que la feina m'encanta, sóc feliç treballant en el que faig i avui en dia és una sort incaculable les dues coses: a) tenir feina i b) que t'encanti el que fas. Això, però, no deixa que tant per salut física com per mental un necessita de tant en tant fer un "reset". Cal apagar l'interruptor, tot i que crec que en el meu cas l'hauré de deixar en stand-by, i intentar recarregar les bateries per tornar encara amb més força, ganes i com diria aquell...amb il·lusió.

Realment el dia que he tingut avui carrega de raó el fet de que tinc el convenciment de que he arribat quasi al límit de l'esgotament. Vinc d'unes proves que m'obligava a arribar a casa passades la 1 de la matinada i malgrat que algun dia ho volia compensar començant l'endemà més tard no m'ha estat possible degut a la quantitat de coses que teníem empantanegades. I avui, com a últim dia, calia deixar-ho tot el més lligat possible; per què us en feu una idea, al mateix temps, estem duent a terme una dotzena de trials (proves, projectes, estudis...com ho volgueu batejar) i a part d'això tenia reunions amb un pagès a Les Preses que ens lloga un camp seu per fer-hi unes proves, amb el tècnic de l'Ajuntament de Fornells per uns tràmits, etc... total, que un servidor havia (i volia) d'arribar aviat a casa per preparar l'equipatge per les vacances i nanai de la Xina.

En fi, no ens queixem, avui estic cansat, em sento cansat, per això més que mai necessito vacances...però que ningú es pensi que no segueixo essent el paio més optimista que heu conegut mai eh? Deixeu-me un parell de dies que em recuperi i ja veureu...si, és una amenaça ;)

xafogor

Dormo poc, ara potser és més per la feina però de fet mai he estat una persona que hagi dormit massa. Sempre tinc (o em busco) coses a fer...com escriure aquest punyetero bloc...jajajaja. Per tant, el dormir poc a vegades és una elecció pròpia.

Per altra banda hi ha les obligacions que un té com a pare i, si a més, et toquen uns fills poc dormilegues fa que les hores de són també es vagin retallant; rara és la nit en que o un o altre (o tots dos) no es despertin, i a vegades diversos cops cada nit. Apa, anem restant. Però a un en el fons no li fa res, ja se sap, ser pare comporta això i un ho fa de bon grat.

Ara bé, el que em rebenta com no us ho podeu imaginar és quan el motiu de que no pugui dormir és la xafogor. Sóc molt calorós (ara no estic fent referència a cap connotació sexual, que us conec) i si tinc calor al llit no puc agafar el són (o bé si ja l'he agafat em desvetllo fàcil). És el segon estiu en aquest pis, i mai fins aquesta setmana la xafogor no m'havia privat de dormir. Mai fins ara perquè avui ja ha estat la quarta nit consecutiva en que la calor m'ha fet despertar.

Vivim en un primer i no tenim aire acondicionat, però és que de fet aquest pis no és massa calorós. A l'habitació dels nens, que dona a un celobert, vam decidir posar un aparell d'aquells que deixa anar aire fred, però com que la nostra habitació dóna al balcó en principi en tenir la porta oberta d'aquest n'hi havia prou, però ara es veu que no.

Total, que avui m'he aixecat a les 3 i he estat una bona estona al balcó, refrescant-me amb el poquet aire que circulava i esperant que la temperatura corporal baixés (de nou, sense connotacions sexuals). No hi ha res que m'emprenyi més que notar-me suat al llit. Una mitja horeta després he tornat al llit i he pogut dormir. Menys mal.

No és una amenaça però una altra nit així i potser poso un matalàs al balcó....que amb el descans no s'hi juga.

una altra manera de despertar

Avui no ha estat la meva millor nit (molta calor, m'he hagut d'aixecar i anar a dormir al sofà pq s'hi estava més fresquet, etc...) però he tingut un molt bon despertar, sobretot comparant-ho amb fa un any. Com oblidar-ho.

Hi ha fets que et marquen a la vida i saps perfectament quan i com es van produir, i te'n recordaràs tota la vida mentre tinguis ús de raó i memòria. Fa un any un servidor s'havia aixecat a les 5:30h perquè havia d'acabar de preparar un material per unes proves que havíem de fer a l'empresa, de fet, era el primer "trial" que feia, i no era pas petit, per tant tot havia de fer-se bé.

La nit havia estat horrible, l'Oleguer, el nostre fill gran no hi havia manera que dormís seguit i va acabar dormint al nostre llit. Eren les 6:10h i me'n recordo que la meva dona va venir ràpidament a la cuina, on era jo, dient-me que anés ràpid al llit que l'Oleguer feia coses molt rares: i tant que eren rares. Estava tenint convulsions. Aquestes, malgrat que són molt comunes en nens (la doctora ens diria després que més de la meitat en tenen) es solen produir a les nits  i la seva durada és molt curta (segons, rarament 1-2 minuts), en el cas de l'Oleguer no era una convulsió normal ja que va estar força estona (més de 10 minuts segur) en aquest estat.

Ja us ho podeu imaginar: trucada al 112, el metge intentant tranquilitzar-nos via telefon mentre l'ambulància estava de camí, arriba l'ambulància, li miren les constants, tot OK, el carrego a l'ambulància i cap al CAP. Ho resumeixo molt, però així va ser. La meva dona va pujar amb ell a l'ambulància i jo vaig anar a deixar el petit a casa la sogra abans de dirigir-me també al CAP. Com són les coses, amb els trasbals que va haver-hi i el petit dormint com un lironet tota l'estona.

l'Oleguer ja va arribar al CAP prou bé però òbviament van preferir que se'l miressin a l'Hospital de Figueres. Tot va quedar amb un ensurt, dels grossos, però un ensurt. De fet haig d'admetre que mentre més o menys havia mantingut la calma durant tota l'estona, quan l'ambulància se'l va endur de casa i em vaig quedar sol amb el petit em vaig enfonsar, només uns segons, però em vaig enfonsar...i em sembla que no plorava des de E.T. (i fa una colla d'anys de la peli de l'Spielberg).

Més secundari que mai hi havia el tema de la feina, però clar, la situació no era fàcil: era el meu primer projecte a la feina, tenia un dels caps de l'empresa + tres persones de l'empresa que ens encarregava l'estudi (amb un d'ells que havia vingut expressament del Japó) + 15 voluntaris mobilitzats. Fent algunes trucades ho vaig poder solucionar i evidentment el cap de l'empresa em va dir que el primer era estar al costat de la meva família i vam post-posar l'estudi un dia. Si, d'acord, molts direu (i penso igual) que això és lo lògic...però no moltes empreses haguessin estat tan comprensives amb un empleat que amb prou feines havia començat.

En fi, com dic, un despertar que no ha tingut res a veure amb el d'avui. Això si, mireu si és capritxosa la coincidència: avui ha tornat a fer una nit de calor, de molta xafogor, i avui començo també un projecte amb la mateixa empresa japonesa de l'estudi de l'any passat, i la majoria de les persones involucrades avui hi eren també l'any passat, fa avui just un any. 24 d'agost. Un deja-vu.

massoquisme?

Ahir dimarts vaig començar un nou projecte a la feina. Bé, tal com diem allà, un nou "trial". Consistia en testar unes resines, una mena de xarxes, que emeten un repel·lent contra mosquits. Era un experiment "outdoor" i usant uns voluntaris que serien les possible víctimes dels mosquits.

Dic possibles perquè la probabilitat de ser picat per un mosquit (bé, una mosquita, perquè qui realment piquen són les femelles) és alta malgrat no sigui objecte de l'estudi ser picat per un d'aquests "estimats" insectes. En els nostres estudis d'eficàcia seguir el protocol és poc menys que sagrat; en aquest cas el protocol marcava estar uns quants minuts relativament quiets i després durant un minut comptar (i intentar agafar) els mosquits que contactaven o bé amb la roba o bé amb la part del cos (cama o braç) que deixaves nua, exposada als mosquits. Entendreu que les probabilitats de ser picats eren, per tant, altes.

Obviament a ningú li agrada ser picat per un insecte, la reacció instintiva quan un nota o veu un mosquit sobre la pell és intentar esclafar-lo sense pietat, intentar que qui ha gosat alimentar-se de la sang d'un esdevingui un tatuatge efímer sobre la pell. O potser aquest raonament no és tan obvi? Potser un pot trobar cert plaer en ser picat per un insecte? Estaríem, si és així, parlant de massoquisme, de freakisme, de res d'això o de tot alhora?

Un dels voluntaris (aquest si que podria tenir, amb carinyo, l'etiqueta de freak) ha començat en certa manera essent feliç d'alimentar el mosquit. Era curiós veure l'abdomen de l'insecte ben vermell omplint-se de sang del voluntari. És llei de vida, el mosquit femella necessita la sang per assegurar-se no tant la seva supervivència si no la supervivència de l'espècie. Quina bagenada no? Doncs no, els insectes no "pensen" en la pròpia supervivència, sinó en la perpetuació de l'espècie, i per això la femella necessita la proteïna que extraurà de la nostra sang per poder desenvolupar l'embrió que serà ou que serà larva que serà pupa i esdevindrà un adult per començar de nou el cicle.

Com que érem pocs voluntaris jo també m'hi he posat. Quan actuava de voluntari les picades no em molestaven, la reacció instantània de matar l'animal ja no hi era; en aquell moment ell formava part del meu estudi i jo, en certa manera, del seu cicle vital. Ara puc entendre més (tot i que ja l'entenia abans) una amiga entomòloga que sovint "dóna" de menjar a les xinxes que està criant al laboratori amb els seus propis braços; en aquell moment les seves xinxes depenen d'ella per sobreviure, necessiten de la seva sang. No és això un acte, en certa manera, de solidaritat i generositat?

Quan algú veu a Veterinaris o en algun documental algú donant un biberó a una cria de ximpanzè ningú creu que aquell que està fent això és un freak; doncs perquè quan s'alimenta un insecte si? Que no és el mateix un mico que un mosquit ho sé, no soc babau, però perquè el meu pare es pugui posar algun insecticida o repelent quan surt a l'hort ha estat necessari que algú hagi estat fent el que hem fet avui. I això no és frikisme, és passió per la feina i amor per aquests éssers tan fascinants que es diuen I-N-S-E-C-T-E-S.

blanc/negre

Hi ha dies, com el d'avui, en que pots veure les dues cares de la moneda, en que pots trobar-te davant d'una ampolla mig plena o mig buida, davant el ying o el yang, davant el blanc o el negre. És sempre millor quan el dia comença fosc i acaba clar, quan comença malament i acaba bé.

Avui m'he adormit (de tant en tant em passa, potser massa sovint) i com veieu el post no l'escric fins pocs minuts abans de mitjanit (segueixo, doncs, amb el repte d'escriure a diari intacte). He tingut el típic matí de voltar molt, per feina, però tenir la sensació que no has avançat massa en res; tot això culminat amb una visita al metge, al traumatòleg.

Ja em començat malament la visita perquè m'ha agafat 35 minuts tard (i amb la feinada que tenia jo per fer). Avui era el dia que m'havia d'avaluar després de la segona tongada de sessions de fisioteràpia. Un cop vist l'informe, inspeccionat de nou el genoll i preguntar-me per les sensacions, que, per ser sincer, no són massa bones m'ha plantejat tres solucions: a) seguir amb les sessions de fisioteràpia , b) fer una infiltració i c) fer ones de xoc.

Les sessions de fisioteràpia no són a priori una bona opció perquè després de fer-ne 30 no noto pas massa millora; sobre la infiltració no semblava el doctor massa convençut ja que hauria jo d'estar després de fer-me-la uns 8-10 dies sense fer massa esforços (no caminar massa, no conduir massa, no pujar escales...vaja, impossible en el meu cas) sinó el risc de trencament del tendó seria massa alt i les conseqüències molt pitjors. Ell es decantava per les ones de xoc. Tot i així, clar, la decisió està en les meves mans. El problema de les ones de xoc és que no entren per mútua (per tant, esquitxa 300 euros...) i tampoc ningú te n'assegura l'èxit. He sortit dee la consulta una mica xof...perquè a part d'això, de fer esport (excepte natació) res de res fins que la inflamació no desaparegui.

Per la tarda he començat un nou projecte a la feina (un nou "trial"), testar uns productes contra mosquits. Al migdia he rebut un mail del meu cap dient que havia parlat amb l'sponsor (un britànic vingut expressament com a delegat europeu de l'empresa japonesa, sponsor del projecte) disculpant-se perquè ningú de Cardiff podia assistir al trial d'avui (tal com marca la política d'empresa sempre hi ha d'haver algú quan un spònsor ens visita). La resposta ha estat que com que ja em coneixien de l'estudi que els vam fer l'any passat confiaven perfectament en mi i que cap problema. D'acord, pot sonar a autobombo...però de tant en tant que et reafirmin en que estàs fent les coses bé és una satisfacció, no creieu?

Total, que el dia fosc s'ha aclarit al final...ja sabeu, una de les meves frases preferides és "després de la tempesta sempre surt el sol"...per mostra un botó.

dates

La ment de l'ésser humà és curiosa, o com a mínim la meva ho és. I no crec pas ser més estrany que tu, que m'estàs llegint. Hi ha molta gent que associa, per exemple, una cançó, a un fet puntual o a una persona amb la que va viure alguna cosa especial tot escoltant aquella cançó. A mi, com a tothom, alguna cosa similar m'ha passat però, i per això el títol del post d'avui, sobretot associo dates amb fets habituals que devia fer aquella data en anys passats.

Posem uns quants exemples de dates "estiuenques". Per mi, l'estiu pràcticament comença amb Sant Joan. La Revetlla és com el punt de sortida de l'estiu; i no pas perquè en les revetlles hagi fet grans festes ni molt menys, sinó pq habitualment fa uns anys fèiem sopar de colla i en els darrers anys amb alguna parella amiga nostra. Depèn de l'any. Però és com el tret de sortida oficial de l'estiu. A més, durant molts anys a la meva vida he estat lligat al món acadèmic o bé al món de l'esplai, i més o menys Sant Joan significava acabar exàmens o bé ultimar les reunions per començar el casal d'estiu.

Després tindríem a mitjans de juliol, festa major de Quart; tants anys lligat a aquesta festa que és normal que encara quan arriben les dates recordi que el divendres de festa major feia tal cosa, o que dissabte acostumava a fer allò altre... records, sempre records.

El darrer dia de juliol i primer d'agost de sempre ha estat l'equador de l'estiu; portàvem més o menys mes i mig i ens quedava mes i mig més (això pels optimistes que considerem l'estiu des de la segona quinzena de juny a la primer de setembre. Pels que pensen que l'estiu només és juliol i agost també poden prendre la mateixa referència.

La següent data seria un dia tal com avui, 15 d'agost. Com que ja es començava a acostar el setembre aquesta era la data màgica per començar a estudiar de cares als exàmens de setembre. A veure, cal reconèixer que durant la meva etapa de EGB, BUP i COU els estius sempre els vaig tenir "nets" però en començar la carrera la cosa va canviar. Sempre tenia alguna assignatura que em feia la punyeta, ja siguin Mates, Quimica inorgànica o orgànica, Instrumentació Bioquímica... Ara les coses han canviat i les segones convocatòries són properes a la realització del primer examen, però abans no, hi havia setembre. I el 15 d'agost era la data d'inici de l'sprint final... alguns anys havia estat suficient, d'altres no.

Avui no comença el compte enrera de res, però el meu cap segueix pensant en que fa uns anys si que ho era. Avui és diferent; avui serà un dia per veure un bon amic que té una cursa de natació en aigues obertes aquí a Roses, un dia per potser anar a la platja i per passar-lo en família...amb un ull posat al e-mail que a la resta d'Europa no és festa i m'hi jugo un pèsol que no se'n recorden i algun e-mail relativament important i urgent de la resta de sucursals de l'empresa m'arriba.

entomohistòria

No és pas una paraulota la que encapçala aquest post d'avui, simplement crec que il·lustra prou bé el que us volia explicar avui. Recordo que fa una setmana, en una trobada de feina amb una (bona) entomòloga, comentàvem el fet de que ben poca gent podia entendre la nostra afició/feina. M'explico, està ben entès que una persona li encantin els ocells, els grans mamífers, que sigui un estusiasta de balenes i taurons, o que li encantin els documentals de La2 sobre l'atac de lleons sobre manades de nyus...però quan dius a algú que t'agraden (i estudies o treballes amb) insectes, la cosa canvia.

M'enrecordo fa ja força anys, de fet, deu fer uns 10-11, en ple treball de camp per la meva tesi doctoral, tenia marcades unes 200 hectàrees en un mapa, en la zona de les Gavarres que comprèn des de les estribacions costeres de Castell-Platja d'Aro fins a la zona del Golf del Masnou. Per qui no coneixeu la zona, estem parlant d'una àrea que engloba parts urbanitzades amb d'altres ben naturals. Doncs bé, un servidor, equipat amb un GPS, havia de visitar el punt central de cada parcel·la i prendre unes dades, recollir i anotar les espècies de formigues presents, etc.

La zona que havia de mostrejar aquell dia era ben feixuga a priori, i no vaig pas anar desencaminat. Era una zona de pendents molts fortes, ben inaccessible, amb unes quantes cases aïllades damunt del turonet, en el punt ben alt. Com que era l'estiu m'agradava anar a treballar ben aviat, per evitar les estones de més calor; així doncs, a quarts de 7 del matí ja era al camp. Va ser un matí llarg i poc profitós en quant  a feina feta ja que per anar del centre d'una parcel·la altra sovint m'havia d'arrossegar per terra, enmig de berdisses, etc...

Imagineu-vos com devia acabar jo aquell dia cap a quarts d'1, quan plegava de treballar: barbut, brut i suat després d'arrossegar-me per un bosc mediterrani, cansat, vestit de camp (màniga llarga a ple estiu), amb un barret tipus "Indiana Jones" pel sol, etc... (ahhh i amb un "matxete" per desbroçar camí). Doncs a la que surto del bosc, just al costat del meu cotxe, tenia 2 patrulles de municipals esperant-me. Bingo!!!!!

Molt amables em pregunten que què estava fent...fàcil: estic fent un estudi de formigues. Primera sorpresa, no van riure!!! Però això si, per la cara que feien jo crec que es pensaven que els estava intentant aixecar la camisa. Vaig insistir, els vaig ensenyar els mapes que portava, el carnet de la UdG i els vaig fer cinc cèntims del que estava fent exactament. Aquí jo crec que ja em van creure i em van dir que portaven des de les 9 del matí buscant-me perquè havien rebut un parell de trucades de veïns inquiets dient que hi havia un sospitós pels voltants de casa seva i fins i tot un d'ells es va fer la película que estava enterrant alguna cosa...

En fi, em van recomanar que anés un moment al punt d'informació de la Urbanització i que els expliqués una mica allà el que estava fent, més que res per si rebien més trucades en els següents dies. I així ho vaig fer; una petita xerradeta amb les dues noies d'allà que, encuriosides, m'anaven fent preguntes de formigues (fins i tot a una li va fer molta gràcia, ja que era argentina com el nom de la formiga que estava buscant jo: formiga argentina). Una bona estona (o menys d'hora i mitja) vam estar fent-la petar. Aquell dia vaig anar a dinar tard, però millor això que no pas anar al "cuartelillo" de pet.

Per cert, sempre em va quedar una reflexió per fer-la als policies: a ple més de Juliol a Platja d'Aro no hi ha més feina per "enviar" dues patrulles a buscar un "sospitòs" per la muntanya durant més de 4 hores?

un dia...qualsevol?

Ahir dimarts vaig tenir un dia prou ocupat. Us en faré cinc cèntims, més que res perquè algú de vosaltres, a vegades, m'heu preguntat ben bé què és el que faig a la feina. Veureu com d'afortunat sóc, bàsicament perquè gaudeixo del que faig, treballant.

Em vaig aixecar tard, més ben dit, massa tard; eren les 7:50h quan un servidor acostuma a aixecar-se ben bé una hora i quart abans; motiu? l'habitual, diguéssim que els fills meus no m'han sortit pas dormilegues i rara és la nit en que un o altre (o tots dos com aquesta) no requereixen que un es llevi i estigui per ells fins que tornen a agafar el son. Sense temps per escriure el bloc.

Un cop deixo l'Oleguer al casal cap a tres quarts de nou cap a Girona falta gent, bàsicament cap a Vilobí, a l'aeroport. A les 10h haig de ser allà a recollir l'Helena, companya de feina de Cardiff que ha vingut un parell de dies aquí per ajudar en un parell de "trials" que hem d'engegar (canvieu la paraula "trial" per projecte, experiment, etc... un ja s'està acostumant a parlar en "British language", que de fet és la llengua de l'empresa). Que abans hagi hagut de posar benzina (novament) i passar per la consergeria del parc científic per dir-li a la conserge que em truqués tan bon punt ens arribessin uns paquets que estàvem esperant ha fet que arribés a l'aeroport tres minuts tard, només tres.

Un cop recollida l'Helena cap a Riudarenes a veure un dels llocs on farem un "trial" per provar uns productes contra mosquits i tot seguit cap a Blanes. Allà hem de trobar un hotel proper a una zona amb mosquits i demanar de llogar 6 habitacions durant 6 dies per fer les proves; això ha costat menys del que esperava; relativament aviat em trobat una zona susceptible (un hotel al costat d'un càmping) i després de parlar amb la recepcionista de l'hotel sembla que ens entendrem i tindrem unes habitacions disponibles la setmana de 23. Ara només falta corroborar, per la tarda-vespre, que hi ha mosquits. Una curiositat, ens llogaran unes habitacions que, textualment, les tenen "per la gent jove que busca bon preu i no comoditats" ... mmmm... parlem de turisme de borratxera i "picadero" no?

Després cap a Fornells, a veure la cambra que tenim preparada per demà començar un nou "trial", venen els sponsors a veure-ho, per tant, no només cal fer-ho bé perquè sempre ho intentem així si no que a més tenim un plus de responsabilitat. A l'Helena li sembla bé, només cal que ens arribin els plàstics amb els que hem de "folrar" l'habitació... és pel que m'ha d'avisar la conserge del parc.

Fet i fotut arribem al parc a quarts de 2. A dinar de pet; un servidor no ha ni esmorzat. Després al despatx, un parell d'hores parlant dels projectes que tenim engegats i del "papeleo" de l'empresa. La trucada de la conserge no arriba. Nervis. Pla B? esperem una mica. L'Helena truca a Cardiff pq contactin amb el proveïdor que ens havia d'enviar el plàstic. Quarts de 5, cap resposta. Definitivament pla B, ens anem a un magatzem majorista que em diuen i patam, trobem el que buscàvem. M'he hagut de currar que em deixessin comprar allà el plàstic pequè només venien a l'engròs...la cara que ha posat el venedor quan li he dit que només ens en duiem un rotllo....!!! Li he promès que si la prova surt bé li comprarem més rotllos...i jo compleixo les promeses sempre...o quasi, vaja.

L'Helena i jo cap a posar el plàstic a l'habitació; a quarts de 7 tot està llest!!! De nou cap a Blanes, hem de comprovar que hi ha prous mosquits. Comecem a voltar per la zona però els resultats no són els esperats, potser massa calor encara? massa sol? massa vent? massa mala sort? Una cosa ens anima i és que uns veïns del costat de l'hotel quan els pregunto si hi ha mosquits m'ensenyen les proves (un fill amb més de 10 picades). Com que el passeig no dóna els fruits esperats provarem una altra cosa, ens asseurem a una terrasseta i soparem, de fet són quasi les 9, i allà esperarem que arribin els mosquits. Doncs si, poc tarden en començar a arribar, uns 7 mentre sopem. Decidit, allà farem el trial. L'spònsor apreta i vol saber ja quan farem el trial per tant demà li confirmarem.

Tornada cap a casa passant per Girona per deixar l'Helena a l'hotel. Arribo a quarts de 12 passats a Roses, temps just per asseure'm davant de l'ordinador i escriure el post del dia + consultar mails i respondren algún d'urgent.

Estressant? potser, però la satisfacció per la feina feta és una sensació bona, molt bona. Avui l'Helena m'ha dit una frase que ja la faré meva perquè diu molt de com afronto les coses: "problemes? no són problemes, són reptes". I avui tocarè un nou repte, però en tinc moltes ganes; un nou "trial" amb un nou spònsor, alguna cosa em diu que sortirà bé, algú em contradiu? que potser hi haurà algun problema? no pas, si de cas serà un repte!!!

perseverància

Avui més que mai aquest títol reflecteix com em sento avui. En el post de demà us explicaré com d'ocupat he estat; si a això li sumem que avui hem passat una mica de mala nit (res greu, els nens despertant-se de tant en tant) i que ahir vaig anar a dormir tard (feina) com a conseqüència hem tingut que un servidor s'ha adormit, i en comptes d'aixecar-me entre 2 i 3 quarts de 7 ho he fet a les 8 menys deu...sense temps per escriure el bloc.

He arribat a casa a tres quarts de 12 de la nit; però alguna cosa haig d'escriure al bloc, no fos cas que just avui fallés en el repte d'escriure un post cada dia durant un any.

Així doncs perseverància, seguir lluitant per aconseguir un objectiu, per molt banal que sigui. Els que em veieu pel carrer veureu que des de fa uns mesos porto al coll un penjoll amb un símbol africà (comprat a Sudàfrica fa tres anys quan hi vaig anar), aquest símbol significa "perseverància"...tot lliga

de videojocs i consoles

L'altre dia escoltava a la radio un paio que feia un repàs a coses "vintage" (aquest terme queda molt..."cool") en referència al món dels videojocs, les consoles, etc... Em va agradar escoltar-ho. Curiós. De fet, és un dels aspectes de la "quotidianeïtat" en que la gent de la meva generació hem viscut tot el procés, des de les senzilles màquines de fa uns 30 anys a les sofisticades consoles d'avui en dia, sofisticades, clar està, en el resultat de la realitat que estàs veient a la televisió.

Deia l'entès que com a màquina de videojocs d'ús familiar, és a dir, no en sales recreatives ni similars, es considerava l'aparació d'un joc anomenat "space invader" com a inici. Us en recordeu? Una pantalla de color negre on uns icones s'anaven movent de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta acostant-se cada cop més a la base on el jugador tenia una mena de nau que anava disparant per eliminar aquells invasors (aquesta nau només la podies moure de dreta a esquerra i viceversa, per la base de la pantalla).

També parlaven d'aquelles màquines petitones (de butxaca) precursores segurament del que avui coneixem com a Nintendo DS, en la que hi havia, això si, només un joc per jugar? Jo n'havia tingut 2 o 3, era un regal que em feien els pares si al final de curs les notes havien anat bé. Me'n recordo una que era amb pantalla doble i que tu controlaves un mico que havia de pujar per unes cordes per arribar als plàtans, una altra en què havia de saltar barrils que queien per una pendent...tot i que la primera que vaig tenir era una mena d'illa de tresor on havies de creuar la pantalla per recollir el cofre sense que piranyes, cocodrils i natius acabessin amb tu.

I que m'en dieu de les precursores de les grans consoles d'avui en dia? Si, aquella mena d'aparell que conectaves a la televisió i sortia una pantalleta d'un color verdós, amb dos pals, un a cada costat, que eren les raquetes!!! Era una mena de jocs d'esports, però tots amb el mateix funcioment, una piloteta (punt) i una raqueta, stick, mans, etc... que era una ratlla. Representaven així esports com tennins, futbol, hoquei, bàsquet...

Després ja arribaren els ordinadors amb jocs intercambiables. Jo havia tingut el mític Spectrum 124K (imagineu-vos, 25 anys enrera i l'ordinador potent tenia 124 K de memòria!!!!), on els jocs eren cintes de cassette que havies de carregar per poder jugar; carregar significava posar-lo a la platina i esperar uns minuts (més com més sofisticat era el joc) aguantant un soroll característic mentre el joc carregava. I que no passés cap petita errada (capçal una mica brut, un cop al teclat mentre anava carregant, etc...) perquè això significava tornar a començar. M'havia passat moltes estones jugant amb un joc que era una mena de Futbol Manager, i on havia agafat el meu equip a 4ª divisió anglesa i l'havia pujat a primera; també n'havia tingut un de lluita "callejera" entre bandes...

Més endavant ja vaig entrar en el sofisticat món de les consoles pròpiament dites, però sense ser-ne un usuari massa fidel. Vaig tenir una nintendo 64 em sembla que es deia, els cartoigs de jocs eren també intercambiables i me'n recordo haver jugat estones a un de bàsquet i a un de fòrmula 1; entremig agafava també la Game Boy (mítica) de ma germana i ja posteriorment, i amb els meus diners (i encara actives) em vaig comprar una Play-Station 2 (que posteriorment vaig fer "trucar" per descarregar-me jocs de la xarxa....que no se n'assabenti l'SGAE!!!) i ara fa un any i mig la Wii.

Sempre m'han agradat els videojocs però mai he estat un jugador compulsiu tot i que si que hi va haver èpoques que hi jugava bastant (típics moments quan t'independitzes de casa i encara no tens parella), sobretot a jocs d'esport (motos, tennis, bàsquet, formula 1...). Ara, a casa, tinc la Wii, i l'encenc cada dia, cada dia, de fet és la primera cosa que faig, això si, perquè la faig servir de bàscula...

Girona - León (i 3)

... recordava, per anteriors viatges que havia fet per la zona (a León, Zamora...hi havia anat a fer algun congrés d'entomologia), que hi havia un moment que passava per un congost estret. En aquell moment hi estava passant. No calia patir doncs. Malgrat que les trucades per telèfon havien fet relaxar la meva conducció anava per bon camí (era passat Logronyo ja).

Hi havia una cosa, però, que no quadrava: per què els cartells que veia a l'autopista, els números que apareixien al costat de Bilbao, cada disminuïen? 97, 88... Sempre m'havia defensat bé en geografia i sabia que Bilbao està al nord mentre que León està a l'oest... No podia ser, havia vist el congost!!!! En fi, qui em coneix sap com en sóc de tossut i donar mitja volta hagués estat assumir una derrota i no estava disposat a assumir-ne una més. Peatge definitiu, Bilbao a 10km, li dic a la dona del peatge (pensant que potser hi havia un camí alternatiu): "escuche, quiero ir a León pero creo que me he equivocado un poco..." i sense temps per seguir amb la disquisició m'etziba un..."un poco dice?!?!". Camí alternatiu? No pas, passar per Santander, però fins a Santander hi havia més de 230 km... No estem per fer provatures i la dona em va aconsellar que donés la volta i desfés els 98 km que havia fet de més (per tant, un extra de 196 km!!!!!).

La previsió de temps se n'havia anat a can pistraus. Trucaria a la dona de la residència on havia d'anar per dir-li que arribaria més tard, que no calia que m'esperés, que ja m'espavilaria la primera nit com fos. Em paro en una àrea de servei per agafar provisions (com que havia dormit 2 hores la nit anterior el risc de somnolència era patent, per tant, ho combatia menjant patates, quicos, etc...; vaig descobrir que mastegant un perdia la son). Aprofitaria la pausa per posar benzina i per trucar a la dona. Us recordeu de la durada de les trucades que havia fet després de sortir de Montblanc, no? doncs bateria descarregada, carregador a casa i el telèfon de la pensió/residència a la "memòria" del telèfon!!!!.

Doncs res, som-hi a la carretera de nou: Logronyo-Burgos-León; arribo cap a les 23:30h al punt de destí, ara només falta trobar la pensió. Me'n recordava de l'adreça i veig un parell de matrimonis de mitjana edat passejant per allà. Aturo el cotxe i els pregunto pel carrer (crec que es deia "Calle de las Tres Torres", crec, no sé). Resposta dels dos homes? fàcil; al mateix temps un m'assenyala a mà dreta i l'altre a mà esquerra!!! I comencen una discussió amistosa que a mi se'm fa eterna. Com que no en treurem l'aigua clara els dic que decideixo afagar una direcció de les dues (no els dic quina) perquè em corre molta pressa i els deixo que segueixin amb la seva argumentació.

Arribo al carrer, aparco...i just quan carrego la bossa del maleter sento un portal que es tanca. Una dona de mitjana edat avançada està a 20 metres de mi, just sota la pensió...i crido: "Carmen?" i ella respon "David?"... doncs si, ens hem trobat. Caminem un cap a l'altre mig rient, jo perquè he arribat i ella perquè es veu que, pobra dona, estava patint perquè li havia dit que arribaria cap a les 22h i eren quasi les 24h!!!. Pobra dona s'havia esperat quasi dues hores!!!

En fi, em va deixar les claus de la meva habitació, vaig arribar, em vaig treure la roba i em vaig estirar al llit, res més, ni sopar ni anar al lavabo ni desfer la bossa, estirat a sobre el llit per descansar, que el mal de cap de la tensió no em deixava gaire opció més.

Ahhh, per cert, el clínic va anar molt bé (va valer la pena el viatge) i la tornada plàcida, tranquila i sense haver de passar per Còrdoba per tornar a casa.

Girona-León (2)

... carretera i manta, León està lluny.

AP7 i àpala. Arribo a la zona de Montblanc i clar, el que té un cotxe és que de tant en tant s'ha de posar benzina. Portava tot el camí pensant que no havia de posar gasoil sinó gasolina...i no, no patiu, no em vaig equivocar...us ho explico.

Em paro a una benzinera de l'autopista i quan vaig a obrir el tap de la benzina..sorpresa!!!, va amb clau. Cap problema, al clauer del cotxe n'hi ha una però...no obre!!! No pànic, truco a la meva germana. No cal que li digui que m'ha passat, en comentar-li que estic en una benzinera les paraules són "Daviiiiiiiid, la claaaau!!!" si si, per això et trucava. Doncs resulta que la clau que obre el tap de benzina està al clauer que té ella a Platja d'Aro. De pu...mare, i què faig ara?

Pla B, surto de l'autopista, entro al poble de Montblanc i em vaig al primer mecànic que trobo. Són quasi quarts de 4, quan ell entra a treballar; l'espero...gaire remei no tinc. En explicar-li el motiu em diu, molt sincerament, que no m'ho farà. No té res en contra meu però....i si sóc un lladre que m'he endut el cotxe? Li ensenyo els papers del cotxe on s'hi llegeix "Anna Casellas Fabrellas" i li ensenyo el meu DNI "David Casellas Fabrellas",.... no seré tan cabró de robar-li el cotxe a ma germana no? Doncs ni per aquestes; em diu que no el posi en un compromís i que vagi a un altre mecànic.

Ho faig. L'altre mecànic em diu que si, que ho probarà però m'adverteix que es pot trencar una de les peces del pany i colar-se dins del dipòsit i després la solució seria desmuntar el dipòsit, etc etc...s'allargaria la reparació. Bé, no hi ha altre, no tinc benzina ni per seguir cap a León ni per tornar cap a Girona...caldrà creuar els dits. Doncs si, un cop de bona sort. La destresa del mecànic i potser la divina providència m'han ajudat.

Són quarts de 5...diria que vaig endarrerit segons l'horari previst per tant, poso benzina, compro un entrepà i menjo conduint...si si, ja sé que no es pot fer...però són tantes les coses que fem sense que siguin correctes...

Un parell de trucades, necessitava fer saber a algun amic meu i a la meva família que una cosa m'havia anat bé!!! i si, és veritat, les trucades les vaig fer conduint i no van pas ser trucades curtes, un s'havia de confessar; però sobretot la durada llarga va ser la tercera trucada, la que em van fer des del club de bàsquet pel qual havia fitxat, teníem coses que havíem de comentar i decidir i no era qüestió de perdre temps.

Per què poso èmfasi en la durada de les trucades? Us haureu d'esperar a l'episodi definitiu de demà. I'm sorry.

Girona-Leon (1)

Primera part d'una de les "històries" de la meva vida, avui fa exactament 5 anys (fixeu-vos com em va quedar marcada la data per sempre). Viatge Girona-Leon, motiu: participar en un master per a entrenadors de la Federación Española de Baloncesto.

En aquells moments tenia un Range Rover, de segona mà. Com que em feia un sorollet una mica estrany havia decidit anar a Leon amb autobús i aprofitar els tres dies que seria allà per deixar el cotxe al mecànic i que m'hi fes una ullada. El dia del viatge era, com avui, un dijous, i el dia anterior (primer dimecres d'agost) havia anat a la Platja Port-Bo de Calella a veure les havaneres amb uns amics de la universitat. No passava res si tornava tard i no dormia, de fet, ja tindria temps de dormir a l'autobús que m'havia de dur de Barcelona a Leon!!!.

El primer contratemps va ser que el cotxe (la direcció assistida) va petar de tornada cap a casa des de Calella (encara vivia a Quart); cap problema per la seguretat, però no es gens còmode haver de conduir un 4x4 sense direcció assistida.

A l'endemà ben aviat al matí (a les 7 aprox, per tant, havia dormit dues hores a molt estirar) a l'estació de tren i a agafar el Catalunya Express cap a Barna. Un cop allà havia de baixar a Sants i anar a l'estació de busos, al costat. Així ho vaig fer, localitzo l'andana d'on sortia el bus, andana 5; perfecte. Puc menjar-me l'entrepà d'esmorzar. M'entretinc veient com discuteixen dos conductors d'autobús, presenteixo que un d'ells serà el que em portarà cap a León, per tant, millor que no es sulfuri massa. Presenteixo que serà ell pq està davant l'autobús a l'andana 5. De cop i volta un autobús passa davant meu arrancant cap a la seva destinació; una destinació que té marcada just al costat de l'autobús, sota les finestres: Barcelona-Saragossa-Pamplona-Burgos.........Leon!!!!!

Ostiaaaaaaaaaaa, suor freda, cames paralitzades...que quan volen arrencar i arrenquen no són capaces de guanyar l'autobús que, per una vegada, no ha trobat cap semàfor vermell dels dos que havia de passar i enfila ja direcció on jo havia d'anar...què faig? o millor dit, abans, què m'ha passat? Doncs que les andanes a l'estació de Sants són dobles, hi ha dos 4, dos 5... l'autobús estava a l'andana 5 "b" i jo encantat mirant l'autobús de l'andana 5 "a"...pardillo!!!!!!!! Clar, no estic acostumat a les andanes dobles. I ara què?

Cap fred; el clínic comença demà. Vaig a la guixeta que la companyia d'autobusos que m'havia de portar, Alsa, un cartellet: "vuelvo en 10 minutos"...a esmorzar no? ok ok, no tinc res a fer, us esperaré. Arriba, pregunto si té un bitllet pel pròxim autobús i si, en té un, perfecte!!!! Excepte que surt demà matí per tant arribaré al final del primer dia del clínic i el clínic dura 2 dies...no val la pena. Ok, doncs pla B, el tren.

Estic a l'estació mateix per tant cap problema, faré cua (no pas poca) i veuré quines opcions tinc. Em diuen que si, que podré anar a León. I em pregunten que quan hi vull anar. Quan? araaaaaaa...i em responen: "pero chaval, tu sabes que dia es hoy? en agosto encuentras plazas solo si hay suerte". Si clar, sort és lo que tinc més avui.

Al final em troben una combinació per anar: Barcelona-Sevilla, Sevilla-Madrid, Madrid-León....fent la volta a Espanya...vaig estar a punt de dir-li que preferia passar per Galícia i després si de cas baixar a Sevilla. Ufff res res, deixem-ho estar. Truco a casa. Abatut. He perdut.

No està tot perdut no, la meva mare no em pot deixar el cotxe perquè treballa, el meu estar al taller mecànic sense direcció asistida...única opció, el cotxe de la meva germana. Dóna la casualitat que està a Platja d'Aro passant tres dies amb una amiga seva o sigui que no el farà servir perquè hi han anat amb el cotxe de l'amiga. Un Wolkswagen Polo, però en aquell moment crec que és el cotxe de la meva vida, és el que m'ha de portar a León per demà matí ser al clínic per entrenadors!!!

Amb el tren tornada a casa, la meva mare ve a l'estació a buscar-me i anem a casa seva, els meus pares sempre tenen una clau de reserva de tots els cotxes de la família...i quina sort que tinguessin aquest costum. Doncs res, amb la tonteria son quasi les dues del migdia però per fi puc sortir. No em puc esperar a dinar alguna cosa; calculo que els quasi 900 km els faré en 9-10 hores, per tant, arribaré entre les 11 i les 12 de la nit, però hauria d'arribar-hi a les 10 aprox ja que la dona que em lloga l'habitació està fins aquella hora a la vivenda (es com una residència d'estudiants però en un pis particular amb 5 habitacions, i a l'estiu ho lloguen a dies).

El repte no és fàcil!!!! però qui ha dit que les coses hagin de ser fàcils?

continuarà...(demà segona part)

cotxe

Ahir em vaig assabentar que just quan comencin els Jocs Olímpics de Londres el meu cotxe farà 3 anys...o el que és el mateix, que ahir va fer dos anys que em vaig comprar el cotxe. Quina manera de lligar dues efemèrides eh?

Doncs si, ja fa dos anyets que després de mirar i mirar concessionaris, models de cotxes, ofertes...i després del "papeleo" que acompanya sempre aquestes transaccions, cap a les 7 de la tarda, un servidor anava al concessionari de Toyota de Vilatenim a agafar el seu flamant nou Toyota Verso, de color gris. Perquè un Toyota i no una altra marca? Doncs mira, tampoc us ho sabria dir, però si que m'havien arribat imputs de que era una marca molt fiable en quant a mecànica, m'agradava la línia del cotxe i, perquè no dir-ho, vaig trobar una molt bona oferta on quasi es rebaixava (comptant aquell pla zapatero que et donaven fins a 1000 euros per canviar de cotxe) uns 3000 euros del preu original.

I des del 27 de juliol de 2009 a 27 de juliol de 2011...84604 km fets...no cal que feu la divisió, ja us la faig jo: 115,89 km per dia. No està malament no? És el que té viure a Roses i treballar a Girona, haver d'anar a Barcelona de tant en tant, i també molt de tant en tant anar a Sort de vacances...com a mínim no es podrà dir que no estic amortitzant el cotxe.

Us seré sincer, tampoc cal amagar-se'n, encara estic pagant el cotxe...i em queden 4 anyets de res, per tant, caldrà fer durar el cotxe fins com a mínim un mes després d'haver-lo pagat per poder dir allò de que...ja he acabat de pagar el cotxe!!!

En aquests dos anys, el que dèiem, cap avaria mecànica. Si que he tingut alguna coseta producte de la mala sort (ara vaig amb un bony gràcies a, sospito, un camió d'escombraries que se li devia fer estret el carrer en plena nit) o del propi desgast: frens, revisió, etc...

Si que em vaig donar una trompada per Sant Jordi de l'any passat; vaig rebentar una roda i el cotxe se'm va desequilibrar anant a petar sobre una rotonda (bé, la vaig atravessar per dalt) en el camí de tornada a Roses, a l'alçada d'Empuriabrava. Sobretot, això si, la trompada em va servir per adonar-me que els cotxes moderns no tenen roda de recanvi, cosa que fa molta gràcies si la necessites a les 4 del matí. Simplement tenen un kit reparador, a l'estil dels kits per arreglar les rodes de les bicis però a l'engròs...en fi, un nyap. Però bé, no podia ser tot perfecte no?