depèn com t'ho miris

Avui ha saltat una mica la polèmica sobre el que va dir ahir Bojan, l'ex-jugador del Barça ara a la Roma, al programa "El Convidat" de TV3 sobre la seva relació amb en Guardiola. Qui tenia la raó? Bojan o Guardiola? entrenador o jugador? Bé, de fet amb la que està caient al país no seria aquest el tema més important per polemitzar, això és veritat, però haig de reconèixer que si hi comences a donar voltes acaba essent una dissertació prou enriquidora.

I, com que les coses acostumen a tenir matisos i no ser blanques o negres completament, un no cal que es posicioni a favor d'un i en contra de l'altre, sinó que hom pot comprendre els dos casos.

En Bojan està dolgut; ell creu que no va ser prou valorat per l'entrenador, que estava en certa manera "discriminat". Sovint en l'entrevista parla de que era com invisible davant els ulls de l'entrenador, que creia que mereixia més oportunitats. Això pot passar, de fet, tot jugador és egoista i creu que podria ser més útil a l'equip i, a vegades, l'entrenador té "favoritismes" dins l'equip; en certa manera és lògica, o tots vosaltres us porteu exactament igual amb tots els companys de feina. Si això, a més, no afecta el rendiment del conjunt (com s'ha vist que en el cas del Barça aquest efecte no existia) l'entrenador acaba estant legitimat per actuar d'aquesta forma. La personalitat extremadament tímida d'en Bojan li deu haver passat factura, la seva posició de callar-se tot el que sentia i no explotar ni portes en dins ni portes en fora deu haver provocat que s'hagi anat enquistant en si mateix.

En Guardiola el tenim ara com poc menys que un déu o un beat, si demà surt a dir que cal que muntem un negoci de venda de gel a l'Antàrtida molta gent faria cua per obtenir els bitllets d'anada cap al continent gelat. Però Guardiola no és perfecte, segurament alguna errada té i pot haver tingut, potser no ha fet un tracte just al noi de Linyola...o potser si?

si jo hagués estat compromisari...

... però no ho sóc, i per això, com que no represento els socis del Barça preneu-vos el que diré ara i aquí com una opinió molt personal, potser amb massa toc sentimentalista, però és que si a vegades no ens ho mirem així...què ens queda?

Bàsicament, l'assemblea de compromisaris va girar entorn a les decisions que s'havien de votar per rebre el recolzament de la massa de socis representada allà. Bé, no negarem que això és aparentment democràtic i una bona decisió de la junta ja que moltes d'aquestes qüestions no havien de passar obligatòriament per aquest organisme; d'altra banda, però, és un procés una mica pervers ja que la Junta té dret a fer discursos per defensar l'idoneïtat o no de la mesura i, en canvi, la part "contrària" a l'opinió de la Junta no té el mateix aparador per rebatre-ho.

D'aquesta manera, frases dites per membres de la Junta sobre els aspectes a debatre van ser clarament demagògiques i contundents; dir que si no s'aprova la creació d'una grada d'animació vol dir que haurà guanyat la violència o que si no s'aprova el patrocini de Qatar Foundation haurem de revisar tots els patrocinis ja que molts d'aquests tenen relació directe/indirecte amb la Xina potser és agafar-nos-la amb paper de fumar.

La meva opinió. Prohibició de fumar a l'estadi i als voltants? SI, rotund. Ho sento pels fumadors però com que jo sóc no fumador...que si sóc egoista i penso només en mi? ejem....els fumadors pensen en el seu veí de seient quan encenen una cigarreta?

Patrocini de Qatar Foundation? NO. Són molts calers, la situació econòmica global del club es veu que està malament (dic es veu perquè mai s'ha volgut confrontar en un cara cara l'opinió de la junta d'ara i de l'anterior junta, ja que aquells diuen que la situació no era, ni de bon tros, tan greu com ens la volen pintar...) i, per altra banda, també van esgrimir la idea de que el Madrid anava al darrera del mateix patrocini.

La camiseta del Barça ha de ser un patrimoni molt important com pel "tacar-se" amb algun logo, frase, patrocini que generi el més mínim dubte. Penseu les vegades que, al dia, la imatge del Barça amb aquest missatge de Qatar Foundation és vist en diaris, televisions, cartells publicitaris, etc... El Barça té suficient imatge i importància com per atreure altres tipus de patrocinis si és que realment calen aquests diners per sobreviure (un grup de 5 empreses que donessin 30 milions d'euros cada una per 6 anys seria el mateix que el que s'ha rebut de Qatar Foundation). Ahhh, i no em val que el gurú Guardiola digués que ell va viure molt bé quan va estar 2 anys vivint allà: era esportista d'èlit!!!! Com pebrots no volíeu que el tractessin bé?

Creació de grada d'animació? NO. Les grades d'animació han de sorgir esporàdicament, no forçar la seva creació. No cal que forcem que la gent del Barça animi més si el públic català, en tema d'esports, no és gens passional (el mateix passa a Girona, per exemple). I el mateix que deiem del mínim risc i sospita en el paràgraf anterior: si es cola un dia, encara que només sigui un, algún d'aquells seguidors violents que a l'anterior junta li va costar deu i ajuda (i alguna amenaça personal) de erradicar-los el malfet estarà fet.

Apa, exposades les meves opinions personals.

disjuntiva

Què faríeu si en les vostres mans estés la possibilitat de denunciar una conducta inapropiada o bé deixar-la passar per no posar més llenya al foc? Em refereixo, clar està, al desagradable incident d'en Mourinho posant el dit a l'ull del segon entrenador del Barça, Tito (que no "Pito") Vilanova.

Fins ara l'únic que ha fet el club és fer palès el seu malestar amb TVE, ja que en el seu noticiari del canal 24h van passar la imatge de l'incident totalment sesgada, és a dir, només van passar, i des d'una altra càmara, l'instant en que en Tito Vilanova es treu de sobre en Mourinho quan s'adona que li ha posat el dit a l'ull, una reacció totalment instantània que vista sense la causa prèvia pot semblar (i així ho va remarcar el periodista) una agressió del tècnic culer. Lamentable. Mireu-ho al youtube i segur que us indigneu igual que jo.

Què fem però amb l'agressió en si? Des de can Barça s'ha decidit no denunciar per no posar més llenya al foc. Res a dir, una decisió segurament coherent però, fins quan haurem d'actuar com a "santets" i no aixecar més la veu del compte per evitar confrontacions i demés? El Barça crec que no vol posar més llenya al foc espèrant que el comitè actui d'ofici...però han passat ja 4 dies i com més temps passa més es refreda la cosa. Millor que es refredi? Des d'un punt de vista de ser coherent i madur si, però clar, cal deixar immune una actuació com la del senyor Mourinho.

Ningú del club madrileny ha sortir a criticar el seu entrenador i, fins i tot, algunes veus crítiques de la pròpia premsa madrilenya que van donar pals a l'entrenador portugués, ara ja han revertit el discurs i sembla que els culpables hagin estat els propis jugadors i entrenadors del Barça amb les seves actuacions, donant molta importància a les declaracions post-partit de Piqué i Xavi criticant, què menys!!, l'actuació de l'entrenador portuguès.

Però bé, això de no dir res, de no confrontar-nos, d'amagar el cap sota l'ala i no aixecar la veu (no fos cas que s'enfadin des de Madrid) és molt de català, i si no mireu la política, l'economia, etc cada dia....des del 1714 que ens estan posant el dit des de Madrid, i no només a l'ull...perdoneu però algú ho havia de dir...(i sóc català).

s'ha acabat

La gent que no és rencorosa, o potser l'ingènua, sol donar segones, terceres, quartes oportunitats a algú que té una actitud dolenta per a què la canviï. Jo sóc d'aquests. Com a entrenador que sóc mirava de ser comprensiu amb un tal Mourinho creient que tot el que feia es justificava segons una tàctica seva premeditada. Les coses no passaven per atzar, si no que qualsevol paraula seva, qualsevol gest, tenia una explicació.

Òbviament aquesta explicació, aquesta manera de fer, per a mi, no justificava l'actuació barroera, poc respectuosa amb els altres que sovint mostrava. És a dir, podia entendre el que feia, malgrat no compartir-ho, ni molt menys.

Ahir però va creuar una línia molt perillosa, i és la de la falta de respecte (res nou) combinada amb l'aghressió. Al final, amb la tangana que es va produir al final del partit de tornada de la Supercopa, va aprofitar la confusió per anar per darrera i posar el dit a l'ull del segon entrenador, en Tito Vilanova. Ahir Mourinho va fer el ridícul, un ridícul espantós, quan a la roda de premsa va dir que no coneixia a un tal "pito" Vilanova; i va fer el ridícul quan va acusar el Barça d'equip petit per, segons ell, utilitzar els aplegapilotes per amagar la pilota del partit i tardar en tornar l'esfèrica.

Les imatges el van delatar. La seva agressió ja ha donat segur la volta al món; així com també el gest que va fer quan se li va acostar Messi com si fes pudor; i també quan va ordenar als seus jugadors (bé, ho va fer el titella-Karanka) que es retiressin del camp i no es quedessin a veure com el Barça recollia la copa.

Tinca amics madridistes, parents madridistes, espero que avui tinguin la mateixa vergonya aliena que tinc jo. Hi ha coses que no es justifiquen de cap manera. Aquest entrenador està tacant de maner irreversible la imatge d'un club que feia del "señorío" el seu taranna. Gent com Casillas o Xabi Alonso han passat de ser educadíssims i respectuosos a ser uns quinkis; i a Pepe i a Marcelo els hi duen haver fet una lobotomia perquè no és normal.

Un cop més qui va tenir més seny va ser en Pep Guardiola dient una veritat com un temple: al final prendrem mal. I el que més em toca els pebrots és que vaig anar a dormir tan acalorat que no hi va haver manera de conciliar el son i he acabat dormint al sofar, més fresquet. O sigui que, Mourinho, al teu expedient afegeix-hi el mal d'esquena que tindrñe avui...i a mi aiò no se'm fa...amb vostè creu i ratlla!!!!

el tren i la via

M'agrada la música, i, potser inconscientment, algunes de les frases em queden a la memòria i després les puc relacionar amb coses que passen; només així s'explica que trobi relació entre Sopa de Cabra i el futbol.

En una de les cançons del grup (ja no puc posar ex-grup perquè aviat tornaran a trepitjar escenaris) apareix una frase com..."tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via". Suposo que no cal explicació del significat no?: tot canviarà (perquè el tren serà diferent) però hi ha coses que mai canvien (la via serà la mateixa).

Avui comença oficialment la temporada del futbol, de l'opi del poble vaja, d'aquell negoci, distracció, realitat paral·lela per molta gent. Quasi tres mesos després del darrer partit oficial (final de Champions) i després d'un mes que els jugadors tornessin als entrenaments, s'han acabat les provatures i avui comença a jugar-se el primer títol de la temporada: la Supercopa d'Espanya.

Jugadors que han canviat d'equip, nous fitxatges, jugadors que han marxat, nous patrocinadors, nous rics (compte Màlaga), nous pobres (quasi tots menys Barça-Madrid...i de moment Màlaga)...tot canvia; però res canvia, sobretot pel que fa referència als dos equips grans, protagonistes del partit d'avui.

I fou ahir sentint les rodes de premsa dels dos entrenadors que vaig entendre que, en el fons, res canviava. Guardiola amb prudència extrema, lloant sempre l'adversari, dient ja per davant que no importava que ells portessin menys entrenaments amb tot l'equip complert que no pas el Madrid, dient ja per endavant, doncs, que no hi havia excuses pel que pogués passar avui, exigint i autoexigint-se. L'entrenador del Madrid, un tal Mourinho, en canvi, ja va deixar anar alguna perla com, per exemple, que el titol que es començava a jugar avui era el partit més important de l'estiu però el menys important de la temporada.

Però la palma se la va endur la frase que va llençar quan un periodista li va dir si TACTICAMENT el partit darrer al Bernabeu contra el Barça (0-2, semifinal anada Champions) li havia servit per fer alguns canvis de cara a el partit d'avui...va i l'arrogant portuguès (un d'ells, l'altre el coneixen com a CR7) etziba: "vaig aprendre que contra el Barça no puc dir les veritats". Pam!!!! Tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via...i escolta el bocamoll d'en Mou.

les pretemporades

El món evoluciona, l'esport també...però hi ha coses que segueixen existint: les pretemporades, aquell període de l'any esportiu en que l'esportista es prepara fisicament (i també mental) per afrontar amb el màxim de garanties, la temporada que ja comença.

En els esports col·lectius, a més, serveix perquè els nous fitxatges coneguin els companys, les maneres de fer, afavorir la integració de tots plegats i, en definitiva, començar a construir equip. També diu la "història" que acostuma a ser el període de l'any que menys agrada al jugador: periodes relativament llargs fora de casa, molt volum d'entrenaments i amb molta base física, etc. També és veritat que els professionalisme ha crescut molt i ara ni s'acostumen a fer les llargues pallisses físiques que es feien abans (on no tocaven pilota fins passades una o dues setmanes...) i a més l'esportista ja acostuma a venir més preparat ja que no "s'abandona" durant el període vacacional.

Però les pretemporades cal seguir fent-les.

D'acord que hagin canviat però, no n'estarem fent un gra massa? Em vinc a referir a les pretemporades que acostumen a fer els equips grans. Fixem-nos amb el Barça. Comença pretemporada un dilluns i dissabte següent ja està jugant un partit, al cap de 2 dies més l'Audi Cup (2 partits més en dimarts i dimecres) i després ja directament a fer la gira americana. Si ja viatges i partits deixen menys temps per entrenar, els canvis d'horaris, de condicions atmosfèriques (molta calor i humitat allà on estan ara)...fan que no pas un dia sol l'entrenador hagi decidit anular entrenaments. Estic segur que ara que fa uns 17 dies que van començar la pretemporada no arriben a un entrenament diari (mentre que fa uns anys ja portarien la major part del dia amb dobles sessions).

Si després resulta que tenen visites a la Casa Blanca, presentacions de convenis amb oenegés, banys amb dofins en un aquarium...tampoc el jugador descansa el que hauria de descansar (tot i que reconec que en aquest cas es van "turnant" els events socials).

Tot plegat està justificat per fer marqueting, vendre la marca "Barça", projectar-se en mercats emergents...tot el que vulgueu, però com a entrenador, què voleu que us digui, no m'acaba de fer el pes. Els jugadors del Barça estan controlats tan medicament com des d'un punt de vista físic per tant segur que pel seguiment que els fan els auxiliars (mireu qualsevol foto de "familia" d'aquest Barça a la gira i veureu que hi ha més auxiliars que no pas jugadors) s'està tenint present tot això però...

El primer títol de la temporada és a prop (en deu dies) i el rival és un tal Real Madrid...i ningú voldrà perdre aquesta primer oportunitat d'agafar avantatge al rival. Per això, és la millor manera preparar la pretemporada com ho està fent el Barça? Repeteixo que ells tenen les eines de valoració i creuran que si...i si no, una cosa que em calma relativament és que el Real Madrid està fent el mateix, o sigui, que ja veurem qui acaba posant per excusa al final del primer partit el tema de la pretemporada "atípica" que fan.

Cesc, i el conte de mai acabar

Un altre estiu, un altre cop el mateix, que si Cesc vol venir que si el Barça el vol, que si l'Arsenal no el vol deixar anar...doncs bé, ha arribat l'hora que doni la meva opinió que ja fa temps que m'estic mossegant la llengua, jajaja.

Primer, Cesc és un gran jugador i porta allò que els especialistes en diuen l'ADN Barça perquè es va formar a la Masia, és jove i amb ambició per guanyar títols, perquè allà l'Arsenal li ha anat bé per agafar responsabilitat i galons (recordeu que n'és el capità) però títols, ni un. El Barça el vol i ell vol venir, per tant, sembla que tot està sota condemna d'entensa. I més quan el gran gurú Guardiola el vol.

Ara bé, si voleu us dono les raons per les quals un humil aficionat com jo NO el fitxaria. I que són més i més poderoses que les exposades en l'anterior punt. Recordem que és un jugador que ve per, en principi, per ser suplent; això no és cap comentari en contra però només és per contextualitzar la seva arribada, preu que hem de pagar, etc... Cesc no serà una peça que "revolucionarà" l'equip, ara per ara els titulars al mig del camp han de ser Xavi-Iniesta i Busquests-Mascherano (que per cert, l'altre dia quasi m'enganxo en una tertúlia de bar aliena a mi quan uin il·luminat va dir que Xavi i Iniesta ja anaven de capacaiguda) i quan aquests no puguin jugar per alguna cosa després serà el moment de Keita, Thiago, algun més del B que pujarà amb força i Cesc, si acaba venint.

El preu? és el que és, si l'Arsenal no vol baixar del burro hi tenen tot el dret. Si ahir el Madrid va pagar 30 milions per un tal Coientrau (nom de conyac vaja), Cesc val bastant més. També escoltava un dia un aficionat que deia que si al final no l'acabaven fitxant per 2-3 milions de diferència entre el que demanaven uns i oferien els altres n'hi hauria per emprenyar-se...recordo que 2 milions d'euros no és poca cosa, de fet es carreguen totes les seccions no professionals perquè diuen que generen 1.8 milions d'euros de dèficit.

I podria seguir donant raons eh?, però només en diré una més que és la que potser va més a sentiments (i ja sé que en l'esport professional aquests sovint no compten): ara està boig per tornar al Barça...però perquè guanya. Fa anys ell va decidir marxar de la Masia i anar a l'Arsenal, ell va portar el Barça als tribunals per estalviar-se de pagar el canon de formació, ell fa 2-3 anys va renovar fins el 2015 (quan ja es sabia l'interés del Barça) aumentant-li el sou i la clàusula de recisió. A mi, personalment m'agrada que els contractes es compleixin...i lliurament va signar fins el 2015!!!! Si la diferència és de pocs milions podria fer com va fer Mascherano l'any passat: volia jugar al Barça i es va rebaixar el sou per pagar part de la clàusula de recissió...farà Cesc el mateix?

I sobre això d'anar a Londres i no entrenar-se....m'agradaria saber què passaria si algun jugador nostre fes això, no estaríem pas contents no? Doncs el que no vulguis per tu no ho vulguis pels altres. Si ve Cesc em sembla bé, però si no ve tampoc...el Barça està molt per sobre de qualsevol jugador, per molt ADN Barça que tingui (que per cert, Watson i Crick crec que tenien una definició un pèl diferent...us sona allò de la doble hèlix alfa i plegaments beta?...quins records jajajaja).

retallades a can Barça

Caram, quan una de les institucions més importants (i en teoria solvents) del país comença a anunciar retallades serà que la cosa és seriosa. El Barça és, de fet, un club privat i seran els socis (no jo) qui evaluïn la gestió de la junta que dirigeix el club, però com a seguidor culer no me'n podia estar de deixar anar la meva.

No parlaré de la junta i de la seva gestió en aquest quasi un any que duen dirigint el club, tot i que per mi ja l'han vessada algun cop (Fundació Qatar per exemple); avui vull parlar de la decisió que es va pendre ahir: la reducció de pressupost de les seccions i fins i tot la desaparició d'alguna d'elles.

Evidentment el club porta el nom de Futbol Club Barcelona, és doncs, un club esportiu bàsicament de futbol, però també ens hem omplert sovint la boca dient allò de que el Barça és més que un club i ho és, en part, per les seccions. El Barça és de llarg, el club amb més seccions del món, i a les ja conegudes i exitoses del bàsquet, handbol, hoquei,,,hi ha atletisme, hoquei herba, rugby, beisbol, etc... Ara que vivim una època d'èxit espatarrant del futbol tendim a oblidar que sovint, en les llargues travesses pel desert que eren les llargues temporades sense aconseguir cap títol, eren les seccions les que mantenien l'esperit guanyador culer i anaven engruixint any a any, títol a títol, el currículum general del club.

Ara toca estrènyer el cinturó i la decisió presa per la junta significa la reducció paulatina del pressupost de les seccions, fins a assolir, pel que sembla, el 50% del pressupost actual...una barbaritat. Més val que comencem a oblidar-nos de cada any tenir, pel cap baix, mitja dotzena de títols. Fins i tot, a nivell de seccions petites la decisió ha estat encara més dràstica: el hoquei gel no podrà sortir a competir fora de Catalunya (per tant, practicament desapareix), el hoquei herba el mateix, per tant, haurà de renunciar a l'ascens a primera divisió que havia assolit enguany i, per exemple, el beisbol, que està a punt de proclamar-se campió de la lliga espanyola, desapareixerà.

Potser seré demagog però amb el que pagaran per en Cesc (pq molt m'ensumo que tornarem a sentir la cançó de l'enfadós aquest estiu de nou) es paguen totes les reduccions de pressupost de les seccions amb escreix.

Que les seccions "molesten" a alguns dirigents està més clar que l'aigua, però per exemple, els nens del beisbol que vestien amb orgull una samarreta blaugrana no mereixen el mateix respecte, com a mínim, que un suposat culer que va marxar a l'Arsenal d'esquena al club que l'havia format? Es veu que no. En fi, una nova "cagada", per mi, de la junta. Estan fent esforços per deixar de ser més que un club per ser un club més....i m'entristeix.

emotivitat

Ja està, ja tenim aquí la quarta Champions. Avui tot seran anàlisis de la victòria, de la sobrada victòria aconseguida. Jo, com que sóc un simple aficionat no vull fer reflexions purament esportves, d'això ja se n'encarregarà qui en sap, però si que m'agradaria duir quatres cosetes des del punt de vista emotiu.

Sobretot vull parlar dels entrenadors; el fet que un sigui entrenador fa que sovint senti empatia pels que ocupen el mateix càrrec, encara que sigui en un altre esport i, obviament, en un altre nivell.

No és fàcil per un entrenador pair la derrota, i fer-ho insitu. Ahir Fergusson va exercir del que és, de "Sir"; la frase en la roda de premsa on admetia que en tota la seva carrera esportiva mai havia vist un equip així de bo i que mai li havien clavat una pallissa així de gran és un exemple del que ha de ser un entrenador; humil en la victòria però també en la derrota. Algú pensa que hagués estat la mateixa reacció la que hagués tingut un entrenador portuguès mooooolt mediàtic? A què s'hagués pogut enganxar ahir, quan fins i tot el gol del Manchester no hauria d'haver pujat al marcador i un tal València hagués, possiblement, d'haver estat expulsat ni que sigui per reiteració de faltes dures?

A Guardiola, a la roda de premsa, se'l va veure emocionat per les paraules que havia dit el seu col·lega entrenador del Manchester. Sovint els elogis debiliten o bé són avantatgistes (la premsa idolatra Guardiola però a la que el Barça algun dia perdi dos-tres partits seguits els mateixos que ara li tiren floretes li tiraran pals), però quan venen de col·legues de la teva professió són realment recomfortants.

Obviament que Guardiola sense els jugadors que té no faria el que fa, però ell és el primer que ho reconeix. Si tens bones peces al teler segur que la cosa surt més bé, però fer rutllar un equip amb tanta figura és realment difícil, sobretot amb les coses extraesportives. Aquest any en Pep i els seus han patit el que no està escrit per intentar gestionar tot el que arribava des de fora per fer desestabilitzar l'equip; i han aconseguit com mai unir esforços i fer que cada un dels jugadors, per sobre de personalismes, hagin lluitat pel bé comú.

Ahir se'l veia també emocionat agraïnt al gran capità, Carles Puyol, el gest que va tenir ahir en deixar que fos Abidal qui aixequés la copa. Hi ha un detall, a més, que demostra que Puyol ho fa de tot cor, i és que lluny de quedar-se al costat d'Abidal per sortir a la foto en el moment de la recollida i alçada del trofeu, en Carles es retira en una segona fila...brutal. I més en un dia com ahir, en el que pensava a jugar de titular i només va participar en els darrers 5 minuts...però ell sap que l'èxit no es forja el dia de la final, sinó en el treball del dia a dia.

Entenc que als que no els agrada l'esport em considerin un exagerat, però realment se'n poden extreure conclusions tan últils del que fa el Barça, i, sobretot, de com ho fa.

Gràcies nois per deixar-nos participar d'un somni així.

records d'Eurolliga

Aquest cap de setmana els aficionats del bàsquet estem d'enhorabona, Barcelona està vivint la fase final, la "final four", de la millor competició per clubs que hi ha, l'Eurolliga. Els quatre millors equips del continent d'enguany (Maccabi, Panathinaikos, Montepaschi i Real Madrid) estan dirimint qui serà el rei d'Europa, de fet, després de les semifinals de divendres entre grecs i israelians estarà la cosa.

Des d'inici de la temporada semblava clar que els tres primers estarien a la fase final, i potser el "sorprenent" ha estat el Real Madrid però si quan es van fer les eliminatòries els "merengues" es van guanyar l'oportunitat de ser aquí ho hem d'acceptar (ufffffffff, menys mal però que van perdre en semifinals eh?). Per molts analistes, aficionats, etc, l Olympiakos i el Barça, per plantilla, pressupost i demés, haurien d'estar aquí. Però l'esport és l'esport.

Fa 8 anys, el 2003, Barcelona ja va viure una final four a casa, amb un resultat moltr més positiu pels culés...conquerir la seva primera Eurolliga!!! Després de multitud d'intents frustrats (els aficionats recordareu les finals amb Jugoplastika de Split, la del tap il·legal de Vrankovic a Montero a París, etc...), el 2003, a casa, amb Pesic a la banqueta i amb jugadors a la pista com Bodiroga, Fucka, Navarro, Jasikevicius, De la Fuente... es va assolir la fita. I jo ho vaig veure en directe.

Doncs si, un servidor aleshores va disposar d'una entrada per anar a veure la Final Four Barcelona 2003. En aquella època un anava a tots els clínics haguts i per haver, a totes les xerrades que es feien pels entrenadors, per d'aquesta manera anar formant-me en aquest món (de fet, aquell estiu estaria a Màlaga obtenint la titulació d'entrenador superior). L'Associació Catalana d'Entrenadors tenia una sèrie d'entrades reservades i mira, ves per on, vaig poder disposar-ne d'una. En aquell temps anàvem sovint en Dejan, en Gaspar i jo mateix. Érem uns malalts d'això. Si algú dels tres no podia anar a un clínic ens passàvem la informació del que havien dit l'endemà mateix. Potser pel nostre esforç (i per la punta de sort que s'ha de tenir) els tres hem pogut tastar la mel del bàsquet professional, a l'ACB en Dejan i en Gaspar i a Lliga Femenina un servidor.

M'enrecordo d'aquell cap de setmana de maig del 2003 molt bé. Divendres i dissabte matí hi havia uns clínics de força nivell a "el Picadero", després a la tarda hi havia, divendres i diumenge, la pròpia Final Four al Sant Jordi. Què fer dissabte tarda i diumenge matí? fàcil., veure bàsquet, i és que a la pista annexa al Palau Sant Jordi s'hi celebrava una competició de juniors amb 8 dels millors equips d'Europa. M'enrecordo de la intensitat d'aquells dies, de com els somnis de futur en el món del bàsquet es barrejaven amb les ganes, com a culé, que el Barça aixequés la copa de guanyador. Les ganes d'aprendre d'aquells mestres que movien i gestionaven les peces (jugadors de bàsquet) eren il·limitades; Pesic, Messina, Ivkovic, Ataman; quatre mestres, quatre estils...i un servidor a la grada xalant...quin gran cap de setmana.

quan no trobes l'hora d'anar a dormir

Això és el que em passa avui (dic avui malgrat ser dijous ja, perquè són quasi quarts de dues de la matinada), no trobo l'hora d'anar a dormir. Per què? Home, m'ofèn que em feu aquesta pregunta. Si he aguantat "Punto i pelota" i coses similars quan els culés estàvem fotuts què no faré avui després del que s'ha viscut al Camp Nou?

Ara mateix, 1:29h, està apareguent per la tele un dels personatges més funestos del periodisme esportiu, en Tomás Roncero...té la mirada desencaixada, ho sento, estic gaudint. Seré mala persona? No ho sé, però m'està agradant.

Ara bé, us soc sincer, no només estic mirant la tele i escrivint el post, estic aprofitant per cuinar!!!! Si si, el temps és or jajaja. Mentre escric aquestes linies tinc unes fantàstiques hamburgueses fent-se al vapor, així com he fet unes quantes hamburgueses més (de pollastre unes i de vedella les altres), petxugues de pollastre, salsitxes, etc... un que es cuida. Un dia parlarem de la dieta que estic fent, molt de moda per cert.

Ahhh, i esperant que el rentaplats estigui de rentar, que ara ja els ulls comencen a notar les hores que un porta dempeus.

M'agrada els post-partits, m'agrada veure com l'esport (però sobretot el futbol) aixeca passions irracionals. Com la gent pot perdre els papers d'aquesta manera? Com el que ahir era blanc avui és negre? i els grisos? no hi ha matisos? es veu que no.

En fi, un servidor, amb el vostre permís, se n'anirà a dormir. El rentaplats ha acabat el programa, la llet (desnatada) amb cola-cao també s'ha acabat i la bateria del portàtil (i la meva pròpia) s'està esgotant i necessita recarregar-se. Demà serà un altre dia. Ahhh, i no m'oblido, les hamburgueses també s'han acabat de coure.

trempera

No parlo pas de sexe eh? Hi ha coses que són massa íntimes per compartir-ho amb vosaltres, però de tremperes n'hi ha de molts tipus i ahir al vespre en vaig tenir una.

A hores d'ara ja deveu estar suposant que parlo d'en Pep Guardiola i de la seva roda de premsa. Vaig començar a sentir la roda de premsa en directe a la radio mentre aparcava el cotxe i la meva sensació a ser la de punt d'inflexió, la d'alliberament per moltes dels culés (per no dir tots) però sobretot pel propi Guardiola que, m'imagino, estava desitjant deixar anar tot el que ha hagut d'aguantar durant tot l'any. Obviament les xarxes socials van començar a anar plenes de gent a favor i algú en contra (obviament, entre les "meves amistats virtuals" hi ha més culés que merengons), i tant va ser les ganes que em van donar d'escoltar més i més que a la nit vaig fer zapping entre "Punto i Pelota" d'Intereconomia i "Futboleros" de Marca TV...i el més important de tot, vaig sobreviure a tanta dosi...sovint lental.

Com a entrenador que sóc sempre he pensat que la psicologia té un pes molt important en la consecució dels objectius. Imagineu-vos el que haurà passat pel cap dels jugadors sabent que el seu entrenador, aquell a qui admiren i segueixen, ha fet un pas endavant per defensar la institució, l'estil de joc, la filosofia.... Alguns creuen que ara Guardiola ha entrat al joc de Mourinho, jo no ho crec pas. Estic segur que Guardiola seguirà essent el paio intel·ligent, respectuós i moderat; de fet, ahir, amb tot el que va dir, no va perdre ni per un instant les formes.

Les tragaderes d'en Pep, i de tothom, no són infinites. I per què va saltar ahir i no 6 mesos abans? Perquè ahir Mourinho va parlar directament d'ell, dient el seu nom. Sempre, quan els periodistes burxaven perquè el de Santpedor explotés recordant-li les referències a ell o al seu club que feia en Mourinho, ell responia que si l'entrenador portuguès no havia dit el seu nom o el nom d'algun jugador ell no tenia res a dir. Però ahir Mourinho va atacar directament l'entrenador anomenant-lo pel seu nom.

Avui és un d'aquells posts que tindria ganes que s'allargués i allargués, un altre dia potser hi tornaré, sobretot per parlar d'estratègies psicològiques en l'esport (cosa que m'encanta). I potser per parlar d'en LLach que també m'encanta (quina pujada d'adrenalina quan acaba la roda de premsa citant frases de la cançó "País Petit" del geni de Verges). Això si, tinc una gran crítica a en Pep Guardiola: com  ja vaig escriure al twitter ahir a la nit, des de la roda de premsa d'ahir, el llibre "Paraula de Pep" que em va regalar la dona per Sant Jordi ha quedat desfassat. Per qui no ho sàpiga aquell llibre és un recull de frases que en Pep ha dit en roda de premsa i que confereixen totes juntes la filosofia de can Barça...faltarà l'èpíleg d'ahir.

Ja tinc ganes que siguin les 20:45h!!!

avui si

Avui ja toca; després de que hagi fet pòsit la decepció ja és hora d'afrontar la realitat. El Barça va perdre la final de la Copa del Rei davant l'etern (cada cop més) rival: el Real Madrid.

Del partit es podrien fer moltes lectures, però d'això ja se'n van encarregar els diaris esportius i els analistes entesos. Del perquè Mourinho va guanyar la partida al Barça a la primera part, de com és que a la segona el Barça (i el Madrid) van tornar a semblar els de dissabte passat, de si en Villa no és el que era, etc etc... de tot això ja se n'ha parlat. Com a optimista de mena que sóc prefereixo parlar-vos d'alguns detallets post-partit que fan que sigui optimista davant el futur proper (i això passa per la semifinal de la Champions la setmana vinent). Són aquests:

a) sents a Mourinho i a Flo Pérez després del partit i parlen del "jo" (que si "es el títol que em faltava", que si "és el quart títol que guanyo de cop als 4 països que he entrenat"...), la força del Barça i d'en Pep Guardiola sempre ha estat el "nosaltres", l'equip. I un equip a la llarga sempre és millor que la individualitat.

b) la cara d'en Pep (i de la majoria de jugadors) a la gespa veient com els altres recollien la copa em va semblar de "feu feu que ja tinc en ment el que us faré la setmana vinent"...i el curiós és que això, que és tan subjectiu, vaig sentir un parell de periodistes ahir que també havien tingut la mateixa sensació.

c) la caverna mediàtica ja ha pedut l'oremus. Aquests dies he sentit/llegit des de que s'ha acabat un cicle al Barça, de que Mourinho ha trobat l'antídot pel Barça, de que la prepotència culer s'ha pagat...tot això és benzina, força, ànims per a un equip que ha fet i vol seguir fent història.

d) els twiters post-final dels jugadors del Barça tots tenien dos denominadors comuns: demanar excuses a l'afició i dir que s'aixecarien de la decepció...la motivació de cares a la setmana seguent està clara.

e) i els atacs personals que estan rebent determinats jugadors del Barça (en especial Piqué, Xavi, Villa, Busquets...) per part de la premsa i dels seus "companys" de selecció faran que encara hi hagi un plus de motivació/revenja més.

f) ja vau veure com va quedar la copa d'esmicolada sota l'autobús per la gran actuació de l'il·luminat Sergio Ramos; hi ha dues teories al respecte: o que el Madrid no està acostumat a les copes (i per tant, perquè donar-los-en més?) o bé que la copa es a suicidar per no estar en mans de qui volia...escolliu la que volgueu.

Avui és el Dia Mundial de la Terra, un dia que es va instaurar perquè tots tinguem consciència de les problemàtiques que afecten el nostre planeta (superpoblació, contaminació, pèrdua de biodiversitat, etc...); ja sé que no tes res a veure amb el post d'avui però és només per fer veure que el que va passar abans d'ahir, en el fons, va ser un partit de futbol...hi ha coses més importants en la vida...(i més si en el partit has perdut jajajaja).

la que ens ve a sobre

i no és maco això? els aficionats al bon futbol d'arreu esperen amb candaletes que arribi el dia del clàssic, el dia del Madrid-Barça o del Barça-Madrid...i ara va i ho fa en quadriplicat!!!!. Avui dia 16 en Lliga, el dimecres 20 final de Copa del Rei, el 27 anada de semifinals de Champions i el 3 tornada.

Els aficionats al Barça o a l'esport en general hauran llegit multituts d'escrits parlant d'aquest seguit de partits, per tant, quasi ja està tot dit. Només m'agradaria ressaltar un parell de coses de les que he sentit i que no estic massa d'acord, o que, com  a mínim les veig diferent.

Primer de tot, aquests partits no es poden comparar amb un play-off com alguns han fet, només per la raó de que siguin una sèrie de partits seguits. A veure, si que són 4 partits quasi consecutius (hi ha un Barça-Osasuna i un València-Madrid de lliga pel mig) però són competicions diferents: el segon partit, per exemple, guanyant-lo et dona un títol, la Copa del Rei.

Segon, pels jugadors un clàssic és sempre un partit que tenen marcat al calendari. Quan avui els jugadors saltin al camp no estaran pensant en els següents partits; a ells no els val això que han dit molts aficionats i tertulians durant aquests dies en quant a que el partit d'avui no era important. Un Clàssic sempre és important, hi ha molta gent pendent d'aquest tipus de partits, per tant, quan els jugadors avui saltin al camp no tingueu cap dubte que s'hi deixaran la pell per guanyar.

Tercer, per mi, el Barça surt amb avantatge. Compte, jo sóc el tiu més prudent del món parlant d'esport, però dic això de l'avantatge per la manera d'enfocar la sèrie de partits. Guardiola diu que jugar aquests partits és una sort i que són uns privilegiats; en canvi en el vestuari blanc parteixen com a víctimes, tant que ahir fins i tot no va sortir a la roda de premsa (bé, va sortir però no va dir ni una paraula provocant la plantada dels periodistes, molts d'ells vinguts de l'estranger expressament pels Clàssics). A nivell de vestidor, al Madrid, segueixen el camí marcat pel seu tècnic (ahir Aberloa, un paio que mai té cap paraula fora de to, va escriure al twitter que el Madrid feia bé no claudicant davant del xantatge....quin xantatge?) en canvi el vestuari del Barça està content, encara la sèrie amb il·lusió i amb la bona noticia de que Puyol entra en una convocatòria després de tres mesos i que Abidal els acompanya al viatge a Madrid.

No tinc cap dubte, mirant-ho com a entrenador, en quin vestuari voldria estar: en l'esport poden passar moltes coses, això si, però si hagués de fer una quiniela per avui hi posaria un 2, sense dubte.

bocamoll

Ahir sentia, mentre rentava els plats, al "Tu diràs" de RAC1 com en Joan Maria Pou deia que avui (per ahir) era un dia difícil pels culés bàsicament per dos motius: per l'eliminació del Barça de bàsquet de l'Eurolliga (recordem que això implica que no serà present a la Final Four que s'organitza a Barcelona, al Sant Jordi) i per l'actuació desafortunada del President.

Doncs si, el bo d'en Rosell la va ben espifiar ahir al matí. L'home tranquil, aquell que no fa declaracions, que amb prou feines concedeix rodes de premsa, aquell al que li reclamàvem a vegades que sortís a la palestra quan des de Madrid s'atacava el Barça, el mateix de tots aquests episodis és el que ahir es va envalentonar i apa, bagenada al canto.

Per qui no ho sentís, resulta que el president del Barça estava en un acte de presentació d'una campanya de recollida d'aliments pel Banc d'Aliments i, en una mena de porra, havia de pronosticar el resultat de la final de la Copa del Rei de futbol entre el club que ell presideix i l'etern rival... doncs ni "corto ni perezoso" etziba un "5-0" i hi afegeix "per no perdre la costum". Patapam.

Ahir enb Guardiola i els jugadors devien estar emprenyats com una mona. Porten temps i temps mostrant una altra manera de dir les coses, respectant el rival, sense paraules altives ni malsonants, fent gala d'una humilitat no comú en el món de l'esport professional...i mira, tot per terra per culpa del seu presi.
No ens queixem ara del que diguin des de Madrid, ara posaran el club a "caldo" perquè el seu màxim representant ho ha facilitat...o no faríem el mateix si qui digués això (en sentit contrari, obvi) fos en Florentino? Hem donat carnassa als voltors de la Caverna mediàtica, per tant, ara muts i a la gàbia, i això si, a creuar els dits perquè el 20 d'abril en Rosell no es converteixi en el nou icono del "bocamollisme" com ja van ser Vicente Boluda ("el partido contra el Liverpool será un chorreo"), José Mª del Nido ("no comeremos a los leones" en la final de Copa del Rei contra el Bilbao) o Sergio Ramos("a estos del Olimpic les metemos 4 como mínimo" i van acabar els blancs eliminats).

Ja ho diuen que "tothom és amo del seu silenci i esclau de les seves paraules"... doncs Sandro, t'has ben "autoesclavitzat"...aixòs si, tant de bo els teus desitjos es compleixin!!!

coherència

Sóc culé, no me n'he amagat mai i menys ara que les coses ens van tant bé a tots els nivells. També sóc entrenador de bàsquet i, en l'esport, com en tot a la vida, miro de fugir de fanatismes i intento analitzar les coses amb certa equanimitat.

De fet, quan vaig començar la meva carrera d'entrenador una de les coses que em costava més era mirar-me els partits fredament, sense que l'estat d'ànim momentani em pogués influir en la presa de decisions. No sé si amb els temps ho he anat conseguint, però com a mínim estic sobre el camí per fer-ho.

Com a entrenador de bàsquettambé he mirat de fugir sempre de culpar de les errades meves o dels equips que he entrenat a factors externs, trobo que la millora d'un mateix està en l'autocrítica constructiva i no en trobar en d'altres justificacions per les pròpies errades. Culpar a un àrbitre de la derrota significa que el teu equip (i un mateix) ho ha fet tot perfecte i que per tant la derrota no pot ser aplicable a tu i als teus (passa mai això?).

Ara els amants del bàsquet estem vivint uns moments d'enhorabona. Cada dos dies tenim 4 partits de bàsquet fantàstics, els quarts de final de l'Eurolliga. En una eliminatòria s'enfronta el meu equip (sóc culé) més potser el meu segon equip a Europa, el Panathinaikos on l'entrenador hi té molt a veure en les simpaties que sento pel PAO. Tres partits fantàstics, decidits tots ells per pocs punts, tant pocs que en l'últim llançament de cada partit hi ha hagut l'opció de capgirar el resultat.

Vagi per endavant que la feina d'en Xavi Pascual al capdavant de la banqueta del Barça em sembla espectacular; no és fàcil gestionar una plantilla amb tants egos, amb tantes primeres espases i més arribant sense experiència prèvia en portar un equip ACB com a primer entrenador. Sóc dels que no creia massa en ell en un principi (jo era dels que apostava per l'arribada de Messina), però el temps en aquest cas m'ha tret la raó. Hi ha gent que pot dir, per treure-li mèrits, que amb una plantilla amb grans jugadors és molt fàcil guanyar...doncs si i no, pot ser fàcil perquè la qualitat hi és però tots els jugadors acostumen a ser uns egoïstes i acceptar que en la majoria dels partits no passin de 20 minuts jugats quan en d'altres equips voltarien els 30 i escaig us asseguro que no és senzill.

Però fa uns dies que vaig sentir una entrevista seva on ja vaig començar a veure el risc de l'auto-elogi, dient que el seu equip estava més fort que mai i deixant entreveure que l'arribada a la Final Four del Sant Jordi seria una cosa senzilla...doncs apa, Panathinaikos al davant i primer match-ball dijous vinent, com es perdi en pista dels grecs la final que es juga a Barcelona s'haurà de veure des de la grada. La humilitat no s'ha de perdre mai i menys jugant a màxim nivell europeu, on tots els equips són realment bons.

Em va doldre també com l'autocrítica després de la derrota en el segon partit al Palau va ser: criticar els àrbitres!!!. I el problema és que no només en calent (es podria arribar a justificar) sinó que dies després, fins i tot a peus d'agafar l'avio per anar a Atenes va tornar a dir el mateix. I aquí és on vull fotre una mica de pals a l'opinió pública en general i als periodistes en particular: ens hem carregat (amb raó, sigui de pas) a en Mourinho per les queixes arbitrals, però en canvi quan ho fa un entrenador nostre el recolzem...on ets coherència?

I perdoneu que us digui però la pèrdua de pilota d'en Navarro a l'últim minut d'ahir + el triple que Sato llença totalment alliberat + la mala decisió d'Anderson en buscar una penetració en lloc d'un triple quan queden 2 segons i perds de 3, etc (per dir només algunes situacions) no són pas culpa dels àrbitres, o potser si?

més que un club

Aquests dies el FC Barcelona sembla que sigui objecte de conspiracions, maleficis, etc..., a vegades per interessos aliens però buscant l'objectiu de desestabilitzar el club (COPE, dopatge, arbitratges...) i d'altres, com el cas que m'ocupa en aquest post, per pura i crua mala sort.

Fa escassament 3 dies a l'Eric Abidal, jugador francès del Barça, se li detectava un tumor al fetge, i ahir a la tarda, pràcticament 48 hores després, ja se l'operava.

Ser del Barça, formar part d'una entitat que és més que un club també té aquests avantatges, bàsicament dos. Primer, a nivell de detecció. Per estar en el món professional, els jugadors continuament estan passant controls rutinaris, i va ser en un d'aquests en el que es va trobar l'anomalia. El jugador no tenia cap símptoma (i si no recordeu els futboleros com estava jugant el paio) però en un d'aquests múltiples controls que han de passar es va veure que alguna cosa no anava bé.

L'altra gran avantatge és, obviament, a nivell de tractament. En principi l'operació havia de ser en temps récord, avui divendres, però fins i tot això s'ha avançat i l'operació va ser ahir. No vull pas comparar amb el temps que un ciutadà anònim ha d'esperar que hi hagi lloc a quirofan.

Total, que entre que es va detectar molt aviat, en l'estadi inicial, i que l'operació es va fer enseguida, tot portava a l'èxit en la intervenció, i sembla que així va ser. D'això és del que ens n'hem d'alegrar. Perquè el fet que l'Abidal no sigui un ciutadà anònim també ha fet que tots els seguidors culers i de l'esport en general sentissin, per un moment, que l'Abidal era parent seu. I això fa que se'n puguin extreure conclusions positives. Quan un famós té una malaltia d'aquestes es pot aprofitar per fer pedagogia i, per exemple, conscienciar de fer-se regularment "chequeos" (com seria en català?), qui sap la dels tumors que s'extirparien a temps si féssim això.

els bons entrenadors

Els bons entrenadors són els que treballen sempre pensant en el demà, la glòria d'un dia pot ser el fracàs en el dia següent...i, una frase que m'encanta: "l'elogi debilita".

Els bons entrenadors intenten fer cultura de l'esport; han d'intentar crear models i ser, ells mateixos, models també. Hi ha molta gent que s'emmiralla en l'esport professional i de fet, ja que els esportistes professionals són, en gairebé tot, uns privilegiats, haurien de ser responsables d'aquesta "funció" en certa part educativa que tenen.

Un bon entrenador ha de ser autocrític, ha de buscar l'excel·lència, ha de ser incansable en la recerca de la millora.

Això i moltes coses més ha de ser un bon entrenador.

Jo, com a entrenador que sóc, tinc una mena de fixació en fixar-me en els entrenadors, en el bo i en el dolent. Suposo que és defecte professional. Acostumo a tenir la meva pròpia opinió (en la majoria dels casos externa perquè no els conec personalment) de cada un d'ells, de com es comporten, de com parlen, etc... Puc coincidir o no amb la majoria. Obviament coincideixo amb tothom amb el tema Guardiola, però, per exemple, a mi en Messina (ex-entrenador de bàsquet del Real Madrid) m'agrada; coincideixo amb la majoria en el tema de Mourinho però no amb l'Ivanovic al que considero un molt bon entrenador. I així podríem anar posant exemples i exemples.

Ahir se'm van esvair els dubtes sobre un entrenador al que la majoria de la gent tenia per un gran "gentleman"; l'entrenador de l'Arsenal, l'Arsene Wenger. Com pot un entrenador, després de que el seu equip no hagi xutat ni una sola vegada a la porteria contrària, culpar a l'àrbitre de la derrota? La roda de premsa posterior al partit d'ahir va ser antològica; de llibre, de manual, de com no ha de ser una roda de premsa d'un bon entrenador (repasseu els punts del principi del post). Va tenir la barra de dir que si l'àrbitre no hagués expulsat el seu jugador haurien guanyat el partit.

Per altra banda, en Pep; interpel·lat davant la reacció del seu col·lega de banquetes va etzibar un "té raó, si ell fa aquesta lectura de partit està en el seu dret de fer-la; a nosaltres allà ens van passar moltes coses i vam estar al dia següent repassant el partit per veure on podíem millorar". La putada per en Pep és que, de tantes vegades que s'ha de mossegar la llengua per no dir el que realment pensa li acaba sortint la mala llet per la columna...crec que haurà de denunciar a Mourinho, Wengner (i d'altres que vindran per pura enveja del de Santpedor) com a causants de la seva hèrnia.

autocrítica i humilitat

Vet aquí dos valors que, massa sovint, s'obliden en una vida tan competitiva com la que estem vivint; i més, clar està, en l'esport professional (la màxima expressió de la competitivitat). Si parlem de la nit i el dia en aquest aspecte, si parlem de dos extrems que reencarnen posicions totalment contràries parlaríem, clar està, d'en Guardiola i en Mourinho.

Aquest post es podria escriure segurament després de cada jornada de lliga però ahir es que van haver-hi diferents circumstàncies que el feien un tema ideal per l'escrit d'avui.

Cas del Barça; l'equip culé es presenta a jugar a Mallorca amb quatre baixes molt importants en el seu equip teòric titular: Xavi, Valdés, Puyol i Alves. Durant tota la setmana Guardiola reitera que té confiança en tots els jugadors de la plantilla i qui surti a suplir les baixes ho farà igual de bé i que, en cap cas, l'absència dels quatre lesionats serviria d'excusa per si l'equip perdia en un desplaçament a Mallorca que, vist les actuacions de l'equip balear com a local, no era pas precisament senzill.

Resultat: victòria del Barça 0-3 i en Pep que, en sala de premsa, fa equilibri entre tirar floretes al seu equip i també fer certa autocrítica en el sentit de que als seus homes els va costar molt entrar al partit.

Cas del Madrid; visita a La Corunya. L'equip ve de fer un bon resultat a fora en Champions (empat a 1 a camp de l'Olimpic de Lió). Per escalfar la jornada de lliga diu que el Barça es veu beneficiat pels horaris. El Madrid no fa un mal partit però acaba sense poder marcar cap gol, coses del futbol; Mourinho marxa del camp sense saludar ni a Lotina (entrenador rival) ni a l'àrbitre i en roda de premsa carrega de nou pel fet que l'hagin obligat a jugar en dissabte (va tenir Champions, si, però va ser dimarts eh?) i que qui fa els horaris ja sap ben bé a qui ha d'afavorir, en clara referència, de nou, al Barça.

D'autocrítica? 0 de 0. Humilitat? no apareix aquesta paraula al diccionari de Mourinho (de fet va dir que Deu pensaria d'ell que és collonut). Amb actituds com la d'aquest senyor, gran entrenador, no dic que no, s'entén com el Barça (i el seu entrenador) malgrat sigui tan superior als rivals, malgrat els intenti guanyar per 5-0 millor que 3-0, etc.. acaba sent més estimat i respectat que el Real Madrid i entrenador.

Ah, i dues cosetes sobre el tema d'horaris perquè Mourinho comenci a pensar-se una nova excusa. Primer, el Barça juga dimecres contra el València a les 22h i el Madrid el dijous (un dia més per descansar no?); i segon, el Barça de bàsquet juga dijous vespre (nit amb canvi horari) a Israel, guanya a la pròrroga, divendres viatja a Barcelona i ahir dissabte a les 6 de loa tarda té un partit contra un dels 3 millors equips de la Lliga (el Caja Laboral de Vitòria)...i ejem...guanya de 23...com deia aquell, "no hase falta disir nada más".

l'histrionisme culé

Un cop més queda demostrat que cada persona és un món i, dit sigui, un món complexe i canviant. Ahir el Barça va jugar l'anada dels vuitens de final de la Xampions (sé que no s'escriu així, però em venia de gust fer-ho) al camp de l'Arsenal, un dels grans d'Europa. El resultat, ja el sabeu, 2-1 pels gunners i ara tocarà remuntar el 8 de març al Camp Nou.

Per qüestions d'horari la "prèvia" l'escolto a la radio tot pujant a Roses. Els periodistes (escolto RAC1) són moderadament optimistes, exposen els seus motius i els hi compro, hi estic força d'acord; el que és bo, però, és escoltar els missatges (via SMS, via twitter, via facebok) que l'audiència els fa arribar. Si haguéssim de classificar-los diríem que un 50% són moderadament optimistes, un 45% exageradament optimistes/inconscients, són de l'estil: "els n'hi fotarem 5", "no passaran de mig camp"... i sempre hi ha un 5% (potser menys però és per quadrar numeros) que són pessimistes de mena, dels que es posen la tirita abans de fer-se el tall, dels que ja patien perquè jugava Maxwell, com si aquest noi fos el primer partit que juga.

I que passa al final del partit? Doncs que vist com han anat les coses, els moderadament optimistes segueixen sent-ho i creuen que el 8 de març això es pot aixecar, els exageradament optimistes/inconscients acostumen a canviar el sentit del seu discurs 180º i creure que el Barça comença a estar en crisi, que l'empat a Gijón ja era un avís, que menys mal que els de l'Arsenal van fallar (com si els del Barça no ho haguessin fet), que quin paquet és en Maxwell, que si en Piqué des que va amb la colombiana ja no és el que era (aquí pot haver-hi alguna cosa d'enveja sana)... i els pessimistes de mena acostumen a començar la reflexió amb "ja us ho deia jo".

En fi, que en un món complex com és el culé hi ha d'haver de tot, i en dies com ahir surten tots a escena. Als que no saben a quin grup pertànyer els aconsellaria que fossin dels moderadament optimistes, l'equilibri és una qualitat que va bé en la vida, i l'optimisme ni us ho dic!!! Quines ganes de patir essent dels altres dos grups no?