un dia malalt

A veure, suposo que per posar-se malalt mai hi ha un bon dia, però clar, segur que el millor dia no és quan estàs de vacances. Diumenge al vespre, de cop i volta, quan acabàvem de donar el sopar als nens em vaig començar a sentir marejat. El mareig era fort, de fet, vaig decidir anar-me a estirar al llit a mitja exhibició de bàsquet de la selecció espanyola contra Lituània, per tant, qui em coneix sabrà que "cuento" no estava fent perquè per perdre'm un bon partit de bàsquet...

Allà es va acabar el diumenge per mi, no vaig tenir pas esma per aixecar-me a sopar (una altra prova de que la cosa era seriosa perquè per perdre'm un àpat...). Fa un parell d'anys ja m'havia passat una cosa semblant i la solució va ser...vomitar. Creia que aquest cop seria el mateix, però i mira que ho vaig intentar, no hi va haver manera.

Matí de dilluns, un que intenta aixecar-se i res, dura uns segons perquè tot comença a donar voltes. Pels malpensats dir que en totes les vacances només he begut 3 gots de sangria, per tant, no seria pas culpa de l'alcohol el que em passava. Era alguna cosa més aviat estomacal. El meu esmorzar va ser un iogurt líquid, d'aquells petits que tenim pels nanos...i ni això em vaig poder acabar.

Com que la meva dona va sortir amb els nens per anar a fer la compra (i comprar pomes que això sempre diuen que va bé)  va aprofitar per anar al CAP i preguntar si algun metge podia passar per casa; vist l'estat meu no em veia pas amb cor de conduir ni anar passejant fins a l'altra punta de Sort perquè el metge em veiés. No hi va haver opció, degut a les retallades (o a les vacances) només hi ha un metge per torn i no podia pas passar-me a veure (hi hauria d'anar jo a les 17:30h).

Vaig poder fer una bona de dormida de 12 a 15h i...miracle, em vaig aixecar després sense tant de mareig, un mal de cap que m'estavellava la closa, això si, però de mareig quasi ni rastre. Aprofitant que a casa tots van anar a fer migdiada em vaig fer una mica de dinar que feia quasi 24 hores que no menjava res sòlid: un parell de llesques de pa de motllo amb pernil dolç + una poma + un iogurt va ser el meu menú.

A la tarda cap al metge, diagnòstic: alguna cosa vírica, descansa i fes dieta. Vaig fer-li cas ahir vespre: arròs bullit + pernil dolç + iogurt. Avui ja estic millor, només un mal de cap prou insistent però amb això un hi pot conviure (i sempre ens quedaran els ibuprofens). Ara bé, fa ràbia que de set dies que tinc de vacances un me'l passi al llit, però bé, les coses venen quan venen, i avui a recuperar el temps perdut, Andorra ens espera.

dormir poc

Fa de mal dir el número d'hores que un hauria de dormir. Tota la vida s'havia dit que un mínim de 8 hores seria el més saludable, tot i que últimament han sortit estudis que diuen que amb 7 hores l'organisme pot funcionar perfectament. Crec, però, que com moltes coses a la vida, cada persona un món i pot haver-hi gent que necessiti més hores i d'altres que en dormiran 5 o 5 i mitja i a l'endemà rendiran igual.

Personalment mai he estat de dormir massa. Home, sempre hi ha un límit, però si he dormit unes 5 hores ja em dono per satisfet, tot i que miro de dormir-ne unes 6 i mitja o 7. Suposo que podríem dir que de la necessitat n'he fet un hàbit i que tenir uns fills que dormen poc fa que de retruc un s'hagi acostumat a no dormir massa hores tampoc.

Bé és cert que, segons el meu punt de vista, tenim un cos que s'adapta a qualsevol cosa, i n'estic segur que el meu cos, en certa manera, ha estat capaç d'adaptar-se a les poques hores de son. Dormiré només 6 hores, i encara, partides (no d'un "tirón") però el meu cos haurà descansat l'equivalent a 7 o 8 hores. I això reconec que és una sort.

Si algú llegeix això i pateix insomni espero no és molesti, simplement us explico el meu cas. Entenc que ha de ser molt fotut voler dormir i no poder. Alguna nit, molt de tant en tant, m'ha passat això de voler dormir i no poder, només mirant el rellotge amb l'angoixa de que encara no he clucat ull, i entenc que és fotut per qui li passi sovint.

Tornant al que dèiem d'adaptació, quan era més jove (molt més jove) si per alguna cosa em despertava a la matinada normalment ja no podia dormir més, feia voltes i voltes al llit per acabar-me aixecant; ara, en canvi, si els nens s'han despertat a les 6 i 10 (i tornen a dormir després)  i el meu despertador està a les 6:30h (que és el que està posat els dies feiners) sóc capaç d'estirar-me i dormir els 10 minuts de rigor que falten.

M'agrada aixecar-me aviat, fer-me un suc de taronja-pomelo-llimona en dejú, encendre l'ordinador i la nespresso, i esciure el bloc; si després em dona temps abans de les 8 o llegeixo una mica o miro d'estudiar una mica d'anglès (tot i que per això últim sempre trobo una excusa o altra per no posar-m'hi al 100%). Normalment durant aquesta estona, si no abans, els nens s'hauran despertat, près el biberó amb llet, etc... A les 8 s'aixecarà la dona i apa, a començar la rutina.

Com veieu no em queixo per dormir poc, de fet, en certa manera, ho faig perquè vull (sóc molt actiu, potser massa) i més si com avui el fet de dormir poc ha estat fruit que ahir vaig tenir un sopar amb amics que fèia molt que no veia, en un local que fèia molt temps que no anava (el Zampanzar...en un post d'octubre en teniu una referència), i és que malgrat després havia de pujar de Girona a Roses amb cotxe m'ho vaig passar tant bé que el rellotge va volar. Però no passa res, com es diu en aquests casos "qui és prou gran per sortir ha de ser prou gran per rendir a l'endemà".