metges voluntaris

No cal que us digui que el que està passant amb la sanitat en aquest país com a conseqüència del que tots anomenem retallades és prou greu. Retallades necessàries? segurament, no sóc economista però tampoc tan babau ni il·lús com pensar que no cal fer alguna cosa per arranjar la situació.

La sanitat és la partida que s'endú més pressupost i, per tant, la més deficitària; així doncs s'hi ha de posar mà d'alguna manera (un incís, per quan el copagament?). També, però, és la més sensible ja que estem tocant el més important per a una persona: la salut.

No vull pas entrar en les retallades en si sinó en úna de les sol·lucions que algú ha pensat. Sigui pel codi deontològic que regeix la professió de metge o per alguna altra raó que se m'escapa els metges són de les persones, dins els oficis, més altruistes que hi ha. Obviament que algú ara em dirà que això no és així, que coneix algun metge que tal i qual...bé, és igual, és una opinió personal.

Ahir a la radio vaig sentir un dels cirurgians (crec que era de l'Hospital de Bellvitge però no n'estic massa segur) especialitzat en les operacions relacionades amb els càncers. Feia frapar el que deia, o aquesta sensació vaig tenir jo. L'endarreriment en les operacions era escandalós i recordem que estem parlant d'un càncer, no d'una revinclada de turmell. Això implica que segurament, un endarreriment provoca un empitjorament al malalt o, com a mínim, segur que un bé pal·liatiu no és pas. Aquest mateix metges s'oferia ahir, davant l'antena, d'operar de manera voluntària, és a dir, gratuït, faria hores extres però no les cobraria (bé ell i tots els metges als que ell representava). El mínim que podem fer és considerar aquest oferiment lloable, una manera d'intentar rebaixar el temps d'espera en les operacions.

Avui s'han afanyat a sortir autoritats sanitàries a desmentir que això pugui ser possible, Obviament dins un quiròfan hi ha més gent que el cirurgià i aquesta gent, juntament amb problemes tècnics que no he acabat d'entendre, dificultaria la realització d'aquesta proposta. Clar, no es pot obligar a zeladors, infermeres, anastassistes, etc que també els surti, per obligació, la vena solidària. M'hagués agradat que avui hagués sortit el col·lectiu d'enfermeres, zeladors, etc de Bellvitge (bé, de nou suposant que era Bellvitge) posant-se al costat dels circurgians i proposant una actuació similar.

Amb això, A) potser aconseguiríem que el Govern hagués de justificar millor l'excusa per no fer cas als cirur gians i B) podríem baixar les llistes d'espera (si el Govern s'avingués a col·laborar...perquè recordeu que tractem amb persones.

les coses pel seu nom

Avui hem conegut la notícia que un ex-jugador del Barça anomenta Chus Pereda ha mort, als 73 anys. Òbviament els seus anys com a futbolista no els vaig viure i me'n recordo més d'ell com a tècnic de les seleccions espanyoles inferiors, això si, vagament.

Com sempre quan passa alguna cosa així, els programes radiofònics s'omplen de petites entrevistes a amics, coneguts i saludats que parlen de les excel·lències de quin ens acaba de deixar. He escoltat una cosa que potser molta gent no li donaria importància, però no deixa de ser curiós. En Chus Pereda, als 73 anys, no s'ha mort pas de manera natural, si no que ha perdut la lluita contra el càncer. Referent a això el que m'ha sorprès és que aquest malalt comentava, sense racança, que tenia càncer. I això no és gens normal.

Pot semblar estrany difondre que tens aquesta malaltia, però, per què? Evidentment partim de la premisa del dret a la intimitat i el "ningú n'ha de fer res del que em passa" i això és lícit, només faltaria. Però malauradament el càncer és una malaltia que sol portar implícit una sèrie de canvis físics externs que fan que al final, difícilment es pugui amagar la crua realitat. Una manera d'afrontar la malaltia, de demostrar-li que no li posaràs les coses fàcils, és admetre el que tens, ras i curt. Per mi, intentar amagar la veritat és un primer pas cap a la derrota. Cal ser valent.

Conec una persona la mare de la qual ha tingut càncer. Quan li hem preguntat com estava la seva mare sempre fa referència al càncer amb l'eufemisme "el mal dolent", o algun mal pot ser bo?

Sigui com sigui, siguin valents per fer pública la seva malaltia o una mica menys per dissimular-la, els malalts de càncer ja demostren en certa manera un valor per intentar lluitar-hi i no defallir a les primeres de canvi. I avui molts càncers es curen, si s'hi arriba a temps, malauradament en Chus Pereda va arribar tard...i el fora de joc li ha fastiguejat el partit.

un dia malalt

A veure, suposo que per posar-se malalt mai hi ha un bon dia, però clar, segur que el millor dia no és quan estàs de vacances. Diumenge al vespre, de cop i volta, quan acabàvem de donar el sopar als nens em vaig començar a sentir marejat. El mareig era fort, de fet, vaig decidir anar-me a estirar al llit a mitja exhibició de bàsquet de la selecció espanyola contra Lituània, per tant, qui em coneix sabrà que "cuento" no estava fent perquè per perdre'm un bon partit de bàsquet...

Allà es va acabar el diumenge per mi, no vaig tenir pas esma per aixecar-me a sopar (una altra prova de que la cosa era seriosa perquè per perdre'm un àpat...). Fa un parell d'anys ja m'havia passat una cosa semblant i la solució va ser...vomitar. Creia que aquest cop seria el mateix, però i mira que ho vaig intentar, no hi va haver manera.

Matí de dilluns, un que intenta aixecar-se i res, dura uns segons perquè tot comença a donar voltes. Pels malpensats dir que en totes les vacances només he begut 3 gots de sangria, per tant, no seria pas culpa de l'alcohol el que em passava. Era alguna cosa més aviat estomacal. El meu esmorzar va ser un iogurt líquid, d'aquells petits que tenim pels nanos...i ni això em vaig poder acabar.

Com que la meva dona va sortir amb els nens per anar a fer la compra (i comprar pomes que això sempre diuen que va bé)  va aprofitar per anar al CAP i preguntar si algun metge podia passar per casa; vist l'estat meu no em veia pas amb cor de conduir ni anar passejant fins a l'altra punta de Sort perquè el metge em veiés. No hi va haver opció, degut a les retallades (o a les vacances) només hi ha un metge per torn i no podia pas passar-me a veure (hi hauria d'anar jo a les 17:30h).

Vaig poder fer una bona de dormida de 12 a 15h i...miracle, em vaig aixecar després sense tant de mareig, un mal de cap que m'estavellava la closa, això si, però de mareig quasi ni rastre. Aprofitant que a casa tots van anar a fer migdiada em vaig fer una mica de dinar que feia quasi 24 hores que no menjava res sòlid: un parell de llesques de pa de motllo amb pernil dolç + una poma + un iogurt va ser el meu menú.

A la tarda cap al metge, diagnòstic: alguna cosa vírica, descansa i fes dieta. Vaig fer-li cas ahir vespre: arròs bullit + pernil dolç + iogurt. Avui ja estic millor, només un mal de cap prou insistent però amb això un hi pot conviure (i sempre ens quedaran els ibuprofens). Ara bé, fa ràbia que de set dies que tinc de vacances un me'l passi al llit, però bé, les coses venen quan venen, i avui a recuperar el temps perdut, Andorra ens espera.

una altra manera de despertar

Avui no ha estat la meva millor nit (molta calor, m'he hagut d'aixecar i anar a dormir al sofà pq s'hi estava més fresquet, etc...) però he tingut un molt bon despertar, sobretot comparant-ho amb fa un any. Com oblidar-ho.

Hi ha fets que et marquen a la vida i saps perfectament quan i com es van produir, i te'n recordaràs tota la vida mentre tinguis ús de raó i memòria. Fa un any un servidor s'havia aixecat a les 5:30h perquè havia d'acabar de preparar un material per unes proves que havíem de fer a l'empresa, de fet, era el primer "trial" que feia, i no era pas petit, per tant tot havia de fer-se bé.

La nit havia estat horrible, l'Oleguer, el nostre fill gran no hi havia manera que dormís seguit i va acabar dormint al nostre llit. Eren les 6:10h i me'n recordo que la meva dona va venir ràpidament a la cuina, on era jo, dient-me que anés ràpid al llit que l'Oleguer feia coses molt rares: i tant que eren rares. Estava tenint convulsions. Aquestes, malgrat que són molt comunes en nens (la doctora ens diria després que més de la meitat en tenen) es solen produir a les nits  i la seva durada és molt curta (segons, rarament 1-2 minuts), en el cas de l'Oleguer no era una convulsió normal ja que va estar força estona (més de 10 minuts segur) en aquest estat.

Ja us ho podeu imaginar: trucada al 112, el metge intentant tranquilitzar-nos via telefon mentre l'ambulància estava de camí, arriba l'ambulància, li miren les constants, tot OK, el carrego a l'ambulància i cap al CAP. Ho resumeixo molt, però així va ser. La meva dona va pujar amb ell a l'ambulància i jo vaig anar a deixar el petit a casa la sogra abans de dirigir-me també al CAP. Com són les coses, amb els trasbals que va haver-hi i el petit dormint com un lironet tota l'estona.

l'Oleguer ja va arribar al CAP prou bé però òbviament van preferir que se'l miressin a l'Hospital de Figueres. Tot va quedar amb un ensurt, dels grossos, però un ensurt. De fet haig d'admetre que mentre més o menys havia mantingut la calma durant tota l'estona, quan l'ambulància se'l va endur de casa i em vaig quedar sol amb el petit em vaig enfonsar, només uns segons, però em vaig enfonsar...i em sembla que no plorava des de E.T. (i fa una colla d'anys de la peli de l'Spielberg).

Més secundari que mai hi havia el tema de la feina, però clar, la situació no era fàcil: era el meu primer projecte a la feina, tenia un dels caps de l'empresa + tres persones de l'empresa que ens encarregava l'estudi (amb un d'ells que havia vingut expressament del Japó) + 15 voluntaris mobilitzats. Fent algunes trucades ho vaig poder solucionar i evidentment el cap de l'empresa em va dir que el primer era estar al costat de la meva família i vam post-posar l'estudi un dia. Si, d'acord, molts direu (i penso igual) que això és lo lògic...però no moltes empreses haguessin estat tan comprensives amb un empleat que amb prou feines havia començat.

En fi, com dic, un despertar que no ha tingut res a veure amb el d'avui. Això si, mireu si és capritxosa la coincidència: avui ha tornat a fer una nit de calor, de molta xafogor, i avui començo també un projecte amb la mateixa empresa japonesa de l'estudi de l'any passat, i la majoria de les persones involucrades avui hi eren també l'any passat, fa avui just un any. 24 d'agost. Un deja-vu.

blanc/negre

Hi ha dies, com el d'avui, en que pots veure les dues cares de la moneda, en que pots trobar-te davant d'una ampolla mig plena o mig buida, davant el ying o el yang, davant el blanc o el negre. És sempre millor quan el dia comença fosc i acaba clar, quan comença malament i acaba bé.

Avui m'he adormit (de tant en tant em passa, potser massa sovint) i com veieu el post no l'escric fins pocs minuts abans de mitjanit (segueixo, doncs, amb el repte d'escriure a diari intacte). He tingut el típic matí de voltar molt, per feina, però tenir la sensació que no has avançat massa en res; tot això culminat amb una visita al metge, al traumatòleg.

Ja em començat malament la visita perquè m'ha agafat 35 minuts tard (i amb la feinada que tenia jo per fer). Avui era el dia que m'havia d'avaluar després de la segona tongada de sessions de fisioteràpia. Un cop vist l'informe, inspeccionat de nou el genoll i preguntar-me per les sensacions, que, per ser sincer, no són massa bones m'ha plantejat tres solucions: a) seguir amb les sessions de fisioteràpia , b) fer una infiltració i c) fer ones de xoc.

Les sessions de fisioteràpia no són a priori una bona opció perquè després de fer-ne 30 no noto pas massa millora; sobre la infiltració no semblava el doctor massa convençut ja que hauria jo d'estar després de fer-me-la uns 8-10 dies sense fer massa esforços (no caminar massa, no conduir massa, no pujar escales...vaja, impossible en el meu cas) sinó el risc de trencament del tendó seria massa alt i les conseqüències molt pitjors. Ell es decantava per les ones de xoc. Tot i així, clar, la decisió està en les meves mans. El problema de les ones de xoc és que no entren per mútua (per tant, esquitxa 300 euros...) i tampoc ningú te n'assegura l'èxit. He sortit dee la consulta una mica xof...perquè a part d'això, de fer esport (excepte natació) res de res fins que la inflamació no desaparegui.

Per la tarda he començat un nou projecte a la feina (un nou "trial"), testar uns productes contra mosquits. Al migdia he rebut un mail del meu cap dient que havia parlat amb l'sponsor (un britànic vingut expressament com a delegat europeu de l'empresa japonesa, sponsor del projecte) disculpant-se perquè ningú de Cardiff podia assistir al trial d'avui (tal com marca la política d'empresa sempre hi ha d'haver algú quan un spònsor ens visita). La resposta ha estat que com que ja em coneixien de l'estudi que els vam fer l'any passat confiaven perfectament en mi i que cap problema. D'acord, pot sonar a autobombo...però de tant en tant que et reafirmin en que estàs fent les coses bé és una satisfacció, no creieu?

Total, que el dia fosc s'ha aclarit al final...ja sabeu, una de les meves frases preferides és "després de la tempesta sempre surt el sol"...per mostra un botó.

Dukan

L'ésser humà té la tendència a jutjar frívolament tot allò que ens envolta, i som capaços de enaltir, per exemple, una persona i fer-lo baixar al purgatori amb poques hores de diferència. Hi ha tants casos d'això. Passa amb les persones i passa amb les idees. Si a això li afegim que una de les preocupacions de l'individu pot ser el seu pes, ja sigui per questions estètiques o de salut, ja tenim un còctel explosiu: el món de les dietes.

De dietes i de dietistes n'hi ha per triar i remenar. Me'n recordo encara fullejar revistes del cor que comprava la meva mare i aparèixer que tal o qual "famosilla" havia seguit la dieta de la carxofa, o la dieta de la poma, etc...Unes dietes que, dit sigui de passada, eren autènticament una burrada. En els últims temps ha entrat amb força una dieta, anomenada el mètode Dukan. De fet pot ser nova però no ho és tant, es basa en alimentar el cos principalment amb proteïnes (primer exclusivament i després poc a poc combinant-ho amb altres elements) i no donar-li, en canvi, la benzina que normalment utilitza per funcionar: hidrats de carboni, greixos... La raó és senzilla, si al cos no se li aporta "benzina" en forma d'hidrats de carboni, es veurà obligat a agafar-ne de la reserva (els greixos que tenim al cos).

No us explicaré aquí la dieta, potser un altre dia, però jo haig de reconèixer que em vaig llegir un dels llibres que ha publicat el propi autor que ha donat nom a la dieta i mira, em va convèncer a provar-ho. Però sobretot em va convèncer el fet que gent propera a mi ho va provar i li va funcionar; la meva mare, sense anar més lluny, havia fet centenars de sacrificis per perdre res, un parell de kilets que li sobraven (i això li deia el metge per uns desajustos que tenia en els anàlisis)...va ser fer la dieta i mai li havien sortit uns anàlisis tan bons.

La dieta és prou senzilla de seguir, no passes gana, és motivant perquè al principi perds pes ràpidament i després ho segueixes fent més paulatinament.

Últimament, però, tot el que eren lloances són crítiques cap a la dieta. Clar, xoca veure com perds pes sense menjar en principi ni verdura ni fruita (en els primers passos de la dieta) i això pot fer que la gent perdi la noció de com s'ha de seguir la dieta i mengi proteïna en excés. Però bé, si segueixes les directrius de la dieta no crec que hi hagi mancança de res; o més us diria, totes les dietes tenen mancances, està clar. I la dieta que et posarà el dietista que et cobrarà 50 euros per visita també tindrà certes mancances, ja que si no no perderies pes.

En fi, no sóc ningú per recomanar res, simplement que la gent que faci les coses les faci amb seny...jo també tinc una parenta que per fer la dieta només menjava llom embotit durant tot el dia (com a font de proteïna)...i clar, al cap de poques hores va haver d'abandonar la dieta. A mi m'ha anat bé, tot i que no l'he fet estricta, i em va servir per perdre uns pocs quilets...d'aquí a un temps hi tornaré, i apa, poc a poc i bona lletra. I seny.

tendinitis

Vet aquí el veredicte de la meva lesió al genoll. En principi un alleugeriment, dic en principi, perquè fins que una lesió no es curi sempre és una lesió.

Ahir tenia cita amb el doctor; uns instants abans havia anat a recollir la ressonància magnètica que m'havien fet fa uns quinze dies. No em vaig poder estar i mentre era a la sala d'espera vaig llegir l'informe. Ho deia clar: "tendinitis del rotuliano anterior" (estava en castellà, si; serà que sembla més important un informe escrit en castellà?). Amb l'informe, escuet, s'hi acompanyava un DVD amb imatges. També duia amb mi les radiografies, però aquestes ja les havia revisades a casa i no hi havia vist res d'estrany: no és que sigui un entès en interpretacions de les radiografies però com que em van fer raigs X als dos genolls, comparant, no es veia cap anomalia.

Un copo dins la consulta del dr. León el primer que va fer va ser mirar radiografies mentre anava carregant-se el DVD amb les imatges de la ressonància al seu portàtil. Després de comprobar que, efectivament, a nivell ossi tot estava correcte, ens vam posar a veure les imatges. Parlo amb primera persona del plural perquè molt amablement va girar el portàtil perquè els dos veiéssim les imatges. Evidentment ell anava comentant el que veia i jo anava assentint amb el cap com si hi entengués alguna cosa; una cosa que m'agrada d'aquest metge és que se li nota passió en la seva feina, i et va explicant les coses com per fer-te partícep d'allò.

Quan va emetre el seu veredicte va "comprovar-ho" amb l'informe (no l'havia llegit, intueixo que expressament, fins llavors). L'únic punt de conflicte és que ell creu que la tendinitis és del quadriceps, és a dir, una inflamació del tendó que uneix el fèmur amb la ròtula, amb el genoll. Aquesta inflamació, fins i tot, com que fa temps que l'arrossego, estava començant a produir una calcificació.

Tractament: estiraments + estiraments + estiraments + sessions de fisioteràpia (15, a 3 per setmana) fent sobretot massatges + electroestimulació...ahhh i un antiinflamatori...i res de còrrer com a mínim fins d'aquí a 6 setmanes que hagi de tornar a veure el doctor.

6 setmanes!!!! això vol dir afegir un mes i mig més a la meva inactivitat, ja que em va dir que d'esport no fes res...al que jo li vaig dir: res de res? Bé, natació, això si que ho pots fer, em va dir; però ni còrrer, ni bici, ni tennis...doncs res, farem bondat i ens dedicarem a nedar...perquè un mes i mig més sense esport no l'aguanto!!!!

pes d'inflexió

Hi ha moments en la vida en la que, perquè si, fas un canvi de xip, un canvi de mentalitat, i vas per un camí diferent al que estaves portant fins llavors. I això és el que em va passar ahir va fer just 3 anys.

Jo mai he sigut una persona prima, al contrari. Quan jugava a bàsquet regularment feies, com a mínim, 3 entrenos per setmana + el partit per tant ja eren 4 dies d'activitat a la setmana. Un cop vaig deixar la pràctica esportiva, però, poc a poc vaig anar guanyant pes. Fa uns 5 anys vaig anar amb una dietista i més o menys ho vam controlar durant un temps, algun cop també havia començat a practicar esport per tornar a activar el cos, però durava tres dies...

Fa 3 anys, per Sant Joan, em vaig pesar a la bàscula de casa i ja vaig dir prou...la pobra va marcar 116 kg. Dic la pobra perquè aguntar tal pes...per això aquell dia va ser, per mi, el pes d'inflexió, el punt d'inflexió vaja.

Vaig intentar (i aconseguir) canviar alguns hàbits alimentaris; allò típic vaja: reduir consum de pa, eliminar bolleria i sucres tan com fos possible, etc...però això si, sense privar-me de la meva pizza de dissabte; tampoc era qüestió de passar-nos.

Amb el tema esport també vaig canviar i vaig agafar l'hàbit de ser més constant, vaig començar a agafar "gustillo" a una cosa que abans odiava que era còrrer, em vaig comprar unes esportives adequades, em vaig començar a informar de com fer-ho bé, etc... Amb l'esport si, però, que he tingut mala sort (si és que existeix la mala sort) i és que diferents lesions m'han anat apartant durant un temps de la pràctica esportiva. Ara, sense anar més lluny, fa més d'un mes que no faig res d'esport; una lesió al genoll m'ho està impedint (menys mal que dilluns toca anar al metge amb les proves que em va manar de fer)...i no sabeu el que trobo a faltar tornar a còrrer.

Sigui com sigui elcanvi d'hàbits va tenir efecte, i al cap d'un any el pes havia baixat a 108, i al cap d'un any més a 101. Si, ho sé, encara és un pes excessiu però com a mínim anava baixant i a més d'una manera constant. Ara mateix estic vorejant els 91, 25 menys que fa 3 anys. Dic vorejant perquè no m'he pogut pesar amb la bàscula que tinc a Quart; això si, cada dia em peso amb la plataforma de la Wii. Amb aquesta consola no hi he jugat quasi mai, però pesar-m'hi, tots els dies. Haig de reconèixer que en les dues/tres últimes setmanes m'he deixat una mica i segons la Wii he guanyat un kilet i mig....cap problema, tornaré a fer bondat i si aviat puc tornar a fer esport us garanteixo que pel Sant Joan de l'any que ve vorejaré els 80...i aqui em pararé...suposo.

alarmisme i conseqüències

No m'hagués agradat ser pagès especialitzat en la producció de cogombres aquesta setmana passada. Deu n'hi do tot l'enrenou que s'ha produït. En certa manera l'enrenou és justificable pel fet de que van aparèixer, quasi del no res, més d'una dotzena de morts a Alemanya. Els primers dies em recordava una mica aquelles pel·lícules típiques del dissabte/diumenge tarda on una epidèmia es va estenent sense que al principi ningú sàpiga l'origen (excepte el guapo de la pel·lícula que sol contra el món, i sovint les  autoritats, descobrint el percal). També suposo que a l'inici devia ser una cosa semblant a la que va passar aquí amb l'oli del colza a principis dels 80.

Sembla estrany, però, com el país que tothom té com a paradigma de les coses ben fetes, de la rigorositat, de l'equanimitat, aquest país que sempre surt a les travesses com a líder d'Europa, la va espifiar de totes totes. La "cagada" (perdó per l'expressió) és com a mínim a dos nivells; primer, perquè acusen directament uns productes (els cogombres) i, sobretot, un origen (Almeria i, per extensió, Espanya) i, segon, perquè qui fa les desafortunades declaracions-acusacions no és una persona qualsevol si no la responsable d'agricultura del land on van sorgir els casos d'intoxicació (l'equivalent a una consellera d'un govern autonòmic aquí).

És curiós, també, com l'alarmisme s'estén tan ràpidament que és impossible d'aturar, en un instant tota la reputació d'una agricultura sencera se'n va en orris, sense que hi hagi aturador. Conseqüències de l'alarma? doncs que molts països tanquen les fronteres als cogombres espanyols i per extensió, sovint, a tots els productes agrícoles provinents d'aquí. Com si l'E.coli mutant, el bascteri fecal que ha provocat això, pogués saltar de planta a planta, de cogombre a pastanaga i d'aquesta a albergínia i després al carbassó. Ja pots fer campanyes de sensibilització que la mala fama costa tan poc de generar i tant de contradir.

A Alemanya qui havia d'assumir responsabilitats per l'alarma infundada generada no ho haurà fet i a més centenars de tones de cogombres hauran estat esperant dins cambres frigorífiques i això significa irremediablement pèrdues per un sector tan sensible com és l'agrícola. Menys mal que sempre hi ha solucions ingenioses i tal com va dir una persona del carrer entrevistada els cogombres no només són bons en l'amanida si no també molt útils en moments de solitud...doncs apa, si algú ho necessita les cambres en són plenes.

ressonància

Qué és una ressonància magnètica nuclear? Doncs la definició de manual seria "un diagnòstic segur que proporciona una imatge més clara de l'interior del cos que la majoria de proves diganòstiques. La Ressonancia magnàtica produeix imatges en 2-3 dimensions usant un iman gran, ones de radio i un ordinador. No fan falta radiacions X".

Doncs ahir vaig fer la meva primera ressonància. Ja fa massa temps que arrossego les molèsties al genoll dret i després d'haver fet les sessions de fisio i no millorar massa el doctor va manar-me unes radiografies i una ressonància. I ahir era el dia. Com que les radiografies te les donen quasi al moment ja vaig xafardejar-les i no es veu pas cap lesió (o això em sembla perquè els dos genolls són idèntics a ulls dels raigs X i només em fa mal el dret), veurem la ressonància quan en tingui els resultats. De lesions poden ser moltes: diferents tipus de tendinitis, síndrome del genoll bipartit, etc..., ara serà qüestió de trobar que nassos em passa al genoll que fa que els meus reptes esportius estiguin en perill.

A les 7 tenia hora. La tècnica que havia de supervisar el procés devia haver tingut un mal dia (o tenia restrenyiment) però la simpatia no era el seu fort. Tant li fa, em va deixar clar que no m'havia de moure i això era el més important perquè sortís la prova, no si la noia tenia el dia més o menys bo. Potser a la gent que li han de fer ressonàncies al cervell si que pot sentir certa claustrofòbia dins el tub aquell, però no era el meu cas ja que el caparró sortia fora del tub; de fet, tenia complexe de hot-dog, essent jo el frankfurt del mig.
´
Es curiós com treballa la ment; va ser dir-me que no podia moure'm i vaig començar a sentir la necessitat de rascar-me...jajaja...però així com van venir les ganes van marxar també. Em van posar uns cascos perquè el soroll no em molestés; i cert, l'efecte de les ones de radio sobre l'iman fa un soroll que podia ser molest sense la protecció.

De fet, us confesso que els 20 minuts que va durar la prova em  van passar volant, de fet, quan el tècnic (ara era un noi, per tant sospito que a la noia se li acabava el torn amb mi, per això potser la borderia?) va entrar a la sala em fa fotre un cert ensurt, si, ho admeto, m'havia quedat mig clapat, o clapat del tot. Vaig intentar evitar-ho però la son va ser més forta que jo...a vegades s'ha de saber perdre amb dignitat (i com a mínim no vaig roncar...o això crec).

fotut però superant-ho

Així és com em sentia ahir (fotut) i així és com em llevo avui (superant-ho). No patiu familiars i amics, no és pas res greu, simplement una combinació fatal d'al·lèrgia i inici de costipat que ahir em va deixar KO. Fixeu-vos si em trobava malament al vespre que no vaig anar ni a entrenar, i qui em coneix sap que (tal com va dir la meva dona) haig d'estar molt fotut per perdre'm un entrenament.

Ja abans d'ahir em voltava la cosa; ja vaig anar a la farmàcia a agafar-me el Frenadol, però res. El mal de coll de dimecres al matí presagiava un costipat. No tinc pas massa facilitat per costipar-me, ans al contrari, però, això si, quan l'agafo l'agafo amb ganes.

Ahir dimecres, però, va ser la "debacle", en ma vida havia estornudat tant, i no exagero. Els que sou al·lèrgics sabeu que fer uns quants estornuts seguits és una cosa habituals, sobretot pel matí quan ens aixequem; doncs ahir vaig superar totes les espectatives. Al vespre em feia mal la caixa toràcica i tot de les contraccions que tenim quan estornudem...Possiblement el vent que feia ahir va resuspendre tot el pol·len i va fer que l'efecte de l'antihistamínic ahir fos anulat (bé, de fet ahir vaig prendre'm una dosi doble d'antihistamínic, però ni així).

I el nas? uffff el nas, semblava un sortidor. Tinc la costum de fer servir encara mocadors de roba ja que els kleenex em duren mitja sonada (perdoneu si algú està llegint el bloc mentre esmorza, però és el que hi ha), doncs ahir ràpidament el mocador quedava xop per la secreció nassal (que no diria mocs pq era tan líquid...), total, que un cop al despatx vaig començar a fer servir la tàctica del paper de wc i vaig ser capaç jo sol de gastar-me un rutllo i mig, eppp, un professional tu.

Així doncs que ahir a la nit, amb molts més esforços del que és habitual, vaig sopar i ràpid a fer nonetes, a les 11h de la nit ja hi era, fet molt inusual amb mi. Avui sembla que m'he llevat molt millor...porto ja mitja hora dempeus i ni un estornut...millor, no tinc pas ganes de millorar la marca d'ahir.

al·lèrgia

Primavera, ja se sap, un dels danys colaterals de l'estació en que la natura sembla que rebroti després de l'aturada hivernal són les al·lèrgies. Curiosament, o potser no tant, cada cop hi ha més gent que pateix al·lèrgies, per tant, segur que algun dels lectors del post d'avui es sentirà representat pel que un servidor escriurà.

Dic que pot ser no és tan casual el fet de que avui tinguem més al·lèrgies pel fet que possiblement en prendre tants medicaments (no ens enganyem, per molt que beneficiosos, són elements químics estranys que introduim d'alguna manera a l'organisme) el cos acaba perdent alguna de les defenses, acaba mostrant-se més dèbil davant l'atac d'elements estranys i pam, aqui tenim el que s'anomena una reacció al·lèrgica.

Anem-ho a definir tal com cal. Una al·lèrgia és una reacció estranya, una hipersensibilitat a una partícula o substància que si s'inhala, s'ingereix o es toca produeix uns símptomes característics. La substància a la que s'és al·lèrgic s'anomena "al·lergen" i els símptomes provocats "reaccions al·lèrgiques". Quan un al·lergen penetra en l'organisme d'un subjecte al·lèrgic, el sistema immunitari d'aquest respon produint una gran quantitat d'anticossos anomenats IgE (concretament són immunoglobulines). La successiva exposició als al·lèrgens provocorà l'alliberaments d'uns mediadors químics, en concret la histamina, que provocaran els símptomes típics de la reacció al·lèrgica (llacrimeig, estornuts, picor al nas, a la gola, mucositat...).

Jo fa força anys que sóc al·lèrgic, de fet, em sembla que vaig ser dels primers als que van fer la típica prova de l'al·lèrgia de posar, sobre la pell del subjecte (en aquest cas jo) diferents substàncies susceptibles d'esdevenir al·lèrgiques i veure'n la reacció de la pell. Veredicte? al·lèrgic al polen de les gramínies, de l'olivera, dels pollancres, i als elements químics zenc i cobalt....no està malament no? Penseu que la major part de les plantes de marges, de les males herbes, etc... són gramínies.

Sempre recordaré que l'anàlisis de sang que em va fer fer el doctor quan vaig tenir un període alt d'al·lèrgia just per l'època que em feia les proves abans esmentades va sortir que les meves IgE eren de quasi 2000 (no recordo les unitats) quan en un adult normal els valors normals estan entre 20 i 150. De fet, el propi doctor em va "demanar permís" per exposar el meu cas en un congrés proper que tenia i és que era la segona persona amb IgE més altes que mai havia vist / tingut notícia (sempre és bo "sostentar" algun récord); el top l'ocupava un senyor de Cassà de la Selva que tenia una fàbrica de taps de suro i era al·lèrgic al suro...

Així doncs ja em veieu a mi tot el dia amb els antihistamínics a sobre. De fet, abans d'escriure això ja m'he pres la dosi que em tocava i malgrat això porto ja més d'una dotzena d'estornuts mentre us escric aquestes línies. Només cal paciència, començo a notar els símptomes a finals d'abril i em duren fins a mitjans juny, per tant, com aquell qui diu ja em passat l'equador...optimisme que no falti.

ditxosa al·lèrgia

Avui no parlo de política ni de polítics (tot i que aquests últims, a vegades, per les seves actuacions em provoquen els mateixos símptomes). Avui parlo de les ditxoses al·lèrgies, molts sabreu del que parlo per ser-ne, igual que jo, patidors.

Una al·lèrgia és una hipersensibilitat a una partícula o substància que, si s'inhala, s'ingereix o es toca produeix uns símptomes característics. La substància a la que s'és al·lèrgic s'anomena al·lergen i els símptomes provocats es coneixen com a reaccions al·lèrgiques. Quan un al·lergen penetra en el cos d'un subjecte al·lèrgic, el sistema immunitari d'aquest respon produint gran quantitat d'anticossos anomenats IgE (immonuglobulines). La repetida exposició a l'al·lergen produirà l'alliberació de mitjancers químics, en particular la histamina, que produiran els típics símptomes al·lèrgics.

Vaja, que ara mateix us estic escrivint amb llàgrimeig excessiu als ulls (i no és pas que estigui emocionat per res en particular eh?) i amb el mocador al costat de l'ordinador, fidel acompanyant, aquest mocador, de cada matí. I és que depèn de l'any l'al·lèrgia em provoca llagrimeig als ulls, picor al coll i/o al nas, col·lecció repetitiva d'estornuts matiners, asma, empitjorament de l'atopia (pell resseca) que ja pateixo...o el que és més habitual, una combinació d'aquestes conseqüències.

Ja fa anys que un és al·lèrgic, i a què? A en Mourinho, a les bledes....no, seriosament, a les gramínies, a l'olivera, al zinc, al cobalt...fotut això de les gramínies; penseu que són les plantes més abundants que hi ha: tota planta que fa una espiga, des del blat fins a les plantes que neixen al voral dels camins, és una gramínia. De fet, m'enrecordo que quan ja fa anys em van fer les proves de l'al·lèrgia i un anàlisi de sang en aquest últim em van trobar un index de IgE més de vint vegades superior als nivells màxims que la població no al·lèrgica; de fet, el metge em va dir que en la seva vida només havia trobat una persona amb les IgE més altes que jo: una persona que era al·lèrgica al suro i que treballava en una fàbrica de taps de suro.

En fi, que d'ençà que un sap que és al·lèrgic els antihistamínics no es separen de mi en cap moment...que faria sense ells...aishhhh això és amor...o necessitat.

sentit i sensibilitat

 No sóc polític (Deu  me'n salvi) ni tampoc gestor (bé, només a nivell "domèstic") per tant no sóc qui per donar consells i menys als nostres governants. Hi ha casos, però, on crec que el sentit comú ha d'estar per sobre de tot.

Sé que vivim immersos en una crisi de grans proporcions i, pel que sembla, el govern convergent s'ha trobat les coses pitjor de com se les imaginava. Així doncs, entenc que un pla d'austeritat era necessari i vaja, que ens toca a tots estrènyer-nos el cinturó. Ho accepto. Però no accepto que això serveixi d'excusa per tot.

Ahir, per la radio, vaig sentir una història que em va fer reflexionar. Va ser frapant. Era el testimoni de la mare d'un nen amb paràlisi cerebral i que tenia o havia tingut múltiples complicacions, tantes que ja portava, amb només 9 anys de vida, 21 operacions. Doncs resulta que la setmana vinent havia de passar l'operació 22, en la qual se li havia de posar, si no recordo malament, unes pròtesis de cadera que li haurien de facilitar el poder caminar sense tanta dificultat com fa ara; a més, pel que sembla, l'operació havia de ser prou urgent ja que ara era el moment òptim ja que les caderes estaven a punt de dislocar-se...amb lo dolorós que és...i que després la cirurgía tampoc seria més senzilla, ans al contrari. Doncs bé, aquesta família rep una notificació dient que l'operació s'ajorna sense data. On és el sentit i la sensibilitat en aquesta decisió?.

Sé que cada persona és un món i que tothom tindrà les seves històries però precisament per això, perquè estem parlant de persones, s'hauria de ser una mica més curós...a més, no havia dit el govern que no disminuiria la qualitat del servei? No clar, en aquest cas no és que hagi disminuït la qualitat del servei, simplement no hi haurà servei.

Proposo una solució. Just ahir es coneixia la llista d'unes 40 i escaitx persones que rebran la distinció de la creu de Sant Jordi. Entre elles hi ha els 25 primers europarlamentaris catalans que va haver-hi (i entre ells en Duran i Lleida). No sé si la Creu de Sant Jordi té dotació econòmica, el que si sé és que cada creu té un cost de 1200euros...invertim el cost de les Creus de Sant Jordi d'aquest any en sol·lucionar les caderes s'aquest nen? Faig demagògia no? Doncs jo crec que aplico el sentit i la sensabilitat.

rehabilitació

Estic en plena fase de rehabilitació de la lesió del meu genoll; com diu el nom (rehabilitació) estic en ple procés d'aconseguir que el genoll torni a estar hàbil per poder realitzar, en el meu cas, exercicis amb impacte a l'articulació (còrrer, vaja).

Vaig a "Fisiomèdic", al capdemunt de l'avinguda Lluís Pericot. Ja és on havia anat per la lesió de l'Aquil·les de fa uns uit mesos. A diferència de llavors, però, ara em toca treballar en una sala gimnàs que tenen habilitada. Fàcilment podem estar treballant 6-7 persones al mateix temps, i amb un sol fisioterapeuta per tots, en Dani. Pot semblar que parlo de massificació, però no, al contrari, parlo d'organització.

A l'entrada d'aquest gimnàs hi ha un ordinador on en Dani consulta la fitxa de cadascú, a més d'utilitzar-ne l'Spotify per posar música ambiental. El primer dia que estem allà ens ensenya uns exercicis bàsics que són els que treballarem mentre estem allà, obviament adaptats a la lesió que cadascú pugui tenir: en el meu cas uns estiraments d'isquiotibials, bàsicament, i un exercici on deixo "rossolar" la part adolorida del genoll sobre un rullo d'espuma dur.

D'aparells em fan treballar amb un que dona escalfor interna al genoll, un "Compex" que dona electroestimulació i un altre aparell d'ultrasons que, aquest si, requereix de la presència d'en Dani per anar movent els ultrasons per sobre la zona lesionada.

I per això parlava d'organització: mentre, per exemple, en Dani m'està fent ultrasons, un altre pacient estarà fent bici estàtica, un altre estiraments, un altre exercicis de propiocepció i dos més estaran fent electroestimulació, etc... vaja, que nosaltres no perdem el temps, i el fisio menys.

El fet que més o menys coincidim amb la mateixa gent cada dia fa que ràpidament ens agafem confiança (compassió) i comencem a parlar de les lesions que té cadascú. I allà hi ha de tot, obvi. Tenim una dona de mitjana edat recent operada de lligaments creuats al genoll, una noia joveneta (jugadora de bàsquet) que està fent rehabilitació però que encara l'han d'operar (també creuats del genoll); un nano jove que té la pinta d'estar jugant a tennis (les marques de la roba, Sergio Tachini per exemple, el delaten) amb el turmell lesionat, una senyora que es va trencar el radi, al braç, etc...

Però el primer dia vaig trobar-me ja un conegut. Un àrbitre de bàsquet!!!! Hèrnia discal tu. Es veu que un dia es va aixecar del llit i va veure com havia perdut la sensibilitat de la cama, dels dits del peu... i mira, poc després passava pel quiròfan. Ell no s'ho explicava...no sé, jo no és que hi cregui massa però per si de cas ja li vaig etzibar al segon dia: "vols dir que no és un càstig diví pel que has fet patir als entrenadors o bé algún d'ells t'ha llançat un mal-de-ojo?"...us prometo que en cap cas vaig ser jo.

dentista

Ahir vaig "gaudir" de l'experiència d'anar al dentista, bé, sensu strictu (quin nivell eh?) seria una clínica de periodònica i implants dentals. No cal patir, tinc una dentadura forta i sana, però un parell de cops l'any vaig a fer una revisió periòdica. Els antecedents familiars directes així ho aconsellen, i és que el meu pare i la meva mare han patit lo seu en un moment determinat per culpa d'haver-se de fer implants, etc.

Així doncs, d'ençà uns 3-4 anys m'estic fent aquestes revisions periòdiques. A part de revisió fem neteja de la boca, vaja, el mateix que fem amb la manguera quan netegem el cotxe però a la boca. El protocol sempre és el mateix, primer et posen unes gotes que t'escampes per la dentadura; aquestes el que fan és tenyir-te de rosat aquelles parts on s'està acumulant placa...i què voleu que us digui, sempre tinc l'esperança de que la boca aparegui més o menys neta i la realitat és que m'assemblo més a un vampir just acabat de fer l'àpat.

Després dels consells de la dentista sobre on incidir més amb el respall, que si fer servir aquells respalls petitets per entre les dents, el fil dental, etc... ens posem mans a l'obra. La professional agafa l'equivalent a la mànega de pressió i apa, amunt i avall sense deixar espai sense haver-hi passat. I aquí ve una de les coses que més angúnia em fa: l'aspirador aquell que tenen per buidar l'excés d'aigua; m'estimaria més empassar-me l'aigua que no pas sentir com es fa el buit dins la meva boca!!!.

Després la dentista agafa una eina semblant a un ganxo, o això és el que sembla; serveix per rascar aquelles parts on s'ha acumulat més sarro...però a mi em sembla que un dia em farà saltar una dent amb la força que hi fa. Una mica de dentífric per rentar-ho tot i llestos.

Una curiositat, allà on vaig es diu Clínica Cervera, us la recomano. Això si, el cap és un home (tot i que no es deixa veure per allà) però la resta de treballadores (TOTES) són noies...teoria meva: les dones són més delicades tant en el fer com en el parlar i això dóna més confiança al pacient...veritat o mentida?

més que un club

Aquests dies el FC Barcelona sembla que sigui objecte de conspiracions, maleficis, etc..., a vegades per interessos aliens però buscant l'objectiu de desestabilitzar el club (COPE, dopatge, arbitratges...) i d'altres, com el cas que m'ocupa en aquest post, per pura i crua mala sort.

Fa escassament 3 dies a l'Eric Abidal, jugador francès del Barça, se li detectava un tumor al fetge, i ahir a la tarda, pràcticament 48 hores després, ja se l'operava.

Ser del Barça, formar part d'una entitat que és més que un club també té aquests avantatges, bàsicament dos. Primer, a nivell de detecció. Per estar en el món professional, els jugadors continuament estan passant controls rutinaris, i va ser en un d'aquests en el que es va trobar l'anomalia. El jugador no tenia cap símptoma (i si no recordeu els futboleros com estava jugant el paio) però en un d'aquests múltiples controls que han de passar es va veure que alguna cosa no anava bé.

L'altra gran avantatge és, obviament, a nivell de tractament. En principi l'operació havia de ser en temps récord, avui divendres, però fins i tot això s'ha avançat i l'operació va ser ahir. No vull pas comparar amb el temps que un ciutadà anònim ha d'esperar que hi hagi lloc a quirofan.

Total, que entre que es va detectar molt aviat, en l'estadi inicial, i que l'operació es va fer enseguida, tot portava a l'èxit en la intervenció, i sembla que així va ser. D'això és del que ens n'hem d'alegrar. Perquè el fet que l'Abidal no sigui un ciutadà anònim també ha fet que tots els seguidors culers i de l'esport en general sentissin, per un moment, que l'Abidal era parent seu. I això fa que se'n puguin extreure conclusions positives. Quan un famós té una malaltia d'aquestes es pot aprofitar per fer pedagogia i, per exemple, conscienciar de fer-se regularment "chequeos" (com seria en català?), qui sap la dels tumors que s'extirparien a temps si féssim això.