on eres fa 10 anys i 1 dia?

Sembla una condemna no? Ho dic per això de 10 anys i 1 dia. Doncs condemna ben grossa va patir els EEUU aquell dia, i gran part dels musulmans a partir d'aquell dia (dic això de gran part d'ells perquè ja sabem que la gent tendeix molt a generalitzar i bona creu els va caure a sobre).

El que vam viure el 11 de setembre de 2001 va ser històric. Això és obvi. Avui no vull fer pas reflexions massa grandiloqüents, al contrari, simplement us vull explicar què feia jo aquell dia. De fet, amb les situacions històriques que ens ha tocat viure un sempre para atenció i se'n recorda d'allò que estava fent aquell dia.

En el meu cas, és clar, sempre me'n recordaré què feia aquell dia. Era un diumenge i havia anat a passar el dia amb la colla "calbac", bé, això és, amb els meus amics Mònica i Jordi, Mercè i Ponç, Albert i Marta i Núria (ara tinc un terrible dubte sobre si la Marta hi era...perdona). Érem tots a casa dels primers, a La Garriga. Curiositats de la vida, des del nostre viatge de fi de carrera a Turquia havíem dit que sempre pels vols de Santa Sofia (30 de setembre) faríem una trobada, ja que aquella mesquita ens va encantar. Aquell any ho havíem avançat una mica.

Quan va passar, uns minuts abans de les 3 de la tarda hora d'aquí, érem acabant de dinar a un restaurant a les afores de La Garriga. L'atzar va fer que m'aixequés al lavabo i que en tornar i passar pel costat de la barra veiés a la televisió un edifici en flames i uns subtítols que no adivinava a distingir. Uns segons després, no massa, vaig adivinar a escoltar que parlaven d'un atemptat a les Torres Bessones. La meva reacció a ver anar-ho a explicar als meus amics i clar, ben aviat vam acabar els postres i cafès i vam decidir anar a escoltar les notícies a la casa dels nostres amfitrions.

No sé ben bé què havíem dit que faríem aquella tarda, però òbviament els plans es van regirar com un mitjó. Ens vam passar embadalits davant la tele toda la tarda, fins ben entrat el vespre. I el que ens va passar a nosaltres segur que va passar a la majoria de ciutadans que aquell dia van ser conscients que ja res seria igual; i quanta raó tindrien: fixeu-vos les guerres que s'han generat després d'allò (Afganistan, Irak), caiguda de dictadors (Sadam Hussein) i terroristes (Osama Bin Laden), controls als aeroports, islamofòbia, etc...

Ahir, per rematar la jornada d'aniversari vaig quedar-me a mirar La Sexta: un "Salvados" sobre el fonamentalisme islàmic al nostre país (brutal l'Évole) i un documental prou llarg (crec que va passar de les dues hores tot i que amb els nombrosos talls publicitaris mai se sap) sobre el que va passar aquell dia, explicat minut a minut, amb les reaccions i opinions de tots (alcalde de Nova York, vicepresident dels EUA, secretari d'estat, etc...) amb imatges inèdites...no menys brutal. És part de la història, n'hem de ser conscients i aprendre dels erros perquè no tornin a passar. D'això es tracta no?

Òmnium

50 anys és una xifra prou rodona, i més quan es parla d'un aniversari. Quan una persona arriba als 50 anys segur que ja té un bagatge rera seu que el fa coneixedor del que l'envolta, si aquesta efemèride la compleix una entitat serà prova inequívoca de que està més que integrada en la societat.

Això és el que passa amb Òmnium Cultural. Ahir, Òmnium va celebrar els 50 anys, per molts anys. Amb Òmnium haig de reconèixer que durant molt de temps m'ha passat allò de saber que existia però no saber-ne massa el que feien. Si llegim la primera frase del text que tenen a la web és fàcil entendre'n el significat: "... treballa per la promoció i la normalització de la llengua catalana, la cultura i la identitat nacional de Catalunya"; no és pas poca cosa no?

Ahir la presidenta d'Òmnium Cultural va fer el seu discurs com a motiu del 50è aniversari. Un discurs molt maco, resumidor del passat i amb propostes i estratègies de cara al futur. No m'en puc estar de copiar-vos aquí part d'aquest discurs:

De vegades la gent corre més que la història. Aquesta és la sensació que varem tenir el 10 de juliol. Bona part del milió i mig de persones que anava al darrera de la pancarta “Som una Nació, Nosaltres Decidim” entonaven eslògans i portaven pancartes que anaven molt més enllà dels oficials. Ha estat una sensació molt similar la que hem tingut al llarg del procés de les consultes populars sobre la independència. Una sensació que pren sentit quan veiem enquestes d’opinió pública d’aquests dies on es constata que el 43% dels catalans i catalanes veuen la independència com la sortida política a l’estat actual.
Amb les demostracions de canvi i de força cívica dels últims anys, és evident que el país es troba en un altre moment. Si mirem aquests 50 anys observem que com a entitat hem viscut etapes molt diferents. Des d’un inici, sota la dictadura franquista quan amb penes i treballs varem aconseguir tirar endavant un programa de redreçament lingüístic i cultural. Passant per la transició a la democràcia quan pensàvem que quasi tota la responsabilitat era dels partits polítics.
Ara mateix, però, a ple segle vint-i-u som en una segona transició en la què la societat civil volem més protagonisme en la presa de decisions. Les relacions amb Espanya no funcionen, la crisi estreny, la llengua ha d’afrontar agressions que crèiem superades. En aquest context, els partits i les institucions reclamen ajuda i fins i tot lideratges de la societat civil. És en aquests moments, tancat el cicle de les consultes, havent demostrat que el gruix de la gent vol decidir el propi futur, havent provat la militància democràtica dels ciutadans, que la pregunta que més escoltem és “I ara, què?”
Òmnium Cultural vol plantejar la seva resposta a aquesta pregunta. La manifestació del 10J va marcar el camí, un camí que necessàriament ha de ser de consensos, com més amplis millor, i d’ambicions, com més clares millor.

I aquesta resposta a l'"ara què?" és ben clara; tres eixos: assolir la independència cultural, assolir la independència fiscal i impulsar radicalment el nostre dret a decidir. Caldrà lluitar, pacíficament, per tot això. Caldrà que la societat civil ens impliquem més; és molt fàcil criticar els polítics perquè pensen més en la poltrona que en el país, però si el país no es mou, si nosaltres no diem la nostra no esperem que ningú ho faci per nosaltres.

I és que, sota el meu humil punt de vista, tenir entitats com Òmnium Cultural, l'Institut d'Estudis Catalans, etc... fa de la nostra una societat més madura i un país amb fonaments més forts per aguantar embastides de qui no ens vol massa bé.

fa un any...

10 de juliol de 2010, fa just un any. Podia haver estat el punt d'inflexió en la història d'un país, del nostre país. Avui és tan sols una efemèride del que podia haver passat.

Fa un any, com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, la societat civil catalana va tenir la necessitat de dir prou! i va sortir en massa al carrer a protestar una decisió que no feia sinó retallar la voluntat del poble català expressada a les urnes. Efectivament ja feia uns anys que s'havien començat els tràmits per renovar la llei que ens regeix a Catalunya (sempre, per desgràcia, sota la forta ombra d'una Constitució Espanyola d'on no es pot moure ni una coma). Després de molts estires i arronses els grups polítics catalans, a excepció del PP (sempre els mateixos...pq C's encara no existien), havien pactat un Estatut de concens que la ciutadania catalana va refrendar mitjançant un referèndum (en el qual molts vam votar que no per tractar-se d'un Estatut "tou").

El següent tràmit era l'aprovació per les Corts espanyoles, però abans d'això, per facilitar-ne l'aprovació, ja l'Estatut va rebre una bona escapçada que al final pactava (mig a l'esquena del govern català) el govern central i CIU. I després el llaaaaaarg tràmit del TC.

En fi, entre el que havíem pactat aquí i el que al final va ser, distaven no pocs articles, interpretacions...per tant, pràcticament, qualsevol semblança era pura coincidència (potser exagero una mica però hi tinc tot el dret com a ciutadà català un cop més molest per tot plegat). Per això la societat, al marge dels partits polítics i sota organització d'Òmnium Cultural, va decidir llançar-se al carrer. Quin bona oportunitat hagueren tingut els polítics si per un cop haguessin escoltat el que els seus votants deien. Allà hi havia gent de tots colors polítics, gent de dretes, esquerres i centres, gent menuda i gent gran...tot units per un clam:  I-INDE-INDEPENDENCIA!!

Sempre recordaré estar veient la retransmissió per la televisió i el meu fill començant a cridar el clam, sense que li digués jo...tant de bo algun dia ell ho pugui veure com una realitat...per mi crec que encara serà un somni. I com deia aquell, "els somnis, somnis són". I com deia en Lluís Llach en una cançó seva, diria jo als polítics: "no malbarateu el somni", que vigent que encara és avui en dia!!!!.

quina hora hauria de ser?

Ara són les 8 del matí (hora nova), per tant, és com si fossin les 7 (hora vella)... curiós això de l'hora nova-hora vella...d'hora n'hi ha una i punt no?

Els gironins tenim clar quan canvia l'hora; l'horari d'hivern entra just per fires (era mítica la nit quant es canviava l'hora: una hora més de farra) i l'horari d'estiu just quan acaba d'entrar la primavera. De fet, el canvi d'hora ara és com un reforç en el tema de l'entrada de la primavera, se'ns farà fosc més tard, el dia s'allarga vaja (entenent dia com a fase amb llum solar, que això de la nomenclatura porta trampa a vegades).

Diuen que aquest canvi d'hora proporciona un estalvi energètic important, tant de moda aquest concepte ara. Els càlculs marquen uns 11 euros per familia, bé, potser no és gran cosa però diuen que val la pena. El que si que em va sobtar va ser el motiu que va portar a començar amb això del canvi d'hora.

Es veu que era pels anys 40, en plena dictadura franquista. Pel que es veu el règim va posar d'excusa que per millorar la competitivitat en la feina s'aniria modificant l'horari per aprofitar al màxim les hores de llum, però la raó principal es veu que va ser igualar-se al que feien a Alemanya, autèntic referent pel règim franquista. Abans d'això a Espanya es seguia l'horari britànic que, de fet, per posició geogràfica, és el que ens tocaria fer: estem a la zona del meridià de Greenwitch. De fet, pel que es veu, abans de l'idea del canvi d'hora, els horaris que fèiem servir en aquest país eren similars als britànics: dinar a la 1, sopar entre 7 i 8 màxim...

Seria complicat ara parlar dels horaris laborals, de la conciliació feina-llar, potser algun dia ho faig perquè es necessita un post sencer, però no estaria malament que ens plantegéssim un horari "britànic": treballar fins les 5 i després mira si en tindríem d'hores per fer coses...

Sigui com sigui el que toca avui és canviar l'hora dels rellotges, jo n'hi ha un que m'estalviaré de fer-ho, el del cotxe, perquè ja no el vaig canviar l'octubre passat. Mandra? no ho nego.