Okupes

No, tranquils, no parlaré de la Guàrdia Civil, el títol no va amb segones, parlo dels okupes, d'aquells que ocupen propietats privades alienes. És un tema força recurrent. Avui en parlo perquè m'he assabentat d'una notícia per la radio i després els tertulians del programa (amb l'ajuda d'un representant dels mossos i un advocat) han desengrunat una mica més aquest problema. Unes reflexions prou interessants.

Pel que he sentit avui diuen que hi ha dos tipus de ocupacions, aquelles massives (recordem casos a Barcelona) on un col·lectiu es fa seu un gran local i l'adequa com a centre social per fer-hi concerts, festes, cursos, assamblees, etc... i aquelles fetes per particulars, generalment gent que es queda sense casa i ocupa segones residències. En aquest darrer cas, les families ocupes es solen moure de pis quan veuen que la pressió de l'antic propietari, mossos, etc... és massa gran.

El cas que escoltava avui és el d'una dona que tenia una segona residència i que alertada per uns veïns s'hi va acostar i va veure que hi havia gent a dins; va anar a denunciar-ho als mossos i aquests, un cop comprovat que la dona portava els papers que acreditava que la propietat era seva van anar a actuar quasi com a mediadors davant els okupes. La manera d'actuar d'aquests quan ve la policia acostuma a ser cordial, asseguren que han pagat uns diners al propietari i que estan allà "legalment"; acostumen a canviar el pany i vinga, a decidir un jutge (i ja sabem que la justícia en aquest país...).

I què li queda al propietari? esperar, no pot fer més. A mi em sembla molt injust. Pel que es veu a la Constitució es parla de que l'habitatge ha de complir la seva funció social (és a dir, es podria interpretar que una vivenda ha d'estar sempre habitada, ja que una casa buida no desenvolupa la seva funció social), i això podria portar a equívocs i considerar que l'ocupació és un camí per aconseguir aquesta funció social. I això em preocupa. Què passa amb aquella familia que ha comprat un pis pel seu fill i aquest està esperant uns mesos per anar-hi a viure? doncs que pot tenir algú que se li avanci.

Entenc, clar està, els drets socials i el dret a una vivenda digne, però per exercir aquest dret se n'han de trepitjar d'altres?

immersos

El que havia de passar ha passat. Tristament, això si. Es veia a venir que el Tribunal Superior de Justícia acabaria alineant-se amb els altres magistrats (d'això se'n diu ser gremials) i abogarien per la fi d'una immersió lingüística que en els darrers anys ha fet tant per la preservació de la llengua.

La reacció dels polítics davant la sentència ha estat prou clara, sense sorpreses. Republicans, independentistes i alguns nacionalistes cridant a la no acatació de la llei, altres "nacionalistes" (entre moltes cometes) com en Duran i Lleida un si però no, enfadem-nos (però no massa..ejem, ejem) i clarament vergonyant per mi, les reaccions de PP i Ciutadans. M'agradaria que ambdós fossin sincers d'una punyetera vegada i diguessin si realment aquest país que estem ara no és bilingüe. Dubto que els castellano-parlants tinguin problemes per fer el dia a dia al nostre país.

Les vegades que baixo a Barna sempre he sentit parlar més castellà que català, sempre!!!. Però fins i tot aquí a Sort, on sóc ara, un dia em van posar cafè amb llet quan havia demanat amb gel... la noia, sudamericana ella, havia entès una cosa per l'altra. El castellà està en perill? De veritat algú que no menteixi com un desgraciat pot creure això? Amb aquesta sentència l'únic que passa es que es dóna ales a les tesis de Mundos, Intereconomias i Razones... realment els masgistrats han actuat com calia?

Doncs si, desacatem-ho. Jo demanaria als professors i mestres que seguissin fent com ara. La nostra llengua ha superat moments pitjors (dictadures i de més) i ho ha fet amb força i coratge, ara que comença a estar debilitada cal que l'ajudem entre tots. Tinc amics castellano-parlants i mai hem tingut problemes per comunicar-nos, que ens volen fer creure ara? que sense ser el castellà llengua vehicular a les escoles la llengua espanyola desapareixerà? Diversos estudis s'han publicat ja sobre el coneixement dels alumnes de la immersió d'ambdues llengues, i els resultats no són pas diferents entre una llengua i altra!!!

Ahir llegia un twiter d'algú que deia: 3 famílies hauran aconseguit acabar amb la política lingüística d'un país, i en canvi milers d'indignats de totes les procedències, classes socials, etc... acampats al carrer no estan aconseguint res...alguna cosa falla en el nostre país.

vacances a Blanes?

No, tranquils, no estic de vacances (encara no); ja us avanço que em queda menys d'una setmaneta per agafar-les, això si. Ans al contrari, estic immers en un projecte en el qual estem testant uns productes (uns repel·lents) per mosquits.

Per exigències del protocol, capritxós ell, necessitàvem 6 habitacions a la mateixa zona, d'aproximadament la mateixa mida, i amb certa activitat, obvi, de mosquits. Al final la solució més senzilla ha estat llogar sis habitacions d'un hotel i la zona escollida, Blanes. L'hotel on estem està just al costat d'un càmping, i a més les habitacions on realitzem les proves està a nivell 0, a nivell de terra, just davant la zona enjardinada de l'hotel. El lloc sembla ideal, ho sembla perquè els mosquits són tan sensibles a condicions ambientals que dels tres dies que portem de test en dos d'ells l'activitat ha estat més aviat minsa.

L'activitat que si que no és precisament minsa és la del turisme. A veure, desconec si aquest està essent un bon any o no pel turisme (segurament els que viuen d'ell diran que no massa bo i la gent que no li agrada dirà que hi ha massa gent); sigui com sigui, aquests dies, per Blanes, l'activitat és prou alta.

No seria Blanes el meu lloc ideal per anar de vacances, o com a mínim no a la zona on estem per fer el treball. El propi hotel té 400 habitacions, i hi ha un turisme molt de o bé parelles amb nens petits o bé turistes joves en grups, per tant, això vol dir que fàcilment a l'hotel hi ha allotjades 800-1000 persones. Molt s'ha parlat en els darrers dies d'aquest tipus de turisme (grups de joves, buscant sol, platja i festa...i mam) per culpa dels incidents que van passar a Lloret de Mar farà tres setmanes.

Totes les masses piquen, no crec que aquets turisme sigui, per definició, dolent. M'explico, tothom té dret a anar de vacances i quan un és jove, normalment no es pot pagar hotels de 4 estrelles, anar de restaurant cada dia, etc... Una altra cosa és si es creen llocs on només s'afavoreixi aquest tipus de turisme. Aquests dies a Blanes veig grans grups de joves, de no menys de 40 unitats, i de no més de 17 anys, mudats fins a l'últim botó per anar a la discoteca. El seu dia a dia allà és ben fàcil. Aixecar-se ben tard, platja/piscina, anar a la discoteca fins les tantes...i a l'endemà tornem-hi. Per mostra un botó: a l'hotelon estem ens van llogar unes habitacions que les tenen especials per aquests grups. Són habitacions amb tres llits, amb una humitat pel meu gust extrema, sense cap extra, amb unes teles hiperpetites....però a explicació de la pròpia encarregada de l'hotel, les tenen per aquests grups de joves que busquen allotjament econòmic sense importar-los les comoditats. Total, per les poques hores que s'hi passaran...

mala llet mal canalitzada

Deu n'hi do el que està passant a la Gran Bretanya. Un país que molta gent el tenia com a model d'integració, de convivència, etc... està vivint uns moments de tensió extrema: gent cremant cotxes, rebentant aparadors, saquejant botigues...

En els darrers dos dies una companya de la seu central galesa de l'empresa ha estat aquí Girona; parlant del tema no en sabia dir una explicació coherent, parlava, més o menys, del que poso jo al títol del post: la gent té mala llet per la situació que està vivint (dins el context del que està passant a nivell global, no és que allà estiguin més fotuts que aquí, ni molt menys) i la seva reacció és totalment irracional. Quina culpa té el pobre botiguer que té el seu negoci just en els carrers que aquests impresentables han decidit sembrar-hi destrucció?

Ahir al vespre, al 3-24, feien un especial sobre el que s'està vivint allà; a part de les imatges i cròniques hi havia l'opinió de  l'enviat especial de TV3 allà i d'una catedràtica en Ciència Política (crec) catalana però que exerceix en una universitat londinenca. Fou molt clarificador del que està passant allà. Sobretot van deixar clar que el que passava allà no era pas producte d'un excés de immigració, qui es revolta no són immigrants, són joves d'allà, de les classes mitges-baixes, gent sense ingressos que en vistes de les retallades socials encara veuen més minvades les seves espectatives.

No ho justificaven ni ho justificaré jo, obviament. La societat anglesa, de fet, s'està posant en contra dels vàndals, les seves reivindicacions podrien (en condicional) ser justes, ves a saber, però el que no és admissible és el modus-operandi. Els tertulians parlaven ahir de famílies que porten 3 generacions sense treballar, només vivint dels subsidis que dóna el govern. Quan aquest ha de tancar l'aixeta per la crisi econòmica global la solució dels joves d'aquestes famílies és la revolta no-pacífica.

Parlaven també de com de conformista és la societat britànica. El que deiem, tres generacions sense treballar i sense ganes en molts casos de canviar la situació: el govern ja ens manté. Moltes vegades no posen l'esforç, les ganes, el sacrifici per revertir la situació: és la situació que ens ha tocat viure? doncs ens conformem. Es van conformar els avis i els pares, els fills ara no s'han conformat, però han triat la pitjor manera de demostrar el descontentament i la disconformitat.

Es considerava també la policía britànica com a model de policia que avantposa el diàleg a la porra, el fet d'estar el dia a dia amb el ciutadà, una policía de proximitat, a no pas fer grans demostracions de força. Fa unes setmanes ja vam tenir l'escàndol de les escoltes il·legals del News of the World amb la connivència d'alts càrrecs policials, i ara no han pogut (o no han sabut) reaccionar a temps. Feia estrany veure les imatges de gent saquejant i rebentant aparadors i la policía observar-ho des de la distància.

Sigui com sigui caldrà seguir el que passa, no és fàcil contenir la ràbia de la gent, però tampoc cal actuar amb impunitat; la fractura social que d'està creant a Gran Bretanya no serà fàcil de tancar, ni les ferides de cicatritzar; això si, potser ja no serà una societat tan modèlica.

ments pertorbades

Anders Behring Breivik i Amy Winehouse són els dos personatges dels darrers dies. Han assolit la notorietat per dos camins totalment diferents però, en certa manera, ambdós són casos d'una ment en certa manera pertorbada.

A veure, comparar ambdós casos és complicat i no hoi faig pas des del punt de vista de la gravetat, de la incidència, del mal causat a tercers, etc... només són dos exemples que aquest òrgan tan meravellós que es diu cervell a vegades no acaba de girar del tot rodó.

Breivik és l'autor de la carnisseria d'Oslo, del doble atemptat que ha costat la vida a 76 ciutadans completament innocents (un incís, fa 24 hores els morts eren 93 i ara 76...primer cop a la vida que passa això...un "premi" per a la bona informació de la policia noruega). Veient com aquest personatge va actuar, fent-se passar per polícia per fer reunir els joves que estaven al campament i començar-los a disparar i perseguir per tot l'illot, escrivint un dossier de 1500 pàgines sobre la seva filosofia, la sang freda amb la que va estar preparant durant 2 anys el doble atemptat... veient tot això només cal pensar que aquest és un clar exemple de ment pertorbada. De fet, de les primeres coses que va dir quan va ser apresat fou que volia ser el monstre més gran des de la segona guerra mundial. Ara aquest home és feliç, és trist però és així, ha aconseguit el que volia, notorietat.

Amy Winehouse és una efímera estrella de la música; a la seva meravellosa veu l'ha acompanyada una perillosa (i a la llarga) mortal amistat amb les drogues i l'alcohol. Pertany des de dissabte al club dels 27...artistes que van perdre la vida a aquesta edat (Kurt Cobain, Jim Morison, Jimy Hendrix, Janis Joplin...). El cas de la Winehouse crec que el que no ha pogut gestionar és la popularitat ja que de sempre s'ha vist involucrada amb episodis estranys com agressions a periodistes, excentricitats excessives, etc...

En ambdós casos la notorietat ha estat un aspecte clau, Breivik perquè la buscava amb les seves accions, i Winehouse perquè la pròpia notorietat la va devorar. En ambdós casos els pares havien en certa manera predit que les coses no acabarien bé: el pare de Breivik viu al sud de França i feia més de 15 anys que no sabia res del seu fill, s'havien enemistat a rel de les idees que pregonava el fill; el pare de Winehouse, en una entrevista de fa 3 anys ja va predir que la seva filla acabaria morint víctima dels seus excessos...que per cert, l'autòpsia no ha pogut determinar la causa de la mort (o això ens han dit) però algú creu que les drogues no hi tenen res a veure?

Òmnium

50 anys és una xifra prou rodona, i més quan es parla d'un aniversari. Quan una persona arriba als 50 anys segur que ja té un bagatge rera seu que el fa coneixedor del que l'envolta, si aquesta efemèride la compleix una entitat serà prova inequívoca de que està més que integrada en la societat.

Això és el que passa amb Òmnium Cultural. Ahir, Òmnium va celebrar els 50 anys, per molts anys. Amb Òmnium haig de reconèixer que durant molt de temps m'ha passat allò de saber que existia però no saber-ne massa el que feien. Si llegim la primera frase del text que tenen a la web és fàcil entendre'n el significat: "... treballa per la promoció i la normalització de la llengua catalana, la cultura i la identitat nacional de Catalunya"; no és pas poca cosa no?

Ahir la presidenta d'Òmnium Cultural va fer el seu discurs com a motiu del 50è aniversari. Un discurs molt maco, resumidor del passat i amb propostes i estratègies de cara al futur. No m'en puc estar de copiar-vos aquí part d'aquest discurs:

De vegades la gent corre més que la història. Aquesta és la sensació que varem tenir el 10 de juliol. Bona part del milió i mig de persones que anava al darrera de la pancarta “Som una Nació, Nosaltres Decidim” entonaven eslògans i portaven pancartes que anaven molt més enllà dels oficials. Ha estat una sensació molt similar la que hem tingut al llarg del procés de les consultes populars sobre la independència. Una sensació que pren sentit quan veiem enquestes d’opinió pública d’aquests dies on es constata que el 43% dels catalans i catalanes veuen la independència com la sortida política a l’estat actual.
Amb les demostracions de canvi i de força cívica dels últims anys, és evident que el país es troba en un altre moment. Si mirem aquests 50 anys observem que com a entitat hem viscut etapes molt diferents. Des d’un inici, sota la dictadura franquista quan amb penes i treballs varem aconseguir tirar endavant un programa de redreçament lingüístic i cultural. Passant per la transició a la democràcia quan pensàvem que quasi tota la responsabilitat era dels partits polítics.
Ara mateix, però, a ple segle vint-i-u som en una segona transició en la què la societat civil volem més protagonisme en la presa de decisions. Les relacions amb Espanya no funcionen, la crisi estreny, la llengua ha d’afrontar agressions que crèiem superades. En aquest context, els partits i les institucions reclamen ajuda i fins i tot lideratges de la societat civil. És en aquests moments, tancat el cicle de les consultes, havent demostrat que el gruix de la gent vol decidir el propi futur, havent provat la militància democràtica dels ciutadans, que la pregunta que més escoltem és “I ara, què?”
Òmnium Cultural vol plantejar la seva resposta a aquesta pregunta. La manifestació del 10J va marcar el camí, un camí que necessàriament ha de ser de consensos, com més amplis millor, i d’ambicions, com més clares millor.

I aquesta resposta a l'"ara què?" és ben clara; tres eixos: assolir la independència cultural, assolir la independència fiscal i impulsar radicalment el nostre dret a decidir. Caldrà lluitar, pacíficament, per tot això. Caldrà que la societat civil ens impliquem més; és molt fàcil criticar els polítics perquè pensen més en la poltrona que en el país, però si el país no es mou, si nosaltres no diem la nostra no esperem que ningú ho faci per nosaltres.

I és que, sota el meu humil punt de vista, tenir entitats com Òmnium Cultural, l'Institut d'Estudis Catalans, etc... fa de la nostra una societat més madura i un país amb fonaments més forts per aguantar embastides de qui no ens vol massa bé.

fa un any...

10 de juliol de 2010, fa just un any. Podia haver estat el punt d'inflexió en la història d'un país, del nostre país. Avui és tan sols una efemèride del que podia haver passat.

Fa un any, com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, la societat civil catalana va tenir la necessitat de dir prou! i va sortir en massa al carrer a protestar una decisió que no feia sinó retallar la voluntat del poble català expressada a les urnes. Efectivament ja feia uns anys que s'havien començat els tràmits per renovar la llei que ens regeix a Catalunya (sempre, per desgràcia, sota la forta ombra d'una Constitució Espanyola d'on no es pot moure ni una coma). Després de molts estires i arronses els grups polítics catalans, a excepció del PP (sempre els mateixos...pq C's encara no existien), havien pactat un Estatut de concens que la ciutadania catalana va refrendar mitjançant un referèndum (en el qual molts vam votar que no per tractar-se d'un Estatut "tou").

El següent tràmit era l'aprovació per les Corts espanyoles, però abans d'això, per facilitar-ne l'aprovació, ja l'Estatut va rebre una bona escapçada que al final pactava (mig a l'esquena del govern català) el govern central i CIU. I després el llaaaaaarg tràmit del TC.

En fi, entre el que havíem pactat aquí i el que al final va ser, distaven no pocs articles, interpretacions...per tant, pràcticament, qualsevol semblança era pura coincidència (potser exagero una mica però hi tinc tot el dret com a ciutadà català un cop més molest per tot plegat). Per això la societat, al marge dels partits polítics i sota organització d'Òmnium Cultural, va decidir llançar-se al carrer. Quin bona oportunitat hagueren tingut els polítics si per un cop haguessin escoltat el que els seus votants deien. Allà hi havia gent de tots colors polítics, gent de dretes, esquerres i centres, gent menuda i gent gran...tot units per un clam:  I-INDE-INDEPENDENCIA!!

Sempre recordaré estar veient la retransmissió per la televisió i el meu fill començant a cridar el clam, sense que li digués jo...tant de bo algun dia ell ho pugui veure com una realitat...per mi crec que encara serà un somni. I com deia aquell, "els somnis, somnis són". I com deia en Lluís Llach en una cançó seva, diria jo als polítics: "no malbarateu el somni", que vigent que encara és avui en dia!!!!.

els temps estan canviant

Avui serà que m'aixeco optimista? Potser per això escullo el títol que escullo (i que llegint-te'l,sense voler, el meu caparró comença a tararejar la cançó d'en Dylan...); sigui com sigui crec en el títol fermament, els temps estan canviant. Una altra cosa és si ho fan a millor o a pitjor, però si coneixeu el meu tarannà optimista de mena entendreu que crec que milloren.

Proves? alguna tinc. Però avui intentaré no tirar per la via dels "indignats", tot i que és el millor exemple de que les coses estan canviant, d'un moviment com aquest, si els historiadors són rigorosos, se'n parlarà d'aquí uns anys.

El títol i el post se'm van acudir ahir o abans d'ahir (ups ara no ho recordo) quan sentia les dades de l'enquesta encarregada per la Generalitat i duta a terme pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), en la qual, davant un hipotètic referèndum sobre la independència, un 43% hi votaria a favor, un 28% en contra i un 23 s'abstindria...com que la gent que s'absté no comptaria en el comput global (la gent que no va a votar i es queda a casa no computa en una el·leccions), per primer cop, la gent que vota SI A LA INDEPENDÈNCIA seria més del 50%!!!!!

Cal valorar les dades, mostren, al meu entendre, molt més que un "fogonassu" (quina gran paraula, llàstima que no deu sortir al diccionari) del moment; la gent comença a estar farta que se'ns pixin a la cara, està farta de ser cornuda i pagar el beure, està farta de ser el salvavides de l'estat i no rebre res a canvi més que desprecis continus. En temps de crisi té pebrots ser l'única regió que ens apretem veritablement el cinturó i encara ens diguin que no fem prou.

El curiós és que fa tres dies, quan es complia un any de la sentència de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional, vaig tenir un moment de baixada; un moment en el que vaig pensar que aquella retallada no havia provocat res (més que la manifestació de l'11 de juliol), de fet, sóc dels que penso que encara estem pitjor que abans de que l'Estatut passés pel sedàs del Tribunal.

Però bé, sembla que si, que les coses han començat a canviar...i del que estic més content és que crec que això no tindrà aturador, la societat està començant a pensar per si mateixa i on no arriben els polítics (que no arriben a enlloc) hi arribarà la gent del carrer. Cal anar remenant consciències, anar barrejant la sopa, no deixar que es crei pòsit...només aixíi, d'aquí un temps, la corrent serà tan forta que ningú ens podrà aturar. Ja veieu, m'he aixecat optimista.

incompetència?

Bé, en el bloc, ahir, ja vaig amenaçar que avui explicaria el que em va passar a l'Ajuntament de Roses i, de fet, si algú de vosaltres em segueix al twitter (poso la  falca:    @david14kp) ja a poder seguir més o menys el meu estat d'emprenyamenta.

Us explico la seqüència. A Roses hi ha dos dies per apuntar els nostres fills que van a les llars d'infants municipals al casal d'estiu; només dos dies perquè en aquests els que ja estem matriculats a les llars tenen preferència davant altres nens de fora el municipi o d'altres llars/escoles. I clar, l'horari únic en que es pot fer és de 9 a 14h...horari de funcionari.

Així doncs la majoria el que fem és dir a la feina que anirem més tard per poder gestionar això. Vagi per endavant que si algú de vosaltres ha pensat que la inscripció es podia fer via internet, oblideu-vos. La versió oficial de perquè no es pot fer per internet és perquè les funcionàries que t'atenen comproven en un llistat que el teu fill/a està matriculat a les llars d'infants municipals...i això, amb el programa adequat, no es pot fer via internet?????

En fi, doncs això, un servidor a les 9:05h ja era fent cua per agafar número...em va tocar el 26...i en aquell moment anaven atenent el número 3, el problema és que a les 9:15h seguien atenent el número 3 i a les 9:25h el 4... L'estat d'indignació de la gent que estàvem esperant el nostre torn començava a anar in crescendo, bàsicament perquè cada any és la mateixa història. Era el primer dia del nou govern municipal i, això si, de nous regidors amb somriure d'orella a orella movent la cua per allà n'hi havien uns quants (convergents i peperos que són els que governaran); un d'ells va dir que just avui que hi havia les inscripcions 3 funcionàries estaen de baixa.

Podia colar, si, però clar, quan al cap d'escassos 10 minuts veus arribar més d'una dotzena de funcionàries d'esmorzar...L'Ajuntament és molt gran, i no totes van anar a la planta on hi ha el SAC (Servei d'Atenció al Ciutadà) però si 3-4, a més, si hi havia el problema de les baixes laborals, no podien haver reforçat el servei?

Poc després de dos quarts una de les mares que ja havia estat ateses ens va informar que la lentitud era degut a que només una funcionària feia les inscripcions i que a més ho havia de fer a mà perquè el programa informàtic s'havia espatllat... Sense que ningú alcés la veu ni fer cap cassolada el que si que van veure des de l'Ajuntament és que començàvem a perdre la paciència...i a sobre una funcionària il·luminada es va posar a parlar amb una de les mares que coneixia dient-li que com és que veníem tots a les 9, que a partir de les 11h no hi havia ningú...li vam clavaruna mirada els que estàvem allà que la devia acollonir; si et sembla, en el meu cas, aniré a Girona i a les 11h tornaré a Roses a fer la inscripció...

En fi, a les 10:15h m'agafaven a mi; vam millorar la rapidesa a partir de tres quarts de 10, ja que van posar tres persones a recollir inscripcions...Ens van informar que quan tinguessin el programa informàtic funcionant ja ens entrarien les dades i que ens avisarien per recollir el paper i anar a fer el pagament a La Caixa; efectivament, a les 13:30h trucaven a la meva dona perquè abans de les 14h anés a buscar l'esmentat paper...gràcies!!!

Després direm que ens passem amb els funcionaris, amb els polítics...en definitiva amb les administracions...però és que a vegades fins i tot a una persona calmada com jo li feu perdre la paciència.

adopcions

Ja sabeu que sóc dels pocs (ho dic per les audiències) que m'agrada "Banda Ampla", trobo molt interessant un programa de debat on gent "anònima" parli de les seves experiències o de les seves visions sobre un tema. Ahir parlaven, crec, de "pares i fills". Dic crec perquè no vaig veure el programa sencer.

Això si, vaig veure l'estona on es centraven, bàsicament, en el tema de les adopcions. Aquest és un tema que em toca força d'aprop, alguns dels que llegiu el bloc sabreu perquè; no pas per mi, tot i que reconec que sempre havia dit que m'agradaria adoptar un nen/a; ara, però, amb dos patufets a casa i veient les dificultats que entranya l'adopció no crec que fos una bona idea.

Em va agradar sentit a parlar una noia que era adoptada; davant el que molta gent li comenta sobre l'abandonament que havia patit per part dels seus pares biològics, etc... la noia amb naturalitat contesta que ella mai ha estat abandonada, bàsicament perquè qui realment fa de pares són els pares adoptius. Això bé a constatar una frase que va sortir força vegades al programa: tenir fills nom és parir-los, si no criar-los.

Molt d'acord. Si, potser ara les que sou mares biològiques polemitzaríeu amb mi, no hi estaríeu d'acord, perquè la sensació de tenir un pesolet a la panxa que va creixent és única...potser si, però com que jo desconec aquesta sensació... A més, els que heu estudiat genètica de poblacions, sabreu que el fenotip d'una persona (com és, com es comporta, etc...) depèn del genotip (el que hereta dels pares) + ambient. I en aquest ambient és on els pares adoptius i no adoptius tenen responsabilitat al 100%.

Ahir quan donava el biberó al meu fill pensava com de dur ha de ser voler tenir fills i no poder, i com de dur, com de desesperada ha d'estar una persona per donar en adopció el seu fill. Per això és injust que hi hagi infinites traves per adoptar; s'ha de fer tants passos, tanta burocràicia, s'han de passar tants filtres que o n'estàs segur del que vols fer o t'acabes desesperant (sense comptar, clar està, la despesa econòmica que implica).

Per això, ara quan veig algun nen adoptat (el meu fill té amics a classe que ho són), em ve al cap un sentiment d'admiració cap als pares adoptius, van perseverar en l'intent i ara són PARES, sense cap desviació semàntica de la paraula. I més aviat que tard (ja sabeu la meva faceta d'optimista de mena) l'Oleguer i l'Eudald tindran un parent nascut ben lluny però criat al seu costat...i si no temps al temps.

qüestió de llengües

Com alguns sabeu, ara treballo en una empresa internacional; bé, de fet, treballo en la sucursal a Girona d'una empresa internacional. Així doncs, i a més tenint en compte que la seu principal de l'empresa és a Cardiff (País de Gal·les, Regne Unit) fa que l'idioma de l'empresa sigui l'anglès.

Així doncs, mails, converses via skype, informes,...tenen com a llengua base l'anglès, i obviament quan ens ve una visita d'algun altre membre de l'empresa la pràctica de la llengua es fa indispensable. Tot això té un gran avantatge, i és que sense voler-ho un millora la parla, la comprensió i fins i tot la redacció en una llengua que no és la seva.

Aquests dies per aquí tenim un Luke de  visita, un noi de Newcastle, que ha vingut per ajudar-nos a tirar endavant un parell de projectes. Com que va arribar el dissabte al matí i jo, fins ahir dilluns, no podia conèixer-lo ni estar per ell, es va haver d'espavilar. Cap problema, és un noi que es sap moure i que fa un parell d'anys ja havia estat a Girona.

A l'hora de dinar, al restaurant Ginjolers, del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, ens va tocar traduir-li el menú ja que estava només en català. Cap problema, més o menys ens vam entendre. I això va donar peu a parlar una mica dels idomes, llengües... Hi ha coses ben curioses, per exemple, el so de la doble "r", pels anglesos, és difícil de ser, per tant, podrien arribar a tenir problemes per diferenciar "perro" (dog) de "pero" (but). Fou còmic també quan intentàvem explicar-li tot el tema dels pronoms febles.

Hi va haver-hi una cosa que em va fer reflexionar bastant i va ser a l'hora que parlàvem de com s'ensenya la llengua a l'escola. A veure, jo sóc un convençut de que la llengua catalana ha de ser prioritària a l'escola però a vegades, per la gent de fora, pot semblar totalment injust (més d'un cop m'han dit perquè no es fa 50%-50%, català-castellà). Sempre acabo sortint amb l'argument de que als patis la llengua dominant és el castellà i que l'oportunitat pel català és que practicament sigui la llengua exclusiva dins les aules. El que s'anomena immersió lingüística, vaja.

Doncs sabeu que en Luke, un anglès, em va donar la raó al 100%? De fet, l'irlandès i l'escocès s'estan perdent, avancen inexorablement cap a la desaparició, a diferència del gaèl·lic, la llengua original del País de Gal·les, i per la raó que a l'escola fan el mateix que nosaltres. En fi, sempre va bé un reforç de fora no? Malgrat que qui el fa aparegui a l'aeroport amb camisa hawaina i barret de palla, però els anglesos són els anglesos, ja se sap.

èxit o fracàs (escrit corresponent al 13 de maig)

Èxit o fracàs, guanyar o perdre...aquesta dicotomia la tractaven ahir a Banda Ampla de TV3. Admeto que tampoc vaig veure'l tot (entre l'hora que era, que un servidor estava cansat,...) però si el suficient per captar diferents opinions interessants.; de fet el bo que té Banda Ampla és que molts dels que opinen tampoc són experts en la matèria sinó que simplement són gent "del carrer" que opina sobre un tema concret.

Tots tenim la nostra opinió sobre l'èxit i el fracàs. Com definiríeu l'èxit? com allò d'assolir el que algú desitja? i si per aconseguir això resulta que has provocat un perjudici sever (volgut o no) a tercers, seria essent èxit el que has tingut? Potser, com algú dèia, si haurà estat un "èxit personal" malgrat la societat no ho entengui així...tot els dictadors, per exemple, serien exitosos.

I parlant de dictadors i societat, potser aquest últim terme "societat"  va ser la paraula que més va sortir en el debat...i a mi això em fa una mica de ràbia. Em fa ràbia perquè la majoria acabem (parlo en 1ª persona del plural com a deferència però realment me'n desmarco) culpant a la societat pels actes que acabem fent. La societat ens marca que hem de tenir un cotxe d'aquest tipus, una segona residència, guanyar una competició per ser reconegut...?, realment és així? Excuses de mal pagador. La gent parla de la "dictadura de la societat", però caiem en aquesta dictadura si volem. He parlat diverses vegades dels reptes que em vaig marcantr tant a nivell esportiu com en altres àmbits; doncs, per exemple, per mi serà un èxit el dia que acabi la meva primera marató, encara que sigui amb un temps irrisori, com va ser un èxit quan vaig acabar la primera carrera de 10mil metres. Potser per la societat només seria un èxit si acabés primer, però com que jo sé l'esforç que és per una persona que fa pocs anys era incapaç de fer 500 metres sense esbufegar, acabar cada cursa, per mi, ja és un èxit.

Obviament també es va parlar de l'èxit en el món econòmic, empresarial...amb la que està caient en aquests darrers anys és normal. Quan parlaven d'això, un espectador va enviar un missatge amb una frase que la trobo brutal i que passarà a formar part d'aquelles que tots tenim com a referent en el dia a dia: "l'emprenedor o guanya o aprèn, mai perd". No la trobeu brutal? Potser me l'escriuré darrera la porta del despatx per llegir-la aquells dies que un creu que tot surt malament. De fet, tots som emprenedors en certa manera, no em negareu que s'ho ha de ser per anar superant el dia a dia, continuament ens hem de reinventar...per tant, a guanyar i a aprendre cada dia...començant per ja!!!

viva los noviooos!

Ahir totes les radios, totes les teles, parlaven del mateix; en alguns casos fins i tot passant per davant de les xifres (preocupants) de l'atur que ahir es van conèixer. El casament reial de la corona anglesa, entre el segon en la línia successòria (Guillem) i la "plebea" que li va conquerir el cor, la Katy Middleton.

Avui seria molt fàcil per mi criticar tot plegat (sóc un republicà convençut) i...tard o d'hora no me'n sabré estar. Potser els monàrquics notareu que faig demagògia, potser si. Però, contesteu-me amb sinceritat, l'escenografia de tot plegat no era més pròpia d'un conte de Wald Disney o de les bodes de l'època de la Sisi Emperatriu més que una boda en ple segle XXI?.

Escoltava al vespre les audiències i es veu que en tot el món, un 2,2 milions de persones (si fa no fa un terç de la població mundial) havia seguit en directe l'enllaç. Una bestiesa. Com pot tanta gent agradar-li aquestes cerimònies excessivament ensucrades (sempre pel meu gust eh?) i artificioses? De totes formes, després em vaig arrepentir una mica de no haver-la seguit quan via twitter vaig rebre comentaris brillants que havien fet alguns dels "entesos" que comentaven la boda per la tele; per mostra un botó: es veu que el vestit de la núvia era quasi igual al que havia portat la Belen Esteban en la seva darrera boda; brutal no? Tothom dient que si la "princesa Caterina" tindria com a referència la seva sogra (Lady Di) i realment la seva inspiració és la "nostra" princesa del poble.

Deien que en aquest enllaç hauria triomfat l'amor i no pas en l'enllaç de fa 30 anys entre els pares del príncep hereu; no en dubto d'això, però la font, la prova irrefutable de que això era així, havia estat que els recent casats s'havien fet dos petons des del balcó de Buckingham. Gran conclusió.

Pel que van dir, el convit (bé, els convits) van ser pagats a mitges entre les famílies dels nuvis, per tant, com a mínim per part de la casa reial va ser pagat pel contribuent; i la seguretat de tot l'enllaç va còrrer a càrrec del govern britànic, vaja, que només aquesta segona part de les despeses havia costat uns 50 euros per ciutadà... jo això no m'ho vaig gastar ni per la meva boda.

I per acabar unes quantes reflexions extretes de l'enginy dels twitaires: "com de llarg hauria estat l'àpat si els nuvis havien de portar un puro a cada home convidat i fer-se les fotos de rigor?" "què deu haver a la llista de noces?" i, això si, malgrat l'hermetisme que han volgut portar ja se sap que "el viatge de noces serà al Salou Fest".

Pues eso, ¡¡¡que vivan los novios!!!

controlats

Avui escric un post que fa dies que em rondava pel cap, just des del dia que l'Oleguer, el meu fill, que encara no té 4 anys va rebre una carta a casa...d'una empresa anomenava Estalvida, de Madrid. És una empresa d'assegurances. Dubto que el meu fill ara s'hagi plantejat fer-se una assegurança, tot i que essent patós i maldestre com el seu pare potser una a tercers (o millor a tot risc) no estaria malament.

D'on ha tret aquesta empresa l'adreça nostre? A primera vista no t'ho sabria respondre, però clar, hi ha tants camins pels quals ho poden haver fet. Al llarg de la vida constantment estem donant dades nostres, des del padró/registre fins a l'hora de fer-te la targeta del Caprabo, des d'inscriure el teu fill a l'escola fins a obrir una fitxa d'usuari a l'eBay...

Recentment sortia a la llum un rumor segons el qual la gent que tingués Iphone 4 podien estar permanentment localitzats sense ells saber-ho per una mena de xip amb GPS que anava enviant senyals a esquenes de l'usuari. El mateix president de Apple acaba de desmentir la noticia però...qui sap?

La gent que creu en conspiracions estranyes, que pensa que la vida està permanentment controlada per alguna organització secreta que desconeixem, que opina que en el fons no som lliures sinó que ens ho pensem però que realment estem en mans d'algú que controla tot des de l'ombra (molt "peliculero" tot plegat), tota aquesta gent segur que viu en un estat d'angoixa permanent. Jo, sincerament, crec que això és conseqüència del món global en que vivim, i simplement ens hem d'adaptar. Fa uns anys quan volies parlar amb una persona el trucaves a casa, ara truques al mòbil i si al moment no te l'agafa ja t'emprenyes/pateixes, etc... tot és qüestió d'adaptació.

Si vols donar l'esquena a tot això només et queda fer el que vaig llegir ahir al diari que havia fet un veís de la Garrotxa: va marxar de casa, va deixar totes les comoditats, per anar a viure a dalt d'un arbre on s'havia fet una cabana...tot i que ni així ha pogut marxar del tot, perquè des del moment que surt al diari (amb foto inclosa) vol dir que algú l'ha trobat.

sant jordi

Dissabte vam viure una de les jornades més maques que tenim els catalans, sempre des d'un punt de vista subjectiu, clar està. Però, a no ser que la parella t'hagi deixat pel teu millor amic fa tres dies, la jornada del 23 d'abril és de les més maques que es pot viure.

Buscant una mica he vist que Sant Jordi va existir de veritat; bé, com a sant en teoria havia d'existir i haver fet alguna heroïcitat, però l'origen d'aqyest Jordi si que no me l'imaginava. Es veu que fou un soldat nascut al Pròxim Orient  però educat sota els preceptes dels cristianisme; formà part de la milícia romana però això li va suposar, a la llarga, la seva perdició. Resulta que va desobeir l'emperador quan aquest li va ordenar de perseguir i matar una sèrie de cristians; en adonar-se l'emperador que la raó esgrimida per Jordi era que ell també era cristià manar fer torturar fins causar la mort a el soldat Jordi. Això passar al segle IV d.C.

Durant les croades, a finals del s.XI, quan els almogàvers van descobrir la tomba (i la història associada) a aquest soldat cristià van escampar la seva història cap a Occident. Es començà a venerar la seva figura i atribuir-li aparicions en el camp de batalla ajudant sempre els cristians.

Durant el segle XII un autor italià, Iacoppo da Varazze, escriu la llegenda de Sant Jordi i el drac tal com la coneixem avui en dia basant-se en la heroïcitat del cavaller romà que s'enfrontà al seu particular drac (l'emperador romà). La llegenda diu que de la sang vessada pel drac va brotar una rosa vermella que el cavaller Sant Jordi va regalar a la princesa que acabava de salvar del malvat drac.

Però d'on ve la tradició de regalar un llibre? doncs bé, no té res a veure amb la llegenda de Sant Jordi, Resulta que un escritor/editor valencià, Vicent Clavel, va pensar que seria una bona ajuda per la lectura establir un "dia del llibre" i va escollir que fos el dia del naixement d'un dels escriptors castellans més famosos, Miguel de Cervantes. Així doncs el dia escollit fou el 7 d'octubre; però com que per la tardor a vegades els dies ja no acompanyen, meteorològicament parlant, per sortir a fer un vol i visitar paradetes, es va traslladar la festa a el dia de la mort de l'escriptor, el 23 d'abril.

Apa, doncs ja tenim els ingredients de la jornada: llegenda de Sant Jordi + dia del llibre. I si el temps acompanya com va ser aquest dissabte el lluiment ja és màxim. Hi ha qui aboga perquè la diada de Catalunya sigui el dia del seu patró, el 23 d'abril. Jo ho deixaria tal com està, ara bé, també és veritat que m'estimaria més que el dia de Sant Jordi fos festiu i, potser, canviar-ho pel 12 d'octubre. També he sentit gent que diu que la festa aquesta és un exemple de consumisme; potser si, però si el que es consumeix és cultura benvingut sigui.

quina hora hauria de ser?

Ara són les 8 del matí (hora nova), per tant, és com si fossin les 7 (hora vella)... curiós això de l'hora nova-hora vella...d'hora n'hi ha una i punt no?

Els gironins tenim clar quan canvia l'hora; l'horari d'hivern entra just per fires (era mítica la nit quant es canviava l'hora: una hora més de farra) i l'horari d'estiu just quan acaba d'entrar la primavera. De fet, el canvi d'hora ara és com un reforç en el tema de l'entrada de la primavera, se'ns farà fosc més tard, el dia s'allarga vaja (entenent dia com a fase amb llum solar, que això de la nomenclatura porta trampa a vegades).

Diuen que aquest canvi d'hora proporciona un estalvi energètic important, tant de moda aquest concepte ara. Els càlculs marquen uns 11 euros per familia, bé, potser no és gran cosa però diuen que val la pena. El que si que em va sobtar va ser el motiu que va portar a començar amb això del canvi d'hora.

Es veu que era pels anys 40, en plena dictadura franquista. Pel que es veu el règim va posar d'excusa que per millorar la competitivitat en la feina s'aniria modificant l'horari per aprofitar al màxim les hores de llum, però la raó principal es veu que va ser igualar-se al que feien a Alemanya, autèntic referent pel règim franquista. Abans d'això a Espanya es seguia l'horari britànic que, de fet, per posició geogràfica, és el que ens tocaria fer: estem a la zona del meridià de Greenwitch. De fet, pel que es veu, abans de l'idea del canvi d'hora, els horaris que fèiem servir en aquest país eren similars als britànics: dinar a la 1, sopar entre 7 i 8 màxim...

Seria complicat ara parlar dels horaris laborals, de la conciliació feina-llar, potser algun dia ho faig perquè es necessita un post sencer, però no estaria malament que ens plantegéssim un horari "britànic": treballar fins les 5 i després mira si en tindríem d'hores per fer coses...

Sigui com sigui el que toca avui és canviar l'hora dels rellotges, jo n'hi ha un que m'estalviaré de fer-ho, el del cotxe, perquè ja no el vaig canviar l'octubre passat. Mandra? no ho nego.

l'histrionisme culé

Un cop més queda demostrat que cada persona és un món i, dit sigui, un món complexe i canviant. Ahir el Barça va jugar l'anada dels vuitens de final de la Xampions (sé que no s'escriu així, però em venia de gust fer-ho) al camp de l'Arsenal, un dels grans d'Europa. El resultat, ja el sabeu, 2-1 pels gunners i ara tocarà remuntar el 8 de març al Camp Nou.

Per qüestions d'horari la "prèvia" l'escolto a la radio tot pujant a Roses. Els periodistes (escolto RAC1) són moderadament optimistes, exposen els seus motius i els hi compro, hi estic força d'acord; el que és bo, però, és escoltar els missatges (via SMS, via twitter, via facebok) que l'audiència els fa arribar. Si haguéssim de classificar-los diríem que un 50% són moderadament optimistes, un 45% exageradament optimistes/inconscients, són de l'estil: "els n'hi fotarem 5", "no passaran de mig camp"... i sempre hi ha un 5% (potser menys però és per quadrar numeros) que són pessimistes de mena, dels que es posen la tirita abans de fer-se el tall, dels que ja patien perquè jugava Maxwell, com si aquest noi fos el primer partit que juga.

I que passa al final del partit? Doncs que vist com han anat les coses, els moderadament optimistes segueixen sent-ho i creuen que el 8 de març això es pot aixecar, els exageradament optimistes/inconscients acostumen a canviar el sentit del seu discurs 180º i creure que el Barça comença a estar en crisi, que l'empat a Gijón ja era un avís, que menys mal que els de l'Arsenal van fallar (com si els del Barça no ho haguessin fet), que quin paquet és en Maxwell, que si en Piqué des que va amb la colombiana ja no és el que era (aquí pot haver-hi alguna cosa d'enveja sana)... i els pessimistes de mena acostumen a començar la reflexió amb "ja us ho deia jo".

En fi, que en un món complex com és el culé hi ha d'haver de tot, i en dies com ahir surten tots a escena. Als que no saben a quin grup pertànyer els aconsellaria que fossin dels moderadament optimistes, l'equilibri és una qualitat que va bé en la vida, i l'optimisme ni us ho dic!!! Quines ganes de patir essent dels altres dos grups no?

qüestió d'honestedat

Dissabte tarda, roda de premsa posterior al partit Osca - Girona de futbol, en Raul Agné, l'entrenador del Girona FC s'aixeca indignat de la roda de premsa i se'n va. No, Agné no és Mourinho, no es va enfadar perquè li molestés una pregunta d'un periodista, es va enfadar per ser honest.

Les imatges han fet la volta a les espanyes (poseu Agné al Youtube i segur que us surt el video en qüestió) i, com era d'esperar, el pobre noi ha estat vilipendiat, insultat, menystingut, tatxat d'independentista radical etc... i l'Agné no és pas militant de la independència, ni molt menys, simplement és honest. De fet, dret a llei no és ni català, és de Mequinença, de la Franja.

Quan ell es va aixecar dient que "si no podia parlar en català no hi havia roda de premsa" simplement ho va fer perquè creia que hi havia un dret que s'estava vulnerant. Pel que va explicar ell mateix ahir, resulta que normalment els periodistes de mitjans catalans que volen declaracions en català s'esperen a la zona mixta (fora de la sala de premsa) però que havien arribat a un acord amb els aragonsesos que entrarien a la sala de premsa i que un cop fetes les preguntes en castellà les farien ells en català. On és aquí el problema? El problema és que un "cenutriu" (bonica parauloa eh?) va decidir que els pactes estan per trencar-los i va mostrar la seva disconformitat en que l'Agnés respongués a un mitjà en català (crec que era TV3) en llengua catalana.

Quan parlo de que és una qüestió d'honestedat ho dic perquè ho crec jo i ho creu el propi Agné:; de fet, va dir que si passés aquí a Catalunya, que un periodista vetés que es pogués contestar en castellà a una pregunta d'un mitjà de les espanyes faria el mateix, i també li donaria suport en aquest cas. Jo si que sóc independentista, i cada cop més, ho reconec...però no s'arribarà enlloc sense respecte per les persones, els símbols, les identitats...i si el periodista que va rebentar la roda de premsa no ho entén és el seu problema.

Curiosament Guardiola una hora més tard va fer el mateix a Gijón (un cop van acabar les preguntes en castellà en va contestar en català...i on és el problema?). En fi, millor ho deixo aquí perquè demà em sembla que el tema girarà per allà mateix...però amb el cine de protagonista...ja veureu ja.

la llei Sinde

No us ha passat mai que, en un debat on clarament la gent es posiciona a un costat o altre, vosaltres acabeu entenent les dues pustures?. Doncs a mi em passa. En aquest cas, malgrat el títol del post, faig referència més aviat a tot el relacionat amb les descàrregues per internet, si haurien de ser gratuïtes o pagar, tema de la propietat intel·lectual...en definitiva, si la cultura pot ser gratuïta... es nota que vaig veure Banda Ampla ahir?

Entenc els artistes, els creadors, aquells que esmercen temps, a vegades diners, i sempre els esforços per crear alguna cosa, diga-li llibre, diga-li música, cine... Quan ens descarreguem música, una peli, etc per internet, no els estem traint una mica? No ens estem en certa manera, convertint en lladres?, bé, de fet no seria robatori si no furt perquè ho fem sense violència...

Què passa quan una família vol anar al cinema? Si són 4 membres compta 40 €; si ens agraden dues o tres cançons d'un artista? paga 20 € per quedar-te tot el CD...i lo més fotut és que l'artista es queda una ínfima part de tot això. Per exemple, segons el que va dir ahir en Rafael Vallbona, un escriptor, de cada llibre seu que es ven en una llibreria posem-hi per 20 € ell se'n queda uns 2 i els distribuidors, 8. Caram, ixò és culpa del consumidor?

Clar, jo possiblement m'ho miro des del punt del vista del consumidor pur i dur, no sóc creador, de fet, l'única cosa que escric és aquest bloc (que és gratuït accedir-hi, obviament), de músic no en sóc i de cineasta en cara menys, per tant, admeto que m'he baixat alguna pel·lícula, que m'he baixat música i que, sobretot durant la carrera, fotocopiava llibres...sóc un delinqüent? No m'hi sento pas.

El problema és quan ens mirem aquest tema amb ulls de fa 20 anys...i tot ha canviat; si, ara tenim una eina de "democratització cultural" com deia ahir algun dels participants al Banda Ampla; ara tenim Internet. I això ho ha canviat tot, possiblement hagin de passar uns quants anys per mirar-ho en perspectiva i veure com d'important ha estat l'aparició de la xarxa. Simplement la gent s'ha d'adaptar (els artistes també) i utilitzar aquesta eina per millorar, per exemple, la difusió del seu producte. En un món global i obert com és el d'internet, la llei Sinde és com posar-hi una porta...us imagineu una porta al mig del desert? per què serviria (només per fer ombra, res més).

Algun dels comentaris que van aparèixer al programa van ser curiosos, per exemple, un dissenyador/modista hauria de cobrar un canon per cada persona que passejant pel carrer està portant un vestit creat per ell? Quan comprem CD's verges, discs durs externs...en el preu ja hi ha inclòs el canon digital...per tant, no estem pagant ja per endavant el "pecat" que farem?

Complicat el tema, jo admeto que avui acabaré d'imprimir un curs de fotografia que he trobat per internet. I qui estigui lliure de pecat...

sense ficció

No em considero una persona massa emotiva, però hi ha coses que et toquen la fibra i t'arriben a afectar, malgrat que no ho exterioritzis. Ahir al vespre a TV3 van fer un reportatge culpidor. El programa s'anomena "Sense ficció" i això és el primer que cal tenir clar, el que allà s'explica és tan cert com que ara m'estic prenent el primer cafè del matí.

El reportartge d'ahir s'anomenava "torneu-me el fill!" i era com una mena de segona part o continuació d'un documental que havien realitzat els mateixos periodistes ja fa uns anys anomenat "els nens perduts del franquisme". A grans trets ahir es parlava de nens que en nèixer són separats de la seva mare biològica (normalment amb enganys) i donats en adopció irregular... què passa quan anys després descobreixes que el nen que et van dir que s'havia mort en el part resulta que està viu però que no saps per on començar a buscar?

Els casos eren esfereïdors i variats. Des de pisos "patera" on vivien tancades mares joves solteres que, com que estem parlant dels anys 50-60 i era una "vergonya" quedar-se embarassada sense estar casada, quedaven a cura d'unes monges que estaven amb elles fins al moment de donar a llum; un cop això passava se'n duien el recén nascut i la mare biològica no en sabia res més (cal dir que, en aquest cas, a vegades volgudament pel rebuig de la societat conservadora i franquista envers les mares solteres).

D'altres casos ens explicaven com nenes ja grans (pre-adolescents) internades en una mena d'escoles religioses perquè, com en l'exemple que ens van explicar, la mare biològica vidua i pobre no podia cuidar d'ella, era enviada a l'altra punta de país a contra de la voluntat de mare i filla per satisfer els capricis d'una parella ja d'avançada edat i adinerada que buscava simplement una persona que "els cuidés" quan fossin vells.

I tants casos de parelles que van a l'hospital a donar a llum i que, un cop això passava, els metges/infermeres els deien als pares biològics que hi havia hagut complicacions i que el seu fill era a la incubadora; al cap de poques hores se'ls informava que el seu fill/a havia mort i resulta que per l'altra porta de l'hospital sortia aquest nen a braços dels pares adoptius (i posant ja a la partida de naixement el nom d'aquests pares adoptius)...

Quines màfies!!! I no parlem de fa molts anys, de fet, a principis dels 80 encara es donaven casos com aquests. Però compte, no culpem els pares adoptius de participar en el "circ", ells també eren enganyats dient que la mare havia mort en el part, o que era una adopció volguda i legal (papers falsificats, contactes polítics o amb la judicatura que feia que no s'investigués i es fes la vista grossa, etc...).

Com es pot comercialitzar amb éssers humans? I que trist veure que moltes vegades eren religioses les que hi estaven embolicades. Ha de ser tant dur adonar-te un dia que fa 40 anys et van robar el fill de les mans, que potser només el vas veure 5 segons, que et van dir que havia mort i que ara està viu, però, per culpa de les falsificacions de les partides de naixement no en sàpigues la seva identitat ni saber per on començar a buscar? És impossible superar això.

Ahir quan vaig donar el biberó als nens abans d'anar jo a dormir, ells ben clapats al llit, me'ls vaig mirar potser de manera diferent. Qui separa a la força els nens dels seus pares no pot tenir ànima. Això si que es jugar amb els sentiments i torturar...de per vida.