on eres fa 10 anys i 1 dia?

Sembla una condemna no? Ho dic per això de 10 anys i 1 dia. Doncs condemna ben grossa va patir els EEUU aquell dia, i gran part dels musulmans a partir d'aquell dia (dic això de gran part d'ells perquè ja sabem que la gent tendeix molt a generalitzar i bona creu els va caure a sobre).

El que vam viure el 11 de setembre de 2001 va ser històric. Això és obvi. Avui no vull fer pas reflexions massa grandiloqüents, al contrari, simplement us vull explicar què feia jo aquell dia. De fet, amb les situacions històriques que ens ha tocat viure un sempre para atenció i se'n recorda d'allò que estava fent aquell dia.

En el meu cas, és clar, sempre me'n recordaré què feia aquell dia. Era un diumenge i havia anat a passar el dia amb la colla "calbac", bé, això és, amb els meus amics Mònica i Jordi, Mercè i Ponç, Albert i Marta i Núria (ara tinc un terrible dubte sobre si la Marta hi era...perdona). Érem tots a casa dels primers, a La Garriga. Curiositats de la vida, des del nostre viatge de fi de carrera a Turquia havíem dit que sempre pels vols de Santa Sofia (30 de setembre) faríem una trobada, ja que aquella mesquita ens va encantar. Aquell any ho havíem avançat una mica.

Quan va passar, uns minuts abans de les 3 de la tarda hora d'aquí, érem acabant de dinar a un restaurant a les afores de La Garriga. L'atzar va fer que m'aixequés al lavabo i que en tornar i passar pel costat de la barra veiés a la televisió un edifici en flames i uns subtítols que no adivinava a distingir. Uns segons després, no massa, vaig adivinar a escoltar que parlaven d'un atemptat a les Torres Bessones. La meva reacció a ver anar-ho a explicar als meus amics i clar, ben aviat vam acabar els postres i cafès i vam decidir anar a escoltar les notícies a la casa dels nostres amfitrions.

No sé ben bé què havíem dit que faríem aquella tarda, però òbviament els plans es van regirar com un mitjó. Ens vam passar embadalits davant la tele toda la tarda, fins ben entrat el vespre. I el que ens va passar a nosaltres segur que va passar a la majoria de ciutadans que aquell dia van ser conscients que ja res seria igual; i quanta raó tindrien: fixeu-vos les guerres que s'han generat després d'allò (Afganistan, Irak), caiguda de dictadors (Sadam Hussein) i terroristes (Osama Bin Laden), controls als aeroports, islamofòbia, etc...

Ahir, per rematar la jornada d'aniversari vaig quedar-me a mirar La Sexta: un "Salvados" sobre el fonamentalisme islàmic al nostre país (brutal l'Évole) i un documental prou llarg (crec que va passar de les dues hores tot i que amb els nombrosos talls publicitaris mai se sap) sobre el que va passar aquell dia, explicat minut a minut, amb les reaccions i opinions de tots (alcalde de Nova York, vicepresident dels EUA, secretari d'estat, etc...) amb imatges inèdites...no menys brutal. És part de la història, n'hem de ser conscients i aprendre dels erros perquè no tornin a passar. D'això es tracta no?

la banya desnutrida

Aquests dies a la televisió, en els seus informatius, ens torna a presentar un problema que, per recorrent que és, moltes vegades no li prestem la suficient atenció: l'estat de precarietat dels països al voltant de la coneguda com banya d'Àfrica (Somàlia, Etiòpia, etc...).

De fet, ara, la situació més greu es viu en els campaments de refugiats somalís que s'han establert a Etiòpia, uns refugiats que fugen tant de la sequera com de la situació de violencia desfermada fa 4 anys al seu país. Un incís aquí, sembla que una notícia d'última hora assenyalava que la situació de violència extrema a la capital del país havia cessat, sens dubte, un bon inici.

Segur que tots els que llegiu aquest post, aquest tema de la fam a Àfrica l'heu sentit anomenar des de fa anys i panys, de fet, això significa que el problema és realment greu ja que són diverses les generacions que viuen sota aquesta catàstrofe. I a més, un altre efecte negatiu: en ser un procés que dura anys i anys la solidaritat de la gent queda una mica, per dir-ho d'alguna manera, esvaïda. En cert punt és lògic. Quan hi ha una catàstrofe humanitària (recordem per exemple, el cas recent d'Haití), la solidaritat de la gent queda palesa ràpidament i són moltes les mostres d'ajuda rebuda; amb un procés llarg i agònic com és el de la banya d'Àfrica, la resposta no és la mateixa.

Evidentment el que colpeix són les històries personals. Ahir mateix sentia un parell de casos al TN que feien posar els pèls de punta. Un nen que va arribar al camp de refugiats amb només 3 kilos de pes...i tenia 7 anys!!!!!; ara, tres setmanes després, ja s'havia engreixat um kilo i estava fora de perill. Per altra banda, explicaven que durant la llarga migració a peu que han de fer els refugiats, les famílies senceres passen moments que han de ser terrorífics: a vegades han de decidir, dels fills que tenen, qui segueix el camí amb els pares i a qui abandonen a la seva pròpia sort (us imagineu com de dur ha de ser una cosa així?).

I el que més em sap greu de tot això és que estic convençut que en certa manera té solució. Els experts parlen de diverses causes, com el canvi climàtic, el desequilibri en la producció d'aliment i les seves dificultats en la "postproducció" (hi ha collites senceres que es fan malbé per discussions sobre exportacions, aranzels, etc.), la situació de violència (diners invertits en armar les milícies enlloc d'ajudar la gent del carrer)... En definitiva, que amb una mica de voluntat per tothom es podria lluitar per un món millor i més just, però cal posar-nos-hi, i clar, la banya d'Àfrica està massa lluny per remoure consciències.

cru

Parlaré de la noticia d'ahir; sento si algú s'ha pensat pel títol que parlaria de la final de la Copa del Rei, però per això necessito reposar emocions...potser demà? I doncs? de què parlo avui? doncs del cru, del petroli.

Ahir va fer un any d'un gran desastre ecològicm el vessament en la refineria de BP (British Petroleum) al Golf de Mèxic. Més enllà de les xifres de litres vessats, dies seguits sense poder aturar la fuita, diners invertits en la catàstrofe, etc... hi ha la sensació, o almenys jo la tinc, de que això del petroli vessat és mala peça al teler.

A part del que va costar poder segellar el sortidor de petroli que anava abocant litres i litres de petroli al mar a haver-hi el cost del cru ja vessat. No ens hem de quedar amb les imatges del típic ocell ple de petroli incapaç d'alçar el vol, això, malgrat siguin imatges terribles, no deixa de ser només la punta de l'iceberg de tots els efectes que una catàstrofe com aquella provoca en el medi ambient. Per exemple, es van abocar tones al mar d'una mena de dissolvents per desfer la taca de petroli sense saber amb exactitud les conseqüències que això podia tenir: es suposa que el remei no serà pitjor que la malaltia però, ho podem assegurar?.

Tots plegats hauríem de fer una reflexió i apostar ja per les energies renovables (i amb això em repetiria amb algun altre post que vaig escriure parlant de les cares, també, conseqüències de l'energia nuclear), però suposo que la cosa està magre. Haig d'admetre que vaig seguir (i segueixo) posant benzina a les estacions BP, per comoditat ja que tinc una estació just al costat de la feina i perquè tinc la targeta de punts (tot compte tu) i això va fer que durant alguns dies tingués certs remordiments; aquests, però, van ser ràpidament esvaïts quan vaig sentir diferents experts dient que aquell cop va ser BP, però que totes les companyies estan més o menys igual en quant a mesures preventives.

Sigui com sigui i, que consti, no faré ara una defensa de la companyia, s'ha de reconèixer que BP com a mínim va posar tot el que va poder per intentar subsanar el desastre; massa tard, segur, però com a mínim ho va fer. Ahir sentia que, per exemple, ja ha pagat més del 80% de la milionària despesa de danys i perjudicis (estem parlant de diversos milions de dòlars) i que han intentat fer mesures correctores. Hi ha però una cosa en que els veins d'allà no estan gens contents, i és que els hi han pujat una mica la benzina, concretament ara el litre el paguen a uns 70 cèntims...si si...la meitat del que paguem aquí...això si, prefereixo haver de pagar el doble de car el cru que no pas que la Costa Brava pateixi el que va patir el Golf de Mèxic.

tsunami 2.0

Fa escassament 24 hores la terra tremolava al Japó, i de quina manera!!. Abans de seguir, i per als amants de les càbales, quina macabre coincidència: una nova desgràcia ocurria en un dia 11 (just, per exemple, en el 7è aniversari de l'atemptat d'Atocha).

He decidit escriure el post abans de veure les noticies actualitzades sobre les funestes conseqüències del terratrèmol. Si hi ha un país preparat per sobreviure a una tremolor de 8.8 a l'escala de Richter, aquest és Japó; ja fa temps que el país nipó inverteix una gran quantitat d'esforços, diners, tecnologia...en fer edificis i estructures capaços de resistir les embranzides causades pels xocs de plaques. I una cosa que ens ha de fer pensar: aquestes mesures estaven no dimensionades als terratrèmols que acostumen a viure, si no a un terratrèmol d'intensitat desconeguda fins ara per ells, com el que van patir ahir. Això va fer que els edificis resistissin com ho van fer.

Una altra cosa va ser el tsunami que se'n va derivar. Davant d'aquest fenomen si que queda poc menys que resar qui sigui creient (i qui no també). De fet, pel que es sabia ahir vespre, totes les víctimes serien producte de la onada gegant i de la devastació que deixava al seu pas (cases, cotxes, trens, vaixells...tots engulits).

La tecnologia a la que abans fèiem referència va fer també que nosaltres, a milers de kilòmetres de distància, fóssim coneixedors en temps real del que anava passant. Un servidor, per exemple, a quarts de nou del matí quan baixava cap a Girona a treballar, sentia per la radio el testimoni in situ de catalans que viuen a Tokio i que anaven narrant el que feia pocs minuts havien viscut, o les rèpliques del sisme que es produien en aquell mateix moment. Si a això li afegim que en temps real anàvem veient les imatges de la llengua d'aigua engulint tot el que trobava al moment feia que de tot plegat en fóssim una mica més partíceps, que en certa manera, Japó no estés tan lluny.

Com ja va passar amb les revoltes a Egipte, Tuníssia...les noves tecnologies i les xarxes socials ens aboquen a un periodisme 2.0, a un periodisme en el que els ciutadans de peu són els primers narradors del que estan vivint, potser no ho faran amb la clarividència, professionalisme i ordre dels periodistes, però ho faran amb tot el sentiment, perquè ens expliquen (i sentim) el que viuen en cada moment.