fins sempre Heribert

Ahir, de nou gràcies a les xarxes socials, em vaig assabentar de la desaparició de n'Heribert Barrera. Ja feia quasi una setmana que estava ingressat en un hospital degut a una embòlia i al final el destí ha estat més fort que la seva lluita.

M'agradava sentir parlar n'Heribert, era com l'avi de tots. La sensació que un tenia quan el sentia parlar, l'escoltava en discursos o en entrevistes era no només el d'una ment lúcida, si no que a més s'atrevia a dir les veritats, com a mínim les seves veritats; ja té nassos que considerem això com un mèrit dins el món de la política i els polítics quan hauria de ser allò habitual!!!

Les seves veritats eren sovint les meves, sempre a punt per denunciar les injustícies que es fan des de l'Espanya més centralista; ja en el llit de l'hospital s'ha viscut l'últim episodi, el de l'imminent canvi en la constitució per encara collar més les comunitats (i nacions sense estat) espanyoles. Ell, però, ja no se'n devia adonar.

Del 1980 al 1984 fou president del Parlament, de fet, fou el primer del que en tinc consciència (serà que amb menys de 16 anys el meu interés per la política tendia a 0). Va estar també president d'ERC malgrat no va tenir recança en mostrar el seu malestar quan el partit ha fet derives poc clares.

Ahir, quan es desfermaven pel twitter les piulades de record/homenatge a l'avi independentista n'hi havia una que em va especialment impactar. El periodista Carles Capdevila, director del diari "Ara", recordava una de les frases que va dir n'Heribert fa poc menys d'un any, durant la Manifestació contrària a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut; quan el crit gairebé unànim que es sentia en la multitudinària manifestació ("I-INDE-INDEPENDÈNCIA"); ell va dir "afanyem-nos que hi pressa".

Ha estat esperant més d'un any i no ha vist la llum al final del túnel, ans al contrari, possiblement se n'hagi anat amb la sensació que el túnel és més llarg del que es pensava; ara els polítics n'hi deuen una, i de ben grossa.

mama por (Òmnium II)

No per esperada la reacció dels polítics (no tots) de l'arc parlamentari català m'ha semblat d'una covardia; estic parlant de les reaccions al discurs de Muriel Casals en l'acte de celebració dels 50 anys d'Òmnium Cultural.

Un discurs té la dificultat intrínseca de que és un tipus de comunicació tancada: és a dir, dius unes paraules i allà queden, sense opció de matís ni d'explicació en el propi acte. En el cas del discurs de la sra. Casals, en canvi, va tenir una segona part que va ser l'entrevista que en Jordi Basté li va fer a RAC1 ahir al matí. No vaig poder escoltar l'entrevista sencera però si la part més sucosa (si atenem al resum que la pròpia emisora va fer al seu bloc).

Una de les part més cridaneres, polèmiques, sorprenents (i meravelloses) del discurs de Muriel Casals a l'Auditori de Barcelona fa un parell de dies, va ser quan va parlar de la independència fiscal que calia aconseguir en el cas de que les negociacions pel pacte fiscal no arribessin a bon port; va parlar d'una certa insubmissió fiscal, de negar-se a pagar els diners dels nostres impostos a l'Estat.

Fixeu-vos en un parell de detalls. Primer; parla d'arribar a aquest punt crític de la insubmissió fiscal només quan hagin fracassat les negociacions sobre el Pacte Fiscal (o Concert econòmic o com li vulgueu dir); per tant, no parla de trencament actual si no de donar-li una oportunitat més al diàleg tot i que, desenganyem-nos, ni PP ni PSOE estaran per la labor de pactar unes condicions fiscals afavoridores per Catalunya, i sense el suport d'un d'ells és inviable que en un parlament bipartit com és l'espanyol pugui tirar endavant aquest concert.

El segon detall és que no diu de fer evasió fiscal ni de negar-se a pagar els impostos, parla de no pagar els impostos a l'Estat espanyol, que és ben diferent. Simplement de que ja que l'estat no ens torna els diners que creiem justos, directament ens els quedem nosaltres, ens els quedem aquí. Ho dic perquè el neo-pijo Albert Rivera de Ciutadans ja va fer unes declaracions prou desafortunades en aquest sentit.

I Convergència, per variar, jugant al no però si, si però no...sempre tan ambigus!!!! Estan en el seu dret, però a mi ja no m'enganyen més. Cal ser valents, i no ho estan essent. Diran que ara no toca parlar de independència, el problema és que al final no toca mai parlar-ne; que ara toca l'economia...ok, i no estava la Muriel Casals parlant d'economia?

Una altra cosa prou assenyada que va dir la presidenta d'Òmnium a l'entrevista va ser que qui primer hauria de fer aquesta mesura de força haurien de ser les entitats, administracions (ajuntaments, per exemple) abans de fer-ho els ciutadans de a peu; seria molt més difícil de castigar els "infractors".

Si, ja sé que la proposta pot semblar agoserada, i ho és. Però hem d'anar un pas per davant dels polítics. No podem resignar-nos a estar en l'immobilisme que pregonen els que manen, qui dia passa any empeny i no pot ser que el que va passar el 10 de juliol de 2010 quedi en un calaix...allà va començar a canviar alguna cosa i no podem aturar el canvi. La Muriel Casals deia que els fundadors d'Òmnium, fa 50 anys, en ple franquisme, van ser molt valents, per tant, el que s'ha de fer ara, com a homenatge per ells (i pels nostres fills) és ser valents també.

campions

Podia haver titulat el post d'avui exactament igual que el d'ahir, de fet, parlem d'una altra efemèride, la victòria de la selecció espanyola de futbol en el mundial de Sudàfrica.

Sovint hi ha la controvèrsia sobre si l'esport i la política s'han de barrejar; jo diria que no, però que és molt lògic que això passi i, en el meu cas, en comptades ocasions, ha passat. L'onze de juliol de 2010 vaig barrejar política i esport; potser perquè teníem la pell fina pel tema recent de la sentència sobre l'Estatut, potser perquè en el context de crisi que ja vivíem aleshores trobava una aberració la despesa que ens costaria una victòria d'Espanya...sigui pel que sigui, però sobretot per convicció meva, no volia que Espanya guanyés.

Hi ha una frase, no se de qui, que sentencia: "el futbol és l'opi del poble". Més raó que un sant. Possiblement el futbol és l'esport més universal que hi ha, i sembla que quan el teu equip guanya els problemes que puguis tenir en el dia a dia es relativitzen en certa manera; potser només així s'entén el que la gent paga per les entrades, els sacrificis que són capaços de fer a vegades per estar al costat del seu equip, etc. Amb la victòria de la selecció espanyola a Sudàfrica semblava que, durant unes hores, la crisi havia desaparegut. A ningú li importava ja que cada jugador i membre del cos tècninc s'endugués una prima de 100.000 euros (a part del que ja cobraven per ser a la selecció) per guanyar el campionat. Era una qüestió d'estat.

Potser si que estic fent certa demagògia, i potser si enlloc de l'espanyola hagués estat la selecció catalana avui el post aniria en un altre sentit i estaria supercontent i orgullós de recordar la victòria de fa un any. No ho nego. I per tant, simplement l'explicació a la meva no-alegria és que no sento que aquella selecció em representi. Tan senzill com això, i tant complicat com perquè molta gent ho entengui.

El fet que jugadors catalans juguin a la selecció espanyola (raó que molts catalans seguidors de la "roja" em deien) per mi no és cap argument vàlid: per molt catalans que siguin juguen sota bandera espanyola (i si ensenyen una senyera com Puyol i Xavi en la celebració encara són criticats). Que Espanya intentés jugar com el Barça tampoc la fa especialment propera als meus sentiments, veieu com barrejo, a vegades, esport i política.

En fi, sigui com sigui, respecto a la gent que se n'alegrés (malgrat que molt d'ells no respectessin la meva opinió), si parlem només d'esport no deixa de ser rel·levant que, per primer cop a la història, la selecció espanyola aconseguís la corona mundial. Una competició que es juga cada quatre anys i en la que cap dels grans jugadors mundials se la vol perdre li confereix al guanyador una importància especial. I si volen canonitzar Iniesta per gol aconseguit que ho fassin, jo, per contra, només em queda somniar perquè un dia la selección que sento que em representa pugui jugar oficialment.

fa un any...

10 de juliol de 2010, fa just un any. Podia haver estat el punt d'inflexió en la història d'un país, del nostre país. Avui és tan sols una efemèride del que podia haver passat.

Fa un any, com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, la societat civil catalana va tenir la necessitat de dir prou! i va sortir en massa al carrer a protestar una decisió que no feia sinó retallar la voluntat del poble català expressada a les urnes. Efectivament ja feia uns anys que s'havien començat els tràmits per renovar la llei que ens regeix a Catalunya (sempre, per desgràcia, sota la forta ombra d'una Constitució Espanyola d'on no es pot moure ni una coma). Després de molts estires i arronses els grups polítics catalans, a excepció del PP (sempre els mateixos...pq C's encara no existien), havien pactat un Estatut de concens que la ciutadania catalana va refrendar mitjançant un referèndum (en el qual molts vam votar que no per tractar-se d'un Estatut "tou").

El següent tràmit era l'aprovació per les Corts espanyoles, però abans d'això, per facilitar-ne l'aprovació, ja l'Estatut va rebre una bona escapçada que al final pactava (mig a l'esquena del govern català) el govern central i CIU. I després el llaaaaaarg tràmit del TC.

En fi, entre el que havíem pactat aquí i el que al final va ser, distaven no pocs articles, interpretacions...per tant, pràcticament, qualsevol semblança era pura coincidència (potser exagero una mica però hi tinc tot el dret com a ciutadà català un cop més molest per tot plegat). Per això la societat, al marge dels partits polítics i sota organització d'Òmnium Cultural, va decidir llançar-se al carrer. Quin bona oportunitat hagueren tingut els polítics si per un cop haguessin escoltat el que els seus votants deien. Allà hi havia gent de tots colors polítics, gent de dretes, esquerres i centres, gent menuda i gent gran...tot units per un clam:  I-INDE-INDEPENDENCIA!!

Sempre recordaré estar veient la retransmissió per la televisió i el meu fill començant a cridar el clam, sense que li digués jo...tant de bo algun dia ell ho pugui veure com una realitat...per mi crec que encara serà un somni. I com deia aquell, "els somnis, somnis són". I com deia en Lluís Llach en una cançó seva, diria jo als polítics: "no malbarateu el somni", que vigent que encara és avui en dia!!!!.

els temps estan canviant

Avui serà que m'aixeco optimista? Potser per això escullo el títol que escullo (i que llegint-te'l,sense voler, el meu caparró comença a tararejar la cançó d'en Dylan...); sigui com sigui crec en el títol fermament, els temps estan canviant. Una altra cosa és si ho fan a millor o a pitjor, però si coneixeu el meu tarannà optimista de mena entendreu que crec que milloren.

Proves? alguna tinc. Però avui intentaré no tirar per la via dels "indignats", tot i que és el millor exemple de que les coses estan canviant, d'un moviment com aquest, si els historiadors són rigorosos, se'n parlarà d'aquí uns anys.

El títol i el post se'm van acudir ahir o abans d'ahir (ups ara no ho recordo) quan sentia les dades de l'enquesta encarregada per la Generalitat i duta a terme pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), en la qual, davant un hipotètic referèndum sobre la independència, un 43% hi votaria a favor, un 28% en contra i un 23 s'abstindria...com que la gent que s'absté no comptaria en el comput global (la gent que no va a votar i es queda a casa no computa en una el·leccions), per primer cop, la gent que vota SI A LA INDEPENDÈNCIA seria més del 50%!!!!!

Cal valorar les dades, mostren, al meu entendre, molt més que un "fogonassu" (quina gran paraula, llàstima que no deu sortir al diccionari) del moment; la gent comença a estar farta que se'ns pixin a la cara, està farta de ser cornuda i pagar el beure, està farta de ser el salvavides de l'estat i no rebre res a canvi més que desprecis continus. En temps de crisi té pebrots ser l'única regió que ens apretem veritablement el cinturó i encara ens diguin que no fem prou.

El curiós és que fa tres dies, quan es complia un any de la sentència de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional, vaig tenir un moment de baixada; un moment en el que vaig pensar que aquella retallada no havia provocat res (més que la manifestació de l'11 de juliol), de fet, sóc dels que penso que encara estem pitjor que abans de que l'Estatut passés pel sedàs del Tribunal.

Però bé, sembla que si, que les coses han començat a canviar...i del que estic més content és que crec que això no tindrà aturador, la societat està començant a pensar per si mateixa i on no arriben els polítics (que no arriben a enlloc) hi arribarà la gent del carrer. Cal anar remenant consciències, anar barrejant la sopa, no deixar que es crei pòsit...només aixíi, d'aquí un temps, la corrent serà tan forta que ningú ens podrà aturar. Ja veieu, m'he aixecat optimista.

tita freda

Avui reconec que seré repetitiu (és un avís per algun dels meus fidels seguidors que ja m'ha fotut algun palet per això) però ja vaig avisar en el post de fa dos dies. Ahir es va votar la resolució que havia presentat SI sobre la independència de Catalunya.

Obviament no va tirar endavant perquè només va obtenir els vots de SI, de ERC i d'en Joan Laporta, que va per lliure des que va petar amb SI. Res de nou, C's, PP i IC van votar-hi en contra i CIU es va abstenir. Per tant, no va tirar endavant.

Recordem que el que proposava SI no era partir peres amb l'estat espanyol just el dia després de l'aprovació de la llei sinó marcar una mica la via, el camí, cap aconseguir la independència. Hagués estat un dia històric pel Parlament i, perquè no dir-ho, hagués estat un pas definitiu perquè l'estat no ens ningunegés (no sé si aquesta paraula és acceptada en català, però s'entén no?) més, per mostrar-los que realment estem molt emprenyats i que aviat se'ns acabarà la paciència.

Després d'ahir, amb la no aprovació de la llei, hem donat carnassa a Madrid perquè es segueixin rient de les aspiracions que tenim molts catalans. Un cop més, després de la resposta ciutadana resumida en l'èxit de participació en el referèndum no vinculant sobre el dret a decidir, la classe política no ha estat a l'alçada. Suposo que pels de Convergència ja n'hi va haver prou posant la papaleta a l'urna, ara ja deuen haver complert l'expedient independentista d'aquests 4 anys...i qui dia passa any empeny.

CIU diu que això de la independència no està en el seu programa per aquesta legislatura i els analistes afins al govern diuen que no hi ha cap incongruència en semblar independentista el diumenge i ahir tirar-se enrera, i que els votants de CIU (recordem, el partit més votat amb diferència fa 5 mesos) no van votar independència. Potser és veritat, però m'agradaria saber d'aquests votants quants avui estan enfadats amb els seus governants per haver-se mostrat tant tous (tites-fredes, vaja).

Una de les coses que més em va doldre, però, va ser observar que el president Mas i la majoria del seu govern no van assistir al debat sobre la llei, només es va presentar a la votació. Per mi una falta de respecte, curt i ras. Ja que els nostres polítics no estan a l'alçada m'agradaria que els organitzadors de les consultes no perdin l'ànim, on no arribin els polítics arribarem la societat civil, nosaltres no entenem "d'equilibris parlamentaris" només de justicia social, i com més tard agafem el toro per les banyes més dur serà fer agenollar aquest toro...però entre tots ho aconseguirem.

por a que decidim

Després d'una mica més d'un any i mig de que s'iniciés aquest procés (Arenys, setembre de 2010), aquest diumenge a Barcelona i a alguna altra ciutat, es va posar punt i final a tot el reguitzell de consultes populars que s'han fet arreu del país pel dret a decidir.

Les xifres són les xifres i, potser, per la majoria d'analistes, el fet que només un 20% de la població sensada major de 16 anys hagi exercit el seu dret d'expressar-se en una consulta com aquesta implica que aquesta consulta hagi estat un fracàs. Per mi, res més lluny de la realitat. Que millor que haguessin estat més? obvi. Però són tantes les variaables que cal tenir present a l'hora de fer-ne una valoració objectiva que se m'escapen; entre elles, el fet que no tenien espais de difusió com si passa per les el·leccions, que el pressupost era limitadíssim, que la gent sabia que les consultes no eren vinculants, etc...

Però la gent ha parlat i és molt perillòs ningunejar a totes les persones que han mostrat la seva voluntat de decidir, de no deixar que altres decideixin què fer amb els nostres diners i amb les nostres il·lusions. Com vaig sentir ahir, com a mínim aquestes consultes ha fet que la gent, a casa seva, amb els seus, hagin parlat d'independència. Cada cop la gent li té menys por a aquesta paraula, a aquest concepte, potser perquè cada cop a més gent se li està caient la bena dels ulls.

És el segon cop que els polítics tenen, davant seu, una resposta clara de la gent. La primera va ser el 10 de juliol de l'any passat, amb la megamanifestació per la retallada de l'Estatut, un clam popular que, com era d'esperar, no va sacsejar massa res en l'interior d'aquells que tenen la potestat per fer alguna cosa més. Ara fareu el mateix? Sumant totes les paperetes que deien "SI al dret a decidir" són més de 800.000 catalans que han votat per aquesta opció; a partir de 500.000, em sembla, ja es pot entrar via parlament com a iniciativa popular no? Molt em temo que dijous el post tornarà a parlar més o menys del mateix, perquè dimecres han de votar una llei al Parlament que gira al voltant de la independència...i a més d'un se li veurà el llautó.

I res, només agrair l'esforç de tanta gent en fer d'aquestes consultes una autèntica iniciativa del poble, exemple d'organització i exemple d'un sacrifici pel país que aquest ens demana però que molt poca gent escolta (tot i que cada cop més).