les coses pel seu nom

Avui hem conegut la notícia que un ex-jugador del Barça anomenta Chus Pereda ha mort, als 73 anys. Òbviament els seus anys com a futbolista no els vaig viure i me'n recordo més d'ell com a tècnic de les seleccions espanyoles inferiors, això si, vagament.

Com sempre quan passa alguna cosa així, els programes radiofònics s'omplen de petites entrevistes a amics, coneguts i saludats que parlen de les excel·lències de quin ens acaba de deixar. He escoltat una cosa que potser molta gent no li donaria importància, però no deixa de ser curiós. En Chus Pereda, als 73 anys, no s'ha mort pas de manera natural, si no que ha perdut la lluita contra el càncer. Referent a això el que m'ha sorprès és que aquest malalt comentava, sense racança, que tenia càncer. I això no és gens normal.

Pot semblar estrany difondre que tens aquesta malaltia, però, per què? Evidentment partim de la premisa del dret a la intimitat i el "ningú n'ha de fer res del que em passa" i això és lícit, només faltaria. Però malauradament el càncer és una malaltia que sol portar implícit una sèrie de canvis físics externs que fan que al final, difícilment es pugui amagar la crua realitat. Una manera d'afrontar la malaltia, de demostrar-li que no li posaràs les coses fàcils, és admetre el que tens, ras i curt. Per mi, intentar amagar la veritat és un primer pas cap a la derrota. Cal ser valent.

Conec una persona la mare de la qual ha tingut càncer. Quan li hem preguntat com estava la seva mare sempre fa referència al càncer amb l'eufemisme "el mal dolent", o algun mal pot ser bo?

Sigui com sigui, siguin valents per fer pública la seva malaltia o una mica menys per dissimular-la, els malalts de càncer ja demostren en certa manera un valor per intentar lluitar-hi i no defallir a les primeres de canvi. I avui molts càncers es curen, si s'hi arriba a temps, malauradament en Chus Pereda va arribar tard...i el fora de joc li ha fastiguejat el partit.