avui fa 3 anys...

Doncs si, avui fa tres anys vaig passar una mala nit, perdó, rectifico, una molt bona nit sense apenes aclucar ull. A l'habitació hi havia la meva dona si, però no al mateix llit que jo...i hi havia algú altre, de fet, aquest altre va ser el "culpable" que no dormís. A més. l'habitació era estranya per mi... Estava a l'hospital i aquesta criatureta que estava entre la mava dona i jo era l'Oleguer, el nostre primer fill (algú havia pensat malament ja?)...
Així doncs la criatureta ja ha fet tres anys. Aquell 15 d'octubre de 2007 vam començar l'aventura de ser pares, una aventura que de moment no se li veu el final. S'han escrit molts tòpics sobre com et canvia la vida quan estrenes paternitat: que si canvien les prioritats, que si t'has adaptar a l'horari de les criatures, que se t'ha acabat fer les coses que tu volies fer quan les volies fer...creieu-vos-les totes i encara més!!!! Però què voleu que us digui, COM-PEN-SA.
Han passat només tres anys però el nostre fill Oleguer ja ha estat capaç de fer-nos riure cada dia, de fer-nos enfadar sovint, de fer-nos crear dubtes sobre si fèiem bé les coses a vegades, i fer-nos passar un parell de moments horribles, d'espantar-nos...però aquí seguim, amb ganes d'anar creixent junts, i de superar nous reptes en aquesta aventura que és la paternitat.
Vaja, recordeu el que us deia en el segon paràgraf? Doncs haig d'acabar l'escrit aquí perquè el petit, l'Eudald, ja reclama la seva quota de protagonisme i està fotent un escàndol al llit que em despertarà a tot el veinat (Oleguer i Montse inclosos...)...potser s'havia adonat que no havia parlat d'ell en aquest post?

(per cert, dedico aquest post a la meva germana Anna i cunyat Ricard...ells ja saben per què)