La tieta Carme ens rep en una sala que ja tenen acondicionada per les visites; hi ha com una mena de taula de punta a punta de l'habitació que separa, d'alguna manera, el món exterior del seu món. Hi podem tenir cert contacte (encaixades de mans, un parell de petons...) però aquella mena de taula, d'escassament un metre d'alçada separa dues realitats tant diferents...?
Jo tinc per costum valorar i admirar aquella gent que fa coses que jo seria incapaç de fer...i afegeixo: que són feliços sense fer mal a ningú, i creieu-me, que jo seria incapaç de fer el que fa la tieta Carme. Tots els dies deuen ser iguals, les mateixes coses en el mateix horari (si ja sé que en el post d'ahir parlava en positiu de la rutina...però hi ha graus i graus), i sobretot, sense poder sortir a l'exterior, si exceptuem, clar està, el pati que deuen tenir i que, obviament, no us puc pas descriure.
Una de les coses que m'agrada del meu dia a dia és la socialització amb la gent: des del cambrer del bar, al conserge del Pavelló, al "gasoliner", als amics amb els que compartim el cafè de ben dinat, a la gent que ens escrivim quatre ratles ni que sigui de tant en tant, etc... quina socialització poden fer unes persones que viuen recloses en el seu món? Però és el que volen fer, sense cap dubte, perquè la taula d'un metre d'alçada és molt fàcil de passar-hi per sobre i canviar de món, bé, fàcil segurament per una persona com jo que es sentiria engabiada a l'altre costat...la tieta Carme no.
I deixeu-me acabar amb un parell de preguntes; primera, ara que ve el Papa Benet XVI, podran sortir a veure'l? (per cert, inquietant la foto del Papa que tenen a la sala de visites...potser per això no s'atreveixen a saltar la taula?) i segona, la tieta Carme sabia perfectament com era l'escola de l'Oleguer perquè l'havia vist per internet...així doncs, no poden sortir físicament de l'edifici però tenen una finestra oberta al món com és internet? curiós si més no...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada