tsunami 2.0

Fa escassament 24 hores la terra tremolava al Japó, i de quina manera!!. Abans de seguir, i per als amants de les càbales, quina macabre coincidència: una nova desgràcia ocurria en un dia 11 (just, per exemple, en el 7è aniversari de l'atemptat d'Atocha).

He decidit escriure el post abans de veure les noticies actualitzades sobre les funestes conseqüències del terratrèmol. Si hi ha un país preparat per sobreviure a una tremolor de 8.8 a l'escala de Richter, aquest és Japó; ja fa temps que el país nipó inverteix una gran quantitat d'esforços, diners, tecnologia...en fer edificis i estructures capaços de resistir les embranzides causades pels xocs de plaques. I una cosa que ens ha de fer pensar: aquestes mesures estaven no dimensionades als terratrèmols que acostumen a viure, si no a un terratrèmol d'intensitat desconeguda fins ara per ells, com el que van patir ahir. Això va fer que els edificis resistissin com ho van fer.

Una altra cosa va ser el tsunami que se'n va derivar. Davant d'aquest fenomen si que queda poc menys que resar qui sigui creient (i qui no també). De fet, pel que es sabia ahir vespre, totes les víctimes serien producte de la onada gegant i de la devastació que deixava al seu pas (cases, cotxes, trens, vaixells...tots engulits).

La tecnologia a la que abans fèiem referència va fer també que nosaltres, a milers de kilòmetres de distància, fóssim coneixedors en temps real del que anava passant. Un servidor, per exemple, a quarts de nou del matí quan baixava cap a Girona a treballar, sentia per la radio el testimoni in situ de catalans que viuen a Tokio i que anaven narrant el que feia pocs minuts havien viscut, o les rèpliques del sisme que es produien en aquell mateix moment. Si a això li afegim que en temps real anàvem veient les imatges de la llengua d'aigua engulint tot el que trobava al moment feia que de tot plegat en fóssim una mica més partíceps, que en certa manera, Japó no estés tan lluny.

Com ja va passar amb les revoltes a Egipte, Tuníssia...les noves tecnologies i les xarxes socials ens aboquen a un periodisme 2.0, a un periodisme en el que els ciutadans de peu són els primers narradors del que estan vivint, potser no ho faran amb la clarividència, professionalisme i ordre dels periodistes, però ho faran amb tot el sentiment, perquè ens expliquen (i sentim) el que viuen en cada moment.