entrenar

Va ser molt interessant la reunió d'entrenadors a la que vaig assistir ahir. Us poso en antecedents, actualment entreno al Club Bàsquet Roses, el club del poble on resideixo. És el segon any que entreno allà i encara més content i motivat que l'any passat. Enguany seguiré portant l'equip senior femení i m'encarregaré també de coordinar l'escola de bàsquet del club, una cosa que em fa especial il·lusió.

La reunió d'ahir va ser la típica que organitzen els coordinadors, en el nostre cas l'Albert i l'Esther, i on ens marquen una mica les directrius de cara a la temporada de comença. Són reunions necessàries i on sempre pots extreure'n detalls interessants. I ahir no va ser menys.

Vaig quedar sorprès com hi ha entrenadors que no es preparen els entrenaments. Haig de reconèixer que jo, fa molts anys, algun cop havia anat a l'entrenament pensant, en el camí cap al pavelló, què faria (o més greu encara, durant l'execució d'un exercici pensava què podria fer com a exercici següent); curiós, ara que tinc més recursos i experiència com a entrenador, sóc incapaç d'anar a un entrenament sense haver-me preparat el que haig de fer. Em sento com indefens. Un entrenador crec que ha de tenir la sessió programada, obviament amb capacitat de flexibilitat si cal ajustar alguna cosa, però un guió hi ha de ser-hi. L'Albert va insistir amsb això; tant de bo li fassin cas.

Dos detalls més interessants: tema puntualitat i vestimenta. Els entrenadors som models (no per guapos, si no perquè els jugadors, sobretot els més joves, imiten comportaments) per tant els hàbits cal que siguin els adequats. La puntualitat és un d'ells. És important que els entrenadors siguem puntuals, només així podrem exigir que els jugadors també ho siguin. I més o menys el mateix passa amb la vestimenta. Els entrenadors hem d'anar vestits com cal; segons la meva opinió, als entrenaments s'ha d'anar amb roba d'esport i al partit amb equipatge, si n'hi ha, de club. Aquest any els entrenadors tindrem un polo negre pels partits i els jugadors un de verd. Important, pot semblar insignificant però per mi és important: la sensació d'equip s'ha de transmetre amb cada detall.

Són tres pinzellades que van recalcar en la reunió...a veure si els entrenadors els farem cas; seria una forma immillorable de començar la temporada.

escoltant el silenci

7 del matí, tot just comença a clarejar. Malgrat que la idea avui era aixecar-me cap a quarts de 8, el meu fill petit ja ha decidit, per mi, que això no seria possible; res a dir, ho fa habitualment. Des de quarts de 6 fins quarts de 7 s'ha despertat vàries vegades, clar, al final me n'he cansat d'aixecar-me del llit, anar a la seva habitació, calmar-lo i tornar a estirar-me al llit, així que he decidit descansar al sofà del menjador.

He descansat una mitja horeta, com feia temps que no podia ja que he decidit fer una cosa que no es pot fer habitualment: escoltar el silenci. Pot sonar molt místic però ho recomanaria a tothom. Un dia vaig sentir un d'aquests "coachs" que deia que cada dia hauríem de trobar 5 minuts, encara que només fossin 5, per estar en silenci en un lloc calmat i envoltat del propi silenci, que això realment seria una bona teràpia contra aquesta vida nostra que va tant i tant ràpid.

Realment ho he tastat i puc donar-ne fe. Estant en silenci bé és veritat que qualsevol so es magnifica, però malgrat això acaben essent petites interrupcions d'aquest moment de calma i tampoc és que molestin massa. Així doncs estant en silenci he escoltat el veí estornudar un parell de cops, el so de les molles del matalàs quan els meus fills han canviat de posició al llit, un veí d'algun pis de dalt quan ha tancat la porta i ha fet pujar l'ascensor, etc.

Amb els llums tancats i el dia tot just despuntant la sensació encara és millor. Entenc que molta gent no pugui estar en silenci amb ell mateix perquè el cap et va a mil; això és el que em falta a mi, ser capaç, durant aquests instants, de no pensar en res, de tenir la ment en blanc. Això em costarà més, ho sé. Bé, hauré de deixar el post aquí, el silenci poc a poc es va acabant. La freqüència de cotxes que passen pel carrer ja va augmentant, així com el so dels meus fills movent-se al llit; senyal inequívoca aquesta última de que estan a punt d'aixecar-se.

 I us asseguro que quan això últim passa el silenci s'ha acabat definitívament.

coses que em permeto per vacances

Aquí cadascú tindria els seus "vicis" o excessos que es pot permetre per vacances. Els que jo m'he pogut permetre, segons la situació personal pròpia han estat els que us explicaré. Dic això de la situació personal perquè clar, no faré el mateix ara que sóc pare (responsable) de família que el que feia quan tenia 20 anys, i potser si fos un "niño de papà" amb la cartera plena els excessos anirien per un altre costat.

El que he fet jo són coses molt normals, però que per alguna o altra circumstància no fas durant l'any "laborable". Per exemple, no posar-me el despertador. Sembla una tonteria però durant l'any fins i tot dissabtes i diumenges em poso el despertador; m'agrada aixecar-me aviat i sempre tinc coses a fer (ni que sigui llegir, escriure el blog, etc...); de fet, però, per vacances els meus fills, que són de "dormir" com el pare s'han aixecat com a molt aviat a quarts de 8.

M'he permès capritxos "culinaris" com nocilla, croissants, algun donut...vaja, excessos, aquí si. La meva línia abdominal se n'ha ressentit, ho sé, sense ajuda de la bàscula ho sé. És un pal no poder fer esport per ajudar a cremar-ho. A partir d'avui al vespres tornarem a fer bondat a la taula i a veure si després de la visita que tinc al fisio dilluns vinent comencem a posar les bases per a que pugui tornar a fer esport. Ahhh, i entre els excessos "culinaris" va haver-hi el fet de menjar dissabte la pizza amb base de pasta fresca...un pur vici, vaja.

Admeto que he estat més estona badant davant la tele que en la resta de l'any. Poques vegades després de sopar, en el dia a dia, em poso a mirar la tele. En aquestes vacances entre algun partit de bàsquet, repeticions de "Salvados" i algun que altre programa interessant m'he permès badar davant la tele.

Ahhhh, i jugar a la consola. Sempre que he vingut a Sort m'he endut la PS2 i mai l'havia connectada. I si, ho admeto. M'agrada jugar-hi. Abans, quan vivia a Quart, abans d'anar a dormir sempre hi jugava una estoneta, no massa, una mitja hora, el just per fer una cursa amb un F1 o una partideta de tennis. En aquestes vacances hi he jugat un parell o tres de cops, no més, però vaja, ja és molt més del que he fet en el darrer any. I perquè no dir-ho, la consola també ha servit per distreure una mica els nostres fills quan l'índex de agobiament dels dos arribava al límit. I això ens ha permès veure una de les imatges de les nostres vacances: veure l'Oleguer aturat amb la moto a una cuneta del circuit i no voler accelerar perquè deia que havia de deixar passar les motos...no tindré mai un Pedrosa a casa!!!!