Sovint hi ha la controvèrsia sobre si l'esport i la política s'han de barrejar; jo diria que no, però que és molt lògic que això passi i, en el meu cas, en comptades ocasions, ha passat. L'onze de juliol de 2010 vaig barrejar política i esport; potser perquè teníem la pell fina pel tema recent de la sentència sobre l'Estatut, potser perquè en el context de crisi que ja vivíem aleshores trobava una aberració la despesa que ens costaria una victòria d'Espanya...sigui pel que sigui, però sobretot per convicció meva, no volia que Espanya guanyés.
Hi ha una frase, no se de qui, que sentencia: "el futbol és l'opi del poble". Més raó que un sant. Possiblement el futbol és l'esport més universal que hi ha, i sembla que quan el teu equip guanya els problemes que puguis tenir en el dia a dia es relativitzen en certa manera; potser només així s'entén el que la gent paga per les entrades, els sacrificis que són capaços de fer a vegades per estar al costat del seu equip, etc. Amb la victòria de la selecció espanyola a Sudàfrica semblava que, durant unes hores, la crisi havia desaparegut. A ningú li importava ja que cada jugador i membre del cos tècninc s'endugués una prima de 100.000 euros (a part del que ja cobraven per ser a la selecció) per guanyar el campionat. Era una qüestió d'estat.
Potser si que estic fent certa demagògia, i potser si enlloc de l'espanyola hagués estat la selecció catalana avui el post aniria en un altre sentit i estaria supercontent i orgullós de recordar la victòria de fa un any. No ho nego. I per tant, simplement l'explicació a la meva no-alegria és que no sento que aquella selecció em representi. Tan senzill com això, i tant complicat com perquè molta gent ho entengui.
El fet que jugadors catalans juguin a la selecció espanyola (raó que molts catalans seguidors de la "roja" em deien) per mi no és cap argument vàlid: per molt catalans que siguin juguen sota bandera espanyola (i si ensenyen una senyera com Puyol i Xavi en la celebració encara són criticats). Que Espanya intentés jugar com el Barça tampoc la fa especialment propera als meus sentiments, veieu com barrejo, a vegades, esport i política.
En fi, sigui com sigui, respecto a la gent que se n'alegrés (malgrat que molt d'ells no respectessin la meva opinió), si parlem només d'esport no deixa de ser rel·levant que, per primer cop a la història, la selecció espanyola aconseguís la corona mundial. Una competició que es juga cada quatre anys i en la que cap dels grans jugadors mundials se la vol perdre li confereix al guanyador una importància especial. I si volen canonitzar Iniesta per gol aconseguit que ho fassin, jo, per contra, només em queda somniar perquè un dia la selección que sento que em representa pugui jugar oficialment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada