racions de sopa

Bé, a part de l'escudella que fa la meva mama.....l'única sopa que m'agrada és la Sopa, amb "S" majúscula, la Sopa de Cabra. Però vaja, una cosa és que t'agradi i l'altre que puguis tastar-la quan ho vols fer.

Aquests dies, les meves xarxes socials s'omplen d'amics, i d'amics i coneguts d'amics, explicant amb poques paraules el que van viure estant als concerts que el mític grup gironí van fer o bé a Barcelona o bé, tot just ahir i abans d'ahir, a Girona. Bé, sempre hi ha alguna addicte-malalta (dit amb tot el carinyu) que repeteix com la meva cosina Gemma, que crec que ha anat a 3 concerts...

Per mi, Sopa de Cabra, ha estat el paradigma de l'anomenat rock català, de fet va ser com el "cap de cartell" del gran concert que va haver-hi fa uns anys al Palau Sant Jordi, on els 4 magnífics es van reunir per oferir un concert històric (Sopa, El Pets, Sau i Sangtraït). Potser el fet que Sopa pleguessin quan estaven en, pòtser, el punt més àlgid de maduresa i qualitat en les seves músiques i lletres va fer que s'hagin mitificat un xic més...però vaja, la música (i més la música rock) viu de mites no?

Sopa de Cabra va ser, en la meva adolescència i post-adolescència, el meu grup nacional de referència (potser amb Sangtraït, del que era un gran fan també), crec que tinc tots els CD que van editar (bé, potser l'únic que em manca va ser el que van treure en castellà). Anava a tots els concerts que podia (en especial l'últim, el que van fer a la Copa per Fires de Girona, quan encara l'escenari estava al costat de la plaça oposat a on està ara). En definitiva, un va créixer amb les seves cançons. No podria pas fer un llistat de les meves cançons preferides, de cada àlbum n'hi ha un mínim de 3-4 imprescindibles per tant, feu càlculs...

La seva tornada ha creat, com sempre passa, certa controvèrsia. Les coses no passen perquè si, tot té un motiu, i més en aquest cas, que s'ajuntin després de tants anys per fer una sèrie de concerts no és pas conseqüència d'una casualitat o d'un rampell d'algun d'ells, que no estem pas dient de fer un cafè al carrer dels torrats, sinó de reunir-se de nou dalt d'un escenari. Hi ha qui diu que s'han ajuntat perquè necessitaven diners, d'altres perquè necessitaven un bany de fama per l'autoestima i d'altres, com jo, penso que s'han reunit per veure quina era la resposta de la gent i a veure si ells, després de tornar a engranar la maquinària es veien amb cor de tornar a conviure,  tornar a compondre, tornar a sortir a la carretera...

Bé, hem de ser justos, si depenia de la resposta de la gent en Thió ja estarà pensant en noves lletres pel següent àlbum, perquè d'un concert que volien fer n'han passat a 5 (i més que haguessin omplert si haguessin ofert més dies). Només el temps dirà si aquests concerts han estat camins que ara s'esvaeixen o si amb el temps tornaran a il·luminar el far del sud sota una estrella. Esperare'm sense fer-nos mala sang, no?

i és que tenim una edat

Dijous passat el coordinador del club de bàsquet em va fer arribar un parell de certificats/diplomes que tenien a la federació d'uns màsters als que havia assistit fa uns anys. Com que la federació espanyola no és un paradigma de rapidesa aquests diplomes arribaren al cap de més d'un any d'haver assistit a les classes i se m'havia passat per alt anar-los a recollir.

Juntament amb els diplomes, al sobre, hi havia un full amb el meu historial: un foli on surt imprès la meva vida com a jugador/entrenador de bàsquet. Us diria que quasi em va fer més il·lusió llegir i rebre aquest full que no pas el diploma en si.

Oficialment vaig començar la meva carrera com a entrenador l'any 94-95 entrenant el pre-mini femení del CB Quart, però això és a nivell familiar perquè ja feia un parell d'anys que havia començat a entrenar a nivell escolar, quan el CB Quart encara no existia i entrenava l'equip de l'escola Santa Margarida. Imagineu-vos, les nenes que en aquell moment tenien 7-8 anys ara ja estan més a prop de la trentena (no diré aquí els seus noms no fos cas que em llegeixin el post i els agafi una depressió en veure's més grans  ;)

D'ençà aquell any gairebé ininterrumpidament fins avui en dia. Només un any me'l vaig prendre sabàtic, el 2000-2001. I mirant el meu currículum es veu que he entrenat a tooootes les categories, des de pre-mini fins a senior en femení i infantil, sots-21 i senior masculí. Què vol dir això? La possibilitat de treballar a diferents nivells, amb jugadors d'edats amb necessitats diferents (obviament no és el mateix el que et demana un infantil que un senior ni el que et demana una jugadora de 3ª femenina que una de Lliga professional Femenina).

De clubs també n'he passat per uns quants: CBQuart, Montessori-Palau, FD Cassanenc, CB Onyar, Uni Girona i, actualment, al CB Roses. Diversos clubs, diversos anys, vol dir molta gent coneguda, maneres diferents de treballar, sensibilitats diferents, moments bons (molts) i dolents (algun) i una gran experiència en definitiva que ajuda a ser millor entrenador, i millor persona.

I és que, a vegades, va bé fer una pausa en el caminar, girar el cap i veure allò recorrregut abans de seguir el camí cap endavant, sempre cap endavant.

un bon cor

Seguint amb la història personal d'ahir us volia explicar una cosa que em va passar i són d'aquelles que un no oblidarà mai...i que donen un punt de tendresa i bon cor.

Mireu, quan al meu fill gran se'l va endur l'ambulància, vaig vestir-me i vaig dur l'Eduald, el petit, a casa la sogra. Tan bon punt vaig sortir de casa tenia a una familia al balcó, davant per davant del meu pis, mirant-me i em van preguntar: "como está el niño?". Eren (son) una família de magribins (no dic "moros" perquè aquesta paraula ha agafat connotacions racistes i aquesta família es mereix menys que cap qualsevol mala referència) d'uns 4 fills i crec que a part de la mare i el prae hi deu haver alguna tia o demés (ja sabeu que a vegades en aquests pisos se n'inquibeixen bastants).

Al balcó hi havien doncs les filles i la mare en una segons línia. Vaig respondre que bé, que de moment semblava que estava prou bé però que se l'enduien a l'hospital per fer-li proves. Em va xocar que a les 7 ja estessin tots desperts, però després vaig caure que era Ramadà (o sigui que ja devien estar esmorzats i tot).

Quan a la tarda em van veure arribar a casa (crec que havia anat a comprar quelcom que em faltava) des del balcó em van preguntar de nou que com estava el meu fill....i així ho van fer durant ben bé una setmana. però el que de veritat em va impactar va ser l'endemà. Quan vaig tornar a casa una de les nenes, quan em va veure des del balcó em va dir si em podia esperar un moment. Ho vaig fer clar. Va anar a dintre i en pocs segons em tirava un peluix per la finestra perquè li donés al meu fill, que era un regal de totes les germanes. per poc no em cau de nou la llàgrima, i no perquè fos el peluix més lleig de la història (que per cert ho era: un ruc/burro/ase de color blau elèctric) sinó perquè m'havien volgut donar una joguina seva per al meu fill.

Té mèrit que em donessin una joguina seva i més perquè mai abans no ens havíem dirigit mai la paraula, no ens coneixíem de res...però noi, els nens tenen un cor (llàstima que de grans a vegades el perdem...).

dates

La ment de l'ésser humà és curiosa, o com a mínim la meva ho és. I no crec pas ser més estrany que tu, que m'estàs llegint. Hi ha molta gent que associa, per exemple, una cançó, a un fet puntual o a una persona amb la que va viure alguna cosa especial tot escoltant aquella cançó. A mi, com a tothom, alguna cosa similar m'ha passat però, i per això el títol del post d'avui, sobretot associo dates amb fets habituals que devia fer aquella data en anys passats.

Posem uns quants exemples de dates "estiuenques". Per mi, l'estiu pràcticament comença amb Sant Joan. La Revetlla és com el punt de sortida de l'estiu; i no pas perquè en les revetlles hagi fet grans festes ni molt menys, sinó pq habitualment fa uns anys fèiem sopar de colla i en els darrers anys amb alguna parella amiga nostra. Depèn de l'any. Però és com el tret de sortida oficial de l'estiu. A més, durant molts anys a la meva vida he estat lligat al món acadèmic o bé al món de l'esplai, i més o menys Sant Joan significava acabar exàmens o bé ultimar les reunions per començar el casal d'estiu.

Després tindríem a mitjans de juliol, festa major de Quart; tants anys lligat a aquesta festa que és normal que encara quan arriben les dates recordi que el divendres de festa major feia tal cosa, o que dissabte acostumava a fer allò altre... records, sempre records.

El darrer dia de juliol i primer d'agost de sempre ha estat l'equador de l'estiu; portàvem més o menys mes i mig i ens quedava mes i mig més (això pels optimistes que considerem l'estiu des de la segona quinzena de juny a la primer de setembre. Pels que pensen que l'estiu només és juliol i agost també poden prendre la mateixa referència.

La següent data seria un dia tal com avui, 15 d'agost. Com que ja es començava a acostar el setembre aquesta era la data màgica per començar a estudiar de cares als exàmens de setembre. A veure, cal reconèixer que durant la meva etapa de EGB, BUP i COU els estius sempre els vaig tenir "nets" però en començar la carrera la cosa va canviar. Sempre tenia alguna assignatura que em feia la punyeta, ja siguin Mates, Quimica inorgànica o orgànica, Instrumentació Bioquímica... Ara les coses han canviat i les segones convocatòries són properes a la realització del primer examen, però abans no, hi havia setembre. I el 15 d'agost era la data d'inici de l'sprint final... alguns anys havia estat suficient, d'altres no.

Avui no comença el compte enrera de res, però el meu cap segueix pensant en que fa uns anys si que ho era. Avui és diferent; avui serà un dia per veure un bon amic que té una cursa de natació en aigues obertes aquí a Roses, un dia per potser anar a la platja i per passar-lo en família...amb un ull posat al e-mail que a la resta d'Europa no és festa i m'hi jugo un pèsol que no se'n recorden i algun e-mail relativament important i urgent de la resta de sucursals de l'empresa m'arriba.

entomohistòria

No és pas una paraulota la que encapçala aquest post d'avui, simplement crec que il·lustra prou bé el que us volia explicar avui. Recordo que fa una setmana, en una trobada de feina amb una (bona) entomòloga, comentàvem el fet de que ben poca gent podia entendre la nostra afició/feina. M'explico, està ben entès que una persona li encantin els ocells, els grans mamífers, que sigui un estusiasta de balenes i taurons, o que li encantin els documentals de La2 sobre l'atac de lleons sobre manades de nyus...però quan dius a algú que t'agraden (i estudies o treballes amb) insectes, la cosa canvia.

M'enrecordo fa ja força anys, de fet, deu fer uns 10-11, en ple treball de camp per la meva tesi doctoral, tenia marcades unes 200 hectàrees en un mapa, en la zona de les Gavarres que comprèn des de les estribacions costeres de Castell-Platja d'Aro fins a la zona del Golf del Masnou. Per qui no coneixeu la zona, estem parlant d'una àrea que engloba parts urbanitzades amb d'altres ben naturals. Doncs bé, un servidor, equipat amb un GPS, havia de visitar el punt central de cada parcel·la i prendre unes dades, recollir i anotar les espècies de formigues presents, etc.

La zona que havia de mostrejar aquell dia era ben feixuga a priori, i no vaig pas anar desencaminat. Era una zona de pendents molts fortes, ben inaccessible, amb unes quantes cases aïllades damunt del turonet, en el punt ben alt. Com que era l'estiu m'agradava anar a treballar ben aviat, per evitar les estones de més calor; així doncs, a quarts de 7 del matí ja era al camp. Va ser un matí llarg i poc profitós en quant  a feina feta ja que per anar del centre d'una parcel·la altra sovint m'havia d'arrossegar per terra, enmig de berdisses, etc...

Imagineu-vos com devia acabar jo aquell dia cap a quarts d'1, quan plegava de treballar: barbut, brut i suat després d'arrossegar-me per un bosc mediterrani, cansat, vestit de camp (màniga llarga a ple estiu), amb un barret tipus "Indiana Jones" pel sol, etc... (ahhh i amb un "matxete" per desbroçar camí). Doncs a la que surto del bosc, just al costat del meu cotxe, tenia 2 patrulles de municipals esperant-me. Bingo!!!!!

Molt amables em pregunten que què estava fent...fàcil: estic fent un estudi de formigues. Primera sorpresa, no van riure!!! Però això si, per la cara que feien jo crec que es pensaven que els estava intentant aixecar la camisa. Vaig insistir, els vaig ensenyar els mapes que portava, el carnet de la UdG i els vaig fer cinc cèntims del que estava fent exactament. Aquí jo crec que ja em van creure i em van dir que portaven des de les 9 del matí buscant-me perquè havien rebut un parell de trucades de veïns inquiets dient que hi havia un sospitós pels voltants de casa seva i fins i tot un d'ells es va fer la película que estava enterrant alguna cosa...

En fi, em van recomanar que anés un moment al punt d'informació de la Urbanització i que els expliqués una mica allà el que estava fent, més que res per si rebien més trucades en els següents dies. I així ho vaig fer; una petita xerradeta amb les dues noies d'allà que, encuriosides, m'anaven fent preguntes de formigues (fins i tot a una li va fer molta gràcia, ja que era argentina com el nom de la formiga que estava buscant jo: formiga argentina). Una bona estona (o menys d'hora i mitja) vam estar fent-la petar. Aquell dia vaig anar a dinar tard, però millor això que no pas anar al "cuartelillo" de pet.

Per cert, sempre em va quedar una reflexió per fer-la als policies: a ple més de Juliol a Platja d'Aro no hi ha més feina per "enviar" dues patrulles a buscar un "sospitòs" per la muntanya durant més de 4 hores?

de videojocs i consoles

L'altre dia escoltava a la radio un paio que feia un repàs a coses "vintage" (aquest terme queda molt..."cool") en referència al món dels videojocs, les consoles, etc... Em va agradar escoltar-ho. Curiós. De fet, és un dels aspectes de la "quotidianeïtat" en que la gent de la meva generació hem viscut tot el procés, des de les senzilles màquines de fa uns 30 anys a les sofisticades consoles d'avui en dia, sofisticades, clar està, en el resultat de la realitat que estàs veient a la televisió.

Deia l'entès que com a màquina de videojocs d'ús familiar, és a dir, no en sales recreatives ni similars, es considerava l'aparació d'un joc anomenat "space invader" com a inici. Us en recordeu? Una pantalla de color negre on uns icones s'anaven movent de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta acostant-se cada cop més a la base on el jugador tenia una mena de nau que anava disparant per eliminar aquells invasors (aquesta nau només la podies moure de dreta a esquerra i viceversa, per la base de la pantalla).

També parlaven d'aquelles màquines petitones (de butxaca) precursores segurament del que avui coneixem com a Nintendo DS, en la que hi havia, això si, només un joc per jugar? Jo n'havia tingut 2 o 3, era un regal que em feien els pares si al final de curs les notes havien anat bé. Me'n recordo una que era amb pantalla doble i que tu controlaves un mico que havia de pujar per unes cordes per arribar als plàtans, una altra en què havia de saltar barrils que queien per una pendent...tot i que la primera que vaig tenir era una mena d'illa de tresor on havies de creuar la pantalla per recollir el cofre sense que piranyes, cocodrils i natius acabessin amb tu.

I que m'en dieu de les precursores de les grans consoles d'avui en dia? Si, aquella mena d'aparell que conectaves a la televisió i sortia una pantalleta d'un color verdós, amb dos pals, un a cada costat, que eren les raquetes!!! Era una mena de jocs d'esports, però tots amb el mateix funcioment, una piloteta (punt) i una raqueta, stick, mans, etc... que era una ratlla. Representaven així esports com tennins, futbol, hoquei, bàsquet...

Després ja arribaren els ordinadors amb jocs intercambiables. Jo havia tingut el mític Spectrum 124K (imagineu-vos, 25 anys enrera i l'ordinador potent tenia 124 K de memòria!!!!), on els jocs eren cintes de cassette que havies de carregar per poder jugar; carregar significava posar-lo a la platina i esperar uns minuts (més com més sofisticat era el joc) aguantant un soroll característic mentre el joc carregava. I que no passés cap petita errada (capçal una mica brut, un cop al teclat mentre anava carregant, etc...) perquè això significava tornar a començar. M'havia passat moltes estones jugant amb un joc que era una mena de Futbol Manager, i on havia agafat el meu equip a 4ª divisió anglesa i l'havia pujat a primera; també n'havia tingut un de lluita "callejera" entre bandes...

Més endavant ja vaig entrar en el sofisticat món de les consoles pròpiament dites, però sense ser-ne un usuari massa fidel. Vaig tenir una nintendo 64 em sembla que es deia, els cartoigs de jocs eren també intercambiables i me'n recordo haver jugat estones a un de bàsquet i a un de fòrmula 1; entremig agafava també la Game Boy (mítica) de ma germana i ja posteriorment, i amb els meus diners (i encara actives) em vaig comprar una Play-Station 2 (que posteriorment vaig fer "trucar" per descarregar-me jocs de la xarxa....que no se n'assabenti l'SGAE!!!) i ara fa un any i mig la Wii.

Sempre m'han agradat els videojocs però mai he estat un jugador compulsiu tot i que si que hi va haver èpoques que hi jugava bastant (típics moments quan t'independitzes de casa i encara no tens parella), sobretot a jocs d'esport (motos, tennis, bàsquet, formula 1...). Ara, a casa, tinc la Wii, i l'encenc cada dia, cada dia, de fet és la primera cosa que faig, això si, perquè la faig servir de bàscula...

Girona - León (i 3)

... recordava, per anteriors viatges que havia fet per la zona (a León, Zamora...hi havia anat a fer algun congrés d'entomologia), que hi havia un moment que passava per un congost estret. En aquell moment hi estava passant. No calia patir doncs. Malgrat que les trucades per telèfon havien fet relaxar la meva conducció anava per bon camí (era passat Logronyo ja).

Hi havia una cosa, però, que no quadrava: per què els cartells que veia a l'autopista, els números que apareixien al costat de Bilbao, cada disminuïen? 97, 88... Sempre m'havia defensat bé en geografia i sabia que Bilbao està al nord mentre que León està a l'oest... No podia ser, havia vist el congost!!!! En fi, qui em coneix sap com en sóc de tossut i donar mitja volta hagués estat assumir una derrota i no estava disposat a assumir-ne una més. Peatge definitiu, Bilbao a 10km, li dic a la dona del peatge (pensant que potser hi havia un camí alternatiu): "escuche, quiero ir a León pero creo que me he equivocado un poco..." i sense temps per seguir amb la disquisició m'etziba un..."un poco dice?!?!". Camí alternatiu? No pas, passar per Santander, però fins a Santander hi havia més de 230 km... No estem per fer provatures i la dona em va aconsellar que donés la volta i desfés els 98 km que havia fet de més (per tant, un extra de 196 km!!!!!).

La previsió de temps se n'havia anat a can pistraus. Trucaria a la dona de la residència on havia d'anar per dir-li que arribaria més tard, que no calia que m'esperés, que ja m'espavilaria la primera nit com fos. Em paro en una àrea de servei per agafar provisions (com que havia dormit 2 hores la nit anterior el risc de somnolència era patent, per tant, ho combatia menjant patates, quicos, etc...; vaig descobrir que mastegant un perdia la son). Aprofitaria la pausa per posar benzina i per trucar a la dona. Us recordeu de la durada de les trucades que havia fet després de sortir de Montblanc, no? doncs bateria descarregada, carregador a casa i el telèfon de la pensió/residència a la "memòria" del telèfon!!!!.

Doncs res, som-hi a la carretera de nou: Logronyo-Burgos-León; arribo cap a les 23:30h al punt de destí, ara només falta trobar la pensió. Me'n recordava de l'adreça i veig un parell de matrimonis de mitjana edat passejant per allà. Aturo el cotxe i els pregunto pel carrer (crec que es deia "Calle de las Tres Torres", crec, no sé). Resposta dels dos homes? fàcil; al mateix temps un m'assenyala a mà dreta i l'altre a mà esquerra!!! I comencen una discussió amistosa que a mi se'm fa eterna. Com que no en treurem l'aigua clara els dic que decideixo afagar una direcció de les dues (no els dic quina) perquè em corre molta pressa i els deixo que segueixin amb la seva argumentació.

Arribo al carrer, aparco...i just quan carrego la bossa del maleter sento un portal que es tanca. Una dona de mitjana edat avançada està a 20 metres de mi, just sota la pensió...i crido: "Carmen?" i ella respon "David?"... doncs si, ens hem trobat. Caminem un cap a l'altre mig rient, jo perquè he arribat i ella perquè es veu que, pobra dona, estava patint perquè li havia dit que arribaria cap a les 22h i eren quasi les 24h!!!. Pobra dona s'havia esperat quasi dues hores!!!

En fi, em va deixar les claus de la meva habitació, vaig arribar, em vaig treure la roba i em vaig estirar al llit, res més, ni sopar ni anar al lavabo ni desfer la bossa, estirat a sobre el llit per descansar, que el mal de cap de la tensió no em deixava gaire opció més.

Ahhh, per cert, el clínic va anar molt bé (va valer la pena el viatge) i la tornada plàcida, tranquila i sense haver de passar per Còrdoba per tornar a casa.

Girona-Leon (1)

Primera part d'una de les "històries" de la meva vida, avui fa exactament 5 anys (fixeu-vos com em va quedar marcada la data per sempre). Viatge Girona-Leon, motiu: participar en un master per a entrenadors de la Federación Española de Baloncesto.

En aquells moments tenia un Range Rover, de segona mà. Com que em feia un sorollet una mica estrany havia decidit anar a Leon amb autobús i aprofitar els tres dies que seria allà per deixar el cotxe al mecànic i que m'hi fes una ullada. El dia del viatge era, com avui, un dijous, i el dia anterior (primer dimecres d'agost) havia anat a la Platja Port-Bo de Calella a veure les havaneres amb uns amics de la universitat. No passava res si tornava tard i no dormia, de fet, ja tindria temps de dormir a l'autobús que m'havia de dur de Barcelona a Leon!!!.

El primer contratemps va ser que el cotxe (la direcció assistida) va petar de tornada cap a casa des de Calella (encara vivia a Quart); cap problema per la seguretat, però no es gens còmode haver de conduir un 4x4 sense direcció assistida.

A l'endemà ben aviat al matí (a les 7 aprox, per tant, havia dormit dues hores a molt estirar) a l'estació de tren i a agafar el Catalunya Express cap a Barna. Un cop allà havia de baixar a Sants i anar a l'estació de busos, al costat. Així ho vaig fer, localitzo l'andana d'on sortia el bus, andana 5; perfecte. Puc menjar-me l'entrepà d'esmorzar. M'entretinc veient com discuteixen dos conductors d'autobús, presenteixo que un d'ells serà el que em portarà cap a León, per tant, millor que no es sulfuri massa. Presenteixo que serà ell pq està davant l'autobús a l'andana 5. De cop i volta un autobús passa davant meu arrancant cap a la seva destinació; una destinació que té marcada just al costat de l'autobús, sota les finestres: Barcelona-Saragossa-Pamplona-Burgos.........Leon!!!!!

Ostiaaaaaaaaaaa, suor freda, cames paralitzades...que quan volen arrencar i arrenquen no són capaces de guanyar l'autobús que, per una vegada, no ha trobat cap semàfor vermell dels dos que havia de passar i enfila ja direcció on jo havia d'anar...què faig? o millor dit, abans, què m'ha passat? Doncs que les andanes a l'estació de Sants són dobles, hi ha dos 4, dos 5... l'autobús estava a l'andana 5 "b" i jo encantat mirant l'autobús de l'andana 5 "a"...pardillo!!!!!!!! Clar, no estic acostumat a les andanes dobles. I ara què?

Cap fred; el clínic comença demà. Vaig a la guixeta que la companyia d'autobusos que m'havia de portar, Alsa, un cartellet: "vuelvo en 10 minutos"...a esmorzar no? ok ok, no tinc res a fer, us esperaré. Arriba, pregunto si té un bitllet pel pròxim autobús i si, en té un, perfecte!!!! Excepte que surt demà matí per tant arribaré al final del primer dia del clínic i el clínic dura 2 dies...no val la pena. Ok, doncs pla B, el tren.

Estic a l'estació mateix per tant cap problema, faré cua (no pas poca) i veuré quines opcions tinc. Em diuen que si, que podré anar a León. I em pregunten que quan hi vull anar. Quan? araaaaaaa...i em responen: "pero chaval, tu sabes que dia es hoy? en agosto encuentras plazas solo si hay suerte". Si clar, sort és lo que tinc més avui.

Al final em troben una combinació per anar: Barcelona-Sevilla, Sevilla-Madrid, Madrid-León....fent la volta a Espanya...vaig estar a punt de dir-li que preferia passar per Galícia i després si de cas baixar a Sevilla. Ufff res res, deixem-ho estar. Truco a casa. Abatut. He perdut.

No està tot perdut no, la meva mare no em pot deixar el cotxe perquè treballa, el meu estar al taller mecànic sense direcció asistida...única opció, el cotxe de la meva germana. Dóna la casualitat que està a Platja d'Aro passant tres dies amb una amiga seva o sigui que no el farà servir perquè hi han anat amb el cotxe de l'amiga. Un Wolkswagen Polo, però en aquell moment crec que és el cotxe de la meva vida, és el que m'ha de portar a León per demà matí ser al clínic per entrenadors!!!

Amb el tren tornada a casa, la meva mare ve a l'estació a buscar-me i anem a casa seva, els meus pares sempre tenen una clau de reserva de tots els cotxes de la família...i quina sort que tinguessin aquest costum. Doncs res, amb la tonteria son quasi les dues del migdia però per fi puc sortir. No em puc esperar a dinar alguna cosa; calculo que els quasi 900 km els faré en 9-10 hores, per tant, arribaré entre les 11 i les 12 de la nit, però hauria d'arribar-hi a les 10 aprox ja que la dona que em lloga l'habitació està fins aquella hora a la vivenda (es com una residència d'estudiants però en un pis particular amb 5 habitacions, i a l'estiu ho lloguen a dies).

El repte no és fàcil!!!! però qui ha dit que les coses hagin de ser fàcils?

continuarà...(demà segona part)

treballar a l'agost

En aquest país sembla que els conceptes "treballar" i "agost" no puguin anar lligats. Agost és el més típic perquè la gent l'esculli per fer vacances, a excepció dels llocs turístics on, com diu el tòpic, fan l'agost (interessant que els dos mesos s'utilitzin com a "sinònims" de vacances i de negoci al mateix temps).

Potser cada cop la gent desestacionalitza més les vacances (o això diuen els entesos) però encara associem aquest mes amb la "paralització", en certa manera, de l'estat. Si en la teva feina has de tenir contacte tant amb proveïdors com al clients, en molts casos ja es considera l'agost com a un mes no hàbil. Un exemple, per un dels clients que tenim els hi havíem de fer unes proves, una feina, per finals de juliol, en principi tenien molta pressa i malgrat vam fer mans i mànigues per tenir-ho tot a punt per fer les proves no va ser possible (no pas per culpa nostra); l'opció era fer-ho aquesta setmana o la vinent...doncs per art de màgia ara el projecte ja no corre tanta pressa i podem esperar fins la setmana del 22...just quan el client torna de vacances...

Des que estic en el món laboral em sembla que mai he fet vacances a l'agost. Quan estava a la facultat m'agradava anar a treballar a l'agost; no hi havia massa gent, no havies de fer cua per fer servir la lupa binocular del laboratori, etc...per contra, el bar, el servei de fotocòpies, etc... estava tancat. Sempre coincidíem uns quants a la Facultat i en aquella època canviavem el lloc d'anar a esmorzar, d'anar a fer el cafè ben dinat, a vegades organitzàvem sortides a la tarda/vespre (era un clàssic anar a veure les havaneres a Port-Bo, a Calella de Palafrugell, el primer dimecres d'agost...), etc.

Ara, a la nova feina tampoc puc fer vacances a l'agost, no per res, sino perquè és quan més feina tenim (treballem amb plagues...i aquestes solen buscar temperatura i humitat...a l'agost és perfecte). De fet quan penso en l'agost que ens espera m'espanta una mica, però m'encanta el que faig i aquesta feina que tinc no deixa de ser un repte nou cada dia. A més un dels avantatges és que ara trobes aparcament just davant de la porta del despatx...impossible la resta de l'any al Parc Científic. I si el bar està tancat cap problema, tinc una Nespresso al despatx.

passió pels insectes (I)

Sona estrany, ho sé, però cadascú té les seves passions. Fixeu-vos que en el títol he posat (I)...així em curo en salut i si vull repetir títol posaré (II), (III),... i ves a saber fins on arribaré, i és que quan una cosa t'agrada no voldries mai parar de parlar-ne.

Bé, normalment a la gent que ens agrada els insectes ens acostuma a agradar tots els artròpodes (aràcnids, crustacis, miriàpodes i insectes), però clar, com que ja prou estranya és la cara del teu interlocutor quan li dius que t'agraden els insectes només faltava que li diguessis la "paraulota" artròpodes.

Fa de mal dir des que quan m'agraden aquests bitxets que, no ens enganyem, a la majoria de la gent els fa poc menys que repelús. Recordo, això si, de ben petit que em construïa gàbies per posar-hi papallones a dins. Quina llàstima de papallones; per la il·lusió d'un nen petit les privava de llibertat, i clar, frustat perquè se'm morien de seguida; amb el temps vaig saber que era normal, que les papallones adultes no es caracteritzen precisament per tenir una vida massa llarga.

Després va arribar l'època dels cucs de seda; quins tràfics de cucs fèiem a classe. M'enrecordo que canviava cucs per fulles de morera, i és que a casa la meva àvia teníem un parell de moreres grans que abastien els meus cucs i els d'alguns companys de classe. També vaig passar la fase, que crec que hem passat tots els que ens agraden els insectes, de col·leccionar-los clavats en agulles; recriminable potser des del punt de vista de pur col·leccionisme tot i que no tant des del punt de vista científic. Possiblement avui en dia la fotografia hagi fet que potser ni científicament calgui tenir l'insecte amb una caixeta, tot i que no seré jo qui m'hi oposi i menys per criteris científics. Penso que realment no fem cap mal si recollim algun insecte; d'acord que "estem matant un insecte", però sabeu els que matem diàriament amb el cotxe, passejant per un camí, etc...?

Ja de més gran vaig estudiar biologia, en certa manera, per la meva passió pels insectes. I després a començar la tesi sobre formigues (si, ho sé, he posat "començar"...però és que encara no l'he acabada), a donar classes a la universitat sobre aquests animalets i ara, en la meva feina, en certa manera treballant també amb insectes tot i que des del "lado oscuro": ara a l'empresa on estic fem proves d'eficàcia d'insecticides, repel·lents, etc... per tant, els estimo molt...però segur que ells a mi em deuen odiar bastant.

I com que en el títol he posat (I), per a següents edicions quedaran altres històries meves amb els insectes...

la tieta en fa 50

Això mateix, la meva tieta avui en fa 50...i encara que sigui un número rodó, per mi sempre serà la tieta, mai la tia. I és clar, els meus records amb ella comencen molt aviat, quan jo amb prou feines aixecava un pam. Això si, en aquells primers moments, i per raons òbvies, els meus records es barregen amb el que m'ha anat explicant la meva mare (per cert, que maco mama el detall que li has fet) i les fotos que conservem de l'època.

Resulta que un servidor era una joguina en les mans de la tieta; clar, què vols, en aquell moment ella tenia 14 anys...i devia ser divertit jugar a ser la meva mare. Ja de més gran me'n recordo d'enfadar-me quan venia l'Esteve, el que ara és el seu home, a festejar-la...suposo que devia tenir enveja, no volia que se n'anessin de casa la iaia de Quart quan jo era per allà. Que nassos feia un paio enduent-se la meva tieta al cine, a fer un vol, etc? Aviat però l'Esteve va fer servir una altra tàctica: jugar a ping-pong i a bàsquet amb mi, en una taula i en una cistella fetes pel meu pare (crec). Amb això se'm devia guanyar jajajaa.

Després, llei de vida, casament, anar-se a viure a Cassà....al cap d'un temps vindrien les meves cosines...però mai hem perdut el contacte. Ella (i ells) saben que hi sóc per si mai necessitessin res i jo sé que hi és quan ho he necessitat. De fet, l'única vegada que em vaig enfadar fort amb la meva mare ella, la meva tieta, va ser allà per escoltar-me...i encara que mai ni una ni l'altra m'ho hagin explicat segur que entre elles van parlar de tot plegat.

Potser la vida no ha estat massa fàcil per a ella, però per qui ho ha sigut? Té la mateixa força de voluntat i esperit que la meva mare (...quina sort que s'assemblin tant!!!´) i això fa que per cada entrebanc que els hi posen més gran fan el pas per superar-ho. L'altre dia parlava amb la meva mare de lo forta que ha estat la iaia per superar una operació de marcapassos...doncs té dues bones hereus ;)

En fi tieta, que 50 anys són un número molt maco i rodó... Moltes felicitats tietaaaa!!!!

festa major

Aquest cap de setmana passat s'ha cel·lebrat a Quart la Festa Major. Malgrat encara estigui empadronat allà, la meva vida de fa uns anys la faig principalment a Roses, per tant no visc la Festa Major amb la intensitat de fa uns anys; de fet, enguany, malgrat vam baixar a casa els pares a dinar no vaig ni trepitjar cap de les activitats que feien.

Que diferent de fa uns anys!!!! Vaig formar part de la Comissió de Festes durant un bon grapat d'anys, i emmerdat fins dalt (no pas només els dies de la festa per anar a servir a la barra no). La nostra festa major va ser de les primeres en dur-se a terme a l'aire lliure (un envelat obert) i, per tant, d'accés lliure. Ara pràcticament totes ho són, però abans no.

Me'n recordo de que pels vols de febrer ens trobàvem per decidir quins grups contractàvem (alguns ja els teníem llogats any a any, és a dir, en acabar l'actuació d'un any ja ho lligàvem per la següent edició) i, el que era més "pal": repartir-nos els anuncis dels comerciants que apareixien al pograma (llibret) de la Festa Major. I au, durant unes setmanes visita les cases comercials per si volien repetir l'anunci, si volien posar-hi alguna cosa nova respecte l'any anterior, colors, etc... Ahhh i els escrits de les entitats...sempre a última hora.

I parlant d'última hora, no era fins els vols de Sant Joan que teníem els programes de la Festa Major a la mà i després quedava l'altra feina feixuga: passar casa per casa (si si, una a una) per dir-los si volien col·laborar amb la festa major comprant una sèrie de col·laboracions i bla, bla, bla...I clar, un servidor treballava, o sigui que ves-hi quan acabis la feina, torna-hi diversos dies perquè s'ho havien de rumiar, etc... Total, que el dia abans de la Festa Major encara sovint estàvem passant per les cases i això sense oblidar que calia parlar amb el de l'envalat, llogar les taules, el "gènero" del bar, etc etc etc...

I ja a partir de la setmana anterior que celebràvem la cursa popular de la festa major per les Gavarres el ritme era frenètic. Ja començàvem a dormir poc les nits prèvies, no pas com a entrenament no, sinó perquè no hi havia altra manera de tenir-ho tot organitzat. Eren tantes les coses que s'havien de tenir en compte!!!

I ja en el dies de plena festa major era un no parar (i un no dormir, literalment, alguns dies). Perquè no és només la feina d'estar a la barra; suma-hi el que durant el dia s'ha de netejar la barra (el bar), carregar neveres, anar a buscar el pa pels entrepans, estar pendent de quan vinguin els tècnics dels conjunts a muntar...i, a part, les "petites" però no menys activitats paral·leles, a l'estil de festa de l'escuma, fira del col·leccionisme, etc...

Una bogeria, de veritat...i l'únic benefici material: repartir-nos si havia quedat alguna cosa d'embotit sense consumir i un sopar al cap d'unes setmanes pagat per l'Ajuntament. Total, que en Joan, en Xevi, l'Anna, la Mariona, jo mateix, etc...acabàvem fins els pebrots (per ser clar i català) de la festa major, però a l'any següent hi tornàvem a caure...i així durant una bona pila de temps.

Stellenbosch

Avui fa just 3 anys que un servidor feia el viatge més llarg que ha fet mai en avió: Barcelona-Frankfurt-Ciutat del Cap (si, ho sé, primer cap al nord per després tornar a passar per sobre Barcelona...coses que tenen els enllaços). 12 hores en total (2+10) per arribar a Sudàfrica.

No va ser pas un viatge de turisme precisament, tot i que en ser allà podíem haver aprofitat, ho sé. A la Universitat de Stellenbosh es celebrava un "workshop" sobre la formiga argentina (la protagonista de la meva, de moment, inacabada tesi) i allà es reunien la gran majoria d'especialistes mundials sobre aquesta formiga...i clar, un aprenent com jo estava més que feliç de poder-hi assistir. Us haig de confessar, però, que en principi no hi havia d'anar (el meu director de tesi m'havia "prohibit" congressos i demés fins que no acabés tesi...lògic crec) però per circumstàncies una mica llargues d'explicar al final hi vaig haver d'anar...això va fer, però, que el viatge ja estigués organitzat (bitllets agafats...) per tant, vaig fer una burrada de desplaçament per estar a Sudàfrica de dimarts a divendres...ni el cap de setmana no vam  poder aprofitar!!!!

Necessitaria diversos posts per parlar del que em va agradar del viatge, del que vam fer de feina, etc... però no em vull fer pesat. Això si, deixeu-me comentar-vos 4 coses que em van sobtar/sorprendre/cridar l'atenció.

A l'hotel, a sobre la tauleta de nit, hi havia un exemplar de la Biblia...deu ser una tradició anglosaxona perquè quan he anat a Cardiff m'he trobat el mateix. I al buffet lliure, a l'hora d'esmorzar, suc de lichi...si si, aquella fruita semblant al raïm però amb cuberta rugosa i dura, n'heu tastat mai?

Sudàfrica és el pais dels diamants, en pots comprar de totes mides, qualitats, etc... a un preu més que raonable. O sigui que ja em veieu a mi, que no seria entès en joies ni similars, en una botiga d'aquestes de luxe (la gent tocant els diamants amb guants!!!).

La tradició anglosaxona també es notava en els pubs... tot i que allà rebien un altre nom (que ara no me'n recordo), però eren llocs on podies anar després de treballar i fer una bona copa de vi i sopar cap a les 6-7 de la tarda. Ho vam fer cada nit, de fet, allà era hivern per tant a aquesta hora ja fosquejava.

En aquella època teníem una companya de la universitat que estava allà fent una estada postdoctoral i ens va anar d'allò més bé. Ens va ensenyar la Universitat, els llocs on anar a comprar souvenirs, on anar a comprar vi... Vaig trobar una formiga feta de llauna (a mà), per l'equivalent a 50 cèntims d'euro!!

I del vi, que dir del vi. Una gran zona pels que ens agrada el vi. El clima és mediterrani, per tant, ideal per a la producció d'aquesta beguda. Tenen una varietat de raïm, el "pinottage" exclusiva d'allà. Vam acabar el workshop, divendres vespre, visitant una "wine-farm". Són productors de vins que, fer diversificar el negoci, t'ofereixen tast de vins i fins i tot sopar. Estava clar que s'havia d'aprofitar l'oportunitat i comprar algun cabernet-sauvignon...boníssim.

En fi, un viatge intens i curt, massa curt. Ja que creuava el món podíem haver estat més dies no? però això no depenia de mi. Se'm van quedar ganes de fer moltes coses, de visitar molts llocs, algun dia podré tornar-hi? qui sap

campions

Podia haver titulat el post d'avui exactament igual que el d'ahir, de fet, parlem d'una altra efemèride, la victòria de la selecció espanyola de futbol en el mundial de Sudàfrica.

Sovint hi ha la controvèrsia sobre si l'esport i la política s'han de barrejar; jo diria que no, però que és molt lògic que això passi i, en el meu cas, en comptades ocasions, ha passat. L'onze de juliol de 2010 vaig barrejar política i esport; potser perquè teníem la pell fina pel tema recent de la sentència sobre l'Estatut, potser perquè en el context de crisi que ja vivíem aleshores trobava una aberració la despesa que ens costaria una victòria d'Espanya...sigui pel que sigui, però sobretot per convicció meva, no volia que Espanya guanyés.

Hi ha una frase, no se de qui, que sentencia: "el futbol és l'opi del poble". Més raó que un sant. Possiblement el futbol és l'esport més universal que hi ha, i sembla que quan el teu equip guanya els problemes que puguis tenir en el dia a dia es relativitzen en certa manera; potser només així s'entén el que la gent paga per les entrades, els sacrificis que són capaços de fer a vegades per estar al costat del seu equip, etc. Amb la victòria de la selecció espanyola a Sudàfrica semblava que, durant unes hores, la crisi havia desaparegut. A ningú li importava ja que cada jugador i membre del cos tècninc s'endugués una prima de 100.000 euros (a part del que ja cobraven per ser a la selecció) per guanyar el campionat. Era una qüestió d'estat.

Potser si que estic fent certa demagògia, i potser si enlloc de l'espanyola hagués estat la selecció catalana avui el post aniria en un altre sentit i estaria supercontent i orgullós de recordar la victòria de fa un any. No ho nego. I per tant, simplement l'explicació a la meva no-alegria és que no sento que aquella selecció em representi. Tan senzill com això, i tant complicat com perquè molta gent ho entengui.

El fet que jugadors catalans juguin a la selecció espanyola (raó que molts catalans seguidors de la "roja" em deien) per mi no és cap argument vàlid: per molt catalans que siguin juguen sota bandera espanyola (i si ensenyen una senyera com Puyol i Xavi en la celebració encara són criticats). Que Espanya intentés jugar com el Barça tampoc la fa especialment propera als meus sentiments, veieu com barrejo, a vegades, esport i política.

En fi, sigui com sigui, respecto a la gent que se n'alegrés (malgrat que molt d'ells no respectessin la meva opinió), si parlem només d'esport no deixa de ser rel·levant que, per primer cop a la història, la selecció espanyola aconseguís la corona mundial. Una competició que es juga cada quatre anys i en la que cap dels grans jugadors mundials se la vol perdre li confereix al guanyador una importància especial. I si volen canonitzar Iniesta per gol aconseguit que ho fassin, jo, per contra, només em queda somniar perquè un dia la selección que sento que em representa pugui jugar oficialment.

casals

Quin gran invent això de les activitats de lleure, ja siguin casals, colònies, campaments...I ara no parlo com a pare (tot i que també, perquè, com es pot conciliar si no la vida personal i laboral?), sinó també com a nen que he estat.

El temps passa i qui fa els casals ara són els meus fills, el petit encara no s'adona de massa res, com que el fan a la llar d'infants suposo que per ell és seguir més o menys la rutina que tenien abans amb les mateixes educadores i alguna més de nova; però pel gran, si que nota la diferència. Ja no hi ha les mestres sinó les monitores, van a la piscina, etc, és a dir, malgrat que l'activitat la fan a l'escola ell ja no va al "cole", va al casal.

Ufffff, quins records de quan era més jove. Tinc records de quan anava al casal, al de Sant Narcís, quan vivia a Girona; me'n recordo de companys que hi tenia, d'algun monitor...però obviament de quan guardo més records (també, clar, per l'edat) és quan feia de monitor.

Ben aviat vaig fer de monitor; amb 18 anys já em treia el títol de monitor d'esplai i, de fet, "il·legalment" (ufff, com es feien les coses abans) ja havia fet de monitor/director, d'una mena de Casal de dissabtes a la tarda que fèiem, durant l'any, no a l'estiu, en una entitat cultural de Quart (amb 17 anys ja tenia al meu càrrec nens i altres monitors jejeje).

Després com us deia va venir l'obtenció del títol de monitor del lleure, quins grans dies vam passar a Banyoles i a Sant Esteve de Guialbes...sabeu que, entre altres, tinc dos records molt especials de coses que vam fer? La primera, com que tenia el turmell "esquinçat", el grup de monitors van practicar amb mi la manera d'integrar els "disminuïts físics" dins dels jocs, i no només com a simple espectador i, l'altre, que dins l'apartat teatral-improvització, amb el director del curs, vam estar fent una mena de conferència als companys, d'una mitja hora de durada, sobre...els pets i els seus possibles aprofitaments (per fer energia de biomassa deia jo). Quin gran formador/director va ser en Pep, en Pep Puigdemont, potser algú l'ha vist en un escenari perquè té un grup d'animació infantil.

I ja després d'això la gran quantitat de casals en el que vaig participar formant part de l'empresa E-2, amb la Montse i en Francesc. Que bé m'hi vaig sentir. A més, de seguida em van tenir confiança per encarregar-me del Casal d'Aiguaviva; un casal que agafaven per primer cop i que amb pocs anys vam poder consolidar i augmentar de nens exponencialment, primer a les escoles velles, després a la nova...tants records!!! Sense oblidar tampoc els casals que vaig poder fer al meu poble, a Quart.

En fi, una etapa de la meva vida que ja ha passat, això és veritat, però que va ser tan últil a l'hora d'agafar responsabilitats, d'aprendre a organitzar, a gestionar grups humans, a tenir tracte amb els pares dels nens, amb els nens...en fi, uns casals que van ser una autèntica escola. Potser per això tinc tanta empatia amb els que fan de monitors, perquè fa uns anys jo era ells.

platja

Ahir vam fer, per fi, la inauguració de la temporada de bany a la platja. Després d'uns dies d'anar-hi però limitar-me a estirar-me a la sorra o a jugar amb els meus fills a fer castells (amb sorra seca, o sigui que ja us imagineu quina mena de castells devien sortir), ahir, doncs vam "creuar la frontera" i em vaig banyar.

Malgrat viure a Roses no va ser precisament davant de casa on em vaig posar a l'aigua, sino a la Platja de Canyelles; de fet, és una platja que pertany a Roses però que s'hi ha d'anar amb cotxe, direcció cala Montjoi. A la meva dona li sol agradar més aquella platja o sigui que, ahir cap a Canyelles. El que realment disfruta de la platja és l'Oleguer, el meu fill gran. Aquest estiu, amb 3 anys a punt de fer-ne 4, és quan realment se'l veu gaudir de la platja i del mar; obviament des que era un nadó que l'hem portat però ara és quan realment en comença a gaudir, tant de jugar amb la sorra com de banyar-se. I ahir ho vaig veure clarament. Quan érem dins de l'aigua només feia que riure, recollir la pilota, llançar-la, tornar a riure, empassar-se aigua...un detall, el paio no tanca els ulls a dins l'aigua...amb això no s'assembla gens al seu pare...

Quan érem dins l'aigua em va venir al cap què devia fer jo a la seva edat, a Lloret. Si si, a Lloret, és on tinc els primers records de platja. Allà hi anàvem amb els meus pares aprofitant un pis que hi tenia un parent de la família, hi anàvem a passar alguns caps de setmana d'estiu i les vacances. El que fa la memòria, me'n recordo exactament de com era el pis, d'on anàvem a comprar els croissants per esmorzar, de la botiga del "moro" que teníem abaix (no és despectiu, simplement li dèiem així), era una botiga de bolsos, bosses, etc...i de com l'estiu del 84 (10 anys tenia) quan es celebraven els jocs olímpics de Los Ángeles, em vaig aixecar de matinada a veure els partit final USA-Espanya...

Després de l'etapa de Lloret, ja de més gran, els diumenges al matí ens anàvem la familia a Platja d'Aro, era el que ens queia més a prop de Quart, on anàvem a dinar a casa la iaia primer i a casa nostra després a partir de quan tenia 16 anys que ja hi vam anar a viure. Quan hi anava amb els amics acostumàvem a visitar S'Agaró o a Sant Feliu de Guíxols, que era on arribava l'autobús que passava per Quart.

Ja de més gran, i amb cotxe propi les opcions s'ampliaven tot i que acostumava a anar a dues platges: o bé la de Platja d'Aro o bé a Calella de Palafrugell. A la primera perquè quan feia el treball de camp de la tesi doctoral a les Gavarres, a la zona de Castell d'Aro, era la platja que em queia més a prop; m'aixecava molt aviat per ser al camp cap a les 6 quarts de 7, treballava fins les 12 o quarts d'1 i després anava a la platja, dinava, llegia i feia la becaina a la sorra, i cap a quarts de 6 de la tarda tornava a prendre dades per la tesi fins que es feia fosc; unes jornades ben aprofitades. A Calella hi anava perquè hi tenia un gran amic, en Martí (ara fent una estada postdoctoral a Suècia). Un dia dedicaré un post a el que feiem a Calella, res de l'altre món, però espectacular, una prova d'allò de que la felicitat pot estar en les petites coses.

I vet aquí que al final acabo coneixent la que ara és la meva dona a l'Empordà i clar, d'ençà llavors la meva platja és la de Roses...i la de Canyelles, és clar. I a veure si aguanta el dia que avui repetirem!

al·lèrgia

Primavera, ja se sap, un dels danys colaterals de l'estació en que la natura sembla que rebroti després de l'aturada hivernal són les al·lèrgies. Curiosament, o potser no tant, cada cop hi ha més gent que pateix al·lèrgies, per tant, segur que algun dels lectors del post d'avui es sentirà representat pel que un servidor escriurà.

Dic que pot ser no és tan casual el fet de que avui tinguem més al·lèrgies pel fet que possiblement en prendre tants medicaments (no ens enganyem, per molt que beneficiosos, són elements químics estranys que introduim d'alguna manera a l'organisme) el cos acaba perdent alguna de les defenses, acaba mostrant-se més dèbil davant l'atac d'elements estranys i pam, aqui tenim el que s'anomena una reacció al·lèrgica.

Anem-ho a definir tal com cal. Una al·lèrgia és una reacció estranya, una hipersensibilitat a una partícula o substància que si s'inhala, s'ingereix o es toca produeix uns símptomes característics. La substància a la que s'és al·lèrgic s'anomena "al·lergen" i els símptomes provocats "reaccions al·lèrgiques". Quan un al·lergen penetra en l'organisme d'un subjecte al·lèrgic, el sistema immunitari d'aquest respon produint una gran quantitat d'anticossos anomenats IgE (concretament són immunoglobulines). La successiva exposició als al·lèrgens provocorà l'alliberaments d'uns mediadors químics, en concret la histamina, que provocaran els símptomes típics de la reacció al·lèrgica (llacrimeig, estornuts, picor al nas, a la gola, mucositat...).

Jo fa força anys que sóc al·lèrgic, de fet, em sembla que vaig ser dels primers als que van fer la típica prova de l'al·lèrgia de posar, sobre la pell del subjecte (en aquest cas jo) diferents substàncies susceptibles d'esdevenir al·lèrgiques i veure'n la reacció de la pell. Veredicte? al·lèrgic al polen de les gramínies, de l'olivera, dels pollancres, i als elements químics zenc i cobalt....no està malament no? Penseu que la major part de les plantes de marges, de les males herbes, etc... són gramínies.

Sempre recordaré que l'anàlisis de sang que em va fer fer el doctor quan vaig tenir un període alt d'al·lèrgia just per l'època que em feia les proves abans esmentades va sortir que les meves IgE eren de quasi 2000 (no recordo les unitats) quan en un adult normal els valors normals estan entre 20 i 150. De fet, el propi doctor em va "demanar permís" per exposar el meu cas en un congrés proper que tenia i és que era la segona persona amb IgE més altes que mai havia vist / tingut notícia (sempre és bo "sostentar" algun récord); el top l'ocupava un senyor de Cassà de la Selva que tenia una fàbrica de taps de suro i era al·lèrgic al suro...

Així doncs ja em veieu a mi tot el dia amb els antihistamínics a sobre. De fet, abans d'escriure això ja m'he pres la dosi que em tocava i malgrat això porto ja més d'una dotzena d'estornuts mentre us escric aquestes línies. Només cal paciència, començo a notar els símptomes a finals d'abril i em duren fins a mitjans juny, per tant, com aquell qui diu ja em passat l'equador...optimisme que no falti.

curiós dia d'eleccions

El dia comença a les 7:15h, hora molt normal per ser diumenge (en el meu cas). El que ja no és tan normal és que la meva dona s'aixequi abans de les 8, però ahir ho havia de fer. Ho havia de fer perquè va tenir la sort de poder col·laborar amb la festa de la democràcia; si si, esteu encertats, havia de formar part d'una mesa electoral, amb la sort, però, que era 1ª suplent.

Així doncs a les 8 era fora...amb sort, al cap de mitja hora tornaria a casa, i així va ser: la titular havia aparegut o sigui que, es va salvar, pels pèls. Matí molt bo: vam anar a la platja, no ens vam banyar però una estona de solet a la platja carrega les piles (i de passada cansar als nens, que és tan o més important).

Per dinar les "deixies" d'ahir, que és això? doncs aprofitar les coses que van sobrar ahir d'un dinar familiar, per tant, menjar bo i sense feina a preparar-lo, sols reescalfar-lo. Segueix pintant bé la cosa.

Però clar, hi ha un moment que les coses s'han de torçar. A la tarda volia baixar a votar a Quart (on segueixo empadronat) de camí a Barcelona; avui dilluns hi tinc un parell de reunions a primera hora i volia, per evitar problemes d'arribar tard, ja ser a la capital. Doncs avui no faré tard, però ahir per anar a votar si...poc que hi pensava jo en que els diumenges a la tarda la gent de la "capital" gironina va a les platges de l'Empordà; tocaven les 8 quan era a Medinyà...per primer cop des que puc votar he engreixat l'abstenció sense voler-ho.

Arribo a Barcelona i, menys mal que vaig mirar el mail abans, perquè el meu cap havia canviat la reserva de l'hotel. Com que el divendres li vaig explicar la moguda que hi ha a la Plaça Catalunya amb els indignats...doncs mira, resulta que teníem reserva en un hotel proper a la Rambla i va decidir canviar-la...ara estem en un hotel en un polígon de l'Hospitalet, bé, són conceptes diferents. Tan diferents que vaig haver d'agafar el cotxe per anar a sopar alguna cosa...eren quasi les 11 de la nit per tant em vaig parar al primer llocs que vaig trobar...un bar gestionat per xinos. Per tant un plat combinat a bon preu però clar, en ser xinès, no serà gat la carn que m'hi van posar?

De voltes a l'hotel a consultar els resultats de les eleccions...i no m'han agradat, ni a Quart, ni a Roses ni a Girona...però bé, això ho deixem per un altre post.

2 anys de l'arribada a l'elit

17 de maig de 2009, a la majoria de la gent aquesta data no li dirà res, era un diumenge, i com diu una de les grans pel·lícules que s'han fet mai (sota el meu punt de vista de no entès en cinema) com és "Un domingo cualquiera":  "en un domingo cualquiera puedes ganar o perder"...una veritat com un temple...a nosaltres ens va tocar guanyar.
´
Érem a Badajoz on havíem anat a jugar la fase d'ascens a Lliga Femenina, a la màxima categoria del bàsquet espanyol. Aquell diumenge estàvem a 40 minuts, el que dura un partit, d'aconseguir l'objectiu que, un any enrera, en un sospir, se'ns havia escapat a Santiago de Compostela. Allà, a la ciutat on culmina el camí sant, vam topar contra la mala sort i les errades pròpies (quantes vegades se m'ha aparegut al cap la mala gestió dels últims segons de partit) i contra un gran equip, el Sòller, que durant la temporada s'havia mostrat molt fort, quasi imbatible.

A Badajoz el Sòller era el Uni Girona, en tota la temporada em sembla que havíem perdut un parell o tres de partits però davant nostre no hi havia un rival qualsevol, al contrari, hi havia l'Obenasa de Pamplona, l'altra gran plantilla de la competició i, perquè no dir-ho, junt amb nosaltres, els grans candidats a pujar de categoria. Un partit tonto que van tenir a la fase d'ascens els va portar a haver-s'ho de jugar amb nosaltres. I així va ser. Un partit llarg, de 40 minuts, amb alternança al marcador, on al minut crec que 33' havien agafat una avantatge de 5-7 punts i allà se'ns va aparèixer l'Astou (la Moreneta, vaja) per rescatar l'equip i donar-hi la volta, la mateixa Astou que un any abans ens havia passat la mà per la cara jugant amb el Sòller...quines casualitats té la vida.

La nit abans de la final no vaig dormir, no pas pels nervis (aquests, mal m'està dir-ho, els acostumo a gestionar prou bé) sinó perquè vaig estar tota la nit (potser, a molt estirar, vaig dormir una hora) preparant el video del rival per passar-ho a les jugadores i a l'entrenadora a l'endemà. Jo era l'entrenador assistent i, entre altres tasques, tenia la de fer els informes dels rivals, fer els muntages dels videos, etc...i aquell dia no podia fallar. L'Obenasa el coneixíem bé, a part dels nostres enfrontaments en lliga regular m'havia procurat altres partits seus i, obviament, els tres de fases que havien jugat abans del partit decisiu. Calia acabar de completar la feina que portava feta de casa amb les novetats tàctiques que havien mostrat en els partits anteriors. I així ho vaig fer, tan bé com vaig poder o vaig saber, l'ocasió s'ho mereixia.

A l'endemà, a primera hora, en Borja (el delegat, un gran professional, creieu-me) i el preparador físic, en Xevi (petit però gran) es van encarregar de la resta (com us trobo a faltar nois!!!! fèiem un bon equip eh?). Tenien muntat un autèntic "media center" a la seva habitació, vam imprimir l'scouting (l'informe), vam repassar el video....tot estava a punt.

En acabar el partit em va passar una cosa curiosa, tot eren crits al voltant meu, felicitat, eufòria...però necessitava tenir el meu moment sol, el meu moment de desconnexió total, havia estat molta pressió, molts dies treballant per aconseguir allò, molts sacrificis personals (si vau llegir un post anterior us explicava que feia just una setmana havia nascut el meu fill petit, i els havia hagut de deixar a ell, al seu germà i a la dona a casa, just en sortir de la clínica)... Me'n recordaré sempre les paraules que em va dir en Joan Carles, que després seria l'entrenador de l'UniGirona a la primera part de la segona temporada a l'elit: "Kape, només la gent de bàsquet podem entendre tot el que ha costat arribar fins aquí, gaudeix-ho..."...oi tant si va costar, per això la satisfacció va ser doble, o triple.

el temps va passant

Diumenge passat, fa un parell de dies, vam fer una trobada amb els amics més amics de mentre estudiàvem biologia. Aquestes trobades ja les solem fer de tant en tant, potser no tan sovint com ens agradaria, però clar, cadascú té la seva vida muntada i no és fàcil trobar un dia que ens vagi bé a tots.

Malgrat això, 2-3 cops l'any ens trobem. Potser durant la carrera ens trobàvem per estudiar junts, per passar-nos apunts, per fer algun sopar "universitari", etc (nosaltres érem més de fer sopar als pisos d'algun company que no sortir de farra els dijous). Ara la Mònica, la Mercè, en Ponç, l'Albert i un servidor (sense oblidar la Núria que viu als Estats Units i que sempre surt a la conversa malgrat que físicament només hi pugui ser mooooolt de tant en tant, obvi) ens trobem per fer-la petar, per parlar del dia a dia, dels fills, de la feina, de les aficions...

El temps va passant i clar, la vida ens ha anat canviant, ara a les trobades hi venen la Marta, en Jordi, la Montserrat (les parelles respectives, vaja), i la Júlia, l'Oriol, en Ponç, en Quim, en Pau, la Clara (l'última en afegir-se fa un parell de mesos), l'Oleguer i l'Eudald, o el que és el mateix, els nostres fills. Qui ens havia de dir fa uns anys quan tocàvem la guitarra ben sopat -que hippy que quedava- que ens seguiríem trobant amb aquestes benvolgudes diferències.

Quan ens trobem sempre tenim la dèria de programar una futura trobada, més llarga, amb autocaravana per exemple, o anar al delta o a fer un viatje a Xipre (és l'última proposta d'aquest diumenge) o als Estats Units per veure la Núria...malgrat que al final es queda només amb bones intencions (si ja ens costa trobar un dia de tant en tant per fer un dinar...). Com si fos el dia de la Marmota, surt a les nostres converses el viatge final de carrera a Turquia i la carta que allà vam començar a escriure i que hauria de voltar entre nosaltres, malgrat ara estigui "segrestada" als Estats Units amb la Núria.

M'agrada trobar-me amb els meus amics, i m'agrada saber que aquells que duran una època van formar part del meu dia a dia encara hi són presents, malgrat el contacte tan directe s'hagi perdut. Allà els tinc, i ells també ens tenen.