Resulta que un servidor era una joguina en les mans de la tieta; clar, què vols, en aquell moment ella tenia 14 anys...i devia ser divertit jugar a ser la meva mare. Ja de més gran me'n recordo d'enfadar-me quan venia l'Esteve, el que ara és el seu home, a festejar-la...suposo que devia tenir enveja, no volia que se n'anessin de casa la iaia de Quart quan jo era per allà. Que nassos feia un paio enduent-se la meva tieta al cine, a fer un vol, etc? Aviat però l'Esteve va fer servir una altra tàctica: jugar a ping-pong i a bàsquet amb mi, en una taula i en una cistella fetes pel meu pare (crec). Amb això se'm devia guanyar jajajaa.
Després, llei de vida, casament, anar-se a viure a Cassà....al cap d'un temps vindrien les meves cosines...però mai hem perdut el contacte. Ella (i ells) saben que hi sóc per si mai necessitessin res i jo sé que hi és quan ho he necessitat. De fet, l'única vegada que em vaig enfadar fort amb la meva mare ella, la meva tieta, va ser allà per escoltar-me...i encara que mai ni una ni l'altra m'ho hagin explicat segur que entre elles van parlar de tot plegat.
Potser la vida no ha estat massa fàcil per a ella, però per qui ho ha sigut? Té la mateixa força de voluntat i esperit que la meva mare (...quina sort que s'assemblin tant!!!´) i això fa que per cada entrebanc que els hi posen més gran fan el pas per superar-ho. L'altre dia parlava amb la meva mare de lo forta que ha estat la iaia per superar una operació de marcapassos...doncs té dues bones hereus ;)
En fi tieta, que 50 anys són un número molt maco i rodó... Moltes felicitats tietaaaa!!!!
M'agradat molt l'escrit David! Encara ahir quan va venir la tia (la teva mare) i l'Anna van estar recordant com la mare jugava amb tu de petit i com t'enfadaves quan venia el pare.. Crec que de tan sentir-ne parlar ja us imagino xD
ResponEliminaAh i estic molt d'acord amb "té dues bones hereus" qui sap com serem nosaltres d'aquí uns anys!