europeu de bàsquet: si però no

De nou una dualitat en el meu pensament. Ahir va acabar l'europeu de bàsquet de Lituània, i la selecció espanyola va aconseguir la medalla d'or, el campionat, per segon cop consecutiu.

Un gran èxit. Penseu que una mateixa selecció no guanyava dos campionats consecutius des de, crec, l'antiga Iugoslàvia. A això li hem d'afegir que, tal com explicaven diferents mitjans a manera de falca, aquest ha estat el millor campionat europeu de la història. Mai com ara havien participat tantes seleccions nacionals ni el nivell dels equips havia estat tant alt. Gairebé totes les seleccions presenten jugadors que estan a la NBA, o bé jugadors nacionalitzats (per mostra un tal Bob MacCaleb base de la selecció de Macedònia i ianqui de cap a peus). Perquè aquesta competitivitat? Perquè aquest europeu donava accés als Jocs Olímpics de l'any vinent a Londres. Només les dues finalistes (Espanya i França) tenen accés directe i 4 més, Macedònia, Rússia, Lituània i Grècia, lluitaran en un preolímpic amb altres seleccions mundials per 3 darreres places. Seleccions com Sèrbia, Turquia, Croàcia, Alemanya, Itàlia, etc... s'han quedat sense aquesta opció de futur immediat.

Des d'un punt de vista el més objectiu possible la selecció espanyola ha merescut guanyar. Avui escoltava un periodista que deia, amb més raó que un sant, que la selecció espanyola (i potser la francesa) han estat les úniques de complir mínimament amb els objectius (i descomptant, clar està, la revel·lació que ha suposat Macedònia).

Però alguna cosa em grinyola. No sé si és perquè cada cop em sento més català i menys espanyol, no sé si és perquè començo a notar uns tics de supèrbia en la selecció que no m'agrada, no sé si és per manies meves...però no em va fer especialment content que ahir guanyés Espanya...i això m'havia passat amb el futbol però no amb el bàsquet...

Lo fotut és que els oponents eren França i, com entendreu, per quasi els mateixos motius històrics, no seria la meva selecció B... Una llàstima que una final no pogués acabar com un concurs literari quan cap de les obres fan el pes i declarar el premi "desert".

pujada de teló

Ahir 22 d'agost vam "oficialment" aixecar el teló de la temporada de bàsquet 2011-2012; i com s'aixeca el teló? doncs començant a entrenar, i això és el que vam fer.

Ja se sap que la pretemporada acostuma a ser el període més odiat pels jugadors/es, però un dels més esperats pels entrenadors, curiosa disjuntiva no? Quan un jugador pensa en la pretemporada sol pensar en entrenaments amb força càrrega física (tot i que els entrenaments de "només còrrer" ja fa temps que han passat a l'història i ara sovint gran part del treball físic es fa amb pilota i en pista), amb cruiximents ("agulletes") , fatiga, etc... Per un entrenador, en canvi, la pretemporada significa posar els ciments al que serà la temporada: nous jugadors (a vegades), noves coses a ensenyar respecte la temporada passada, en definitiva, anar fent crèixer un equip. Apassionant repte!!!

Òbviament tot es magnifica quan el canvi és molt més gran i es produeix un canvi de club, això em va passar l'any passat però no ara. Segueixo entrenant a Roses, per què canviar? Un bon grup humà, recolzament per part de la direcció esportiva i directiva, entrenar al costat de casa, etc... De moment ja va passar la meva època en el bàsquet professional; ves a saber si mai tindré l'oportunitat de tornar-hi, qui sap, ara per ara, a seguir construint quelcom al club del poble on visc ara.

És de calaix que hi ha diferències substancials entre les pretemporades dels equips professionals i dels amateurs, una de les principals és que, per exemple, ahir, esperava fer un entrenament amb 9 jugadores...i en van venir 5: dues treballaven i dues havien de venir però no es van presentar. I què faig amb un entrenament preparat per 9 jugadores? doncs res, una de les coses que ha de tenir un entrenador, a part de moltes altres, és tenir certa capacitat d'improvització sense caure en "fer qualsevol cosa". Teníem uns objectius preparats per ahir i s'havien de treballar, i així ho vam fer.

Com sempre, superil·lusionat per la temporada que just comença. Un nou repte per davant. L'any passat les noies van fer bona feina i una mica més i pugem de categoria essent un equip jove i força inexpert. Aquest any guanyem en algunes coses i perdem en d'altres...però com sempre intento recalcar a les jugadores, ningú ens pot guanyar en il·lusió...i amb això treballarem. Si sóc capaç de contagiar la meva il·lusió a les jugadores ja tindrem molt de guanyat. Anirem informant.

el tren i la via

M'agrada la música, i, potser inconscientment, algunes de les frases em queden a la memòria i després les puc relacionar amb coses que passen; només així s'explica que trobi relació entre Sopa de Cabra i el futbol.

En una de les cançons del grup (ja no puc posar ex-grup perquè aviat tornaran a trepitjar escenaris) apareix una frase com..."tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via". Suposo que no cal explicació del significat no?: tot canviarà (perquè el tren serà diferent) però hi ha coses que mai canvien (la via serà la mateixa).

Avui comença oficialment la temporada del futbol, de l'opi del poble vaja, d'aquell negoci, distracció, realitat paral·lela per molta gent. Quasi tres mesos després del darrer partit oficial (final de Champions) i després d'un mes que els jugadors tornessin als entrenaments, s'han acabat les provatures i avui comença a jugar-se el primer títol de la temporada: la Supercopa d'Espanya.

Jugadors que han canviat d'equip, nous fitxatges, jugadors que han marxat, nous patrocinadors, nous rics (compte Màlaga), nous pobres (quasi tots menys Barça-Madrid...i de moment Màlaga)...tot canvia; però res canvia, sobretot pel que fa referència als dos equips grans, protagonistes del partit d'avui.

I fou ahir sentint les rodes de premsa dels dos entrenadors que vaig entendre que, en el fons, res canviava. Guardiola amb prudència extrema, lloant sempre l'adversari, dient ja per davant que no importava que ells portessin menys entrenaments amb tot l'equip complert que no pas el Madrid, dient ja per endavant, doncs, que no hi havia excuses pel que pogués passar avui, exigint i autoexigint-se. L'entrenador del Madrid, un tal Mourinho, en canvi, ja va deixar anar alguna perla com, per exemple, que el titol que es començava a jugar avui era el partit més important de l'estiu però el menys important de la temporada.

Però la palma se la va endur la frase que va llençar quan un periodista li va dir si TACTICAMENT el partit darrer al Bernabeu contra el Barça (0-2, semifinal anada Champions) li havia servit per fer alguns canvis de cara a el partit d'avui...va i l'arrogant portuguès (un d'ells, l'altre el coneixen com a CR7) etziba: "vaig aprendre que contra el Barça no puc dir les veritats". Pam!!!! Tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via...i escolta el bocamoll d'en Mou.

les pretemporades

El món evoluciona, l'esport també...però hi ha coses que segueixen existint: les pretemporades, aquell període de l'any esportiu en que l'esportista es prepara fisicament (i també mental) per afrontar amb el màxim de garanties, la temporada que ja comença.

En els esports col·lectius, a més, serveix perquè els nous fitxatges coneguin els companys, les maneres de fer, afavorir la integració de tots plegats i, en definitiva, començar a construir equip. També diu la "història" que acostuma a ser el període de l'any que menys agrada al jugador: periodes relativament llargs fora de casa, molt volum d'entrenaments i amb molta base física, etc. També és veritat que els professionalisme ha crescut molt i ara ni s'acostumen a fer les llargues pallisses físiques que es feien abans (on no tocaven pilota fins passades una o dues setmanes...) i a més l'esportista ja acostuma a venir més preparat ja que no "s'abandona" durant el període vacacional.

Però les pretemporades cal seguir fent-les.

D'acord que hagin canviat però, no n'estarem fent un gra massa? Em vinc a referir a les pretemporades que acostumen a fer els equips grans. Fixem-nos amb el Barça. Comença pretemporada un dilluns i dissabte següent ja està jugant un partit, al cap de 2 dies més l'Audi Cup (2 partits més en dimarts i dimecres) i després ja directament a fer la gira americana. Si ja viatges i partits deixen menys temps per entrenar, els canvis d'horaris, de condicions atmosfèriques (molta calor i humitat allà on estan ara)...fan que no pas un dia sol l'entrenador hagi decidit anular entrenaments. Estic segur que ara que fa uns 17 dies que van començar la pretemporada no arriben a un entrenament diari (mentre que fa uns anys ja portarien la major part del dia amb dobles sessions).

Si després resulta que tenen visites a la Casa Blanca, presentacions de convenis amb oenegés, banys amb dofins en un aquarium...tampoc el jugador descansa el que hauria de descansar (tot i que reconec que en aquest cas es van "turnant" els events socials).

Tot plegat està justificat per fer marqueting, vendre la marca "Barça", projectar-se en mercats emergents...tot el que vulgueu, però com a entrenador, què voleu que us digui, no m'acaba de fer el pes. Els jugadors del Barça estan controlats tan medicament com des d'un punt de vista físic per tant segur que pel seguiment que els fan els auxiliars (mireu qualsevol foto de "familia" d'aquest Barça a la gira i veureu que hi ha més auxiliars que no pas jugadors) s'està tenint present tot això però...

El primer títol de la temporada és a prop (en deu dies) i el rival és un tal Real Madrid...i ningú voldrà perdre aquesta primer oportunitat d'agafar avantatge al rival. Per això, és la millor manera preparar la pretemporada com ho està fent el Barça? Repeteixo que ells tenen les eines de valoració i creuran que si...i si no, una cosa que em calma relativament és que el Real Madrid està fent el mateix, o sigui, que ja veurem qui acaba posant per excusa al final del primer partit el tema de la pretemporada "atípica" que fan.

superherois

Tots els esports tenen el seu sacrifici i el seu mèrit, amb això estaríem tots d'acord, però n'hi ha alguns que tenen un punt extra. Els exemples podrien ser diversos, el maratonians, els triatletes, gimnastes, etc... però avui vull fer referència a un dels clàssics de cada juliol, el Tour de França i els ciclistes.

Aquesta gent està feta d'una pasta diferent. Sempre disposats a portar el seu cos al límit i no ja només per pujar unes muntanyes amb rampes impressionants, sino amb el ritme que ho fan. Els mal pensats sempre tindreu a punt l'explicació de que ho fan ajudats per les susbstàncies dopants, però jo em resisteixo a pensar que, malgrat tots els casos que dopatge que s'han trobat, aquest esport estigui adulterat. Als tramposos se'ls ha de perseguir, en el ciclisme i a per tot, però no hi ha esport més controlat que els ciclisme. Sabeu que els ciclistes han d'estar sempre localitzables (fins i tot en el seu periode de "vacances") per si algun dia els hi han de fer un control sopresa?

Ja de ben petit m'ha agradat això de la bicicleta. Recordo que fa molts anys (debia tenir 15-16 anys) durant l'estiu i 3 cops per setmana anava amb un parell o tres d'amics amb bici de carretera cap a un lloc, esmorzàvem i tornàvem cap a casa; d'aquesta manera anàvem fent quilòmetres (Sant Joan les Fonts, Verges, Torroella, Les Planes d'Hostoles, Hostalrich, La Bisbal...), no sé perquè vam deixar de fer-ho.

Inexcusablement cada estiu és tradició veure el Tour; tant que fins i tot modificava el meu horari de feina per poder seguir les grans etapes per televisió; me'n recordo encara dels duels Perico Delgado, Fignaon, Greg Lemond...les exhibicions de Marco Pantani o Claudio Chiappucci, Richard Virenque, Gianni Bugno...i com no Miguel Indurain, Lance Armstrong...i clar, ara és l'hora de Cadel Evans, els germans Schleck, Alberto Contador, Samuel Sánchez...

Ara com que hi ha internet ja no cal que faci gaire modificacions a la feina, només cal coordinar que el dia que toquen etapes alpines o pirinenques un tingui feina de despatx i pugui seguir-ho via internet. Les grans carreres (Giro, Tour, Vuelta) duren tres setmanes i hi ha etapes de tot; avui en dia, els guanyadors de les grans carreres han de dominar més o menys tots els aspectes (muntanya, contrarellotge...) però no deixa d'haver-hi ciclistes especialistes i això és el que de veritat dona emoció a la competició: per això, per exemple, veiem els grans escaladors (ex: Andy Schleck) intentant guanyar temps a la muntanya per resistir les embastides dels seus rivals en la contrarrellotge.

Aquest esport també m'agrada perquè és un esport on cal continuament rumiar quina és l'estratègia bona, tenir-la planejada i ser capaç de canviar-la si les circumstàncies de carrera així ho recomanen. I és, també, un esport solidari com pocs...si no com s'entén que un corredor es desfongui per exemple per fer una pujada més dura augmentant el ritme, si sap que això després farà que arribi amb molt temps perdut a l'arribada? Tots tenim en ment els grans ciclistes que he esmentat abans, però sense un equip al darrera que els ajudés molts dels abans citats no haguessin passat a la història, o com a mínim no amb l'àurea que ho han fet.

En fi, deixeu-me agraïr als ciclistes les bones tardes d'estiu que m'han fet passar, demà el Tour ja s'acaba...menys mal que en 3 setmanes començarà la Vuelta.

campions

Podia haver titulat el post d'avui exactament igual que el d'ahir, de fet, parlem d'una altra efemèride, la victòria de la selecció espanyola de futbol en el mundial de Sudàfrica.

Sovint hi ha la controvèrsia sobre si l'esport i la política s'han de barrejar; jo diria que no, però que és molt lògic que això passi i, en el meu cas, en comptades ocasions, ha passat. L'onze de juliol de 2010 vaig barrejar política i esport; potser perquè teníem la pell fina pel tema recent de la sentència sobre l'Estatut, potser perquè en el context de crisi que ja vivíem aleshores trobava una aberració la despesa que ens costaria una victòria d'Espanya...sigui pel que sigui, però sobretot per convicció meva, no volia que Espanya guanyés.

Hi ha una frase, no se de qui, que sentencia: "el futbol és l'opi del poble". Més raó que un sant. Possiblement el futbol és l'esport més universal que hi ha, i sembla que quan el teu equip guanya els problemes que puguis tenir en el dia a dia es relativitzen en certa manera; potser només així s'entén el que la gent paga per les entrades, els sacrificis que són capaços de fer a vegades per estar al costat del seu equip, etc. Amb la victòria de la selecció espanyola a Sudàfrica semblava que, durant unes hores, la crisi havia desaparegut. A ningú li importava ja que cada jugador i membre del cos tècninc s'endugués una prima de 100.000 euros (a part del que ja cobraven per ser a la selecció) per guanyar el campionat. Era una qüestió d'estat.

Potser si que estic fent certa demagògia, i potser si enlloc de l'espanyola hagués estat la selecció catalana avui el post aniria en un altre sentit i estaria supercontent i orgullós de recordar la victòria de fa un any. No ho nego. I per tant, simplement l'explicació a la meva no-alegria és que no sento que aquella selecció em representi. Tan senzill com això, i tant complicat com perquè molta gent ho entengui.

El fet que jugadors catalans juguin a la selecció espanyola (raó que molts catalans seguidors de la "roja" em deien) per mi no és cap argument vàlid: per molt catalans que siguin juguen sota bandera espanyola (i si ensenyen una senyera com Puyol i Xavi en la celebració encara són criticats). Que Espanya intentés jugar com el Barça tampoc la fa especialment propera als meus sentiments, veieu com barrejo, a vegades, esport i política.

En fi, sigui com sigui, respecto a la gent que se n'alegrés (malgrat que molt d'ells no respectessin la meva opinió), si parlem només d'esport no deixa de ser rel·levant que, per primer cop a la història, la selecció espanyola aconseguís la corona mundial. Una competició que es juga cada quatre anys i en la que cap dels grans jugadors mundials se la vol perdre li confereix al guanyador una importància especial. I si volen canonitzar Iniesta per gol aconseguit que ho fassin, jo, per contra, només em queda somniar perquè un dia la selección que sento que em representa pugui jugar oficialment.

Cesc, i el conte de mai acabar

Un altre estiu, un altre cop el mateix, que si Cesc vol venir que si el Barça el vol, que si l'Arsenal no el vol deixar anar...doncs bé, ha arribat l'hora que doni la meva opinió que ja fa temps que m'estic mossegant la llengua, jajaja.

Primer, Cesc és un gran jugador i porta allò que els especialistes en diuen l'ADN Barça perquè es va formar a la Masia, és jove i amb ambició per guanyar títols, perquè allà l'Arsenal li ha anat bé per agafar responsabilitat i galons (recordeu que n'és el capità) però títols, ni un. El Barça el vol i ell vol venir, per tant, sembla que tot està sota condemna d'entensa. I més quan el gran gurú Guardiola el vol.

Ara bé, si voleu us dono les raons per les quals un humil aficionat com jo NO el fitxaria. I que són més i més poderoses que les exposades en l'anterior punt. Recordem que és un jugador que ve per, en principi, per ser suplent; això no és cap comentari en contra però només és per contextualitzar la seva arribada, preu que hem de pagar, etc... Cesc no serà una peça que "revolucionarà" l'equip, ara per ara els titulars al mig del camp han de ser Xavi-Iniesta i Busquests-Mascherano (que per cert, l'altre dia quasi m'enganxo en una tertúlia de bar aliena a mi quan uin il·luminat va dir que Xavi i Iniesta ja anaven de capacaiguda) i quan aquests no puguin jugar per alguna cosa després serà el moment de Keita, Thiago, algun més del B que pujarà amb força i Cesc, si acaba venint.

El preu? és el que és, si l'Arsenal no vol baixar del burro hi tenen tot el dret. Si ahir el Madrid va pagar 30 milions per un tal Coientrau (nom de conyac vaja), Cesc val bastant més. També escoltava un dia un aficionat que deia que si al final no l'acabaven fitxant per 2-3 milions de diferència entre el que demanaven uns i oferien els altres n'hi hauria per emprenyar-se...recordo que 2 milions d'euros no és poca cosa, de fet es carreguen totes les seccions no professionals perquè diuen que generen 1.8 milions d'euros de dèficit.

I podria seguir donant raons eh?, però només en diré una més que és la que potser va més a sentiments (i ja sé que en l'esport professional aquests sovint no compten): ara està boig per tornar al Barça...però perquè guanya. Fa anys ell va decidir marxar de la Masia i anar a l'Arsenal, ell va portar el Barça als tribunals per estalviar-se de pagar el canon de formació, ell fa 2-3 anys va renovar fins el 2015 (quan ja es sabia l'interés del Barça) aumentant-li el sou i la clàusula de recisió. A mi, personalment m'agrada que els contractes es compleixin...i lliurament va signar fins el 2015!!!! Si la diferència és de pocs milions podria fer com va fer Mascherano l'any passat: volia jugar al Barça i es va rebaixar el sou per pagar part de la clàusula de recissió...farà Cesc el mateix?

I sobre això d'anar a Londres i no entrenar-se....m'agradaria saber què passaria si algun jugador nostre fes això, no estaríem pas contents no? Doncs el que no vulguis per tu no ho vulguis pels altres. Si ve Cesc em sembla bé, però si no ve tampoc...el Barça està molt per sobre de qualsevol jugador, per molt ADN Barça que tingui (que per cert, Watson i Crick crec que tenien una definició un pèl diferent...us sona allò de la doble hèlix alfa i plegaments beta?...quins records jajajaja).

l'elogi debilita

Gran títol, modestament, el que encapçala aquest post avui. I és una frase 100% certa, com a mínim segons el meu punt de vista. I no parlo de l'elogi com, per exemple, el que va rebre ahir el meu ex-company de despatx, en Josep, per una magnifica tesi, no (en aquest cas era un elogi merescut i no deixarà de tocar de peus a terra per això). Parlo d'esport, i més concretament parlo de bàsquet.

Fa uns anys, abans que un fos pare de família superocupat m'agradava, als estius, anar a masters i clínics que s'organitzaven per als entrenadors de bàsquet. Molts sabeu que el bàsquet és poc menys que la meva passió i sóc dels que pensen que un entrenador ha d'estar en constant evolució; malgrat des del 2003 tinc el títol nacional d'entrenador crec que amb això no n'hi ha prou i cal millorar sempre, aprendre dels altres.

Els masters que organitzaven des de la FEB (Federación Española de Baloncesto) eren especialment bons en quant a compartir experiències amb una munió d'entrenadors arribats de totes les parts de les espanyes i perquè de ponents sempre hi havia seleccionadors de la federació i, en principi, podies conèixer el que ells anomenaven "mètodo FEB".

Una de les coses que més m'agradaven d'aquells masters eren les sessions de tertúlia més o menys organitzava que es feia cap a les 11 de la nit; sabíem que començàvem a aquella hora però mai es sabia quan s'acabava; de fet, la gent s'anava aixecant i marxant de la sala a mesura que la son guanyava la partida. En aquestes sessions nocturnes era quan els debats acostumaven a ser més enriquidors. No us penseu, us explicaria en què consistia això del "método FEB", però després d'uns quants anys encara ara no ho sé. Bàsicament, al meu entendre, el mètode FEB era intentar convèncer-nos que els espanyols eren els millors, més macos, i els que feien millor les coses i si es perdia, com en l'europeu masculí (crec que era junior) al que assistíem paralel·lament al màster, era o bé culpa dels àrbitres o bé culpa de les actituds antiesportives dels equips rivals.

No és per res, però els més crítics érem alguns dels entrenadors catalans i bascos...per què seria? Me'n recordo que el meu company d'habitació, en Jordi (per cert, torna ja a entrenar tio!!!!), un dia em va dir la frase que titula el post d'avui, i sempre més l'he tinguda en ment. Com per exemple, fa dos dies, quan la selecció absoluta femenina va quedar eliminada de l'europeu en la lligueta de vuitens, és a dir, no es va classificar pels quarts de finals.

Cal tenir en compte que en els últims 6 europeus havia estat sempre al podi i que venia de ser 3a en el mundial de l'any passat. No he pogut seguir tots els partits però tinc les meves teories de perquè ha passat això; però de fet, tant li fa, l'esport és cíclic i segurament ben aviat la selecció tornarà a guanyar (de moment, però, als Jocs Olímpics de l'any vinent no hi seran). Però si que m'agradaria saber que dirien els savis de la federació si aquest vespre tinguéssim una tertúlia d'aquelles; les declaracions prèvies al campionat, tant per membres de la FEB com d'alguna jugadora, destil·laven un tuf de superioritat perillòs, quasi semblava que no arribar a la final seria un fracàs...doncs mira, ni entre els 8 millors. L'elogi debilita companys, tingueu-ho sempre clar.

dues cares de l'esport

No és cap secret, m'encanta l'esport; m'agrada llegir els diaris esportius, veure les retransmissions per la televisió, practicar una gran diversitat d'esports...i opinar sobre l'esport. I de fet, quasi cada dia podria tenir tema per escriure un post sobre alguna cosa relativa als esports, i més els dilluns, quan vens del cap de setmana i que, per tant, les activitats esportives, ja siguin amateurs o professionals, han sovintejat.

Avui vull parlar de dues notícies esportives que, ben bé, podrien ser exemplificadores del bé i del mail, del ying i el yang, la cara i la creu. Comencem per la creu. Resulta que al Brasil, a l'entorn del club del Flamengo (un dels clubs històrics del futbol brasileny i on actualment juga l'ex del Barça Ronaldinho) han creat una línia telefònica perquè els aficionats que s'assebentin de les farres nocturnes on participa el (ex) crack les puguin denunciar. Després, una colla de voluntaris comproven si les denúncies són certes o falses. Imagineu-vos, estàs de festa en una disco, veus en Ronaldinho, i truques al club per denunciar-ho. La raó, òbviament, és per intentar fer reaccionar el futbolista degut al baix rendiment que ha mostrat des de que ha fitxat pel Flamengo (de fet, un baix rendiment que ve en consonància al que estava fent en els darrer any a can Barça i en la seva època milanista).

Pot semblar una noticia còmica...però és ben trist. És ben trist que un futbolista que semblava que no tenia límits, que podria ser el millor del món (i que un parell d'anys ho fou), que fèia coses amb la pilota als peus que realment semblaven impossibles... s'hagi descuidat d'aquesta forma fins a ser una caricatura d'ell mateix. L'esport professional està ple d'avantatges i de reconeixements i fama (i més els futbolistes) però exigeix d'una mentalitat forta per no caure en el que ha caigut en Ronaldinho.

I la cara. La cara de l'esport cal buscar-la, per exemple, en la retransmissió de la Fòrmula 1 que vaig seguir ahir per TV3. Els que seguiu la F1 estareu amb mi en que un dels moments més macos (i trascendentals) en una cursa és quan no menys d'una dotzena de persones són capaces de coordinar-se per canviar quatre rodes i posar benzina en un cotxe en menys de 4 segons. És un moment, aquest pit-stop, que com tot en la F1, està més que preparat, entrenat, etc... fins i tot sentia ahir que hi ha algun equip que té un preparador físic que fa entrenaments individualitzats als mecànics que participen en el pit-stop per intentar encara millorar-ne el rendiment.

Doncs ahir en Merlos, el periodista de TV3, explicava que hi havia un hospital infantil (crec que a la Gran Bretanya però no n'estic segur) on en el servei d'urgències registrava una mortalitat massa elevada en els ingressos de nens malalts. Com que el director de l'hospital era un fanàtic de la F1 va plantejar-se el fet d'estudiar com els equips coordinaven les tasques en un pit-stop i va visitar Ferrari, McLaren,... per aprendre com ho feien. Va aplicar eines de gestió que havia vist en aquests equips en el seu servei d'urgències...i al cap d'uny any la mortalitat havia baixat un 60%!!!

Bé, poden ser només dues anècdotes de les moltes que es podrien explicar d'un cap de setmana esportiu. Però per una o altra cosa aquestes em van impactar quan les vaig llegir/sentir i per això les he compartides aquí. Que tingueu un bon i esportiu inici de setmana.

emotivitat

Ja està, ja tenim aquí la quarta Champions. Avui tot seran anàlisis de la victòria, de la sobrada victòria aconseguida. Jo, com que sóc un simple aficionat no vull fer reflexions purament esportves, d'això ja se n'encarregarà qui en sap, però si que m'agradaria duir quatres cosetes des del punt de vista emotiu.

Sobretot vull parlar dels entrenadors; el fet que un sigui entrenador fa que sovint senti empatia pels que ocupen el mateix càrrec, encara que sigui en un altre esport i, obviament, en un altre nivell.

No és fàcil per un entrenador pair la derrota, i fer-ho insitu. Ahir Fergusson va exercir del que és, de "Sir"; la frase en la roda de premsa on admetia que en tota la seva carrera esportiva mai havia vist un equip així de bo i que mai li havien clavat una pallissa així de gran és un exemple del que ha de ser un entrenador; humil en la victòria però també en la derrota. Algú pensa que hagués estat la mateixa reacció la que hagués tingut un entrenador portuguès mooooolt mediàtic? A què s'hagués pogut enganxar ahir, quan fins i tot el gol del Manchester no hauria d'haver pujat al marcador i un tal València hagués, possiblement, d'haver estat expulsat ni que sigui per reiteració de faltes dures?

A Guardiola, a la roda de premsa, se'l va veure emocionat per les paraules que havia dit el seu col·lega entrenador del Manchester. Sovint els elogis debiliten o bé són avantatgistes (la premsa idolatra Guardiola però a la que el Barça algun dia perdi dos-tres partits seguits els mateixos que ara li tiren floretes li tiraran pals), però quan venen de col·legues de la teva professió són realment recomfortants.

Obviament que Guardiola sense els jugadors que té no faria el que fa, però ell és el primer que ho reconeix. Si tens bones peces al teler segur que la cosa surt més bé, però fer rutllar un equip amb tanta figura és realment difícil, sobretot amb les coses extraesportives. Aquest any en Pep i els seus han patit el que no està escrit per intentar gestionar tot el que arribava des de fora per fer desestabilitzar l'equip; i han aconseguit com mai unir esforços i fer que cada un dels jugadors, per sobre de personalismes, hagin lluitat pel bé comú.

Ahir se'l veia també emocionat agraïnt al gran capità, Carles Puyol, el gest que va tenir ahir en deixar que fos Abidal qui aixequés la copa. Hi ha un detall, a més, que demostra que Puyol ho fa de tot cor, i és que lluny de quedar-se al costat d'Abidal per sortir a la foto en el moment de la recollida i alçada del trofeu, en Carles es retira en una segona fila...brutal. I més en un dia com ahir, en el que pensava a jugar de titular i només va participar en els darrers 5 minuts...però ell sap que l'èxit no es forja el dia de la final, sinó en el treball del dia a dia.

Entenc que als que no els agrada l'esport em considerin un exagerat, però realment se'n poden extreure conclusions tan últils del que fa el Barça, i, sobretot, de com ho fa.

Gràcies nois per deixar-nos participar d'un somni així.

la cara trista de l'esport

Normalment quan un es esportista o ha practicat algun esport, ja sigui a nivell professional o totalment amateur, recorda amb més facilitat els moments positius que els negatius,els instants d'alegria més que els de tristor. Malgrat això, són aquests últims els moments que a un li serveix per enfortir-se, li serveix com a aprenentatge per a futures ocasions...quantes vegades en el món de l'esport s'ha dit que per guanyar una final primer n'has de perdre unes quantes?

Ahir, última jornada de la Lliga de Futbol de primera divisió; les coses per dalt (en quant a campió i places europees) estaven força clares des de feina un parell de setmanes. Però en quant a les places de descens quedava per adjudicar-se'n una, i en aquesta tessitura hi estaven enmerdats fins a 6 equips.

No té res a veure estar a primera o a segona divisió; ni a nivell de repercussió, sous, impacte en el territori, en les televisions, en el currículum d'un mateix...en res d'això és comparable la primera i la segons divisió malgrat estiguem parlant de dues lligues totalment professionals.

Com a home d'esport que sóc ( i havent tingut la sort de tastar el professionalisme encara més) m'imagino com de dura ha estat aquesta setmana per tots els implicats. Inevitablement el fantasme del descens haurà aparegut en les seves ments diverses vegades, els entrenadors hauran intentat treure ferro a l'assumpte per no afegir pressió als jugadors (malgrat que ho hagin hagut de fer a contracor) i, segurament, les converses en l'hotel de concentració no hauran estat tan animades com de costum.

Ahir el Dépor, l'equip que fa uns anys va meravellar el món del futbol, va haver de patir la patacada. Eren tants els equips implicats i la igualtat en els camps que un gol del Dépor enviava el Mallorca a segona, però si en marcava dos era el Getafe el damnificat...bé, no sé, centenars de combinacions, imagineu-vos, sis partits jugant-se a l'hora, nit de transistors, nervis i somriures i llàgrimes al final.

Ara els jugadors del Dépor estaran fotuts, lògic; hi ha els jugadors que la tristor els durarà pocs dies perquè vindran altres clubs a voler-los fitxar (i al cluib li anirà bé per alleugerir fitxes), d'altres jugadors, els de club, els de tota la vida, potser la cabrejada els durarà uns dies més, però seran els primers que es posaran en primera línia per intentar que a segons només s'hi passin un any, i amb l'entrenador, què passarà amb un entrenador amb tanta experiència com en Lotina? ves a saber...

Sigui com sigui qui es mereix un 10 és l'afició de l'equip; ahir, després de perdre la categoria, després de pensar que l'any vinent els visitarà el Castellò en lloc del Barça, després que molts d'ells van tastar la mel dels Bebeto, Rivaldo, etc.... van dedicar una obvació als jugadors que baixaven; lluny de xiular-los els van agrair l'esforç realitzat... jo fos jugador del Dépor i demanava començar la segona divisió demà mateix per intentar pujar de nou i que una afició de primera tingués l'equip a primera.

herois

La paraula heroi pot tenir diverses accepcions, totes relacionades, una d'elles és "persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment". En el món de l'esport, en les darreres 48 hores, hem conegut la història de, en certa manera, dos herois, un podrà explicar la seva experiència quan arribi a casa...l'altre no.

Josef Ajram, l'ultrafondista (i broker de la bolsa), del que ja n'he parlat diverses vegades aquí, va completar, ahir, el repte de l'EPIC5. Recordo que per superar aquest repte s'havien de fer 5 Ironman seguits (en 5 dies consecutius, un per dia), això és, 3.9 km nedant (19.5 en total) + 180 km en bicicleta (900 km) + 42 km corrent (220 km)...no està malament no? Bé, i a més, s'havia de fer cada dia en una illa diferent de Hawai (per tant, s'havien de desplaçar d'illa en illa). Només foren 5 els elegits, i d'ells, crec que en varen acabar 4, entre ells en Josef. Ja no és el fet de la resistència física que has de tenir pel fet de fer unes 10-11 hores d'esport ininterrumpidament, sinó lo fort que ha de ser el teu "coco".

Crec que no hi havia un guanyador de la prova, és a dir, que no hi havia classificació; però, realment, creieu que de fet no són tots els guanyadors? 4 d'ells per haver superat el repte i un, el que va haver d'abandonar, pel fet només d'haver-ho intentat. De fet, en el món del triatló (o de l'ultratiatló) hi ha un concepte que s'anomena finisher, traduïu-ho com, "el que ha acabat"...i això de per si ja mereix un reconeixement.

Com reconeixement té, i ha de tenir, Weilandt, el ciclista que abans d'ahir, en el descens d'un port de muntanya al Giro d'Itàlia va caure i el seu cap va impactar violentament contra l'asfalt. Resultat? Mort. Així de curt i ras. Una persona de 26 anys que de cop i volta veu truncada la seva vida fent allò que a ell més li agradava: còrrer en bicicleta. Els ciclistes, uns esportistes fets d'una pasta diferent. Jo que sóc aficionat a pràcticament tots els esports i que vinc, en certa manera, del món de l'esport, respecto tant els ciclistes, els admiro tant!!!

Els admiro per la seva valentia, pel fet de que molts d'ells no acaben de sortir mai de l'anonimat (qui no sigui aficionat de l'esport: em podríeu dir quants ciclistes coneixeu? i futbolistes? diferència no?), pel fet que sacrifiquen el "jo" per ajudar el cap de files a assolir els objectius...tot això i més sense cobrar un gran sou (només els grans ciclistes mediàtics cobren pastarrufa important) i, sobretot, exposant-se a perills com el que ha segat de cop la vida de Weilandt. Com diu aquella frase tan suada a vegades, però tan certa: el chasis dels ciclistes és el propi cos...

Descansa i recupera't Josef, que un nou repte d'esperarà....descansa en pau Weilant, potser ara t'espera el repte més gran (Rest In Peace).

avui si

Avui ja toca; després de que hagi fet pòsit la decepció ja és hora d'afrontar la realitat. El Barça va perdre la final de la Copa del Rei davant l'etern (cada cop més) rival: el Real Madrid.

Del partit es podrien fer moltes lectures, però d'això ja se'n van encarregar els diaris esportius i els analistes entesos. Del perquè Mourinho va guanyar la partida al Barça a la primera part, de com és que a la segona el Barça (i el Madrid) van tornar a semblar els de dissabte passat, de si en Villa no és el que era, etc etc... de tot això ja se n'ha parlat. Com a optimista de mena que sóc prefereixo parlar-vos d'alguns detallets post-partit que fan que sigui optimista davant el futur proper (i això passa per la semifinal de la Champions la setmana vinent). Són aquests:

a) sents a Mourinho i a Flo Pérez després del partit i parlen del "jo" (que si "es el títol que em faltava", que si "és el quart títol que guanyo de cop als 4 països que he entrenat"...), la força del Barça i d'en Pep Guardiola sempre ha estat el "nosaltres", l'equip. I un equip a la llarga sempre és millor que la individualitat.

b) la cara d'en Pep (i de la majoria de jugadors) a la gespa veient com els altres recollien la copa em va semblar de "feu feu que ja tinc en ment el que us faré la setmana vinent"...i el curiós és que això, que és tan subjectiu, vaig sentir un parell de periodistes ahir que també havien tingut la mateixa sensació.

c) la caverna mediàtica ja ha pedut l'oremus. Aquests dies he sentit/llegit des de que s'ha acabat un cicle al Barça, de que Mourinho ha trobat l'antídot pel Barça, de que la prepotència culer s'ha pagat...tot això és benzina, força, ànims per a un equip que ha fet i vol seguir fent història.

d) els twiters post-final dels jugadors del Barça tots tenien dos denominadors comuns: demanar excuses a l'afició i dir que s'aixecarien de la decepció...la motivació de cares a la setmana seguent està clara.

e) i els atacs personals que estan rebent determinats jugadors del Barça (en especial Piqué, Xavi, Villa, Busquets...) per part de la premsa i dels seus "companys" de selecció faran que encara hi hagi un plus de motivació/revenja més.

f) ja vau veure com va quedar la copa d'esmicolada sota l'autobús per la gran actuació de l'il·luminat Sergio Ramos; hi ha dues teories al respecte: o que el Madrid no està acostumat a les copes (i per tant, perquè donar-los-en més?) o bé que la copa es a suicidar per no estar en mans de qui volia...escolliu la que volgueu.

Avui és el Dia Mundial de la Terra, un dia que es va instaurar perquè tots tinguem consciència de les problemàtiques que afecten el nostre planeta (superpoblació, contaminació, pèrdua de biodiversitat, etc...); ja sé que no tes res a veure amb el post d'avui però és només per fer veure que el que va passar abans d'ahir, en el fons, va ser un partit de futbol...hi ha coses més importants en la vida...(i més si en el partit has perdut jajajaja).

la que ens ve a sobre

i no és maco això? els aficionats al bon futbol d'arreu esperen amb candaletes que arribi el dia del clàssic, el dia del Madrid-Barça o del Barça-Madrid...i ara va i ho fa en quadriplicat!!!!. Avui dia 16 en Lliga, el dimecres 20 final de Copa del Rei, el 27 anada de semifinals de Champions i el 3 tornada.

Els aficionats al Barça o a l'esport en general hauran llegit multituts d'escrits parlant d'aquest seguit de partits, per tant, quasi ja està tot dit. Només m'agradaria ressaltar un parell de coses de les que he sentit i que no estic massa d'acord, o que, com  a mínim les veig diferent.

Primer de tot, aquests partits no es poden comparar amb un play-off com alguns han fet, només per la raó de que siguin una sèrie de partits seguits. A veure, si que són 4 partits quasi consecutius (hi ha un Barça-Osasuna i un València-Madrid de lliga pel mig) però són competicions diferents: el segon partit, per exemple, guanyant-lo et dona un títol, la Copa del Rei.

Segon, pels jugadors un clàssic és sempre un partit que tenen marcat al calendari. Quan avui els jugadors saltin al camp no estaran pensant en els següents partits; a ells no els val això que han dit molts aficionats i tertulians durant aquests dies en quant a que el partit d'avui no era important. Un Clàssic sempre és important, hi ha molta gent pendent d'aquest tipus de partits, per tant, quan els jugadors avui saltin al camp no tingueu cap dubte que s'hi deixaran la pell per guanyar.

Tercer, per mi, el Barça surt amb avantatge. Compte, jo sóc el tiu més prudent del món parlant d'esport, però dic això de l'avantatge per la manera d'enfocar la sèrie de partits. Guardiola diu que jugar aquests partits és una sort i que són uns privilegiats; en canvi en el vestuari blanc parteixen com a víctimes, tant que ahir fins i tot no va sortir a la roda de premsa (bé, va sortir però no va dir ni una paraula provocant la plantada dels periodistes, molts d'ells vinguts de l'estranger expressament pels Clàssics). A nivell de vestidor, al Madrid, segueixen el camí marcat pel seu tècnic (ahir Aberloa, un paio que mai té cap paraula fora de to, va escriure al twitter que el Madrid feia bé no claudicant davant del xantatge....quin xantatge?) en canvi el vestuari del Barça està content, encara la sèrie amb il·lusió i amb la bona noticia de que Puyol entra en una convocatòria després de tres mesos i que Abidal els acompanya al viatge a Madrid.

No tinc cap dubte, mirant-ho com a entrenador, en quin vestuari voldria estar: en l'esport poden passar moltes coses, això si, però si hagués de fer una quiniela per avui hi posaria un 2, sense dubte.

a mitja feixa

El calendari a vegades té certes casualitats, i avui se'n produeix una, això si, en el calendari propi que un maneja. Avui coincideixen dues efemèrides que fan referència a dos dels reptes que en certa manera tinc en marxa. En un d'aquests podríem dir que la noticia és bona i en l'altra no tant. M'explico.

Avui 3 d'abril és el dia que tenia marcat de fa temps per fer el meu primer 10 mil amb cara i ulls, buscant no només finalitzar sinó mirant de batre una marca. El primer cop que vaig còrrer una cursa de 10 km fou al febrer, la cursa organitzada pel gimnàs Wellness de Girona; allà només buscava acabar i malgrat això vaig còrrer a 5'07'' el km; obvi era que en el meu següent 10mil miraria de batre la marca dels 5' el km i, qui sap, si els entrenaments haguessin anat bé igual m'hagués plantejat de baixar de 4'50''. Per la gent que corre possiblement aquestes marques siguin irrisòries però per un paio com qui escriu, que fa un any era incapaç de còrrer 400 metres sense treure la llengua la idea era prou motivadora.

Però avui la cursa d'Esports Parra s'haurà de fer sense mi; la inoportuna lesió (que ja he comentat prou vegades) al genoll ha fet que ho hagi de viure des de la distància...això si, pendent del twitter per a veure com acaba el meu company de reptes, en Borja. Quan em recuperi del genoll serà qüestió d'agafar el calendari i posar nova data al repte, perquè un repte no es pot deixar mai a mitges.

El repte que si que tinc a mitges (però perquè tot té el seu ritme) és el d'aconseguir escriure un post cada dia en aquest bloc. Avui 3 d'abril escric el missatge 183, i un any té 365 dies...a mitja feixa!!!! Cada post que escrigui a partir d'avui serà un post menys que quedarà per complir l'objectiu. Deu n'hi do, sincerament em pensava que em costaria més tenir un tema per cada dia...però mira, el dia a dia ens dóna molts motius per escriure. Deixeu-me donar les gràcies pels que em llegiu a vegades, és bonic saber que algú llegeix el que escrius (malgrat no sigui aquest el motiu principal de passar mitja horeta al dia davant el teclat). Ara més o menys puc entendre com es sent un periodista un cop envia una crònica o un escritor un cop el seu llibre apareix a les prestatgeries de les llibreries.

I demà un nou post, sobre què? doncs no ho sé, tenim tot un dia fantàstic per davant perqupe passin coses no?

natació

Hi ha coses, moltes, en les que les persones canviem al llarg de la vida. I ara us n'explicaré una que n'és un exemple clar: la natació.

En la meva escola, els Maristes, de petit, feiem un dia a la setmana natació. No era una activitat extraescolar si no que es feia en horari escolar, per tant, era obligatori, Em sembla recordar, fins i tot el dia: dimecres, El dia que hi havia natació em venien tots els mals (ficticis clar): mal de panxa, marejos...tot per poder quedar-me a casa i no haver-hi d'anar. Però de petits es nota molt quan mentim...i no colava...

Així doncs ja em teniu a la piscina del GEIEG de Sant Ponç, no hi he tornat mai més d'ençà aquella època però encara me'n recordo ben bé com era tot plegat, fins i tot m'enrecordo que per accedir dels vestuaris a la piscina havia de pujar 3-4 escalons... Suposo que les meves reticències a anar a la piscina eren directament proporcionals a les meves poques habilitats natatòries.

Ja de molt més gran, de fet, farà uns 4-5 anys, era soci de la piscina-gimnàs de Salt, bàsicament hi anava per fer gimnàs però algun dia vaig intentar fer piscina. Intentar no seria la paraula, obviament aquí no tenia el canguelo de petit i per tant hi entrava voluntàriament, però la combinació de la meva fluixa forma física i de les meves insufucients habilitats natatòries feia que hagués de descansar cada 2/3 piscines i no em completés més de 25 en una sessió.

L'any passat em vaig apuntar a la piscina de Roses, ara sóc mig empordanès, recordeu. Aquí vaig decidir apuntar-me a un curset de natació, 3 mesos, 2 hores setmanals; més que res perquè algú amb idea (el monitor) m'ensenyés quatre coses bàsiques, entre elles la que em porta de corcoll sempre: saber moure les cames correctament, que les acabava sempre duent penjant.

El curset va anar prou bé, o això vaig notar. Evidentment no puc dir que nedi molt i molt bé però com a mínim les meves habilitats ara són suficients. I això ho he notat ara; ara que per la inoportuna lesió de genoll he hagut de canviar els meus hàbits d'exercici i, com  a mínim mentre estic de "baixa" la natació és ara la meva activitat aeròbica principal.

I he passat de la meva fòbia infantil, a les 25 piscines de sessió llarga fa uns anys a les 80 d'ahir al matí, això si, no pas seguides, descansant 1' cada 20...però no està pas malament no? Estar gairebé una hora seguida nedant semblava una quimera per mi, i mira, poc a poc s'ha anat fent...i és que gota a gota s'ompla la piscina, vull dir... la pica.

coherència

Sóc culé, no me n'he amagat mai i menys ara que les coses ens van tant bé a tots els nivells. També sóc entrenador de bàsquet i, en l'esport, com en tot a la vida, miro de fugir de fanatismes i intento analitzar les coses amb certa equanimitat.

De fet, quan vaig començar la meva carrera d'entrenador una de les coses que em costava més era mirar-me els partits fredament, sense que l'estat d'ànim momentani em pogués influir en la presa de decisions. No sé si amb els temps ho he anat conseguint, però com a mínim estic sobre el camí per fer-ho.

Com a entrenador de bàsquettambé he mirat de fugir sempre de culpar de les errades meves o dels equips que he entrenat a factors externs, trobo que la millora d'un mateix està en l'autocrítica constructiva i no en trobar en d'altres justificacions per les pròpies errades. Culpar a un àrbitre de la derrota significa que el teu equip (i un mateix) ho ha fet tot perfecte i que per tant la derrota no pot ser aplicable a tu i als teus (passa mai això?).

Ara els amants del bàsquet estem vivint uns moments d'enhorabona. Cada dos dies tenim 4 partits de bàsquet fantàstics, els quarts de final de l'Eurolliga. En una eliminatòria s'enfronta el meu equip (sóc culé) més potser el meu segon equip a Europa, el Panathinaikos on l'entrenador hi té molt a veure en les simpaties que sento pel PAO. Tres partits fantàstics, decidits tots ells per pocs punts, tant pocs que en l'últim llançament de cada partit hi ha hagut l'opció de capgirar el resultat.

Vagi per endavant que la feina d'en Xavi Pascual al capdavant de la banqueta del Barça em sembla espectacular; no és fàcil gestionar una plantilla amb tants egos, amb tantes primeres espases i més arribant sense experiència prèvia en portar un equip ACB com a primer entrenador. Sóc dels que no creia massa en ell en un principi (jo era dels que apostava per l'arribada de Messina), però el temps en aquest cas m'ha tret la raó. Hi ha gent que pot dir, per treure-li mèrits, que amb una plantilla amb grans jugadors és molt fàcil guanyar...doncs si i no, pot ser fàcil perquè la qualitat hi és però tots els jugadors acostumen a ser uns egoïstes i acceptar que en la majoria dels partits no passin de 20 minuts jugats quan en d'altres equips voltarien els 30 i escaig us asseguro que no és senzill.

Però fa uns dies que vaig sentir una entrevista seva on ja vaig començar a veure el risc de l'auto-elogi, dient que el seu equip estava més fort que mai i deixant entreveure que l'arribada a la Final Four del Sant Jordi seria una cosa senzilla...doncs apa, Panathinaikos al davant i primer match-ball dijous vinent, com es perdi en pista dels grecs la final que es juga a Barcelona s'haurà de veure des de la grada. La humilitat no s'ha de perdre mai i menys jugant a màxim nivell europeu, on tots els equips són realment bons.

Em va doldre també com l'autocrítica després de la derrota en el segon partit al Palau va ser: criticar els àrbitres!!!. I el problema és que no només en calent (es podria arribar a justificar) sinó que dies després, fins i tot a peus d'agafar l'avio per anar a Atenes va tornar a dir el mateix. I aquí és on vull fotre una mica de pals a l'opinió pública en general i als periodistes en particular: ens hem carregat (amb raó, sigui de pas) a en Mourinho per les queixes arbitrals, però en canvi quan ho fa un entrenador nostre el recolzem...on ets coherència?

I perdoneu que us digui però la pèrdua de pilota d'en Navarro a l'últim minut d'ahir + el triple que Sato llença totalment alliberat + la mala decisió d'Anderson en buscar una penetració en lloc d'un triple quan queden 2 segons i perds de 3, etc (per dir només algunes situacions) no són pas culpa dels àrbitres, o potser si?

diagnòstic

Bé, després d'uns dies d'espera ja tinc el diagnòstic del que em passa al genoll. Us puc dir el que em passa, però no us puc dir el que tinc, bàsicament perquè és un nom raro d'aquells que fan servir els metges i que dubtes si realment aquell nom existeix o bé se l'inventen per semblar que hi entenen. És conya, tranquils. Tinc confiança amb el que el metge em va dir, de fet, un metge que t'escolta quan parles i que després és capaç de trobar-te explicació pel que et passa et fa guanyar confiança ràpidament.

No us puc llegir el nom "raro" perquè com que ja he posat fil a l'agulla per a recuperar-me aviat, l'informe del metge amb el diagnòstic ja el té el fisió, i demà ja tinc visita amb ell. Us ho explicaré amb les mateixes paraules planeres que el dr. León va fer servir per explicar-m'ho: tinc el lligament que uneix quadriceps i tíbia per la part exterior del genoll dret inflamat; aquest lligament passa per darrera el lligament lateral extern (un dels tres lligaments famosos dels genolls lesionats per tríada) i fins i tot costa de veure en les ressonàncies. La fricció contínua del lligament amb la cara externa de la ròtula ha fet que s'inflamés fins l'estat que està ara.

Com que he arribat al punt que ja no només fa mal quan corro sinó que ja m'hi noto molèstia sense forçar-lo només amb repòs no s'arreglarà, així doncs caldran 15 sessions de fisio, a 3 sessions per setmana...5 setmanes de tractament. Després d'això una nova visita al traumatòleg i si tot ha anat bé perfecte i si no infiltració al canto.

Obviament el metge em a dir que de còrrer res de res (si tenia el mono podia còrrer molta menys distància i a menys ritme, per no sobrecarregar més la zona) però que millor que no fes res i així la recuperació podria ser més ràpida. Quan vaig sortir de la consulta tenia una sensació agredolça, agre perquè tenia dos reptes propers que no podré assolir (10 km a menys de 5' el km aquest proper diumenge i la meva primera mitja marató pel 8 de maig) i dolça perquè en seguida em va trobar el que era i no caldrà que faci repòs absolut sino que simplement hauré de canviar d'esport durant unes 5 setmanes. Ara és el moment de fer natació, de fer el·líptica, de fer rem, d'intentar enfortir zona de quadriceps i glutis perquè el lligament no hagi de forçar tant quan torni a còrrer, etc.

La qüestió és no deixar de fer esport; una de les causes (no única perquè el doctor em va dir que era un cúmul de circumstàncies) podria ser el sobrepès, i com que ja fa uns mesos que estic guanyant la batalla a la bàscula haig d'intentar que el fet de no còrrer no impliqui un augment de pes, ans al contrari, haig de seguir guanyant la batalla, ja que quan menys pesi menys esforç haurà de fer el malmès (fins ara) lligament.

O sigui que el món del running perd a un adepte...però només durant un temps...i ja se sap que els retorns, quan són fets amb il·lusió superen amb escreix les versions anteriors.

que fantàstic això del bàsquet

Si, ja sé que aquest no és el primer post que parlo de bàsquet, i ja us puc avançar que crec que no serà l'últim...quan un és adicte a alguna cosa diuen que el millor és reconèixer-ho, no? doncs ho admeto, m'encanta el bàsquet.

Potser pels diners invertits en la meva formació com a entrenador (cursos, clínics, viatges, llibres...), potser pel temps dedicat a aquest esport...i, en alguna etapa de la meva vida, pels diners que guanyava formant part de l'equip tècnic d'un club professional, fa que hagi considerat el bàsquet com alguna cosa més que una afició. Quan algú em pregunta què sóc m'agrada respondre biòleg i entrenador de bàsquet.

Per circumstàncies de la vida, ara ja no dedico tantes hores a aquest esport (feina nova, familia, etc.) però si que hi segueixo dedicant la mateixa passió i estima. I quan arriba a aquesta època passen una d'aquelles coses que als que ens agrada el bàsquet des de la vessant d'entrenador ens posa: els quarts de final de l'Eurolliga.

Un dels meus vicis és grabar-me tots els partits de bàsquet que fan per la tele, això és un perill i fins a cert punt un esforç en va, ja que és gairebé impossible que pugui veure després els partits que he registrat; en una setmana tipus tenim: 5 partits d'eurolliga + 3 partits ACB +, des de fa uns mesos, 1 de LEB  Or i 1 de Lliga Femenina. Si que em vaig passant els partits des del DVD grabador a discos DVD però tot i així tinc el grabador saturat i aquests dies estic esborrant alguns partits...però els d'Eurolliga mai.

Mireu si és fantàstic aquest esport que el dimarts, en el primer partits de l'eliminatòria al millor de 5 partits, l'Olimpyakos grec va humilar el Montepaschi italià, de fet, anaven 48-9 a la mitja part i 63-22 al final del tercer quart, en ambdós casos, record negatiu de puntuació d'un equip en la història de la competició (i els italians són uns habituals en els darrers anys en la fase final de la competició, o sigui, de xixarel·los res de res). Doncs resulta que ahir, segon partit de l'eliminatòria, amb les mateixes condicions (jugant també a el Pireu), el resultat final va ser de +18 pel Montepaschi (quan havia estat -41 dos dies abans). I no només això, sinó que les altres eliminatòries estan, també, empatades 1 a 1. Quina setmaneta més fantàstica que ens espera!!!

De fet us confesso que aprofitant que avui estranyament els meus fills no s'han despertat t'han aviat i encara dormen aprofitaré quan estigui d'escriure el post per veure un tall del Real Madrid - Power Electrònics València

I mireu si és fantàstic això del bàsquet que ahir estava parlant amb en Tete (que crec que com a mínim és igual d'apassionat que jo) d'un partit jugat a Istambul el 1992 i de infaust record pels seguidors de la penya, on un tal Djordjevic va acabar amb els somnis de guanyar la primera copa d'europa per l'equip català amb un triple inextremis...vaja, que parlem com ho fan els cinèfils ara de Cleopatra de la Liz Taylor...serà que el bàsquet també és un art?

les lesions

La paraula "lesió" és una paraula maleïda per als esportistes. Si un actor en un escenari té pànic a quedar-se en blanc, si un escriptor tem a quedar-se sense idees davant d'un full en blanc, un esportiste té la mateixa por a caure lesionat.

Sovint no és pas pel dolor (tot i que, clar, depèn de la lesió) sinó que la lesió acostuma a implicar una sortida de la dinàmica d'equip (si es forma part d'un d'ells), acostuma a provocar una pèrdua més o menys greu de l'estat de forma, etc...

Si l'esport és individual (tennis, atletisme, natació...) la cosa s'agreuja ja que ningú pot substituir-te i lesionar-se pot fer que hagi de renunciar a participar en una gran competició per a la qual portava molt de temps preparant-se.

Jo no sóc esportista professional, obviament, als 36 anys, ja se'm va passar l'arròs en aquest aspecte, però els que m'aneu seguint al bloc i els que em coneixeu sabreu que d'uns mesos ençà m'ha enganxat fort això de fer esport de nou i vaig a còrrer regularment, participo en curses populars i tinc reptes més o menys propers i més o menys abastables. I ara m'he lesionat.

Ja feia dies que em feia mal el genoll dret, però diumenge, en tornar de còrrer els 13 km que tocava vaig haver de pujar a casa, un primer pis, en ascensor. No pinta massa bé. He estat mirant per internet (si si, ja sé que no tot el que surt és cert, però tampoc tot és fals) i pel dolor que tinc sembla lligament. En altres moments he patit altres lesions i acostumo a tenir un llindar de sensibilitat al dolor prou gran com per seguir més o menys amb l'activitat normal. Però entre que és genoll, i que tinc uns antencedents familiars on ja he vist que és el patir per aquestes articulacions i que un pensa que és millor les lesions tractar-les a temps, he decidit aquest cop fer el que cal i demanar hora pel metge.

Els moments per lesionar-se mai són bons, ara, en 10 dies, tinc una cursa de 10 km i el metge és dilluns que ve. Suposo que em dirà ressonància magnètica i descans...sobretot aquesta última paraula en la setmana de la cursa és temuda al màxim...o sigui que ja veurem el que passarà.

Mentrestant aquesta setmana he fet un canvi radical de plans, per intentar no perdre l'estat de forma (si és que en tinc) estic fent tot d'entrenaments sense carregar-me més el genoll: dilluns, ahir i demà farem natació i avui probaré una cosa nova al gimnàs que es diu TBC, diuen que és tonificaicó i exercicic aerobi combinat...demà us ho explico.

`Farem bondat aquesta setmana tot esperant la visita al traumatòleg dilluns vinent i després, segons el que em digui, igual estaré una setmaneta que no li faré massa cas...que toca cursa, però només una setmaneta eh?