festes d'aniversari

Un cap de setmana i dues cel·lebracions d'aniversari. Res a veure, excepte les cares d'il·lusió dels protagonistes. Dissabte l'Esther feia 24 anys (bé, els feia fa dies però el dissabte es cel·lebrava), diumenge en Martí feia 4 anys.

L'Esther és una jugadora de l'equip de bàsquet que entreno. Dissabte vam jugar a la tarda (dit sigui de passada que vam guanyar, i bé) i a la nit tot estava preparat per fer-li un sopar sorpresa. Quan en un event com aquest ve gent de l'equip, altra gent d'altres equips, gent de la directiva, amics de fora el poble, etc... la cosa no ha de ser pas fàcil d'organitzar. I allà estàvem, a les 22h tots a punt a la pizzeria esperant que cap a quarts d'onze arribés ella amb uns quants amics que feien de "ganxo". Les coses quasi es torcen quan les meves jugadores van estar a punt d'arribar tard, però no va ser culpa seva (ja faig tàctica Guardiola: defensar les meves jugadores fins al final jejeje).

Un bon sopar, parlant de bàsquet, i després anar a prendre una copa seguint parlant de bàsquet. Prou bon plan no? A un quart de 4 del matí un servidor ja estava al llit, tampoc us penseu.

Diumenge tarda, a les 17h, al "Racó dels peques", un lloc de Roses amb inflables, circuits, etc... amb servei de bar... ideal per celebrar una festa d'aniversari, sobretot si els protagonistes són nens, clar. Actitud meva més passiva, xerrant amb algun pare, vigilant els nens, etc. No parlo de bàsquet, parlem de lo actius que són els nens, de l'energia que tenen, t'assabentes d'alguna xafarderia, etc... Si dissabte vaig menjar una quatre formatges amb tonyina, a l'aniversari de diumenge peco amb uns minixuxos farcits de xocolata...criminals...la bàscula aquest matí quasi dimiteix de mi.

Dos aniversaris, prou diferents, clar està, però amb coses en comú. A la il·lusió comentada abans s'hi afegeix els regals, el pastís, les rialles, l'estar envoltat d'amics, familiars, i, suposo, sentir-se una mica especial. Per això són els aniversaris no?

per fi s'ha acabat

Les curses de braus, les "corridas", han arribat a la seva fi, com a mínim aquí, a Catalunya. Un dels clàssics debats, enquistats com poc, han atiat últimament amb la decisió del Parlament de Catalunya de prohibir les curses de braus a tot el territori català. Voldria fer unes quantes consideracions al respecte, sobretot dirigides a aquella gent, poca (i segurament no lectora del meu bloc) que entenen que el que ha passat és una injustícia flagrant.

Recordem que la prohibició de les curses de braus va arribar al Parlament gràcies a una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), és a dir, que la gent del carrer, a partir de recollir i acumular signatures, van "obligar" els polítics a discutir i decidir sobre tal aspecte. I això, que hagi sorgit del carrer, ja li confereix una pàtina especial.

Pot haver semblat un debat identitari i aquí hem d'entonar el "mea culpa", bé, l'han d'entonar els polítics d'aquí. Perquè es prohibeixen les curses de braus i no els correbous? Doncs no ho sé, ja vaig deixar palès en un post de fa uns mesos que, si fos per mi, també s'haguessin prohibit perquè per a mi, no es prohibeixen les curses de braus per ser "espanyoles" sinó perquè fan del patiment d'un animal un espectacle. I els correbous són això també. Que no acaben amb la mort de l'animal? d'acord, però ningú no em pot negar que els animals pateixen.

Si que hi ha catalans aficionats als toros, no ho nego, però d'aquí a dir que Catalunya és taurina com resava moltes de les pancartes esgrimides pels pro-taurins n'hi ha un bon tros. Catalunya no és taurina, es demostra pel fet que en qualsevol enquesta que s'ha fet el percentatge favorable a l'abolició de les curses ha estat espectacular.

Tampoc em val l'argument de que els espectacles taurins ja s'anaven extingint, que no calia prohibir-los; i no em val perquè si que és veritat que les "corrides" haurien desaparegut, però de ja fa temps, si no rebessin les grans quantitats en forma de subvencions...per tant, a qui és que li interessa mantenir aquesta "fiesta nacional", qui és que en fa dels toros una qüestió identitària?

En fi, que Catalunya és anti-taurina i això, què voleu que us digui, m'encanta!!

la tieta en fa 50

Això mateix, la meva tieta avui en fa 50...i encara que sigui un número rodó, per mi sempre serà la tieta, mai la tia. I és clar, els meus records amb ella comencen molt aviat, quan jo amb prou feines aixecava un pam. Això si, en aquells primers moments, i per raons òbvies, els meus records es barregen amb el que m'ha anat explicant la meva mare (per cert, que maco mama el detall que li has fet) i les fotos que conservem de l'època.

Resulta que un servidor era una joguina en les mans de la tieta; clar, què vols, en aquell moment ella tenia 14 anys...i devia ser divertit jugar a ser la meva mare. Ja de més gran me'n recordo d'enfadar-me quan venia l'Esteve, el que ara és el seu home, a festejar-la...suposo que devia tenir enveja, no volia que se n'anessin de casa la iaia de Quart quan jo era per allà. Que nassos feia un paio enduent-se la meva tieta al cine, a fer un vol, etc? Aviat però l'Esteve va fer servir una altra tàctica: jugar a ping-pong i a bàsquet amb mi, en una taula i en una cistella fetes pel meu pare (crec). Amb això se'm devia guanyar jajajaa.

Després, llei de vida, casament, anar-se a viure a Cassà....al cap d'un temps vindrien les meves cosines...però mai hem perdut el contacte. Ella (i ells) saben que hi sóc per si mai necessitessin res i jo sé que hi és quan ho he necessitat. De fet, l'única vegada que em vaig enfadar fort amb la meva mare ella, la meva tieta, va ser allà per escoltar-me...i encara que mai ni una ni l'altra m'ho hagin explicat segur que entre elles van parlar de tot plegat.

Potser la vida no ha estat massa fàcil per a ella, però per qui ho ha sigut? Té la mateixa força de voluntat i esperit que la meva mare (...quina sort que s'assemblin tant!!!´) i això fa que per cada entrebanc que els hi posen més gran fan el pas per superar-ho. L'altre dia parlava amb la meva mare de lo forta que ha estat la iaia per superar una operació de marcapassos...doncs té dues bones hereus ;)

En fi tieta, que 50 anys són un número molt maco i rodó... Moltes felicitats tietaaaa!!!!

festa major

Aquest cap de setmana passat s'ha cel·lebrat a Quart la Festa Major. Malgrat encara estigui empadronat allà, la meva vida de fa uns anys la faig principalment a Roses, per tant no visc la Festa Major amb la intensitat de fa uns anys; de fet, enguany, malgrat vam baixar a casa els pares a dinar no vaig ni trepitjar cap de les activitats que feien.

Que diferent de fa uns anys!!!! Vaig formar part de la Comissió de Festes durant un bon grapat d'anys, i emmerdat fins dalt (no pas només els dies de la festa per anar a servir a la barra no). La nostra festa major va ser de les primeres en dur-se a terme a l'aire lliure (un envelat obert) i, per tant, d'accés lliure. Ara pràcticament totes ho són, però abans no.

Me'n recordo de que pels vols de febrer ens trobàvem per decidir quins grups contractàvem (alguns ja els teníem llogats any a any, és a dir, en acabar l'actuació d'un any ja ho lligàvem per la següent edició) i, el que era més "pal": repartir-nos els anuncis dels comerciants que apareixien al pograma (llibret) de la Festa Major. I au, durant unes setmanes visita les cases comercials per si volien repetir l'anunci, si volien posar-hi alguna cosa nova respecte l'any anterior, colors, etc... Ahhh i els escrits de les entitats...sempre a última hora.

I parlant d'última hora, no era fins els vols de Sant Joan que teníem els programes de la Festa Major a la mà i després quedava l'altra feina feixuga: passar casa per casa (si si, una a una) per dir-los si volien col·laborar amb la festa major comprant una sèrie de col·laboracions i bla, bla, bla...I clar, un servidor treballava, o sigui que ves-hi quan acabis la feina, torna-hi diversos dies perquè s'ho havien de rumiar, etc... Total, que el dia abans de la Festa Major encara sovint estàvem passant per les cases i això sense oblidar que calia parlar amb el de l'envalat, llogar les taules, el "gènero" del bar, etc etc etc...

I ja a partir de la setmana anterior que celebràvem la cursa popular de la festa major per les Gavarres el ritme era frenètic. Ja començàvem a dormir poc les nits prèvies, no pas com a entrenament no, sinó perquè no hi havia altra manera de tenir-ho tot organitzat. Eren tantes les coses que s'havien de tenir en compte!!!

I ja en el dies de plena festa major era un no parar (i un no dormir, literalment, alguns dies). Perquè no és només la feina d'estar a la barra; suma-hi el que durant el dia s'ha de netejar la barra (el bar), carregar neveres, anar a buscar el pa pels entrepans, estar pendent de quan vinguin els tècnics dels conjunts a muntar...i, a part, les "petites" però no menys activitats paral·leles, a l'estil de festa de l'escuma, fira del col·leccionisme, etc...

Una bogeria, de veritat...i l'únic benefici material: repartir-nos si havia quedat alguna cosa d'embotit sense consumir i un sopar al cap d'unes setmanes pagat per l'Ajuntament. Total, que en Joan, en Xevi, l'Anna, la Mariona, jo mateix, etc...acabàvem fins els pebrots (per ser clar i català) de la festa major, però a l'any següent hi tornàvem a caure...i així durant una bona pila de temps.

reunió d'amics

Ahir dijous ens vam retrobar vells amics de la carrera, de quan estudiàvem biologia. Un dia de cada dia si, però és que l'excusa s'ho valia, ens visitava la Núria (que ja fa tres anys que viu als Estats Units).

A la Núria, per qüestions òbvies, no la podem veure sovint, o sigui que ara que baixava s'havia d'organitzar una trobada, si o si. Pot semblar senzill però veritablement trobar un dia que ens vagi bé a tots (som 5 parelles) és una tasca no pas fàcil; a més, si a això hi afegim que ara tothom, qui més qui menys (menys jo) està a punt de marxar de vacances la cosa es complica.

Això va fer doncs que quedéssim un dia feiner per fer un berenar sopar; això va fer que ni la Montse ni els nanos poguessin baixar, una llàstima. Bé, també podem considerar-ho un dia feiner entre cometes perquè la gran majoria (la Mònica, en Jordi, la Mercè, l'Albert...) són mestres, per tant, ja estan "lliures". Sigui com sigui ahir va ser el dia de la trobada; un bon i senzill berenar sopar (amanides, pa i embotit) i a posar-nos el dia en horeta i mitja.

Vam fer una amistat tan maca durant la carrera que ara, encara que només ens veiem un parell de cops l'any tots junts, necessitem de veure'ns, d'explicar-nos coses...sense la recança que a vegades fa trobar-te gent que fa temps no veus. Tothom segueix més o menys com sempre, en Ponç una mica alliberat (ja no és polític practicant) i sempre amb idees al cap per fer nous viatges i si pot ser tots junts; la Mercè agobiada pel pas del temps i adreçant al mateix temps en Ponç (jajaja), la Mònica i en Jordi, que jo crec que són els papes perfectes (o s'hi acosten) i l'Albert i la Marta, els més enfeinats ahir per ser els amfitrions i per la Clara, la benjamina del grup que amb 5 mesos encara no sap que els còlics no els ha d'agafar quan tenim un sopar d'amics. I la "prota" d'ahir, la Núria, com sempre, decidint que fa amb la seva vida...sempre és un mar de dubtes aquesta noia jajaja.

Sigui com sigui  va ser una vetllada maca, llàstima que, en el meu cas, tot va ser a cuit i a corrents perquè encara em quedava el trajecte fins a Roses...ahhhh i el millor de la nit...repassar el video que li vam fer a la Núria en motiu del seu casament fa 3 anys (jo encara no l'havia vist!!!!)...jo crec que vam ser els precursors del lip-dub (o com es digui) abans de que ningú no sabés ni què era...per cert, quina panxa que fotia jo!!!!

bous polèmics

Avui escric un d'aquells posts amb els quals em puc esquitxar els dits, però bé, vaig començar aquesta història del bloc per tenir un punt de reflexió en veu alta, per tant, aquí estic. Dèia el d'esquitxar-me els dits perquè tinc bons amics que són de les Terres de l'Ebre i clar, no sé ben bé l'opinió que tindran del que diré jo ara però de ben segur que no serà massa coincident amb la meva.

Òbviament, del que vull parlar avui és dels correbous, bous embolats, etc..., tradicions taurines principalment de les Terres de l'Ebre. Sigui dit abans de tot que, com us podeu imaginar, el que diré aquí és com sempre una opinió personal meva, i feta des de la distància. Tot això bé arrel de la emissió ahir al 30 minuts d'un gran reportatge (com quasi sempre en aquest programa) sobr el seguiment d'aquestes tradicions, sobretot en l'últim any, des que es va aprovar la prohibició de les curses de braus (de toros) i, poc després, el "blindatge" dels correbous i similars.

El programa feia un recull d'opinions, tant a favor com en contra, de la pròpia gent de la terra (i d'alguns de fora) i explicava també tot el procés no només de com es fa un correbou o bou embolat (des de la vida del bou a la ramaderia fins a la preparació el dia de la festa) o, també molt interessant, com es viu la tradició a la Camarga francesa, de característiques similars a la de les Terres de l'Ebre però amb algunes particularitats que l'han fet més "ètica".

Si voleu que em mulli ho faig: no entenc aquesta tradició; bé, d'entendre-la ho puc fer perquè les tradicions venen de temps llunyans i s'ha anat transmetent de generacions a generacions; però ara ja fa uns quants anys que, per exemple, sabem que els animals pateixen i que un bou amb foc a les banyes (per molt que aquest foc no l'estigui cremant directament) s'estressa. Ara que es sap això cal seguir amb la festa? No es podria adaptar d'alguna manera?

 Per què es prohibeixen les curses de toros i no els correbous, només perquè en les curses de toros es mata l'animal després de la tortura? Aquí a l'animal se'l tortura però se'l deixa viu; millor? No ho sé, però no ho crec. Hi havia un ramader que ell mateix admetia que un cop els bous eren tornats a l'explotació moltes vegades no podien deixar-lo descansar massa dies abans de tornar a participar en un d'aquests espectacles vexatoris per ells; i també el veterinari en espectacles taurins ( i que evalua l'estat de l'animal després del correbou) admetia sense paliatius que l'animal patia. Per tant, si l'animal pateix cal que els homes gaudim amb això?

Les opinions a favor i en contra es poden succeir iniciant-se el típic debat de que els animals que mengem també pateixen...al que alguns respondrien que és per alimentació i no com a espectacle, etc etc etc... Jo sabeu que em sento molt català i orgullós 100% de ser-ho, però puc entendre els que pensen ara que es van prohibir les curses de toros no tant pel fet del patiment de l'animal sinó per una qüestió identitària i del que significa per les espanyes les "corridas de toros", perquè no veig tanta diferència entre un espectacle i altre, o ho prohibim tot o ho deixem fer tot, però voler contantar a tothom amb decisions salomòniques acaba significant sovint poc menys que una "patotxada".

revetlla

Em sembla que pels vols de Cap d'Any ja vaig fer un post similar, dic em sembla perquè no rellegeixo mai els posts que ja he escrit: el fet és que la revetlla no m'agrada. Matitzem-ho. No m'agraden les festes en les que sembla obligat que tota la humanitat hagi de sortir; és a dir, Cap d'Any i Sant Joan.

Ahir a la tarda, per exemple, al Parc Científic de la UdG no hi havia ja servei de consergeria i, a mitja tarda, quan em va a venir a veure un amic i vam decidir anar a fer un cafè al bar del Parc estava també tancat, per no dir com de buit estava el pàrking...

No és que em consideri un avorrit ni res per l'estil; m'agrada sortir de tant en tant, tot i que sigui més home de sopar i si de cas copeta més que de discoteca i tornar a la matinada. Però per fer això hi ha centenars de dies l'any, no cal que sigui quan tothom ho fa.

En el cas de Sant Joan també hi deu ajudar el fet que no m'agradin gens els petards. Ja no m'agradaven de petit, de fet, només recordo fer petar alguna cebeta d'aquelles quan era un tap i després el meu pare fer petar alguns d'aquells verds, "xinos" els hi deiem? Però jo mai vaig tenir la necessitat de participar en allò. Fins i tot, de més gran, quan amb la colla que començàvem a quedar per fer sopars i revetlles em mantenia en un segon pla quan de fer petar pòlvora es tractava. Ho respecto, obvi, però mai he entès com una persona es pot gastar 10,15,25 euros, el que sigui, tan tontament. Una cosa són els focs artificials (combinació de color, so, etc...) però els petards com a tal? A més ja se sap, en aquesta societat com més millor, i com més fort peti més divertit és per qui li agrada (i més car és el petard en qüestió).

El que si m'agradava, i s'ha perdut bastant per aquesta diada, són les fogueres. Me'n recordo de quan era petit que un espai que tenia just davant del pis on vivia els veïns durant setmanes anaven aportant coses a cremar i després s'encenia una foguera ben maca. Mira, veus? el foc si m'agradava, sempre i quan fos controlat, com per exemple en una llar de foc...tot i que, en aquest cas no sé si m'agrada pel fet del propi foc o per l'olor a torrada i carn a la brasa que automàticament hi associo.

les enramades

Aquesta és la setmana de corpus, una festa que antigament es celebrava molt més (amb processons incloses) que no pas ara que, com en molts casos, les tradicions han perdut el caràcter religiós, quedant-ne només la part més festiva.

I això és el que ha passat amb les enramades. Les enramades són festes en les que s'engalanen els carrers, principalment els terres, amb catifes festes principalment de flors i altres elements vegetals. Sembla ser que aquesta tradició, que data del segle XVI, tingué el seu origen en precisament decorar els carrers amb elements naturals per a que lluïssin bé en la processó de Corpus. Les festes de les Enramades més conegudes a Catalunya són les d'Arbúcies i Sallent, però d'altres llocs també tenen les seves enramades particulars.

Ahir i avui són les enramades de Roses, tot i que aquí no utilitzen aquest nom, De fet, n'hi diuen exposició de flors (originals eh?) i és que a part de les catifes al terra engalanen amb rams, plantes, etc... altres llocs del municipi, com per a exemple l'església. Ahir vaig poder pujar més aviat del compte i ho vam aprofitar per anar a fer un vol i mirar les catifes que els botiguers i alguna associació (són els qui se n'encarreguen aquí) van dissenyar i confeccionar durant el matí.

Com sempre en aquests casos, hi ha catifes més elaborades i d'altres més senzilles. Algunes són més tradicionals i d'altes intenten ser més "transgressores", com per exemple una dedicada a Maverick Viñales, l'autèntic rosinc mediàtic en aquests moments (si esteu posats en l'esport sabreu que és el pilot revelació en el mundial de motociclisme, en 125cc). Sigui com sigui els carrers han quedat ben macos aquests dies, veurem si el civisme de la gent permetrà que avui les catifes siguin tan maques com ahir, la Tramuntana hi ha ajudat i ha decidit no bufar en aquests dies per no desfer les efímeres construccions.

I per les persones cafeteres com jo, a més, els carrers fan una olor especial... i és que els contorns de les figures representades en les catifes (el que dibuixaríem en rotulador negre si féssim un dibuix en un foli) està fet amb marro de cafè...mmmmm

cafè, copa i...

...a dormir, això del cafè, copa i puro és pels casaments no? I al que vaig assistir ahir no era pas un àpat de casament, però tant li fa, de fet, va ser molt millor. Ahir vam anar els integrants dels dos equips seniors del club, tan el masculí com el femení, a fer un "sopar oficial de fi de temporada".

El lloc estava prou bé, La Bodega de Can Carriot, a Empuriabrava, un fotiment de primers a escollir, un fotiment de segons...postres, cafè... i 22 euros per cap, avui no es pot pas fer una xefla semblant per menys despesa.

Hora de convocatòria: 21:45h, hora en la que va arribar un servidor: 22:20h. Més de mitja hora tard. I no sabeu pas la ràbia que em fa ser inpuntual, la culpa no va ser meva...bé, potser si, però només una mica. La meva part de culpa està en fer cas a una aplicació infernal del meu smartphone, el GPS vaja; va, i aquest andròmine m'indica que el camí cap al restaurant, enlloc de passar pel centre d'Empuriabrava, és millor que l'agafi per la zona dels Aiguamolls de l'Empordà; i cap allà que vaig anar jo. Camí de carros, obviament sense asfaltar, i cada cop fent-se menys "practicable"; com que semblava que cada cop m'acostava més a Empuriabrava jo anava confiant en el GPS, fins que vaig trobar una tanca al mig del camí que només em donava l'opció de fer mitja volta.

En fi, menys mal que un cop arribo al restaurant tinc la primera bona notícia: totes les meves jugadores venien al sopar, però sobretot, que un dia abans (entrenament del dijous al que no vaig poder assistir per atac d'al·lèrgia) no només 6 jugadores meves havien anat a l'entrenament (un récord per ser dijous i més ara que ja fa dues setmanes que la temporada s'ha finiquitat) si no que davant la meva absència es van posar a entrenar, a fer un 3x3... el fàcil hagués estat escaquejar-se, però elles no, es van posar a entrenar. Ja sé que potser ho considereu una tonteria però són coses que et demostren valors que, al menys per mi, són molt importants. Bravo noies.

Després del sopar, a les postres, estona per al "divertimento": cada integrant dels dos equips tenia una "banda" commemorativa de la temporada; i allà hi havia títols de miss i mister a tort i a dret...una estona divertida.

Obviament el sopar no podia acabar així i després, tots a fer el toquillo a un lloc que em va agradar prou, a Empuriabrava, el Captain's: bona música, bona ambientació...faltava que el gintònic enlloc de portar-me'l en got de tubo ho fessin en un got ample...però la perfecció no existeix. És ben bé que un perd el ritme eh? Mai he estat un gran bebedor (i millor que així hagi estat) però abans podien caure dos combinats amb poca estona fàcilment, ahir em va costar acabar-me l'únic que vaig fer. L'avantatge? arribo a les 3 a casa, m'aixeco a les 8 (amb dues aixecades a la matinada pels plors dels petits de casa)...i estic quasi com nou...això si, si em permeteu vaig a fer-me el primer cafè del dia...

dos anyets

Dos anyets són els que avui fa el patufet de casa, l'Eudald. Fa dos anyes era dissabte, i de ben matí, la Montserrat i jo anàvem amb el meu cotxe per l'autopista de la costa, direcció Clínica del Remei. Anàvem xino-xano, i no pas per la zona 80 si no perquè l'Eudald estava tan mandrós que aquell era el dia que s'havia decidit que el doctor "ajudés" al procés, que es provoqués el part vaja. Com a curiositat me'n recordo que per l'autopista, a l'alçada de Badalona, vam avançar un tal Nacho Solozábal.

La cesàrea i tot el procés va ser prou ràpid; si no recordo malament abans de les 9 del matí ingressàvem i abans de les 11h ja tenim aquí el petit príncep. Des del primer moment ja va fer gala de com n'és de punyetero, i me'n recordo dels esglais de dolor que fèia la meva dona cada cop que tocava donar-li pit, perquè es veu que el nano li fotia cada mossegada...

En fi, me'n recordo del que vaig dinar aquell dia. Per celebrar-ho vaig anar a un restaurant proper que feien menjar força ràpid (tipus entrepans, plats combinats...) a menjar-me un trikini!!!! Imagineu, 3 pisos (tres llesques de pa de motllo) amb tot de coses a dins: llom, bacon, ou farrat, enciam, formatge, maionesa, hamburguesa.... i amb patites fregides de guarnició...vaja, una bomba de greix i de calories!!!! Però un dia és un dia i bé s'havia de celebrar que tot havia anat bé no?

M'enrecordo que van ser dies d'hospital força cansats, obviament per la dona que s'havia de recuperar d'una operació (la cesàrea no deixa de ser això, una operació) i també per mi que em passava les hores preparant els documents, informes, videos, etc... que necessitava l'equip de bàsquet al que estava (Uni Girona) per anar a disputar la fase d'ascens per assolir la Lliga Femenina a Badajoz.

Dos anys han passat des que l'Eudald està amb nosaltres. I deu n'hi do com de ràpid aprèn les coses; home, no us diré que ja ens hagi demanat diners per anar a la discoteca Chic's de Roses, no tant, però és ben cert allò que diuen que els germans petits són més "pillos" perquè aprenen dels seus germans grans. El nostre és pillo, i molt!!! És un punyetero a l'hora de menjar (un suplici quasi tots els dies) i hem passat moltes nits mogudes per no ser massa de dormir tampoc.

Malgrat tot, ara ja feia unes quantes nits que dormia quasi seguit. Faig servir el passat perquè avui hi ha tornat. Tres vegades a començat a plorar enrabiat demanant la mama, i enfadant-se amb mi quan intentava consolar-lo; clar, avui vol la mama, res a dir, segur que d'alguna manera sap que fa dos anys ells eren els protagonistes: l'Eudald per treure el caparró cap aquest món i la Montserrat per ser-ne qui ho va fer possible. Per molts anys.

festes infantils

Quan un es pare es van cremant etapes, i ahir en vam viure una altra: les festes infantils. Efectivament, dimecres l'Oleguer portava un paper a la motxil·la on se'ns convidava a la festa per l'aniversari d'un dels seus amics de l'escola.

La reacció quan vam veure la invitació va ser: "ja hi som". Que penséssim això no és que ens fes un pal especial anar ahir a la festa, al contrari, el que passa és que en aquestes coses el que costa és que uns pares montin la primera festa, i segur que a partir d'ara es van succeïnt.

De fet, no m'estranya tampoc que els pares de l'Eric, que així es deia el nen, organitzessin la festa ja que tenien el lloc ideal!!! Un xiringuito aran de platja. Bé, segurament ara us vindrà al cap el típic xiringuito de platja, petit, amb quatre cadires de plàstic de la coca-cola, etc... Doncs no, res més lluny de la realitat. El xiringuito de la Pelosa, que així es diu per estar ubicat a la platja de la Pelosa (passat el Bulli, vaja), és més a prop de un autèntic restaurant que a un xiringuito, a part de que els voltants són preciosos, ho tenen ben arreglat, és espaiós...i fins i tot tenen una zona de jocs infantils tancada, per tant, ideal per anar-hi a passar un dia de platja, quedar-s'hi a dinar i tenir els nens allà jugant la mar de bé. Especialment per a l'ocasió, a més, van muntar un parell d'inflables a la mateixa sorra de la platja que van fer les delícies dels nens.

Que l'Oleguer no està encara avesat a això de les festes d'aniversari ho demostra pel fet que quan va arribar, en el moment de felicitar l'amfitrió li va dir: "Eric, te'm portat un cotxe de regal"...això és diu ser clar i català amb el regal que un porta.

Cal reconèixer que va estar molt bé; un pica-pica molt complet tant per nens com pels adults (em vaig poder controlar i tot...ja se sap, la dieta), un gran espai de jocs, el temps ens va acompanyar...en fi, que ja que entràvem a la roda de les festes d'aniversari ho fèiem amb bon peu.

Només una queixa, per què la majoria de pares, tot i que són catalano-parlants, quan es treu el pastís d'aniversari i es comença a cantar la cançó encara fan allò de "cumpleaños feliiiiiz..."? És un misteri a resoldre, equivalent al de "campeones, campeones, oeoeoeeee..." que no hi ha manera de catalanitzar-ho.

sant jordi

Dissabte vam viure una de les jornades més maques que tenim els catalans, sempre des d'un punt de vista subjectiu, clar està. Però, a no ser que la parella t'hagi deixat pel teu millor amic fa tres dies, la jornada del 23 d'abril és de les més maques que es pot viure.

Buscant una mica he vist que Sant Jordi va existir de veritat; bé, com a sant en teoria havia d'existir i haver fet alguna heroïcitat, però l'origen d'aqyest Jordi si que no me l'imaginava. Es veu que fou un soldat nascut al Pròxim Orient  però educat sota els preceptes dels cristianisme; formà part de la milícia romana però això li va suposar, a la llarga, la seva perdició. Resulta que va desobeir l'emperador quan aquest li va ordenar de perseguir i matar una sèrie de cristians; en adonar-se l'emperador que la raó esgrimida per Jordi era que ell també era cristià manar fer torturar fins causar la mort a el soldat Jordi. Això passar al segle IV d.C.

Durant les croades, a finals del s.XI, quan els almogàvers van descobrir la tomba (i la història associada) a aquest soldat cristià van escampar la seva història cap a Occident. Es començà a venerar la seva figura i atribuir-li aparicions en el camp de batalla ajudant sempre els cristians.

Durant el segle XII un autor italià, Iacoppo da Varazze, escriu la llegenda de Sant Jordi i el drac tal com la coneixem avui en dia basant-se en la heroïcitat del cavaller romà que s'enfrontà al seu particular drac (l'emperador romà). La llegenda diu que de la sang vessada pel drac va brotar una rosa vermella que el cavaller Sant Jordi va regalar a la princesa que acabava de salvar del malvat drac.

Però d'on ve la tradició de regalar un llibre? doncs bé, no té res a veure amb la llegenda de Sant Jordi, Resulta que un escritor/editor valencià, Vicent Clavel, va pensar que seria una bona ajuda per la lectura establir un "dia del llibre" i va escollir que fos el dia del naixement d'un dels escriptors castellans més famosos, Miguel de Cervantes. Així doncs el dia escollit fou el 7 d'octubre; però com que per la tardor a vegades els dies ja no acompanyen, meteorològicament parlant, per sortir a fer un vol i visitar paradetes, es va traslladar la festa a el dia de la mort de l'escriptor, el 23 d'abril.

Apa, doncs ja tenim els ingredients de la jornada: llegenda de Sant Jordi + dia del llibre. I si el temps acompanya com va ser aquest dissabte el lluiment ja és màxim. Hi ha qui aboga perquè la diada de Catalunya sigui el dia del seu patró, el 23 d'abril. Jo ho deixaria tal com està, ara bé, també és veritat que m'estimaria més que el dia de Sant Jordi fos festiu i, potser, canviar-ho pel 12 d'octubre. També he sentit gent que diu que la festa aquesta és un exemple de consumisme; potser si, però si el que es consumeix és cultura benvingut sigui.

Anna

24 d'abril. Fa 32 anys, un dia com avui, deixava de ser fill únic. No us puc pas dir si a partir de llavors van començar a aparèixer els gelos en mi, no me'n recordo, de fet, el primer record clar que tinc de la meva germana és quan de ben petita va haver de passar uns dies a la clínica. Com que li van haver de rapar el cap jo tenia por de veure-la...ironies de la vida, ara qui va amb el cap rapat és qui escriu això.

 Valoro moltes coses de la meva germana. Moltes. En tot el que fa hi posa els cinc sentits i això es nota perquè ho acaba fent tot bé o quasi (fa poc ha intentat fer brunyols i es veu que no se'ls menjaria ni el gat de la veïna). Es mestra vocacional, i això es nota. Posar passió en el que fa significa que cada dia intenta millorar, per això s'enfada si li dius aqueles generalitats que solen dir aquelles persones que no han fet mai de mestre (que si teniu 3 mesos de vacances, que si sempre protesteu, etc).

Posar passió en el que fa significa que quan va ser l'època de ballar funky va fer-ho amb èxit (eppp i quedant tercera, juntament amb el grup en el qual ballava, en el campionat del món de funky hip-hop eh?...put your hands up...). Però posar passió també significa que quan va ser l'hora de treure's les oposicions estudiava més hores de les que té un rellotge, que quan estava treballant per una associació (diga-li, per exemple, la Comissió de Festes del poble) era la primera en arribar, la última en marxar i si havia de carregar bidons ho intentava...he dit ho intentava si...que voleu, es petitoneta.

Taure com la nostre mare ha heretat d'ella el caràcter (una mica mandona jejejeje...no Ricky?), potser la tossuderia, però també la responsabilitat, el bon cor i la seriositat en el que fa...i encara que ho neguin les dues, l'addicció a la neteja i a l'ordre...només cal que veieu casa seva.

L'Anna i jo no ens assemblarem en el tema neteja, ho admeto, però si en que som reservats. Quan la vida li està negant el que ella (el que ells) més voldrien s'ho queda per ella, de fora no li notaràs, tindrà la mateixa clara alegre amb el somriure estampat a la cara de sempre. Diuen que es bo exterioritzar les coses, no sé, ella s'estima més passar la penitència per ella mateixa. Fins i tot quan l'he fallat (que ho he fet, i potser massa) no m'ho ha fet saber, mai una mala cara, una mala paraula, mai un lleig, malgrat a vegades no hagi adoptat el paper que un bon germà gran hauria de tenir. Però bé, diuen que de tot se n'aprèn, i aprendré a no fallar-li més com ella aprendrà a fer brunyols tal com calen.

En fi germaneta, 32 anys de res. Vigila Ricky, que ara la teva dona, la meva germana, està a l'edat de que agrada tant als homes de 40 i pico com als jovenets de 20 eh? jajaja, menys mal que en tu ha trobat el que necessitava, heu fet sort els dos.

Ahhh, i una última cosa, sabeu una altra cosa en la que no ens assemblem? Ejem...doncs en que és una miqueta "pijeta" .... miqueta seria irònic en aquest cas (ho sento Anna, rebentava si no ho deia...ja em perdones no?).

setmana santa i Sant Jordi

Curiositats del calendari; el fet que Setmana Santa sigui una celebració "movible" ha fet que aquest any hagin coincidit les dues festivitats.

Jo no sóc religiós, gens; però entenc i obviament respecto la gent que ho és. Aquest fet no és incompatible en que m'agradi, en certa manera, la Setmana Santa. Des del punt de vista cultural, de costums, de representació...trobo que les processons, les passions, els via crucis...formin part de les tradicions en un país emminentment catòlic com el nostre.

Bé és cert que em queden pendents visitar exemples d'aquesta tradició especials com la Dansa de la Mort de Verges, la Passió d'Olesa o d'Esparraguera, el Via Crucis de Sant Hilari...algun any ho faré, però el que no se m'ha esborrat (i mira que fa anys d'això) són dos moments de la celebració de la Setmana Santa.

Fa molts anys, quan els meus pares tenien la Lampisteria al C/ Ballesteries de Girona, en ple cor del barri vell, acostumàvem a anar a veure la Processó des del balcó de la lampisteria. M'enrecordo que em sobtava el silenci amb el que ho seguia la gent interromput per alguna saeta (més propi, això si, de terres més al sud) que algú cantava al pas dels passos (valgui la redundància).

I més o menys per la mateixa època, o potser abans, a Quart, el meu poble, es representava la Passió a l'aire lliure. Me'n recordo d'en Josep de Cal Fustret, un dels terrissers del poble, com feia de Jesucrist; me'n recordo de que s'aprofitava el davant de l'Església per fer algunes escenes i, sobretot, la de la Crucifixió i Ressurecció que es feien a l'esplanada del darrera; i me'n recordo que podia gaudir això des de la Torre on hi havia el focus que ho il·luminava tot. Clar, el lampista i tècnic de il·luminació era el meu pare, i algun "enxufe" havia de tenir no? Era bonic pensar que tot el poble treballava per aconseguir una representació amateur però de qualitat...llàstima que es va perdre.

La sort és que no s'hagi perdut una de les altres tradicions de casa...els impressionants brunyols (aquí ho diem amb "r",,,bunyols ho deixem pels del sud de la Tordera) que fan a casa...ahir la "dieta" ja se'n va anar a norris amb la mitja dotzena llarga que em vaig crospir...i avui tornem-hi...que voleu, les tradicions no es poden perdre no?

I com a tradicions, n'hi ha de més maques que la tradició de Sant Jordi? Quin dia més bonic!!! Aquest cap de setmana cau en dissabte, per tant, Girona encara estarà, si el temps ho respecta, més petat de gent, però no és excusa per no anar-hi a fer una volta. Jo, com a previsor que a vegades sóc, ja acabo de comprar una rosa just a davant de casa. Qui les ven té de catalana lo que tinc jo d'australià i la crisi del petroli deu haver fet pujar el preu de les roses perquè tela....però un dia és un dia, i la diada de Sant Jordi bé s'ho val.

cunyaooooooo

6 d'abril, avui el meu cunyat fa anys...quants? mmmm, a veure, ara igual la vesso però crec que 34. Es diu Ricard (mantindrem l'anonimat en els cognoms....) però malgrat que ho intento no m'acostumo a dir-li pel seu nom. Mira que ho intento però no hi ha manera, clar, me'l van presentar com a Ricky, i Ricky s'ha quedat.

Pedrito, el davanter del Barça, va aconseguir que l'acabéssim anomenant com a Pedro; però en Ricky (ex-davanter del Quart) no ho ha aconseguit. Essent davanter de l'equip del poble és com el vaig conèixer. Pel que es veu era un gran golejador; ara igual se m'emprenyen els protagonistes però des que va conèixer la meva germana el seu olfacte golejador va minvar...espectacularment. El que no ha aconseguit la Shakira amb en Piqué ho va aconseguir ma germana amb en Ricky.

Ara ha tornat a recuperar el feeling pel futbol, des d'una altra vessant, ara n'és entrenador de nanos petits. Potser per això insisteix en fer que el meu fill gran doni patades a la pilota en lloc de botar-la...veurem qui s'emporta el gat a l'aigua. Això si, s'ha de reconèixer que mà trencada té pels nens. En els dinars familiars ha estat l'encarregat de fer dormir els meus fills, agafant-los i balancejant-los, ben suaument...quasi em feia dormir a mi i tot.

Enginyer de formació i de professió. El paio té idees en fer les coses...tot i que a vegades aquestes idees més que d'enginyer són de bomber (jejeje, em permets aquesta llicència no?) o això pensa el meu pare...són antològiques les semidiscussions (sense arribar la sang al riu) entre ell i el meu pare (manetes vocacional i excepcional). Sigui com sigui cal reconèixer que en manetes em dóna mil voltes, bé, deixem'ho en 900 que si nó el tindrem crescudet durant un temps.

Ara bé, no tot són flors i violes. Calça't. Fan de Fernando Alonso, capaç de justificar (i creure-s'ho) que el Barça de futbol tampoc juga tan bé, l'acuso de perico i no ho acaba de negar del tot...i el paio vol posar gespa artificial al jardí...collons d'enginyer!!!

Ahhh, i si teniu un dinar amb ell arribeu puntual, perquè si el seu pla és menjar a les 14h, arribant 10 minuts tard només aconseguireu que hagi començat a picar alguna cosa perquè, i això és veritat com que jo sóc calb, sempre té un budell buit.

Ell ha fet sort coneguent la meva germana, però no menys sort ha fet ella. Ha estat, està ( i sé que estarà) en els mals moments al costat de ma germana; només ells (els que estem al seu costat ens fem una idea), i repeteixo, només ells saben els moments complicats que els hi està tocant viure; però tiraran endavant, i això és veritat com que jo sóc calb i que em dic David. I aquí, en Ricky, en Ricard, el meu "cunyao" ha estat el recolzament i el contrapunt que ha necessitat la meva germana.

Per tot plegat, felicitats Ricard!!!

de carnaval

Estem de ple en la celebració del carnaval. El fet que visqui a Roses fa que, en certa manera, hagi entrat més en aquest món tot i que, de moment (i no crec que canvïi) només com a espectador.

I no us penseu que sóc anti-carnaval, ni molt menys, de fet, fa uns anys, en el Carnaval que organitzàvem a Quart (el Quartnestoltes...ep, el nom el vaig proposar jo eh?) m'havia disfressat. I deu n'hi do quina fila feia: un any de dona de neteja, un any de iaia... Però des de llavors que no m'ha atret mai el fet de tornar-me a disfressar.

La gent que ho viu ho sol fer amb un punt de "bogeria", d'exageració. Molts porten mesos preparant disfresses i carrosses, molts diners invertits, moltes hores de caps de setmana o de vespres muntant tota la infraestructura necessària, auntèntics tallers "clandestints" de "corte i confeccion"... i tot per escassament tres dies. Com a mínim aqui a Roses, que faran tres passades: ahir a la nit la primera, avui tarda la segona (tot i que és la desfilada infantil i molts no desfilen) i demà migdia.

Això si, de ben muntat ho tenen. Una desfilada pel passeig de Roses (potser fan un km a molt estirar) + l'estona d'esperar-se davant la Ciutadella a que sigui el seu torn pot durar fàcilment 3-4 hores mínim. Per tant, cal provisions...i de fet no en falten. Qualsevol colla carnavalera amb una mica d'entitat (és a dir, amb força gent), duran una carrossa "tunejada" amb tot el necessari i més per no defallir en el recorregut: planxa per coure carn, sacs de pa, i beguda, molta beguda... de fet si defalleixen serà més per l'excés de mam que per la falta de menjar (ahir vaig veure'n un de disfressat d'escocès que semblava que s'havia begut una destil·laria sencera).

Com que diumenge no seré a Roses ahir hi vaig voler anar a fer una volta ràpida; el que dèiem, una "bogeria"; ja havien passat unes quantes colles, tot el passeig (de port esportiu a Ciutadella) estava ple de colles desfilant i davant de la Ciutadella encara en quedaven unes quantes per sortir...Unes quantes colles em van agradar molt, realment com es diu, "s'ho curren": uns que anaven del "Sombrero Loco", uns altres d'uns dibuixos animats que em sembla que es deien "Fresita", uns que anaven de mariners, més discrets, però amb una carrossa amb rèplica d'un far xulíssima...

Realment mirant la desfilada, si t'abstreus, pots arribar a pensar: "no estan sonats tots aquests que es disfressen, quin sentit té?"...però si amb l'aigua que queia ahir en la desfilada (avui, l'index de costipats augmentarà a Roses espectacularment....farmàcies prepareu-vos) hi havia tanta gent no només participant sinó mirant la desfilada vol dir que realment això del Carnaval és poc menys que un sentiment. Jo encara no el tinc, serà que no soc rossinc 100%.

la privacitat

Complicat unir els conceptes "privacitat" i "internet", seria un oxímoron com "intel·ligència"  i "militar"  (perdoneu si teniu algun familiar militar però és la combinació que em ve al cap quan surt la paraula oxímoron...és culpa del meu amic Martí eh?).

Avui per exemple en el bloc volia parlar d'una altra cosa, d'un aniversari, però la persona protagonista ha mostrat vàries vegades la seva reticència a sortir en escrits similars; és recelosa de la seva intimitat, cosa que evidentment respecto, malgrat no pugui compartir-ho al cent per cent.

Crec que amb la visió objectiva que ens donarà el pas del temps (potser no nosaltres, però si les següents generacions) l'aparició d'internet haurà estat un dels grans punts d'inflexió en la història de la humanitat, com ho van ser, al seu temps, l'aparició del foc, de la roda, de l'electricitat, etc... Avui en dia poques empreses no estan anunciades d'una manera o altra a la xarxa, podem fer gairebé totes les gestions on-line, els editors de les enciclopèdies en paper ho tenen magre (per cert, felicitats pels 10è aniversari, Wikipedia), els e-mails i ls xats s'han convertit en noves formes de comunicació, i ara amb les xarxes socials...

Per això, malgrat els esforços personals, d'una manera o altra acabes estan a la xarxa, i si no practiqueu allò que s'ha anomenat "egosurfing" (ja veieu que el llenguatge també s'adapta als nous temps): aneu a http://www.google.com/ i cliqueu el vostre nom i cognoms, a veure en quantes webs sortiu, a veure en quantes imatges hi sou representats...segur que sabíeu que sortiríeu tantes vegades? sigueu sincers...

Hi ha qui les coses les fa correctament; dissabte passat, al partit de bàsquet que vam jugar a Quart, un fotògraf que fa reportatges fotogràfics per l'equip local per després penjar les fotos a internet em va demanar permís per si podia fer fotos i després penjar-les. Dret a llei m'ho havia d'haver demanat per escrit i jo donar el consentiment però, siguem pragmàtics, quantes fotos s'hauran penjat a internet on surto jo sense que hagi donat el meu consentiment? Mentre no s'ataqui la dignitat de la persona (i acostumo a no perdre-la mentre estic entrenant) no hi veig cap problema.

Però com he dit abans tot es respectable, tant la gent que "ven" la seva intimitat (això si que no ho faria mai) com aquella que es tan recelosa, cadascú és resposanble dels seus actes mentre això no faci mal als que estan al seu voltant. Per tant, guardaré la intimitat de qui avui té coses a celebrar, com que tard o d'hora potser llegirà l'escrit ja es sentirà felicitada d'una manera o altra...i així tots contents, l'hauré felicitada via bloc però mantenint l'anonimat. Això si, una cosa que internet no pot pas substituir (i espero que mai ho pugui fer) és la calidesa de les relacions personals, per tant, ja miraré de felicitar-la en persona.

aquesta nit han entrat tres paios a casa...

... bé, com a casa de tothom (o així hauria de ser). És be curiós com quan som infants ens empassem coses com aquestes; com pot ser que tres persones vinguin de tan lluny i en una nit ens omplin el menjador de joguines? Per molts patges i ajudants que tinguin.... Però el cert és que ens ho empassem.

De petit el meu pare col·laborava amb la cavalcada de reis, de fet, va fer de rei negre i quan jo tenia pocs anyets em va agafar a coll...us voleu creure que no el vaig reconèixer? ans al contrari, al vespre a casa només feia que dir-li a la mare que el rei Baltasar m'havia agafat a coll.

Recordo com el dia de reis despertàvem els pares. Ells, fins a les 9h feien el ronso (sobretot el meu pare) i ja em veus a mi (i posteriorment ma germana) fent temps per poder aixecar-nos i obrir els regals. Recordo estan al llit i jugant mentalment a comptar 60 segons i veure quant m'havia acostat a la durada real del minut (evidentment sempre comptava els segons massa ràpid).

Quan vaig descobrir la "crua" realitat, me'n recordo que no vaig dir-ho a casa, no fos cas que em quedés sense regals en aquells reis.

I ja de més grandet vaig començar a col·laborar amb la cavalcada de Quart. M'agradava. Malgrat cada any passéssim fred i sapiguéssim que mai seríem reis ni patges reials (perquè anaven a cavall i clar, eren els amos dels cavalls que es disfressaven de personatges principals). Després de la cavalcada l'Ajuntament ens pagava un sopar i així anava a dormir tard i a l'endemà seguien passant els reis a casa; amb els pares i la meva germana no ho hem deixat de fer mai. Fem cartes als reis i els "reis" duen algunes coses de les que hem demanat i algunes altres sorpreses...

Ara a la familia ja hi han uns patufets que agafen el relleu de la il·lusió per aquest dia, sobretot l'Oleguer que ja és conscient que aquesta nit algú ha entrat a casa sense el permís de ningú (tampoc feia falta si el que fan és deixar regals)...i és que hi ha algú que no li agradi rebre regals?

avui comença el nou any

Eppp no estic pas sota influència dels efectes de l'alcohol eh? ja sé que avui som dia 27, però el fet que l'aniversari meu caigui el 26 sempre fa que per mi l'endemà comenci un nou any: balanç de l'any, nous reptes, il·lusions, records...

Ahir, evidentment el dia va ser rodó: vaig sobreviure als 7 km (a 5'20'' el km, tot un récord per mi) de la Sant Silvestre de Riudarenes, per després tenir un àpat tradicional de Sant Esteve (canelons i després pollastre i vedella...amb pastís, torrons i demés de postres). Menció a part per la cuinera, quins canelons i quin pastis de crema amb fruita que ens va preparar...quina llàstima que encara no s'hagi inventat el que us pogués transmetre per aquí el sabor que tenia tot plegat...aishhh).

Hi ha un moment a cada dinar de Sant Esteve que m'aïllo un moment i penso si l'any vinent serem més, serem menys...la intuïció em diu que serem més (però no pas per culpa meva eh?), en parlem d'aquí a un any.

A part de les típiques coses ( però  no per típiques monòtones eh?) que hi va haver: "discussions" cunyat-pare, moments d'admiració pel que endrapa el meu cunyat, les intervencions de la meva iaia a les converses (menció a part quan diu, a mig àpat, que demà només menjarà verdura per compensar), etc etc...hi va haver alguna novetat i repte al mateix temps: el 26 de desembre del 2011, quan fem el dinar pel meu 37è aniversari tocaré una cançó en guitarra...una guitarra que no sé tocar però que tinc a casa de farà més de 20 anys!!! Un nou repte a la meva agenda.

Em deixeu que em posi tendre per un moment? Tinc la millor família que un podria tenir...gràcies a tots.

tradicions casposes

Ahir mentre els nostres estòmacs es recuperaven del tiberi del sopar (carn a la brasa, embotit de primera, turrons excel·lents...) i els nens començaven a esgotar les bateries, que consti, només començaven... vaig poder veure al canal 33 un programa que em va encantar. Es deia la "Bressola de Nadal" i era un programa on 6 músics del panorama català (incloent Mazzoni, Lidia Pujol, Gerard Quintana, Lluís Gavaldà...) juntament amb els nens de l'escola Bressola de Perpinyà adaptaven cançons populars catalanes, incloent algunes nadales...l'escenografia, vestits, qualitat musical...per mi, que no hi entenc massa, brutals!!!!

Si us ho vau perdre o bé si en voleu tornar a gaudir mireu avui a les 18:45h el C33.

Mentre ho mirava em va venir al cap un comentari que el vaig fer en veu alta....televisió de Catalunya fa això, i La1 un especial "Raphael"...una cosa és que les tradicions d'hagin de mantenir, però hi ha "caspositats" (perdoneu per la incorrecta expressió, però crec que m'enteneu el significat) que potser caldria eliminar...tot i que, suposo, la seva audiència tindrà. Aquest en Raphal voleu dir que durant tot l'any no està dins un sarcòfag on li van estirant la pell i només surt el 24????

Ara que, parlant de sarcòfags i caspositats unes hores abans havíem "gaudit" (noti's la fina ironia) del missatge del Borbó. Un personatge representant d'un concepte anacrònic com és la monarquia que, llegint en un pronter un discurs que li deuen haver escrit, intenta arengar els espanyols perque surtin de la crisi dient paraules com: que som una nació forta, treballadors...etc etc... I encara hi ha gent que pensa que el paper del rei i de la monarquia és essencial per un estat de dret democràtic? aishhhh, quanta palla a l'ull.

I a sobre enregistrant el discurs va fer que arribés tard a la cita que tenia amb la presidenta del Parlament de Catalunya...però ella, en una actitud servil i profundament emocionada, encara li va agrair que la rebés en un dia com ahir (que deu ser el dia, entenc, més ocupat en l'agenda del borbó)....perdoneu però algú ho havia de dir!!!!