tarta Sacher

Avui recepta de cuina. No pas perquè no sàpiga què escriure sinó perquè la passada nit em vaig estrenar intentant fer aquesta dolça recepta. Tenia un compromís i què millor que intentar fer una sopresa en forma de pastís?.

Allà anem; ingredients per a 10 racions: 200 g de mantega tova a temperatura ambient, 200 g de sucre, 10 ous (amb les clares separades dels rovells), 300g de xocolata negra (70% de cacau a ser possible), 150 g de farina, 50 g de pa torrat molt o de galeta torrada molta, melmelada d'albercoc.

Procediment: remenem la mantega fins que quedi molt cremosa. Hi afegim, poc a poc, petites quantitats de sucre i els rovells sense deixar de remenar  fins que la barreja quedi lleugera i esponjosa. Preescalfar el forn a 180 ºC. En un bol hi posem 200 g de xocolata trossejada i el fonem al bany maria. Afegir-ho a la barreja d'ou, sucre i mantega. Incorporem la farina i la galeta (o pa) molta. Afegim les clares que hem batut a punt de neu i barregem amb compte fins tenir una massa homogènia. Introduir la barreja en un motlle i posar-ho al forn durant una hora. Deixar reposar en el propi motlle.

Quan s'hagi refredat hi posem melmelada d'albercoc per sobre i fonem la resta de xocolata tal com hem fet abans. Ho aboquem ràpidament a sobre i al costat de la tarta. Amb el forn preescalfat a 170 ºC hi posem la tarta durant 2 minutets, només, per donar-li un acabat brillant.

Ho he fet tal qual amb algunes variacions obligades; per exemple, la xocolata (postres Nestlé per a fondre crec que era un 55% de cacau), tinc la sensació que no vaig acabar de muntar bé les clares d'ou i les "galetes torrades" que hi vaig posar eren "Digestive". Total, que li poso un 6 escàs al pastís. Era bo, però massa dens crec.

No passa res, donades les circumstàncies la cosa ha quedat prou lluïda i, a més, algú creu que en Ferran Adrià va triomfar amb l'esferificació a la primera? Doncs això, doneu-me temps.

turisme al Pallars

Com sabeu estic passant uns dies de vacances a Sort, capital del Pallars Sobirà. No tinc les dades aquí però segurament estem parlant d'una de les comarques menys poblades de Catalunya, sense anar més lluny Sort, la capital, no crec que superi els 5000 habitants.

Venim un parell de cops l'any i clar, amb els nens, les opcions de fer determinades coses s'escurcen, de fet, tampoc venim amb cap pretenció més que la de descansar i desconnectar del dia a dia. No obstant tampoc ens volem quedar tot el dia tancats al pis així que vam anar a l'oficina de Turisme comarcal a demanar informació sobre coses que podríem fer.

Cal reconèixer que la comarca ha fet un ferm pas endavant cap al turisme. La gent del Pallars havia viscut de la ramaderia, de l'explotació de la fusta, etc... i ara d'un temps ençà és el turisme la seva principal font d'ingressos.  És molt conegut tot el que fa referència als esports d'aventura amb la Noguera Pallaresa de protagonista (rafting, kayac, etc...) però ara també han millorat i molt tant l'oferta hotelera, com la gastronòmica, etc. Gairebé cada poble té, a més, els seus centres d'interés i museus/exposicions.

Del que hem començat a gaudir nosaltres aquesta setmana és de les rutes marcades. A l'oficina de turisme ens van proporcionar una sèrie de mapes de la zona, amb tot de rutes marcades des de les verdes (senzilles) passant per les grogues (intermitges), les vermelles (avançades) i les negres (travesses). Perquè us en feu una idea, a menys de mitja horeta en cotxe de Sort tenim més de 20 rutes senzilles per fer amb els nens (rutes de  2-4 km, amb poc desnivell, etc...). Ja n'hem fet un parell, bé, una i mitja, perquè en fer la segona ahir vam trobar que el camí estava tancat per una tanca electrificada per evitar que les vaques s'escapessin...i és que per molt que es vagin preparant pel turisme les vaques són les vaques...i que així sigui per molts anys.

primer dia de vacances

Conseqüència del post d'ahir: si era l'últim dia de feina avui és el primer dia de vacances!!! Destí conegut, però no per això amb menys ganes d'anar-hi. Avui marxem a passar una setmana a Sort, al piset que hi té la família de la meva dona.

Ha de ser una setmana de desconnectada, tot i que aquesta no serà total. El fet que avui en dia la tecnologia ja formi part de la nostra vida quotidiana farà que més o menys estigui al corrent del que passa a la feina; no pas perquè pensi que la gent que treballa amb mi no se'n surti però és que estem en un moment tant actiu a la feina que la meva obligació ha de ser, com a mínim, assabentar-me del que està passant.

Això si, un intentarà estar el més desconnectat possible. El meu cos i el meu cervell ho necessiten. No tenim pas cap pla en ment, simplement avui anirem cap allà i ens hi estarem fins dimecres que tornarem a l'Empordà. Estem en un punt en que els nens encara són un pèl petits per fer grans caminades però tampoc podem estar tot el dia tancats a casa, alguna cosa farem; la zona té prous encants com per fer petites excursionetes.

No, no me'n porto feina, ara bé, vaig ben carregat com sempre. M'enduc la càmera de fotos amb el ferm propòsit no només de fer centenars de fotos als meus nens, si no de tirar unes quantes fotos a insectes que podem trobar per allà (a veure si d'un cop per totes entro en la macrofotografia que ja seria hora), duc amb mi un piló de revistes i llibres per llegir (m'encanta la lectura), un també té l'esperança que l'agenda del dia pugui incloure veure partits de l'europeu de bàsquet per la tele (les negociacions seran dures)...i qui sap!! M'agradaria també fer la visita de rigor al Museu de les Papallones de Pujalt, suposo que farem també la visita a Andorra i com que els dies són més llargs igual ens animem a pujar més amunt d'Esterri d``Aneu que és on acostumem a arribar.

Qui sap, no hi ha full de ruta establert, deixar que els dies flueixin i descansar!!!! Seré capaç? Un altre repte.

una altra manera de despertar

Avui no ha estat la meva millor nit (molta calor, m'he hagut d'aixecar i anar a dormir al sofà pq s'hi estava més fresquet, etc...) però he tingut un molt bon despertar, sobretot comparant-ho amb fa un any. Com oblidar-ho.

Hi ha fets que et marquen a la vida i saps perfectament quan i com es van produir, i te'n recordaràs tota la vida mentre tinguis ús de raó i memòria. Fa un any un servidor s'havia aixecat a les 5:30h perquè havia d'acabar de preparar un material per unes proves que havíem de fer a l'empresa, de fet, era el primer "trial" que feia, i no era pas petit, per tant tot havia de fer-se bé.

La nit havia estat horrible, l'Oleguer, el nostre fill gran no hi havia manera que dormís seguit i va acabar dormint al nostre llit. Eren les 6:10h i me'n recordo que la meva dona va venir ràpidament a la cuina, on era jo, dient-me que anés ràpid al llit que l'Oleguer feia coses molt rares: i tant que eren rares. Estava tenint convulsions. Aquestes, malgrat que són molt comunes en nens (la doctora ens diria després que més de la meitat en tenen) es solen produir a les nits  i la seva durada és molt curta (segons, rarament 1-2 minuts), en el cas de l'Oleguer no era una convulsió normal ja que va estar força estona (més de 10 minuts segur) en aquest estat.

Ja us ho podeu imaginar: trucada al 112, el metge intentant tranquilitzar-nos via telefon mentre l'ambulància estava de camí, arriba l'ambulància, li miren les constants, tot OK, el carrego a l'ambulància i cap al CAP. Ho resumeixo molt, però així va ser. La meva dona va pujar amb ell a l'ambulància i jo vaig anar a deixar el petit a casa la sogra abans de dirigir-me també al CAP. Com són les coses, amb els trasbals que va haver-hi i el petit dormint com un lironet tota l'estona.

l'Oleguer ja va arribar al CAP prou bé però òbviament van preferir que se'l miressin a l'Hospital de Figueres. Tot va quedar amb un ensurt, dels grossos, però un ensurt. De fet haig d'admetre que mentre més o menys havia mantingut la calma durant tota l'estona, quan l'ambulància se'l va endur de casa i em vaig quedar sol amb el petit em vaig enfonsar, només uns segons, però em vaig enfonsar...i em sembla que no plorava des de E.T. (i fa una colla d'anys de la peli de l'Spielberg).

Més secundari que mai hi havia el tema de la feina, però clar, la situació no era fàcil: era el meu primer projecte a la feina, tenia un dels caps de l'empresa + tres persones de l'empresa que ens encarregava l'estudi (amb un d'ells que havia vingut expressament del Japó) + 15 voluntaris mobilitzats. Fent algunes trucades ho vaig poder solucionar i evidentment el cap de l'empresa em va dir que el primer era estar al costat de la meva família i vam post-posar l'estudi un dia. Si, d'acord, molts direu (i penso igual) que això és lo lògic...però no moltes empreses haguessin estat tan comprensives amb un empleat que amb prou feines havia començat.

En fi, com dic, un despertar que no ha tingut res a veure amb el d'avui. Això si, mireu si és capritxosa la coincidència: avui ha tornat a fer una nit de calor, de molta xafogor, i avui començo també un projecte amb la mateixa empresa japonesa de l'estudi de l'any passat, i la majoria de les persones involucrades avui hi eren també l'any passat, fa avui just un any. 24 d'agost. Un deja-vu.

un any a casa

Tal dia com avui, un any enrera, havia estrenat el llit d'aquí a casa, de Roses. No penseu malament amb aquesta expressió, simplement vull dir que fa un any que estem al pis on estem ara, just un any. Havien estat uns mesos d'obres i reformes, de rascar parets, de rascar portes... de passar calor (enlloc d'anar a la platja doncs ara a fer servir decapant...), però tot a fi de bé.

Jo tinc casa a Quart, i, confesso, trobo a faltar no anar-hi més sovint; però les circumstàncies de la vida són les que són i també m'he adaptat a la vida rosinca. En fi, l'ideal seria tenir la casa que tinc a Quart aquí a Roses, però com que en la vida un no pot sempre fer-se les coses a mida...

El piset on estem no està pas malament, suficientment gran com per caber-hi bé i suficientment petit com per no estar "esclavitzats" en la seva neteja; té un balcó que va perfecte per sopar-hi i un celobert que vam cobrir i vam convertir en l'habitació de l'ordinador, on planxem, etc... I la localització tampoc és dolenta no, a segona línia de platja.

Em considero força adaptable a l'hora de viure en un lloc, sempre he pensat que si mai m'hagués de mudar m'adaptaria on fos (excepte, potser, grans ciutats). M'agrada més la vida de poble que la de ciutat, Quart és un poble, i Roses, malgrat sigui 6 vegades més gran en quant a població, també és un poble. Sobretot a l'hivern. Sempre penso que quan ets a un lloc i trobes el teu bar per anar a fer un cafè de referència, la teva fleca, etc...i alguns botiguers ja et comencen a conèixer i a fer bons tractes, un ja es pot considerar acoplat al lloc on viu.

Acostumat, però a l'espai, al piset on estic ara trobo a faltar un espai per tenir-hi les meves coses: llibres  i apunts de bàsquet, tot el material que genero i que tinc sobre l'altra meva gran passió (l'entomologia)... tot i que també és cert que si ho tingués segur que el pis no estaria tan net i ordenat com està ara. Com a mínim he aconseguit tenir-hi un parell de nius de formiga artificials...algun dia us ho explicaré.

la tieta en fa 50

Això mateix, la meva tieta avui en fa 50...i encara que sigui un número rodó, per mi sempre serà la tieta, mai la tia. I és clar, els meus records amb ella comencen molt aviat, quan jo amb prou feines aixecava un pam. Això si, en aquells primers moments, i per raons òbvies, els meus records es barregen amb el que m'ha anat explicant la meva mare (per cert, que maco mama el detall que li has fet) i les fotos que conservem de l'època.

Resulta que un servidor era una joguina en les mans de la tieta; clar, què vols, en aquell moment ella tenia 14 anys...i devia ser divertit jugar a ser la meva mare. Ja de més gran me'n recordo d'enfadar-me quan venia l'Esteve, el que ara és el seu home, a festejar-la...suposo que devia tenir enveja, no volia que se n'anessin de casa la iaia de Quart quan jo era per allà. Que nassos feia un paio enduent-se la meva tieta al cine, a fer un vol, etc? Aviat però l'Esteve va fer servir una altra tàctica: jugar a ping-pong i a bàsquet amb mi, en una taula i en una cistella fetes pel meu pare (crec). Amb això se'm devia guanyar jajajaa.

Després, llei de vida, casament, anar-se a viure a Cassà....al cap d'un temps vindrien les meves cosines...però mai hem perdut el contacte. Ella (i ells) saben que hi sóc per si mai necessitessin res i jo sé que hi és quan ho he necessitat. De fet, l'única vegada que em vaig enfadar fort amb la meva mare ella, la meva tieta, va ser allà per escoltar-me...i encara que mai ni una ni l'altra m'ho hagin explicat segur que entre elles van parlar de tot plegat.

Potser la vida no ha estat massa fàcil per a ella, però per qui ho ha sigut? Té la mateixa força de voluntat i esperit que la meva mare (...quina sort que s'assemblin tant!!!´) i això fa que per cada entrebanc que els hi posen més gran fan el pas per superar-ho. L'altre dia parlava amb la meva mare de lo forta que ha estat la iaia per superar una operació de marcapassos...doncs té dues bones hereus ;)

En fi tieta, que 50 anys són un número molt maco i rodó... Moltes felicitats tietaaaa!!!!

platja

Ahir vam fer, per fi, la inauguració de la temporada de bany a la platja. Després d'uns dies d'anar-hi però limitar-me a estirar-me a la sorra o a jugar amb els meus fills a fer castells (amb sorra seca, o sigui que ja us imagineu quina mena de castells devien sortir), ahir, doncs vam "creuar la frontera" i em vaig banyar.

Malgrat viure a Roses no va ser precisament davant de casa on em vaig posar a l'aigua, sino a la Platja de Canyelles; de fet, és una platja que pertany a Roses però que s'hi ha d'anar amb cotxe, direcció cala Montjoi. A la meva dona li sol agradar més aquella platja o sigui que, ahir cap a Canyelles. El que realment disfruta de la platja és l'Oleguer, el meu fill gran. Aquest estiu, amb 3 anys a punt de fer-ne 4, és quan realment se'l veu gaudir de la platja i del mar; obviament des que era un nadó que l'hem portat però ara és quan realment en comença a gaudir, tant de jugar amb la sorra com de banyar-se. I ahir ho vaig veure clarament. Quan érem dins de l'aigua només feia que riure, recollir la pilota, llançar-la, tornar a riure, empassar-se aigua...un detall, el paio no tanca els ulls a dins l'aigua...amb això no s'assembla gens al seu pare...

Quan érem dins l'aigua em va venir al cap què devia fer jo a la seva edat, a Lloret. Si si, a Lloret, és on tinc els primers records de platja. Allà hi anàvem amb els meus pares aprofitant un pis que hi tenia un parent de la família, hi anàvem a passar alguns caps de setmana d'estiu i les vacances. El que fa la memòria, me'n recordo exactament de com era el pis, d'on anàvem a comprar els croissants per esmorzar, de la botiga del "moro" que teníem abaix (no és despectiu, simplement li dèiem així), era una botiga de bolsos, bosses, etc...i de com l'estiu del 84 (10 anys tenia) quan es celebraven els jocs olímpics de Los Ángeles, em vaig aixecar de matinada a veure els partit final USA-Espanya...

Després de l'etapa de Lloret, ja de més gran, els diumenges al matí ens anàvem la familia a Platja d'Aro, era el que ens queia més a prop de Quart, on anàvem a dinar a casa la iaia primer i a casa nostra després a partir de quan tenia 16 anys que ja hi vam anar a viure. Quan hi anava amb els amics acostumàvem a visitar S'Agaró o a Sant Feliu de Guíxols, que era on arribava l'autobús que passava per Quart.

Ja de més gran, i amb cotxe propi les opcions s'ampliaven tot i que acostumava a anar a dues platges: o bé la de Platja d'Aro o bé a Calella de Palafrugell. A la primera perquè quan feia el treball de camp de la tesi doctoral a les Gavarres, a la zona de Castell d'Aro, era la platja que em queia més a prop; m'aixecava molt aviat per ser al camp cap a les 6 quarts de 7, treballava fins les 12 o quarts d'1 i després anava a la platja, dinava, llegia i feia la becaina a la sorra, i cap a quarts de 6 de la tarda tornava a prendre dades per la tesi fins que es feia fosc; unes jornades ben aprofitades. A Calella hi anava perquè hi tenia un gran amic, en Martí (ara fent una estada postdoctoral a Suècia). Un dia dedicaré un post a el que feiem a Calella, res de l'altre món, però espectacular, una prova d'allò de que la felicitat pot estar en les petites coses.

I vet aquí que al final acabo coneixent la que ara és la meva dona a l'Empordà i clar, d'ençà llavors la meva platja és la de Roses...i la de Canyelles, és clar. I a veure si aguanta el dia que avui repetirem!

inauguració temporada de bany

Efectivament, ahir vam inaugurar la temporada de bany...això si, a la piscina. Pot sobtar això si tenim en compte que vivim a Roses...i a uns 70 metres en línia recta de la platja, i que els dies ja són calorosos.

L'aigua, però, encara és un xic freda i ja fèia temps que dèiem d'anar un dissabte tots quatre a la piscina, i mira, ahir va ser el dia. La piscina de Roses està realmente bé, tenint en compte que és una piscina interior; m'explico, hi ha dues piscines, una de 25 metres que és on es fa natació (tan classes com, obviament, per si vols anar-hi a nedar lliurement) i una de quadrada, més petitona i poc fonda on es fan les classes dirigides, durant la setmana, d'aquagym, etc... I va ser aquí on vam anar. No hi ha piscina exterior, tot i que si una zona de solarium per anar a prendre el sol.

L'Oleguer ja sap el que és una piscina, per tant, l'alegria d'anar-hi es feia palesa durant tot el matí. L'Eudald mostrava els mateixos signes, però per mimetisme. En arribar a la piscina hi vam entrar de franc: els nens no paguen i jo, com que sóc soci de la piscina, tinc 7 invitacions a l'any per gent que no és abonada i un cop allà la meva dona i l'Eudald van anar al vestuari de dones i l'Oleguer i jo, obviament, al d'homes. Ja us ho podeu imaginar: l'Oleguer preguntant on era la piscina, que eren les guiixetes, perquè ens posàvem gorro de bany, si ens podíem treure les xancletes....i l'Eudald, pel que em van explicar, amb una cara d'acollonit i fent només que "no" amb el cap.

Un cop a la zona de la piscina les típiques recances inicials: l'Oleguer que no volia entrar per si hi havien peixos i l'Eudald que no volia entrar perquè li feia por tot plegat. Però com passa en aquests casos, en menys de 10 minuts la por s'havia esvaït i realment van gaudir a base de bé.

Dissabte és un dia ideal per anar-hi, quasi no hi ha gent (suposo que a l'hivern n'hi haurà més), però no només a la piscina en si si no tampoc a la resta d'iinstal·lacions de que disposa el complex: sauna, jacutzi, sala de musculació, sala de fitness...

Vam estar-hi una horeta escassa, i tot i així en donar-los el dinar ja a casa se'ns adormien a la cadira...i clar, un cop al llit van caure com dos parracs; en resum doncs, perfecte: van disfrutar i es van cansar, que més podem demanar?

adopcions

Ja sabeu que sóc dels pocs (ho dic per les audiències) que m'agrada "Banda Ampla", trobo molt interessant un programa de debat on gent "anònima" parli de les seves experiències o de les seves visions sobre un tema. Ahir parlaven, crec, de "pares i fills". Dic crec perquè no vaig veure el programa sencer.

Això si, vaig veure l'estona on es centraven, bàsicament, en el tema de les adopcions. Aquest és un tema que em toca força d'aprop, alguns dels que llegiu el bloc sabreu perquè; no pas per mi, tot i que reconec que sempre havia dit que m'agradaria adoptar un nen/a; ara, però, amb dos patufets a casa i veient les dificultats que entranya l'adopció no crec que fos una bona idea.

Em va agradar sentit a parlar una noia que era adoptada; davant el que molta gent li comenta sobre l'abandonament que havia patit per part dels seus pares biològics, etc... la noia amb naturalitat contesta que ella mai ha estat abandonada, bàsicament perquè qui realment fa de pares són els pares adoptius. Això bé a constatar una frase que va sortir força vegades al programa: tenir fills nom és parir-los, si no criar-los.

Molt d'acord. Si, potser ara les que sou mares biològiques polemitzaríeu amb mi, no hi estaríeu d'acord, perquè la sensació de tenir un pesolet a la panxa que va creixent és única...potser si, però com que jo desconec aquesta sensació... A més, els que heu estudiat genètica de poblacions, sabreu que el fenotip d'una persona (com és, com es comporta, etc...) depèn del genotip (el que hereta dels pares) + ambient. I en aquest ambient és on els pares adoptius i no adoptius tenen responsabilitat al 100%.

Ahir quan donava el biberó al meu fill pensava com de dur ha de ser voler tenir fills i no poder, i com de dur, com de desesperada ha d'estar una persona per donar en adopció el seu fill. Per això és injust que hi hagi infinites traves per adoptar; s'ha de fer tants passos, tanta burocràicia, s'han de passar tants filtres que o n'estàs segur del que vols fer o t'acabes desesperant (sense comptar, clar està, la despesa econòmica que implica).

Per això, ara quan veig algun nen adoptat (el meu fill té amics a classe que ho són), em ve al cap un sentiment d'admiració cap als pares adoptius, van perseverar en l'intent i ara són PARES, sense cap desviació semàntica de la paraula. I més aviat que tard (ja sabeu la meva faceta d'optimista de mena) l'Oleguer i l'Eudald tindran un parent nascut ben lluny però criat al seu costat...i si no temps al temps.

pirates del Mediterrani

Ahir, dia familiar. Per cel·lebrar l'aniversari de noces dels meus pares (38 anys junts...es diu aviat això) vam decidir anar a fer un bon dinar, això si, amb passejada prèvia amb el Mitjorn, la barca que té de fa uns anys el meu pare amarrada a L'Escala.

Després d'uns dubtes (pocs) inicials per veure si sortíem a navegar o no (més per l'estat del cel que de la mar) vam decidir de fer-nos a la mar d'igual manera, total, si plou que podria passar...que ens mulléssim? De fet aquest risc hi és igual quan ets al mar encara que no plogui...i si no seguiu llegint i veure-ho perquè ho dic.

L'escena era la següent: el meu pare dret a la barqueta duent el timó, i la meva germana, el meu cunyat i un servidor asseguts. El mar no era planer, no era una bassa d'oli, potser amb la barca aturada pescant ens haguéssim marejat però com que anàvem de passeig tot anava bé...fins que un sotrac va fer trontollar la barca.

Després de la consegüent caiguda del meu pare endavant (era l'únic que estava dret) i del propi desequilibri en tots nosaltres que va provocar el cop vam intuïr el que passava. Estàvem sobre una roca massa superficial; estàvem fixats sobre la roca, l'aigua l'únic que ens feia era balancejar-nos d'un costat a l'altre, de babor a estribor (es nota que tinc el títol de patró d'esbarjo no?). Van ser un parell de minuts (que van semblar desenes) intentant mantenir l'equilibri i la calma, les dues coses iguals de necessàries.

Al final l'aigua no va entrar a la barca i fent palanca amb el "bitxo" (una mena de pal que utilitzes com a extensió del braç per agafar, per exemple, les cordes d'amarratge quan arribes a port) i amb el propi moviment de les ones vam poder sortir de sobre la roca, engegar de nou el motor i fer via cap a port, no fos cas que el sotrac haguès malmès la quilla i entrés aigua dins la barca. Res d'això va passar i la barca va resistir talment la Perla Negra del capità Jack Sparrow (una mica d'èpica hi hem de posar no?).

Una experiència nova; de fet, si haguéssim caigut a l'aigua estàvem a escassos 30 metres de la costa, cap problema...però mira, així ens vam haver d'estalviar d'anul·lar la reserva del dinar i vam poder gaudir d'una bona estona a Sant Martí d'Empuries tot dinant i explicant la batalleta.

mama

És curiós això, de petit li deia "mama", de més gran vaig canviar a "mare" (potser queda com més formal?), però ara ja fa temps que li torno a dir "mama", molt més proper. I la meva mama avui fa anys, o sigui que si la coneixeu o la trobeu pel carrer feliciteu-la; ella no us ho dirà pas que fa anys, no pas perquè se n'avergoneixi ni molt menys, però la humilitat que tragina fa que no vulgui mai convertir-se en el centre de res, ni avui que és el seu dia.

No cal fer ara una competició per a veure quina és la millor mama del món, bàsicament perquè hi hauria tantes guanyadores com participants opinéssim...i si, ho admeto, per mi la meva "mama" és la millor del món. Per què? doncs simplement perquè, de gran, m'agradaria assemblar-m'hi. I qui no?

Té una força de voluntat a prova de bombes, no ho dic per dir, de fets que ho constatin n'hi haurien molts: treballant fora de casa i a casa des de sempre, essent la crosa necessària per apuntarlar la família quan això ha fet falta, havent de ser estricte quan ha calgut (amb ella i amb els altres), cuidant dels pares/sogres quan s'ha necessitat, i sempre, sempre, educant amb rigor. Per això dic que m'agradaria semblar-m'hi de gran.

Home, com tothom té les seves coses, tampoc us penseu: tossuda com una banya de marrà (es taure, com ma germana, o sigui imagineu-vos dos taures a casa...ufff), adicte a la neteja (ho sento mama, ja et suposaves que això sortiria no?)...de fet, penso que de sempre li ha tingut un carinyo especial a l'aspirador...(pam!!! ja l'he dita).

De les coses que més valoro és la capacitat per entendre les coses que té, obviament ( i forma part de l'educació que ens ha donat) quan les coses no li agraden t'ho fa saber...i, no ho negarem, el seu moment de "pronto" el té...però malgrat tot al final sempre serà allà, per quan ho necessitis. Un dia es fa enfadar molt amb mi, molt; més que enfadar-se es va sentir decebuda pel que havia fet el seu fill, molt decebuda. Tant decebuda que per un moment vaig pensar, ho reconec, que la relació podia quedar ferida per sempre...però no, l'amor que té cap els seus fills és molt més gran que tot això, i com que el temps ho cura tot si hi ha bona voluntat, després d'unes setmanes tot tornava, per sort meva, a la normalitat.

Gran iaia pels meus fills (llàstima que no pugui exercir de iaia tan sovint com voldria...65 km ens separen) i, com no, gran cuinera, molt gran; de fet, tan gran que mig en conya mig en serio el meu pare deia que un dia muntarien un restaurant amb ella de cuinera...només hi ha un plat que se li ha resistit un dia..ejem...l'arròs negre, on potser es va passar de negre, però tot és qüestió de gustos no?

Seriosament, mama, GRÀCIES...si si en majúscules, perquè en dies com avui et mereixeries tot l'or del món...però no, avui serà un dia com un altre, t'aixecaràs, faràs la feina i ens faràs als que estem al teu costat una mica més afortunats que ahir.

dos anyets

Dos anyets són els que avui fa el patufet de casa, l'Eudald. Fa dos anyes era dissabte, i de ben matí, la Montserrat i jo anàvem amb el meu cotxe per l'autopista de la costa, direcció Clínica del Remei. Anàvem xino-xano, i no pas per la zona 80 si no perquè l'Eudald estava tan mandrós que aquell era el dia que s'havia decidit que el doctor "ajudés" al procés, que es provoqués el part vaja. Com a curiositat me'n recordo que per l'autopista, a l'alçada de Badalona, vam avançar un tal Nacho Solozábal.

La cesàrea i tot el procés va ser prou ràpid; si no recordo malament abans de les 9 del matí ingressàvem i abans de les 11h ja tenim aquí el petit príncep. Des del primer moment ja va fer gala de com n'és de punyetero, i me'n recordo dels esglais de dolor que fèia la meva dona cada cop que tocava donar-li pit, perquè es veu que el nano li fotia cada mossegada...

En fi, me'n recordo del que vaig dinar aquell dia. Per celebrar-ho vaig anar a un restaurant proper que feien menjar força ràpid (tipus entrepans, plats combinats...) a menjar-me un trikini!!!! Imagineu, 3 pisos (tres llesques de pa de motllo) amb tot de coses a dins: llom, bacon, ou farrat, enciam, formatge, maionesa, hamburguesa.... i amb patites fregides de guarnició...vaja, una bomba de greix i de calories!!!! Però un dia és un dia i bé s'havia de celebrar que tot havia anat bé no?

M'enrecordo que van ser dies d'hospital força cansats, obviament per la dona que s'havia de recuperar d'una operació (la cesàrea no deixa de ser això, una operació) i també per mi que em passava les hores preparant els documents, informes, videos, etc... que necessitava l'equip de bàsquet al que estava (Uni Girona) per anar a disputar la fase d'ascens per assolir la Lliga Femenina a Badajoz.

Dos anys han passat des que l'Eudald està amb nosaltres. I deu n'hi do com de ràpid aprèn les coses; home, no us diré que ja ens hagi demanat diners per anar a la discoteca Chic's de Roses, no tant, però és ben cert allò que diuen que els germans petits són més "pillos" perquè aprenen dels seus germans grans. El nostre és pillo, i molt!!! És un punyetero a l'hora de menjar (un suplici quasi tots els dies) i hem passat moltes nits mogudes per no ser massa de dormir tampoc.

Malgrat tot, ara ja feia unes quantes nits que dormia quasi seguit. Faig servir el passat perquè avui hi ha tornat. Tres vegades a començat a plorar enrabiat demanant la mama, i enfadant-se amb mi quan intentava consolar-lo; clar, avui vol la mama, res a dir, segur que d'alguna manera sap que fa dos anys ells eren els protagonistes: l'Eudald per treure el caparró cap aquest món i la Montserrat per ser-ne qui ho va fer possible. Per molts anys.

Anna

24 d'abril. Fa 32 anys, un dia com avui, deixava de ser fill únic. No us puc pas dir si a partir de llavors van començar a aparèixer els gelos en mi, no me'n recordo, de fet, el primer record clar que tinc de la meva germana és quan de ben petita va haver de passar uns dies a la clínica. Com que li van haver de rapar el cap jo tenia por de veure-la...ironies de la vida, ara qui va amb el cap rapat és qui escriu això.

 Valoro moltes coses de la meva germana. Moltes. En tot el que fa hi posa els cinc sentits i això es nota perquè ho acaba fent tot bé o quasi (fa poc ha intentat fer brunyols i es veu que no se'ls menjaria ni el gat de la veïna). Es mestra vocacional, i això es nota. Posar passió en el que fa significa que cada dia intenta millorar, per això s'enfada si li dius aqueles generalitats que solen dir aquelles persones que no han fet mai de mestre (que si teniu 3 mesos de vacances, que si sempre protesteu, etc).

Posar passió en el que fa significa que quan va ser l'època de ballar funky va fer-ho amb èxit (eppp i quedant tercera, juntament amb el grup en el qual ballava, en el campionat del món de funky hip-hop eh?...put your hands up...). Però posar passió també significa que quan va ser l'hora de treure's les oposicions estudiava més hores de les que té un rellotge, que quan estava treballant per una associació (diga-li, per exemple, la Comissió de Festes del poble) era la primera en arribar, la última en marxar i si havia de carregar bidons ho intentava...he dit ho intentava si...que voleu, es petitoneta.

Taure com la nostre mare ha heretat d'ella el caràcter (una mica mandona jejejeje...no Ricky?), potser la tossuderia, però també la responsabilitat, el bon cor i la seriositat en el que fa...i encara que ho neguin les dues, l'addicció a la neteja i a l'ordre...només cal que veieu casa seva.

L'Anna i jo no ens assemblarem en el tema neteja, ho admeto, però si en que som reservats. Quan la vida li està negant el que ella (el que ells) més voldrien s'ho queda per ella, de fora no li notaràs, tindrà la mateixa clara alegre amb el somriure estampat a la cara de sempre. Diuen que es bo exterioritzar les coses, no sé, ella s'estima més passar la penitència per ella mateixa. Fins i tot quan l'he fallat (que ho he fet, i potser massa) no m'ho ha fet saber, mai una mala cara, una mala paraula, mai un lleig, malgrat a vegades no hagi adoptat el paper que un bon germà gran hauria de tenir. Però bé, diuen que de tot se n'aprèn, i aprendré a no fallar-li més com ella aprendrà a fer brunyols tal com calen.

En fi germaneta, 32 anys de res. Vigila Ricky, que ara la teva dona, la meva germana, està a l'edat de que agrada tant als homes de 40 i pico com als jovenets de 20 eh? jajaja, menys mal que en tu ha trobat el que necessitava, heu fet sort els dos.

Ahhh, i una última cosa, sabeu una altra cosa en la que no ens assemblem? Ejem...doncs en que és una miqueta "pijeta" .... miqueta seria irònic en aquest cas (ho sento Anna, rebentava si no ho deia...ja em perdones no?).

cunyaooooooo

6 d'abril, avui el meu cunyat fa anys...quants? mmmm, a veure, ara igual la vesso però crec que 34. Es diu Ricard (mantindrem l'anonimat en els cognoms....) però malgrat que ho intento no m'acostumo a dir-li pel seu nom. Mira que ho intento però no hi ha manera, clar, me'l van presentar com a Ricky, i Ricky s'ha quedat.

Pedrito, el davanter del Barça, va aconseguir que l'acabéssim anomenant com a Pedro; però en Ricky (ex-davanter del Quart) no ho ha aconseguit. Essent davanter de l'equip del poble és com el vaig conèixer. Pel que es veu era un gran golejador; ara igual se m'emprenyen els protagonistes però des que va conèixer la meva germana el seu olfacte golejador va minvar...espectacularment. El que no ha aconseguit la Shakira amb en Piqué ho va aconseguir ma germana amb en Ricky.

Ara ha tornat a recuperar el feeling pel futbol, des d'una altra vessant, ara n'és entrenador de nanos petits. Potser per això insisteix en fer que el meu fill gran doni patades a la pilota en lloc de botar-la...veurem qui s'emporta el gat a l'aigua. Això si, s'ha de reconèixer que mà trencada té pels nens. En els dinars familiars ha estat l'encarregat de fer dormir els meus fills, agafant-los i balancejant-los, ben suaument...quasi em feia dormir a mi i tot.

Enginyer de formació i de professió. El paio té idees en fer les coses...tot i que a vegades aquestes idees més que d'enginyer són de bomber (jejeje, em permets aquesta llicència no?) o això pensa el meu pare...són antològiques les semidiscussions (sense arribar la sang al riu) entre ell i el meu pare (manetes vocacional i excepcional). Sigui com sigui cal reconèixer que en manetes em dóna mil voltes, bé, deixem'ho en 900 que si nó el tindrem crescudet durant un temps.

Ara bé, no tot són flors i violes. Calça't. Fan de Fernando Alonso, capaç de justificar (i creure-s'ho) que el Barça de futbol tampoc juga tan bé, l'acuso de perico i no ho acaba de negar del tot...i el paio vol posar gespa artificial al jardí...collons d'enginyer!!!

Ahhh, i si teniu un dinar amb ell arribeu puntual, perquè si el seu pla és menjar a les 14h, arribant 10 minuts tard només aconseguireu que hagi començat a picar alguna cosa perquè, i això és veritat com que jo sóc calb, sempre té un budell buit.

Ell ha fet sort coneguent la meva germana, però no menys sort ha fet ella. Ha estat, està ( i sé que estarà) en els mals moments al costat de ma germana; només ells (els que estem al seu costat ens fem una idea), i repeteixo, només ells saben els moments complicats que els hi està tocant viure; però tiraran endavant, i això és veritat com que jo sóc calb i que em dic David. I aquí, en Ricky, en Ricard, el meu "cunyao" ha estat el recolzament i el contrapunt que ha necessitat la meva germana.

Per tot plegat, felicitats Ricard!!!

la iaia

Caram amb la iaia Teresa, ahir vam celebrar els seus 87 anys, que es diu aviat. De fet el seu aniversari va ser el divendres passat, dia 25, però ahir ens vam reunir tota la família a casa dels meus pares per fer-ne la "xefla" de celebració.

Reconec que la celebració va estar a punt d'estroncar-se perquè a l'inici del dinar li van venir com dues baixades de tensió (ho suposem, perquè és com si s'adormís, com si es maregés), però una estona de sofà i uns glops de fanta llimona ho van arreglar tot; això si, l'espant reflexat sobretot a les cares de les seves filles va tardar estona a esborrar-se. Això si, perquè veieu de quina pasta està feta, quan es va reeixir no se li a ocòrrer res més que dir "carai, com a mínim que no em passi avui", ja que érem tota la familia i no ens volia donar el gran disgust perquè ella està convençuda que ens deixarà un mes de març. No en sé la raó, potser per la dita del "març, marçot", sigui com sigui, tal com ella diu, li queda 4 dies per assegurar-nos celebrar els 88 d'aquí a un any.

Tard o d'hora passarà, es comença a fer gran, però la vitalitat que encara té malgrat tots els entrebancs...(artrosis, diabetis, sordesa creixent) fa que sigui un exemple pels més joves quan ens queixem. I lo de la vitalitat no ho dic per dir, a la seva edat encara manté un hort (de tant en tant ens dóna una caixeta de tomates de sucar pa per poder fer entrepans pels seus besnéts), segueix anant regularment a la llar de jubilats de Cassà (abans per ballar, ara per jugar a cartes, però hi segueix anant)...i segueix donant consells a les seves filles de quan han de recollir els alls tendres, quan esporgar les tomateres o quan és la millor lluna per plantar les mongeteres. I encara té el punt de presumida..ahir, estona després de que li féssim fotos va etzibar-nos que encara no li havíem ensenyat com havia quedat.

Queden enrera ja els anys on m'esperava cada cap de setmana que anés a casa seva, a la casa de pagès de Quart. El menú de dissabte a sopar era fixa: 2 panets de viena amb tonyina i dos donuts de postres. Després a passar la vesperada a vora de l'estufa (d'aquelles autèntiques de llenya) i estirat al sofà fins que era l'hora d'anar a dormir. Un cop llevat l'endemà a atipar-me de pa bimbo amb nocilla (de la negra, que la de dos colors era per la meva germana) i  voltar-la per fora ja fos a "can Taleno" (la barraca que havia fet el meu pare amb 4 fustes), ja fos a jugar amb en Sergi, un veí, ja fos a voltar pel bosc proper o esperar a que vingués l'Esteve, el que és ara el meu tiu(...perquè la paraula oncle no ho he fet servir mai) per jugar a bàsquet o a ping-pong (això si, en ambdós casos, sense pista reglamentària).

Pel que m'han explicat ja de gran la meva iaia no ha tingut una vida fàcil, i els farts de treballar que ha fet durant anys ara li passen factura, però només a nivell físic, perquè el cap el té clar, vaja si el té clar...ja firmaria jo arribar així de lúcid als 87 tacos. Això si, ahir va haver-hi un detall que es repetia a cada dinar i que va brillar per la seva absència: davant els tiberis que ens fotem sempre hi ha un moment que, per autojustificar-se si repeteix diu "ara demà menjaré un bon plat de (qualsevol verdura) bullida perquè haig de fer bondat"...serà perquè el menú ahir era pica-pica de peix i fideuà (boníssim per cert)?

62 espelmes

Avui un dels més fidels seguidors del bloc fa anys, per tant, em permetreu que li dediqui aquest escrit. Segur que el llegirà, i això em posa més pressió a sobre ja que vull que quedi un escrit maco, tal i com se'l mereix...i normalment, quan més ho vols més costa.

Per tant, avui no serà el cap que escrigui sinó que deixarem que siguin els sentiments, uns sentiments que precisament a ell li costa a vegades de mostrar.

És un llop de mar que per circumstàncies ha fet vida a terra ferma, per això, quan va poder va fer del "Mitjorn" el seu company d'estones de solitud a l'aigua; a vegades torna amb calamars, a vegades amb alguna sèpia, algun besug, tant li fa...l'important és l'estona que passa amb ell mateix i amb el seu amic, el mar.

Té màgia a les mans, dir que és un manetes és quedar-se curt. Cosa que s'espatlla cosa que hi posa solució; de fet, el taller que té a sota de casa podria ser com una botiga d'aquelles en la que hi trobes de tot...i si la radio que tens a casa s'ha espatllat, dins un envàs de iogurt de vidre reciclat i utilitzat com a recipient trobarà la peça a canviar, treta, potser, d'una radio vella llençada per un veí al contenidor més proper.

Des de ben jovenet ha treballat, molt, massa, tant que segurament ara el cos li vol tornar tots els excessos fets, que si mal al braç, que si a la cadera li hem de posar un "parxe", que si el genoll no s'arregla ni a la de tres...i qué? creieu que deixarà de fer alguna cosa per plànyer-se? No pas, ell ho farà, al seu ritme, però ho farà...i si no passeu-vos per casa seva i mireu com té l'hort, mireu com l'engalana per nadal, mireu totes les antiguitats arreglades i restaurades que té penjades a les parets..

Com tothom ha tingut a la vida bons moments i d'altres no tant, però el naixement dels seus primers nets l'ha rejovenit...ara ha deixat de ser el papa Àngel per ser l'avi Àngel,,,i per això avui segurament s'està esperant que els seus nets el truquin i el felicitin...no ho dirà a ningú, però ho està esperant.

I per això quan veig els seus nets penso que si jo, com a pare d'ells, els educo la meitat de bé que ho ha fet ell amb mi ja em donaré per satisfet...gràcies papa...i per molts anys!!!!!