comparar

Hi ha una frase més que utilitzada (i acceptada per molta gent) que és la de "les comparacions" són odioses. I això es demostra en dies com ahir. Segurament no va ser casualitat però el mateix dia que en Josep, Pep, Guardiola rebia la medalla d'or del Parlament de Catalunya en Jose Mourinho tornava a remenar la "merda" (perdoneu l'expressió) del que va passar a la final de la Supercopa.

Mentre Guardiola rebia elogis més que merescuts de l'Artur Mas i d'amics personals com en David Trueba o la Mònica Terribas, l'entrenador portuguès del Madrid afirmava que de les imatges de la tangana final de la supercopa no s'havia vist tot i que hi havia gent (en clara referència a en Tito Vilanova) que vivia molt bé a l'ombra.

 Ja sé que a vegades podem vanagloriar en excés a Guardiola, però això ho fem sempre comparant amb el que hauria de ser el seu reflexe en l'altre equip gran del país veí. Per això el de Santpedor acaba sortint sempre guanyador. A veure, dos vins no són mai iguals, un pot ser més bo que l'altre, però si són de qualitat semblant les opinions poden ser dispars; si comparem aquest vi amb un Don Simon segur que el trobem moooolt més bo, no se si m'explico.

Ahir el discurs d'en Pep Guardiola no va tenir desperdici; els seus discursos mai són buits i ahir en va tornar a ser un clar exemple. Va parlar de futbol, sobretot del futbol, de la passió (obsessió va dir moltes vegades) que té per aquest esport, per la seva feina. Va admetres debilitats, com per exemple, que ha perdut grans amics per culpa d'aquesta obsessió però que pensa recuperar un cop deixi d'entrenar. I sobretot va tenir tres moments especials en el discurs amb els que em sento identificat (eiiii, no m'estic comparant, simplement són reflexions que també he fet moltes vegades).

Primer moment: "si l'elogi debilita, jo estic fos", si, l'elogi debilita i ell n'és ben conscient per això ahir, malgrat estar content i orgullós per rebre una distinció com la que se li va otorgar, no debia estar molt còmode entre tan elogi i floreta.

Segon moment: quan parla que són els petits detalls, els petits instants, els que fan que ell estimi la professió i sigui feliç fent el que fa. Clar, si només ´som feliços quan aconseguim el reconeixement la nostra felicitat serà tan efímera...cal trobar motivació en el dia a dia i, per exemple, com ell deia, la felicitat li arribava quan després d'una bona estona veient videos de l'equip rival, sol, amb un paper, llapis i un DVD, trobava la manera de batre el rival. Aquest era el moment.

Tercer moment: no podia faltar el moment patriota; el discurs l'acaba amb un "si ens aixequem aviat i ens posem a treballar, sense queixes ni retrets, aquest país és imprable"...quanta raó!!!

I mentrestant que del país veí vagin remenant la merda passada; nosaltres mirarem endavant i ens aixecarem aviat per anar-nos superant; bé, avui m'he aixecat un pel tard, a les 8, però si vaig anar a dormir tardíssim treballant també val no, Pep?