festes d'aniversari

Un cap de setmana i dues cel·lebracions d'aniversari. Res a veure, excepte les cares d'il·lusió dels protagonistes. Dissabte l'Esther feia 24 anys (bé, els feia fa dies però el dissabte es cel·lebrava), diumenge en Martí feia 4 anys.

L'Esther és una jugadora de l'equip de bàsquet que entreno. Dissabte vam jugar a la tarda (dit sigui de passada que vam guanyar, i bé) i a la nit tot estava preparat per fer-li un sopar sorpresa. Quan en un event com aquest ve gent de l'equip, altra gent d'altres equips, gent de la directiva, amics de fora el poble, etc... la cosa no ha de ser pas fàcil d'organitzar. I allà estàvem, a les 22h tots a punt a la pizzeria esperant que cap a quarts d'onze arribés ella amb uns quants amics que feien de "ganxo". Les coses quasi es torcen quan les meves jugadores van estar a punt d'arribar tard, però no va ser culpa seva (ja faig tàctica Guardiola: defensar les meves jugadores fins al final jejeje).

Un bon sopar, parlant de bàsquet, i després anar a prendre una copa seguint parlant de bàsquet. Prou bon plan no? A un quart de 4 del matí un servidor ja estava al llit, tampoc us penseu.

Diumenge tarda, a les 17h, al "Racó dels peques", un lloc de Roses amb inflables, circuits, etc... amb servei de bar... ideal per celebrar una festa d'aniversari, sobretot si els protagonistes són nens, clar. Actitud meva més passiva, xerrant amb algun pare, vigilant els nens, etc. No parlo de bàsquet, parlem de lo actius que són els nens, de l'energia que tenen, t'assabentes d'alguna xafarderia, etc... Si dissabte vaig menjar una quatre formatges amb tonyina, a l'aniversari de diumenge peco amb uns minixuxos farcits de xocolata...criminals...la bàscula aquest matí quasi dimiteix de mi.

Dos aniversaris, prou diferents, clar està, però amb coses en comú. A la il·lusió comentada abans s'hi afegeix els regals, el pastís, les rialles, l'estar envoltat d'amics, familiars, i, suposo, sentir-se una mica especial. Per això són els aniversaris no?

reunió d'amics

Ahir dijous ens vam retrobar vells amics de la carrera, de quan estudiàvem biologia. Un dia de cada dia si, però és que l'excusa s'ho valia, ens visitava la Núria (que ja fa tres anys que viu als Estats Units).

A la Núria, per qüestions òbvies, no la podem veure sovint, o sigui que ara que baixava s'havia d'organitzar una trobada, si o si. Pot semblar senzill però veritablement trobar un dia que ens vagi bé a tots (som 5 parelles) és una tasca no pas fàcil; a més, si a això hi afegim que ara tothom, qui més qui menys (menys jo) està a punt de marxar de vacances la cosa es complica.

Això va fer doncs que quedéssim un dia feiner per fer un berenar sopar; això va fer que ni la Montse ni els nanos poguessin baixar, una llàstima. Bé, també podem considerar-ho un dia feiner entre cometes perquè la gran majoria (la Mònica, en Jordi, la Mercè, l'Albert...) són mestres, per tant, ja estan "lliures". Sigui com sigui ahir va ser el dia de la trobada; un bon i senzill berenar sopar (amanides, pa i embotit) i a posar-nos el dia en horeta i mitja.

Vam fer una amistat tan maca durant la carrera que ara, encara que només ens veiem un parell de cops l'any tots junts, necessitem de veure'ns, d'explicar-nos coses...sense la recança que a vegades fa trobar-te gent que fa temps no veus. Tothom segueix més o menys com sempre, en Ponç una mica alliberat (ja no és polític practicant) i sempre amb idees al cap per fer nous viatges i si pot ser tots junts; la Mercè agobiada pel pas del temps i adreçant al mateix temps en Ponç (jajaja), la Mònica i en Jordi, que jo crec que són els papes perfectes (o s'hi acosten) i l'Albert i la Marta, els més enfeinats ahir per ser els amfitrions i per la Clara, la benjamina del grup que amb 5 mesos encara no sap que els còlics no els ha d'agafar quan tenim un sopar d'amics. I la "prota" d'ahir, la Núria, com sempre, decidint que fa amb la seva vida...sempre és un mar de dubtes aquesta noia jajaja.

Sigui com sigui  va ser una vetllada maca, llàstima que, en el meu cas, tot va ser a cuit i a corrents perquè encara em quedava el trajecte fins a Roses...ahhhh i el millor de la nit...repassar el video que li vam fer a la Núria en motiu del seu casament fa 3 anys (jo encara no l'havia vist!!!!)...jo crec que vam ser els precursors del lip-dub (o com es digui) abans de que ningú no sabés ni què era...per cert, quina panxa que fotia jo!!!!

el temps va passant

Diumenge passat, fa un parell de dies, vam fer una trobada amb els amics més amics de mentre estudiàvem biologia. Aquestes trobades ja les solem fer de tant en tant, potser no tan sovint com ens agradaria, però clar, cadascú té la seva vida muntada i no és fàcil trobar un dia que ens vagi bé a tots.

Malgrat això, 2-3 cops l'any ens trobem. Potser durant la carrera ens trobàvem per estudiar junts, per passar-nos apunts, per fer algun sopar "universitari", etc (nosaltres érem més de fer sopar als pisos d'algun company que no sortir de farra els dijous). Ara la Mònica, la Mercè, en Ponç, l'Albert i un servidor (sense oblidar la Núria que viu als Estats Units i que sempre surt a la conversa malgrat que físicament només hi pugui ser mooooolt de tant en tant, obvi) ens trobem per fer-la petar, per parlar del dia a dia, dels fills, de la feina, de les aficions...

El temps va passant i clar, la vida ens ha anat canviant, ara a les trobades hi venen la Marta, en Jordi, la Montserrat (les parelles respectives, vaja), i la Júlia, l'Oriol, en Ponç, en Quim, en Pau, la Clara (l'última en afegir-se fa un parell de mesos), l'Oleguer i l'Eudald, o el que és el mateix, els nostres fills. Qui ens havia de dir fa uns anys quan tocàvem la guitarra ben sopat -que hippy que quedava- que ens seguiríem trobant amb aquestes benvolgudes diferències.

Quan ens trobem sempre tenim la dèria de programar una futura trobada, més llarga, amb autocaravana per exemple, o anar al delta o a fer un viatje a Xipre (és l'última proposta d'aquest diumenge) o als Estats Units per veure la Núria...malgrat que al final es queda només amb bones intencions (si ja ens costa trobar un dia de tant en tant per fer un dinar...). Com si fos el dia de la Marmota, surt a les nostres converses el viatge final de carrera a Turquia i la carta que allà vam començar a escriure i que hauria de voltar entre nosaltres, malgrat ara estigui "segrestada" als Estats Units amb la Núria.

M'agrada trobar-me amb els meus amics, i m'agrada saber que aquells que duran una època van formar part del meu dia a dia encara hi són presents, malgrat el contacte tan directe s'hagi perdut. Allà els tinc, i ells també ens tenen.