Malgrat això, 2-3 cops l'any ens trobem. Potser durant la carrera ens trobàvem per estudiar junts, per passar-nos apunts, per fer algun sopar "universitari", etc (nosaltres érem més de fer sopar als pisos d'algun company que no sortir de farra els dijous). Ara la Mònica, la Mercè, en Ponç, l'Albert i un servidor (sense oblidar la Núria que viu als Estats Units i que sempre surt a la conversa malgrat que físicament només hi pugui ser mooooolt de tant en tant, obvi) ens trobem per fer-la petar, per parlar del dia a dia, dels fills, de la feina, de les aficions...
El temps va passant i clar, la vida ens ha anat canviant, ara a les trobades hi venen la Marta, en Jordi, la Montserrat (les parelles respectives, vaja), i la Júlia, l'Oriol, en Ponç, en Quim, en Pau, la Clara (l'última en afegir-se fa un parell de mesos), l'Oleguer i l'Eudald, o el que és el mateix, els nostres fills. Qui ens havia de dir fa uns anys quan tocàvem la guitarra ben sopat -que hippy que quedava- que ens seguiríem trobant amb aquestes benvolgudes diferències.
Quan ens trobem sempre tenim la dèria de programar una futura trobada, més llarga, amb autocaravana per exemple, o anar al delta o a fer un viatje a Xipre (és l'última proposta d'aquest diumenge) o als Estats Units per veure la Núria...malgrat que al final es queda només amb bones intencions (si ja ens costa trobar un dia de tant en tant per fer un dinar...). Com si fos el dia de la Marmota, surt a les nostres converses el viatge final de carrera a Turquia i la carta que allà vam començar a escriure i que hauria de voltar entre nosaltres, malgrat ara estigui "segrestada" als Estats Units amb la Núria.
M'agrada trobar-me amb els meus amics, i m'agrada saber que aquells que duran una època van formar part del meu dia a dia encara hi són presents, malgrat el contacte tan directe s'hagi perdut. Allà els tinc, i ells també ens tenen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada