llegendes rurals

Ahir al matí vaig anar a veure una granja de Fornells. Coses de feina, ja se sap, hem de probar un producte contra la mosca de l'estable Stomoxys calcitrans (oleeee) i cal trobar granges que hi vulguin col·laborar. Com que de "palique", qui us parla, en té una mica vam començar a parlar amb el granger força estona i de temes força variats; de fet, no ens enganyem, eren dos treballant a la granja i mentre ell parlava amb mi qui havia de treballar era l'altre (digueu-me malpensat).

Sigui com sigui va haver-hi força empatia i quan ja estava  punt de marxar, no sé ben bé com va derivar la conversa però vam sortir a parlar de les rates que a vegades tenia a la granja i de com ho feia per eliminar-les i després de les serps (com a enemics naturals de les primeres). Fins aquí res d'estrany, tot concorda, fins i tot lliga el que em va dir de que havia vist una pell de serp, una muda, de 1.80 metres, ja que la serp verda (Malpolon monspessulanus) pot agafar aquesta mida.

Però aquí la conversa ja va derivar a que el que no li faria gràcia veure és un escurçó (Vipera aspis) ja que aquesta si que porta verí, no com la resta de serps. A la meva intervenció dient que d'escurçons per aquí no n'hi havien em va interrompre dient que "algú en deixa anar". I vet aquí la llegenda rural que fa anys que vaig escoltant. Una prova de que, per mi, continua essent llegenda és que ningú ho ha vist; a ell, de fet, li van explicar un que assegurava haver-ho vist.

Tal com explica la "llegenda rural", un helicòpter deixa anar de tant en tant una bossa plena d'escurçons (aquí varian una mica la història ja que hi ha gent que diu que les deixen anar dins una caixa de fusta). Si la llegenda for real, creieu que els forestals o els de medi ambient anirien amb helicòpter poden alliberar les serps arribant amb jeep on fes falta? A l'explicació de que algú hagi pogut trobar alguna serp en una bossa de plàstic al bosc hauria de considerar que el plàstic manté l'humitat i la calor...no és mal lloc per a les serps per refugiar-se.

Sigui com sigui la riquesa cultural (i natural) d'un país també es mesura per les llegendes i les proves no confirmades de que passin segons quines històries. Sigui com sigui, el granger ens deixa la seva granja per provar el producte, i això si que és una veritat com un temple!

cotorra argentina

El títol del post d'avui no va amb segones, no parlo de cap dona que vingui del país del tango i no calli sota l'aigua sinó que vull fer referència al que literalment posa el títol, de cotorres argentines.

La cotorra argentina (Myiopsitta monachus) és un ocell de la familia Psittacidae (lloros) que es distribueix de forma natural per Sudamèrica però gràcies a la seva utilització com a mascota ja ha estat introduïda a molts països. No és massa gran (31 cm. màxim) i el su plomatge és de color verd brillant, exceptuant la zona del pit que és d'un color grisós.

En la naturales es mouen en nombrosos estols i a gran velocitat, amb un moviment curiós de les ales ja que les baten a gran velocitat però sense aixecar-les mai més amunt del cos. Emet una àmplia varietat de xisclets i sons i malgrat no pugui vocalitzar paraules (com alguns altres lloros) si que és capaç, amb aprenentatge, de xiular (fins i tot cançons i melodies). Construeixen nius comunitaris, on viuran diverses parelles, i això fa que aquests nius puguin ser de dimensions considerables.

Com és que avui parlo d'ocells? No té res a veure la meva formació (i devoció) de biòleg, no pas... simplement perquè aquestes cotorres argentines són l'autèntica atracció turística de Roses. Tal com us ho dic. A Roses, com a gairebé tots els pobles de costa, tenim un passeig marítim amb un fotiment de palmeres (fins ara, de moment, s'ha evitat l'arribada de l'escarbat morrut de les palmeres que acabaria ràpidament amb aquest passeig); doncs bé, són en aquestes palmeres on les cotorres s'han decidit de niar.

Sudamèrica està massa lluny com perquè hagin vingut volant, obvi. Les cotorres argentines són uns ocells que la gent els podia tenir com a mascotes i, ja sigui per alliberaments involuntaris o voluntaris, s'han expandit a moltes àrees del nostre país. Obviament hi ajuda el fet que sigui un ocell omnívor i per tant, es pugui alimentar de llavors, fruits, insectes, cucs...

Doncs el que dèiem, la coloració verd-clara i la gran diversitat de sons que fa provoca en el turista com a mínim curiositat, i és impossible fer una passejada per Roses i no trobar-te'n a una bona colla fotografiant o com a mínim observant aquests personatgets de color verd.

Lluny del que puguin estar pensant en aquell moment els turistes embadalits, la presència de la cotorra argentina (i de molts altres animals exòtics) en àrees on no li són naturals provoquen uns desequilibris importants en la fauna autòctona; per exemple, s'ha vist que on hi ha cotorra no hi ha ni merles ni garces, que serien ocells més del nostre país. La introducció d'espècies forànees és un dels més grans problemes ecològics...un altre dia hi tornaré a insistir. Mentres seguiré amb ganes d'explicar-los això a la gent que es fascina per la presència de les simpàtiques cotorres.

bous polèmics

Avui escric un d'aquells posts amb els quals em puc esquitxar els dits, però bé, vaig començar aquesta història del bloc per tenir un punt de reflexió en veu alta, per tant, aquí estic. Dèia el d'esquitxar-me els dits perquè tinc bons amics que són de les Terres de l'Ebre i clar, no sé ben bé l'opinió que tindran del que diré jo ara però de ben segur que no serà massa coincident amb la meva.

Òbviament, del que vull parlar avui és dels correbous, bous embolats, etc..., tradicions taurines principalment de les Terres de l'Ebre. Sigui dit abans de tot que, com us podeu imaginar, el que diré aquí és com sempre una opinió personal meva, i feta des de la distància. Tot això bé arrel de la emissió ahir al 30 minuts d'un gran reportatge (com quasi sempre en aquest programa) sobr el seguiment d'aquestes tradicions, sobretot en l'últim any, des que es va aprovar la prohibició de les curses de braus (de toros) i, poc després, el "blindatge" dels correbous i similars.

El programa feia un recull d'opinions, tant a favor com en contra, de la pròpia gent de la terra (i d'alguns de fora) i explicava també tot el procés no només de com es fa un correbou o bou embolat (des de la vida del bou a la ramaderia fins a la preparació el dia de la festa) o, també molt interessant, com es viu la tradició a la Camarga francesa, de característiques similars a la de les Terres de l'Ebre però amb algunes particularitats que l'han fet més "ètica".

Si voleu que em mulli ho faig: no entenc aquesta tradició; bé, d'entendre-la ho puc fer perquè les tradicions venen de temps llunyans i s'ha anat transmetent de generacions a generacions; però ara ja fa uns quants anys que, per exemple, sabem que els animals pateixen i que un bou amb foc a les banyes (per molt que aquest foc no l'estigui cremant directament) s'estressa. Ara que es sap això cal seguir amb la festa? No es podria adaptar d'alguna manera?

 Per què es prohibeixen les curses de toros i no els correbous, només perquè en les curses de toros es mata l'animal després de la tortura? Aquí a l'animal se'l tortura però se'l deixa viu; millor? No ho sé, però no ho crec. Hi havia un ramader que ell mateix admetia que un cop els bous eren tornats a l'explotació moltes vegades no podien deixar-lo descansar massa dies abans de tornar a participar en un d'aquests espectacles vexatoris per ells; i també el veterinari en espectacles taurins ( i que evalua l'estat de l'animal després del correbou) admetia sense paliatius que l'animal patia. Per tant, si l'animal pateix cal que els homes gaudim amb això?

Les opinions a favor i en contra es poden succeir iniciant-se el típic debat de que els animals que mengem també pateixen...al que alguns respondrien que és per alimentació i no com a espectacle, etc etc etc... Jo sabeu que em sento molt català i orgullós 100% de ser-ho, però puc entendre els que pensen ara que es van prohibir les curses de toros no tant pel fet del patiment de l'animal sinó per una qüestió identitària i del que significa per les espanyes les "corridas de toros", perquè no veig tanta diferència entre un espectacle i altre, o ho prohibim tot o ho deixem fer tot, però voler contantar a tothom amb decisions salomòniques acaba significant sovint poc menys que una "patotxada".

la Tramuntana està estressada

Ep, no és pas una trampa, no estic parlant del vent, estic parlant de la gata que viu a casa, de nom Tramuntana. I si, la gata està estressada, bé, ahir estava estressada.

Els que em coneixeu sabreu que no sóc pas un amant dels gats (ni molt menys!!!), podríem dir fins i tot que és dels animals que menys m'agraden; però ja fa uns anys, quan vaig conèixer la meva dona, la Tramuntana ja li feia companyia, per tant, clar, m'havia de quedar amb el pack. A més, tal com l'anomeno jo (a la gata) és una "pija", només menja delicatessens i, quan marxem uns dies, la gata ve amb nosaltres.

Així doncs, en aquest pont que estem passant a Quart, la Tramuntana va deixar el seu piset a Roses per venir a una casa que no li era del tot desconeguda perquè ja havia vingut en altres ocasions. És això el que ens va estranyar més quan al vespre va mostrar un caràcter del tot agressiu. Es va apoderar del llit nostre i fins que la Montse, la meva dona, no la va fer fora d'allà no hi havia manera que es mogués de sobre el llit. Això si, aquest fet encara va fer que augmentés la dosi d'agressivitat, i allà ens teniu: la meva dona a dalt que no podia baixar, la gata al mig de l'escala bufant i fent gestos agressius, i un servidor abaix oferint-li menjar (des de la distància) a veure si es movia. I no hi havia manera. I les pizzes refredant-se...

Al final la meva dona es va armar de valor i amb la tapa de vímet del cubell de la roba bruta fent-li d'escut a les cames va baixar l'escala. Ep, siiii ja sé que la història l'escric jo i que podria tirar-me floretes i dir que la vaig salvar, jo a més que fa un temps vaig treballar amb serps, llangardaixos, etc... però no, jo em vaig quedar al pis de baix per dos motius: a) la gata és de la meva dona no? i b) algú s'havia de quedar vigilant les pizzes...(ejem)

Es curiós com un animal manyac com és la Tramuntana (ho reconec) i que està farta d'estar al costat nostre al sofà compartint espai, en un moment, mostri aquest caràcter tan agressiu, però ben mirat, si nosaltres en un embús de trànsit insultarem fins a la sacietat l'espavilat que se'ns vol colar, que no farà un animal quan el treiem del seu entorn?