dimarts 13

Dimarts 13, una combinació perillosa en la tradició espanyola, portuguesa, grega i d'Amèrica Llatina (equivalent al divendres 13 anglosaxó i al divendres 17 italià). Una combinació de mala sort, de mals auguris. Clar, tot dependrà de si creus en aquestes coses o no. Jo, particularment, hi crec tant poc, més o menys al mateix nivell que em crec les promeses d'en Zapatero.

Però té una raó això? Hi ha una dita castellana que diu en "Martes 13 ni te cases ni te embarques", entenent que si feies un viatge aquell dia o bé et casaves ambdues coses estaven predestinades al fracàs. Hi ha avions que no tenen la fila 13 de seients i l'adversió a aquesta combinació és tal per algunes persones que fins i tot hi ha una fòbia que la defineix: trezidavomartiofobia...què, li posaríeu aquest nom a la vostra filla?

Sembla que el número 13 vindria del fet que en el Sant Sopar eren 12 apòstols + Jesucrist, i ja sabeu com diuen que va acabar el parcal: amb la traició de Judes (apòstol número 13) i la posterior execució de qui deien era l'enviat del Senyor. Hi ha diverses tradicions que donen al número 13 un significat maligne, de malastrugança, etc. Del llibre de l'Apocalipsi, per exemple, el capítol 13 és el de la bèstia i l'anticrist.

El fet de la combinació amb el dimarts sembla que vindria del dimarts 29 de maig de 1453, quan va caure la ciutat de Constantinoble; es veu que les flotes d'ajuda que van enviar diferents regnes van ser abatudes abans d'arribar i la pèrdua de la ciutat va causar un gran daltabaix per les potències cristianes de l'època. Si a això li afegim que dimarts (martes) ve d'un deu pagà de la guerra, doncs ja tenim en safata el perquè el dimarts cauria en desgràcia.

Queden pocs minuts per acabar el dia i avui he rebut dues notificacions en forme de multa per excés de velocitat (picossada econòmica + pèrdua d'un parell de punts) i a més el Barça acaba d'empatar...però hem quedat que jo no hi crec no?

bous polèmics

Avui escric un d'aquells posts amb els quals em puc esquitxar els dits, però bé, vaig començar aquesta història del bloc per tenir un punt de reflexió en veu alta, per tant, aquí estic. Dèia el d'esquitxar-me els dits perquè tinc bons amics que són de les Terres de l'Ebre i clar, no sé ben bé l'opinió que tindran del que diré jo ara però de ben segur que no serà massa coincident amb la meva.

Òbviament, del que vull parlar avui és dels correbous, bous embolats, etc..., tradicions taurines principalment de les Terres de l'Ebre. Sigui dit abans de tot que, com us podeu imaginar, el que diré aquí és com sempre una opinió personal meva, i feta des de la distància. Tot això bé arrel de la emissió ahir al 30 minuts d'un gran reportatge (com quasi sempre en aquest programa) sobr el seguiment d'aquestes tradicions, sobretot en l'últim any, des que es va aprovar la prohibició de les curses de braus (de toros) i, poc després, el "blindatge" dels correbous i similars.

El programa feia un recull d'opinions, tant a favor com en contra, de la pròpia gent de la terra (i d'alguns de fora) i explicava també tot el procés no només de com es fa un correbou o bou embolat (des de la vida del bou a la ramaderia fins a la preparació el dia de la festa) o, també molt interessant, com es viu la tradició a la Camarga francesa, de característiques similars a la de les Terres de l'Ebre però amb algunes particularitats que l'han fet més "ètica".

Si voleu que em mulli ho faig: no entenc aquesta tradició; bé, d'entendre-la ho puc fer perquè les tradicions venen de temps llunyans i s'ha anat transmetent de generacions a generacions; però ara ja fa uns quants anys que, per exemple, sabem que els animals pateixen i que un bou amb foc a les banyes (per molt que aquest foc no l'estigui cremant directament) s'estressa. Ara que es sap això cal seguir amb la festa? No es podria adaptar d'alguna manera?

 Per què es prohibeixen les curses de toros i no els correbous, només perquè en les curses de toros es mata l'animal després de la tortura? Aquí a l'animal se'l tortura però se'l deixa viu; millor? No ho sé, però no ho crec. Hi havia un ramader que ell mateix admetia que un cop els bous eren tornats a l'explotació moltes vegades no podien deixar-lo descansar massa dies abans de tornar a participar en un d'aquests espectacles vexatoris per ells; i també el veterinari en espectacles taurins ( i que evalua l'estat de l'animal després del correbou) admetia sense paliatius que l'animal patia. Per tant, si l'animal pateix cal que els homes gaudim amb això?

Les opinions a favor i en contra es poden succeir iniciant-se el típic debat de que els animals que mengem també pateixen...al que alguns respondrien que és per alimentació i no com a espectacle, etc etc etc... Jo sabeu que em sento molt català i orgullós 100% de ser-ho, però puc entendre els que pensen ara que es van prohibir les curses de toros no tant pel fet del patiment de l'animal sinó per una qüestió identitària i del que significa per les espanyes les "corridas de toros", perquè no veig tanta diferència entre un espectacle i altre, o ho prohibim tot o ho deixem fer tot, però voler contantar a tothom amb decisions salomòniques acaba significant sovint poc menys que una "patotxada".

revetlla

Em sembla que pels vols de Cap d'Any ja vaig fer un post similar, dic em sembla perquè no rellegeixo mai els posts que ja he escrit: el fet és que la revetlla no m'agrada. Matitzem-ho. No m'agraden les festes en les que sembla obligat que tota la humanitat hagi de sortir; és a dir, Cap d'Any i Sant Joan.

Ahir a la tarda, per exemple, al Parc Científic de la UdG no hi havia ja servei de consergeria i, a mitja tarda, quan em va a venir a veure un amic i vam decidir anar a fer un cafè al bar del Parc estava també tancat, per no dir com de buit estava el pàrking...

No és que em consideri un avorrit ni res per l'estil; m'agrada sortir de tant en tant, tot i que sigui més home de sopar i si de cas copeta més que de discoteca i tornar a la matinada. Però per fer això hi ha centenars de dies l'any, no cal que sigui quan tothom ho fa.

En el cas de Sant Joan també hi deu ajudar el fet que no m'agradin gens els petards. Ja no m'agradaven de petit, de fet, només recordo fer petar alguna cebeta d'aquelles quan era un tap i després el meu pare fer petar alguns d'aquells verds, "xinos" els hi deiem? Però jo mai vaig tenir la necessitat de participar en allò. Fins i tot, de més gran, quan amb la colla que començàvem a quedar per fer sopars i revetlles em mantenia en un segon pla quan de fer petar pòlvora es tractava. Ho respecto, obvi, però mai he entès com una persona es pot gastar 10,15,25 euros, el que sigui, tan tontament. Una cosa són els focs artificials (combinació de color, so, etc...) però els petards com a tal? A més ja se sap, en aquesta societat com més millor, i com més fort peti més divertit és per qui li agrada (i més car és el petard en qüestió).

El que si m'agradava, i s'ha perdut bastant per aquesta diada, són les fogueres. Me'n recordo de quan era petit que un espai que tenia just davant del pis on vivia els veïns durant setmanes anaven aportant coses a cremar i després s'encenia una foguera ben maca. Mira, veus? el foc si m'agradava, sempre i quan fos controlat, com per exemple en una llar de foc...tot i que, en aquest cas no sé si m'agrada pel fet del propi foc o per l'olor a torrada i carn a la brasa que automàticament hi associo.

les enramades

Aquesta és la setmana de corpus, una festa que antigament es celebrava molt més (amb processons incloses) que no pas ara que, com en molts casos, les tradicions han perdut el caràcter religiós, quedant-ne només la part més festiva.

I això és el que ha passat amb les enramades. Les enramades són festes en les que s'engalanen els carrers, principalment els terres, amb catifes festes principalment de flors i altres elements vegetals. Sembla ser que aquesta tradició, que data del segle XVI, tingué el seu origen en precisament decorar els carrers amb elements naturals per a que lluïssin bé en la processó de Corpus. Les festes de les Enramades més conegudes a Catalunya són les d'Arbúcies i Sallent, però d'altres llocs també tenen les seves enramades particulars.

Ahir i avui són les enramades de Roses, tot i que aquí no utilitzen aquest nom, De fet, n'hi diuen exposició de flors (originals eh?) i és que a part de les catifes al terra engalanen amb rams, plantes, etc... altres llocs del municipi, com per a exemple l'església. Ahir vaig poder pujar més aviat del compte i ho vam aprofitar per anar a fer un vol i mirar les catifes que els botiguers i alguna associació (són els qui se n'encarreguen aquí) van dissenyar i confeccionar durant el matí.

Com sempre en aquests casos, hi ha catifes més elaborades i d'altres més senzilles. Algunes són més tradicionals i d'altes intenten ser més "transgressores", com per exemple una dedicada a Maverick Viñales, l'autèntic rosinc mediàtic en aquests moments (si esteu posats en l'esport sabreu que és el pilot revelació en el mundial de motociclisme, en 125cc). Sigui com sigui els carrers han quedat ben macos aquests dies, veurem si el civisme de la gent permetrà que avui les catifes siguin tan maques com ahir, la Tramuntana hi ha ajudat i ha decidit no bufar en aquests dies per no desfer les efímeres construccions.

I per les persones cafeteres com jo, a més, els carrers fan una olor especial... i és que els contorns de les figures representades en les catifes (el que dibuixaríem en rotulador negre si féssim un dibuix en un foli) està fet amb marro de cafè...mmmmm

sant jordi

Dissabte vam viure una de les jornades més maques que tenim els catalans, sempre des d'un punt de vista subjectiu, clar està. Però, a no ser que la parella t'hagi deixat pel teu millor amic fa tres dies, la jornada del 23 d'abril és de les més maques que es pot viure.

Buscant una mica he vist que Sant Jordi va existir de veritat; bé, com a sant en teoria havia d'existir i haver fet alguna heroïcitat, però l'origen d'aqyest Jordi si que no me l'imaginava. Es veu que fou un soldat nascut al Pròxim Orient  però educat sota els preceptes dels cristianisme; formà part de la milícia romana però això li va suposar, a la llarga, la seva perdició. Resulta que va desobeir l'emperador quan aquest li va ordenar de perseguir i matar una sèrie de cristians; en adonar-se l'emperador que la raó esgrimida per Jordi era que ell també era cristià manar fer torturar fins causar la mort a el soldat Jordi. Això passar al segle IV d.C.

Durant les croades, a finals del s.XI, quan els almogàvers van descobrir la tomba (i la història associada) a aquest soldat cristià van escampar la seva història cap a Occident. Es començà a venerar la seva figura i atribuir-li aparicions en el camp de batalla ajudant sempre els cristians.

Durant el segle XII un autor italià, Iacoppo da Varazze, escriu la llegenda de Sant Jordi i el drac tal com la coneixem avui en dia basant-se en la heroïcitat del cavaller romà que s'enfrontà al seu particular drac (l'emperador romà). La llegenda diu que de la sang vessada pel drac va brotar una rosa vermella que el cavaller Sant Jordi va regalar a la princesa que acabava de salvar del malvat drac.

Però d'on ve la tradició de regalar un llibre? doncs bé, no té res a veure amb la llegenda de Sant Jordi, Resulta que un escritor/editor valencià, Vicent Clavel, va pensar que seria una bona ajuda per la lectura establir un "dia del llibre" i va escollir que fos el dia del naixement d'un dels escriptors castellans més famosos, Miguel de Cervantes. Així doncs el dia escollit fou el 7 d'octubre; però com que per la tardor a vegades els dies ja no acompanyen, meteorològicament parlant, per sortir a fer un vol i visitar paradetes, es va traslladar la festa a el dia de la mort de l'escriptor, el 23 d'abril.

Apa, doncs ja tenim els ingredients de la jornada: llegenda de Sant Jordi + dia del llibre. I si el temps acompanya com va ser aquest dissabte el lluiment ja és màxim. Hi ha qui aboga perquè la diada de Catalunya sigui el dia del seu patró, el 23 d'abril. Jo ho deixaria tal com està, ara bé, també és veritat que m'estimaria més que el dia de Sant Jordi fos festiu i, potser, canviar-ho pel 12 d'octubre. També he sentit gent que diu que la festa aquesta és un exemple de consumisme; potser si, però si el que es consumeix és cultura benvingut sigui.