el bulli tanca portes

Doncs si, ahir va ser el dia, el Bulli va tancar portes. A hores d'ara tothom ja deu saber què es el Bulli i què representa. Estem parlant del considerat, durant molts anys, millor restaurant del món, amb el millor cuiner del món al capdavant.

Per sobre de que sigui o no el millor restaurant (i cuiner) del món està l'empremta que deixa en el món de la cuina. Efectivament els humans ens regim per rànkings i pseudocompeticions, sempre volent fer llistes dels millors, els més rics, els més guapos...però la importància real d'un fet és l'emprenta que deixa en l'entorn i en successives generacions, i això és el que farà (més) gran El Bulli.

Malgrat algunes desavinences públiques (per exemple amb en Santi Santamaria, al cel sigui), la gran majoria, per no dir quasi la totalitat, del món dels fogons venera en certa manera en Ferran Adrià i el consideren poc menys que el seu mentor, mestre, referència; només cal escoltar, al Telenotícies d'ahir, les declaracions d'un dels germans Roca o del cuiner afincat als USA, José Andrés, per citar-ne només dos. Tampoc és fàcil en un món tan competitiu tenir el reconeixement dels companys de professió; ahir, de fet, si a algún sonat se li hagués acudit llançar una bomba sobre el Bulli, la cuina s'hagués quedat orfe de quantitat de personalitats (només cal comptar les estrelles "Michelin" que haurien desaparegut).

Ahir, escoltant el TN, vaig assabentar-me de manera escueta i resumida de la història del Bulli. No sabia, per exemple, que el que avui en dia és el Bulli va començar a ser un mini-golf regentat per una parella de francesos que li van posar aquest nom en homenatge a la raça dels dos gossos que tenien. Davant l'èxit que tenia el minigolf i a cala on estaven (regentada per molts submarinistes) es va obrir un xiringuito...i com una bola de neu caient per una pendent...el xiringuito va anar creixent i creixent. En Ferran Adrià va entrar a treballar-hi (de pràctiques) a principis dels 80 i en 3 anys ja era cap de cuina.

En fi, tanca un Restaurant (o el Restaurant), però no una idea. Ara l'Adrià i el seu equip maduraran la idea de la "Bulli Foundation"...una innovadora idea de la qual no se'n sap massa res...però a una persona amb el currículum innovador d'en Ferran Adrià li concedirem el benefici del dubte, no?

llegendes rurals

Ahir al matí vaig anar a veure una granja de Fornells. Coses de feina, ja se sap, hem de probar un producte contra la mosca de l'estable Stomoxys calcitrans (oleeee) i cal trobar granges que hi vulguin col·laborar. Com que de "palique", qui us parla, en té una mica vam començar a parlar amb el granger força estona i de temes força variats; de fet, no ens enganyem, eren dos treballant a la granja i mentre ell parlava amb mi qui havia de treballar era l'altre (digueu-me malpensat).

Sigui com sigui va haver-hi força empatia i quan ja estava  punt de marxar, no sé ben bé com va derivar la conversa però vam sortir a parlar de les rates que a vegades tenia a la granja i de com ho feia per eliminar-les i després de les serps (com a enemics naturals de les primeres). Fins aquí res d'estrany, tot concorda, fins i tot lliga el que em va dir de que havia vist una pell de serp, una muda, de 1.80 metres, ja que la serp verda (Malpolon monspessulanus) pot agafar aquesta mida.

Però aquí la conversa ja va derivar a que el que no li faria gràcia veure és un escurçó (Vipera aspis) ja que aquesta si que porta verí, no com la resta de serps. A la meva intervenció dient que d'escurçons per aquí no n'hi havien em va interrompre dient que "algú en deixa anar". I vet aquí la llegenda rural que fa anys que vaig escoltant. Una prova de que, per mi, continua essent llegenda és que ningú ho ha vist; a ell, de fet, li van explicar un que assegurava haver-ho vist.

Tal com explica la "llegenda rural", un helicòpter deixa anar de tant en tant una bossa plena d'escurçons (aquí varian una mica la història ja que hi ha gent que diu que les deixen anar dins una caixa de fusta). Si la llegenda for real, creieu que els forestals o els de medi ambient anirien amb helicòpter poden alliberar les serps arribant amb jeep on fes falta? A l'explicació de que algú hagi pogut trobar alguna serp en una bossa de plàstic al bosc hauria de considerar que el plàstic manté l'humitat i la calor...no és mal lloc per a les serps per refugiar-se.

Sigui com sigui la riquesa cultural (i natural) d'un país també es mesura per les llegendes i les proves no confirmades de que passin segons quines històries. Sigui com sigui, el granger ens deixa la seva granja per provar el producte, i això si que és una veritat com un temple!

juliol

El mes més estiuenc (en principi) està arribant a la fi, dia 29 ja. Per molta gent avui serà el darrer dia de feina, ja que en aquest país som tant ben parits que tothom es queixa de les aglomeracions però acostuma a fer les vacances a principis d'agost. Epp, no és pas el meu cas, jo, les vacances, si de cas al setembre.

Al que anàvem, s'acaba el mes que típicament, és el més estable de l'any, amb normalment un anticicló d'aquells que es posa damunt les Açores i no el treuen d'allà ni amb aigua calenta. Acostuma també a ser el mes més càlid de l'any i el més sec (o com a mínim un dels més secs). Doncs vet aquí que aquest any tot regirat. Per curiositat acabo de consultar les dades del meteo.cat; a part de les prediccions en aquest portal de meteorologia de la Generalitat hi ha multitud de dades històriques, i sorpresa, sabeu quants litres es van recollir de pluja a Roses (on visc) durant tot el mes de juliol de l'any passat?...0,5 litres!!!!! M'agradarà veure les dades acumulades d'aquest any, hauré d'esperar la setmana que ve perquè ara no tinc temps de mirar les dades dia per dia i sumar-les però, us hi jugueu un pèsol que com a mínim haurà estat 100 vegades més? (50 litres).

És veritat que les dades s'han de mirar en perspectiva i ves a saber què va passar en anys anteriors, no faré ara una defensa de les idees del canvi climàtic tot i que en un dels posts del principi ja mostrava jo el meu convenciment que alguna cosa està passant. No culparé el que passa aquest juliol al canvi climàtic però no em negareu que com a mínim ha estat un mes d'allò més estrany.

Normalment el juliol és el mes que em costa més dormir, i no era estrany que hi haguessin dies que m'aixequés suat...aquest any ni un!!! al contrari, a la matinada un a vegades s'ha d'abrigar amb el llençol.

Pels que treballem no ha estat un mal mes, ni molt menys; tot i que haig de reconèixer que, com que part de la nostra feina és a l'aire lliure, més d'un dia el temps ens ha fet la guitza i hem hagut d'endarrerir calendari o fer mans i mànigues per complir...però què hi farem, el temps és una cosa que, per sort, els homes encara no controlem...de moment.

I, com a mínim, a Roses la gent s'ha banyat igual, la gent quan està de vacances està de vacances. Ara veurem l'agost, algú es juga alguna cosa sobre quin temps farà? Si l'agost normalment és el de les calorades durant el dia i tempestes a mitja tarda...es complirà aquest any? Que bonica és a vegades la incertesa, sobretot pels que seguirem treballant durant tot el mes.

cotxe

Ahir em vaig assabentar que just quan comencin els Jocs Olímpics de Londres el meu cotxe farà 3 anys...o el que és el mateix, que ahir va fer dos anys que em vaig comprar el cotxe. Quina manera de lligar dues efemèrides eh?

Doncs si, ja fa dos anyets que després de mirar i mirar concessionaris, models de cotxes, ofertes...i després del "papeleo" que acompanya sempre aquestes transaccions, cap a les 7 de la tarda, un servidor anava al concessionari de Toyota de Vilatenim a agafar el seu flamant nou Toyota Verso, de color gris. Perquè un Toyota i no una altra marca? Doncs mira, tampoc us ho sabria dir, però si que m'havien arribat imputs de que era una marca molt fiable en quant a mecànica, m'agradava la línia del cotxe i, perquè no dir-ho, vaig trobar una molt bona oferta on quasi es rebaixava (comptant aquell pla zapatero que et donaven fins a 1000 euros per canviar de cotxe) uns 3000 euros del preu original.

I des del 27 de juliol de 2009 a 27 de juliol de 2011...84604 km fets...no cal que feu la divisió, ja us la faig jo: 115,89 km per dia. No està malament no? És el que té viure a Roses i treballar a Girona, haver d'anar a Barcelona de tant en tant, i també molt de tant en tant anar a Sort de vacances...com a mínim no es podrà dir que no estic amortitzant el cotxe.

Us seré sincer, tampoc cal amagar-se'n, encara estic pagant el cotxe...i em queden 4 anyets de res, per tant, caldrà fer durar el cotxe fins com a mínim un mes després d'haver-lo pagat per poder dir allò de que...ja he acabat de pagar el cotxe!!!

En aquests dos anys, el que dèiem, cap avaria mecànica. Si que he tingut alguna coseta producte de la mala sort (ara vaig amb un bony gràcies a, sospito, un camió d'escombraries que se li devia fer estret el carrer en plena nit) o del propi desgast: frens, revisió, etc...

Si que em vaig donar una trompada per Sant Jordi de l'any passat; vaig rebentar una roda i el cotxe se'm va desequilibrar anant a petar sobre una rotonda (bé, la vaig atravessar per dalt) en el camí de tornada a Roses, a l'alçada d'Empuriabrava. Sobretot, això si, la trompada em va servir per adonar-me que els cotxes moderns no tenen roda de recanvi, cosa que fa molta gràcies si la necessites a les 4 del matí. Simplement tenen un kit reparador, a l'estil dels kits per arreglar les rodes de les bicis però a l'engròs...en fi, un nyap. Però bé, no podia ser tot perfecte no?

passió pels insectes (I)

Sona estrany, ho sé, però cadascú té les seves passions. Fixeu-vos que en el títol he posat (I)...així em curo en salut i si vull repetir títol posaré (II), (III),... i ves a saber fins on arribaré, i és que quan una cosa t'agrada no voldries mai parar de parlar-ne.

Bé, normalment a la gent que ens agrada els insectes ens acostuma a agradar tots els artròpodes (aràcnids, crustacis, miriàpodes i insectes), però clar, com que ja prou estranya és la cara del teu interlocutor quan li dius que t'agraden els insectes només faltava que li diguessis la "paraulota" artròpodes.

Fa de mal dir des que quan m'agraden aquests bitxets que, no ens enganyem, a la majoria de la gent els fa poc menys que repelús. Recordo, això si, de ben petit que em construïa gàbies per posar-hi papallones a dins. Quina llàstima de papallones; per la il·lusió d'un nen petit les privava de llibertat, i clar, frustat perquè se'm morien de seguida; amb el temps vaig saber que era normal, que les papallones adultes no es caracteritzen precisament per tenir una vida massa llarga.

Després va arribar l'època dels cucs de seda; quins tràfics de cucs fèiem a classe. M'enrecordo que canviava cucs per fulles de morera, i és que a casa la meva àvia teníem un parell de moreres grans que abastien els meus cucs i els d'alguns companys de classe. També vaig passar la fase, que crec que hem passat tots els que ens agraden els insectes, de col·leccionar-los clavats en agulles; recriminable potser des del punt de vista de pur col·leccionisme tot i que no tant des del punt de vista científic. Possiblement avui en dia la fotografia hagi fet que potser ni científicament calgui tenir l'insecte amb una caixeta, tot i que no seré jo qui m'hi oposi i menys per criteris científics. Penso que realment no fem cap mal si recollim algun insecte; d'acord que "estem matant un insecte", però sabeu els que matem diàriament amb el cotxe, passejant per un camí, etc...?

Ja de més gran vaig estudiar biologia, en certa manera, per la meva passió pels insectes. I després a començar la tesi sobre formigues (si, ho sé, he posat "començar"...però és que encara no l'he acabada), a donar classes a la universitat sobre aquests animalets i ara, en la meva feina, en certa manera treballant també amb insectes tot i que des del "lado oscuro": ara a l'empresa on estic fem proves d'eficàcia d'insecticides, repel·lents, etc... per tant, els estimo molt...però segur que ells a mi em deuen odiar bastant.

I com que en el títol he posat (I), per a següents edicions quedaran altres històries meves amb els insectes...

ments pertorbades

Anders Behring Breivik i Amy Winehouse són els dos personatges dels darrers dies. Han assolit la notorietat per dos camins totalment diferents però, en certa manera, ambdós són casos d'una ment en certa manera pertorbada.

A veure, comparar ambdós casos és complicat i no hoi faig pas des del punt de vista de la gravetat, de la incidència, del mal causat a tercers, etc... només són dos exemples que aquest òrgan tan meravellós que es diu cervell a vegades no acaba de girar del tot rodó.

Breivik és l'autor de la carnisseria d'Oslo, del doble atemptat que ha costat la vida a 76 ciutadans completament innocents (un incís, fa 24 hores els morts eren 93 i ara 76...primer cop a la vida que passa això...un "premi" per a la bona informació de la policia noruega). Veient com aquest personatge va actuar, fent-se passar per polícia per fer reunir els joves que estaven al campament i començar-los a disparar i perseguir per tot l'illot, escrivint un dossier de 1500 pàgines sobre la seva filosofia, la sang freda amb la que va estar preparant durant 2 anys el doble atemptat... veient tot això només cal pensar que aquest és un clar exemple de ment pertorbada. De fet, de les primeres coses que va dir quan va ser apresat fou que volia ser el monstre més gran des de la segona guerra mundial. Ara aquest home és feliç, és trist però és així, ha aconseguit el que volia, notorietat.

Amy Winehouse és una efímera estrella de la música; a la seva meravellosa veu l'ha acompanyada una perillosa (i a la llarga) mortal amistat amb les drogues i l'alcohol. Pertany des de dissabte al club dels 27...artistes que van perdre la vida a aquesta edat (Kurt Cobain, Jim Morison, Jimy Hendrix, Janis Joplin...). El cas de la Winehouse crec que el que no ha pogut gestionar és la popularitat ja que de sempre s'ha vist involucrada amb episodis estranys com agressions a periodistes, excentricitats excessives, etc...

En ambdós casos la notorietat ha estat un aspecte clau, Breivik perquè la buscava amb les seves accions, i Winehouse perquè la pròpia notorietat la va devorar. En ambdós casos els pares havien en certa manera predit que les coses no acabarien bé: el pare de Breivik viu al sud de França i feia més de 15 anys que no sabia res del seu fill, s'havien enemistat a rel de les idees que pregonava el fill; el pare de Winehouse, en una entrevista de fa 3 anys ja va predir que la seva filla acabaria morint víctima dels seus excessos...que per cert, l'autòpsia no ha pogut determinar la causa de la mort (o això ens han dit) però algú creu que les drogues no hi tenen res a veure?

cotorra argentina

El títol del post d'avui no va amb segones, no parlo de cap dona que vingui del país del tango i no calli sota l'aigua sinó que vull fer referència al que literalment posa el títol, de cotorres argentines.

La cotorra argentina (Myiopsitta monachus) és un ocell de la familia Psittacidae (lloros) que es distribueix de forma natural per Sudamèrica però gràcies a la seva utilització com a mascota ja ha estat introduïda a molts països. No és massa gran (31 cm. màxim) i el su plomatge és de color verd brillant, exceptuant la zona del pit que és d'un color grisós.

En la naturales es mouen en nombrosos estols i a gran velocitat, amb un moviment curiós de les ales ja que les baten a gran velocitat però sense aixecar-les mai més amunt del cos. Emet una àmplia varietat de xisclets i sons i malgrat no pugui vocalitzar paraules (com alguns altres lloros) si que és capaç, amb aprenentatge, de xiular (fins i tot cançons i melodies). Construeixen nius comunitaris, on viuran diverses parelles, i això fa que aquests nius puguin ser de dimensions considerables.

Com és que avui parlo d'ocells? No té res a veure la meva formació (i devoció) de biòleg, no pas... simplement perquè aquestes cotorres argentines són l'autèntica atracció turística de Roses. Tal com us ho dic. A Roses, com a gairebé tots els pobles de costa, tenim un passeig marítim amb un fotiment de palmeres (fins ara, de moment, s'ha evitat l'arribada de l'escarbat morrut de les palmeres que acabaria ràpidament amb aquest passeig); doncs bé, són en aquestes palmeres on les cotorres s'han decidit de niar.

Sudamèrica està massa lluny com perquè hagin vingut volant, obvi. Les cotorres argentines són uns ocells que la gent els podia tenir com a mascotes i, ja sigui per alliberaments involuntaris o voluntaris, s'han expandit a moltes àrees del nostre país. Obviament hi ajuda el fet que sigui un ocell omnívor i per tant, es pugui alimentar de llavors, fruits, insectes, cucs...

Doncs el que dèiem, la coloració verd-clara i la gran diversitat de sons que fa provoca en el turista com a mínim curiositat, i és impossible fer una passejada per Roses i no trobar-te'n a una bona colla fotografiant o com a mínim observant aquests personatgets de color verd.

Lluny del que puguin estar pensant en aquell moment els turistes embadalits, la presència de la cotorra argentina (i de molts altres animals exòtics) en àrees on no li són naturals provoquen uns desequilibris importants en la fauna autòctona; per exemple, s'ha vist que on hi ha cotorra no hi ha ni merles ni garces, que serien ocells més del nostre país. La introducció d'espècies forànees és un dels més grans problemes ecològics...un altre dia hi tornaré a insistir. Mentres seguiré amb ganes d'explicar-los això a la gent que es fascina per la presència de les simpàtiques cotorres.