el plaer de riure

Em considero una persona optimista i que intento estar alegre malgrat que les circumstàncies a vegades s'entossudeixin a fer-te perdre el somriure. Hi ha diferents estudis que mostren els beneficis de riure i, fins i tot, d'uns anys ençà existeix una nova teràpia anomenada risoteràpia, que, com indica el seu nom, treballa amb el riure com a eix central.

Doncs en el dinar del 6 de gener, a casa, sol haver-hi sessió gratuïta de risoteràpia. És un bell i vell costum, vigent quan encara els avis paterns eren vius, de fer un dinar familiar el dia de reis amb els parents d'Hostalric. Ara és rotatiu i un any ho fem a peu del Montseny (Hostalric) i el següent a peu de les Gavarres (Quart).

Si ho treiem de context evidentment no fà riure, però al voltant de conceptes com codony de ta mare, "que se ha matao Paco" o "hola Edu, soy Navidad" som capaços de construir una història que fagi treballar com mai el diafragma, que no parem de riure vaja.

Això evidentment es crea per la complicitat entre en Josep i el meu pare, la meva mare i la Carme, en Pau, en Marc, la meva germana Anna i en Ricky, la Montserrat (que ahir de tornada a casa em va confessar que el dinar se li havia posat una mica malament de tant riure) i com a estrella convidada la meva iaia Teresa.

És obvi que les coses no sempre s'han d'agafar amb frivolitat i que a vegades cal una dosi de seriositat en el dia a dia o quan les circumstàncies personals així ho obliguen però, de veritat, trobeu moments per riure, i si pot ser en companyia millor (més que res per què si us enganxen rient sols pel carrer potser aixecareu sospites d'alienació mental, que la societat d'avui en dia no està preparada per veure gent rient sola pel carrer).

I amb un somriure i un bon got de llet calenta amb cereals EKO (mira que feia anys que no ho tastava això) un servidor ja està preparat per encarar el dia post-reis amb optimisme. Fins demà!!

aquesta nit han entrat tres paios a casa...

... bé, com a casa de tothom (o així hauria de ser). És be curiós com quan som infants ens empassem coses com aquestes; com pot ser que tres persones vinguin de tan lluny i en una nit ens omplin el menjador de joguines? Per molts patges i ajudants que tinguin.... Però el cert és que ens ho empassem.

De petit el meu pare col·laborava amb la cavalcada de reis, de fet, va fer de rei negre i quan jo tenia pocs anyets em va agafar a coll...us voleu creure que no el vaig reconèixer? ans al contrari, al vespre a casa només feia que dir-li a la mare que el rei Baltasar m'havia agafat a coll.

Recordo com el dia de reis despertàvem els pares. Ells, fins a les 9h feien el ronso (sobretot el meu pare) i ja em veus a mi (i posteriorment ma germana) fent temps per poder aixecar-nos i obrir els regals. Recordo estan al llit i jugant mentalment a comptar 60 segons i veure quant m'havia acostat a la durada real del minut (evidentment sempre comptava els segons massa ràpid).

Quan vaig descobrir la "crua" realitat, me'n recordo que no vaig dir-ho a casa, no fos cas que em quedés sense regals en aquells reis.

I ja de més grandet vaig començar a col·laborar amb la cavalcada de Quart. M'agradava. Malgrat cada any passéssim fred i sapiguéssim que mai seríem reis ni patges reials (perquè anaven a cavall i clar, eren els amos dels cavalls que es disfressaven de personatges principals). Després de la cavalcada l'Ajuntament ens pagava un sopar i així anava a dormir tard i a l'endemà seguien passant els reis a casa; amb els pares i la meva germana no ho hem deixat de fer mai. Fem cartes als reis i els "reis" duen algunes coses de les que hem demanat i algunes altres sorpreses...

Ara a la familia ja hi han uns patufets que agafen el relleu de la il·lusió per aquest dia, sobretot l'Oleguer que ja és conscient que aquesta nit algú ha entrat a casa sense el permís de ningú (tampoc feia falta si el que fan és deixar regals)...i és que hi ha algú que no li agradi rebre regals?

de la gana en fem el que volem

Amb una mica de retard arriba el post d'avui, molt breu perquè ja sabeu que és dia 5 i m'haig de preparar per anar a esperar els reisssss. Us volia comentar una coseta que em va passar ahir i avui, tot i que en menor mesura.

Per qüestions de feina ahir vaig haver de fer mil coses en poc temps, anar a Mataró a buscar un aparell que necessitava, programar-lo en arribar a la feina i engegar un projecte que tenia que començar-se ahir, si o si, i a més anar a fer les meves primeres (si si) primeres compres de reis...

En resum, que eren les 7 de la tarda i encara no havia dinat; de fet, no havia ingerit res sòlid des de les 9:30h del matí. Evidentment, pels que em coneixeu, el meu cos té prou reserves grasses (tot i que cada cop menys eh?) per aguantar això i molt més, però no deixa de ser curiós com, normalment, quan passa mitja hora o tres quarts de l'hora habitual de dinar tenim molta gana però, un cop superat aquest moment crític, la sensació de buidor a l'estòmac desapareix...com a mínim a mi.

Res doncs, perdoneu, però algú ho havia de dir....sigueu bons i no oblideu de deixar alguna cosa de menjar als Reis, que ells encara han de fer més feina en més poc temps.

donde dije digo digo diego

Avui faig servir una frase feta en castellà (ja m'ho permeteu oi?) perquè crec que il·lustra molt bé el que vaig pensar ahir en sentir les declaracions del flamant nou conseller d'Interior, Felip Puig.

Dic flamant perquè fa poc que ho és, ben just una setmana; no pas perquè cregui que sigui un polític que brilli amb llum pròpia com a mínim, dins els cànons que, per mi, han de tenir els qui es dediquen a la política. Perdoneu-me els convergents però en Felip Puig és com l'Álvarez Cascos de quan el PP aznarí estava a l'oposició: una persona que es dedica a torpedinar el punt de flotació del govern quan qui governa són altres sigles polítiques.

Ara, però, a en Puig li toca "ballar amb la més lletja", perquè la conselleria d'Interior és la que més merders acostuma a tenir, ha estat així i crec que serà així sempre.

Ahir vaig sentir a la radio les seves declaracions d'intencions sobre dos aspectes polèmics de la gestió del seu predecessor: les càmeres a les comisaries dels mossos i el límit a 80 km/h en les vies properes a Barcelona. Contradint el que ell mateix (i els seus) havien dit en campanya, les càmeres a les comisaries s'hi quedaran instal·lades i, sobre el límit de velocitat, s'ha d'estudiar fer-lo variable en determinades hores perquè s'ha de constinuar treballant per reduir el nombre d'accidents, de victimes, la contaminació...etc... quan taxatívament s'havia dit en campanya que els 80 km/h de limitació seria el primer que treurien (fer-lo variable ja era una cosa que deien com a mínim 2 dels 3 partits que formaven l'últim govern que farien si els tornava a tocar governar).

Però bé, no és d'estranyar, ara estan al govern. I és curiós la metamorfosi que pateixen els polítics quan assoleixen el poder: quan abans, estant a l'oposició, havien d'opinar TOT el que feia el govern estava malament i ara que hi són TOT es MATITZA...en fi, com diuen a l'APM..."que no nos engañen, que nos digan la verdáaa"

tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via

Avui aprofito una gran frase que crec que apareixia en una cançó dels admirats (cada cop més amb la perspectiva que et dóna el pas del temps) Sopa de Cabra, per reflexar una mica les sensacions que vaig tenir ahir diumenge.

Des dels mitjans de comunicació ens han advertit, informat, sobre la pujada de preus en tots els serveis (bé, excepte en telefonia perquè potser no es pot pujar més, clar); així doncs, la palma se l'endú la llum que puja quasi un 10% però el gas, peatges, transports públics (AVE inclòs)... i d'altres pugen entre un 2 i un 4%. No diré que fins aquí bé perquè no ho trobo gens bé, i més quan moltes d'aquestes empreses mostren uns beneficis en acabar l'any que, personalment, crec que se'ls hauria de caure la cara de vergonya per pujar uns impostos que afecten el ciutadà que prou malament s'ho està passant. I tal com va dir el ministre, potser si que equival a un cafè la pujada en si, però estem parlant de imatge...i potser en aquests temps d'estrènyer el cinturó no caldria que Endesa i d'altres s'engreixessin a costa nostre.

I més quan després le ciutadà no veu que els impostos serveixen per millorar el país. Ja sé que potser barrejo peres amb pomes, però ahir, un cop més, la sanitat pública d'aquest país em va decebre. Ho faré curt i ras perquè l'afectada era la meva dona i se li ha de respectar una mica (una mica eh?) la privacitat.

Ahir a la 1 del migdia decidim anar a urgències a Figueres perquè té un dolor molt fort a les dues cames i com que sospita que és per una baixada de ferro (ella sempre n'ha estat delicada) i necessitem una més que probable analítica hem d'anar a la capital empordanesa perquè a Roses, en diumenge, no fan analítiques. Hora i vint minuts esperant a una sala d'urgències amb potser, una dotzena de pacients més; un rètol abans d'entrar a la sala on diu clarament que els pacients s'atendran per ordre de gravetat i no per ordre d'arribada.

Fins aquí OK. El criteri és seu, però clar, per exemple van entrar abans uns nens que estaven fent el tonto (i, perquè no dir-ho) molestant en certa manera la gent que estava a la sala esperant (per tant, molt malament no devien estar) que no pas la meva dona, que amb prou feines podia resistir el dolor. Però com que això és el seu criteri no m'hi posaré.

Ara bé, el paper del metge si que és criticable, un noi jovenet (de la meva edat vaja...o sigui jovenet jeje), sudamericà amb nom de telenovel·la....i una poca empatia que indignava. Entenc que estiguin cansats, putejats per treballar en diumenge, potser malpagats...poseu-hi les raons que vulgueu...però aquest metge caldria que no oblidés que els pacients no estan allà per gust i després de gairebé una hora i mitja d'espera la pacient es mereix una mica d'empatia (ja no dic simpatia per no demanar massa). I bé, ni analítica ni res per l'estil, barreja d'analgèsics i si en tres dies no ha passat ves al metge...collons, això si que és un diagnòstic i lo demés són tonteries...

Bé, paro perquè he dit que volia ser curt i ras i ja m'estic embalant...menys mal que tenim també mutua privada, una manera ben aprofitable d'invertir els diners, perquè amb la salut no s'hi juga.

una prohibició = un alliberament

Avui 2 de gener ha entrat en vigor la prohibició de fumar en qualsevol espai públic tancat, dit en paraules planeres, que als bars, restaurants i discoteques, entre altres, no es podrà fumar.

I no us amagaré que m'encanta aquesta notícia, em sap greu pels amics i amigues fumadors que tinc, però com a mínim hi ha una llei que vetlla una mica pel respecte entre tothom. Aquest és un debat que aixeca passions, tant a favor com en contra; intentaré ser el més racional possible i entrar a donar la meva opinió.

Per què ho considero una bona notícia? Des d'un punt de vista egoista, ara quan vagi a fer la meva sessió de cafè de bar no tornaré a casa com si hagués estat al costat d'una màquina de fum; a més, amb la dona i els nens podrem anar tranquilament a prendre un refresc sense que ells ensumin fum tota l'estona.

Sé que els fumadors diran que se'ls coarta la seva llibertat, però, segons la meva opinió, la llibertat d'un s'acaba quan molesta al del seu voltant; ahir sentia un dels molts ciutadans anònims entrevistats en reportatges dels telenotícies que deia que estava d'acord en que els fumadors, atenent al seu respecte vers els altres, no fumessin davant no fumadors, però que estava en contra que es regulés per llei...i la meva pregunta és: i si el fumador no té aquest respecte, que ha de fer el no-fumador, fotre's no?

És veritat que moltes vegades el fumador pregunta si no molesta que fumi, però, no ens enganyem, normalment ho diu quan ja esta encenent la cigarreta com donant per suposat que els no-fumadors assentiran...i si un d'aquests diu molt amablement que si que li molesta la cara del fumador és un poema, com si el no-fumador fos un quisquillós.

Estem parlant de salut (això és obvi) però també de convivència...no vull donar consells a ningú però, fumadors, us canvio una cigarreta vostra per 5 minuts de fer esport...veureu com amb els temps això us enganxarà més, i aquesta si és una bona droga que no mata, ans al contrari, dona vida.

un dels dies més inútils de l'any

Avui és ú de gener, per tant, vagi per endavant una felicitació i els millors desitjos per aquest any que avui comença, però això no treu que avui sigui un dels dies més inútils de l'any.

Pels que heu sortit avui: us llevareu tard, segurament amb efectes devastadors de l'alcohol ingerit ahir, tindreu el que en castellà es diu "mal-cuerpo", possiblement ni dineu a gust i segurament la tarda serà de sofà amb aquella caparrassa que no us treu ni una dosi extra d'ibuprofé. Si, ja sé que em direu que l'1 de gener va començar a les 00:00h i que ja vàreu viure intensament unes hores del dia, però no ens enganyem, a efectes pràctics el dia comença quan ens aixequem.
Pels que ens vam quedar a casa i ens hem aixecat a una hora normal (perquè vam anar a dormir a una hora igual de normal) el dia també es estrany de pebrots: no hi ha diaris, el que m'agrada fer el cap de setmana d'esmorzar al bar tot llegint la premsa del dia tampoc podrà ser (no hi ha diaris, però és que tampoc els bars obren, o com a minim pel matí)...esmorzaré a casa i faré el cafè de la Nespresso, que tampoc està malament, tot i que clar, un ha d'estar pendent de que els nens no s'esbatussin ni s'avorreixin, que per ells avui és un dissabte com un altre.

A més, el que em fot com a 1 de gener típic que esperava que fos, és que no fassin els salts d'esquí de l'estació Garmisch-Partenkirchen per la tele, o almenys a la programació no ho posava...faré zapping a veure si ho enganxo.

Ben mirat, però, si treiéssim l'1 de gener tampoc seria la solució perquè traspassaríem el problema al dia 2...per tant, deixem-ho com està, que tampoc és tan greu passar un dia fent el "gos" al sofà o esmorzant a cas...i si voleu anar de botigues aneu als "xinos" que aquests no tanquen ni que caigui el món.

Ahhh, i el que vaig prometre ahir aquí està: 5400 metres de la Sant Silvestre de Girona a 5'07'' el km...vaig quedar 649 de 1200...no està malament, però l'any vinent serà millor.