no juguem amb l'atur

Vagi per endavant un profund i sentit missatge d'ànims per tota la gent que està en situació d'atur; que, per desgràcia, estadísticament són molts. Ja ho he deixat anar vàries vegades en diversos posts però, tal com està el panorama a dia d'avui, ens hem de sentir molt afortunats els que quan ens aixequem cada matí anem a un lloc a treballar, i no a buscar feina o a la cua de l'atur.

Tots, segurament, coneixerem casos molt propers d'autèntics drames, de famílies amb nens amb cap dels dos adults treballant, gent amb 40-50 anys que perden la feina i saben positivament que no podran entrar al mercat laboral fàcilment, joves que viatgen de contracte temporal a contracte temporal, etc.

Dit això, crec que tots coincidirem en que és un tema més que seriós, i més quan no sembla que en un futur molt proper la cosa vagi a millor. Per això, perquè és molt seriós, m'entristeix un cop més el paper dels polítics ahir. Així de clar ho dic, m'entristeix, no m'emprenya (perquè ja sé que per molt que m'emprenyi ells seguiran igual) i si, m'entristeix perquè vol dir que no s'assabenten de res.

Un cop més la classe política està d'esquenes a la gent del carrer. Realment segons després de comunicar les dades d'atur en aquest més de setembre acabat de finalitzar cal ja buscar culpables? I bé, podria ser que es busquessin culpables però això es fa, primer de tot, fent autocrítica. I no, l'autocrítica és un concepte que els polítics no tenen en el seu diccionari propi.

El secretari d'estat d'ocupació ha decidit fer recaure les culpes sobre les comunitats autònomes. Curiosament, fa pràcticament referència en exclusiva a Catalunya, clar, ja que és per ara l'única comunitat autònoma (segons ells, país segons un servidor) que han començat a fer retallades dràstiques. Per altra banda, des de vicepresidència econòmica ens foten pals perquè diuen que a Catalunya no estem fent prou per reduir el dèficit... en fi, qui els entengui que els compri.

El més trist d'això no és qui té raó o no, si no que els números que han explicat avui, cada un d'ells, correspon a una persona, a un drama personal, a un cas particular. Caldria una mica més de respecte quan es parli d'ells des d'una tribuna amb un sou prou arreglat que paguem entre tots, fins i tot aquests "numeros"

per fi s'ha acabat

Les curses de braus, les "corridas", han arribat a la seva fi, com a mínim aquí, a Catalunya. Un dels clàssics debats, enquistats com poc, han atiat últimament amb la decisió del Parlament de Catalunya de prohibir les curses de braus a tot el territori català. Voldria fer unes quantes consideracions al respecte, sobretot dirigides a aquella gent, poca (i segurament no lectora del meu bloc) que entenen que el que ha passat és una injustícia flagrant.

Recordem que la prohibició de les curses de braus va arribar al Parlament gràcies a una ILP (Iniciativa Legislativa Popular), és a dir, que la gent del carrer, a partir de recollir i acumular signatures, van "obligar" els polítics a discutir i decidir sobre tal aspecte. I això, que hagi sorgit del carrer, ja li confereix una pàtina especial.

Pot haver semblat un debat identitari i aquí hem d'entonar el "mea culpa", bé, l'han d'entonar els polítics d'aquí. Perquè es prohibeixen les curses de braus i no els correbous? Doncs no ho sé, ja vaig deixar palès en un post de fa uns mesos que, si fos per mi, també s'haguessin prohibit perquè per a mi, no es prohibeixen les curses de braus per ser "espanyoles" sinó perquè fan del patiment d'un animal un espectacle. I els correbous són això també. Que no acaben amb la mort de l'animal? d'acord, però ningú no em pot negar que els animals pateixen.

Si que hi ha catalans aficionats als toros, no ho nego, però d'aquí a dir que Catalunya és taurina com resava moltes de les pancartes esgrimides pels pro-taurins n'hi ha un bon tros. Catalunya no és taurina, es demostra pel fet que en qualsevol enquesta que s'ha fet el percentatge favorable a l'abolició de les curses ha estat espectacular.

Tampoc em val l'argument de que els espectacles taurins ja s'anaven extingint, que no calia prohibir-los; i no em val perquè si que és veritat que les "corrides" haurien desaparegut, però de ja fa temps, si no rebessin les grans quantitats en forma de subvencions...per tant, a qui és que li interessa mantenir aquesta "fiesta nacional", qui és que en fa dels toros una qüestió identitària?

En fi, que Catalunya és anti-taurina i això, què voleu que us digui, m'encanta!!

els culpables a judici

No sé si serà pel context de crisi econòmica, o potser perquè ara ens n'assabentem més de les coses, o serà per l'alineació dels planetes...no sé, sigui pel que sigui ens toca viure una època potser un pèl massa convulsa. I els darrers dies ha estat una mostra de tot plegat.

Si parlem dels alderulls a l'exterior del Parlament, d'acord, els culpables a judici, no seré jo qui doni cobertura als violents; no entenc la violència com a camí per aconseguir res, si la resistència pacífica i el diàleg. Compte, però, amb les reaccions polítiques un cop ha passat tot. Ahir el conseller Puig feia referència a que els violents havien tingut simpatia i cobertura mediàtica; bé, per variar, gens d'acord. Qui ha gaudit d'aquesta simpatia i de la cobertura mediàtica (lògica, per altra part) ha estat el moviment del 15-M, els indignats, vaja. O sigui que ahir de nou en Puig voreja continuament la relliscada d'associar violents amb indignats. I sigui dit de pas, la simpatia i cobertura mediàtica del moviment de protesta, en un principi, va ser també per part dels partits polítics, ja que com que quedava poc per les eleccions ningú d'ella s'atrevia a dur la contrària a un moviment tan novedós com aquest. Ara, un cop al govern...ja molesten no?

Aishhhh, que em desvio del tema, doncs això, els violents em sembla bé que els jutgin, per què no? Si ara em lio a hòsties amb el veí del davant segurament em passarà el mateix no?

I també em sembla bé que, canviant radicament de lloc i de causa inculpatòria, es jutgi el president de Islàndia per haver portat el país al desastre econòmic. Us imagineu d'una vegada que fòssim capaços de dur polítics a judici quan realment s'ho mereixin? I el mateix hauria de passar amb els banquers no? Ara sembla que el superpoderós Emilio Botín (Banco Santander Central Hispano) i la seva família estan sota investigació per l'Audència Nacional per un possible delicte econòmic. Ja era hora.

L'altre dia un catedràtic d'economia deia a la radio que en el darrer any i mig els bancs havien rebut, en ajudes, l'equivalent a 54 vegades el que està calculat que costaria acabar amb la fam mundial. No és això per indignar-se de veritat? Al final de cada any els banquers es reparteixen els beneficis, i si ha pèrdues els governs injecten diners...quina perversió de sistema!!!

Ah i per acabar, fixeu-vos l'error que he comès en titular el post: "els culpables a judici"; no hauria de ser en un judici on s'hagués de determinar la culpabilitat? On està la pressumpció d'innocència? Si, d'acord, he pecat d'injust potser...però algú dubta de que els violents, el president d'Islàndia i en Botín no són culpables, en certa manera, del que se'ls acusa?

així no

"Així no"...aquesta va ser una de les locucions més escoltades en el dia d'avui, tan per la gent "del poble", com pels opinadors, com pels periodistes, com pels polítics i fins i tot per la majoria dels "indignats", si si, la majoria.

Ahir va ser un dia trist, molt trist. Un dia trist per la democràcia i un dia trist pels que creiem que és lícit la protesta, la desavinença, però que no ens agrada la violència. No saben (o no volen saber) els que ahir insultaven, llançaven objectes, escopinades, etc...contra els parlamentaris que no fa pas massa anys, aquí no hi havia la possibilitat d'escollir democràticament uns representants del poble? Els nostres pares van haver de viure molt temps sota el règim dictatorial, i no en parlem ja dels nostres avis. Quanta gent ha lluitat, ha estat a la presó, fins i tot, quanta gent ha mort per a què nosaltres ara podem gaudir d'uns drets que 40 anys abans era pura utopia?

Veure ahir les imatges de la Tura amb la gabardina pintada amb spray, d'en Boada amb la calva pintada, del diputat convergent invident (crec que es diu Font) explicant que l'havien volgut separar del gos pigall...eren realment colpidores. I també ho era el fet de veure les dues autoritats del país, el president de la Generalitat i la presidenta del Parlament, arribant al Parlament en helicòpter. Si, sé que molts pensareu que quina despesa això de fletar helicòpters per moure els parlamentaris, que això és una cosa que paguem entre tots, etc..., però no entraré en aquest joc, avui no, avui (i em sap greu dir-ho) em sento proper als que no han pogut anar a la seu del govern del meu país a exercir les seves obligacions amb normalitat.

Dit això, avui em sento més "indignat" que mai. Perquè ara ja sabem el que passarà. Des de diferents fonts d'opinió es generalitzarà el que va passar ahir, el que van fer aquesta colla d'imbècils, amb tot el que és el moviment dels "indignats"...i això no és gens just. Així com quan es celebren les victòries del Barça a Canaletes i es rebenten aparadors i es cremen contenidors sempre ens afanyem a dir que són una colla de brètols i d'idiotes els que ho fan i que òbviament no representen la gran majoria d'aficionats culers, el d'ahir és el mateix. Qui ahir va fer servir la violència per dificultar que els parlamentaris exercissin les seves obligacions per a les que foren escollits no representa en cap cas el moviment dels "indignats" on tenen com a leimotiv bàsic el no utilitzar la violència en la seva resistència.

Curiós doncs, que avui em senti proper als "indignats" (repeteixo, als autèntics indignats, no als brètols) i tingui empatia per aquells que ahir foren en certa manera humiliats, això si, aquesta empatia no durarà sempre perquè cada cop més (i no sóc l'únic) la desafecció envers a la manera de fer d'aquests que ens representen creix exponencialment.

MAT, ja ve ja ve

Ahir la "conna" política i empresarial catalana estava d'enhorabona, a Bescanó s'inaugurava el punt d'interconnexió nodal (o alguna cosa així). Bé nomenclatures a part, la MAT és una realitat i s'acosta innexorablement al sud de França.

Els que tingueu una sensibilitat ambiental més o menys difusa (o fins i tot inexistent) considerareu de ben segur aquesta MAT com a la salvadora pel benestar al que ens hem acostumat. Aires acondicionats, comandaments a distància, milers d'artilugis que cal carregar per lo efímeres que són les seves bateries...aquests i altres engendres depenen de l'energia elèctrica. Si a això li afegim el biaix poblacional, és a dir, que la majoria de la població viu a la costa, i que a més la font principal d'ingressos és el turisme (majoritàriament també de costa) fa que aquesta energia hagi doncs d'arribar allà on és necessària.

Pot això justificar la MAT? Per la majoria seria un si rotund, jo no ho tinc pas tant clar. Digueu-me idealista però voleu dir que en les energies renovables no trobaríem solució, com a mínim en part, a la demanda exagerada d'energia? Clar, per fer això caldria una aposta realment decidida per aumentar l'eficiència d'aquestes energies però mentre el futur (segons la meva modesta opinió) va per aqui, nosaltres ens limitem a anar trinxant més el territori, apa, i a callar.

Segur que tornarà a sortir aquest tema en un futur proper però ara us haig de deixar perquè curiosament necessito carregar la bateria del portàtil...sembla fet expressament no?

a garrotades

De nou un fet ja conegut: manifestació (agrupació de gent), uns mossos per controlar-ho, a algun mosso se li escapa la porra, merder assegurat. Això és el que va passar a la Plaça de Catalunya el divendres i també a Lleida.

En aquell moment jo estava escoltant RAC1 i en tot moment ens estaven informant del que anava passant, sense ser comentaris tendenciosos; ho dic, bàsicament, per les declaracions de Felip Puig a la premsa pel tractament de les informacions. Hem de partir d'un principi bàsic: les imatges no hi serien si els fets no s'haguessin produït, és a dir, no es veurien mossos estomacant amb la porra a manifestants (com a mínim pel que es va veure en les imatges, pacífics) si realment no haguessin fet servir aquesta actitud repressiva.

Es curiós veure com s'actua davant fets similars de diferent manera segons el calendari...electoral. La concentració pacífica dels indignats va començar quasi una setmana abans de les eleccions. Duran aquella setmana els indignats no devien embrotir (dic això perquè va ser la raó principal que esgrimien les autoritats per fer servir la força el divendres passat), o potser la raó principal és que cap partit polític s'oposava frontalment a aquest moviment no fos cas que una actitud bel·ligerant en front d'ell els pogués fer perdre rèdit electoral? Obvi, la raó era aquesta, no em queda cap dubte.

Felip Puig va actuar defensant l'actuació dels mossos en la represàlia contra els estudiants pel pla Bologna fa un parell d'anys? O només pel canvi en el cap de la conselleria els mossos s'han tornat de "dolents" a "bons"? Compte, no estic dient jo que siguin bons o dolents, de fet, hi haurà de tot com a per tot (tinc bons amics mossos); estic criticant si de cas la falta de rigor i criteri dels polítics.

També s'ha d'anar en compte amb les imatges que surten per internet no fos cas que estiguessin manipulades. I tant de bo sigui així, que estiguin manipulades, perquè he vist una captura de pantalla d'una suposada conversa via facebook amb un dels mossos que estava allà que faria frapar a qualsevol defensor d'un estat de dret; i no menys forta és la imatge de 4 mossos estomacant un indigent que estava prop de la zona de manifestació...repeteixo tant de bo siguin producte d'un crack del Photoshop.

Sigui com sigui, que es depurin responsabilitats. No m'agrada que la meva policia faci servir la violència contra concentracions pacífiques, això fa que aumentin les simpaties pels indignats, això i que el govern decideixi apujar el sou a càrrecs de directors generals...just quan tanquen sales d'operacions...incoherència? vergonya? morro?...indigneu-vos.

indignats

Ja tardava en fer un post sobre aquest corrent iniciat el 15 de maig amb una manifestació en contra de les mesures econòmiques (diguem-li retallades). En certa manera, l'ideologia d'aquesta "revolució pacífica", la inspiració de qui la va començar, o simplement una feliç casualitat, ha estat el llibre de Stéphane Hessel "Indigneu-vos".

Aquest autor francès, als 93 anys, ha publicat un breu escrit que, tal com resa el subtítol del llibre, és "un al·legat contra la indeiferència i a favor de la insurrecció pacífica". No he tingut l'oportunitat encara de llegir-lo, però està en llista d'espera.

El que estem vivint a la Puerta del Sol a Madrid, a la Plaça Catalunya de Barcelona...i en tantes i tantes altres ciutats, no és més que l'embrió d'una insurrecció pacífica, i cal recalcar les dues paraules: INSURRECCIÓ perquè la gent ha dit que prou, que ja està farta de pagar la incompetència de qui ha de prendre les decissions, d'afavorir sempre els mateixos, de que als ciutadans de peu només se'ns faci cas en campanya política anant els candidats a pidolar fins l'últim vot on faci falta.La gent està farta de patir per arribar a finals de mes i que les grans empreses tinguin cada cop més beneficis. La gent, com la gallineta d'en Llach, ha dit que prou. I PACÍFICA, perquè la gent vol aconseguir els canvis sense fer servir la violència, perque la gent sap que la violència només genera el violència i mai és el camí per assolir cap objectiu legítim.

La gent que hi ha a les places és majoritàriament jove, segurament, de mitjana d'edat més baixa del que escriu aquestes línies, clar, segurament resisteixen millor les condicions de pernoctar a l'aire lliure que no pas una persona de 50-60 anys... Però lluny de paternalismes, el jovent aquell ens representa a tots, són uns pocs milers els que acampem, però molts més som els que els donem suport i els que els animem, des d'aquí, a seguir endavant. I el fet que sigui jovent encara li dóna un valor afegit a la propesta. Sovint, als joves se'ls ha atacat dient que no tenien valors, que no lluitaven per cap ideal, que eren uns acomodats...doncs no, hi ha molt jovent que no vol estar entre el 41% d'atur juvenil, que no vol combregar amb les rodes de molí que ens donen els polítics, en definitiva, que volen començar a canviar el món i fer-ho pacíficament i amb ideals. Perfecte!!! Fins i tot amb un punt de insubmissió en no voler fer cas a les decissions de la Junta Electoral que, amb la seva decisió de prohibir la manifestació/acampada només fa que posar-se de costat d'aquells que acusen les subvercions d'estar polititzades; res més lluny de la realitat.

A tot aquest rebombori hi ha ajudat, com no, les xarxes socials, el twitter i el facebook en van pels de informació, convocatòries, etc... per participar en aquesta revolució pacífica. I ahir precisament rebia un twit que em va encantar, i és molt escaient pel dia d'avui, deixa així: "les jornades de reflexió solen ser pels ciutadans, enguany és per als polítics". Totalment d'acord.

 

por a que decidim

Després d'una mica més d'un any i mig de que s'iniciés aquest procés (Arenys, setembre de 2010), aquest diumenge a Barcelona i a alguna altra ciutat, es va posar punt i final a tot el reguitzell de consultes populars que s'han fet arreu del país pel dret a decidir.

Les xifres són les xifres i, potser, per la majoria d'analistes, el fet que només un 20% de la població sensada major de 16 anys hagi exercit el seu dret d'expressar-se en una consulta com aquesta implica que aquesta consulta hagi estat un fracàs. Per mi, res més lluny de la realitat. Que millor que haguessin estat més? obvi. Però són tantes les variaables que cal tenir present a l'hora de fer-ne una valoració objectiva que se m'escapen; entre elles, el fet que no tenien espais de difusió com si passa per les el·leccions, que el pressupost era limitadíssim, que la gent sabia que les consultes no eren vinculants, etc...

Però la gent ha parlat i és molt perillòs ningunejar a totes les persones que han mostrat la seva voluntat de decidir, de no deixar que altres decideixin què fer amb els nostres diners i amb les nostres il·lusions. Com vaig sentir ahir, com a mínim aquestes consultes ha fet que la gent, a casa seva, amb els seus, hagin parlat d'independència. Cada cop la gent li té menys por a aquesta paraula, a aquest concepte, potser perquè cada cop a més gent se li està caient la bena dels ulls.

És el segon cop que els polítics tenen, davant seu, una resposta clara de la gent. La primera va ser el 10 de juliol de l'any passat, amb la megamanifestació per la retallada de l'Estatut, un clam popular que, com era d'esperar, no va sacsejar massa res en l'interior d'aquells que tenen la potestat per fer alguna cosa més. Ara fareu el mateix? Sumant totes les paperetes que deien "SI al dret a decidir" són més de 800.000 catalans que han votat per aquesta opció; a partir de 500.000, em sembla, ja es pot entrar via parlament com a iniciativa popular no? Molt em temo que dijous el post tornarà a parlar més o menys del mateix, perquè dimecres han de votar una llei al Parlament que gira al voltant de la independència...i a més d'un se li veurà el llautó.

I res, només agrair l'esforç de tanta gent en fer d'aquestes consultes una autèntica iniciativa del poble, exemple d'organització i exemple d'un sacrifici pel país que aquest ens demana però que molt poca gent escolta (tot i que cada cop més).

criteris de mesura

Entenc que, en una societat, per mantenir un equilibri i un ordre s'han de seguir una sèries d'ordres i regles. Quan aquestes ordres estan clares, tothom pot ser-ne conscient de si pertany a aquesta societat o se'n desmarca voluntàriament.

En determinades coses, però, aquestes ordres no les veig clares i això fa que, com a minim jo, vagi confòs i no acabi de creure en les normes que regeixen aquesta societat.

Vaig a explicar-ho el millor possible. Fa unes setmanes ja vaig fer un post dedicat a Sortu, el nou partit abertzale que havia aparegut al País Basc. En aquell post mostrava jo un cert optimisme sobre si això ja podia ser un primer pas definitiu cap a la pau, i és que per primer cop un partit abertzale es desmarcava de ETA i de la violència. Es veu, però, que malgrat seguir els preceptes que marcaven des de Madrid amb la llei de partits (el principal del qual era precisament el rebuig explícit a ETA) no n'hi va haver prou i al cap de poques setmanes es prohibia a Sortu legalitzar-se com a partit i, per tant, presentar-se a les properes eleccions del 22M.

Ara sembla que podia haver-hi una altra via de solució: Bildu; podria ser la nova marca de l'esquerra abertzale. A veure quines excuses posen ara des de l'estat per tornar a deixar a milers de votants del País Basc sense poder exercir el seu dret i deure democràtic. Les prèvies no són massa bones, des del Govern ja s'ha dit que es mirarà amb lupa cada nom que surti a les llistes de Bildu.

Curiosament crec que no hi posen el mateix èmfasi a per tot arreu (per això el títol de post). Ahir me n'assabento que més de 100 imputats per delictes de prevaricació, estafa amb diners públics, tràfic de influències, etc... es presentaran a les llistes per les municipals i autonòmiques del pròxim maig. O sigui, gent que està gairebé provat (falta la celebració del judici que, ves a saber quan serà) que ha utilitzat la política per enriquir-se i treure'n benefici propi li tornem a donar el premi de que ho segueixi fent. Quin gran criteri!!! Després veniu-nos a vendre que esteu treballant pel ciutadà i que us preocupa la desafecció cap a la classe política...pffffffffffffff

el misteri Berlusconi

Aquest és un post que podria escriure's gairebé cada dia; quasi sempre que Itàlia és notícia al nostre país ho és per una acció del seu màxim dirigent, en Silvio Berlusconi.

Ahir van fer un "30 minuts" força interessant on intentaven donar explicacions al fenomen de Berlusconi en el sentit d'intentar trobar les raons que fa que el seu suport per part del poble sigui tan i tan gran malgrat les excèntriques actuacions del primer ministre italià. El programa fou enregistrat farà aproximadament un any, en el marc de les eleccions crec que regionals del país.

Van haver-hi algunes raons que donaven els partidaris de Berlusconi que, sincerament, com a mínim eren xocants. N'hi ha que deien que recolzaven Berlusconi perquè era ric i poderós i millor ser governat per una persona així que no pas per persones que no tinguessin el seu poder econòmic ja que utilitzarien l'estada al govern per enriquir-se. També parlaven del fet que Berlusconi té carisma, està al costat del poble, entén els problemes del dia a dia. Ho puc compartir. Però ho puc compartir pel fet que es tracta d'un governant populista (a l'estil del veneçolà Chaves paradigme del populisme): us en recordeu, per exemple, com davant les càmeres de la tele va prometre a aquella anciana supervivent del terratrèmol a L'Aquila, el 2009, que li pagaria una nova dentadura postissa? (resulta que la iaia havia perdut la dentadura sota les runes però...era realment una emergència? per la iaia potser si però a 200 metres d'on eren les excavadores encara intentaven rescatar supervivents...)

Jo crec que la veritable raó de l'èxit de Berlusconi (i no sóc, ni molt menys, ni un entès en la matèria ni un bon analista, que consti) és que a l'oposició no hi ha massa res de profit que crei confiança. Pel que es veu l'oposició dedica massa esforços a criticar la vida personal del primer ministre i, malgrat aquesta sigui més desordenada que la taula del meu despatx, per la gent del poble ha provocat l'efecte contrari: un governant "imperfecte" és més semblant a un italià del poble, més proper vaja. Clar, una altra cosa és quan aquest desordre es converteix en delicte...com anar amb una menor i això és el que es començarà a jutjar a partir d'aquest dijous.

I aquí trobo un cert paral·lelisme amb Espanya, tot i que a l'inversa: aquí governa l'esquerra i la dreta, a l'oposició, només es dedica a criticar qui està al capdavant del govern (aqui no s'entra, per sort, a la vida personal dels polítics). El discurs, però, ha estat constantment la crítica, sense parlar de programes, de solucions, de idees...el que passa és que aquí la gent es creu la crítica com a vehicle per assolir el canvi de govern...potser aquí qui és veritablement populista és el propi poble.

la incomoditat de les mesures ecològiques

Fa escassament un parell de dies el govern espanyol va aprobar un paquet de mesures destinades a reduir una mica la despesa que tenim del petroli, ara que hi ha tot el merder de Líbia. Com a mínim sembla que la desgràcia aliena en treurem un benefici global. Valgui per endavant que, els que m'heu seguit en el bloc, sabreu que no sóc sospitós de ser defensor a ultrança d'aquest govern, crec que l'ha espifiada en molts moments i que segurament ho tornarà a fer.

Però d'igual manera em rebenta que pel sol fet de proposar mesures ja per norma s'hi hagi d'anar en contra de les mesures i de qui les proposa. Per una vegada els que creiem que cal adaptar el nostre ritme (i nivell) de vida a l'entorn, i no al revés, ens sentim reforçats per mesures polítiques.

Evidentment podríem entrar mesura a mesura i criticar-la, i de fet, algunes d'aquestes crítiques serien justes (ja vaig avançar fa un parell de dies que anar a 100 km/h autopista em pot semblar bé...si no fan pagar peatges o bé els redueixen molt), però cal valorar el paquet en conjunt i crec que és una decisió valenta del govern. Ja ens podem imaginar com estan les arques del govern perquè hagin, per un cop, prioritzat criteris ambientals per millorar l'economia.

Aquesta última frase és bona eh? Prioritzar criteris ambientals per millorar l'economia...però, és real la frase? Mireu, una prova: sabeu que vaig cada dia de Roses a Girona i de Girona a Roses, en total uns 130 km. Des de dimecres he fet la prova de tenir una conducció més "sostenible". Malgrat passi per NII, en una conducció normal meva els canvis de velocitat eren grans (per aprofitar els escassos trams de doble carril per avançar), ara m'he concienciat a tenir una velocitat que, ni en aquells trams, superi els 100-110km/h i anar amb marxes llargues i no fer frenades/accelerades brusques. El meu cotxe portava mesos marcant-me un consum de 7.1 l/100 km, i ara amb 3 dies ja he baixat la mitjana a 7.0; això vol dir que, per baixar una dècima un consum que portava mesos estancats fàcilment he hagut de gastar molt menys de 7 litres, posem-hi 6.5 l (tot i que crec que seria menys).

Una diferència de 0.6 litres de consum cada 100km significa uns 0.8 litres menys de consum en una jornada normal meva; si un litre de gas-oil està ara a 1.3 euros vol dir que estalvio aprox. 1 euro per dia...multipliqueu-ho per 7 dies...per 365 dies....és fàcil l'operació no?. I que consti que a nivell de temps no he constatat cap pèrdua significativa, potser tardo 2 minuts o 3 més....en un tram de 130 km és significatiu?

I perquè la gent, el govern català, etc... es queixa tant? Doncs perquè les mesures correctores ambientals implica, per fer-ho bé, un canvi d'hàbits...i això és el que veritablement costa....Això, i que el govern català, pel qual la qüestió ambiental està al tram final de les seves preocupacions i ocupacions, no creu realment en això...per ells les mesures ambientals serà construir el transvàs del Roine...i si no temps al temps.

crisi del petroli? canvi d'hàbits

És ben sabut que una cosa que ens costa força als humans és canviar d'hàbits; quan estem acostumats a fer les coses quasi per inèrcia és molt difícil modificar-ho.

Ara estem davant dels que molts han anomenat una nova crisi del petroli, i no tant pel fet que sigui una font d'energia finita i que un moment o altre se'ns pugui acabar (com sempre ens han dit) si no perquè ara, amb la situació convulsa en un dels principals països exportadors, Líbia, l'aixeta es pot anar tancant.

Ahir ens despertàvem amb dues notícies, relacionades entre elles; les noves propostes del govern espanyol per mirar de reduir el consum energètic en un cas i millorar-ne l'eficiència en un altre: limitar la velocitat per l'autopista a 110 km/h i reduir la il·luminació als tunels. Evidentment les respostes no es van fer esperar, algunes més qualificades que altres.

Un dels primers que va saltar va ser el conseller d'Interior, en Felip Puig, que amb el seu habitual posat prepotent i de "sabelotodo" va dir que la mesura de limitar la velocitat no serviria ni per reduir el consum ni per reduir la contaminació; clar, ell estava proposant pujar la limitació a 130 km/h. Des del propi govern, la màxima autoritat (per la desaparació de la conselleria) en Medi Ambient, el Secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat, el Dr. Josep Enric Llebot (fisic reconegut), va en certa manera contradir en Puig dient que obviament una reducció en la velocitat significaria menys consum i menys contaminació. Permeteu-me que cregui més a l'investigador qualificat que al polític oportunista.

El propi dr. Llebot, però, va tirar per terra la norma de Foment en quant a la reducció de la llum en túnels; la idea del govern espanyol era canviar les llums actuals per leds, però el dr. Llebot va afirmar que, segons els que li constava, les llums que hi ha en els tunels, autopistes, etc..., de gas, eren les més eficients tenint en compte quantitat de llum i consum; és a dir, si canviem el tipus de llum hauríem de posar més punts de llum...en fi, una mostra més, em sembla, de precipitació i improvització del govern espanyol.

Tornant a la limitació de velocitat, ahir, en anar i tornar de la feina vaig fer la prova d'autolimitar-me als 110 km/h. No vaig per autopista, per tant, de fet ja vaig a més velocitat de la que toca, però hi ha un parell de punts a la NII que en haver-hi doble carril els conductors acostumem a superar la velocitat màxima. Intentaré a partir d'avui fer una conducció més "ecològica", no tant pensant en Libia, si no més en la meva cartera. La benzina no acaba de pujar i normalment cada 4-5 dies haig de posar 40  € de combustible...un dineral vaja.`

Això si, per acabar, m'agradaria fer una petició al govern espanyol si decideixen baixar a 110 km/h per autopista: ja que no es podrà còrrer i que l'autopista està plena de llocs on fan obres i per tant la velocitat encara es limita més...una rebaixa en els peatges no estaria malament eh? Si, ja sé, és predicar en el desert.

la setmana "marrón" (1)

Estem a dos dies de que els pares que tenim fills en edat escolar "descobrim" les conseqüències d'una de les decisions més polèmiques de l'anterior conseller d'educació (i per extensió del govern) com va ser la "setmana blanca".

La idea no és dolenta (ara sé que molts se'm tiraran a la jugular); el calendari escolar és una de les coses més irracionals i retrògrades que queden en el nostre país (3 mesos de vacances a l'estiu, un període de quasi 20 dies per Nadal i després sovint més de 3 mesos sense cap festa, etc.). No sé, des que sóc petit que sento que diuen que es miraria de canviar el sistema i mai s'havia fet; com a mínim l'Ernest Maragall ho va intentar. Potser no de la millor manera? Potse sense consultar-ho amb els agents implicats? (en aquest punt la meva més sincera crítica als sindicats de mestres, que NO als mestres que consti, pel seu constant posicionament en contra del que ve i venia de la conselleria).

Si en altres països de l'entorn (França sense anar més lluny) funciona, perquè aquí no hauria de reeixir una setmana de desconnexió dels estudiants enmig del període més llarg sense festes? Entenc que pels pares és un problema afegit (d'aquí que al títol del post hagi canviat els color de la setmana) però cal també que la societat s'adapti als canvis, i la cosa és lenta. Per exemple, moltes empreses ara ja no fan vacances tan llargues a l'estiu i permeten fer vacances per Nadal, doncs racionalitzant una mica tot plegat es podria mirar de flexibilitzar que els pares poguessin agafar alguns dies de festa durant la setmana blanca. No sé, cal ser imaginatiu. Ahir sentia que a França van tardar fins a 5 anys a adaptar-se i acceptar naturalment aquesta setmana blanca; aquí ja no hi haurà opció, el nou govern ja ha anunciat que se la carrega de cara al nou curs

En soc conscient que en una època de crisi que ara surtin noves despeses de casals/colònies/activitats extraescolars no ajuda gens a l'economia familiar. Hi ha coses curioses com que la gent "paguem" normalment a les escoles durant el mes (inclòs el menjador) i ara, per fer activitats a la pròpia escola hagis de tornar a pagar. Això ja serien altres discussions. Sap greu veure com des del govern no es subvencionen les activitats d'aquesta setmana per la gent que no pugui demanar vacances de la feina; sentia ahir que la mitjana d'ajuda per cada nen és de 4 irrisoris euros, millor no mireu l'ajuda que va fer el govern a Spanair perquè això si que us deixaria blancs. Demagogia? No, racionalitat.

carroussel de ximpleries

Us confesso que sovint, durant el dia, quan veig alguna notícia o bé quan em passa alguna cosa penso: "això és carn de bloc demà", no sempre la inspiració em ve quan sona el despertador, està clar. Però hi ha dies com ahir que un no sabria què escollir, podria ser pragmàtic i pensar a fer un tema cada dia i així tindria els posts dels pròxims dies assegurats, però com que la realitat ens sorprèn cada dia segur que em perderia coses.

Mireu, si no, el carroussel de noticies-ximpleries que tant al nostre país com al del costat van succeïr en un dia com ahir.

Em desperto rebent tweets de gent indignada amb intereconomia...hi entro i en efecte, per indigar-ne: encara cou a les espanyes que una pel·lícula catalana (i en català) hagi estat l'absoluta triomfadora dels Premis Goya. No només sembla, segons l'extremadreta mediàtica, que això hagi estat una concessió més de les que ens fa en Zapatero als catalans (??) sino que a més és una clucada d'ull al "lobby gay", segons paraules exactes extretes de l'article en qüestió. Vaja, que Villaronga guanya el Goya al millor director per ser gay...i a més és català...pecat doble, escomulguem-lo!!!.

El mateix dia que definitivament s'aprova la llei Sinde resulta que apareix una notícia que ha crescut d'una maner exponencialment demencial el número de webs que defensen, promouen, justifiquen els trastorns alimentaris (anorèxia, bulímia, etc...). Curiós, els adolescents del nostre país no es podran descarregar aquella cançó que tant els agrada però en canvi es podran registrar gratuitament en una pàgina on faran un concurs amb altres adolescents a veure qui perd més pes bevent només aigua i fumant. Demencial.

I ja a la tarda rebo nous tweets que em diuen que el conseller d'Interior, Felip Puig, anomena el seu germà nou director del Servei Meteorològic de Catalunya. O sigui, tot el que van criticar els convergents fa un temps quan en Carod-Rovira, en Quim Nadal, en Pascual Maragall.., "van enxufar" els seus germans ara resulta que és el que fan ells a la primera de canvi, escassament un mes i mig després d'arribar al govern. A més, carambola, el posa al capdavant de l'organ que, juntament amb la conselleria d'Interior, han de decidir en cada moment si apliquen o no la limitació dels 80 km/h...molt em temo que cada cop tindrem menys anticiclons a Catalunya...canvi climàtic? no pas..."xanxullos familiars"...? aposteu-hi.

pluja seca

Aquest és el títol del documental que van passar ahir a "Sense Ficció"; sublim, brutal...quin gran documental!!! Us recomano de veritat que si no el vau vèure utilitzeu el servei de TV3 a la Carta, val la pena, de veritat.

Parlaven de la mediació internacional en el conflicte basc, fent però un repàs a les mediacions exitoses en els conflictes de l'Apartheid i en el d'Irlanda. De fet, la pluja seca (i d'aquí el títol del documental) és una mena de pluja típica de Sudàfrica en el qual es van dipositant petites gotes d'aigua sense pràcticament ni adonar-se'n un mateix, no es té la sensació de que plou...però ho fa. Així ha de ser la mediació d'un conflicte, no s'ha de notar que hi és, s'ha d'actuar amb la màxima discreció, però s'ha d'actuar.

Em va agradar veure com gent que havia mediat a l'apartheid ajudava als irlandesos i que tots dos ajudaven als bascos, es creava com una sensació de "ja que a mi m'han ajudat i ha estat útil faré jo el mateix". No vull tampoc fer un resum del documental, m'agradaria que el miréssiu, deixeu-me fer, això si, un parell o tres de comentaris.

Primer, em fa "por" pensar, com es pot intuir en alguns dels fets narrats, que determinada classe política (i serveis secrets espanyols) no els interessi que es pacifiqui el conflicte basc. I comentari a part pel sr. Barrera, del PP basc...va quedar retratat en les declaracions que feia al documental: defensor del ull per ull, de que un estat democràtic no ha de permetre una mediació internacional, etc...L-A-M-E-N-T-A-B-L-E. Tampoc l'actuació del govern i dels terroristes van estar a l'alçada de maduresa que van demostrar els protagonistes dels altres conflictes.

Segon, dues grans frases. Un dels mediadors en el conflicte irlandès va dir que ell no era un "peacemaker" (pacificador) sinó un "teamaker" ja que el que va intentar va ser preparar un tè (com a espai comú) perquè totes les parts en conflicte es poguessin seure al voltant d'una mateixa taula i parlar. Una altra va ser donada per un altre mediador quan la gent li preguntava si era "just" que s'alliberessin presos que havien comès assassinats va respondre: "no parlem de justícia, parlem de crear espais on les parts en conflicte puguin començar de 0 per donar una oportunitat a la pau"...deu n'hi do no?

I tercer...tant de bo l'esquerra abertzale (sota la denominació del nou partit: Sortu) ho aconsegueixin. Sortu significa "nèixer" en basc, tant de bo aquest sigui el neixement d'aquest espai on es pugui començar de 0.

abertzales, ara si

Doncs si, ahir per mi va ser la gran notícia del dia (per sobre, clar està, de la "xapussa" del govern convergent ambs els 80 km/h, i de la reunió-per-no-res de Mas-Zapatero): neix una nova esquerra abertzales al País Basc.

Però clar, la notícia és com neix, oposant-se frontalment a qualsevol tipus de violència en general i a la d'ETA en particular...senyors del PP, ho repeteixo? oposant-se frontalment a qualsevol tipus de violència en general i a la d'ETA en particular. I qui no consideri això una bona notícia potser és que només té una pàtina de demòcrata.

La tant sectària, retrògrada i viciada Llei de Partits, engegada per PSOE i PP, impedia a l'esquerra abertzales per no condemnar explícitament la violència, de presentar-se a qualsevol comptesa electoral; aduïen que no condemnar la violència és com estar-hi d'acord i que, per tant, donaven cobertura a ETA. Mireu, si voleu ser estrictes podem considerar que no condemnar vol dir estar-hi a favor...hem de ser molt estrictes però si voleu ho som: no seré jo qui doni suport a la violència per aconseguir uns objectius, i més una violència descarnada contra l'innocent com és la d'ETA. Tampoc cal posar-se una bena als ulls, entre Batasuna i ETA hi ha hagut circulació de noms, persones i idees...

Però ara qué? Ara ja compleixen amb la màxima de la llei de Partits no? No per esperada em va deixar d'indignar la reacció del PP en boca de la Cospedal, dient que lluitarien fins al final perquè la nova esquerra abertzale no es presentés a les eleccions municipals...teniu por de la democràcia no? No seré tan dur: teniu por que se us acabi el "xollo" al País Basc i que repunti l'independentisme democràtic no?

Tant de bo la justicia no sigui injusta i permeti a la nova esquerra abertzale de presentar-se, serà un triomf de la pau, de la democràcia...i de l'independentisme...i així, en un futur, no haureu de fer com els catalans: anar a Madrid a pidolar que ens donin el que ens deuen de tants anys enrera i al mateix moment demanar permís per endeutar-se...te conya la cosa!!!

alguna cosa està passant

S'ha despertat la bèstia. Alguna cosa està passant. Podia pensar-se que lo de Tuníssia va ser aïllat, però ara tenim Egipte, tenim part d'Algèria i ves a saber qui vindrà després...diuen que Siria?

Sigui com sigui és curiós veure com les revolucions s'estenen com una taca d'oli, i benvingut que així sigui. Si el poble es revolta contra qui l'ha estat oprimint durant anys i anys és per alguna cosa; i no defenso la violència que consti, si de cas defenso que cada poble pugui viure amb uns mínims, i que la tirania d'uns pocs no passi per sobre dels drets humans de la majoria.

Si la guerra del Golf (invasió de Kuwait per part d'Iraq, uns ens recordeu?) va ser la primera guerra que es va retransmetre en directe, per l'amplia cobertura que en van fer els mitjans, aquestes revoltes les podríem anomenar les primeres revoltes 2.0, ja que moltes vegades ha estat la xarxa el mitjà que han fet servir els ciutadans per organitzar-se, sovint sense líders clars, en les protestes que han dut a terme.

I com és que tot això ha esclatat ara? El règim tunissià ja feia uns 20 anys em sembla que durava i encara més a Egipte, per què ara i no abans? No sóc ni sociòleg ni historiador, per tant, no sabria que contestar; sembla que a Tuníssia l'excusa va ser la pujada de preus dels aliments bàsics...però no crec que per això sol esclati una revolta, serà que això només va ser l'espurna que va encendre totes les repressions i censures que el poble portava anys aguantant?

Tampoc entenc massa la reacció dels governants d'occident: com és que ara exigeixen tant a les autoritats d'aquests països i durant anys han estat callats? Serà que ja els anava bé que hi haguessin dictadors portant els països i ara, davant la revolta imparable del poble, es veuen obligats a canviar el discurs? Em deixeu que sigui una mica malpensat oi?

I mentre en aquells països alguna cosa està canviant, a Itàlia cada cop el primer ministre Berlusconi augmenta de popularitat a mesura que apareixen escàndols sexuals on hi està involucrat...si és que estem en un món ben sonat!!!!

donem una oportunitat a la pau

Tal com deia John Lennon a la seva cançó, donem una oportunitat a la pau ("Give peace a chance"). Aquest seria el meu desig davant el comunicat d'alto-el-foc anunciat ahir per ETA.

Vagi per endavant que ETA és el que és, una banda criminal, terrorista i encegada, i mai, mai, pot rebre, sota el meu punt de vista, cap justificació en els seus actes. El fi és molt lloable (assolir la independència d'Euskalerria) però els mijtans són execrables...i això ho escriu un que es considera independentista de totes totes.

Un cop dit això, deixeu-me criticar també la reacció del govern i polítics en general davant l'anunci de l'alto el foc "permanent, general i verificable" (en les pròpies paraules del comunicat). Sé que diuen potser el que els toca dir en quant a que aquest no és un missatge definitiu de dissolució de la banda, en quant a que l'única bona notícia serà quan ETA deixi d'existir, etc... i que, malgrat davant les càmeres diguin que no negociaran amb la banda terrorista m'agradaria  pensar que per darrera hi ha una mica de mà esquerra i rera les bambalines com a mínim es dóna l'oportunitat al diàleg.

En les guerres mai hi ha vencedors ni vençuts, o més ben dit, tots acaben perdent...i amb el terrorisme passa el mateix; si qui mana s'entossudeix a treure pit i dir que mai donarà el seu braç a tòrcer el problema s'enquistarà. La realitat és que la banda fa anys que no atempta a l'estat espanyol i, no ens enganyem, matar una persona amb els pocs escrúpols que tenen aquests terroristes no és pas tan difícil; si a això li sumem que, pel que sembla, fa anys que des de l'interior de la banda hi ha un debat sobre si calia canviar l'estratègia i anar a una sol·lució dialogada penso que es donen les circumstàncies per pensar que aquest pot ser l'inici de la fi d'ETA.

Si tothom cedeix una mica ens podríem trobar com amb el Sein Finn a Irlanda, que potser no és la sol·lució perfecte i possiblement no a tothom va deixar content però el pas de les armes a les urnes crec que és la millor notícia.

Sé que parlo des de la distància i que gràcies a déu no he patit d'aprop les salvatjades irracionals de la banda terrorista, però em sabria tan de greu que un cop més, estan a prop de la sol·lució definitiva ho engegéssim tot a rodar... cal "give peace a chance"

tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via

Avui aprofito una gran frase que crec que apareixia en una cançó dels admirats (cada cop més amb la perspectiva que et dóna el pas del temps) Sopa de Cabra, per reflexar una mica les sensacions que vaig tenir ahir diumenge.

Des dels mitjans de comunicació ens han advertit, informat, sobre la pujada de preus en tots els serveis (bé, excepte en telefonia perquè potser no es pot pujar més, clar); així doncs, la palma se l'endú la llum que puja quasi un 10% però el gas, peatges, transports públics (AVE inclòs)... i d'altres pugen entre un 2 i un 4%. No diré que fins aquí bé perquè no ho trobo gens bé, i més quan moltes d'aquestes empreses mostren uns beneficis en acabar l'any que, personalment, crec que se'ls hauria de caure la cara de vergonya per pujar uns impostos que afecten el ciutadà que prou malament s'ho està passant. I tal com va dir el ministre, potser si que equival a un cafè la pujada en si, però estem parlant de imatge...i potser en aquests temps d'estrènyer el cinturó no caldria que Endesa i d'altres s'engreixessin a costa nostre.

I més quan després le ciutadà no veu que els impostos serveixen per millorar el país. Ja sé que potser barrejo peres amb pomes, però ahir, un cop més, la sanitat pública d'aquest país em va decebre. Ho faré curt i ras perquè l'afectada era la meva dona i se li ha de respectar una mica (una mica eh?) la privacitat.

Ahir a la 1 del migdia decidim anar a urgències a Figueres perquè té un dolor molt fort a les dues cames i com que sospita que és per una baixada de ferro (ella sempre n'ha estat delicada) i necessitem una més que probable analítica hem d'anar a la capital empordanesa perquè a Roses, en diumenge, no fan analítiques. Hora i vint minuts esperant a una sala d'urgències amb potser, una dotzena de pacients més; un rètol abans d'entrar a la sala on diu clarament que els pacients s'atendran per ordre de gravetat i no per ordre d'arribada.

Fins aquí OK. El criteri és seu, però clar, per exemple van entrar abans uns nens que estaven fent el tonto (i, perquè no dir-ho) molestant en certa manera la gent que estava a la sala esperant (per tant, molt malament no devien estar) que no pas la meva dona, que amb prou feines podia resistir el dolor. Però com que això és el seu criteri no m'hi posaré.

Ara bé, el paper del metge si que és criticable, un noi jovenet (de la meva edat vaja...o sigui jovenet jeje), sudamericà amb nom de telenovel·la....i una poca empatia que indignava. Entenc que estiguin cansats, putejats per treballar en diumenge, potser malpagats...poseu-hi les raons que vulgueu...però aquest metge caldria que no oblidés que els pacients no estan allà per gust i després de gairebé una hora i mitja d'espera la pacient es mereix una mica d'empatia (ja no dic simpatia per no demanar massa). I bé, ni analítica ni res per l'estil, barreja d'analgèsics i si en tres dies no ha passat ves al metge...collons, això si que és un diagnòstic i lo demés són tonteries...

Bé, paro perquè he dit que volia ser curt i ras i ja m'estic embalant...menys mal que tenim també mutua privada, una manera ben aprofitable d'invertir els diners, perquè amb la salut no s'hi juga.

tradicions casposes

Ahir mentre els nostres estòmacs es recuperaven del tiberi del sopar (carn a la brasa, embotit de primera, turrons excel·lents...) i els nens començaven a esgotar les bateries, que consti, només començaven... vaig poder veure al canal 33 un programa que em va encantar. Es deia la "Bressola de Nadal" i era un programa on 6 músics del panorama català (incloent Mazzoni, Lidia Pujol, Gerard Quintana, Lluís Gavaldà...) juntament amb els nens de l'escola Bressola de Perpinyà adaptaven cançons populars catalanes, incloent algunes nadales...l'escenografia, vestits, qualitat musical...per mi, que no hi entenc massa, brutals!!!!

Si us ho vau perdre o bé si en voleu tornar a gaudir mireu avui a les 18:45h el C33.

Mentre ho mirava em va venir al cap un comentari que el vaig fer en veu alta....televisió de Catalunya fa això, i La1 un especial "Raphael"...una cosa és que les tradicions d'hagin de mantenir, però hi ha "caspositats" (perdoneu per la incorrecta expressió, però crec que m'enteneu el significat) que potser caldria eliminar...tot i que, suposo, la seva audiència tindrà. Aquest en Raphal voleu dir que durant tot l'any no està dins un sarcòfag on li van estirant la pell i només surt el 24????

Ara que, parlant de sarcòfags i caspositats unes hores abans havíem "gaudit" (noti's la fina ironia) del missatge del Borbó. Un personatge representant d'un concepte anacrònic com és la monarquia que, llegint en un pronter un discurs que li deuen haver escrit, intenta arengar els espanyols perque surtin de la crisi dient paraules com: que som una nació forta, treballadors...etc etc... I encara hi ha gent que pensa que el paper del rei i de la monarquia és essencial per un estat de dret democràtic? aishhhh, quanta palla a l'ull.

I a sobre enregistrant el discurs va fer que arribés tard a la cita que tenia amb la presidenta del Parlament de Catalunya...però ella, en una actitud servil i profundament emocionada, encara li va agrair que la rebés en un dia com ahir (que deu ser el dia, entenc, més ocupat en l'agenda del borbó)....perdoneu però algú ho havia de dir!!!!