un bon cor

Seguint amb la història personal d'ahir us volia explicar una cosa que em va passar i són d'aquelles que un no oblidarà mai...i que donen un punt de tendresa i bon cor.

Mireu, quan al meu fill gran se'l va endur l'ambulància, vaig vestir-me i vaig dur l'Eduald, el petit, a casa la sogra. Tan bon punt vaig sortir de casa tenia a una familia al balcó, davant per davant del meu pis, mirant-me i em van preguntar: "como está el niño?". Eren (son) una família de magribins (no dic "moros" perquè aquesta paraula ha agafat connotacions racistes i aquesta família es mereix menys que cap qualsevol mala referència) d'uns 4 fills i crec que a part de la mare i el prae hi deu haver alguna tia o demés (ja sabeu que a vegades en aquests pisos se n'inquibeixen bastants).

Al balcó hi havien doncs les filles i la mare en una segons línia. Vaig respondre que bé, que de moment semblava que estava prou bé però que se l'enduien a l'hospital per fer-li proves. Em va xocar que a les 7 ja estessin tots desperts, però després vaig caure que era Ramadà (o sigui que ja devien estar esmorzats i tot).

Quan a la tarda em van veure arribar a casa (crec que havia anat a comprar quelcom que em faltava) des del balcó em van preguntar de nou que com estava el meu fill....i així ho van fer durant ben bé una setmana. però el que de veritat em va impactar va ser l'endemà. Quan vaig tornar a casa una de les nenes, quan em va veure des del balcó em va dir si em podia esperar un moment. Ho vaig fer clar. Va anar a dintre i en pocs segons em tirava un peluix per la finestra perquè li donés al meu fill, que era un regal de totes les germanes. per poc no em cau de nou la llàgrima, i no perquè fos el peluix més lleig de la història (que per cert ho era: un ruc/burro/ase de color blau elèctric) sinó perquè m'havien volgut donar una joguina seva per al meu fill.

Té mèrit que em donessin una joguina seva i més perquè mai abans no ens havíem dirigit mai la paraula, no ens coneixíem de res...però noi, els nens tenen un cor (llàstima que de grans a vegades el perdem...).

una altra manera de despertar

Avui no ha estat la meva millor nit (molta calor, m'he hagut d'aixecar i anar a dormir al sofà pq s'hi estava més fresquet, etc...) però he tingut un molt bon despertar, sobretot comparant-ho amb fa un any. Com oblidar-ho.

Hi ha fets que et marquen a la vida i saps perfectament quan i com es van produir, i te'n recordaràs tota la vida mentre tinguis ús de raó i memòria. Fa un any un servidor s'havia aixecat a les 5:30h perquè havia d'acabar de preparar un material per unes proves que havíem de fer a l'empresa, de fet, era el primer "trial" que feia, i no era pas petit, per tant tot havia de fer-se bé.

La nit havia estat horrible, l'Oleguer, el nostre fill gran no hi havia manera que dormís seguit i va acabar dormint al nostre llit. Eren les 6:10h i me'n recordo que la meva dona va venir ràpidament a la cuina, on era jo, dient-me que anés ràpid al llit que l'Oleguer feia coses molt rares: i tant que eren rares. Estava tenint convulsions. Aquestes, malgrat que són molt comunes en nens (la doctora ens diria després que més de la meitat en tenen) es solen produir a les nits  i la seva durada és molt curta (segons, rarament 1-2 minuts), en el cas de l'Oleguer no era una convulsió normal ja que va estar força estona (més de 10 minuts segur) en aquest estat.

Ja us ho podeu imaginar: trucada al 112, el metge intentant tranquilitzar-nos via telefon mentre l'ambulància estava de camí, arriba l'ambulància, li miren les constants, tot OK, el carrego a l'ambulància i cap al CAP. Ho resumeixo molt, però així va ser. La meva dona va pujar amb ell a l'ambulància i jo vaig anar a deixar el petit a casa la sogra abans de dirigir-me també al CAP. Com són les coses, amb els trasbals que va haver-hi i el petit dormint com un lironet tota l'estona.

l'Oleguer ja va arribar al CAP prou bé però òbviament van preferir que se'l miressin a l'Hospital de Figueres. Tot va quedar amb un ensurt, dels grossos, però un ensurt. De fet haig d'admetre que mentre més o menys havia mantingut la calma durant tota l'estona, quan l'ambulància se'l va endur de casa i em vaig quedar sol amb el petit em vaig enfonsar, només uns segons, però em vaig enfonsar...i em sembla que no plorava des de E.T. (i fa una colla d'anys de la peli de l'Spielberg).

Més secundari que mai hi havia el tema de la feina, però clar, la situació no era fàcil: era el meu primer projecte a la feina, tenia un dels caps de l'empresa + tres persones de l'empresa que ens encarregava l'estudi (amb un d'ells que havia vingut expressament del Japó) + 15 voluntaris mobilitzats. Fent algunes trucades ho vaig poder solucionar i evidentment el cap de l'empresa em va dir que el primer era estar al costat de la meva família i vam post-posar l'estudi un dia. Si, d'acord, molts direu (i penso igual) que això és lo lògic...però no moltes empreses haguessin estat tan comprensives amb un empleat que amb prou feines havia començat.

En fi, com dic, un despertar que no ha tingut res a veure amb el d'avui. Això si, mireu si és capritxosa la coincidència: avui ha tornat a fer una nit de calor, de molta xafogor, i avui començo també un projecte amb la mateixa empresa japonesa de l'estudi de l'any passat, i la majoria de les persones involucrades avui hi eren també l'any passat, fa avui just un any. 24 d'agost. Un deja-vu.

llet freda

El títol del post és literal, avui parlaré de la llet freda, un dels plaers de l'estiu. Hi ha pocs plaers durant l'estiu més grans que el següent: tenir sed, obrir la nevera i beure un got de llet ben freda (he dit pocs plaers, per tant, algún més hi ha, ho sé).

Això si, a mi, de sempre, la llet "blanca" no m'ha agradat; sé que llet blanca és un oxímoron, però m'haureu entès, vull dir la llet sola, sense cola-cao ni nescafé (visca les marques, ja els he fet publicitat gratis). No sé el perquè però és així.

A l'hivern sovint, abans d'anar a dormir em faig una llet calenta amb colacao i als matins a vegades amb nescafé; no és pas matemàtic, igual puc passar setmanes que no provo la llet (i és ben estrany que quan vagi als bars demani tallats o cafès amb llet, sempre el cafè sol passa per davant). Això si, la falta de llet que puc tenir a vegades la supleixo amb escreix amb el consum de derivats: formatges, iogurts...

Ara bé, a l'estiu, poques vegades me'n vaig a dormir sense fer un bon got de llet freda amb cola-cao. Fa temps, vaig fer servir Nesquick, molt millor per desfer-se amb la llet freda que no pas el cola-cao; però aishhh, el gust no és pas el mateix. Per desfer el cola-cao i que no quedin els grumolls cal una bona dosi d'energia al braç i paciència, i quasi mai aconsegueixes l'objectiu. Temps enrera vaig usar una altra tàctica: agafava un got de llet, l'escalfava i hi desfeia suficient cola-cao per un litre de llet, hi afegia després la llet restant del tetrabrick i cap a la nevera (tot dins una ampolla, clar); el problema va ser que un dia la llet devia ser massa calenta quan vaig posar la barreja dins la nevera i es va tallar...vaig agafar tal fàstic que vaig estar uns dies sense provar la llet freda...només uns dies.

Però vet aquí que s'ha inventat la solució definitiva "la bati-jarra", si si, l'artilugi que els de cola-cao han tret aquest estiu juntament amb la seva caixa de 3 kg de cacao en pols. Ho vaig comprar. És la bati-jarra d'en Bob Esponja!!! (però no l'he comprada per això si no per provar si funcionava...sempre tenir nens a casa és una excusa perquè no et mirin estrany al supermercat quan compres segons què). I vaja si funciona. El mecanisme es senzill, poses cola-cao, la llet i ho barreges tot amb un sistema clavat al que tenen les escurridores aquelles d'amanida. Lo bo es que queda totalment desfet (és com si et prenguessis un cacaolat...seguim amb les marques, ja veieu) i que pots guardar aquesta gerra a la nevera i té una petita aixeta al fons (que no degota!!!) per anar agafant la llet...un inventàs vaja.

platja

Ahir vam fer, per fi, la inauguració de la temporada de bany a la platja. Després d'uns dies d'anar-hi però limitar-me a estirar-me a la sorra o a jugar amb els meus fills a fer castells (amb sorra seca, o sigui que ja us imagineu quina mena de castells devien sortir), ahir, doncs vam "creuar la frontera" i em vaig banyar.

Malgrat viure a Roses no va ser precisament davant de casa on em vaig posar a l'aigua, sino a la Platja de Canyelles; de fet, és una platja que pertany a Roses però que s'hi ha d'anar amb cotxe, direcció cala Montjoi. A la meva dona li sol agradar més aquella platja o sigui que, ahir cap a Canyelles. El que realment disfruta de la platja és l'Oleguer, el meu fill gran. Aquest estiu, amb 3 anys a punt de fer-ne 4, és quan realment se'l veu gaudir de la platja i del mar; obviament des que era un nadó que l'hem portat però ara és quan realment en comença a gaudir, tant de jugar amb la sorra com de banyar-se. I ahir ho vaig veure clarament. Quan érem dins de l'aigua només feia que riure, recollir la pilota, llançar-la, tornar a riure, empassar-se aigua...un detall, el paio no tanca els ulls a dins l'aigua...amb això no s'assembla gens al seu pare...

Quan érem dins l'aigua em va venir al cap què devia fer jo a la seva edat, a Lloret. Si si, a Lloret, és on tinc els primers records de platja. Allà hi anàvem amb els meus pares aprofitant un pis que hi tenia un parent de la família, hi anàvem a passar alguns caps de setmana d'estiu i les vacances. El que fa la memòria, me'n recordo exactament de com era el pis, d'on anàvem a comprar els croissants per esmorzar, de la botiga del "moro" que teníem abaix (no és despectiu, simplement li dèiem així), era una botiga de bolsos, bosses, etc...i de com l'estiu del 84 (10 anys tenia) quan es celebraven els jocs olímpics de Los Ángeles, em vaig aixecar de matinada a veure els partit final USA-Espanya...

Després de l'etapa de Lloret, ja de més gran, els diumenges al matí ens anàvem la familia a Platja d'Aro, era el que ens queia més a prop de Quart, on anàvem a dinar a casa la iaia primer i a casa nostra després a partir de quan tenia 16 anys que ja hi vam anar a viure. Quan hi anava amb els amics acostumàvem a visitar S'Agaró o a Sant Feliu de Guíxols, que era on arribava l'autobús que passava per Quart.

Ja de més gran, i amb cotxe propi les opcions s'ampliaven tot i que acostumava a anar a dues platges: o bé la de Platja d'Aro o bé a Calella de Palafrugell. A la primera perquè quan feia el treball de camp de la tesi doctoral a les Gavarres, a la zona de Castell d'Aro, era la platja que em queia més a prop; m'aixecava molt aviat per ser al camp cap a les 6 quarts de 7, treballava fins les 12 o quarts d'1 i després anava a la platja, dinava, llegia i feia la becaina a la sorra, i cap a quarts de 6 de la tarda tornava a prendre dades per la tesi fins que es feia fosc; unes jornades ben aprofitades. A Calella hi anava perquè hi tenia un gran amic, en Martí (ara fent una estada postdoctoral a Suècia). Un dia dedicaré un post a el que feiem a Calella, res de l'altre món, però espectacular, una prova d'allò de que la felicitat pot estar en les petites coses.

I vet aquí que al final acabo coneixent la que ara és la meva dona a l'Empordà i clar, d'ençà llavors la meva platja és la de Roses...i la de Canyelles, és clar. I a veure si aguanta el dia que avui repetirem!

dos anyets

Dos anyets són els que avui fa el patufet de casa, l'Eudald. Fa dos anyes era dissabte, i de ben matí, la Montserrat i jo anàvem amb el meu cotxe per l'autopista de la costa, direcció Clínica del Remei. Anàvem xino-xano, i no pas per la zona 80 si no perquè l'Eudald estava tan mandrós que aquell era el dia que s'havia decidit que el doctor "ajudés" al procés, que es provoqués el part vaja. Com a curiositat me'n recordo que per l'autopista, a l'alçada de Badalona, vam avançar un tal Nacho Solozábal.

La cesàrea i tot el procés va ser prou ràpid; si no recordo malament abans de les 9 del matí ingressàvem i abans de les 11h ja tenim aquí el petit príncep. Des del primer moment ja va fer gala de com n'és de punyetero, i me'n recordo dels esglais de dolor que fèia la meva dona cada cop que tocava donar-li pit, perquè es veu que el nano li fotia cada mossegada...

En fi, me'n recordo del que vaig dinar aquell dia. Per celebrar-ho vaig anar a un restaurant proper que feien menjar força ràpid (tipus entrepans, plats combinats...) a menjar-me un trikini!!!! Imagineu, 3 pisos (tres llesques de pa de motllo) amb tot de coses a dins: llom, bacon, ou farrat, enciam, formatge, maionesa, hamburguesa.... i amb patites fregides de guarnició...vaja, una bomba de greix i de calories!!!! Però un dia és un dia i bé s'havia de celebrar que tot havia anat bé no?

M'enrecordo que van ser dies d'hospital força cansats, obviament per la dona que s'havia de recuperar d'una operació (la cesàrea no deixa de ser això, una operació) i també per mi que em passava les hores preparant els documents, informes, videos, etc... que necessitava l'equip de bàsquet al que estava (Uni Girona) per anar a disputar la fase d'ascens per assolir la Lliga Femenina a Badajoz.

Dos anys han passat des que l'Eudald està amb nosaltres. I deu n'hi do com de ràpid aprèn les coses; home, no us diré que ja ens hagi demanat diners per anar a la discoteca Chic's de Roses, no tant, però és ben cert allò que diuen que els germans petits són més "pillos" perquè aprenen dels seus germans grans. El nostre és pillo, i molt!!! És un punyetero a l'hora de menjar (un suplici quasi tots els dies) i hem passat moltes nits mogudes per no ser massa de dormir tampoc.

Malgrat tot, ara ja feia unes quantes nits que dormia quasi seguit. Faig servir el passat perquè avui hi ha tornat. Tres vegades a començat a plorar enrabiat demanant la mama, i enfadant-se amb mi quan intentava consolar-lo; clar, avui vol la mama, res a dir, segur que d'alguna manera sap que fa dos anys ells eren els protagonistes: l'Eudald per treure el caparró cap aquest món i la Montserrat per ser-ne qui ho va fer possible. Per molts anys.

festes infantils

Quan un es pare es van cremant etapes, i ahir en vam viure una altra: les festes infantils. Efectivament, dimecres l'Oleguer portava un paper a la motxil·la on se'ns convidava a la festa per l'aniversari d'un dels seus amics de l'escola.

La reacció quan vam veure la invitació va ser: "ja hi som". Que penséssim això no és que ens fes un pal especial anar ahir a la festa, al contrari, el que passa és que en aquestes coses el que costa és que uns pares montin la primera festa, i segur que a partir d'ara es van succeïnt.

De fet, no m'estranya tampoc que els pares de l'Eric, que així es deia el nen, organitzessin la festa ja que tenien el lloc ideal!!! Un xiringuito aran de platja. Bé, segurament ara us vindrà al cap el típic xiringuito de platja, petit, amb quatre cadires de plàstic de la coca-cola, etc... Doncs no, res més lluny de la realitat. El xiringuito de la Pelosa, que així es diu per estar ubicat a la platja de la Pelosa (passat el Bulli, vaja), és més a prop de un autèntic restaurant que a un xiringuito, a part de que els voltants són preciosos, ho tenen ben arreglat, és espaiós...i fins i tot tenen una zona de jocs infantils tancada, per tant, ideal per anar-hi a passar un dia de platja, quedar-s'hi a dinar i tenir els nens allà jugant la mar de bé. Especialment per a l'ocasió, a més, van muntar un parell d'inflables a la mateixa sorra de la platja que van fer les delícies dels nens.

Que l'Oleguer no està encara avesat a això de les festes d'aniversari ho demostra pel fet que quan va arribar, en el moment de felicitar l'amfitrió li va dir: "Eric, te'm portat un cotxe de regal"...això és diu ser clar i català amb el regal que un porta.

Cal reconèixer que va estar molt bé; un pica-pica molt complet tant per nens com pels adults (em vaig poder controlar i tot...ja se sap, la dieta), un gran espai de jocs, el temps ens va acompanyar...en fi, que ja que entràvem a la roda de les festes d'aniversari ho fèiem amb bon peu.

Només una queixa, per què la majoria de pares, tot i que són catalano-parlants, quan es treu el pastís d'aniversari i es comença a cantar la cançó encara fan allò de "cumpleaños feliiiiiz..."? És un misteri a resoldre, equivalent al de "campeones, campeones, oeoeoeeee..." que no hi ha manera de catalanitzar-ho.

ja no sóc tan petit

Ahir vam tenir reunió de pares amb les mestres de la llar d'infants on va el meu fill petit. Vagi per endavant que estem, en general, força contents d'aquesta llar d'infants i que, per això, hi va anar tant l'Oleguer com ara l'Eudald.

De reunions amb els pares en fan 3, una just abans de l'inici de curs, una cap a la meitat (la d'ahir) i una altra a les acaballes, tot i que aquella ja serà més personalitzada amb els pares de cada nen/a. Les reunions acostumen a tenir dues parts, en la primera estem tots els pares, en aquest cas de P-1, en una sala comuna on les mestres ens passen un power-point on fan un resum del que han fet fins ara amb els nens i ho il·lustren amb tots de fotos dels nens fent les activitats; deuen jugar amb el fet que als pares ens cau la baba quan veiem fotos del nostre fill que no tenim "controlades".

La segona part de la reunió la fem ja a la classe dels nostres fills, amb les mestres que estan amb els nostres nens dia a dia. I aquí és quan vaig decidir ahir que el post d'avui el dedicaria a les mestres (si algú s'enfada pel que diré que llegeixi la segona frase del primer paràgraf eh?).

De les quatre mestres que hi havia ahir en salvo una, i encara. En tenim una de baixa perquè està a dues setmanes de parir. No sé si n'és conscient que els pares i mares que hi havia ahir a la sala fa un màxim de 2 anys que vam passar per això; es va passar tota la reunió tocant-se la panxa i ja va començar la reunió dient la frase "jo agafo aquesta cadira més còmode per raons òbvies eh?"...si no calia dir això, els pares ja anàvem tots amb la nostra cadira agafada de la reunió a la sala comuna.

La que fa la seva substitució és dolça, molt dolça (això diu la meva dona que hi té més tracte ja que és ella qui acostuma a portar i a recollir l'Eudald), massa dolça...fleuma i bleda, vaja!!! Ahir li "tocava" llegir les normes de funcionament de la llar, estava tant nerviosa que es va equivocar com 4 vegades en un paràgraf (deu fer molt de respecte això de llegir davant una dotzena escassa de pares) i a sobre quan li va dir a la tutora que acabés de llegir ella li va dir "es que claro, el texto encima está en catalan"...i amb què pebrots vols que estigui, en sànscrit?!?!?!

La tutora...ara pla; molt professional i responsable, no dic pas que no, però els nens són els que té de 9 a 5 cada dia, no pas els pares que anem a la reunió. Us ho juro que vaig pensar que ens tractava com tontets o com nens, no pel que dèia sinó com ho deia; feia les cantarelles que es fa quan es parla amb nens petits, repetia les coses 50 vegades, etc... Diuen que els bons oradors (ja sé que ella no pretén ser-ho) han d'adaptar el seu llenguatge a l'audiència que l'està escoltant, per tant, entenc que no comenci a parlar de les adaptacions currículars, dels objectius psicomotrius, etc... però d'aquí a dir-nos les coses com les que ens deia ahir...aishhh.

La que salvo és la mestra de reforç, de fet, és la primera mestra que l'Eudald anomena quan li parles de la llar d'infants per tant, alguna cosa deu voler dir. Per tant, mestres, seguiu igual en el dia a dia i en l'educació dels nostres nens que en això no tenim cap queixa ( i de fet és l'important) però per pròximes reunions millorem-ho que amb 36 anys que tinc ja fa temps que vaig fer P1.