una altra manera de despertar

Avui no ha estat la meva millor nit (molta calor, m'he hagut d'aixecar i anar a dormir al sofà pq s'hi estava més fresquet, etc...) però he tingut un molt bon despertar, sobretot comparant-ho amb fa un any. Com oblidar-ho.

Hi ha fets que et marquen a la vida i saps perfectament quan i com es van produir, i te'n recordaràs tota la vida mentre tinguis ús de raó i memòria. Fa un any un servidor s'havia aixecat a les 5:30h perquè havia d'acabar de preparar un material per unes proves que havíem de fer a l'empresa, de fet, era el primer "trial" que feia, i no era pas petit, per tant tot havia de fer-se bé.

La nit havia estat horrible, l'Oleguer, el nostre fill gran no hi havia manera que dormís seguit i va acabar dormint al nostre llit. Eren les 6:10h i me'n recordo que la meva dona va venir ràpidament a la cuina, on era jo, dient-me que anés ràpid al llit que l'Oleguer feia coses molt rares: i tant que eren rares. Estava tenint convulsions. Aquestes, malgrat que són molt comunes en nens (la doctora ens diria després que més de la meitat en tenen) es solen produir a les nits  i la seva durada és molt curta (segons, rarament 1-2 minuts), en el cas de l'Oleguer no era una convulsió normal ja que va estar força estona (més de 10 minuts segur) en aquest estat.

Ja us ho podeu imaginar: trucada al 112, el metge intentant tranquilitzar-nos via telefon mentre l'ambulància estava de camí, arriba l'ambulància, li miren les constants, tot OK, el carrego a l'ambulància i cap al CAP. Ho resumeixo molt, però així va ser. La meva dona va pujar amb ell a l'ambulància i jo vaig anar a deixar el petit a casa la sogra abans de dirigir-me també al CAP. Com són les coses, amb els trasbals que va haver-hi i el petit dormint com un lironet tota l'estona.

l'Oleguer ja va arribar al CAP prou bé però òbviament van preferir que se'l miressin a l'Hospital de Figueres. Tot va quedar amb un ensurt, dels grossos, però un ensurt. De fet haig d'admetre que mentre més o menys havia mantingut la calma durant tota l'estona, quan l'ambulància se'l va endur de casa i em vaig quedar sol amb el petit em vaig enfonsar, només uns segons, però em vaig enfonsar...i em sembla que no plorava des de E.T. (i fa una colla d'anys de la peli de l'Spielberg).

Més secundari que mai hi havia el tema de la feina, però clar, la situació no era fàcil: era el meu primer projecte a la feina, tenia un dels caps de l'empresa + tres persones de l'empresa que ens encarregava l'estudi (amb un d'ells que havia vingut expressament del Japó) + 15 voluntaris mobilitzats. Fent algunes trucades ho vaig poder solucionar i evidentment el cap de l'empresa em va dir que el primer era estar al costat de la meva família i vam post-posar l'estudi un dia. Si, d'acord, molts direu (i penso igual) que això és lo lògic...però no moltes empreses haguessin estat tan comprensives amb un empleat que amb prou feines havia començat.

En fi, com dic, un despertar que no ha tingut res a veure amb el d'avui. Això si, mireu si és capritxosa la coincidència: avui ha tornat a fer una nit de calor, de molta xafogor, i avui començo també un projecte amb la mateixa empresa japonesa de l'estudi de l'any passat, i la majoria de les persones involucrades avui hi eren també l'any passat, fa avui just un any. 24 d'agost. Un deja-vu.