Mireu, quan al meu fill gran se'l va endur l'ambulància, vaig vestir-me i vaig dur l'Eduald, el petit, a casa la sogra. Tan bon punt vaig sortir de casa tenia a una familia al balcó, davant per davant del meu pis, mirant-me i em van preguntar: "como está el niño?". Eren (son) una família de magribins (no dic "moros" perquè aquesta paraula ha agafat connotacions racistes i aquesta família es mereix menys que cap qualsevol mala referència) d'uns 4 fills i crec que a part de la mare i el prae hi deu haver alguna tia o demés (ja sabeu que a vegades en aquests pisos se n'inquibeixen bastants).
Al balcó hi havien doncs les filles i la mare en una segons línia. Vaig respondre que bé, que de moment semblava que estava prou bé però que se l'enduien a l'hospital per fer-li proves. Em va xocar que a les 7 ja estessin tots desperts, però després vaig caure que era Ramadà (o sigui que ja devien estar esmorzats i tot).
Quan a la tarda em van veure arribar a casa (crec que havia anat a comprar quelcom que em faltava) des del balcó em van preguntar de nou que com estava el meu fill....i així ho van fer durant ben bé una setmana. però el que de veritat em va impactar va ser l'endemà. Quan vaig tornar a casa una de les nenes, quan em va veure des del balcó em va dir si em podia esperar un moment. Ho vaig fer clar. Va anar a dintre i en pocs segons em tirava un peluix per la finestra perquè li donés al meu fill, que era un regal de totes les germanes. per poc no em cau de nou la llàgrima, i no perquè fos el peluix més lleig de la història (que per cert ho era: un ruc/burro/ase de color blau elèctric) sinó perquè m'havien volgut donar una joguina seva per al meu fill.
Té mèrit que em donessin una joguina seva i més perquè mai abans no ens havíem dirigit mai la paraula, no ens coneixíem de res...però noi, els nens tenen un cor (llàstima que de grans a vegades el perdem...).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada