dos anyets

Dos anyets són els que avui fa el patufet de casa, l'Eudald. Fa dos anyes era dissabte, i de ben matí, la Montserrat i jo anàvem amb el meu cotxe per l'autopista de la costa, direcció Clínica del Remei. Anàvem xino-xano, i no pas per la zona 80 si no perquè l'Eudald estava tan mandrós que aquell era el dia que s'havia decidit que el doctor "ajudés" al procés, que es provoqués el part vaja. Com a curiositat me'n recordo que per l'autopista, a l'alçada de Badalona, vam avançar un tal Nacho Solozábal.

La cesàrea i tot el procés va ser prou ràpid; si no recordo malament abans de les 9 del matí ingressàvem i abans de les 11h ja tenim aquí el petit príncep. Des del primer moment ja va fer gala de com n'és de punyetero, i me'n recordo dels esglais de dolor que fèia la meva dona cada cop que tocava donar-li pit, perquè es veu que el nano li fotia cada mossegada...

En fi, me'n recordo del que vaig dinar aquell dia. Per celebrar-ho vaig anar a un restaurant proper que feien menjar força ràpid (tipus entrepans, plats combinats...) a menjar-me un trikini!!!! Imagineu, 3 pisos (tres llesques de pa de motllo) amb tot de coses a dins: llom, bacon, ou farrat, enciam, formatge, maionesa, hamburguesa.... i amb patites fregides de guarnició...vaja, una bomba de greix i de calories!!!! Però un dia és un dia i bé s'havia de celebrar que tot havia anat bé no?

M'enrecordo que van ser dies d'hospital força cansats, obviament per la dona que s'havia de recuperar d'una operació (la cesàrea no deixa de ser això, una operació) i també per mi que em passava les hores preparant els documents, informes, videos, etc... que necessitava l'equip de bàsquet al que estava (Uni Girona) per anar a disputar la fase d'ascens per assolir la Lliga Femenina a Badajoz.

Dos anys han passat des que l'Eudald està amb nosaltres. I deu n'hi do com de ràpid aprèn les coses; home, no us diré que ja ens hagi demanat diners per anar a la discoteca Chic's de Roses, no tant, però és ben cert allò que diuen que els germans petits són més "pillos" perquè aprenen dels seus germans grans. El nostre és pillo, i molt!!! És un punyetero a l'hora de menjar (un suplici quasi tots els dies) i hem passat moltes nits mogudes per no ser massa de dormir tampoc.

Malgrat tot, ara ja feia unes quantes nits que dormia quasi seguit. Faig servir el passat perquè avui hi ha tornat. Tres vegades a començat a plorar enrabiat demanant la mama, i enfadant-se amb mi quan intentava consolar-lo; clar, avui vol la mama, res a dir, segur que d'alguna manera sap que fa dos anys ells eren els protagonistes: l'Eudald per treure el caparró cap aquest món i la Montserrat per ser-ne qui ho va fer possible. Per molts anys.