el carril bici

Els que em seguiu pel twitter sabreu que ahir, com cada cap de setmana, em va tocar fer la tirada llarga en els entrenaments que faig de running, de còrrer vaja. 13 kilòmetres, a ritme baix, això si, però 13 kilòmetres. Com que aquest cap de setmana l'hem passat a Quart, el lloc ideal per còrrer aquesta distància és obvi quin era: el carril bici.

Aquest carril bici uneix Girona amb Sant Feliu de Guíxols, seguint el recorregut que feia el segon "tren en linia regular" que va existir al nostre país (el primer fou a Mataró). Aquest tren se'l coneixia com el Carrilet. Ja fa força anys que van arrenjar el camí com a Via Verda i ara són molts els usuaris que la fan (la fem) servir.

M'agrada còrrer per allà per diversos motius; el primer, perquè el terra no és excessivament dur i això va de nassos pel meu Aquil·les; segon, perquè com que la circulació a motor hi està prohibida, ni has de patir pel trànsit ni notes el fum quan respires; tercer, perquè el paisatge és molt agradable i quart, perquè del carril bici surten derivacions cap a camins més secundaris que fan que puguis anar variant el recorregut i per tant desapareixi la monotonia de còrrer sempre per allà mateix.

El que en el dia a dia és tranquilitat i veure escassament un parell o tres de persones (la majoria esportistes o jubilats) utilitzant la via verda, en diumenge es converteix en un brugit de gent. No em queixaré, evidentment sóc dels que pensa que tenen el mateix dret que jo i mira, quan et toca fer una sèrie llarga i a ritme suau (ahir, per exemple, 1 hora i 21 min corrent) s'agraeix anar veient gent.

Això si, hi ha perfils de gent que es repeteixen: molts usuaris amb BTT, però dels que surten a entrenar seriosament (per les bicis, roba i ritme que portaven), i en canvi, ahir, pocs runners; moltes families completes amb mountainbike: obrint el pare de familia, després els nens i tancant la comitiva la dona; no poques parelles passejant i de totes les edats: una de jovenets amb la dona embarassada (passejada recomanada pel ginecòleg), d'altres de jubilats (els més abrigats de tots i amb la mateixa roba que passejarien per ciutat) i la majoria de mitjana edat (40's i 50's). Aquests últims amb un patró força comú: normalment crec que és la dona la que vol passejar (ritme viu, cara bastant alegre i amb xandall i esportives) i l'home que hi va mig obligat, o obligat del tot (amb la cara i la roba paguen).

En fi, tot d'usuaris que aprofitem el carril bici...que per això és va fer no?

la incomoditat de les mesures ecològiques

Fa escassament un parell de dies el govern espanyol va aprobar un paquet de mesures destinades a reduir una mica la despesa que tenim del petroli, ara que hi ha tot el merder de Líbia. Com a mínim sembla que la desgràcia aliena en treurem un benefici global. Valgui per endavant que, els que m'heu seguit en el bloc, sabreu que no sóc sospitós de ser defensor a ultrança d'aquest govern, crec que l'ha espifiada en molts moments i que segurament ho tornarà a fer.

Però d'igual manera em rebenta que pel sol fet de proposar mesures ja per norma s'hi hagi d'anar en contra de les mesures i de qui les proposa. Per una vegada els que creiem que cal adaptar el nostre ritme (i nivell) de vida a l'entorn, i no al revés, ens sentim reforçats per mesures polítiques.

Evidentment podríem entrar mesura a mesura i criticar-la, i de fet, algunes d'aquestes crítiques serien justes (ja vaig avançar fa un parell de dies que anar a 100 km/h autopista em pot semblar bé...si no fan pagar peatges o bé els redueixen molt), però cal valorar el paquet en conjunt i crec que és una decisió valenta del govern. Ja ens podem imaginar com estan les arques del govern perquè hagin, per un cop, prioritzat criteris ambientals per millorar l'economia.

Aquesta última frase és bona eh? Prioritzar criteris ambientals per millorar l'economia...però, és real la frase? Mireu, una prova: sabeu que vaig cada dia de Roses a Girona i de Girona a Roses, en total uns 130 km. Des de dimecres he fet la prova de tenir una conducció més "sostenible". Malgrat passi per NII, en una conducció normal meva els canvis de velocitat eren grans (per aprofitar els escassos trams de doble carril per avançar), ara m'he concienciat a tenir una velocitat que, ni en aquells trams, superi els 100-110km/h i anar amb marxes llargues i no fer frenades/accelerades brusques. El meu cotxe portava mesos marcant-me un consum de 7.1 l/100 km, i ara amb 3 dies ja he baixat la mitjana a 7.0; això vol dir que, per baixar una dècima un consum que portava mesos estancats fàcilment he hagut de gastar molt menys de 7 litres, posem-hi 6.5 l (tot i que crec que seria menys).

Una diferència de 0.6 litres de consum cada 100km significa uns 0.8 litres menys de consum en una jornada normal meva; si un litre de gas-oil està ara a 1.3 euros vol dir que estalvio aprox. 1 euro per dia...multipliqueu-ho per 7 dies...per 365 dies....és fàcil l'operació no?. I que consti que a nivell de temps no he constatat cap pèrdua significativa, potser tardo 2 minuts o 3 més....en un tram de 130 km és significatiu?

I perquè la gent, el govern català, etc... es queixa tant? Doncs perquè les mesures correctores ambientals implica, per fer-ho bé, un canvi d'hàbits...i això és el que veritablement costa....Això, i que el govern català, pel qual la qüestió ambiental està al tram final de les seves preocupacions i ocupacions, no creu realment en això...per ells les mesures ambientals serà construir el transvàs del Roine...i si no temps al temps.

de carnaval

Estem de ple en la celebració del carnaval. El fet que visqui a Roses fa que, en certa manera, hagi entrat més en aquest món tot i que, de moment (i no crec que canvïi) només com a espectador.

I no us penseu que sóc anti-carnaval, ni molt menys, de fet, fa uns anys, en el Carnaval que organitzàvem a Quart (el Quartnestoltes...ep, el nom el vaig proposar jo eh?) m'havia disfressat. I deu n'hi do quina fila feia: un any de dona de neteja, un any de iaia... Però des de llavors que no m'ha atret mai el fet de tornar-me a disfressar.

La gent que ho viu ho sol fer amb un punt de "bogeria", d'exageració. Molts porten mesos preparant disfresses i carrosses, molts diners invertits, moltes hores de caps de setmana o de vespres muntant tota la infraestructura necessària, auntèntics tallers "clandestints" de "corte i confeccion"... i tot per escassament tres dies. Com a mínim aqui a Roses, que faran tres passades: ahir a la nit la primera, avui tarda la segona (tot i que és la desfilada infantil i molts no desfilen) i demà migdia.

Això si, de ben muntat ho tenen. Una desfilada pel passeig de Roses (potser fan un km a molt estirar) + l'estona d'esperar-se davant la Ciutadella a que sigui el seu torn pot durar fàcilment 3-4 hores mínim. Per tant, cal provisions...i de fet no en falten. Qualsevol colla carnavalera amb una mica d'entitat (és a dir, amb força gent), duran una carrossa "tunejada" amb tot el necessari i més per no defallir en el recorregut: planxa per coure carn, sacs de pa, i beguda, molta beguda... de fet si defalleixen serà més per l'excés de mam que per la falta de menjar (ahir vaig veure'n un de disfressat d'escocès que semblava que s'havia begut una destil·laria sencera).

Com que diumenge no seré a Roses ahir hi vaig voler anar a fer una volta ràpida; el que dèiem, una "bogeria"; ja havien passat unes quantes colles, tot el passeig (de port esportiu a Ciutadella) estava ple de colles desfilant i davant de la Ciutadella encara en quedaven unes quantes per sortir...Unes quantes colles em van agradar molt, realment com es diu, "s'ho curren": uns que anaven del "Sombrero Loco", uns altres d'uns dibuixos animats que em sembla que es deien "Fresita", uns que anaven de mariners, més discrets, però amb una carrossa amb rèplica d'un far xulíssima...

Realment mirant la desfilada, si t'abstreus, pots arribar a pensar: "no estan sonats tots aquests que es disfressen, quin sentit té?"...però si amb l'aigua que queia ahir en la desfilada (avui, l'index de costipats augmentarà a Roses espectacularment....farmàcies prepareu-vos) hi havia tanta gent no només participant sinó mirant la desfilada vol dir que realment això del Carnaval és poc menys que un sentiment. Jo encara no el tinc, serà que no soc rossinc 100%.

la setmana "marrón" (i 2)

Fa uns dies ja vaig dedicar un post a aquesta activitat difícil de definir com ha estat la setmana blanca. Era, però, un post previ a l'inici de la mateixa, ara, un cop ja passat, m'agradaria fer un parell de comentaris...o tres.

Bé, primer de tot, en el cas de Roses, aquesta Setmana Blanca ha durat 4 dies, de dilluns a dijous, i és que avui ja comença això de la bogeria de Carnaval i és dia festiu al poble. A priori només va poder participar d'una activitat d'esplai l'Oleguer, el gran; l'Eudald, el petit, no tenia més opció que quedar-se a casa. A la llar d'infants, a priori, no es feia setmana blanca però va haver-hi un acord des de principi de curs que serien aquells dies de lliure disposició, total, que a efectes pràctics, també va tenir "setmana blanca".

La meva dona treballava pels matins i jo per les tardes i així entre tots (amb, obviament l'ajuda de la sogra) vam poder "sobreviure" a la setmana. Els plans que tenia per aquesta setmana, però, es van anar a norris pel fet que l'Eudald no tenia cap activitat d'esplai per fer, jo que m'havia planejat anar a la piscina, anar a pescar, etc... doncs no. Però cap problema, ans al contrari.

Ja que m'havia de quedar a casa igual pel petit, com és que al gran el vam apuntar al casal que feien a Roses? Doncs molt senzill: perquè per ell era el millor. Em fa molta ràbia el fet de considerar que sovint els pares deixem els nens a les activitats, a l'escola, etc... com si fossin parquings de nens. Avui és festiu, i dilluns també, per tant, fins dimarts que ve l'Oleguer té moltes estones per estar a casa, per estar amb nosaltres. Durant aquesta setmana ha estat interaccionant amb nens diferents als que va a l'escola, amb monitores que no havia vist mai i la il·lusió amb què cada matí arribava al poliesportiu, on feien el casal, ja era motiu suficient per haver encertat en la nostra decisió.

Entenc els detractors de la Setmana Blanca, tot i que obviament sempre s'ha parlat des del punt de vista de l'adult; jo crec que als nens els va bé trencar la rutina. Em fot que aquest nou govern ja hagi decidit, com a primera i única opció, defenestrar aquesta setmana...com em va fotre, en certa manera, que el govern anterior la proposés sense tenir present el tema de la conciliació laboral dels pares. Crec que les empreses a la llarga haurien d'adaptar-se a aquests canvis i flexibilitzar les vacances dels seus treballadors (ara ja ningú s'estranya que per Nadal la gent faci una setmana o més de vacances). La idea de la Setmana Blanca, per mi, era bona...tot i que segurament mal executada.

Pel que tinc entès (ho vaig sentir ahir al Banda Ampla de TV3), a partir de l'any vinent es començarà igualment una setmana abans al setembre i en canvi els mestres/escola tindran 5 dies de lliure disposició durant l'any per fer la compensació...no serà això més caòtic a nivell de conciliació? Què passarà si l'Oleguer té festa el dimarts 20 d'ctubre (és un exemple, que ningú miri el calendari perquè no crec que concordi el dia) i l'Eudald el 6 de novembre? Que haurem de demanar dos dies de festa a la feina...i que poques coses equivalents a les que han pogut fer ara podran realitzar. En fi, un altre nyap més gros, i si no temps al temps.

"beercoaching"

Una paraula ben estranya la que ocupa el títol del post d'avui no? Per en Francesc, un dels lectors del bloc no ho serà tant.

Fa uns anys (devia ser l'estiu del 2003 o 2004), en Francesc, un servidor, i altres amics i companys vam tenir l'oportunitat d'anar a Màlaga durant quinze llargs dies a treure'ns el títol d'entrenador superior de bàsquet. Foren uns dies molt intensos, classes matí i tarda i les poques estones lliures les havies d'invertir en estudiar, ja que els exàmens (i alguns d'ells no pas fàcils precisament) es duien a terme allà mateix.

Per tant, hi havia poca estona d'esbarjo. El cafè de ben dinat i poc més. Me'n recordo que, al que tota la vida n'hem dit tertúlia, sobretaula, etc... ens ho van batejar com "no-se-què...coaching" (Francesc, m'ajudes amb el que hi havia abans del coaching? Crec que era "barcoaching" i no era res més que ajuntar-nos uns quants entrenadors per parlar de bàsquet al voltant de la taula d'un bar. Ja veieu, la mania de voler tecnificar-ho tot va fer que utilitzéssim un nom en anglès per definir el que portem tota la vida coneguent com a tertúlia, fer-la petar, etc...

Realment aquestes session de "barcoaching" foren i són molt profitoses. Poder-nos trobar una sèrie d'entrenadors de bàsquet, que vagin sortint temes, opinar tots el que en pensem..., és molt enriquidor. Moltes vegades a casa no parlem de bàsquet perquè qui conviu amb nosaltres acostuma a estar farta d'aquest concepte, per tant, trobar-nos amb gent amb la nostra inquietut és sempre molt productiu.

En Francesc va adaptar el nom de "barcoaching" a "beercoaching"...una qüestió simplement de gustos. I mira que des de llavors vam parlar de fer-ne un. Hem coincidit entrenant al mateix pavelló (ell al Sant Narcís i jo a l'Onyar), fins i tot al mateix club (Unigirona) i res. Al final, casualitats de la vida, i gràcies al twitter, ahir vam trobar una estona per fer una mena de "beercoaching" entre ell, en Borja i jo. El tema no va ser només bàsquet, vam compartir també experiències a nivell de pràctica d'esport...pel que sigui als tres ens ha entrat de fa uns mesos una autèntica dèria per fer esport (running, bicicleta, natació....) tot i que a alguns els hi ha agafat més fort que a d'altres.

Sigui com sigui va ser una estona distreta, agradable,...d'aquelles petites estones que sovint van bé per trencar el ritme habitual de rutina...a veure si ara, com a mínim, no tardem 7 anys més a fer una nova sessió de "beercoaching".

crisi del petroli? canvi d'hàbits

És ben sabut que una cosa que ens costa força als humans és canviar d'hàbits; quan estem acostumats a fer les coses quasi per inèrcia és molt difícil modificar-ho.

Ara estem davant dels que molts han anomenat una nova crisi del petroli, i no tant pel fet que sigui una font d'energia finita i que un moment o altre se'ns pugui acabar (com sempre ens han dit) si no perquè ara, amb la situació convulsa en un dels principals països exportadors, Líbia, l'aixeta es pot anar tancant.

Ahir ens despertàvem amb dues notícies, relacionades entre elles; les noves propostes del govern espanyol per mirar de reduir el consum energètic en un cas i millorar-ne l'eficiència en un altre: limitar la velocitat per l'autopista a 110 km/h i reduir la il·luminació als tunels. Evidentment les respostes no es van fer esperar, algunes més qualificades que altres.

Un dels primers que va saltar va ser el conseller d'Interior, en Felip Puig, que amb el seu habitual posat prepotent i de "sabelotodo" va dir que la mesura de limitar la velocitat no serviria ni per reduir el consum ni per reduir la contaminació; clar, ell estava proposant pujar la limitació a 130 km/h. Des del propi govern, la màxima autoritat (per la desaparació de la conselleria) en Medi Ambient, el Secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat, el Dr. Josep Enric Llebot (fisic reconegut), va en certa manera contradir en Puig dient que obviament una reducció en la velocitat significaria menys consum i menys contaminació. Permeteu-me que cregui més a l'investigador qualificat que al polític oportunista.

El propi dr. Llebot, però, va tirar per terra la norma de Foment en quant a la reducció de la llum en túnels; la idea del govern espanyol era canviar les llums actuals per leds, però el dr. Llebot va afirmar que, segons els que li constava, les llums que hi ha en els tunels, autopistes, etc..., de gas, eren les més eficients tenint en compte quantitat de llum i consum; és a dir, si canviem el tipus de llum hauríem de posar més punts de llum...en fi, una mostra més, em sembla, de precipitació i improvització del govern espanyol.

Tornant a la limitació de velocitat, ahir, en anar i tornar de la feina vaig fer la prova d'autolimitar-me als 110 km/h. No vaig per autopista, per tant, de fet ja vaig a més velocitat de la que toca, però hi ha un parell de punts a la NII que en haver-hi doble carril els conductors acostumem a superar la velocitat màxima. Intentaré a partir d'avui fer una conducció més "ecològica", no tant pensant en Libia, si no més en la meva cartera. La benzina no acaba de pujar i normalment cada 4-5 dies haig de posar 40  € de combustible...un dineral vaja.`

Això si, per acabar, m'agradaria fer una petició al govern espanyol si decideixen baixar a 110 km/h per autopista: ja que no es podrà còrrer i que l'autopista està plena de llocs on fan obres i per tant la velocitat encara es limita més...una rebaixa en els peatges no estaria malament eh? Si, ja sé, és predicar en el desert.

d'esplais

Ahir l'Oleguer, el meu fill gran, va començar el Karnablanc, el casal que les ampes de diverses escoles del municipi han organitzat conjuntament per aquesta setmana blanca. Només és de 9 a 13h, i de dilluns a dijous (el divendres és festiu aquí a Roses...Carnaval, ja se sap) però ahir, quan el vaig anar a buscar a la una ja se m'adormia al cotxe, per tant, senyal que va gaudir (i es va cansar).

Quan el vam anar a deixar a les 9 del matí l'escena que vaig veure em va recordar moltíssim a "mis años mozos", quan cada festa i festeta (Nadal, Setmana Santa, Estiu) participava en alguna activitat de lleure, com a monitor em refereixo.

Als 19-20 anys em vaig treure el curs de Monitor del Lleure. Va ser a Banyoles, amb una bona colla amb la que vam fer força pinya, malgrat que el temps ens ha anat separant. Recordo moltes coses d'aquell curset, per exemple, com que em vaig fer un esquinç de turmell jugant a bàsquet i vaig anar lesionat a les convivències que vam fer a Sant Esteve de Guialbes (mai més he tornat a aquest poble, ho hauré de fer) doncs em van fer servir per "practicar" com s'havia d'integrar els nens amb discapacitat en l'activitat normal del grup. O el dia que vam fer una "performance" de improvització: davant de tot el grup (uns 25 participants) vaig haver d'improvitzar una entrevista: l'entrevistador era el formador que teníem, en Pep, i jo l'entrevistat: vaig haver de jugar un paper prou curiós...durant 20' d'entrevista havia de defensar els beneficis de tirar-se gasos (he estat fi eh?, no he dit pets!!).

Ja amb el títol amb mi vaig començar a treballar de seguida amb una empresa de lleure, "E-2",que tot just començaven, malgrat que la Montse i en Francesc, les dues ànimes de l'empresa, ja tenien experiència anterior. M'enrecordo encara pintant el local que van obrir pocs anys després, la Ludoteca, a la pujada de Montilivi, el primer local d'aquestes característiques que hi havia a Girona. Però sobretot, on si que vaig pencar anys i anys per la mateixa empresa va ser orgnitzant/coordinant/dirigint els casals de Aiguaviva.

Va ser tot un repte que em van plantejar els de "E2", i ja sabeu que els reptes m'agraden. Teníem l'encàrrec d'organitzar un casal, me'n recordo que era el de Nadal, i si ens sortia bé (les experiències que havien tingut els darrers anys es veu que cada cop anaven pitjor) teníem el compromís de l'Ajuntament que seguiríem organitzant les activitats en edicions successives. Me'n recordo que al primer casal només vam ser 2 monitors, l'Eva i jo (de què se n'haurà fet de l'Eva?), perquè hi havia una quinzena de nens...i al final ja vam acabar essent un equip de 6-8 monitors perquè vorejàvem els 100 inscrits, venien fins i tot de poblacions veïnes!!!

Durant aquells anys vam viure el canvi d'emplaçament (de l'escola vella a la flamant escola nova), que alguns dels primers nens grans que van participar van acabar en les darreres edicions fent de pre-monitors, i també moments tristos com la repentina mort de la Inés, la cuinera que ens feia el menjar a la mateixa escola cada dia de Casal (i que ens posava extra de formatge als macarrons)...i que en un cap de setmana enmig d'un casal d'estiu ens va deixar.

En fi, acabo d'escriure el post...i repassant tots aquests records ara em sento una mica més gran jajaja, ara és el moment de que sigui el meu fill que gaudeixi del treball dels sovint no massa ben valorats (i no només econòmicament) monitors d'esplai.